Arxiu de la categoria: vocabulari

De l’altre costat del Montlleó

La carretera oficial que passa per Vistabella, dibuixada sobre els mapes, s’acaba al riu Montlleó.  Però el que mostren els mapes la realitat ho contradiu: les terres de Penyagolosa van més enllà del túnel de la CV-170, els veïns del territori es barregen i les llengües també. Sense prejudicis estranys, amb lògica, com passa a totes les terres de frontera, els habitants uneixen el que l’administració divideix.

Si no fas cas del mapa, després de Vistabella has de seguir pujant i la carretera creua el riu Montlleó, entra a terres de l’Aragó, voreja el pic de Penyagolosa i et deixa a Puertomingalvo, per als que som del territori:  El Puerto.

El nostre parlar valencià incorpora paraules de la parla castellana dels nostres veïns de més amunt, i les seues expressions han assimilat mots de la nostra llengua. Això s’ha creat al llarg d’uns segles en aquesta frontera sobre paper, i el contacte ha produït una riquesa lingüística indiscutible que ens permet comunicar-nos sense traductors.

Jose Castillo Gil estudia la toponímia d’El Puerto, tracta de fixar l’origen dels noms i el perquè de la seua evolució, i en la seua recerca troba també altres joies: ens ha regalat un document de 1910, una Acta que va delimitar els marges dels dos municipis seguint una llei del 23 de març de 1906, encara que els límits originaris entre El Puerto i Vistabella els hem de buscar a l’Edat Mitjana.

La fonda de la tia Ester

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

 

Treure rotllo de Sant Antoni

Els clavaris de Sant Antoni. Foto d’Àngels Olaria Ibañez. c.2000

El cercle és la figura perfecta, perquè no té principi ni fi, és etern. Com els rotllos de Sant Antoni.

En moltes cultures els cercles representen el sol, o a déu, i és que el seu component màgic és evident: la natura recrea com una roda les estacions sense parar, i la humanitat feia cercles de pedra per espantar els mals esperits abans que hi hagueren sants.

Per això Sant Antoni queda protegit, tancat dins el cercle del seu fantàstic rotllo fet de pa i llavoretes d’anissets. Un rotllo senzill i discret, però sagrat perquè té la força de mantindre unida la comunitat: cada gener tots mengem del mateix pa, i persones i animals quedem emparats com el santet, tenim un premi al final del trajecte de fogueres purificadores.

Mentre hi hague un clavari disposat a passejar una nit de gener la imatge de Sant Antoni, n’hi haurà gent que voltarà les fogueres i farà una filera d’animals per treure rotllo a la porta de la Sala de la Vila. I un any més seguirem vius i protegits com a poble.

Visca el rotllo de Sant Antoni!

Miguel Tena, majoral de Sant Antoni 2018

Laura Tena. Sant Antoni 2018

Desitjos i carta als reixos per al 2018

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

El benifet del raval de Sant Joan

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un:  el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa, Aplec del Penyagolosa, Mancomunitat del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i ara ja ixen des del mateix territori. Anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimem i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

 

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT