Arxiu d'etiquetes: escola rural

Una era, una paret, una escola

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç  per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus de Penyagolosa.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny Dia Internacional dels Arxius inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Dolores i Rigoberto, mestres rurals

Ara fa poc més de tres anys, recent inaugurat el blog, vam rebre un correu electrònic:

Mi abuelo Rigoberto fué maestro de escuela en el período 1892 a 1896 en Vistabella, según relato en un libro de historia familiar al que le dedico varias líneas y una foto del abuelo de 1895.
Caso de estar interesados en la foto e incluso en la descripción se la podría enviar.
Fernando Belda
Málaga

Vam contestar de seguida i vam estirar del fil dels documents, amb el resultat d’ un relat de mestres, amor i mort a Vistabella que volem contar-vos.

[Escola de xiques] c.1887-1897 Dolores Redón podria ser la mestra vestida de blanc. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra

Aquesta història transcorre durant quatre anys a finals del segle XIX, quan les potes dels cavalls marcaven la velocitat i la carretera era un camí de terra. Quan Vistabella estava a catorze hores de Castelló, tenia més de dues-centes cinquanta cases i uns cent masos habitats.

El dia 14 de gener de 1893 va arribar a Vistabella un mestre, de nom Rigoberto Belda, que acabava d’aprovar les oposicions. Era de Xàtiva, tenia 22 anys i cobrava un salari de 825 pessetes, uns 5 euros actuals. 

Rigoberto Belda, mestre d’Instrucció Primària a Vistabella. 1895. Fons familiar Fernando Belda Vallés. Foto J.Derrey

Al cap d’un any es va casar en una de les mestres del poble, Dolores Redón Izquierdo, que era de Cortes de Arenoso. Mai no sabrem si es van fer nòvios a Vistabella, o si ja es coneixien d’abans perquè ella i les seues germanes, Maria Purificación i Carmen, també havien estudiat a l’Escola Normal de València, com havia fet Rigoberto. Sí que sabem del cert que a la família d’ella tots eren mestres, son pare, Jaime Redón Vives, era de Mora de Rubielos i sa mare Dolores era de Jérica.

Dolores i Rigoberto vivien al número 9 del carrer Sant Roc, i el 4 de setembre de 1895 va nàixer el seu fill Rigoberto Germán Belda Redón. La seua història d’amor acabaria pocs dies després: Dolores va morir d’una infecció a conseqüència del part quan encara no existien els antibiòtics, consta com a “septicèmia puerperal” en el certificat de defunció. Era el dia 22 de setembre, quan ella tenia 25 anys i el seu fillet 18 dies. Va ser enterrada al nou cementeri del poble, només feia quatre anys que s’havia tret des de dins del casc urbà a les afores, i una làpida de marbre blanc encara la recorda passats més de cent anys.

Acta de Defunció de Dolores Redón Izquierdo. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

Acta de naixement de Rigoberto German Belda Redón. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rigoberto va acabar el curs, però el 29 d’agost de 1896 va marxar de mestre a Montanejos i després a Guadasuar. Es va tornar a casar l’any 1900 i va tindre vuit fills més en la seua segona dona.

El fill de Dolores que va nàixer a Vistabella també va ser mestre i va exercir -ironies de la vida- a un poble anomenat Dolores, a la província d’Alacant.

Quan n’érem quasi quaranta

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

3-29

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

054espe

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