Arxiu de la categoria: Fotografia

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De caça a La Torre Martines

La cacera a Vistabella és un esport professional. Estan regulats per llei tots els aspectes que tenen relació: vedats, escopetes, temps de cacera, animals per abatre… i hi ha una societat de caçadors que en controla el funcionament. Ara parlem d’una afició de temps d’oci.
Però va haver un temps que a tots els masos hi havia una escopeta. Conills, guatlles i perdius paraven a la cassola sense passar pel supermercat o la carnisseria. Els masos eren una unitat de producció i supervivència, era obligat aprofitar-ho tot.

Hem sentit contar que el tio Nelo del mas de Garrido, als anys 30 del segle XX, sempre que eixia de casa portava una escopeta de perdigons i tenia el rècord personal d’haver abatut d’un tret 7 perdius. Clar que primer havia posat un reng de gra de blat en un solc i havia esperat que elles es posaren en filera.

Al mas de La Torre Martines al Pla Avall, a finals dels anys 40, d’escopetes en tenien unes quantes. I un dia  de cacera era una festa, a vegades venien familiars, amics i veïns. I, com a mínim, tastar la carn de llebre estava garantit.

[De caça a La Torre Martines] ca.1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A la fresca

Quan arribava el solstici d’estiu, només passat sant joan de juny, en les pataques tardanes acabades de sembrar i en el blat al bancal encara per segar, a Vistabella començava un parèntesi de reunions a la fresca que s’allargava fins setembre.

A les vesprades, o a les nits després de sopar, xerrar en els veïns al carrer era el més paregut a l’oci i les vacances: paraules desconegudes al món rural.

El punt mig de La Plaça -coneguda també com a carrer Major- fa cantonada amb la Sala de la Vila i va ser durant molt anys el àgora de les tertúlies. Quan just davant la porta del cafè Penyagolosa hi havia la carnisseria del tio Natàlio i la tia Heliodora el rogle de cadires per xerrar a la fresca era un clàssic: d’hòmens, d’estiu, d’ombra.

[Tertúlia d’estiu a la plaça] c. 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El tupè d’Elvis a la porta de l’església

El cantant i compositor Elvis Presley, conegut com a Rei del Rock & Roll,  va provocar una autèntica revolució en el món de la música als anys 50 del segle XX, i se’l va identificar amb molts canvis socials: d’indumentària, de comportaments i de pentinat.  Va popularitzar entre els jóvens el tupè, aquella porció de cabells immediats al front, que es deixen més llargs que els altres i es porten pentinats enlaire i cap a darrere.

[El tupè d’Elvis a la porta de l’església] FOTO CARMEN de Cabanes, 11 de maig de 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El tupè d’Elvis va eixir dels Estats Units per imposar-se a tot el món, i amb gran mèrit va arribar a la porta de l’església de Vistabella, en uns anys que el poble estava més fora del mapa que dins: una carretera plena de pedres i corbes, i alguns aparells de ràdio eren les úniques vies de comunicació amb l’exterior. 

Elvis va ser l’amo fins que els Beatles van agranar la seua herència i van imposar els cabells llargs i llisos a tots els xics jóvens. També pels carrers de Vistabella.

Però eixa és una altra història que contarem en una altra ocasió.

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Bombas italianas sobre Vistabella

El pasado 23 de marzo se cumplió el 79º aniversario del primer bombardeo naval sobre la ciudad de Castellón desde el crucero Baleares de la armada fascista. Fue el preludio de otros 3 ataques efectuados desde el mar, y de otros 37 bombardeos aéreos hasta el 16 de junio de 1938 por parte de la Legión Cóndor alemana y en mayor número por la Aviación Legionaria italiana, dos países con los que el gobierno republicano no estaba en guerra. Posteriormente, cuando la ciudad ya se encontraba ocupada por el ejército rebelde, las fuerzas aéreas republicanas (FARE) bombardearon en 4 ocasiones diferentes objetivos entre el 25 de junio y el 1 de enero de 1939.

L’Aviazione Legionaria delle  Baleari realizó entre enero y junio de 1938 un total de 782 ataques aéreos en la costa mediterránea desde sus bases en Mallorca, lanzando 16.558 bombas sobre barcos, nudos de comunicaciones y poblaciones. Esta fuerza aérea expedicionaria fue creada en 1936 y disuelta en 1939 por Musolini, con la única finalidad de apoyar al bando fascista en la guerra de España. La primera expedición de aviones italianos que llegaron a Mallorca el 30 de julio de 1936, estaba formada por doce trimotores Savoia-Marchetti SM 81. Después fueron enviados cazas Fiat BR-20 y CR-32 y bombarderos SM-79, hasta un total de 758 aviones. El primer ataque de la Aviación Legionaria se realizó en Manacor el 8 de septiembre de 1936 contra el intento fallido de desembarco de la armada republicana en las islas. También realizaron incursiones en algunas poblaciones del interior de Castellón como fue el caso de Vistabella del Maestrat, donde bombardearon el 3 de junio de 1938.

Después de tomar Mosqueruela el 17 de mayo y Puertomingalvo el 18, las tropas de García-Valiño iniciaron la ofensiva contra Vistabella ocupándola el 3 de junio, después de rebasar las líneas republicanas defendidas por las divisiones de Extremadura y 19ª del XXI Cuerpo de Ejército.

El día 1 de junio la 2ª agrupación de la 1ª división de Navarra avanzó hacia Sant Joan de Penyagolosa.

El día 2 el 1er. tabor de Tetuán (tropas regulares del protectorado español de Marruecos) conquistó las posiciones del vértice de la sierra de Batalla, Maluendas y alturas próximas a Penyagolosa. La 2ª compañía del tabor atravesó el Pla Amunt y llegaron a dominar las alturas próximas a Vistabella. Esa noche pernoctaron en posiciones defensivas conquistadas a unidades de los Guardias de Asalto por encima del Mas dels Arcs. Por su parte, la 5ª bandera FET Navarra consiguió atravesar la rambla del Monlleó y llegar hasta el Bobalar, donde pernoctaron después de desalojar al 14º batallón de ametralladoras que se retiró en dirección a Vistabella. El día 3 hacia las nueve de la mañana se inició el ataque aéreo que precedió a la entrada de las tropas de García Valiño en Vistabella.

Gracias a las fotografías y el inventario del fondo localizadas por Silvia Olaria en el Centre d’Història Contemporània de Catalunya  y en el Ministerio della Difesa se disipan las dudas sobre la autoría de los bombardeos. Fueron llevados a cabo por la aviación italiana. En el reverso de las imágenes puede leerse “PUNTATORE Cap. Buri; LOCALITA S.E di Vistabella; DATA 7.6; ORE 9.18”  Cabe anotar la hipótesis que hubiera un error a la hora de transcribir la fecha, ya que consta el día 7 y no el 3.

El ataque que comenzó desde Les Navaes, se realizó sobre toda la línea defensiva republicana establecida por los zapadores de la agrupación Toral, entre Les Navaes y la ladera norte de Penyagolosa. También se lanzaron bombas sobre el casco urbano de la población y sobre parte de las tropas republicanas que en esos momentos se retiraban en dirección a Atzeneta. En días anteriores ya hubo otro ataque aéreo sobre posiciones republicanas realizado por un Junker-52 (“pava”), del que desconocemos la procedencia.

