Tant si plou com si neva, els Reixos arriben sempre a Vistabella del Maestrat.
Sabem pels testimonis orals que, fa cent anys, a les terres de Penyagolosa els Reixos quan passaven pels masos portaven per als xiquets un grapat escàs de caramels i una cistella en un rastre de botifarres que s’assemblaven sospitosament a les que hi havia penjades a la falsa.
fons familiar Enrique Barreda Peris. Eres de Polo, 1953
El món rural dels nostres avantpassats dedicava totes les hores a la supervivència: les múltiples feines deixaven poc temps per al joc dels xiquets i els adults usaven els Reixos per espantar els més menuts i recordar-los que s’havien de portar bé.
El gener de 1945 un corretger de Puertomingalvo, de nom Jorge, anava pels masos a fer cabestres per a les cavalleries i, al mas de Gual, va coincidir la nit del dia 5 en un Rei sorollós que va arribar carregat d’esquelles, en el cap cobert de mocadors i coronat en un barret. Entre vuit i deu xiquetes i xiquets l’estaven esperant. El més xicotet tenia 3 anys: Eduardo Edo Moliner, un poc amagat darrere de sa mare, va contestar en valencià totes les preguntes que el Rei li va fer en castellà. Els caramels i els trossets de xocolate que va repartir en acabar la visita van compensar la temor col·lectiva que havien passat.
A partir dels anys 50 del segle XX a Ses Majestats d’Orient els va començar a arribar el pressupost per a portar joguets, encara que en poca quantitat. No en tenien per a totes les cases, i per això al carrer s’havien de compartir.
fons familiar Joaquín Clérig Tena. Carrer Nou, c.1947fons familiar Columna Sáenz de la Torre. Eres de Polo, 1962
Els Reixos van començar a ser més generosos a la dècada dels anys 60. Motius econòmics i canvis socials en l’estatus de les criatures expliquen el salt de tindre un regal a l’any a poder accedir ara a una bogeria il·limitada de joguets.
En poc més de cent anys la càrrega que porten s’ha transformat completament, però la seua visita és inalterable i puntual: els Reixos arribaran hui ací dalt, i està nevant.
fons familiar Enrique Barreda Peris. Placeta del Molí, 1952fons familiar Carmen Sáenz de la Torre. Placeta de l’Hostal, 1962fons familiar Eva Maria Miralles Salvador, Carrer del Forn de Dalt, 1967
Va ser el primer forn d’iniciativa privada que es va construir a Vistabella del Maestrat, i va donar servei públic durant la segona part del segle XX: es conserva al número 6 del carrer Roser.
Al segle XXI l’Ajuntament de Vistabella encara és propietari d’un forn, una herència col·lectiva que en segles anteriors va permetre a les famílies fer-se el pa: el forn comunal del poble ha posat nom als dos carrers on ha donat servei fins que, a finals dels anys 50 del segle XX, Eduardo Tena Edo -fill del tio Álvaro- va construir el forn del carrer Roser, que va conviure en el Forn de Dalt -el forn comunal des de 1933-. Per a construir-lo van vindre un paleta i un manobrer des de Cabanes.
Al final va resultar que no tenia molta afició a pastar i coure, i uns anys després va decidir llogar-lo a Ramon Salvador Moliner, fill major del tio Martín el fuster, que va tornar de Villahermosa on vivia per a fer-se càrrec del negoci. Però qui va acabar donant-li nom al forn va ser el tio Amadeo que el va encendre cada dia, i va palejar a la seua boca, durant quasi trenta anys.
L’any 1967 Amadeo Escrig Escrig i Domitila Safont Peris -que vivien al mas de Celades- li van comprar el forn a Eduardo, fill d’Àlvaro, i no van fer mai vacances; amb l’ajuda de les filles oferien el mateix servei que el forn comunal: atendre tots els matins les dones que venien a pastar, coure el pa, els dolços i el menjar del veïnat, i també vendre el pa i les pastes que ells elaboraven a diari; la rebosteria industrial encara no havia arribat al poble.
La llarga pala del forn del carrer Roser es movia a un pam de terra -la boca del forn està més avall que la sala de pastar- i això obligava el forner a avisar les dones que treballaven afaenades: esquivar i saltar la pala era l’anècdota del dia que es coïa el pa. Deien d’Amadeo que tenia punteria i bona mà, perquè les seues fogasses no se besaven mai.
El forn de llenya del tio Amadeo va tancar l’any 1994. I és una magnífica joia patrimonial del nostre poble.
L’agost de 2021 vam publicar el primer recull dels nostres Se Done A Saber, un llibre de paper que contenia les publicacions mensuals on line que havíem començat a fer l’octubre de 2014.
Ara publiquem el segon -i últim- volum sobre la memòria gràfica del segle XX de Vistabella del Maestrat: la informació de les Actes municipals, la memòria oral de veïns i veïnes, i les fotografies dels àlbums familiars reconstrueixen la història quotidiana del nostre poble.
Dediquem aquesta edició a la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, una dona singular que ens va deixar una herència impagable: gran part de les imatges que acompanyen el relat de vida del nostre territori són obra seua. La seua filla, Carmen Segarra -també fotògrafa- ens ha acompanyat hui en la presentació d’aquest volum que, com l’anterior, identifica en nom i cognoms totes les persones que hi apareixen.
El passat mes d’agost vam publicar el darrer Se Done A Saber en aquest blog.
Podeu adquirir un exemplar: a l’Oficina de Turisme de Vistabella i a la llibreria Plácido Gómez de Castelló.
A l’Arxiu de Vistabella han arribat tres documents enrotllats dins uns tubs de metall: llicències de tres soldats del segle XIX, una veïna els ha trobat dins un arcó vell de sa casa i els ha cedit per a que siguen de tots.
Al 1858 llicencien el soldat Antonio Montoliu Catalan, soldat del Regiment d’Aragó número 21, al declarar-lo inútil per al servei de les armes per falta de moviment del seu dit índex de la mà dreta. Signa la llicència Antonio Ros de Olano, comte d’Almina, tinent general dels exèrcits nacionals. Era el regnat d’Isabel II
Antonio Montoliu era de Zucaina, llaurador de 25 anys, fadrí, de cabells i celles castanys, ulls pardos, nas i boca regulars, i de poca barba. Va entrar a l’exèrcit l’any 1856, va embarcar al port de Màlaga en direcció a Valencià per anar a servir a la guarnició de Morella. L’any 1857 se embarca al port del Grau de València en direcció a Barcelona, per anar a la guarnició de Girona, on és llicenciat un any més tard.
Al 1871 llicencien a Ramon Porcar Solsona, llaurador de Xodos, fadrí, de bona conducta, fill de José i Regina. Era quinto del seu poble l’any 1866, va servir a Segorbe i a Castelló. El 1867 estava a Gràcia i a Barcelona, a la Seu d’Urgell i a Vilafranca del Penedès; el 1869 va passar a la reserva de Castelló. Era tinent general dels exèrcits nacionals Fernando Fernández de Córdova, marquès de Mendigorría. I era el regnat d’Amadeu I.
Al 1872 llicencien a Joaquín Aparici i Gonell, de Llucena, llaurador, fadrí, fill de Jaime i Urbana, artiller segon de l’esquadró. Signa el coronel Gaspar Goñi y Vidarte, en nom del director general del cos d’artilleria Antonio Ros de Olano, comte de Guad-el-Jelú. Encara era rei d’Espanya Amadeu I, l’any següent es proclamaria la 1a República.
Què devien tindre en comú tres soldats, de pobles diferents i èpoques de servei diferents, per a que la seua documentació aparega junta en una casa de Vistabella?
A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserven els permisos de conduir des de 1909, quan els cotxes van començar a circular pel territori a inicis del segle XX.
Hem fet una tria dels 24 primers llibres per a elaborar un llistat dels conductors nascuts a Vistabella del Maestrat, i n’hem localitzat 100, des de 1922 fins a 1960. Tot hòmens.
Tota la documentació que es conserva als arxius és valuosa, aquesta en concret ens dona informació sobre els transports i la mobilitat al nostre poble durant uns anys de carreteres lentes de terra i pedres.
No sorprendrà a ningú saber que els dos primers conductors van ser dos dels fills de Ramon Salvador Celades, farmacèutic i diputat a Corts: Ramon i Landelino Salvador eren advocats i -encara que no consta en la documentació- devien tindre cotxe de passeig.
Ja no trobarem més advocats en la llista dels nostres veïns, la majoria són agricultors i jornalers. Alguns d’ells són els transportistes que van abastir les tendes del poble durant anys, o van ajudar als compradors de bestiar -més coneguts com a tractants-, o van carregar malea i fusta. Els seus trajectes van servir també com a taxi fora de l’horari de l’autobús de línia, de fet abans dels anys seixanta del segle XX pujar dret a la romeria de Sant Joan dins la caixa d’un camió resultava més còmode i més ràpid que pujar en carro o en matxo.
Els germans Rogelio i Modesto Clérig Falcó van ser els primers en tindre camió i permís de conducció en la segona meitat dels anys 20, i els seus respectius fills: Rogelio Clérig Vidal i Joaquín Clérig Tena van heretar el camió i l’ofici als anys 50.
L’any 1930 el tio Joaquín Arnau, que figura com a comerciant perquè era tractant de bestiar, va obtindre el permís de conducció: en la seua camioneta carregava els bacons que comprava, però també transportava gent si calia. A finals dels anys 40, a la boda de Julian Allepuz i Antolina Salvador els convidats van pujar a fer la festa al mas de l’Espino en les caixes dels camions de Joaquín Arnau i de Manuel Pitarch. El tio Manuel tenia carnet des de 1933, va arribar a tindre dos camions -un d’ells conduït per Julian Forés Miravet– i feia dos viatges setmanals entre Vistabella i Castelló en tota classe de mercaderies.
Una altra saga de transportistes van ser els Miralles: Ramon Miralles Monfort, el pare, va tindre permís de conducció des de 1930, i va compartir cognoms i ofici en els seus dos fills: Ramon i Juan Miralles Monfort.
També va iniciar una família de conductors el tio Eliseo Tena Edo, que des de 1933 feia transports, primer en una camioneta i després en un camió, feina que va transmetre als fills, Eliseo i Modesto Tena Pitarch.
Cal destacar que les primeres fotografies que acompanyen la documentació, les d’abans de la guerra de 1936, estan fetes pel fotògraf minuter que estava instal·lat al passeig Ribalta de Castelló: apareixen les baranes de l’estany, la vegetació o s’endevina el quiosc.
I acabem amb el detall de l’inici: tot hòmens. A Vistabella als anys 30 i posteriors les dones treballaven al camp i a tot arreu, i tenien capacitats físiques per a conduir, però no tenien ni drets socials ni legals per a accedir a una activitat de privilegi -com era dirigir i controlar una màquina- per a guanyar-se la vida de manera independent.
Tots els conductors que figuren en el llistat van col·laborar en fer del nostre poble un món menys aïllat, els seus trajectes van mantindre la carretera oberta i van fomentar la connexió en les terres baixes del litoral.
Foto CARMEN de Cabanes. Festes de 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Moliner Gasch.
Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Ara que estem al mig de les festes patronals vos proposem fer un salt enrere i visualitzar algunes imatges del segle XX a finals d’agost: totes elles són obra de Carmen Sidro Muñoz (1918-2001), de Cabanes .
Gràcies al seu ofici i la seua professionalitat podem connectar-nos amb els pares i mares, auelos i besàvies que, abans que nosaltres, es van reunir en les nostres places i carrers per a fer festa.
Ballar al Dau, pujar a una barrera i comprar tarró en una paradeta a Sant Joan són rituals heretats: les imatges de FOTO CARMEN de Cabanes ens donen testimoni d’una comunitat amb roba de mudar senzilla que vivia unes celebracions de molt baix pressupost. Els retrats de Carmen són un art: va crear protagonistes, els va dibuixar un somriure tímid i va captar el gest exacte per a explicar qui eren sense paraules. Ho va poder fer perquè formava part de la nostra gent, era un element més de les nostres festes, era part de la comunitat.
Foto CARMEN de Cabanes, 29 agost 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Jesús Mañez Pitarch.Foto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles SalvadorFoto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ximo Alcon Peris
Per a vore a Carmen Sidro fent la seua feina cal mirar les imatges captades per un altre fotògraf: Isidre Monferrer Gil, d’Atzeneta del Maestrat, és l’autor d’unes magnífiques panoràmiques de la provessó de Sant Joan de Penyagolosa de l’any 1970. N’hem triat una perquè ahí al mig està Carmen Sidro treballant. Vos desafiem a trobar-la!
Foto CARMEN de Cabanes. 1971, Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Amparo, la catalana.
Foto CARMEN de Cabanes. Agost 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.
En majúscula, la Plaça és la distància entre les dos portes principals de la muralla medieval de Vistabella del Maestrat: únic espai pla de tot el recinte, i per això centre on confluïen tots els empinats carrers, punt de trobada, via de pas, mercat.
Derruïdes les portes, li van créixer a cada extrem una plaça i una placeta, i les autoritats van degradar oficialment la Plaça a carrer Major, però en la memòria col·lectiva la Plaça s’ha mantingut al llarg de tot el segle XX.
Un altre poble emmurallat i costerut, com ara Morella, també té una via central plana que té forma de carrer i que anomenen la Plaça. Una herència singular que tampoc no estan disposats a perdre.
1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Salvador Tena
Tots els pobles tenen un carrer Major, però pocs tenen una Plaça medieval en forma de carrer: un lloc amb una càrrega simbòlica del patrimoni històric que hem heretat, un punt de referència comunal on s’han constituït les relacions socials i les d’identitat. La nostra Plaça és un magnífic topònim de més de set-cents anys. Quedem a la Plaça?
Foto CARMEN de Cabanes, 1974. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.
Les activitats preparades per a celebrar les XVI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat ocuparan part del calendari dels mesos de juliol i agost: el cap de setmana del 19 i 20 i de juliol, i el 15 d’agost hi haurà conferències, obres de teatre, presentacions de llibres, i una exposició. També es podrà vore el documental “La Veu de les Muntanyes”. I des del 15 fins el 24 d’agost l’associació Arqueoantro continuarà les feines d’exhumació a les fosses del mas del Collet i del tossal de l’Albagés.
Com cada campanya realitzada pels professionals d’Arqueoantro s’ofereix, a les persones interessades, tant la participació en els treballs de camp com la visita comentada a peu de fossa, aquesta segona opció per a gent de qualsevol edat. Les persones que ho vulguen poden contactar amb l’Ajuntament al telèfon: 964 389 007
FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Estiu 1988. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
A moltes cases del poble, dins el casc urbà, hi havia un corral amb una mula, un matxo, una egua o un burro. I per suposat, a tots els masos. En la dècada dels anys 80 van anar desapareixent de la nostra vida diària.
L’any 1984 es van actualitzar les ordenances municipals del poble per a renovar les tarifes bimensuals, una de les quals encara era el “trànsit dels animals domèstics”: l’Ajuntament ingressava 100 pessetes per cada cavalleria.
