Els llibres expliquen el món. Per als qui teniu interès en saber en quin món viviu recomanem dos llibres que parlen de nosaltres, del nostre territori i de la nostra història recent.
EL ABISMO DEL OLVIDO, és una obra gràfica del reconegut dibuixant Paco Roca i del periodista Rodrigo Terrasa, publicada per l’editorial de còmics Astiberri Ediciones.
José Celda Beneyto era agricultor, va ser afusellat el setembre de 1940 i va ser indultat quan portava tres mesos mort. La seua filla Pepica Celda va aconseguir treure’l d’una fossa comuna l’any 2011. Leoncio Badia Navarro és conegut per haver sigut enterrador del cementeri de Paterna des de 1939 fins a 1945. L’Ajuntament, en acte d’agraïment, va dedicar una escultura a la seua memòria l’any 2022.
Aquestes tres persones, i moltes altres, formen part d’una narració dibuixada on seguim diferents fils de relats i, en ajuntar-los tots, apareix la vida en majúscula que no ha sigut escrita als llibres d’història. Explicada des de les vivències quotidianes resulta esclaridora, emocionant i necessària.
Denominar és un acte sagrat. Aixina comença el llibre, perquè el nom és el signe que ens dota d’identitat.
Conté un recull de 888 noms de pobles -més exactament 542 caps de municipi i 346 pedanies-, tots ordenats de nord a sud per comarques. És un manual de consulta i d’orientació, i també un llibre de divulgació per a persones no expertes en història o en filologia: tots i totes ens identifiquem en el nom dels nostre poble i dels pobles veïns.
A destacar una innovació que aporta: el descobriment dels noms d’arrel amaziga o berber de molts pobles del País Valencià.
Eixe pedrís fa 4 segles que ordena la vida a la plaça del Dau: regala companyia i dona conversa, és espai de jocs infantils i butaca de teatre. És el paisatge inconfusible de pedra tallada que apareix al fons de la nostra biografia.
El nostre Estatut d’Autonomia replega la igualtat de drets entre dones i hómens en tots els àmbits. Com les lleis i la realitat no van sempre al compàs, el 8 de març és una data de reivindicació: al món rural treballem contra els silencis ancestrals de la meitat de la població.
Les nostres ueles no van tindre el dret d’accedir a la cultura escrita, van heretar d’altres dones la saviesa per a cuidar-nos; no van tindre el dret de decidir què volien ser, van haver de ser el que ja eren les seues mares. Les netes i besnétes trenquem el seu silenci col·lectiu, posem en valor els seus coneixements i els donem públicament les gràcies.
Altres articles publicats sobre el 8 de març, dia de la DONA:
Foto Carmen de Cabanes. 20 de setembre 1964. Fons familiar Teresa Salvador Peris. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Enguany fa seixanta anys que a Vistabella es va crear el lloc de treball de l’alguatzil.
Fins al 1964 l’Ajuntament contractava de paraula els serveis de diferents persones i els donava a canvi una gratificació que constava en el pressupost ordinari. Les veïnes s’encarregaven d’agranar els carrers, però calia netejar els dos llavadors públics i el matador municipal, hi havia un encarregat de l’enllumenat i un de les fonts, també treballava el sereno, que començava a les 12 de la nit a voltar pels carrers en un farolet i cantava algunes hores, i l’enterrador. El que feia els encàrrecs de l’Ajuntament i entonava els bandos a les boques dels carrers -avisant en una corneta- era conegut amb el nom d’alguatzil, però no tenia el rang de lloc de treball.
Al gener de 1964 es va valorar que el tio Lino Miravet ja era massa major per a fer de vigilant nocturn i passar fred, i es va decidir reglamentar una plantilla de treballadors de l’Ajuntament, aixina que van eliminar les hores de sereno i van unificar moltes de les altres feines per a completar una jornada laboral: moria la plaça de sereno i naixia la plaça d’alguatzil.
L’Ajuntament de Vistabella va entrar a la modernitat en una plantilla de tres treballadors per a una població de 1.749 persones: un secretari-interventor (grau retributiu 16), un auxiliar administratiu (grau retributiu 5) i un alguatzil com a únic treballador subaltern amb un sou de 9.696 pessetes l’any.
Gener 2016. Repartiment de rotllos i cascaranyes a la Sala de la Vila.
L’any 1946 va ser clavari de Sant Antoni el tio Ramon Olària Solsona. La millor festa hivernal del territori encara es manté però ha hagut de fer adaptacions als canvis del món rural.
Quan el tio Ramon va ser clavari el forn no era un negoci privat al qual es podien encarregar els rotllos de llavoretes: la distribució sexista de les feines ajuntava totes les dones pròximes a la família del clavari per a fer els rotllos al forn comunal. El centre de la festa no era la Sala de la Vila com ara, sinó la casa del clavari, on es portava el santet, i per on desfilaven totes les grupes de la matxà mudades en mandils de colors per a traure rotllo i replegar cascaranya.
Foto Núria Garcia Vicente. Gener 2023. La ronda de l’arreplegà de Sant Antoni.