La falta de defensa antiaérea y el traslado que se había realizado el día 12 de mayo de los cazas I-16 (“mosca”) de las FARE, que permanecían en el aeródromo de Vistabella, permitieron que el bombardeo se realizara sin el menor inconveniente.

Durante el tiempo que duró el bombardeo la mayoría de los vecinos permaneció dentro de sus casas. Algunas personas de las masías próximas a las zonas bombardeadas se refugiaron en cuevas (caso del Mas de Les Roques, Molins, Mas de Clèric)  En el pueblo lo hicieron en las escaleras del campanario y en la Cova Negra. A pesar de que algunas bombas cayeron sobre el pueblo, y una de ellas en el número 18 de la Avenida Ramón Salvador Celades, sólo se produjo una víctima mortal y algunos heridos leves. Algunos detalles de la situación que se vivió aquel día están reflejados en los testimonios que transcribimos.

Poco antes de comenzar el bombardeo la 5ª de Navarra avanzó desde el Bobalar hacia Vistabella, llegando cerca de las alturas próximas a la población donde aún persistían algunos núcleos de resistencia. Neutralizando estas últimas defensas con fuego de artillería ligera y bombas de mano, consiguieron coronar todas las cimas con tres centurias; otra centuria entró en el pueblo ocupando las alturas al este de Vistabella desde donde hostigaron a las tropas en retirada. Los últimos soldados republicanos que salieron de Vistabella hacia las 10 de la mañana, formaban parte del 15º grupo de Guardias de Asalto, del 14º batallón de ametralladoras y de la 59 compañía, todos ellos pertenecientes al XXI cuerpo de ejército.

Las tropas del 1er. tabor de Tetuán detenidas durante la noche anterior a la altura del Mas dels Arcs, después de rechazar un contraataque, entraron esa misma tarde en el pueblo por el camino del cementerio.

TESTIMONIOS ORALES

Reconstrucción de recuerdos de Eduardo Safont Safont: nacido en 1928

Dies abans del bombardeig venia cada dia una “pava”, un avió de reconeixement que passava per damunt del poble, la gent corrie a amagar-se a la cova negra de La Costa […].

El dia del bombardeig jo tenia 9 anys i els avions van vindre al matí, de 5 en 5, per damunt de Benafigos i en direcció cap al Calvari […]. Els xiquets portavem un garrotet en un cordellet lligat al coll, per a posar-se a la boca i no mossegar-se la llengua […]. Quan van arribar jo anava cap a la nostra pallissa i me vaig amagar dins un bancal d’herba pesolina (a eixe bancal que anys després se construiria la granja de patos del metge Don Rodrigo) i vaig perdre el garrotet, aixina que del susto me vaig posar l’espardenya a la boca.

Les bombes van caure a La Costa, als bancals de la tia Manuela de Bartolo (actual carrer La Costa), al raval de Sant Roc prop d’Avinguda Ramon Salvador, damunt la casa dels carteros, i al freginal del Calvari.

Vaig arrencar a córrer direcció cap a casa, vivíem al carrer del Forn de Dalt (se die carrer de La Presó) […] i quan vaig arribar a l’església estave tota atapeïda de gent, tots volien amagar-se a les escales del campanar […]. Jo vaig entrar a l’església també: allí estave el tio Pepe el cartero i la seua família i alguns d’ells portaven sang, i ploraven […]

No recordo on estaven els meus pares. De l’església me’n vaig anar cap a casa de seguida, al cap de poques hores vam sentir crits d’Arriba Espanya i Viva Franco: els nacionals entraven pel carrer Nou. Portaven uns paperets on posava Viva Franco i els enganxaven a les portes de les cases.

Testimonio de Ángel Tena Monferrer:  nacido en 1923

[…] Antes de que tomaran el pueblo, la aviación negra bombardeó dos días. Uno fue el mismo día 3 de junio de 1938. En el pueblo cayó una bomba en una casa de la calle Ramón Salvador. Tuvieron la suerte de que cayó en el centro de la pared y explotó arriba, si llega a bajar, allí mueren todos. […] Venían bombardeando desde Les Navaes porque seguramente se retiraban soldados por allí. Unos días antes tiraron también cinco o seis bombas por la parte de detrás, ahí donde está el lavadero, […] Ahí donde están esas casas de la Font de Dalt, las de la parte de abajo que entonces eran bancales, debajo de la fuente había una pared que formaba un rincón, allí cayó una y murió un soldado que se había refugiado, lo destrozó en el mismo rincón. No era de aquí, era un soldado que estaba de servicio […] y un chaval que tenía trigo sembrado en ese mismo campo, huyó de casa con su madre y cuando cayó la bomba, una piedra o algo, le dio un golpe en la cabeza. No fue grave, […]

Testimonio de Marcelino Gual Miravet: nacido en 1931

[…] L’aviació va descarregar molt pel nostre mas (Mas dels Arcs), un avió al que dien “pava”. A uns 150 metres de la casa van tirar una bomba, hi havia una bassa i la va destrossar, i una altra dalt al cantó del Mas del Surdo. Va caure a l’entrador del Mas del Surdo […] a mà dreta. La vaig vore algunes vegades estava clavada de punta a la terra i no se li veie més d’un pam […].

A casa ho vaig dir als meus pares: “Me pareix que n’hi ha una bomba, puge un tros aixina…” –“No toqueu res, no toqueu res” (els pares). Ni els veïns ni ningú dien res, però un o altre se van decidir i li van calar foc per a explotar-la. […]

Extracto del artículo de Batiste Fabregat publicado en el programa de las fiestas de agosto de 1999.

[…] Vistabella fue ciudad de frente durante unos días y sufrió un bombardeo. […] Yo estaba en la calle viendo los aparatos que pasaron por encima de la población y me llevé el susto más grande de mi vida, no lo he olvidado jamás. Los cielos cercanos fueron paso de formaciones aéreas, los “Ratas”, “Katiuskas” y “Chatos” venían de este a oeste y volvían al contrario. “Los Junkers 52”, los “Savoia 81, bombarderos, y los cazas “Fiat CR- 32” “Heinkel 112” y “Messerschmitt 109” hacían el recorrido a la inversa.

Un Junkers-52 apodado “la pava”, venía todos los días, era trimotor; se encaminaba con su andar lento hacia la zona entre El Collao y Benafigos, lanzando allí su carga. […]

Reconstrucción de recuerdos de Clara Folch Safont: nacida en 1921

El dia que van entrar els nacionals la meua família estava amagada a la mina de l’Algepsar, […] també n’hi havia més gent dels molins. El dia 3 un avió va tirar bombes prop de La Xaparra per on se retiraven els republicans.

El front va estar aturat dos dies a L’Albagés, nosaltres teníem alguna cosa de menjar i aigua però havíem de donar de menjar a la bacona que teníem al Mas de Clèric i els meus pares me van enviar a mi. Des de la cova vaig anar tot el camí a cobert entre els arbres, però a l’arribar a l’era i travessar-la per aplegar on estava la bacona, sentia les bales pels costats, me disparaven del tossalet de La Xaparra.