Al llarg de la història de Vistabella del Maestrat s’ha utilitzat primer l’energia o força de sang -la pròpia de les persones i la dels animals domèstics-, associada a la força de vent per a batre i a la de l’aigua en els molins de farina; lligada més endavant a la de foc, en les calderes d’essència d’espígol.
Ara disposem de molts altres recursos energètics. Hui al nostre territori no hi ha taxa per cavalleries, la força de sang és passat i els animals comencen a tindre drets.
Estiu c.1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.
Amb el lema “Els arxius són accessibles: arxius per a tots i totes” celebrem un any més el dia dels arxius. Amb la voluntad de ser essencials en el sector públic i privat. Sobre la necessitat de preservar i facilitar l’accés als arxius a llarg termini, donar a conèixer els documents únics i singulars que es conserven en les diferents institucions arxivístiques i difondre la funció del arxius en el sí de la societat. Continuem treballant i celebrant llarga vida a la professió!
Foto Elvira Safont Pitarch. 27 de maig 2023. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Diu el diccionari que una rogativa és una súplica pública de caràcter penitencial, que té forma de provessó -o de manifestació, segons es mire-, i que es fa per a aconseguir un remei a una necessitat col·lectiva.
O Vere Deus, trinus et unus, exaudi preces populi huius.
Da nobis salutem et pacem, et pluviam de coelis.
Foto Elvira Safont Pitarch, 4 juny 2022. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Popularment es deia que les rogatives eren per a demanar aigua, però la lletra del cant O Vere Deus, que es repeteix com un mantra en totes les rogatives, també demana salut i pau. Es veu que necessitem les mateixes coses des de l’època medieval.
Un camí, una bandera, un estendard, una imatge, un cant. Símbols repetits cada any que donen forma a un ritual, a un costum col·lectiu de trobar-se, entossudits a conservar un trajecte heretat, que per a alguns és molt espiritual i per a d’altres és sobretot cultural.
Sant Joan de la provessó és el nom que se li dona a la rogativa de Vistabella, per diferenciar-lo de Sant Joan de juny i de Sant Joan d’agost: les tres visites anuals i festives que es fan des del poble a l’ermita de Penyagolosa.
Sant Joan de la provessó porta el valor afegit del trajecte a peu, de l’esmorzar a la font de l’Espino i del berenar a la font de l’Alforí. El diccionari haurà d’actualitzar el sentit de rogativa i afegir-li el significat de “compartir camí”.
Si voleu compartir camí, i demanar pau, salut i aigua del cel, enguany la rogativa és el dissabte 7 de juny.
FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
La dècada que va tancar el segle XX a Vistabella del Maestrat encara lluïa canyissos i portes mitgeres de fusta en gateres redones.
FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
El 22 de gener de 1991 va nevar en ganes, passat un mes el rector David Solsona, com a titular del bar de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, exposa a l’Ajuntament que no pot realitzar les seues activitats per estar incomunicat, i demana solucions al tema de la neu.
També demana coses el nou Consistori format en les eleccions municipals del 26 de maig: a la Conselleria de Turisme una subvenció per a construir un càmping i un hotel; al Pla provincial d’Obres de 1992 li reclamen una piscina; també recolzen la iniciativa privada de construcció d’un hotel de muntanya, per a 60 persones, en la partida de l’Ombria. Que pugen visitants per a que no se’n vagen els habitants, idea discutible que sobrevola el poble, encara ara passats trenta anys.
Al padró baixàvem fins els 500 habitants i les places de mestres es reduïen a dos. Només la piscina es va fer realitat.
El 29 de novembre de 1991 la secretària Julia Moliner Blay pren una decisió històrica i insòlita: trenca la tradició manuscrita i redacta la primera Acta Municipal de Vistabella a màquina!
FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Hi ha llibres que parlen del territori on vivim. Perquè investiguen sabers a partir de l’observació, dels testimonis orals i dels arxius. O perquè relaten històries imaginades a partir de fets reals. Llegir ens ajuda a comprendre el nostre món.
Aquests llibres, de recent publicació, els podeu trobar a la biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat, l’espai on els amics de BiblioXarxa de Penyagolosa celebrarem la festa del llibre amb una Hackató Bibliotecària el dia 23 d’abril, a partir de les 15:30 h: vos convidem a col·laborar, a fullejar aquestes novetats i a berenar.
LA LLIÇÓ DE LA PEDRA, és una autopublicació de l’arquitecta Ivana Ponsodai Revert, que ens regala un recull dels seus coneixements sobre la tècnica de la pedra seca: com a tècnica constructiva, com a patrimoni i com a element del sector de la construcció.
Ivana Ponsoda fa anys que escolta les pedres, i en sap molt del seu equilibri i les seues bondats.
Aquesta joia de llibre arriba per a omplir un buit, tant teòric com pràctic, en la bibliografia sobre la pedra seca, perquè en aquest tema les innumerables construccions que defineixen el nostre paisatge no han sigut prioritat per a ningú fins fa molt poc. L’autora, a més de compartir la tècnica dotant-la d’especificacions professionals, i de determinar els seus beneficis mediambientals i de sostenibilitat, va més enllà i planteja l’actualitat d’aquesta pràctica amb exemples evidents.
Si penses que això de la pedra seca només és cosa de fer casetes, et recordem que implantar construccions de pedra en sec als llits dels barrancs és una mesura de regulació hídrica, redueix la velocitat de l’aigua i té una acció preventiva contra l’erosió.
Només algú que està sempre a peu de solsida, que elabora catàlegs de béns de pedra, i que defensa que l’ofici de paredar siga part de la formació professional, pot ser digna portaveu de la pedra, i en això Ivana Ponsoda n´és un referent.
INDIGNAS HIJAS DE SU PATRIA, és una investigació de les periodistes Marta Garcia Carbonell i Maria Palau Galdón, que rescata de l’oblit el Patronato de Protección de la Mujer al País Valencià, publicada per la Institució Alfons el Magnànim.
El Patronato de Protección de la Mujer va ser una institució de repressió contra les dones que va funcionar des de 1941 fins a 1985. Milers de dones jóvens d’entre 16 i 25 anys van ser tancades en convents i reformatoris regentats per monges, en un sistema de privació de llibertat paral·lel al penitenciari.
Si no n’has sentit parlar mai, com a mínim t’hauria de sorprendre i provocar-te preguntes. Només al País Valencià van funcionar 10 centres vinculats en 3 institucions maternals: tampoc no saps que a les jóvens embarassades els robaven els seus fills?
La documentació dels arxius explica com les denúncies de rectors, familiars i veïns internaven les xiques que no seguien el patró patriarcal del que ha de ser una dona: submisa, obedient i mare de família. El franquisme va custodiar i reeducar les dones considerades perilloses: en els convents eren maltractades i treballaven en benefici de les monges sense cobrar. Franco va morir el 1975: tampoc no et crida l’atenció que el Patronato va funcionar fins el 1985?
QUAN ELS ARBRES MARXEN, és un conte de Jesús Bernat Agut, il·lustrat per Rocio Carrasca. Publicat per Onada Edicions.
Diu el diccionari que una faula és una narració de fets meravellosos, que permet parlar a plantes i animals, amb la finalitat de fer comprendre algun ensenyament.
Aquesta faula del filòleg Jesús Bernat passeja bitxos i plantes pel nostre territori, perdó, per la visió que té del nostre paisatge Rocío Carrasca -alter ego de Rocío Moliner Monserrat-. Resulta que a casa nostra cada animal i cada arbre té un nom personalitzat, com cada font, cada mas i cada camí, al nivell de cada persona humana, perquè a Penyagolosa ens movem un munt d’éssers vius sobre un mar d’aquarel·les. Llegir-ho per veure-ho.
Com a bona faula porta afegida una proposta didàctica: per a entretenir-se i per a pensar.
LA CUCALA, és una novel·la d’Enric Roncero. Publicada per Onada Edicions.
Enric Roncero és de València i del Carbo, fotògraf i autor conegut de guies senderistes per a caminar per Penyagolosa, el seu coneixement i la seua estima per la terra són la base de la seua primera novel·la, una història construïda sobre les llegendes que ha replegat al llarg dels anys i en la qual els que van ser els penúltims masovers tenen un paper rellevant.
La cucala recrea un trosset del segle XX, mentre fa un homenatge al paisatge i a la nostra cultura de perifèria que, tant poques vegades, és el centre dels relats.
Setembre 1962 [Llavar a l’Alforí]. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Als seixanta, la font de Baix i la font de l’Ombria eren els dos llavadors públics als afores del casc urbà de Vistabella; aixina que desplaçar-se a dos quilòmetres fins el llavador de l’Alforí era una excursió divertida per a un grup de xiques i necessitava una excusa: rentar les estovalles dels altars de l’església per a la festivitat de Santa Teresa.
L’any 1962 un safareig públic era un espai de llibertat: deixava a dones i xiquetes ser les ames de les converses i els riures, sense esperar el permís del pare o el marit. No eren ames de res més: la llei no les autoritzava a obrir-se un compte al banc, no era ben vist que entraren sense companyia a les tavernes ni als cafès, i no podien decidir tindre carnet de conduir.
La reforma de les lleis, des de 1975, ha anat concedint en compta-gotes els mateixos drets a les dones que a les altres persones humanes: només des de 1981 tenen la pàtria potestat sobre els seus fills i poden tindre passaport.
Les lleis atorguen el poder de decidir: als hòmens des de fa molts anys, a les dones des d’ahir.
En defensa de la igualtat de drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.
17 de gener de 1967 [Carreres de Sant Antoni]. Fons familiar Rosa Monfort Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Cada mes de gener arriba la festa de Sant Antoni, una celebració que s’adapta als grans canvis de les poblacions xicotetes com la nostra. Es mantenen les fogueres, el repartiment de rotllos i cascaranyes, i els treballs comunitaris d’elaborar pastissets i anar a buscar malea, però les carreres populars de matxos i cavalls es van quedar al segle XX: l’energia de sang, la força muscular de persones i animals per al treball, ja és cosa del passat.
Fotos CARMEN de Cabanes. 3 novembre 1957. Fons familiar Rosa Safont Gimeno. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Ara, les cavalleries que una nit a l’any desfilen pel poble darrere el guió de Sant Antoni són d’entreteniment i passeig, i escenifiquen una representació dels nostres orígens.
Les desaparegudes carreres populars de Sant Antoni es feien de vesprada a la carretera d’entrada al poble, a la recta davant de les Forques: els genets muntaven a pèl, primer corrien matxos, egües i cavalls, després burros, i s’acabava en les corregudes a peu dels jóvens: xics i xiques per separat. El premi era un pollastre viu.
Les competicions actuals, per franges d’edat al carrer Major, són l’evolució d’eixe antic món agrari, i han incorporat a xiquetes i xiquets com a protagonistes nous. El premi encara és un pollastre viu.
1947. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat
El dia 6 de desembre és sant Nicolau, el protector dels escolars i xiquets en general, i tenim constància que a Vistabella la celebració dels nicolauets o nicolaus encara es mantenia als anys quaranta del segle XX.
1934. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra1936. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar
Eixe dia els xiquets passejaven la bandera de l’escola pel poble, mentre cantaven al barbut sant Nicolau i al permís de poder quedar-se qualsevol gall que trobaren. Cal recordar que les gallines dels veïns anaven soltes tot l’any per les eres i els carrers, excepte el dia de sant Nicolau.
Ara ve Nadal, matarem el gall.
El refrany valencià, i també la cançoneta, fa referència a la tradició de fer festa i de compartir el menjar. Sabem que un any l’alcalde va comprar un gall i el va deixar solt pel poble per a que el comboi fora complet: dos testimonis encara recorden l’arròs en pollastre que va cuinar la tia Saturnina de Sorolla al fumeral de l’escola de les xiques, i també que tots els escolars feien cua en el plat i la cullera que es van portar de casa.
A les Actes de l’any 1942 consta per escrit que l’Ajuntament comprava llibres per col·laborar en la celebració de sant Nicolau.
4 desembre 1942. Sessió ordinària del Consistori de Vistabella del Maestrat.
Fons familiar Moliner Gasch. Arxiu de Vistabella del Maestrat
La festa dels nicolauets o micolavets s’ha perdut a Vistabella, però encara es conserva en alguns pobles del Maestrat, com Benassal, Xert i Vinaròs. Concretament a Benassal té nom propi, la festa es coneix com la del Gall, gallet: els xiquets canten mentres van a captar i repleguen dolços i regals; en l’actualitat el gall que passegen lligat dalt d’una vara és una figura simbòlica de paper.
En altres llocs del món la tradició de sant Nicolau ha derivat en santa Claus o el pare Nadal.
El aeródromo de Vistabella se empezó a construir el 27 de julio de 1937 para apoyar la ofensiva del Ejército Popular en el frente de Aragón, pertenecía al Sector 3º de la 4ª Región Militar y se utilizó como campo de aviación auxiliar del aeródromo de Vilafamés. El Consejo Municipal recibió una orden remitida por la Jefatura de Obras de la Subsecretaría del Aire fechada el 25 de julio (reg. entrada 259), indicando la fecha de inicio de las obras, el número de obreros necesarios y salario y duración de la jornada de trabajo, todo conforme con la reglamentación que la II República implantó para mejorar las condiciones laborales de los trabajadores.
[…] Por tener que realizar trabajos urgentes de guerra en el término municipal de esa Villa, manifiesto a esa Alcaldía la necesidad de que coopere en los trabajos con al menos 250 hombres, al mismo tiempo hago presente que estos disfrutarán de un jornal de 10 Pts siendo la jornada laboral de ocho horas diarias efectivas en el Campo, debiendo organizar los sindicatos de ese Ayuntamiento grupos de veinticinco hombres con un responsable cada grupo, y traer legón y azada cada individuo para el trabajo que se le ordene.
Dicho personal deberá hallarse en el Campo donde se realizan los trabajos el próximo martes día 27 a las siete de la mañana en donde recibirán instrucciones.Lo que comunico a Vd. para su conocimiento y exacto cumplimiento. Salud y República. […]
Las obras comenzaron en la fecha indicada, y se llegó a emplear prácticamente a la totalidad de la mano de obra disponible en Vistabella en aquellos momentos, el tiempo de construcción de las dos pistas, una de 1.230 m x 300 y otra de 1.090 m x 200, no llegó a los dos meses. Todos los terrenos comprendidos dentro del perímetro del aeródromo, unos 352 jornales según la relación que incluyo más adelante, fueron incautados a sus propietarios. También se incautaron dos masías que fueron utilizadas como almacenes y talleres
[…] a 50 m. al N. del Campo se ha preparado la casa “Mas de Tófol”. Al O.E. del Campo se ha preparado la casa “Mas de Planillar” […]
Pocos días después de iniciarse los trabajos, el Mayor de Aviación Militar del aeródromo de Vilafamés, José Bordons, en un escrito de fecha 2 de agosto (reg. entrada 265), ordenó el desalojo de la Casa de Polo para habilitarla como alojamiento para tropa y oficiales.
[…] Teniendo necesidad de preparar alojamiento para oficialidad y tropa de fuerzas del Aire, procederá vd a que a la mayor brevedad posible quede desalojado el local situado en la calle Ferrer y Guardiadenominado Casa Polo, para proceder a realizar urgentemente las obras oportunas […]
Ese mismo día el Consejo Municipal remitió la orden a la C.N.T. local, que había requisado dicho edificio, comunicando el desalojo:
[…] Lo que en cumplimiento de lo interesado, le participo al objeto de su desalojamiento dentro del plazo de tres días, esperando la contestación inmediatamente de recibir la presente comunicación. […]
La Casa de Polo fue desalojada y se realizaron obras para acondicionarla […] para unas 80 camas, con comedor, despensa, cocina económica de 50 plazas, agua y luz. Se han instalado dos bombas para elevación del agua, un depósito de mil litros, 6 lavabos, 3 waters y 3 duchas. Cochera para 4 coches […]
Según consta en la documentación relativa al aeródromo, además de la Casa de Polo, los mandos militares y los pilotos disponían de otras dos casas en el pueblo.
De nuevo, el 4 de agosto (reg. entrada, 270) se vuelven a recibir instrucciones, esta vez a través de un telegrama remitido por el Gobernador Civil de Castelló (reg.entrada 270) pidiendo más camas y más trabajadores para el aeródromo en construcción:
[…] Sírvase facilitar las ocho camas que necesitan los elementos militares del Campo de Aviación en construcción así como, deberá reclutar el mayor número de obreros para trabajar dicha construcción […]
Para alojar a los soldados se construyeron varias casetas cerca de las pistas del aeródromo:
[…] Una caseta de madera de 6’05 x 5’17 m. capaz para ocho camas y terraza de 6’05 x 4’00 m.Una caseta de madera de 4’85x 3’00 m. capaz para cuatro camas y terraza de 3’00 x 3’00.
Con fecha 8 de octubre se empieza la construcción de una caseta de 7’50 x 11’00 m. […]
Según varios testimonios en el campo de aviación llegaron a trabajar unos setecientos hombres, a los vecinos de Vistabella se sumaron trabajadores de otros pueblos cercanos, incluso de L’Alcora,atraídos por lo que entonces consideraban un buen salario y unas dignas condiciones laborales. Los refugiados varones mayores de catorce años que residían en Vistabella en aquel momento, también fueron reclutados. El 13 de agosto, de nuevo el Gobernador Civil remitió otro telegrama (reg. Entrada 283) anunciando su visita a Vistabella:
[…] Agradeceré a V. muy vivamente que por el Ayuntamiento y vecindario se den toda clase de facilidades y se tengan las más significativas atenciones con los camaradas que están desplazados en ese término para trabajar en las obra del Campo de Aviación. Del buen criterio de V. y del ejemplar comportamiento de sus colegas administrativos no cabe otra cosa que esperar que así lo hagan adivinando el interés de las obras y la precisión de quienes las efectúan queden contentos de su estancia.
Yo iré personalmente en visita a ese término deseando llegar y que todo esté resuelto. Salud. [… ]
Las obras continuaron prácticamente durante todo el tiempo que permaneció operativo el aeródromo, se levantó el pabellón de mando donde pernoctaban los oficiales de servicio, un aljibe con capacidad para 7 m³ , y una caseta para guardia de 3 m. de altura a 200 m. al S.E. del campo de aterrizaje. También se instaló un teléfono conectado con el aeródromo de Vilafamés, las autoridades municipales después que el ejército franquista tomara Vistabella, intentaron que permaneciera en uso ya que era el único teléfono existente en el pueblo en aquellas fechas.
[…] El 24 de julio de 1938 la corporación municipal acuerda por unanimidad se nombre una comisión para ir a Castellón ygestionar asuntos sobre el teléfono del campo de aviación para que quede a favor del municipio y solicitarlo de quien corresponda […] (Actas municipales, tomo 19)
El 25 de septiembre comenzaron las obras del primero de los tres refugios de que disponía el aeródromo, esta construcción aledaña al pabellón de mando aún se conserva en buen estado, está declarado Bien de Relevancia Local e inventariado como Monumento de Interés Local con nivel de protección integral dentro del Régimen General de Intervenciones, aunque esto no le salva del estado de abandono en el que se encuentra el conjunto histórico formado por el pabellón, refugio y cisterna. Los otros dos refugios no se llegaron a terminar, de estos, el más completo se encuentra a unos 50 metros al sur del Mas de Tófol, y el otro toca la carretera a unos 100 metros de L’Escola del Camp en dirección norte.
El 13 de octubre el Consejo Municipal comunicó al maderista Alejandro Tena Salvador, la autorización remitida por la Jefatura de Montes de Castelló para retrasar la saca de maderas del Bovalar y del Savinar, por falta de mano de obra al encontrarse todos los hombres disponibles trabajando en las obras del aeródromo.
[…] Visto lo manifestado por el rematante de productos maderables del monte “Bovalar y Savinar” de este término Alejandro Tena, solicitando una prórroga de cincuenta días para poder extraer los productos maderables objeto de la subasta del monte y fundamenta la petición en que debido a no haber encontrado jornaleros por hallarse estos en trabajos de explanación de un aeródromo que se está construyendo en este término municipal no ha podido extraer los productos del monte dentro del plazo legal […] acuerda acceder a lo solicitado […]
En el archivo municipal también encontramos un pequeño rastro sobre los militares de Aviación, en una anotación en el libro de actas del día 21 de noviembre […] El Ayuntamiento paga 20 ptas. a Asunción Asensi por lavar ropa de los de Aviación. […] (Tomo 19, p. 13).
A principios de febrero de 1938 se establecieron en el aeródromo de Vilafamés 20 bombarderos rusos SB-2“katiuska”, tres de ellos aterrizaron averiados en el aeródromo de Vistabella el 7 de febrero de 1938, procedentes de una misión de bombardeo sobre la estación ferroviaria de Calamocha (Teruel), según consta en el relato del piloto de uno de los aparatos, el ruso A. P. Nikiforov, recogido en “El aeródromo militar de Vilafamés1937-1940”, Carlos Mallench, Blas Vicente, José F. Albeda y Josep J. Miralles, Ajuntament de Vilafamés, 2019.
Testimonio de A. P. Nikiforov, piloto ruso de la 1ª escuadrilla del grupo 24.
(pp. 244 a 248).
[…] El campo que se podría aprovechar para el aterrizaje, apareció de repente de la misma manera que apareció la salida entre las montañas. Nikiforov tuvo tiempo para ver una pequeña casita y al lado de la misma dos Katiuskas. Yendo rápido y hacia adelante bajó el tren de aterrizaje, el avión estaba vivo, el sistema hidroeléctrico no sufrió daños. La tierra se acercaba mu rápido. ¡Más cerca¡, ¡más cerca¡, se pudo apagar el motor que funcionaba.
Hubo un pequeño golpe sobre las tres puntas (ruedas). Delante no había ningún obstáculo, solo un campo plano. De repente el avión se inclinó y giró muy bruscamente hacia la derecha, el tren de aterrizaje se rompió y el bombardero cayó sobre su fuselaje.
Alrededor todo estaba muy tranquilo, solo se oía el ruido del combustible que salía del avión a través de los agujeros de los disparos.
Nikiforov encendió la linterna, y salió a la superficie. Del avión apareció Kolesnikov. No se veía a Bershak. El piloto y el coopiloto corrieron hacia su cabina. Estaba en el suelo en una pose muy antinatural con la cara blanca como el papel. Los dosentraron en la estrecha cabina y sacaron con cuidado a Bershak de la cabina y lo sacaron y lo pusieron sobre la tierra.
Le quitaron la ropa, le quitaron el zapato lleno de sangre, cortaron el pantalón y abrieron el agujero donde estaba la rodilla. Al ver los huesos destrozados por los disparos y la carne ensangrentada, Kolesnikov comenzó a ponerse mal por todo lo que veía. Nikiforov rompió su camisa y como pudo intentó proteger la pierna herida de Bershak.
Durante medio kilómetro corrió hacia otros dos aviones SB que habían aterrizado sobre su panza también al lado de la casita blanca. Sobre ellos estaban sentados los pilotos españoles. Entonces cuando él se acercó a cada uno de los aviones, observó que todos los ametralladores estaban heridos en las piernas. Los pilotos y observadores estaban intentando ayudar a sus compañeros. Uno de los pilotos españoles que hablaba un poco de ruso, pues hizo el curso en la Unión Soviética, le dijo que ya habían llamado a una ambulancia.
Nikoforov explicó como pudo que tenía un herido. El español cogió una cama oxidada que estaba apoyada sobre la pared y juntos transportaron a Bershak a la casita.
Mientras tanto, Kolesnikov contó 72 impactos en los puntos del avión de vital importancia. “Entonces, vuelan los Messerschmitt los pilotos experimentados”, señaló para sí Nikiforov. “Es extraño, ¿cómo no nos hemos incendiado?”, se encogió al ver los depósitos de gasolina, atravesados por balazos en muchos sitios. Por la tarde llegaron los automóviles y se llevaron toda las tripulaciones […]
El relato del piloto ruso coincide con el testimonio de Ángel Tena, (“El Temps Perdut. MemòriaHistòria de Vistabella”, vv.aa. , Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014.) únicamente difiere en el número de katiuskas, según Ángel fueron dos los que llegaron averiados, según Nikiforov tres.
[…] Antes de llegar los “moscas” vinieron un día dos “Katiuskas” rusos, dos bombarderos bimotor que bajaban tocados del frente de Teruel y aterrizaron aquí de emergencia porque no podían llegar a Vilafamés. Uno de la tripulación -no sé si el piloto o quién- llevaba una rodilla destrozada por un balazo, subió una ambulancia de Vilafamés y se le llevaron. Aterrizaron en el campo antes de que estuviera acabado, aún no estaban aquí las avionetas […] (“El Temps Perdut, p. 89)
En el mes de abril de 1938 llegaron dos escuadrillas, la 1ª y la 4ª del Grupo 21, de Polikarpov I16 “moscas”, estos aviones actuaron en los frentes de Teruel, Levante y el Ebro hasta el 21 de mayo, fecha en la que fue evacuada definitivamente la 4ª escuadrilla del Grupo 21, debido al avance de las tropas de García Valiño que finalmente ocuparon Vistabella el 3 de junio de 1938.
Las tierras incautadas fueron devueltas a sus propietarios y el pabellón de mando se reconvirtió en escuela rural, funcionando hasta finales de los años sesenta.
Las tres fotografías de soldados del Cuerpo de Aviación de la República que aparecen en este artículo, fueron tomadas en el mes de marzo de 1938, los originales formaban parte de un cuaderno de campo perteneciente a un soldado de identidad desconocida, que recorrió durante la guerra varios aeródromos de la zona de Levante, entre ellos el de Vistabella.
Las fotografías fueron localizadas por Ernesto Rodrigo de “Montañas de Libertad” a quien agradezco haberme enviado este importante testimonio gráfico.
Fuentes:
-Archivo del Aire, A12156. Villaviciosa de Odón.
-Archivo de Ávila, FF.AA. 4ª Región, Legajo P1285.
-AHEA, Plano de localización, A 12156.
-Croquis del refugio antiaéreo de Ernesto Barreda (15.06.2019)
-“El Temps Perdut : Memòria Històrica de Vistabella”, (vv.aa.), Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014. – “El aeródromo miliar de Vilafamés.
Foto Eduardo Beltran. 1977, Pont sobre el riu Montlleó. Fons familiar Elvira Safont Pitarch. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Els 910 habitants de Vistabella van començar l’any 1977 amb tres promeses de millora: el cobriment del frontó per a fer-lo útil tot l’any; l’ampliació de l’abastiment d’aigua potable per a evitar les restriccions continuades i la reparació de la torre del campanar.
Però el punt fort de 1977 van ser les eleccions generals del 15 de juny: la primera vegada que es va poder votar just després de la dictadura; havien passat 41 anys des de les darreres eleccions lliures, les eleccions a Corts de 1936 durant la República.
Hui, quasi mig segle després, ens pot sorprendre que l’Ajuntament, en un ple extraordinari el dia 11 de maig, designara una aula de l’escola com a espai per a celebrar actes públics de propaganda electoral, i que decidira un horari per a usar-lo. Encara ens pot xocar més que destinaren dos façanes -l’Ajuntament i l’escola- on enganxar “de manera gratuïta” els cartells dels partits que es presentaven.
No hi havia cultura democràtica, ni experiència social de participació, i només podien votar els majors de 21 anys, però eren evidents les expectatives d’un gran canvi a millor.
A Vistabella el cens electoral era de 730 persones, de les quals 235 es van abstindre, i el 60% dels participants va votar a la UCD -Unión del Centro Democrático-: l’opció conservadora d’Adolfo Suárez.
Abans d’acabar l’any l’Ajuntament tancava subhastes de fusta i de tòfones per ingressar diners. Va cobrar 342.800 pessetes de pins del Bovalar, el Boi i la Vallussera, i va adjudicar per 5 anys, a Julian Tena Edo, les tòfones de la serra del Boi per 4.550 pessetes anuals. Però encara es tardarà un any en votar una Constitució i dos en poder votar al primer alcalde.
Cada setembre, els qui vivim en pobles en risc de despoblament preguntem el mateix: quantes xiquetes i xiquets tenim a l’escola? Cada curs avaluem la gravetat de la nostra supervivència segons si el número puja o baixa: tindre una escola és tindre una joia.
Per celebrar que el curs 2024-2025 manté obert l’aulari de Vistabella amb 4 xiquetes i 9 xiquets vos compartim un parell de detalls històrics sobre l’escola.
Fons familiar Eva Maria Miralles SalvadorFons familiar Enrique Barreda PerisFons familiar Lola Miró Salvador
L’any 1953, el consistori de l’alcalde Juan Pons Orenga va aprovar la tala dels arbres dels patis de les escoles “por no soportar utilidad alguna que merezca la pena”, i amb la venda de la fusta dels troncs van comprar 7 arbres fruiters per a tornar-los a plantar als patis. Entenem que els arbres que hi havia devien tindre fulles i farien ombra, que és la màxima utilitat que té un arbre en un pati d’escola, però l’Ajuntament per unanimitat va decidir que a més d’ombra havien de donar fruita. Tenim seriosos dubtes que als anys cinquanta una poma arribara a fer-se madura en un pati d’escola.
1961. Fons familiar Lola Vicente Folch1961. Fons familiar Columna Sáenz de la Torre
1961. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar
L’any 1961 es va signar un conveni per a construir la primera escola de pàrvuls del poble -ara en diem d’infantil- per 77.326,90 pessetes; la va fer el contractista d’obres públiques Dimas Victoria Puerto i la va negociar directament l’alcalde Natalio Arnau perquè l’any anterior s’havia tret l’obra a subhasta i no l’havia licitat ningú. Tots els qui vau ser escolars als anys seixanta del segle XX deveu recordar aquella aula rectangular amb una estufa redona de llenya, damunt la qual s’escalfava una olla gran en la llet que es repartia a l’hora del pati.
Cada setembre seguirem recordant que tindre una escola, a més d’altres virtuts, és un element de fixació de població al territori de l’interior de Castelló.
La falsa és el nom que a Vistabella del Maestrat donem a la part més alta de les cases, baix de les bigues del teulat, allà on es guarden els objectes de poc ús, i de vegades apareixen tresors. Durant els darrers 100 anys gran part del material de la Sociedad Instructiva Musical Vistabellense ha estat malvivint dins una gran caixa de fusta en precàries condicions a la falsa d’una casa particular.
Les partitures i els documents que s’han conservat ens expliquen que l’1 de juny de 1922 es va constituir esta societat, en les Actes municipals d’eixe any no apareix cap referència, per tant es tractava d’una societat sense ànim de lucre creada al marge de l’Ajuntament. Els socis pagaven quotes mensuals, es rebia formació musical, es mantenia una banda que oferia serenates, concerts, balls i passacarrers per a festes, provessons i tot tipus de celebracions, i es cobraven les actuacions. També es mantenia un local i es repartien beneficis entre els músics.
A la festa de Sant Josep de 1923 van recaptar 118 pessetes per fer serenates, i es van gastar 30 pessetes i 45 cèntims al Cafè Penyagolosa: els músics van consumir 25 cafès, 5 botelles de conyac i alguna coseta més.
Per a Sant Joan de juny de 1924 la mula de Jacinto els va pujar els instruments a l’ermitori per 6 pessetes, i allí els van fer un dinar per 40 pessetes i 75 cèntims. A l’agost el clavari de Sant Joan els va pagar 300 pessetes per la música de les festes.
Juan Nebot era el mestre i director de la banda, cobrava 31 pessetes i 25 cèntims al mes. Els materials els compraven a la Casa Erviti de Donosti (Sant Sebastià), i al poble arribaven rellotgers que també sabien repassar i posar a punt els instruments. El juliol de 1925 la societat musical va passar una inspecció que va trobar tota la documentació en regla. Cap dona no en va formar part.
Només tenim una imatge de la banda de música, pertany a la col·lecció Huguet, del fons de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu: el 20 de juny de 1924 van cobrar 70 pessetes per l’acompanyament musical de la provessó del Corpus.
[El pati de Sant Joan de Penyagolosa] Estiu 1964. Fons familiar Lluís Brau Plans. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Els ermitans de Sant Joan de Penyagolosa eren uns dels molts habitants del terme que als anys seixanta encara es guanyaven la vida com a masovers, en la peculiaritat que rebien els Pelegrins, les rogatives i les provessons.
El tio Ramon Bou i la tia Dolores Gargallo van ser els ermitans entre 1963 i 1965, i cada 29 d’agost -festa grossa del poble- preparaven el dinar per a l’alcalde i els concejals, la guàrdia civil i el rector. Al dinar convidava l’Ajuntament, que era la institució que organitzava les festes patronals.
Per a fer festa es demanava permís al Govern Civil, l’oferta es limitava a bous i ball, i el pressupost destinat era molt escàs: l’agost de 1964 van contractar una orquestra per a fer ball set dies i van comprar 3 vaquetes per a fer quatre dies de bous; més reduït va ser el gasto al 1965 que van tindre orquestra quatre dies i van fer la festa només en 2 vaquetes que van costar 21.500 pessetes.
Poca vaca per a tantes hores de programa, direu. Resulta que l’exhibició es completava en un corro de vaques dels masos. No heu sentit mai parlar de la vaca del mas del Pinaret?
Ha passat més de mig segle: el pressupost destinat a bous s’ha disparat, hem perdut els ermitans, els masovers i les seues vaques, cada any es fa corro en vaques de lloguer, les obres han tancat el pati de Sant Joan i la gent igual es passeja per fora perquè aixina ho demana el ritual.
Visca Sant Joan i bones festes!
[Les vaques de la Torre Martines] 30 agost c.1965. Fons familiar Mercedes Tena Seguer. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Nota per als nascuts a final del segle XX, i anys posteriors: corro és el corral on es tanquen els bous que s’han de córrer, és a dir, específic per al bou corregut com és el de Vistabella.
Y VAN QUINCE. El pasado 10 de agosto celebramos una vez más el encuentro anual que venimos organizando desde 2008 para recuperar y dar a conocer la historia más reciente de Vistabella, historia que se nos ha escondido y falseado primero por los que ganaron la guerra, amos absolutos de las vidas y haciendas de quienes defendieron las conquistas sociales llevadas a cabo durante la II Rep., y hoy en día por los herederos del franquismo empeñados en conservar privilegios, en acabar con el importante avance que la recuperación de la memoria histórica ha tenido en nuestro país durante los últimos años, y en imponer un revisionismo histórico fanático y acientífico. El primer acto de las jornadas, después de la presentación de las mismas por parte de Amat Sánchez representando al Centre d’Estudis Penyagolosa, de Belén Bachero concejala del ayuntamiento de Vistabella, y de Francisco Mezquita por parte del Grup per la Recuperació de la Memòria Històrica de Castelló, fue la conferencia “La memòria Democràtica i la proposta de Llei de Concòrdia” impartida por Maribel Peris, presidenta del GRMHC y miembro del Consell Valenciá de Cultura, en la que fue analizando los pormenores y motivos por los que la derecha rancia y la ultraderecha intentan imponer este decreto, derogador más que regulador, de la Ley de Memoria Democrática vigente. Este año el protagonismo de las jornadas ha sido de las mujeres de Vistabella que fueron víctimas de represión, abusos de todo tipo y humillaciones después de la guerra, señalando también a los victimarios, causantes e inductores de toda esta injusticia. Recordamos los nombres de muchas de ellas: Matilde Alcón Tena, María Lidón Barberá Safont, Jacinta Folch Badenes, Rosa García Porcar, Antonia Escrig Robres, Carmen Monfort Alcón, María Centelles Albert, Tomasa Moliner Vicente, Patrocinio Robres Miravet, Divina Tena Edo y Consuelo Fabregat Albert. Acusadas y maltratadas por los principales inductores de la represión fascista en Vistabella: Gilberto de Arnau (“Ulleres”), Antonio Porcar, Recaredo García, Enrique Pitarch, Manuel Safont, Juan Pons y Joel Fabregat, entre otros. Después de la introducción que hizo Antonio Giner, poniendo en contexto la historia de Matilde Alcón y aportando datos sobre los juicios sumarísimos contra algunas de las vecinas mencionadas, fue Ana Claramonte Salvador quien puso un emotivo broche final a los actos de la mañana con “Dones represaliades a Vistabella”, una intensa dramatización de los testimonios que nos dejó Matilde Alcón (recogidos en el libro El Temps Perdut, Memòria Histórica deVistabella), que consiguió emocionar al público asistente.
Por la tarde se inauguró la exposición “La dona durant la II República i la Guerra Civil Espanyola”, con una visita guiada a cargo de Laura Pérez Campos, comisaria de la exposición, y de Antoni Arnau, ambos representantes del Centre de Documentació i Estudis de la Guerra Civil Espanyola.
Esta exposición, abierta hasta el 31 de agosto, ofrece una amplia visión a través de paneles explicativos, fotografías de la época (algunas de ellas icónicas), reproducción de carteles y propaganda, publicaciones, etc., del papel que jugaron las mujeres y de las luchas que llevaron a cabo para conseguir derechos tan elementales como poder votar en las elecciones, estudiar en las universidades, lograr unas condiciones laborales dignas, estar representadas en las Cortes, el aborto o el divorcio. El acto final de las jornadas fue la representación de la obra de teatro “Un tros de dona” de Domingo Juan Font, autor también de “La miliciana”, del libro “Pascual Cabrera Quemades. Biografía y poesía” y de artículos sobre Memoria Histórica de Vila-real. “Un tros de dona” es una obra intensa y dura basada en hechos reales que se podrían extrapolar a casi cualquier rincón de nuestra geografía, donde muchas mujeres fueron víctimas de la deshumanización y de la barbarie ejercida por los fascistas, trata sobre la violencia ejercida sobre María Antonia, una mujer republicana que no abandonó su pueblo cuando terminó la guerra y fue abusada y asesinada por uno de los falangistas del pueblo. La obra estuvo magníficamente representada por Sergio Vilar en el papel de falangista,Cristina Aragonés como María Antonia, Jorge Vilar como enterrador y Fernando Soldevila como “el Coixo”, del grupo “L’Armelar” de Castelló.
Estiu c.1980. Fons familiar Angèlica Tena Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat
La dècada dels vuitanta del segle XX va començar a Vistabella amb 827 habitants, les pastures municipals de la Serra del Boi se li van adjudicar a Eduardo Salvador Gual, del mas de Farsa, per a 160 ovelles durant cinc anys, i l’Ajuntament de l’alcalde Jaime Lázaro constatava que el frontó descobert tenia poc ús al llarg de l’any i demanava ajuda a la Diputació per al seu cobriment.
Les obres per a teular i tancar el frontó van costar 4.886.000 pessetes i la Diputació va aportar el 75% del cost, mentre l’èxode rural seguia imparable: la falta d’alumnes en edat escolar deixava buides tres de les cinc aules de l’escola, per això es va demanar a la delegació provincial del Ministerio de Educación y Ciencia la desafecció de les dos aules a peu de carrer i de dos pisos destinats als mestres, per a donar-los un nou ús.
A l’estiu, com un conjur contra el despoblament, les cases es tornaven a omplir i els veïns que se n’havien anat s’ajuntaven al carrer en el veïnat que s’havia quedat, i aixina és com la pacífica personalitat del carrer Sense Cap recuperava el rogle de cadiretes baixes i les converses de mai acabar.
Les expectatives de futur de 1980 es concentren en l’Acta del 18 de març, eixe dia l’Ajuntament -que era de la UCD– aprova per unanimitat avalar el procés de redactar un Estatut d’Autonomia per al País Valencià: la lletra polida del secretari José Maria Navarro Monfort, de Xodos, permet llegir “…haga posible nuestro autogobierno con el fin de consolidar nuestra diferenciada personalidad, y decidir nuestro futuro, libre y democráticamente, dadas nuestras características históricas, lingüísticas, culturales y económicas…”.
Ací vos facilitem l’Acta sencera, per a llegir-la en la intimitat, o en rogle al carrer Sense Cap.
El sábado 10 de agosto de 2024 celebraremos en Vistabella las XV Jornades de Memòria Històrica, este año recordaremos a las mujeres que fueron represaliadas por el franquismo en Vistabella, a través de tres actos:
– Dramatització de los testimonios de Matilde Alcón Tena, exposición “La dona durant la II República I la Guerra Civil Espanyola”, y la obra de teatro “Un tros de dona”.
Las jornadas comenzarán con la conferencia “La Memòria Democràtica i la proposta de la Llei de Concordia”, habrá un punto de venta de libros durante toda la jornada, y se presentarán las últimas novedades editoriales del GRMHC.
Os invitamos a venir y a participar, Salud y Memòria.
Estiu 1960. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra. Arxiu de Vistabella del Maestrat
L’historiador Rafel Martí de Viciana, l’any 1564 cita en la seua obra el castell de Vistabella. També en els inventaris realitzats per l’Orde de Montesa als anys 1583, 1588 i 1599 apareix el palau o castell de Vistabella com una de les seues propietats.
Eixa edificació coronava la part més elevada del recinte emmurallat, la que dona al nord, i en el Diccionari de Pascual Madoz de 1850 apareix replegat que havia fet de fortí durant la primera guerra carlista i que estava en ruïnes.
Al segle XX un seguit de xicotetes pallisses de pedra i una era de batre ocupaven l’espai de l’antic palau o castell, i feien un gran serviment als seus propietaris, per això quan l’any 1960 el consistori de l’alcalde Natalio Arnau va proposar ubicar el dipòsit municipal de l’aigua al lloc de l’era del castell no va ser molt ben acceptada la idea.
El 31 d’octubre de 1960 l’Ajuntament va expropiar l’era de batre i va indemnitzar amb 1.000 pessetes a cadascun dels 7 propietaris.
Allà on acaba el perfil nord de la restaurada muralla de Vistabella va haver un palau o castell des d’on és probable que el 29 de març de 1338 el rei Pere el Cerimoniós enviara la embaixada al Papa de Roma: una carta que portaven el justícia Peregrín de Anzano i don Blasco Maza de Vergua. Mai cap dipòsit d’aigua ha tingut un passat tan gloriós i rellevant.
Juny 2024. Al soldamunt del tram nord de la muralla: l’era del castell i el dipòsit de l’aigua.
Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat
El dia 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, un esdeveniment promogut pel Consell Internacional d’Arxius (CIA/ICA) que se celebra arreu del món i com tots els anys ens sumem a la festa.
Quan el sagrament de la comunió era obligatori, al mes de maig els xiquets portaven un ciri de cera molt adornat en filigranes. En el pas dels anys els ciris de la comunió es van sofisticar: els van posar una pera en forma de flama que s’encenia i s’apagava a voluntat.
Mentres este símbol religiós de la llum evolucionava, a Vistabella s’anaven degradant els espais públics, molts dels quals van acabar en desús pel perill que suposava el seu mal estat.
Al maig de 1970 els xiquets mostraven satisfets els seus ciris automatitzats i l’Ajuntament prenia una notable decisió: aprovar l’Expedient de desafecció de béns municipals de servei públic per a classificar-los com a béns de propis, és a dir, optava per fer un canvi de classificació per a treure’ls rendiment.
En el llistat de béns hi havia cinc construccions ruïnoses que sumaven molts metres quadrats: la casa-quarter, l’hospital, la casa abadia, l’edifici de la presó i les escoles.
Moltes gotes fan un ciri. En els següents anys, este expedient va permetre al Consistori edificar tres vivendes i un local en el solar de l’antiga casa abadia; construir l’escola nova i cinc vivendes en l’espai de les antigues escoles; al solar de la casa-quarter van edificar el centre de salut i la casa del metge; i de l’hospital vell en van fer dos bandes que van comprar dos veïns.
Només un propòsit no es va materialitzar: l’edifici de la presó encara va arrastrar la seua ruïna durant molts anys.
Foto Gasch de Vilafranca,1973. Fons familiar Carmen Gimeno Meseguer. Arxiu Vistabella del Maestrat
Per Mosquerola passa la carretera A-1701 que connecta Terol en Vilafranca, i la creua en perpendicular un tram de pista asfaltada que porta el nom “Camí de Vistabella“. Els trams són trossos de via que tenen inici i prometen un final feliç que no existeix.
Al llarg del segle XX els esforços d’algunes corporacions municipals, sobretot durant la República, per millorar les comunicacions i trencar l’aïllament de Vistabella van acabar sempre en projectes o en trams. De tots, el més notable a finals dels anys 50 va portar la carretera (hui CV-170) fins al riu Montlleó, amb el seu túnel i el seu pont: un paisatge magnífic on no viu ningú. Sempre hem sabut que en eixe impressionant barranc del riu s’acabava el món, per això tots els xiquets i xiquetes de la foto, en els seus calcetins blancs de mudar, van emigrar en direcció contrària.
