Arxiu de la categoria: Arquitectura

400 anys d’església en 85 pàgines

La monumental església de Vistabella va ser declarada Bé d’Interés Cultural l’any 2007, i va fer 400 anys l’any 2024.

L’acte central d’este aniversari va ser l’exposició explicativa que dona les respostes al per què i al com es va poder fer una construcció tan imponent, el contingut de la qual es va extreure de la tesi doctoral de Maria Jesús Mañez Pitarch ” La Arquitectura religiosa renacentista en tierras del Maestre: la Iglesia de Nuestra Señora de la Asunción de Vistabella del Maestrazgo”.

Les quasi 700 pàgines de la investigació es van convertir en uns panells que són la primera guia didàctica que s’ha fet de l’edifici. En l’exposició “L’església de Vistabella: la perfecció de les proporcions renaixentistes i del pam valencià” cada panell contesta una pregunta: quan es va construir? per què? on? quant va costar? qui la va fer? en quin estil? en quin sistema de mides? quina llum? quines cobertes? i quines tècniques constructives?

Dos anys més tard, gràcies a la col·laboració de la Diputació de Castelló, tenim eixe contingut en format llibret per fullejar i consultar a casa. En només 85 pàgines, plenes d’imatges, dibuixos i esquemes, podem entendre els perquès d’una obra arquitectònica que 400 anys més tard conserva l’esperit majestuós que la va idear.

Democratitzar els estudis dels investigadors que expliquen la història a partir de la documentació dels arxius és fomentar els drets culturals, en este cas es posa en valor un patrimoni que hauria de ser de tots.

Qui era Geronimo?

2 Respostes

És cosa sabuda que a Vistabella les pedres parlen, però hem de reconèixer que durant molt de temps no se les escoltava ningú. Per no donar importància a les pedres la nostra muralla medieval va perdre quatre arcs -de les sis portes que tenia-. Per no saber llegir la història van desaparèixer en unes obres les esteles discoïdals de la falsa de l’Ajuntament.

Molta informació gravada en cisell pels pedrapiquers està amagada a la part interior de les pedres cantoneres. Però al carrer del Mur, la propietat d’una casa va fer una reforma i va coronar una finestra amb una magnífica pedra reaprofitada d’un altre espai i, amb bon criteri, va deixar els seus gravats a la vista.

Sempre que baixem al Mur, des del Dau, trobem de front el que pareix l’eterna dedicatòria en pedra a un tal Geronimo feta l’any 1645.

En la publicació “Els cavallers i religiosos de l’Orde de Montesa: dels Àustries als Borbó” del 2018, l’investigador i doctor en Història Josep Cerdà i Ballester ofereix un llistat dels religiosos montesians nascuts al Maestrat. I el primer de la llista del nostre poble coincideix en el gravat del carrer del Mur!!!

Des de 1579 al 1831 cinc hòmens nascuts a Vistabella van vestir l’hàbit blanc en la creu roja de Montesa: Juan Jerónimo Çaera Calvo (1607); Juan Rovira Coria (1620); Jerónimo Badal Escrig (1627); Romualdo Monferrer Prats (1678) i Ignacio Polo de Bernabé Safont (1825).

Jeronimo Çaera Calvo va ser religiós de l’Orde de Montesa: va nàixer el 1578 i va morir el 1631. Era fill de Geronimo Çaera de Vistabella i de Margarita Calbo del Puerto del Regne d’Aragó. Els seus avis paterns: Geronimo Çaera de Vistabella i Margarita Belenguer de Mosquerola. Els seus avis materns: Domingo Calbo i Margarita Miravet del Puerto. Quan Jeronimo va entrar a l’Orde ja era sacerdot, i havia fet de vicari a Vistabella. L’any 1608 era rector de La Jana i el 1624 va ser rector de les Coves de Vinromà.

La pedra treballada va ser el material estrella de l’època medieval: era sòlid, majestuós i oferia acabats de gran bellesa. També era símbol d’eternitat si coronava una làpida, com apunta ser aquest cas. Però l’any 1645 feia 14 anys que Geronimo Çaera Calbo havia mort, quan tenia 53 anys: no és probable que siga la seua làpida personal.

Maria Jesús Mañez Pitarch, autora de la tesi sobre l’església de Vistabella i investigadora de la història medieval del poble, sosté la hipòtesi que es tracta d’una làpida familiar, la dels progenitors de Geronimo: Geronimo Çaera i Margarita Calbo, entenent que el nom de la mare apareix abreviat i comença en un monograma de les lletres M i A.