Mon pare se va encabotar que havia de llaurar i va traure el matxo de la cova, quan estava llaurant al bancal de “l’escopeta” – entre La Xaparra i el Mas de Clèric – van passar els soldats nacionals i se’ls van emportar en ells, al matxo i a mon pare, i no els van amollar fins que van arribar a Onda.

 

Para conocer con más detalle los acontecimientos que se relatan recomendamos las siguientes lecturas. Todas disponibles en la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat:

González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán secretos de un campo de batalla. Castellón 2014. Ed. DeTinta S.L.
VV.AA. Castelló sota les bombes. GRMHC. Benicarló 2007. Biblioteca gràfica 2. Onada Edicions.
VV.AA. El temps perdut. Castelló 2014. Publicacions de la Universitat Jaume I

Baixem al pregó

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres

Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

Quan n’érem quasi quaranta

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

3-29

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

054espe

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

 

Fer fòllega

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

2015-10-31-13_03_11-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductorA les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari:  a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

Neu de pantaló curt

No cal haver nascut a Vistabella per a saber que quan cau neu és perquè hem baixat de zero graus de temperatura. I això hui vol dir fred, bufanda, guants, botes i abrics.

Però als anys 50 del segle XX es vivia en escassetat i per a les xiquetes i els xiquets moltes vegades el fred significava només jersei de llana. I s’ha acabat.

15127515_10154746123858151_286091050_o

[Davant de la casa-quarter] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

15102121_10154747833588151_673342654_o

[Neu de pantaló curt] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

La neu sempre pinta cares d’admiració a grans i menuts, també a les portes de la casa-quarter de la guàrdia civil, perquè és un joc divertit abans de ser terrible gel. Els xiquets del quarter, com tots els altres xiquets del poble, vivien cada any amb cares de sorpresa i cames resistents la visita de la seua ració de neu en pantaló curt.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Desitjos per a 2017

Les cabretes i les ovelles de la tia Maria del mas de La Solaneta disfruten d’un magnífic entorn natural mentre respiren aire pur al Pla de Vistabella. Desitgem que el nou any 2017 vos regale passejos i paisatges, perquè pugueu mirar a l’infinit i aconseguiu vore en millor perspectiva.

2016-12-15-23_16_40-silvia-olaria-silvia-olaria

[La rabera de Maria al pou de La Venta de la Torre Garcia] 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

 Des de l’Arxiu cada any escrivim la Carta als Reixos d’Orient i sempre ens concedeixen algun desig. Enguany els demanem:

*  Avançar un poc més per a tindre un autèntic Arxiu Municipal, tal com ens parla la llei valenciana d’arxius en una població inferior a 10.000 habitants -mancomunant serveis-, per tal de dotar d’un servei bàsic a la comunitat com és el d’oferir informació pública tant del passat com del present.

* Compromís en la creació de l’agència de lectura, entrant a formar par de la Xarxa Electrònica de Lectura Pública, per a dotar dels serveis educatius, informatius i culturals que els xiquets i grans que viuen a Vistabella i els que vénen els caps de setmana o en vacances es mereixen.

* Poder muntar una exposició en els documents antics amb les obres que vam rescatar de la pols de la falsa i que ara han sigut restaurades. Amb la lectura crítica i entesa que només els experts ens poden oferir.

* Obtenir més suport per aprofundir en l’estudi de la Memòria Històrica.

Els millor desitjos per al 2017!

Foto de portada:  Sílvia Olaria Ibáñez

Argilagues

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

matanca_porc_1

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Mon quede una

Segurament de tavernes a Vistabella n’han hagut des de la seua fundació al segle XIII: llocs de reunió exclusius per als hòmens,  amb banquetes de fusta i en el terra de palla, on beure vi, fer negocis i distreure’s.

Sabem del cert que al llarg del segle XX les tavernes es van anar distribuint pel camí de pas que creuava el poble de punta a punta: la taverna del tio Mariano d’Isidro estava a la placeta del molí (abans placeta de la bassa), i la taverna de Divina va ocupar tres locals diferents de l’avinguda Ramon Salvador -al camí d’entrada-, a la plaça van estar també la taverna de Gilberto d’Arnau i la de la tia Carmen del sargento -a la cantonada amb el carrer Sense Cap-, i la del tio Joan i la tia Filomena -a la cantonada del carrer Mossèn Tenesa-. I al Carrer Nou, ja d’eixida, va tindre taverna el pare de la tia Avelina del Molí a inicis de segle, i tres portes enllà va estar la taverna de la tia Felícia i el tio Alejandro.

A la segona meitat del segle van arribar la taverna del tio German, la del tio Daniel i la de la tia Avelina i el tio Francisco. I és que abans que els cafès tingueren nom propi, les tavernes portaven el nom dels taverners, posaven el vi en barrals comunitaris i, en dies sofisticats, servien tramussos en platets.

Al segle XXI ha sobreviscut la taverna de la tia Avelina, ara Tasca Pili. Mon quede una.

cloti_taverna

[Taverna de Francisco i Avelina ] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Adéu a les xiques de Santa Teresa

Els anys setanta van posar colors a les fotografies, que sempre havien sigut en blanc i negre: els darrers temps de la dictadura es van abandonar alguns rituals que ja no tenien sentit, com la festa de les xiques fadrines de Santa Teresa i la festa de les dones casades del Cor de Jesús.

L’última edició de les xiques vestides de negre, arreglades només per anar a missa, es va fer el 1974. Els quintos, mudats en pantalons de camal ample i corbates de mides poc discretes posaven el contrapunt alegre a la festa de la joventut, passejant botelles de beguda i en companyia de la seua rondalla.

cloti_ultimafesta_xiques_c1974-001

[Adéu a les xiques de Santa Teresa] c.1974. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

 

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Souvenirs d’escola

banderi_sencer2Els anys seixanta van ser la porta d’entrada a grans canvis. Al mateix temps que al món els Beatles i els Rollins Stones començaven a revolucionar el camp de la música,  i de la roba i els pentinats dels joves; a Vistabella les fotos d’escola es modernitzaven i es convertien en autèntics souvenirs per decorar les parets del menjador de casa, sense haver d’eixir del poble.

Els banderins de plàstic, en versió de fotos individuals, de parelles de germans o de grup, afegien un toc de color internacional a una dècada on tot era en blanc i negre, encara.

Si conserveu algun banderí d’escola i ens envieu la foto l’afegirem a la publicació.

1965_banderi_enrique

[El banderí d’Enrique del tio Arturo] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Etelvina Pitarch.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Retrats de la Caixeta: 1.257 gràcies

La primera exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella en paper i en directe ens ha deixat molt bon gust de boca: 1.257 visitants!

Durant 17 dies hem pogut replegar sinceres mostres d’agraïment, molts d’ànims per a continuar i anècdotes per anar explicant. Una de les estrelles de la mostra ha sigut L’abuelo Andrés que, havent nascut a principis de 1800, ha resultat ser l’avantpassat directe de mig poble, i segons pareix s’assemble a molta gent.

Hem de dir en veu alta que un dels punts forts de l’èxit ha sigut el lloc: el cafè Penyagolosa ha resultat ser la millor capseta per a desar les fotos del nostre àlbum familiar, i les imatges del  resum que vos oferim ho demostren.

Gràcies a les persones voluntàries que han donat el seu temps per ajudar a fer-la possible, i als professionals que ens han regalat els seus coneixements. I sobretot 1.257 gràcies a tots els que han traspassat la porta per donar sentit a aquest projecte col·lectiu d’identitat .

El dia de Sant Joan no hi ha bous

Als anys cinquanta del segle passat les barreres de fusta per al bou corregut es deslligaven de les boques dels carrers de la plaça i es recolzaven a les cases, quan arribava Sant Joan. I eixien a les fotos perquè eren el símbol de la festa.

De sempre, a Vistabella cada 29 d’agost les barreres del bous descansen. El dia de la festa més grossa de Sant Joan de Penyagolosa res ni ningú li pot fer la competència: visita a l’ermita al matí, i ball de vesprada i de nit. I fotos de barreres sense bous per dir adéu a l’estiu.

El dia de Sant Joan no hi ha bous - Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Consue

[El dia de Sant Joan no hi ha bous] 29-08-1959. Foto Carmen de Cabanes. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Cinc minuts de 1964

Rafael Martín Garzarán va nàixer el 1930 al número 6 del carrer Sant Roc de Vistabella per casualitat: era el fill menut de don Laurentino, l’apotecari aragonès que portava la farmàcia.

Va viure els seus primers dos anys al Molí més Baix en la seua mare dida, Rosario Safont Robres, a la qual va visitar al llarg de la vida. Vivia a Barcelona, on va morir l’any 2004.

L’any 1964, en una de les visites, va gravar amb una càmera de super 8 imatges del poble i també de Sant Joan de Penyagolosa. Del poble es pot contemplar la costereta que baixe de la piscina al raval de Sant Roc, les Costes, les Forques i les eres, encara que costen de reconèixer. De Sant Joan es contempla el grandiós om de l’entrada ja desaparegut, la font coberta i el pati interior de l’ermita pintats de calç.

Inaugurem amb este vídeo el canal de youtube de l’Arxiu de Vistabella on anirem aplegant totes les imatges en moviment relacionades amb el territori que trobem o que ens envieu.

germans de llet_1931

[Germans de llet] 1931 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Exposem al cafè Penyagolosa

imatge_expo

 

El cafè Penyagolosa està al mig de la plaça i ha sigut testimoni privilegiat del segle XX a Vistabella de Maestrat. Després del tio Antonio Porcar, dins les seues parets de rajoles de colors Juanito i Amparo van donar molta conversa en platets d’olives i de sèpia. Darrere de la barra, tota la família del tio Secundino Vidal de L’Aigua Lavall va aprendre a fer cafès. I la família d’Odilón i Lola, que va fer rogles d’hivern a l’estufa de ferro, i rogles d’estiu a les cartes. I Alfonso i Carmen, que van pujar de baix. I Hugo i Rocio, del Mas de Pessetes, que van posar tòfona a les pataques i música als dissabtes. I Paulina i Ramon, que van abaixar la persiana per Tots Sants.

Però el dia 5 d’agost a les 19.30 de la vesprada tornarem a obrir l’emblemàtic cafè Penyagolosa per convertir-lo en sala d’exposicions! Farem la primera mostra de l’Arxiu Fotogràfic i durant el mes d’agost tornarà a ser un espai de reunió i conversa, on es podran admirar 40 fotografies de Vistabella i els de Vistabella des de 1900 a 1950.

Esteu convidats a l’Exposició “Retrats de la caixeta“, una selecció del fons local d’imatges de l’Arxiu que hem preparat amb l’ànim de crear coneixement per augmentar l’interès i la consciència sobre el nostre patrimoni.

Abrics d’estiu

abrics_destiu

[Abrics d’estiu] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez García

Abric i estiu són paraules de sentit contradictori, però només aparentment. Si vius als 1.249 metres d’altura de Vistabella saps que et cal roba que no fa falta vora mar: algunes paradoxes es desfan al Collao -acabats de superar els 1.000 metres- i quan arribes al Coll del Vidre ja no tens contradiccions ambientals: fa fred.

La moda dels abrics blancs dels anys quaranta va arribar a Vistabella a finals de la dècada, en tenim constància en diverses imatges, i els guants de mudar només es portaven per anar a missa com a complement estètic, per tant totes les jovenetes de divuit anys volien tindre els dos complements, per vestir iguals de manera diferent. De sempre, la pertinença a un grup ens protegeix.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’obra de Joan Tell

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

Segon aniversari del blog de l’Arxiu de Vistabella

Bernabina i Duardeta

Bernabina i Duardeta 2007. Foto de Sílvia Olaria Ibáñez

Fa dos anys que vam publicar el primer post al blog de l’Arxiu de Vistabella. Per aquest motiu avui volem celebrar el 2n aniversari donant les gràcies: a les informadores, famílies conservadores de fotografies, lectors, emigrats descendents, tots els que ajudeu compartint coneixements, curiositats i feu etnografia viva a peu de carrer… a tots gràcies, perquè és gràcies a vosaltres que existim i continuem.

La bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa

c1954_provesso

[La bandera roja de Sant Joan] c.1954 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

A Sant Joan de juny de l’any 1954 poca gent podia pujar en cotxe a l’ermita, molts arribaven en carro, en matxo o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets.

Però, com cada 24 de juny, la provessó va anar precedida per la bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa, per la més grossa, la que es conserva a l’església i només ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos hòmens per fer torns per poder-la passejar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: anem d’estrena

2015-08-10 21_27_04expoooooo

Per celebrar el  Dia Internacional dels Arxius inaugurem noves seccions : un blog exclusiu per a les fotografies de l’apartat Se done a saber i una segona exposició virtual.

La creació d’un nou espai recopilatori  Se done a saber  naix per la necessitat de facilitar la millor visualització de les fotografies que presentem cada mes per a que ens ajudeu a identificar-les. Al nou blog https://sedoneasaber.wordpress.com trobareu totes les fotos penjades des d’octubre de 2014 fins a l’actualitat amb les identificacions completes. Per accedir teniu un accés directe al lateral d’aquest blog. ( clikant sobre la foto on apareix la tia Bernabina i la tia Duardeta)

La nova exposició virtual que inaugurem, i que queda oberta a noves incorporacions, és el fruit del treball començat l’estiu de 2014 quan vam presentar la primera exposició fotogràfica, gràcies a la colaboració de moltes famílies de Vistabella del Maestrat que ens obrissen les seues cases i els seus àlbums fotogràfics per a que puguem recuperar i recordar persones, moments i històries.

Del recull de fotografies familiars vam crear l’exposició: Vistabella 1880-1960 que mostra més de 100 fotos amb imatges plenes de vida i força. Un munt d’històries que ens permeten entendre com érem a principis del segle XX: com era l’escola, com era la feina, la família, la vida quotidiana o la indumentària entre d’altres molts aspectes que ens fan poble.