Tampoc no es feia l’actual ronda de la vesprada que volta el poble abans de la nit de fogueres: ara els clavaris i clavariesses van casa per casa, acompanyats per la música de la rondalla, a repartir rotllos i fer l’arreplegà d’aportacions per a la festa. Abans, des de la porta del clavari, els rotllos es llançaven al vol com si foren caramels, quan s’acabava la desfilada de la matxà. I no paraven mai al terra, de tanta gent que hi havia!
L’any 1946, quan el tio Ramon Olària Solsona del raval de Loreto va ser clavari a Vistabella, totes les persones que no anaven en cavalleria van replegar els rotllos que caien tous damunt dos pams i mig de neu! També hi ha qui diu que José Olària, el fill del tio Ramon que era pastor i tenia traça en fer volar pedretes, disparava els rotllos des del balcó i que la neu se’ls tragava.
Siga en neu o sense neu: Visca la festa de Sant Antoni!
1957. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Un diumenge de matí la mestra i les alumnes d’escola, tocades en mantellines, es fan una foto a l’eixir de missa.
Ensenyar a llegir i escriure a les xiquetes els dies d’entre setmana, i anar a missa en el cap cobert els diumenges, no eren les úniques activitats laborals de la mestra donya Maria Magdalena Barceló perquè el novembre de 1956 el ple de l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clèrig decidia que també faria classes nocturnes d’alfabetització per a dones: la iniciativa venia de fora, la dictadura havia creat el 1950 la Junta Nacional contra el Analfabetismo per a intentar reduir la taxa dels adults que no sabien de lletra, i que a la província de Castelló suposava el 22% de la població. En esta campanya el Consistori assumia la factura de la llum de l’aula i el 50% del sou extra de la mestra.
Mentre el tio Lino Miravet Tena cobrava 200 pessetes anuals per encarregar-se del cementeri, i el mossèn Juan José Millán ingressava 80 pessetes per atendre les rogatives, l’Ajuntament comprava per 300 pessetes tres calendaris de la Hermandad de Nuestra Señora Santa Maria del Alcázar de Toledo -un donatiu per a les vídues franquistes- i li pagava a la mestra 650 pessetes per les classes extres per a analfabets.
L’any 1957 a Vistabella es van pagar en diners públics els calendaris i la bandera nova de les aules, però les mantellines escolars les xiquetes i la mestra les portaven de casa.
1942. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Els fotògrafs minuters van fer populars i accessibles les fotos, en les seues càmeres de trípode n’oferien una en pocs minuts, perquè eren un autèntic laboratori ambulant. L’any 1942 va pujar a les festes de Vistabella un minuter carregat en un paisatge ple d’avions.
La fantasia de volar contrastava amb l’anar a peu de la realitat tres anys després d’acabada la guerra: l’Ajuntament va contractar al gener un carter per 6 pessetes diàries, consta a l’Acta Municipal com “cartero peatón“. Arturo Aparici Garcés de Xodos pujava la saca de Correus a l’esquena a peu des d’Atzeneta a Vistabella. No sabem què li va passar però sí que va dimitir i al maig el va substituir Juan Palanques Escrig, que també era de Xodos. A millor preu li va eixir el trajecte al concejal Ramon Fabregat que al desembre va cobrar 15 pessetes per portar de Vistabella a Xodos en el matxo a dos monges de la caritat de Benicàssim.
1942 va ser un any de fam. Per a poder fer la festa de Sant Antoni la Delegació local d’Abastiment li va donar 200 quilos de farina al clavari per a fer els rotllos, una manera de dir que l’Ajuntament sí que tenia accés a articles de primera necessitat, com igualment tenia potestat per convocar a jornal de vila obligatori: al març es van arreglar tots els camins convidant només a uns gotets de vi.
A Vistabella es vivia sense blat ni farina i en poc jornal, però a les festes el fotògraf minuter va immortalitzar alguns jóvens volant per damunt de Barcelona en una alegre ficció de cartó pintat.
1942. Fons familiar Monferrer Gual. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Después de haber completado todo el proceso de localización de fosas, exhumaciones, extracción de muestras de ADN, homenaje a los soldados republicanos fusilados los días 2 y 3 de junio de 1938 y entierro en el cementerio de Vistabella, durante las últimas semanas del mes de octubre se han colocado dos monolitos de piedra natural, en las fosas del Mas de Marimón y del Mas dels Arcs, en la fosa del Mas del Collet se ha mantenido y restaurado el monolito de obra ya existente, a los tres monolitos se les han añadido placas con textos explicativos. Estas acciones tienen el objetivo de dignificar estos lugares y preservar del olvido a estas nueve víctimas de la represión franquista.
Finalizados estos trabajos y logrados los objetivos, queda pendiente la señalización de las fosas del Tossal de l’Albagés, y la extracción de muestras de ADN de los tres soldados republicanos exhumados durante la primera semana del pasado mes de agosto, así como la localización y exhumación de otra fosa común en el Mas del Collet, donde según testimonios estarían enterrados otros cinco guardias de asalto también fusilados el 3 de junio del 38, trabajos que a pesar de la situación política actual y de los inconvenientes que acarrea, esperamos de una forma u otra poder completar.