Sabem que Geronimo Çaera Belenguer, marit de Margarita i pare de Geronimo, va exercir càrrecs municipals a Vistabella: el gravat correspondria a una família de prestigi social i, per tant, que van ser soterrats dins l’església actual -acabada l’any 1624-; per la seua forma es pot afirmar que segurament era el dintell d’una de les criptes d’on va eixir per a coronar una finestra del carrer del Mur.

El Forn d’Amadeo

Deixa un comentari

Va ser el primer forn d’iniciativa privada que es va construir a Vistabella del Maestrat, i va donar servei públic durant la segona part del segle XX: es conserva al número 6 del carrer Roser.

Al segle XXI l’Ajuntament de Vistabella encara és propietari d’un forn, una herència col·lectiva que en segles anteriors va permetre a les famílies fer-se el pa: el forn comunal del poble ha posat nom als dos carrers on ha donat servei fins que, a finals dels anys 50 del segle XX, Eduardo Tena Edo -fill del tio Álvaro- va construir el forn del carrer Roser, que va conviure en el Forn de Dalt -el forn comunal des de 1933-. Per a construir-lo van vindre un paleta i un manobrer des de Cabanes.

Al final va resultar que no tenia molta afició a pastar i coure, i uns anys després va decidir llogar-lo a Ramon Salvador Moliner, fill major del tio Martín el fuster, que va tornar de Villahermosa on vivia per a fer-se càrrec del negoci. Però qui va acabar donant-li nom al forn va ser el tio Amadeo que el va encendre cada dia, i va palejar a la seua boca, durant quasi trenta anys.

L’any 1967 Amadeo Escrig Escrig i Domitila Safont Peris -que vivien al mas de Celades- li van comprar el forn a Eduardo, fill d’Àlvaro, i no van fer mai vacances; amb l’ajuda de les filles oferien el mateix servei que el forn comunal: atendre tots els matins les dones que venien a pastar, coure el pa, els dolços i el menjar del veïnat, i també vendre el pa i les pastes que ells elaboraven a diari; la rebosteria industrial encara no havia arribat al poble.

La llarga pala del forn del carrer Roser es movia a un pam de terra -la boca del forn està més avall que la sala de pastar- i això obligava el forner a avisar les dones que treballaven afaenades: esquivar i saltar la pala era l’anècdota del dia que es coïa el pa. Deien d’Amadeo que tenia punteria i bona mà, perquè les seues fogasses no se besaven mai.

El forn de llenya del tio Amadeo va tancar l’any 1994. I és una magnífica joia patrimonial del nostre poble.

9 anys

Deixa un comentari

El pla. Foto de MªJosé Olaria Ibáñez, 2023

Els papers d’Eduard d’Arés

2 Respostes

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.

Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

Iniciativa popular “Salvem Sant Joan de Penyagolosa”

1 Resposta

El patrimoni cultural no és una cosa estàtica o del passat, té un paper primordial en la nostra identitat i és important preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Per això, el patrimoni cultural no ha d’abandonar-se a la decadència, el deteriorament o la destrucció.

L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa és una construcció d’origen medieval, amb posteriors ampliacions barroques i neoclàssiques, que concentra gran part de la màgia i misticitat de Penyagolosa, als peus del qual se situa i des d’on parteix la ruta per a ascendir al seu cim. Aquest indret, on envoltant el seu pati interior, podem trobar diverses dependències com hostaleria, església o refugi, és el focus d’atracció religiosa més important de la província, rebent any rere any les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles del voltant. Algunes d’elles es remunten a l’edat mitjana, sent la més coneguda la dels Pelegrins de Les Useres, declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’ermitori representa un punt de trobada, no només religiós, sinó també per a nombrosos amants de la natura, i sobretot significa un sentiment de pertinença per a molts pobles veïns, convertint-se en un important motor econòmic i turístic per a aquestes comarques.

Actualment l’ermitori es troba tancat i sense cap activitat des de 2018, fet que provoca un sentiment d’abandonament injust per un lloc tan emblemàtic i que, amb el pas del temps, farà impossible la seua rehabilitació.

És per això que demanen a les institucions municipals, provincials, autonòmiques i eclesiàstiques que, com més prompte millor, adopten les mesures (tècniques, administratives i financeres) adequades per a conservar, revalorar i rehabilitar aquest patrimoni, per tal de tornar a donar vida a Sant Joan de Penyagolosa.

Per aquests motius demanem la teua col·laboració, donant suport a aquesta iniciativa popular amb la teua firma. Entre totes i tots SALVEM SANT JOAN DE PENYAGOLOSA!