El mes de febrer de 1973 l’alcalde de Vistabella, Martín Salvador Moliner, i l’alcalde de Mosquerola, Antonio Martí Molina, van anar a explicar-li al Governador Civil -la màxima autoritat provincial en temps de la dictadura- el problema de comunicació entre les seues poblacions, li van dir que des del riu Montlleó en amunt només calia “arreglar i asfaltar una pista d’uns 8 quilòmetres” per a facilitar la connexió en Terol pel nostre costat del mapa. Fa 51 anys que consta en Acta que el Governador va prometre interessar-se pel tema…
Els llibres expliquen el món. Per als qui teniu interès en saber en quin món viviu recomanem dos llibres que parlen de nosaltres, del nostre territori i de la nostra història recent.
EL ABISMO DEL OLVIDO, és una obra gràfica del reconegut dibuixant Paco Roca i del periodista Rodrigo Terrasa, publicada per l’editorial de còmics Astiberri Ediciones.
José Celda Beneyto era agricultor, va ser afusellat el setembre de 1940 i va ser indultat quan portava tres mesos mort. La seua filla Pepica Celda va aconseguir treure’l d’una fossa comuna l’any 2011. Leoncio Badia Navarro és conegut per haver sigut enterrador del cementeri de Paterna des de 1939 fins a 1945. L’Ajuntament, en acte d’agraïment, va dedicar una escultura a la seua memòria l’any 2022.
Aquestes tres persones, i moltes altres, formen part d’una narració dibuixada on seguim diferents fils de relats i, en ajuntar-los tots, apareix la vida en majúscula que no ha sigut escrita als llibres d’història. Explicada des de les vivències quotidianes resulta esclaridora, emocionant i necessària.
Denominar és un acte sagrat. Aixina comença el llibre, perquè el nom és el signe que ens dota d’identitat.
Conté un recull de 888 noms de pobles -més exactament 542 caps de municipi i 346 pedanies-, tots ordenats de nord a sud per comarques. És un manual de consulta i d’orientació, i també un llibre de divulgació per a persones no expertes en història o en filologia: tots i totes ens identifiquem en el nom dels nostre poble i dels pobles veïns.
A destacar una innovació que aporta: el descobriment dels noms d’arrel amaziga o berber de molts pobles del País Valencià.
Eixe pedrís fa 4 segles que ordena la vida a la plaça del Dau: regala companyia i dona conversa, és espai de jocs infantils i butaca de teatre. És el paisatge inconfusible de pedra tallada que apareix al fons de la nostra biografia.
El nostre Estatut d’Autonomia replega la igualtat de drets entre dones i hómens en tots els àmbits. Com les lleis i la realitat no van sempre al compàs, el 8 de març és una data de reivindicació: al món rural treballem contra els silencis ancestrals de la meitat de la població.
Les nostres ueles no van tindre el dret d’accedir a la cultura escrita, van heretar d’altres dones la saviesa per a cuidar-nos; no van tindre el dret de decidir què volien ser, van haver de ser el que ja eren les seues mares. Les netes i besnétes trenquem el seu silenci col·lectiu, posem en valor els seus coneixements i els donem públicament les gràcies.
Altres articles publicats sobre el 8 de març, dia de la DONA:
Foto Carmen de Cabanes. 20 de setembre 1964. Fons familiar Teresa Salvador Peris. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Enguany fa seixanta anys que a Vistabella es va crear el lloc de treball de l’alguatzil.
Fins al 1964 l’Ajuntament contractava de paraula els serveis de diferents persones i els donava a canvi una gratificació que constava en el pressupost ordinari. Les veïnes s’encarregaven d’agranar els carrers, però calia netejar els dos llavadors públics i el matador municipal, hi havia un encarregat de l’enllumenat i un de les fonts, també treballava el sereno, que començava a les 12 de la nit a voltar pels carrers en un farolet i cantava algunes hores, i l’enterrador. El que feia els encàrrecs de l’Ajuntament i entonava els bandos a les boques dels carrers -avisant en una corneta- era conegut amb el nom d’alguatzil, però no tenia el rang de lloc de treball.
Al gener de 1964 es va valorar que el tio Lino Miravet ja era massa major per a fer de vigilant nocturn i passar fred, i es va decidir reglamentar una plantilla de treballadors de l’Ajuntament, aixina que van eliminar les hores de sereno i van unificar moltes de les altres feines per a completar una jornada laboral: moria la plaça de sereno i naixia la plaça d’alguatzil.
L’Ajuntament de Vistabella va entrar a la modernitat en una plantilla de tres treballadors per a una població de 1.749 persones: un secretari-interventor (grau retributiu 16), un auxiliar administratiu (grau retributiu 5) i un alguatzil com a únic treballador subaltern amb un sou de 9.696 pessetes l’any.
Gener 2016. Repartiment de rotllos i cascaranyes a la Sala de la Vila.
L’any 1946 va ser clavari de Sant Antoni el tio Ramon Olària Solsona. La millor festa hivernal del territori encara es manté però ha hagut de fer adaptacions als canvis del món rural.
Quan el tio Ramon va ser clavari el forn no era un negoci privat al qual es podien encarregar els rotllos de llavoretes: la distribució sexista de les feines ajuntava totes les dones pròximes a la família del clavari per a fer els rotllos al forn comunal. El centre de la festa no era la Sala de la Vila com ara, sinó la casa del clavari, on es portava el santet, i per on desfilaven totes les grupes de la matxà mudades en mandils de colors per a traure rotllo i replegar cascaranya.
Foto Núria Garcia Vicente. Gener 2023. La ronda de l’arreplegà de Sant Antoni.
Tampoc no es feia l’actual ronda de la vesprada que volta el poble abans de la nit de fogueres: ara els clavaris i clavariesses van casa per casa, acompanyats per la música de la rondalla, a repartir rotllos i fer l’arreplegà d’aportacions per a la festa. Abans, des de la porta del clavari, els rotllos es llançaven al vol com si foren caramels, quan s’acabava la desfilada de la matxà. I no paraven mai al terra, de tanta gent que hi havia!
L’any 1946, quan el tio Ramon Olària Solsona del raval de Loreto va ser clavari a Vistabella, totes les persones que no anaven en cavalleria van replegar els rotllos que caien tous damunt dos pams i mig de neu! També hi ha qui diu que José Olària, el fill del tio Ramon que era pastor i tenia traça en fer volar pedretes, disparava els rotllos des del balcó i que la neu se’ls tragava.
Siga en neu o sense neu: Visca la festa de Sant Antoni!
1957. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Un diumenge de matí la mestra i les alumnes d’escola, tocades en mantellines, es fan una foto a l’eixir de missa.
Ensenyar a llegir i escriure a les xiquetes els dies d’entre setmana, i anar a missa en el cap cobert els diumenges, no eren les úniques activitats laborals de la mestra donya Maria Magdalena Barceló perquè el novembre de 1956 el ple de l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clèrig decidia que també faria classes nocturnes d’alfabetització per a dones: la iniciativa venia de fora, la dictadura havia creat el 1950 la Junta Nacional contra el Analfabetismo per a intentar reduir la taxa dels adults que no sabien de lletra, i que a la província de Castelló suposava el 22% de la població. En esta campanya el Consistori assumia la factura de la llum de l’aula i el 50% del sou extra de la mestra.
Mentre el tio Lino Miravet Tena cobrava 200 pessetes anuals per encarregar-se del cementeri, i el mossèn Juan José Millán ingressava 80 pessetes per atendre les rogatives, l’Ajuntament comprava per 300 pessetes tres calendaris de la Hermandad de Nuestra Señora Santa Maria del Alcázar de Toledo -un donatiu per a les vídues franquistes- i li pagava a la mestra 650 pessetes per les classes extres per a analfabets.
L’any 1957 a Vistabella es van pagar en diners públics els calendaris i la bandera nova de les aules, però les mantellines escolars les xiquetes i la mestra les portaven de casa.
1942. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Els fotògrafs minuters van fer populars i accessibles les fotos, en les seues càmeres de trípode n’oferien una en pocs minuts, perquè eren un autèntic laboratori ambulant. L’any 1942 va pujar a les festes de Vistabella un minuter carregat en un paisatge ple d’avions.
La fantasia de volar contrastava amb l’anar a peu de la realitat tres anys després d’acabada la guerra: l’Ajuntament va contractar al gener un carter per 6 pessetes diàries, consta a l’Acta Municipal com “cartero peatón“. Arturo Aparici Garcés de Xodos pujava la saca de Correus a l’esquena a peu des d’Atzeneta a Vistabella. No sabem què li va passar però sí que va dimitir i al maig el va substituir Juan Palanques Escrig, que també era de Xodos. A millor preu li va eixir el trajecte al concejal Ramon Fabregat que al desembre va cobrar 15 pessetes per portar de Vistabella a Xodos en el matxo a dos monges de la caritat de Benicàssim.
1942 va ser un any de fam. Per a poder fer la festa de Sant Antoni la Delegació local d’Abastiment li va donar 200 quilos de farina al clavari per a fer els rotllos, una manera de dir que l’Ajuntament sí que tenia accés a articles de primera necessitat, com igualment tenia potestat per convocar a jornal de vila obligatori: al març es van arreglar tots els camins convidant només a uns gotets de vi.
A Vistabella es vivia sense blat ni farina i en poc jornal, però a les festes el fotògraf minuter va immortalitzar alguns jóvens volant per damunt de Barcelona en una alegre ficció de cartó pintat.
1942. Fons familiar Monferrer Gual. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Después de haber completado todo el proceso de localización de fosas, exhumaciones, extracción de muestras de ADN, homenaje a los soldados republicanos fusilados los días 2 y 3 de junio de 1938 y entierro en el cementerio de Vistabella, durante las últimas semanas del mes de octubre se han colocado dos monolitos de piedra natural, en las fosas del Mas de Marimón y del Mas dels Arcs, en la fosa del Mas del Collet se ha mantenido y restaurado el monolito de obra ya existente, a los tres monolitos se les han añadido placas con textos explicativos. Estas acciones tienen el objetivo de dignificar estos lugares y preservar del olvido a estas nueve víctimas de la represión franquista.
Finalizados estos trabajos y logrados los objetivos, queda pendiente la señalización de las fosas del Tossal de l’Albagés, y la extracción de muestras de ADN de los tres soldados republicanos exhumados durante la primera semana del pasado mes de agosto, así como la localización y exhumación de otra fosa común en el Mas del Collet, donde según testimonios estarían enterrados otros cinco guardias de asalto también fusilados el 3 de junio del 38, trabajos que a pesar de la situación política actual y de los inconvenientes que acarrea, esperamos de una forma u otra poder completar.
Todo esto ha sido posible gracias a la colaboración entre el GRMHC, C.E.P., ArqueoAntro, la financiación de la Consellería de Memoria Democratica y del Ayuntamiento de Vistabella.
1987. Foto Ruiz Correa. Raconet de ca Provi, raval de Sant Joan. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Les imatges de l’arxiu ens fan evidents les variacions de l’escenografia del nostre poble: l’arquitectura de les cases ha anat canviant, han millorat els carrers i al paisatge li ha crescut la vegetació. També s’ha transformat l’aspecte dels protagonistes, sobretot per l’evolució en la roba de vestir, i en els costums.
1998. Revista escolar 97-98. Raconet de cal Blanco, raval de Loreto. Arxiu de Vistabella del Maestrat
2016. Dau. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Però els raconets al sol es mantenen. Són trobades diàries de persones -sobretot majors- per a xerrar, passar el temps i fer-se companyia. O el que és el mateix: reunions sense pressa per a filosofar sobre l’existència.
Els raconets al sol es generen de manera espontània i a força de repetició, i es conserven mentre viuen els seus protagonistes. Per això van canviant i cada dècada té els seus propis raconets al sol.
Hui que celebrem el Dia de Tots Sants recordem persones que vam conèixer i ja han faltat, veïns i veïnes que es prenien el solet i la vida en comunitat. Vos compartim alguns dels molts raconets al sol de Vistabella del Maestrat.
curs 1963-1964. Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat
El curs 1963-1964 a Vistabella va començar el mes de setembre com a tot arreu. Però el 3 de desembre l’alcalde Ximo Garcia Orenga explica al Ple de l’Ajuntament la situació roín dels teulats dels pavellons dels xics i de les xiques. Només era segur el pavelló dels pàrvuls. Consta en l’Acta l’estat de ruïna de les escoles unitàries del poble, i també les del Pla Amunt -anomenada Penyagolosa- i del Pla Avall -anomenada del Camp-, i s’acorda sol·licitar al Governador Civil de la província, en aquell temps la màxima autoritat, la construcció d’escoles noves.
Els xics van seguir jugant al pati d’unes escoles en perill d’afonar-se, però els van habilitar una aula damunt del forn comunal: s’entrava pel carrer Jesús, a l’edifici que hui coneixem com Antiga Presó. Fred no van passar, el forn era de llenya i s’encenia cada dia, la tia Pura Gual Miravet era la palera que atenia a totes les dones que anaven a pastar i a coure el pa que necessitaven els 1.749 habitants del terme. Cada família elaborava el molt de pa i els pocs dolços que consumia.
Quan va començar el curs 1963-1964 el tio Lino Miravet era el sereno que vigilava de nit els carrers del poble, portava un farol i començava a cantar les hores a les 12 de la nit. Quan va acabar el curs la plaça de sereno s’havia extingit: el tio Lino, a punt de jubilar-se, va ser el darrer vigilant nocturn del poble.
Durant 7 anys també els carrers van fer de pati, les escoles noves no serien realitat fins el 1970.
30 d’agost 1967. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Les festes d’agost de 1967 van costar 25.000 pessetes, aixina consta a la partida de festes patronals del pressupost de l’Ajuntament: això va donar per a quatre vaques i pocs coets.
Per compensar la poca oferta festera, els jóvens organitzaven desfilades de xirigota per amenitzar les vesprades i entretindre la gent, amb els elements que tenien més a mà: graneres, sacs, flassades velles i barrets. Sempre en la vigilància de l’agutzil de l’Ajuntament i de la Guàrdia Civil.
Eixe any el tio José, l’agutzil de cal Blanco, feia bandos per ordre de l’alcalde a les puntes dels carrers, per a recordar les normes que devien ser respectades, per exemple que estava prohibit el trànsit d’animals sense conductor, la circulació de gossos solts i gallines pels carrers del poble, i treure el fem a partir de les 8 del matí en temporada d’estiu.
Mentrestant, com no hi havia pressupost per a obres i tots els edificis públics amenaçaven ruïna, l’Ajuntament va acordar sobre el quarter on vivien els guàrdies civils en les seues respectives famílies “que s’apuntale el teulat degudament per a evitar possibles enfonsaments per la neu“.
Eixa falta de diners devia ser la responsable que finalment no es comprara, com estava previst, un cotxe fúnebre municipal, evidentment de tracció animal.