Com que les fotografies dels àlbums familiars continuen llevant-nos la son i sorprenent-nos, vos convidem a la segona exposició on ampliem la franja temporal fins els anys 70. L’hem titulada Vistabella 1900-1970 i també teniu un accés directe al lateral del blog just baix de la primera exposició virtual. (Recordeu que es tracta de una exposició en progrés i que anem incorporant noves fotografies.)

Des d’un racó del Maestrat el nostre projecte va d’estrena per celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Ara oferint més informació i més ordenada, volem ser un referent, construint un veritable Observatori de la Vida Quotidiana Vistabellana.

La persiana de l’estanc

Va haver un temps llarg, antic, tradicional i lligat a l’entorn quan totes les portes i les finestres eren de fusta. Les portes eren grans per a deixar entrar el carro i les finestres eren menudes per a no deixar eixir l’escalfor. Però la revolució dels anys 60 va portar la modernitat: va créixer la mida de les finestres, es van perdre les mànegues dels vestits de les xiques, vam patir una invasió de portes metàl·liques -que se va emportar per davant magnífics arcs d’entrada-, i les joves ja podien ensenyar els genolls.

I com a mostra dels canvis estètics i formals va aparèixer la persiana de plàstic de l’estanc del Dau.

estanc_lola

[La persiana de l’estanc] c.1965 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

_del_Maestrat

Detall de la foto “Grup d’excursionistes a la plaça de l’Església de Vistabella del Maestrat”. 1981. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Camil José Guiu.

Boines de mudar

Els anys duríssims de posguerra tots els hòmens d’autoritat portaven el cap cobert i la boina va ser el distintiu més generalitzat. L’únic capell brillant, llustrós i lluït van ser els tricornis de la guàrdia civil, perquè la gorra de plat de l’agutzil, gravada amb les inicials A M, sempre va ser un fenomen solitari i aïllat.

Ajuntament

[Davant la Sala de la Vila] c.1955 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

Davant la porta de la Sala de la Vila, la Corporació Municipal en ple -acompanyada de la resta d’autoritats- era immortalitzada per a la posteritat, quan en públic només fumaven els hòmens amb l’índex i el polze de la mà esquerra, quan les camises blanques i les sabates no eren peces de portar cada dia, quan les corbates eren poc habituals al Maestrat.
Quan les boines eren de feina i algunes de mudar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Sinforosa Safont: 110 anys d’història

1941. Sinforosa y les seues filles. Fons familiar Sinforosa Monfort Safont

Des de 1906, sant joan de la provessó, sant joan de juny, sant joan d’agost i la provessó d’El Puerto que mos passe prop. Al calendari de Sinforosa el camí des del mas de La Torre Mosquit per visitar a Sant Joanet li venia marcat de naixement: eren veïns.

En plena posguerra, quan tenia trenta-cinc anys es va retratar en les seues filles majors davant d’un avió fet de llençol, per sant joan d’agost.
La seua descendència ha dibuixat altres camins cap al mas de Monfort, cap al mas dels Arcs i cap al poble però -com el camí de La Torre- tots van a sant joan de la provessó, sant joan de juny i sant joan gloriós.

Este estiu hauria arribat a la proesa dels 110 anys. Sant Joan de Penyagolosa ha dit adéu a la seua més antiga visitant.

A Sinforosa Safont 1906-2016. In memoriam

Cànter o canterell

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

sedone_març

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Carrer del Forn de Dalt

gregoriet2

[Carrer del Forn de Dalt] 1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena Monfort


A cada poble hi ha racons especials i trams de carrer que convoquen la gent: la porta del Forn de Dalt exerceix eixe poder.  Porta comunal des del principi de l’existència de la població, dret públic a coure el pa nostre de cada dia, i relíquia a conservar per tractar-se d’una peça arquitectònica única. El carrer del Forn de Dalt (erròniament reanomenat  Carrer del Forn Vell sense consultar cap filòleg ni cap document, ni encomanar-se a sant Joanet)  a inicis del segle XX  portava el nom de carrer de la Presó, però sempre ha tingut el magnetisme de marcar el punt mig de la població dins la muralla: centre de l’univers conegut i font d’alimentació, per això el sol del migdia l’omplís tot.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El cafè de Martín

tiomartin

FOTO CARMEN de Cabanes [El cafè de Martín] 16/09/1962 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

 A Vistabella sempre van haver tavernes, com a lloc de reunió i distracció per als hòmens. El gotet de vi, la conversa i unes banquetes baixes per a assentar-se eren les característiques bàsiques. Però, ben entrat el segle XX, els cafès van aportar les cadires altes, les camises blanques dels cambrers i les tassetes amb platet. També van afegir dos sorolls: les fitxes del dòmino sobre les taules de marbre i un aparell de televisió en blanc i negre. I les dones podien anar els diumenges, acompanyades.

El cafè d’Els Arcs ocupava un primer pis amb tres balcons des d’on es podia controlar tota la plaça, tenia cambrers i aprenents, i  Martín estava al comandament de la peça principal: la cafetera.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Els animalets de Sant Antoni

IMG_4483 1887_bodaQuicoMiquela(1)

Accediu a l’exposició virtual per conèixer més detalls de les fotografies.

Sant Antoni, el sant protector dels animals és la festa del mes de gener que a Vistabella encara se celebra amb força, si tenim en compte els grans canvis al món rural. Dies abans ja es comença amb la preparació: es repleguen les argilagues per a les  fogueres, els clavaris amanissen el sopar de carn per als convidats i es fa la comanda als forns dels rotllos que es beneiran per a repartir a tot el poble. Arriba la nit de la festa i els clavaris porten a cavall el santet i el seu guió des de l’ermita. S’encenen les fogueres -al Dau la més gran- i darrere els clavaris comença la desfilada dels animals: sempre els matxos i les cavalleries davant, tots en eixalma i vestits en mandilà de llana de colors vistosos. Respectant eixe ordre passaran a treure rotllo per la porta de la Sala de la Vila, i el clavari un any més invocarà Visca Sant Antoni! I la resposta serà unànime: Visca! Una pregària que en llenguatge antic significava llarga vida als nostres animalets perquè ells són part del nostre pa.

De La Sega de Martí Domínguez recuperem un fragment que parla sobre Sant Antoni : “Mon pare s’estimava aquesta festa, i ma mare es va emocionar mentre vestíem  el matxo. Dels masos de la vall anaven eixint els animals, acompanyats pels masovers, tots ben mudats: cabres, bacons, rucs, ovelles, bous, cavalls, matxos, com corrues de formigues que s’encaminaven cap al poble, el gran formiguer, i que confluïen en una gran ruera final. Era una sensació vibrant, un clam a la vida, i per això li agradava tant al pare, més que altres festes religioses, amb les quals, tot i seguir-les amb respecte, li semblaven sempre una mica postisses i que tenien poc a veure amb ell. En canvi, Sant Antoni tenia alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció d’aquells animals, i amb els bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus animals.

Desitjos per al 2016

El nostre territori té molts raconets on poder compartir amb algú una conversa sense presses, ben arrecerats, en un marc natural de pedra i fusta.