PER SIGNAR, CLIQUEU ACÍ

Pati interior ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Juny 2019. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Davant les circumstàncies actuals d’excepcionalitat que pateix l’ermita el Centre d’Estudis de Penyagolosa va redactar i publicar una defensa cultural de Sant Joan de Penyagolosa per posar en valor els elements més significatius del conjunt i ressaltar l’esperit dels Camins que li donen sentit.

Caserna de la guàrdia civil del 1913

Deixa un comentari

La primera caserna de la guàrdia civil a Vistabella es va habilitar probablement en alguna casa particular, entre 1890 i 1925, segons dades facilitades per Ricardo Pardo Camacho del Museo de Historia Militar de Castelló. També els consta que l’únic quarter dins el casc del poble es va construir durant la dictadura de Primo de Rivera, això ens deixa un marge entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, i és la mateixa construcció que es va enderrocar a finals dels anys 60 del segle XX al carrer Ramon Salvador.

Plano de la caserna. Arxiu Municipal de Vistabella

A l’Arxiu de Vistabella el projecte de casa-quarter per a la guàrdia civil que es conserva està datat el 1913, quan era alcalde Ramon Robres Centelles. Segons es pot observar en els planells constava de dues plantes i tenia un pati darrere. L’última caserna de la guàrdia civil, la que es va enderrocar per a construir el Servei Mèdic actual, no és exacta a aquest projecte, encara que se pareix molt en la distribució dels espais, això vol dir que l’edifici original va ser reformat o rehabilitat al llarg dels anys: conservem documentació sobre reformes concretes que se li van fer l’any 1956.

Façana posterior de la casa-quarter: Raval de Sant Roc. Foto per a les obres de 1956. Arxiu Municipal de Vistabella

Antonio Giner, en el seu estudi de les Actes Municipals, ha localitzat referències a intervencions en l’edifici de la guàrdia civil: al Tom 18 consta que el novembre de 1935 es va pintar i al desembre se li van pagar 37,10 pessetes al fuster Epifanio Pitarch per una porta.
A l’Acta del 31 de desembre de 1947 consta una subhasta de pins per a reconstruir la casa-quarter per estar en males condicions. Fetes les obres de millora l’1 d’agost de 1959 es va signar el primer contracte d’arrendament: l’ajuntament era el propietari de l’edifici i en pagava el manteniment.
Al llarg dels anys 60 es van fer gestions per a construir una nova caserna a les eres de Troia (on ara hi ha la piscina municipal), perquè al vell quarter ja li costava sostindre’s dret: en el Tom 26 de les Actes Municipals corresponent a la data 20-11-67 es pot llegir:
[…] Dada cuenta de las gestiones realizadas cerca de los albañiles locales para la reforma a llevar a cabo en la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de propiedad municipal, se acuerda dejar la realización de la reforma en cuestión (servicios de los pabellones) para el próximo año 1968 y se acuerda que se apuntale el tejado debidamente para evitar posibles hundimientos por la nieve […]

Mai no es va arribar a construir un nou quarter, els guàrdies van ser traslladats a Atzeneta i aquesta única caserna es va enderrocar.

Cal fer notar que dins el terme de Vistabella va existir un altre quarter durant uns anys, un de provisional creat per a combatre la lluita dels guerrillers antifranquistes “maquis”, estava al Mas Cremat, a la partida del Boi, però eixa és una altra història que no té cap relació ni en l’arquitectura ni en les construccions. I que es mereix ser explicada en una altra ocasió.

Portal del carrer Roser

Deixa un comentari

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.

Cantonada del carrer Roser en el carrer del Mur. Juliol, 2018. Arxiu de Vistabella.

Complim quatre anys

1 Resposta

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella. Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

Desitjos i carta als reixos per al 2018

3 Respostes

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

Biblioteca Pública Municipal: l’ànima del coneixement

1 Resposta

A l’Arxiu Municipal es conserva un expedient que va arribar a l’Ajuntament durant la segona meitat dels anys seixanta, dins del context del tardofranquisme. És el projecte de construcció de la Casa de Cultura que contenia la Biblioteca Pública Municipal, Arxiu Municipal, Sala d’Exposicions, Saló d’Actes i Museu. El projecte arquitectònic que van remetre era un model estandarditzat que oferia unes línies generals a l’arquitecte, estava dissenyat per a municipis en poblacions menors de 10000 habitants i proposava un edifici situat en un espai natural que feia possible la idea racionalista de funcionalitat i bellesa. L’expedient que conté els plànols de la biblioteca municipal adjunta el document on el governador civil informa dels tràmits necessaris per tal d’aconseguir la construcció del servei de biblioteca, que anava a càrrec del “plan de desarrollo” perfectament en consonància en les polítiques desarrollistes del franquisme.