Foto CARMEN de Cabanes. 30/08/1967. Fons familiar Enrique Barreda PerisFoto CARMEN de Cabanes. 30/08/1967. Fons familiar Enrique Barreda Peris
Any 1952. Fons familiar Rosa Monfort Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1937, en plena guerra, les autoritats feixistes van crear a la zona que controlaven el Servicio Nacional del Trigo: el sistema obligava els agricultors a vendre la producció de blat a un únic preu que pagava l’Administració, només es podien reservar una part per a tornar a sembrar i per al consum de la família. Este monopoli de l’Estat, que no es va abolir fins l’any 1984, només permetia comprar blat a les panificadores, els particulars l’havien d’adquirir al mercat negre.
Qui controlava els cupos dels llauradors eren els Ajuntaments, la Hermandad de Labradores y Ganaderos i una Junta Provincial. L’any 1952 la Junta Provincial de autoabastecimiento del Pan comunica en una circular a l’Ajuntament de Vistabella que dels “beneficis de la distribució de la farina en l’autoabastiment de la campanya actual se cobraran unes 7000 pessetes”, pagament que entenem com una bonificació per la feina feta de control. La corporació de l’alcalde Juan Pons Orenga acorda per unanimitat gastar-se les 7000 pessetes en fer les voreres als principals carrers del poble.
El monopoli del blat va finançar les rajoles de dibuixos geomètrics en relleu que molts pintàvem de colors quan érem xiquets.
Un any més celebrem el Dia Internacional dels Arxius amb la commemoració dels 75 anys del Consell Internacional d’Arxius (1948-2023). El lema escollit enguany és #arxiusunits i com sempre es remarca el paper fonamental dels arxius com a contenidors de coneixement i d’accés a la informació que aporten els documents. Tot un mon ple de vida, drets, memòria, present, passat i futur.
Elisa, Teodora i Maria. 1942. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador.
Més de 200 soldats republicans van morir en combat o afusellats en la defensa de Vistabella, hem recuperat cossos de 9 d’ells i seran enterrats al cementeri en dignitat, dins el marc de les XIV Jornades de Memòria Històrica. El mes d’abril vam iniciar una campanya per localitzar els seus familiars. Demanem ajuda en la difusió.
Agost 1941. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
El colp d’estat de 1936 i la guerra que el va succeir va esborrar del calendari la primera comunió de xiquetes i xiquets del mes de maig.
La dictadura posterior va imposar el calendari catòlic com a única opció i el ritual de la comunió era obligatori. L’any 1941 a Vistabella van haver de prendre la comunió tots els xiquets i xiquetes que “ho tenien pendent”, aixina que van participar tots i totes des dels 8 fins els 13 anys. Aquell dia la gran nau de l’església estava plena i l’alegria estava mal repartida.
Això mateix els va passar als quintos que, després de sobreviure als tres anys de guerra, van ser convocats a fer el servei militar: a les Actes de l’Ajuntament consta que les autoritats van felicitar el secretari José Oset Garcia per la tramitació de la documentació dels 6 reemplaços de jóvens des de 1936 fins al 1941. Un dels xics, Amado Salvador Monferrer, del reemplaç de 1937, va demanar una pròrroga per ser fill de “pare pobre sexagenari” a qui havia de mantindre en el producte del seu treball.
A dos anys de la fi de la guerra pobres eren quasi tots: la injustícia definia l’any 41, mentre el tio José Salvador Salvador cobrava 20 pessetes per acompanyar dos religiosos de Vistabella a Xodos, i posava el seu burro, el rector mossèn Pepet Escrig en cobrava 40 pels serveis prestats a cada rogativa: l’Ajuntament li va pagar 200 pessetes per Sant Bertomeu, Sant Joan, la de Culla, Puertomingalvo i Xodos.
Les famílies feien equilibris en la fam i era un miracle la roba nova per a la festa de la comunió. Els xics del mas de Gual van estrenar espardenyes, pantaló de pana i brusa, cosits per Amèlia Mateu -modista del carrer del Mur-, i la germana major els va fer la camisa blanca d’un retall que va comprar a la tenda de la tia Quintina, a la placeta del molí. Una magnífica boina defensava la grandesa dels masovers, amos i esclaus de la seua terra.
[Ball de la tia Filomena] Foto CARMEN de Cabanes, 31 d’agost 1965. Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu de Vistabella del [Maestrat.
El grup musical The Beatles va fer una revolució als anys seixanta del segle XX, per això la dictadura franquista els va mantindre lluny, i només van visitar Espanya una vegada l’any 1965 per actuar en dos places de bous a Madrid i a Barcelona.
Mentre el Beatles i la seua nova estètica de melenes llargues cantaven a un amor lliure, a Vistabella la cançó més escoltada de l’estiu del 65 era la Yenka de Johnny & Charley, un gran èxit que al ball de la tia Filomena del carrer Roser cantonada El Mur triomfava entre els jóvens, tant com la música yé yé.
Eixe any, en les protestes pacifistes en contra de la guerra del Vietnam, va nàixer el famós eslògan “Fes l’amor i no la guerra” -Make Love Not War- que també defensaven els Beatles. Al món es van escampar les minifaldes, i al Dau van arribar els monyos cardats de maxi-volum de les xiques: l’aspecte exterior de les dones començava a canviar, però no la seua realitat social.
L’any 1965 totes les feines contractades per l’Ajuntament estaven fetes per hòmens, excepte els serveis de Serafina Garcia Salvador de carrer Sense Cap, contractada “para divulgación de la Sección Femenina”, això volia dir explicar a les dones que havien de creure als hòmens. Per cert, l’Ajuntament també pagava a les mestres per netejar les escoles: en les Actes figuren 3 pagaments que sumen 800 pessetes. No consta que el mestre passara la granera.
Encara que a Vistabella tot arribava més tard, després dels Beatles el món no va ser igual.
[Esperant el ball al Dau] Foto CARMEN de Cabanes, 29 d’agost 1965. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
El poeta andalús Antonio Machado (1875-1939) defensava que “en qüestions de cultura i saber, només es perd el que es guarda; només es guanya el que es dona“: li fem cas i cada23 d’abril vos compartim alguna lectura.
Dos dones han observat el seu món i han pres decisions vitals: Maria va viure a Sagunt al segle XX i ara un còmic ens mostra la seua lluita coherent per defensar els seus drets; Vanesa viu al segle XXI al Pirineu i escriu perquè vol despertar-nos la consciència sobre la manera com vivim tots. Llegiu-les per obrir els ulls.
Maria, la jabalina. Durán, Cristina i Giner Bou, Miguel Ángel. Astiberri Ediciones
L’any 2003 l’Ajuntament de Sagunt li va dedicar un carrer a Maria Pérez Lacruz.
Aquest còmic narra la seua curta vida: els autors van fer una investigació a partir de testimonis orals, i de documentació d’arxius, i han dibuixat en vinyetes la vertadera història silenciada d’una jove treballadora nascuda l’any 1918, que va simpatitzar en les idees anarquistes, i que durant la guerra va treballar primer d’infermera al front i després a la fàbrica de municions.
Acusada per la repressió franquista de delictes que no podia haver comés, va ser afusellada al Terrer de Paterna l’any 1942 quan tenia 25 anys.
Ruralisme. La lluita per una vida millor. Freixa Riba, Vanesa. Editorial Ara Llibres
Vanesa Freixa és il·lustradora, viu amb la seua família dalt d’una muntanya del Pirineu, té una xicoteta rabera d’ovelles i és coneguda perquè va ser directora de l’Escola de Pastors i Pastores de Rialp. És una dona rural.
Els pobles de l’interior de Castelló patim totes les conseqüències del despoblament, busquem eixides i solucions a les problemàtiques del món rural, i moltes vegades ho fem des del punt de vista del món urbà.
Freixa ens explica que el ruralisme és una altra cosa, segons ella l’opció més intel·ligent de supervivència ara mateix.
Tras las pasadas campañas de exhumaciones de combatientes republicanos en el término municipal de Vistabella del Maestrat (1) realizadas por la Asociación Científica ArqueoAntro y promovidas por el CEP (Centre d’Estudis de Penyagolosa) y el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, el próximo 30 de julio vuelven nueve soldados republicanos que serán homenajeados y que tras un solemne cortejo fúnebre que recorrerá las calles de Vistabella, serán enterrados con la dignidad que se les negó, en dos nichos del cementerio cedidos por el Ayuntamiento. Esta iniciativa se desarrollará en el marco de la celebración de las XIV Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella.
Búsqueda de familiares
Los combates por la defensa de Vistabella se dieron el 2-3 de junio de 1938 y en ellos murieron en combate o fusilados, más de 200 soldados republicanos.
Hasta la fecha, no se ha podido identificar a ninguno de los 9 soldados, por lo que en los próximos días, seis entidades y asociaciones memorialistas (2) van a lanzar una campaña de búsqueda a nivel Estatal con el objetivo de localizar a familiares de estos combatientes y poder cotejar su ADN, haciendo extensiva esta búsqueda a cualquier familiar de los más de 200 soldados del Ejército Popular de la República que murieron en la defensa de Vistabella.
Los olvidados de los olvidados
Todos estos combatientes lucharon en muy duras condiciones en el frente y nunca regresaron a casa. Sus familias nunca han sabido qué pasó con ellos ni dónde arrojaron sus cuerpos. Ocho décadas es demasiado tiempo para seguir ignorando su sacrificio y entrega por defender la Democracia.
Es tiempo de dar nombres y apellidos a quienes nos defendieron.
[Dionís Salvador i 4 dels seus fills] 1927. Fons familiar Rosa Salvador Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1927 a Vistabella hi havia censades més de 2.000 persones, i els hòmens i els xiquets es mudaven en camisa blanca i brusa negra. L’èxode rural del nostre poble havia començat l’any 1910: els 2775 habitants van començar a minvar de manera implacable, segurament tots estaven al cas que la majoria de jornalers i masoveres no tenia futur i havia d’emigrar, perquè no eren propietaris de la terra que cultivaven ni de la casa on vivien. El que no sabien era que el fenomen de buidar el territori, al qual s’afegirien altres motius al llarg del segle, ja no pararia mai.
A Catalunya, on marxaven els jornalers del nostre territori, es podien cobrar 5 pessetes al dia a la indústria, allí els obrers també portaven brusa i no tots passaven fam.
Encara que a Vistabella hi havia poc jornal els ingressos de l’Ajuntament li van permetre a l’alcalde Miguel Pitarch Martínez inaugurar el 15 de setembre de 1927 les dos primeres escoles unitàries de la història del poble: un aulari per a les xiques i un altre per als xics al solar que encara ocupa hui el centre escolar. Moblar les dos aules li va costar al Consistori 5.068,90 pessetes.
El Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -de la dictadura del general Primo de Rivera- no va concedir la construcció d’una aula nova de pàrvuls, però sí que va aprovar la seua creació en un local habilitat: 600 pessetes va costar el mobiliari, i 250 pessetes anuals el lloguer d’una casa habitació per a la mestra. I l’inspector d’Educació que va certificar que el local reunia totes les condicions… va arribar al poble en l’autobús de línia. Haurien de passar més de trenta anys per a que l’edifici del parvulari fora una realitat: quan es va estrenar als anys 60 els xiquets ja no portaven camisa blanca i brusa negra, i el poble tenia 1649 habitants.
Les carrasques són la imatge del nostre territori, perquè tenen fortes arrels que les lliguen a la terra i conviuen en el sol, la neu i el vent. Com les dones.
A l’esquerra els germans Pilar i Longino Folch Escrig; a la dreta Clara Folch Safont. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Clara Folch Safont del mas de Clèric és la nostra carrasca més monumental, va nàixer a les cinc del matí el 23 de novembre de 1919, sa tia Elisa Salvador Robres, del mas de Marimon, que s’havia casat en el tio Pepo Folch Clèric va pujar a peu al poble eixe mateix dia i va anar a manifestar-la a l’Ajuntament.
Neta per part de sa mare Serafina Safont Robres dels moliners de la Foia d’Ores, un nom tan vell que ja apareix escrit en la primera carta pobla de Vistabella l’any 1251; s’auela Maria Robres Centelles del molí Més Alt es va casar en el tio Bartolo Safont Gascó del molí Prat que, a més de moldre farina, també comprava i venia animals, i feia els tractes en gotets de vi a la taverna de la Teuleria que li quedava propet de casa.
Neta per part de son pare Nàssio Folch Clèric de llauradors que durant generacions van treballar els bancals del mas de Clèric, una heretat tan antiga que apareix en una Visura de l’Arxiu de 1715; s’auela Joana Clèric Robres era descendent dels qui van donar nom al mas, al tossal i a la foia; s’auelo Nàssio Folch Monferrer feia algeps i per arrencar les pedres grosses encenia cartutxos de pólvora.
Quan Clara tenia 10 anys hi havia quatre algepsars entre el mas de Clèric, el mas del Racó, la Jaquesa i el molí Prat; a totes les cases hi havia raberols de cabretes i ovelles, i els camins estaven nets d’argilagues i tenien dret de pas.
Clara ha vist com la República portava un mestre a la porta de sa casa i com acudien de tota la Vallussera els xiquets dels masovers per a aprendre de lletra, des del mas de la Torta al mas de l‘Albagés; als 18 anys va sentir els bombardejos de l’aviació feixista italiana que van cosir d’explosius la Xaparra i el tossal del molí Pasqual; sap el que és amagar-se a una cova quan va passar el front de la guerra, i recorda que es van emportar a son pare i al matxo de casa per a fer de càrrega, i van tindre molta sort perquè van tornar.
Sense eixir del mas de Clèric Clara es va casar perquè Longino Folch Escrig, fill de Facundo i Treseta, vivia a la casa del costat. En ell va plantar pataques i les va escardar, van segar blat i el van batre a l’era, i van tindre al seu Juan que era un xic molt templat.
Clara ha buscat rovellons i collit cireres, ha fet perol i pastat fogasses rodones de pa, ha regirat mondongo per a botifarres i ha buscat trumfes a l’hivern en la seua gosseta que era més pita que cap. El seu Juan, abans de marxar, per a que no estiguera mai assoles li va deixar una neta valenta, i ara té dos besnetes de regal.
Clara Rosa Lucrècia Folch Safont i els seus 103 anys de vida són la història de les dones de carrasca de Vistabella del Maestrat. Per això li dediquem aquest 8 de març.
No disposem d’imatges de les antigues samarres de la festa de Carnestoltes de Vistabella. La gent es disfressava en la cara tapada per a poder saltar-se les convencions socials, sobretot per a poder tocar lliurement i en públic les dones, o mostrar actituds obscenes. En una societat molt continguda i reprimida eren uns elements emancipadors, que generaven morbo i un poc de temor.
Les samarres bàsicament aprofitaven roba vella, pedaços o retalls de saca, uniformes d’altres temps o faldetes de les aueles; com no hi havia ni perruques ni caretes s’havia de tindre imaginació per a cobrir-se la cara amb trossos de cartró o de tela: l’anonimat era imprescindible.