A tots els que feu l’esforç de seguir-nos en la defensa de la nostra memòria vos desitgem un nou any 2016 ple de raconets al sol.

vistabella 2016

Les gallines de Pedro i els gats de la tia Dolores. 2015. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Nosaltres, per avançar en la construcció de l‘Arxiu i preservar el patrimoni de tots, hem començat a escriure la Carta als Reixos d’Orient, i els demanarem:

  • Un  pressupost fix: mantindre el treball fet i millorar les condicions de l’Arxiu Municipal.
  • Materials específics de conservació per guardar correctament els documents.
  • Un model de gestió dels documents administratius.
  • Ajuda per publicar un bon llibre amb les magnífiques fotos de les exposicions virtuals i també per fer una exposició real amb les nostres meravelles documentals.

I alguna cosa ens concediran perquè hem treballat molt i el nostre patrimoni s’ho mereix.

Els millor desitjos per al 2016!

Foto de portada:  Sílvia Olaria Ibáñez

Un ball i un llibre

cole

[Un ball i un llibre], c.1959 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pilar Ibáñez García

A finals dels anys 50 una de les activitats que organitzava la mestra de les xiques, donya Consuelo Betoret, era practicar balls tradicionals. Li ajudava la sempre somrient mestra dels xiquets xicotets: Maria del Tremedal, donya Treme.

El dia assenyalat les xiquetes es vestien en faldetes, mocadors i davantals per a mostrar el que havien après, encara que el millor premi era endur-se a casa un llibre de regal: l’objecte més escàs.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Un cel de mentida

Als anys 40 Vistabella no estava a una passa del cel.

Les xiques de vint anys portaven el cap tapat en una mantellina negra els matins dels dies de festa i pareixien dones de molta més edat. Els xics no volien portar brusa negra i es compraven una jaqueta de mudar que sempre tenia les butxaques molt buides.

En aquells anys de fam, tant durs, a Vistabella el cel el portaven de fora. Un dia a l’any pujaves a l’avioneta i podies sobrevolar el port de Barcelona i vore el monument a Colom en primer pla. Després plegaven els dos llenços i se’l tornaven a emportar: al poble quedava el cel net de color blau, però no es podia tocar en la mà.

7

[Un cel de mentida], c.1940. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

Les padrines

A inicis dels anys 60 l’Església Catòlica va dur a terme actes diversos a moltes poblacions agrupats en el nom de Cruzada de la Bondad: “Hacer bien y hacernos querer bien” era el lema que tenia com a objectiu tapar les diferències i les ferides que havien quedat entre les famílies després de la guerra. Les xiquetes i xiquets s’agrupaven en equips de 8 o 10 per a fer activitats, les famílies havien d’ajudar a organitzar desfilades i a fer dolços, els mestres havien de col·laborar i l’ajuntament facilitar qualsevol necessitat. Però era el rector del poble qui ho coordinava tot.

se done oct15

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les padrines], 15/06/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch.

A Vistabella una de les activitats de la Cruzada de la Bondad era fer de padrina: cada xiqueta era padrina d’un vellet o velleta de l’asil d’ancians de Castelló. L’apadrinament consistia en enviar-li algun dolç elaborat a casa i en escriure-li per fer-li companyia.  Els 10 vellets apadrinats a Vistabella van pujar de visita el diumenge 15 de juny de 1963 i van dinar a casa de les seues padrines. Elles -i tot el poble- els esperaven al Dau amb un ram de flors.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Llaços i espardenyes de vetes

Demà vindrà un retratista a l’hora del pati, aixina que vos vullc vore a totes ben pentinades, amb els vestits nets i les vetes ben lligades. Una foto als anys 50 a Vistabella tenia dia i hora, era una cosa molt especial. Pujava algú de fora amb una màquina a fer-la, el revelat no era immediat i això volia dir que els resultat de la imatge era desconegut durant un temps, i al final s’havia de comprar la foto en paper, però els diners eren escassos i només algunes famílies la podien pagar.

Per això aquesta imatge és una peça única, just el contrari de la producció sistemàtica i continuada de fotos que ara mateix realitzem adults i xiquets amb els nostres telèfons mòbils.  Una peça de gran valor testimonial: les xiquetes no portaven pantalons, perquè eren un privilegi dels xics; les sabates eren un bé només d’ocasions especials, i els llacets al cap i les vetes de les espardenyes eren les úniques peces ornamentals.

2

25/06/1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

I un parell de dolçainers del Grau

Als anys setanta tots els pobles se pareixien. La uniformitat era el valor més potenciat i calia importar elements de fora per modernitzar-se: les festes van incorporar una reina i unes dames, amb la intenció de donar protagonisme decoratiu a les dones. Un exotisme que va tindre molt d’èxit i que s’ha anat repetint, amb alguna excepció, fins el segle XXI.

Certament tots els pobles tenien alcalde i regidors, metge i veterinari, rector i parella de la guàrdia civil, mantons de Manila i sombreros cordoveses, reina i dames d’honor. Però Vistabella aportava dos fets personals i diferenciadors: el marc incomparable de les pedres de la paret de l’església i un parell de dolçainers del Grau de Castelló. Dos músics que arribaven al poble després de tres hores en l’autobús de línia, es quedaven a la fonda de la tia Ester al Dau i tant obrien el paseíllo fins els bous de la Placeta com repetien, les vegades que feren falta, la música del Ball Rodat.

EPSON scanner image

FOTO CARMEN de Cabanes. 30/08/1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Mantellines i escapularis el 1958

se done juliol1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 se celebrava la festa del Cor de Jesús el divendres posterior al segon diumenge de Pentecosta. Al juny, per tant. Aquestes imatges, en canvi, són del 15 d’agost. En tot cas, les dones eren les protagonistes, cada any un grupet diferent. Anaven al forn a elaborar dolços: rotllets i cascaranyes per al dia de la festa grossa, contractaven un dolçainer i un tabalet que arribaven al poble amb l’autobús de línia, i se compraven un vestit negre nou. Per al Ball Rodat cada una de les festeres convidava 2 parelles de balladors i balladores que dansaven en el seu nom i ocupaven els primers llocs -per ordre rigorós- al costat  dels  músics, després s’afegien a la renglera tots els que volien ballar. La festa sempre començava en una missa, i a l’eixida unes dretes i les altres assentadetes en catrets, però totes en mantellina i escapulari, miraven el retratista amb submissió. se done1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’herència de Gregoriet

20setembre1964_Sali_caixaGregoriet

FOTO CARMEN. [Gregorio Tena i Rosalia Gonell] 20/09/1964. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Eliseo Gregorio Dionisio Tena Monfort va néixer el 9 d’octubre de 1918 en una casa del carrer Major de Vistabella. Era el primer fill -i seria l’únic- de Gregorio Tena Garcia de 32 anys i de Dionísia Monfort Salvador de 26 anys. Va morir als seixanta-quatre anys a Castelló el febrer de 1982  sense fills ni parents propers, per això l’Ajuntament de Vistabella té ara la propietat de sa casa del carrer del Forn Vell.