Segurament va ser la primera oferta que va tindre Vistabella per tal de construir una biblioteca o casa de cultura de nova planta. Però la ignorància és molt atrevida, diuen. Per tant va ser una oferta fallida perquè cap dels grups que van formar part de l’Ajuntament va apostar amb força per un espai destinat a la lectura o a la cultura. Un servei públic bàsic que per algún secret motiu vam perdre però al que mai no hem d’estar disposats a renunciar.

El geni Albert Einstein defensava que l’única cosa imprescindible que s’ha de saber és on hi ha una biblioteca. L’actual Agència de Lectura de Vistabella és humil però és l’ànima de la possible Biblioteca Pública Municipal. Una necessitat vital, també al segle XXI, també a Vistabella.

El Forn de Dalt no és medieval

2 Respostes

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: “Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

La noveneta del Loreto

Deixa un comentari

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

L’obra de Joan Tell

2 Respostes

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

“Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

3 Respostes

Ermita de Sant Antoni 1918. Arxiu Mas

El fotògraf català Adolf Mas i Ginestà (1860-1936) va tindre la brillant idea de fotografiar edificis, objectes d’art i algunes persones, a inicis del segle XX, en un recorregut pels pobles que havia de fer-se en cavalleria. No sabem en quin moment va començar a ser ajudat en el seu projecte pel seu fill Pelai Mas i Castanyeda (1891-1954), però tenim la prova que el 1918 un dels dos es va mirar amb deteniment l’ermita de Sant Antoni.
I la seua mirada és la imatge més antiga que conservem d’eixe trosset del nostre patrimoni.

Recordeu que enguany Sant Antoni se celebrarà aquest cap de setmana 24 de gener i teniu tota la informació dels actes a la web de l’Ajuntament de Vistabella i al fullet informatiu CO-PENAYGOLOSA-Sant antoni.

L’edifici del matador és de 1921

Deixa un comentari

Cal suposar que fins el segle XX els animals només es mataven a les cases, corrals i carrers. Els plànols del matador del poble són de 1921, i els va signar l’arquitecte Godofredo Ros d’Ursinos (arquitecte municipal de Castelló, autor el 1892 del Teatre Principal de Castelló, de la plaça La Pau). Aquest mateix edifici del matador encara està en funcionament al segle XXI, encara que s’han fet diferents intervencions per adequar-lo a les canviants necessitats de la població i per acomplir la llei -que va evolucionar de manera ràpida al llarg del segle XX- . Però l’any 2012, en benefici de noves normes sanitàries i higièniques, la normativa legal ha condicionat molt l’ús de l’edifici: exigeix una forta inversió per adequar les instal·lacions, i per tant des d’aleshores els carnissers només poden sacrificar corders. Les matances de bacons cal fer-les al matador d’Atzeneta, com a lloc més proper.

Viatgeu al passat i contempleu els plànols de la primera obra del matador:

Noves instal·lacions per al futur Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat

2 Respostes

L’Ajuntament de Vistabella del Maestrat ha fet una aposta per millorar les instal·lacions de l’arxiu per tal de conservar la seua documentació històrica i administrativa. Estem d’enhorabona perquè d’ací a poc temps estrenarem noves instal.lacions per a l’Arxiu Municipal situat a la “Falsa” de l’Ajuntament.

Durant els mesos de novembre i desembre Eladio, Kosti, Antoniet, Miquel, Salva i Cristóbal han estat treballant de valent per tal de condicionar la sala. En primer lloc fent una separació entre l’espai de megafonia dels pregons de l’agutzil i la futura sala on es conservarà l’arxiu històric de Vistabella del Maestrat. A més han creat un despatx dins de l’arxiu per a poder treballar en la digitalització o en la descripció dels expedients.
És una obra important per tal de poder conservar els documents del fons municipal i valorem l’espenta de l’equip de govern, ja que és la primera vegada en la història del poble que es pren una decisió d’aquest tipus. Perque mai no s’havia fet cap intervenció sobre el patrimoni documental municipal. Finalment, després d’anys d’abandó i males condicions, els documents municipals viuran dins de caixes i podrem valorar quin tipus de documentació conservem: expedients de llicències d’obres, llibres registre de correspondència d’entrada i eixida, llibres d’actes, padrons d’habitants o llibres de comptabilitat des de final del segle XIX al segle XXI i alguns documents del segle XVII i XVIII entre d’altres.