[Carnestoltes dels escolars] 1968. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
A casa de Nela de Quiquet, al raval de Loreto, un any els van entrar dos samarres quan estaven calfant-se a la vora del foc, un de casa va córrer a tancar la porta de les escales per a obligar-los a destapar-se: la seua identitat no es va saber mai, les dos samarres van saltar pel balcó.
Per Carnestoltes als masos sempre hi havia bureo i les samarres eren l’atracció, la gent que ara voreja els noranta anys encara recorda “bureo en samarres de vesprada i representacions de passos a les nits al mas de Carrascal, o al mas de Gual o al mas de Monfort. Se sentien crits pels camins del Pla Amunt, mireu ja baixen les samarres del mas del Collet, les dones en pantalons i els hòmens en faldetes, un disbarat.“
Entre 1945 i 1947, en plena repressió del franquisme contra el maquis, la Guàrdia Civil va prohibir que es feren samarres a Vistabella perquè no es refiaven de ningú, no volien tindre guerrillers passejant-se disfressats amb total impunitat pel territori sense poder-los atrapar.
De la llibertat de fer de samarra se n’aprofitaven sobretot els hòmens, però també hi havia dones valentes. Als anys 40 del segle XX al carrer de Sant Roc es van disfressar per Carnestoltes totes les dones i van anar en tromba al cafè Penyagolosa a unes hores que només anaven els hòmens, van tindre el coratge de passejar entre les taules i pessigar en públic els seus propis marits i veïns.
La saragata incontrolada de les samarres de Carnestoltes va desaparèixer del nostre territori i va ser substituïda per les disfresses que no tenen el component transgressor ni subversiu de les antigues samarres.
[Al mas de Clèric] 1965. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Al món rural tots els animals han sigut peces importants però el protagonisme sempre el van ocupar les cavalleries. Les màquines van arribar per substituir les seues feines i al segle XXI la desaparició física de cavalls, matxos, egües i burros també es va emportar el vocabulari que els definia: quan els matxos portaven taleques de farina, sàries en canastes o sacs de pataques es deien càrregues; però quan passejaven parelles de gent per anar a una boda o una provessó es deien grupes.
Al gener, a la festa de Sant Antoni les grupes van en provessó guarnides en mandilà, i això que ara les cavalleries no són la base del treball, ja no hi ha càrregues, la matxà nocturna que desfila vora les fogueres recorda allò que vam ser: com volíem els burrets que necessitàvem i l’orgull que sentíem de mostrar el matxo. Les grupes de Sant Antoni són l’agraïment als animals que ens han ajudat a sobreviure.
[Al Dau] 1962 Fons familiar Paquita Miravet Olaria. Arxiu de Vistabella del Maestrat
[Escolars del Boi a l’escola del Canto] 1959. Fons familiar Pedro Edo Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.
Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.
El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.
Foto Christine Juniot
Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de VistabellaFoto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella
Gil Pons Solsona va nàixer l’any 1915 al mas de Garrido de Vistabella del Maestrat, i va ser afusellat a Castelló el setembre de 1939. Tenia 23 anys. Condemnat per un Consell de Guerra sense cap garantia jurídica, el seu cos va parar a una fossa, sense cap indicació. 77 anys més tard els estudis duts a terme pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– el van identificar com una de les 530 víctimes de la repressió franquista soterrades al cementeri civil de Castelló. 83 anys després del seu afusellament l’associació ArqueoAntro ha pogut exhumar el seu cos. Esta és la seua història, que forma part de la nostra Memòria.
El sumaríssim de Gil Pons Solsona: 2083-C
Durant la dictadura de Franco es va aplicar la Justícia Militar a la població civil: els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, eren l’única forma de justícia que es va aplicar just acabada la guerra, i van ser un dels majors instruments per articular la repressió. S’iniciaven per una denúncia o per una actuació d’ofici de les forces policials. Al sumaríssim de Gil l’acusació parteix d’una denúncia de l’escrivent de l’Ajuntament, la signen la parella de la Guàrdia Civil, el jefe de la Falange, l’alcalde i dos veïns: no s’havia de provar que l’acusació fora veritat, i tampoc no hi havia investigació. Per això els sumaríssims s’han de llegir amb prevencions, i no de manera literal.
Gil Pons manifesta estar d’acord en totes les acusacions i les signa. Respecte d’això Juan Luis Porcar, investigador del GRMHC, ens matissa: “La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i les diligències es feien amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats”.
El van empresonar el 18 d’abril de 1939, i en només 5 mesos ja l’havien afusellat: li van fer un Consell de Guerra d’urgència, va ser tractat com un enemic i no com un ciutadà, sense jutges imparcials i sense possible defensa. Una revenja ideològica i política que va demanar la pena de mort.
També consta al sumaríssim “el enterado”: un document que detalla que el mateix general Franco confirmava que n’estava informat.
La deshumanització de les víctimes
La revenja de la dictadura més enllà de la mort va deixar Gil baix terra sense làpida i sense nom. I fora del nostre poble. Els familiars de les víctimes encara busquen els seus morts al segle XXI, recolzats en unes tímides i fràgils lleis de Memòria fan la feina que hauria d’haver fet l’estat des de 1975, però qui busca els qui no van deixar descendència? Gil Pons tenia nòvia quan va ser assassinat, però no va deixar cap fill que el poguera recordar i buscar. Doblement oblidat, la seua identificació serà resultat de la perseverança de moltes persones anònimes.
Un poc de justícia molt tard
Quan l’any 2016 el GRMHC va posar el nom de Gil Pons Solsona en una placa del memorial al cementeri es va començar a reconèixer la injustícia de la seua mort. Ell és un dels set veïns de Vistabella que, afusellats pel franquisme, es van soterrar al cementeri de Castelló, i els seus noms van quedar restringits al silenci de la intimitat familiar: Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona, Benigno Miravet Escrig, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig. Veïns de diverses edats i diferents condicions familiars, van ser usats com a exemple i escarment contra el pensament dissident; en una perversió de la història els defensors de la legalitat vigent van ser considerats criminals.
L’any 2018 el GRMHC va iniciar les campanyes d’exhumacions de víctimes de la repressió franquista al cementeri de Castelló. Elaborar un estudi històric ben documentat i arreplegar demandes dels familiars ha suposat un feina d’anys: les demandes dels familiars -juntament en altres condicionants tècnics arqueològics- són determinants per a seleccionar les fosses o rases a exhumar en cadascuna de les campanyes, per això cal localitzar els parents. Les làpides del cementeri i les esqueles del periòdic Mediterráneo van proporcionar informació valuosa per rastrejar la línia familiar i poder trobar un net d’un germà de Gil.
Finalment l’exhumació de Gil Pons va ser realitzada per l’associació científica ArqueoAntro durant el mes d’octubre, dins la campanya iniciada el setembre 2022 amb subvencions de l’Ajuntament i la Diputació de Castelló. Les seues restes van ser desenterrades juntament amb les de Salvador Esteve Balaguer de Borriol, Wenceslao Ferrer Tur de la Vall d’Uixó i Santiago Ortí Folch d’Ares del Maestrat.
Ara caldrà esperar un temps durant el qual es realitzaran els estudis antropològics i genètics necessaris per a la definitiva identificació per ADN, cosa que no sempre s’aconsegueix.
A Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista, per tant l’estat no ha anul·lat el sumaríssim 2083-C contra Gil Pons, ni cap representant del mateix ha demanat perdó per un Consell de Guerra il·legal que li va costar la vida, ni per soterrar-lo de manera inhumana. L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura: el fiscal Julio Strassera va argumentar que els crims d’estat només queden impunes quan la consciència moral d’un país ha caigut als nivells més baixos.
Nadie puede aceptar que el secuestro, la tortura o el asesinato sean hechos políticos o contingencias del combate. El sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral.
Foto Carmen de Cabanes. 21 setembre 1969. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Quan es tancava la dècada dels seixanta del segle XX la carretera passava pel mig del poble, les xiques de Santa Teresa complien el ritual amb guants blancs i vestit negre, la pista cap a Sant Joan era de terra, l’enllumenat era mínim i tota la roba es llavava a mà.
Rentar la roba, als llavadors públics i als safareigs de casa, una feina necessària i molt dura que només realitzaven les dones. Encara que els hòmens de l’Ajuntament que prenien les decisions sobre les obres públiques en devien ser conscients perquè millorar la conducció de l’aigua a la Font de l’Ombria i condicionar els llavadors va suposar un gasto de 93.100 pessetes el mes de juny de 1969.
L’abastiment d’aigua a les cases era insuficient, a temporades es tallava el subministre i es donava aigua durant només unes hores que s’aprofitaven per a omplir cassoles, calderos i safareigs! per això amb una subvenció d’11.000 pessetes de la Diputació el mes de març es va ampliar la capacitat del pou que abastia el poble; ara bé, al mes de juliol ja es va constatar que havia sigut una ampliació insuficient: a més de seguir fent bandos per avisar dels talls d’aigua, el Ple de l’Ajuntament va decidir que per a frenar el consum i el malbaratament el millor seria posar un comptador a cada domicili.
L’any 1969 a Vistabella no existia la dutxa diària i la gent es rentava per parts, la roba de mudar només era per als diumenges i els dies de festa, i les mares repetien fartes mira de no embrutar-te.
[El pedrís de la font de Dalt] 1947. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
La font de Dalt és la reina de les fonts de Vistabella, es va construir fora muralla el 1568, quan el comerç de la llana de la Comunitat d’Herbatge de la Setena de Culla era un negoci pròsper que generava molts ingressos. Fa més de quatre-cents anys que abasteix d’aigua la població: els temps li han canviat la teulada i les cases se li han arrimat tant que d’un camí de terra han fet un carrer i ara forma part del casc urbà. Però el ritual d’assentar-se al seu pedrís no s’ha alterat mai.
L’any 1947 va ser un any d’escassesa al nostre territori, faltava de tot i només l’aigua rajava abundant: sempre hi havia cànters per omplir a la font de Dalt. Segons consta en l’Acta del 5 de gener l’Ajuntament de l’alcalde Arturo Garcia Orenga va fixar el jornal d’un bracer en 9 pessetes i 50 cèntims, mentre els darrers guerrillers del maquis es movien a la desesperada entre Penyagolosa i el Boi, i la Guàrdia Civil feia impossible la vida dels masovers atrapats entre dos focs. Va ser un tristíssim any de delators.
A l’estiu compartien conversa al pedrís els que havien marxat i tornaven de visita a fer la cua de l’aigua com els avantpassats, i els que s’havien quedat i no tenien pressa perquè quan arribes a la font de Dalt no saps mai qui trobaràs i a casa sense aigua no pots tornar si vius al 1947.
Fa més de quatre-cents anys que el pedrís de la font de Dalt abasteix de conversa la població.
[Entre canyissos] 1943. Fons familiar Ana Císcar Miralles. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1943 totes les portes del poble estaven obertes durant el dia, per això les cobrien en canyissos. I per evitar les mosques, també. Un magnífic sistema de ventilació i protecció que et deixava soriejar el carrer sense ser vist.
Eixe any la dictadura va crear per decret el 22 de maig el Servei de Llibertat Vigilada, publicat al Boletín Oficial del Estado del 10 de juny, una institució que operava a cada poble i passava informes mensuals per controlar els reclusos al carrer. En el seu redactat es diu que “per un sentit cristià i patriòtic” es veuen obligats a usar la llibertat condicional i a vigilar els dissidents en la seua vida privada. Per a deshumanitzar a les víctimes de la repressió, en l’article 8è es refereix a les persones vigilades com a “elements”.
Al nostre poble una plaga d’escarabat de la pataca afectava tot el terme, i els regidors Recaredo Garcia i Joaquín Marín van cobrar 70 pessetes al juny per desplaçar-se a la capital i informar-se de les mesures que s’aconsellaven per a exterminar-la. Tres mesos més tard es constituïa la Junta Local del Servei de Llibertat Vigilada de Vistabella presidida pel jutge municipal, i formada pel comandant de la guàrdia civil, el jefe de la Falange i un representant de l’Ajuntament que va ser nomenat el 30 de setembre.
No tenim informació de com va acabar la plaga de l’escarabat, però tenim els somriures de festa d’un grup de cosines germanes a la plaça, alienes a les mirades de darrere els canyissos i als informes polítics de vigilància, un diumenge de 1943.
[Veïnes del carrer Jesús] 1971. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1971 al carrer Jesús les dones majors portaven dol rigorós pels familiars difunts, al color negre de la roba afegien un vel finet que els cobria el cap i que marcava el temps des que havia faltat el parent. Encara li porta velet, una admiració referida a les viudes que honoraven el marit absent; una expressió i un costum de l’any de la picor que les dones joves van decidir no copiar.
Aquell estiu a la tenda de la tia Irene Salvador, al número 15 del carrer Major, venien sabatilles Victòria, de color; i el paviment dels carrers i l’enllumenat públic eren molt deficients, constaven a la llista de millores beneficioses per al poble feta per l’Ajuntament. A eixe llistat s’afegien per primera vegada les instal·lacions esportives per als jòvens: un parc infantil i un frontó.
El primer parc infantil va costar 50.000 pessetes i es va posar al pati d’escola. El bancal per a construir el frontó se li va comprar a la tia Felicidad Fabregat per 55.000 pessetes i l’obra del frontó descobert va costar 286.000 pessetes. Destaca en Acta l’argument que es juga a pilota al Dau i fa de frontó la paret de l’església, un perill i un inconvenient perquè l’any 71 la carretera encara creuava per dins la població.
L’any 1971 al carrer Jesús hi havia xiquetes en sabatilles Victòria de color.
Acta Municipal. Sessió extraordinària 30 de juliol 1971
La segona setmana del mes d’agost s’han celebrat les XIII Jornades de Memòria Històrica de Vistabella. Per tercer any consecutiu l’equip d’ArqueoAntro ha dut a terme una exhumació, enguany en una trinxera del mas dels Arcs: dos soldats van ser afusellats el 2 de juny de 1938 per les tropes marroquines franquistes, s’ha recuperat el cos d’un d’ells i algunes mostres de l’altre que havia sigut exhumat pels seus familiars. Amb aquests ja són nou les restes de soldats recuperats al terme del nostre poble que, una vegada identificades amb l’ADN, podran ser enterrades al cementeri municipal, tal com marca la Llei de Memòria Històrica.
Fossa del mas dels Arcs. ArqueoAntro, agost 2022
Les Jornades es van inaugurar el dia 13 amb presentacions de llibres. Miquel Osset Hernández va parlar de la seua novel·la: “Antes del amanecer”, basada en la història del seu avi: Joaquín Osset Merle va ser mestre de l’escola de Vistabella i en començar la guerra es va integrar com a tinent en la Columna Casas Sala formada per milicians i guàrdies civils suposadament lleials a la República però que, en arribar a La Puebla de Valverde, es van rebel·lar assassinant a un important nombre de milicians i van traslladar una part dels oficials a Terol on van ser assassinats. El cos del tinent Osset mai no es va trobar, això permet a l’autor recrear una hipòtesi novel·lada sobre la desaparició del seu avi.