La tia Dionísia va enviudar jove i als anys 40 era l’encarregada del racionament del pa i als anys 50 cuinava per a les festes i celebracions: tenim algunes anotacions seues de receptes de magdalenes, galetes i pasta de mida. Gregoriet sempre va viure amb sa mare, era escrivent i feia una magnífica lletra gòtica amb tinta i ploma que podem admirar en molts dels papers redactats al poble: gran part dels llibres de família del segle XX mostren els noms amb els seus caràcters punxeguts i uniformes.

Va ser el secretari del Sindicat (únic i vertical de la dictadura), que a Vistabella prenia la forma de la Hermandad de Labradores y Ganaderos – conegut popularment com “La Germandat”: expedia les cartilles dels agricultors i els feia els cobraments de les iguales.

Molt aficionat a la música i el ball, ens ha deixat a sa casa les fotos de la festa dels quintos d’alguns anys on podem vore que era tocador de castanyetes i que acompanyava la rondalla. Gran ballador, era molt buscat per al Ball Rodat i acostumava a ser el primer de la filera en una època en què el lloc ocupat per ballar definia el rang.

Juntament amb la casa on va viure també hem heretat les seues fotos que ara passen a formar part de l’Arxiu.

L’hem volgut presentar per als qui no sabíeu qui va ser: ja que tots som, d’alguna manera, hereus de Gregoriet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Epifanio, fuster desaparegut el 1947

Publiquem l’article que, des del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica, han elaborat per començar a reconstruir la història d’Epifanio Pitarch Gascó, fuster del carrer Sense Cap, que va desaparèixer en la repressió franquista de l’any 1947.

fotogrup_epifanio

c.1923 [Davant la paret de La Cotxera.] Epifanio Pitarch Gascó i la seua dona Francisca Tena a l’esquerra de la imatge. Fons Arxiu de Vistabella del Maestrat

EPIFANIO, LA MEMÒRIA RECUPERADA A LA RECERCA DE LA VERITAT

Juan Luis Porcar. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.

Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les urpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.

Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú no es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar a la taverna, al carrer, a la plaça, tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.

Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per Pili, una néta, en una web de memòria històrica, demandant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final, juntament amb el fill d’un d’ells treballaven activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca gens fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.

Però l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, una altra néta d’Epifanio, al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar que va ser del seu pare, del seu avi… on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda, fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents… el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també es va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contaven que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.

Epifanio, segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més se’n va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era gens fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida tirant endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva estira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.

Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com si no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.

Primer aniversari

horizon2020(c) Abel Espinosa Miro

Ara fa un any que vam decidir obrir el blog de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat: una finestra des de la falsa de la Sala de la Vila oberta per a tot el món.

El nostre objectiu inicial era recopilar i donar a conèixer treballs amb temàtica vistabellana, publicar documents per a preservar la memòria col·lectiva i mostrar cada mes una imatge per a recordar moments i persones que han habitat els carrers i els masos del poble, i aixina reconstruir la vida quotidiana dels qui han patit i han sigut feliços en el nostre territori.

Un camí iniciat amb esforç però ple de satisfaccions i que esperem continuar molts anys més: volem seguir amb la mateixa energia i motivació per a poder mostrar la riquesa del nostre patrimoni i la força del nostre passat.

Per recordar aquella primera entrada al primer post cliqueu: https://vistabellaarxiumunicipal.wordpress.com/2014/06/26/arxiu2013/

 

La noguera del carrer Sense Cap

A Vistabella l’any 1965 va arribar l’aigua corrent a les cases: es van foradar tots els carrers en una trinxera solidària i, quan es van enterrar els tubs del clavegueram i les canonades de l’aigua potable, pareixia que havien amagat un tresor i sobrava més terra de la que s’havia extret. Per això un any més tard al carrer Sense Cap hi havia un cavalló de terra, ideal per a que els xiquets pogueren jugar.

6

1965. [La noguera del carrer Sense Cap]. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Des de 1965 fins ara tots els carrers del poble han evolucionat, la terra i les pedres han desaparegut: ara són anivellats, pràctics i fàcils de netejar. Els anys també s’han endut els canyissos de les portes, han tret els mocadors negres i les faldetes de les ueles, i s’han emportat els velets i els vestits de dol. I la noguera del carrer Sense Cap. Ara hi ha testos en flors a l’estiu, per a compensar que les fulles de la seua noguera ens miren des del passat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius

Sempre que llegim o fem recerca sobre la Guerra Civil trobem les obres mestres de Gerda Taro, Robert Capa o Agustí Centelles.

No tenim constància del seu pas per Vistabella del Maestrat però podria donar-se el cas que persones anònimes hagueren captat alguna imatge d’aquells anys: va haver moviments de refugiats cap a llocs més segurs, es va construir el camp d’aviació al Pla i va arribar la línia de telèfon. Amb tants canvis i desplaçaments no seria estrany que alguna càmera haguera deixat testimonis.

Conservem documents escrits però el material fotogràfic que hem localitzat fins ara és escàs: hem regirat els nostres àlbums, els arxius municipals i els arxius estatals, hem fet recerca a internet, als repositoris institucionals de les universitats i als arxius digitals, de manera que ara tenim imatges d’Atzeneta que no coneixíem, però encara no hem trobat res de Vistabella.

Per altra banda i amb molta relació amb les imatges que ens agrada conservar i investigar, volem fer una destacada menció als ARXIUS i la seua importància celebrant el Dia Internacional dels Arxius. L’objectiu d’aquesta data és posar de relleu el caràcter essencial dels arxius per a garantir una gestió eficaç, responsable i transparent, per a protegir els drets de la ciutadania, assegurar la memòria individual i col·lectiva, comprendre el passat, documentar el present i preparar el futur, tal com s’expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011.

VOS PROPOSEM TASQUES INVESTIGADORES I, SI VOLEU, FEINA D’ARXIU:

Aneu als àlbums de fotos familiars.

Busqueu en els caixons a casa de la uela al poble i regireu a les falses dins el baül.

Poseu interès a trobar alguna imatge per documentar la història de Vistabella del Maestrat que estem recopilant.

Si existeix, la trobarem.

1947_carrer_RSalvador167 d’octubre 1947. [Després de la bomba]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
Atzeneta23 Guerra Civil a Atzeneta del Maestrat.  Biblioteca Nacional de España.
cirilafotorefugiats1937. [Refugiats]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El maletín mexicano: los negativos perdidos de Taro, Capa y Chim     

La vespa de la retratista

1957_8novembre-1

[La vespa de la retratista] FOTO CARMEN de Cabanes. 8 novembre 1957 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paco Salvador i M.Carmen Vicente

A Carmen, la retratista de Cabanes, li devem molt: la seua càmera de fotos va ser testimoni únic de molts moments de la nostra història recent.

El divendres dia 8 de novembre de 1957 capturava aquesta imatge a les eres d’entrada al poble (actual espai ocupat per la piscina municipal): un grup d’amigues s’ordenaven darrere del vehicle amb el que Carmen Sidro Muñoz, la Xata, havia fet el trajecte des del seu poble, una vespa que encara conserven els seus descendents. Una foto en divendres significa que durant dissabte i diumenge n’hi havia alguna festa especial, i molta gent per retratar. Carmen arribava amb impermeable de color clar i mocador al cap, feia nit a La Cotxera del tio Eduardo i la tia Rosa (actual restaurant Pico Peñagolosa) i, a cada visita, portava les còpies dels retrats de la festa anterior.