Només és un primer pas. Necessari per facilitar en un futur la feina als ciutadans per tal que puguen consultar la documentació i realitzar les seues investigacions o reclamar els seus drets. I encara hi ha molta feina per fer, com establir unes normes per organitzar la documentació de les oficines municipals o crear els instruments de descripció necessaris, com són els inventaris, catàlegs o la taula de classificació.
És un gran pas: millorar el servei als ciutadans i continuar coneixent com era Vistabella i les seues corporacions municipals.

MIREU COM ÉS I COM ERA LA FALSA

http://http://issuu.com/arxiuvistabella/docs/presentaci__n1

I mireu els plànols de l’Ajuntament de principis de segle

Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella del Maestrat

4 Respostes

Maria Jesús Mañez Pitarch és professora de l’Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals de la Universitat de Castelló, i el gener de 2014 ha publicat la seua tesi doctoral sobre l’església de Vistabella. El treball final consta de 692 pàgines i porta el títol: La Arquitectura religiosa renacentista en tierrras del Maestre: la Iglesia de Nuestra Señora de la Asunción de Vistabella del Maestrazgo.

En aquesta tesi ha reunit totes les dades bibliogràfiques, gràfiques i arxivístiques existents. També ha fet un exhaustiu aixecament gràfic que ha estat realitzat a partir de complets treballs de camp, durant els quals ha utilitzat no només sistemes tradicionals de mesurament, com ara instruments i aparells topogràfics, sinó també programari d’última generació.

Gràcies a la totalitat de la investigació s’ha localitzat als autors de l’obra: d’una banda l’arquitecte francès Joan Tell “(…) en el año 1987 Ferran Olucha encontrara un documento en el archivo municipal de Castellón donde se desvelaba el verdadero autor de la obra, Joan Tell. En dicho documento el propio Joan Tell se define como arquitecto, también maestro de iglesias, y habitador de la villa de Vistabella”. D’altra banda l’autora manté la tesi que Joan Rigor va ser l’autor de les portades: “(…) el autor de las portadas de Vistabella fue Joan Rigor, el cual fue reconocido en su tiempo como un cantero de mucha habilidad”. Aixina mateix també s’explica perquè Joan Anglès, al qual sempre s’ha atribuït l’obra, no podia ser-ne l’autor.

A tall personal anotem que l’autora de la tesi: Maria Jesús Mánez és filla d’Olimpia Pitarch i néta de Landelino Pitarch del Carrer Major 28 de Vistabella.

Reforma de l’ajuntament el 1917

1 Resposta

L’edifici actual de l‘Ajuntament de Vistabella del Maestrat és el resultat de diferents intervencions al llarg de la seua història. Una de les quals es va fer l’any 1917. En aquella època tenia entrada tant pel carrer del Forn com pel carrer Major, i l’escola de xiquetes ocupava una de les plantes. En el projecte se cita que el forn de la planta baixa ja era independent, per tant en origen formava part de l’edificació. La pedra conservada a l’actual porta d’entrada on podem llegir la data de 1562 deu ser un dels pocs testimonis vius de la construcció original.

Mireu els plànols de l’arquitecte!!!

Portada-retaule de l’església de Vistabella

1 Resposta

Devem a Adolf Mas i al seu fill Pelai Mas el fet d’haver pogut identificar totes les imatges de la portalada-retaule de l’església de Vistabella, d’inicis del segle XVII. Ells van ser els autors l’any 1917 d’una fotografia que, en principi, no interessava a ningú. O no massa. Però no imaginaven que 20 anys després hi hauria una guerra que buidaria el retaule d’imatges. I que la seua fotografia seria molt buscada, sense saber que realment existia. L’any 1981 la va trobar Elvira Safont Pitarch, quan era estudiant d’història de l’art a València, en un arxiu privat del carrer Freneria número 5, darrere de la catedral de Barcelona. Va ser aixina com va poder fer un estudi d’identificació de les imatges, i per tant, del significat global de la portalada.

En l’actualitat el fons fotogràfic de l’arxiu Mas pertany a l’Institut Amatller d’Art Hispànic (Passeig de Gràcia 41, Barcelona, telèfon 93 216 0175), de titularitat privada. La imatge de la portalada està referenciada com a: C 24877. Està prohibida la seua reproducció en finalitat lucrativa i cal citar sempre la propietat de la mateixa.

http://http://issuu.com/esafont/docs/portalada-retaule_esgl__sia_assumpc?e=1030853/8721819