Francesc Mezquita va llegir un poema d’Antonio Machado, dedicat a Federico G. Lorca com a record i homenatge a pocs dies de l’aniversari del seu afusellament, com a pròleg a les darreres publicacions d’integrants del Grup de Recerca de Memòria Històrica de Castelló que van completar el dia: Maribel Peris va resumir el seu treball “Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra” que ja va per la 3a edició. Juan Lluís Porcar va fer una aproximació al seu darrer llibre “Els Ports, franquisme i repressió, ciutadania i memòria” i Josep Miralles Climent en “Els anys que van viure perillosament” replega les lluites i repressions dels anys 40 i 50 al nord valencià.
El dia 14 els germans Jordi i Alain Pitarch Salvador van presentar el seu còmic “49ª Brigada Mixta. Crónica de un soldado” basat en les vivències de la guerra del seu avi Manuel Pitarch Garcia.
La presència dels pares i familiars dels autors, que són descendents de Vistabella per línia materna, i la projecció d’un vídeo amb imatges de la guerra i fotografies del seu avi, algunes de les quals han sigut traslladades a vinyetes del còmic, van ser els punts emotius que es van afegir a l’èxit d’haver creat una obra gràfica molt personal, ben documentada i de gran valor pedagògic.
La xerrada: “Montañas de Libertad. Zucaina 1938” dictada per Ernesto Rodrigo va tancar les Jornades: el projecte de recuperació de les trinxeres del Conjunt Defensiu el Romeral-Zucaina, el seu valor didàctic, i el context històric de l’estiu del 38 quan van ser construïdes, és una de les diverses activitats de l’associació Montañas de Libertad. Recuperando Memoria, que treballa a l’Alt Millars contra la desmemòria i per la dignitat i el record dels qui van construir estes línies defensives que van endarrerir l’avanç de l’exèrcit sublevat, i dels qui van donar la seua vida per la llibertat.
Les Jornades de Memòria no només importen perquè dignifiquen el passat i fan justícia en els seus protagonistes, sinó que també suposen incidència cultural i econòmica en el present: les activitats i l’estada d’arqueòlegs, voluntaris i participants sempre són un impacte positiu per a Vistabella.
[Prims com el paper de fumar] 1956. Fons familiar Juan Tena Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
No sabem quant cobrava un picapedrer -a inicis del 1600- per tallar els rectangles de pedra dels murs de l’església, però sí consta per escrit que el jornal d’un bracer l’any 1956 al nostre poble era de 16 pessetes.
En eixe escàs valor per la feina de tot el dia podem entendre que els joves foren prims com el paper de fumar i que a l’Ajuntament només li costara 192 pessetes arreglar el camí de la Costera i 120 pessetes arreglar el camí de Sant Joan i de Sant Bertomeu. Tot treball manual, d’hòmens i cavalleries.
El preu de la suor feia contrast en pagaments que comportava la dictadura, l’any 1956 se li van donar al rector 325 pessetes: 125 pessetes per a l’homenatge del Papa Pius XII, pel 80 aniversari del seu naixement; i 200 pessetes per ajudar en la construcció del seminari diocesà de Tortosa. Convé recordar que ja l’any 1946 eixe seminari li va costar a l’Ajuntament 500 pessetes i que va ser una aportació recurrent que apareix a les Actes municipals. I encara és més curiós que el seminari diocesà de Tortosa s’acabara de construir l’any 1952, en teoria amb aportacions dels fidels.
L’any 1956 els joves de Vistabella, prims com el paper de fumar, ignoraven de la seua contribució a un edifici privat i llunyà, i tenien el pensament ocupat en guanyar-se el jornal.
Els arxius dels pobles xicotets depenen principalment del voluntarisme de persones interessades en el patrimoni documental. Les lleis i la majoria de les voltes les administracions viuen d’esquena a les necessitats del món rural.
Sabem que el nostre futur és disposar d’un arxiver compartit als pobles de la Mancomunitat de Penyagolosa: cal seguir el model d’altres mancomunitats que a la província de València donen tant bons resultats.
Mentrestant, les condicions físiques del nostre arxiu milloren passa a passa, i les visites guiades posen en valor entre els habitants la gran importància de tindre un arxiu municipal cuidat. A l’estiu visiteu l’Arxiu.
📸Visita del 06/07/22
Próxima visita: diumenge 21 d’agost de 2022 de 18:00 a 19:00
Foto CARMEN de Cabanes, 17 setembre 1967. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1967 la fesomia del nostre poble era molt diferent a com es mostra ara. El Govern Civil replegava cada dos anys informació sobre les necessitats més rellevants de la província, i l’Ajuntament de l’alcalde Miguel Folch Andrés va redactar la seua llista al mes de maig: ocupava el primer lloc el problema de l’abastiment d’aigua, després anaven les deficiències dels edificis públics començant pel matador, el grup escolar que estava en ruïnes i la vella Sala de la Vila, i al final constaven les males condicions dels carrers i dels camins.
De les 1474 persones censades a Vistabella hem triat 4 jóvens de 19 anys, encorbatats i en la seua primera jaqueta de mudar, preparats el diumenge al matí per a treure en provessó la imatge de la marededéu, una desfilada per acompanyar a les xiques de la festa de Santa Teresa per uns carrers polsosos i en mal estat. Les 25000 pessetes concedides per la Diputació van asfaltar el camí del cementeri i les 20000 del Govern Civil no en serien prou per a reparar la carretera que passava per dins del poble, i els veïns haurien de pagar el 50% segons metres de façana. Les altres necessitats de la llista haurien d’esperar.
Celebrem un any més el dia internacional dels arxius #IAW2022 aquest any en el lema #SomArxiu #ArchivesAreYou i amb la mirada posada a donar a conèixer la professió d’arxiver/a i del que els documents d’arxiu reflecteixen: la vida, els drets i les històries. També #SomArxiu representa la societat civil, la gent. Els documents protegeixen les històries i el passat de les persones, el seu present i el seu futur. Ens ajuden a comprendre’ns per això volem celebrar aquesta setmana dels arxius en activitats.
Edurne Garcia, responsable actual de la biblioteca i l’arxiu municipal, ens convida a les següents activitats:
Dimecres dia 8 al matí una visita escolar amb alumnes de primària, a l’arxiu municipal situat a la falsa de l’ajuntament.
A les 18:00 hi haurà torn de visita per a altres persones que vulguen assistir, prèvia inscripció cridant a l’Ajuntament (964 38 90 07) o escrivint a arxiuvistabella@gmail.com
Dijous dia 9 es mostrarà documentació històrica curiosa a l’escola de la gent major: moment per a recordar que tots i totes –i sobretot la gent que més ha viscut– tenim moltes històries que compartir.
Contribución industrial 1933 AHPCS
Matrícula industrial del comercio y profesiones del municipio de Vistabella del Maestrazgo correspondiente al año 1933. Les podeu consultar online, digitalitzades a l’Arxiu Històric Provincial de Castello i online a Savex
Recepció a Sant Joan de la rogativa de 1996. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Teresa Moliner Moliner
La rogativa de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa apunta indicis de ser tan vella com la població: els darrers estudis realitzats a la imatge de fusta del Santjoanet el porten fins al segle XIII, com la primera carta de poblament, la de 1251. Aixina que només fa 800 anys que fem i desfem a peu el mateix trajecte demanant salut, pau i aigua del cel.
Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins físics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitàries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinença.
El 4 de juny de 2022 la rogativa de Vistabella tornarà a eixir a les 9 del matí del poble cantant l’O Vere Deus per a mantindre obert un camí que té 8 segles.
Maestrat Viu és l’associació que treballa per la llengua i la cultura arreu de tot el Maestrat, un territori històric i natural, tal com l’entenem a través de les seues fronteres històriques i lingüístiques. Com a associació cultural té l’objectiu de potenciar el sentiment de pertanyença a la comarca del Maestrat, el qual s’ha diluït amb el pas dels anys en un procés de desmemòria i despersonalització.
Ens atorguen el premi a la iniciativa anual perquè valoren que el nostre llibre és “un producte cultural en valencià que preserva el patrimoni i projecta la història dels valencians amb criteri i rigor“.
També consideren que es tracta d’un treball modèlic “perquè trau les fotografies de l’àmbit privat amb la crònica oral de la família que les custodia, la completa amb les informacions dels veïns i la contextualitza amb dades de l’arxiu municipal. A més, en una segona part, el treball identifica clarament, amb noms i cognoms, totes les persones que hi apareixen i el lloc on estan situades. És un llibre d’etnologia i història, que reconstrueix la vida i el passat recent de Vistabella del Maestrat, cosa que fixa els orígens i contribueix positivament a la identificació de la comunitat.”
Gràcies a Maestrat Viu per valorar la nostra feina!
[Alguns quintos del 63] Foto CARMEN de Cabanes, 15 setembre 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pedro Edo Porcar
Les festes a Vistabella són una barreja de música, beguda i menjar. Un diumenge de setembre els quintos de 1963 van passejar pels carrers les botelles de conyac i la música de la rondalla, i a l’hora de dinar es van concentrar al carrer Roser, davant del número 5.
Quan el servei militar era obligatori els Governs Militars eren els responsables del reclutament de soldats, però totes les operacions inicials de les quintes les feien els Ajuntaments. Al nostre poble eixe any 63 va faltar el secretari al març, don Pedro Eito Longarón, i el tio Ismael Garcia Safont -que era l’auxiliar administratiu- va assumir les funcions de secretari accidental, per això va haver de baixar a Castelló al maig a la Junta de Classificació i Revisió dels mossos, a la Caixa de Reclutament n.32 a portar la documentació dels xics cridats a files. Al juliol li va tocar a l’alcalde Ximo Garcia actuar de comissionat de quintes, i això volia dir tornar a baixar a la Caixa de Reclutament per a fer l’ingrés oficial: representar els mossos i respondre de la seua identitat.
Completada la paperassa legal i sempre tutelats per un representant de l’Ajuntament que controlava els diners, els quintos podien fer la seua festa exclusiva d’hòmens i xalar en un dinar a casa de la tia Maria Salvador i el tio Raimundo Miralles, els carnissers del carrer Roser: a Vistabella, abans de l’existència dels restaurants, els llocs on estava garantit el menjar abundant eren les carnisseries i les tavernes.
Una considerable torrada de carn a la brasa en allioli, recorden d’aquell any, que el depositari de l’Ajuntament també va aprofitar.
Enguany celebrem el centenari de Joan Fuster (1922-1992), un dels grans assagistes i investigadors del segle XX, i com a referent necessari li volem retre homenatge parafrasejant un dels seus famosos aforismes: tot el que no llegim per a nosaltres, serà llegit contra nosaltres.
La Biblioteca de Vistabella ha escampat 23 llibres pel poble, per a que siguen caçats per la gent, siguen llegits i tornats a assoltar: llibres lliures que busquen lectors pels carrers d’un poble de muntanya. Una iniciativa de vida que contradiu lleis injustes fetes contra pobles de 300 habitants: la llei espanyola de bases de règim local diu que les biblioteques són coses que hi ha a pobles de més de 5000 habitants, i la llei valenciana diu que una agència de lectura ha de tindre 150 metres quadrats. Celebreu el dia del llibre: llegiu llibres de la Biblioteca de Vistabella!
A més de caçar llibres pels carrers de Vistabella vos recomanem dos lectures que parlen de nosaltres. La primera defensa la memòria oral de la gent major:
Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana edita L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia. Diputació de València. ISBN 978-84-7795-850-5
Dos antropòlogues: Raquel Ferrero i Clara Colomina fan un estudi per al Museu d’Etnologia de València, i les protagonistes són dones fadrines de pobles de l’interior de Castelló, dones nascudes als anys 40 del segle XX que expliquen com ha sigut la seua vida sense casar-se.
El segon defensa la memòria històrica que permet llegir els relats de protagonistes fins ara oblidats. Aquest ens l’expliquen dos germans de l’Alcora: Jordi Pitarch Salvador i Alain Pitarch Salvador són els autors d’un còmic que conta les vivències del seu abuelo Manuel Pitarch Garcia durant la guerra. El pròxim mes d’agost està prevista la presentació del llibre al nostre poble dins les Jornades de Memòria Històrica perquè, a més, els autors tenen arrels familiars a Vistabella.
49 Brigada Mixta. Crónica de un soldadoCASCABORRA EDICIONESISBN : 978-84-09-33109-3
[Les autoritats de 1959] 29 agost 1959. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch
El fred i la neu són elements de la vida a la muntanya, i combatre’ls té el seu preu: el mes de febrer de 1959 l’Ajuntament li va pagar al tio Dionís Salvador 674 pessetes per llenya per a l’estufa, i va contractar 12 jornals per a netejar la neu dels camins que li van costar 1.725 pessetes.
Eixe any l’escola també va costar més pessetes del que era habitual: el mes de maig es va acordar la construcció d’una aula de pàrvuls en el tram de pati existent entre l’escola del xiquets i l’escola de les xiquetes. Li van destinar un pressupost de 40.000 pessetes, que se van afegir a les 1.464 pessetes que consten en els pagaments del mes de febrer: “a Vicente Navarro per taules i cadires per a l’escola 834 pessetes; a Emilio Ballester per material escolar 317 pessetes i la pintura de les pissarres de les escoles 313 pessetes”.
El mes d’agost de 1959 el Centre Excursionista de Castelló va inaugurar una creu al cim del pic de Penyagolosa, i l’Ajuntament de Vistabella va haver de posar 500 pessetes per ajudar a la construcció, a més de pagar el dinar que es va oferir a l’ermita de Sant Joan per a les autoritats provincials i demés convidats d’honor. Dinar que va costar 2.392 pessetes en 60 cèntims, segons consta a l’Acta del 20 de setembre.
Per fer front als pagaments els ingressos habituals de l’Ajuntament eren les tales de pins dels boscos comunitaris, i en més poca escala el permís de replega de l’espígol, però també s’arrendaven els herbatges de pastura al millor postor. L’any 1959 l’oferta més elevada per les pastures de les partides de Les Pedrisses i les Navaes va ser de 1.270 pessetes: es van menjar l’herba les ovelles del tio José Olaria Vicente.
Les dones rurals van ser una realitat poc valorada i molt invisible al llarg del segle XX. Eren la meitat dels pobladors i van fer la meitat de les feines, però només els hòmens van ser els protagonistes: són els que apareixen en la documentació de l’Arxiu Municipal, els que controlaven els càrrecs i els comptes, i els que prenien les decisions. Emparats per les lleis.
La força i l’espenta de les nostres besàvies, aueles i mares; les seues aportacions al nostre patrimoni i la seua determinació de carrasca són la llavor de les dones rurals de hui, a la que cal seguir afegint DRETS per aconseguir la igualtat real. Que encara no existeix.
Enguany celebrem el 8 de març amb l’Exposició Dones de Carrasca per mostrar la seua ànima i posar en valor les dones del nostre territori. Les d’ahir i les de hui.
Arxiu de Vistabella del Maestrat 