Les seues fotos estan repartides per totes les cases de Vistabella i, a més de ser xicotetes joies en blanc i negre, porten darrere la impressió de la data en color violeta. Sempre li agrairem els dos detalls.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El reng de cadires

IMG_46051956. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Clerig Tena.

sedoneasaberabrilfonsenriquebarreda1956. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

L’any 1956 encara no havia arribat la televisió als pobles de l’interior de Castelló, aixina que el veïnat posava la cadira al carrer i, com si estiguera al cine, mirava el passejar dels altres mentre feia reunió. Des de l’encanyissada porta de la tenda del molí -a la placeta de l’Hostal- es tenia una visió panoràmica de tota la plaça (altrament dita carrer Major), per això el reng de cadires era tan vistós.

Es podien criticar els vestits de mudar, parlar del temps, comentar les notícies de la setmana i festejar davant els ulls de tots, única possibilitat considerada decent per poder-se casar com calia. Els diumenges, o els dies de festa, de vesprada t’assentaves a una cadira i veies el món passar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La mestra donya Carmen

Mestra de Vistabella del Maestrat durant més de vint anys. Filla de José i Josefa, va néixer a Murla (Alacant) el 14 de juliol de 1877. Va entrar al cos de mestres el mes d’octubre de 1908:  va fer les pràctiques a València el curs 1906 -1907, després va estar destinada a la província d’Alacant primer i a un poblet de la província de León després.  A Coratxar va arribar de mestra el 1910 i va viure allí durant 8 anys. Finalment el 1918 va arribar a Vistabella, era rei d’Espanya Alfons XIII, va seguir exercint durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, i encara vivia al poble quan va començar la guerra.

carmen sirera ginerc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

Després de la guerra, els franquistes van fer en tot el professorat una duríssima política de depuració. El decret de 8 de novembre de 1936 -signat per Franco- marcava el camí a seguir: “[…] se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública […] extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria“.

tiaAmparoc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

2

c.1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Es van crear Comissions Depuradores Provincials que van revisar la vida privada i pública de tots els mestres (conducta moral, religiosa, política…) per decidir si se’ls permetia continuar ensenyant o no, i en cas de continuar en el magisteri, decidir si se’ls havia de castigar o no. Es van fer peticions d’informació dirigides als alcaldes, als rectors i als comandants de la Guàrdia Civil.  L’expedient de depuració de donya Carmen conté un informe del 17 d’abril de 1937 escrit per l’alcalde Enrique Pitarch on es pot llegir: “habiéndose captado las simpatías del pueblo por su actuación y moralidad“. També consta un document del Jefe de Falange de Vistabella, Recaredo García: el va signar el 17 d’abril de 1939 i diu d’ella “observó buena conducta por todos los conceptos, siendo de muy buenos antecedentes políticos y religiosos“.  L’alcalde en funcions, Juan Pons, signava un altre informe el mes de maig de 1939 sobre donya Carmen: “no manifestó ser simpatizante de ningún partido político ni sindical“. En un dels documents signats per José Escrig Barberá -mossèn Pepet- es pot llegir “se portó como lo debe hacer todo aquel que ama la España Nacional“, i en el redactat del comandant de la guàrdia civil llegim: “señora muy cristiana y afecta a la Causa Nacional“.
En resum: donya Carmen va tindre sort, ningú no la va denunciar i el seu expedient de depuració va ser resolt el 29 de febrer de 1940. I la van deixar seguir treballant. A Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les pedres del carrer d’El mur

Les xiques de Santa Teresa feien la ronda pel poble el 15 de setembre de 1963. Les acompanyaven les cosines menudes, i eixia la gent de les cases a vore quin vestit era el millor. Fadrines, amb guants blancs i de negre rigorós, coronades per “mantilla y peineta”: una mantellina de blonda negra damunt d’una teja.

Tot un ritus d’iniciació, que les feia ja casadores, promocionat i controlat des de l’església: l’uniforme era una còpia de les acompanyants de les processons de Setmana Santa.

Dones sense drets però valentes que, dalt d’uns talons d’agulla finets, eren capaces de caminar amb correcció per la costereta del carrer d’El Mur plena de pedres.

el mur

FOTO CARMEN DE CABANES. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El pati dels xics

1954_Escola de xiquets

c. 1954. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

Probablement de l’any 1954, aquesta imatge feta dins el pati de les escoles -amb l’ermita del Loreto al fons- només mostra els xiquets perquè el franquisme segregava l’ensenyament per sexes. El fet que el senyor rector aparegue al mig també és un distintiu de l’època, a la seua esquerra la mestra de les xiquetes donya Consuelo Betoret, i a la seua dreta el mestre dels xiquets (algú recorda si el seu nom era don Justo Forner?)

Els rectors tenien total permís per entrar i eixir de les aules, i controlaven la ideologia dels currículums que eren tant mínims que es coneixien amb el nom de “les 4 regles”. I l’expressió “passar més fam que un mestre d’escola” feia referència a l’escàs sou que cobraven els docents. No hi havia ni abundància ni varietat d’aliments: tots els xiquets eren prims i menudets.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Matar un bacó al Dau?

matança4(3)

c.1959. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador.

No passarà molt de temps que algú farà preguntes paregudes a aquesta, amb cara de sorpresa. Des de l’any 2012 la llei no permet sacrificar animals grans ni a casa ni al carrer, però la matança del bacó forma part de la nostra cultura: anava lligada a la supervivència i enfortia les relacions familiars i socials.

Amb la paret de l’església i el fred de gener de fons, aquesta imatge de 1959 ens fa recordar de cop la socarrà de la pell del bacó amb argilagues, la saviesa del tall per aprofitar totes les peces de l’animal, la pedra de tosca i l’aigua calenta, els mondongos que dominaven les abueles, les tallades del perol. Els diferents fregits i guisats, i els dolços que ajudaven en una jornada de molta feina. Que era també una festa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Ermita de Sant Antoni 1918

Ermita de Sant Antoni 1918. Arxiu Mas

El fotògraf català Adolf Mas i Ginestà (1860-1936) va tindre la brillant idea de fotografiar edificis, objectes d’art i algunes persones, a inicis del segle XX, en un recorregut pels pobles que havia de fer-se en cavalleria. No sabem en quin moment va començar a ser ajudat en el seu projecte pel seu fill Pelai Mas i Castanyeda (1891-1954), però tenim la prova que el 1918 un dels dos es va mirar amb deteniment l’ermita de Sant Antoni.
I la seua mirada és la imatge més antiga que conservem d’eixe trosset del nostre patrimoni.

 Recordeu que enguany Sant Antoni se celebrarà aquest cap de setmana 24 de gener i teniu tota la informació dels actes a la web de l’Ajuntament de Vistabella i al fullet informatiu CO-PENAYGOLOSA-Sant antoni.