Todo esto ha sido posible gracias a la colaboración entre el GRMHC, C.E.P., ArqueoAntro, la financiación de la Consellería de Memoria Democratica y del Ayuntamiento de Vistabella.
1987. Foto Ruiz Correa. Raconet de ca Provi, raval de Sant Joan. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Les imatges de l’arxiu ens fan evidents les variacions de l’escenografia del nostre poble: l’arquitectura de les cases ha anat canviant, han millorat els carrers i al paisatge li ha crescut la vegetació. També s’ha transformat l’aspecte dels protagonistes, sobretot per l’evolució en la roba de vestir, i en els costums.
1998. Revista escolar 97-98. Raconet de cal Blanco, raval de Loreto. Arxiu de Vistabella del Maestrat
2016. Dau. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Però els raconets al sol es mantenen. Són trobades diàries de persones -sobretot majors- per a xerrar, passar el temps i fer-se companyia. O el que és el mateix: reunions sense pressa per a filosofar sobre l’existència.
Els raconets al sol es generen de manera espontània i a força de repetició, i es conserven mentre viuen els seus protagonistes. Per això van canviant i cada dècada té els seus propis raconets al sol.
Hui que celebrem el Dia de Tots Sants recordem persones que vam conèixer i ja han faltat, veïns i veïnes que es prenien el solet i la vida en comunitat. Vos compartim alguns dels molts raconets al sol de Vistabella del Maestrat.
curs 1963-1964. Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat
El curs 1963-1964 a Vistabella va començar el mes de setembre com a tot arreu. Però el 3 de desembre l’alcalde Ximo Garcia Orenga explica al Ple de l’Ajuntament la situació roín dels teulats dels pavellons dels xics i de les xiques. Només era segur el pavelló dels pàrvuls. Consta en l’Acta l’estat de ruïna de les escoles unitàries del poble, i també les del Pla Amunt -anomenada Penyagolosa- i del Pla Avall -anomenada del Camp-, i s’acorda sol·licitar al Governador Civil de la província, en aquell temps la màxima autoritat, la construcció d’escoles noves.
Els xics van seguir jugant al pati d’unes escoles en perill d’afonar-se, però els van habilitar una aula damunt del forn comunal: s’entrava pel carrer Jesús, a l’edifici que hui coneixem com Antiga Presó. Fred no van passar, el forn era de llenya i s’encenia cada dia, la tia Pura Gual Miravet era la palera que atenia a totes les dones que anaven a pastar i a coure el pa que necessitaven els 1.749 habitants del terme. Cada família elaborava el molt de pa i els pocs dolços que consumia.
Quan va començar el curs 1963-1964 el tio Lino Miravet era el sereno que vigilava de nit els carrers del poble, portava un farol i començava a cantar les hores a les 12 de la nit. Quan va acabar el curs la plaça de sereno s’havia extingit: el tio Lino, a punt de jubilar-se, va ser el darrer vigilant nocturn del poble.
Durant 7 anys també els carrers van fer de pati, les escoles noves no serien realitat fins el 1970.
30 d’agost 1967. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Les festes d’agost de 1967 van costar 25.000 pessetes, aixina consta a la partida de festes patronals del pressupost de l’Ajuntament: això va donar per a quatre vaques i pocs coets.
Per compensar la poca oferta festera, els jóvens organitzaven desfilades de xirigota per amenitzar les vesprades i entretindre la gent, amb els elements que tenien més a mà: graneres, sacs, flassades velles i barrets. Sempre en la vigilància de l’agutzil de l’Ajuntament i de la Guàrdia Civil.
Eixe any el tio José, l’agutzil de cal Blanco, feia bandos per ordre de l’alcalde a les puntes dels carrers, per a recordar les normes que devien ser respectades, per exemple que estava prohibit el trànsit d’animals sense conductor, la circulació de gossos solts i gallines pels carrers del poble, i treure el fem a partir de les 8 del matí en temporada d’estiu.
Mentrestant, com no hi havia pressupost per a obres i tots els edificis públics amenaçaven ruïna, l’Ajuntament va acordar sobre el quarter on vivien els guàrdies civils en les seues respectives famílies “que s’apuntale el teulat degudament per a evitar possibles enfonsaments per la neu“.
Eixa falta de diners devia ser la responsable que finalment no es comprara, com estava previst, un cotxe fúnebre municipal, evidentment de tracció animal.
Foto CARMEN de Cabanes. 30/08/1967. Fons familiar Enrique Barreda PerisFoto CARMEN de Cabanes. 30/08/1967. Fons familiar Enrique Barreda Peris
Any 1952. Fons familiar Rosa Monfort Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1937, en plena guerra, les autoritats feixistes van crear a la zona que controlaven el Servicio Nacional del Trigo: el sistema obligava els agricultors a vendre la producció de blat a un únic preu que pagava l’Administració, només es podien reservar una part per a tornar a sembrar i per al consum de la família. Este monopoli de l’Estat, que no es va abolir fins l’any 1984, només permetia comprar blat a les panificadores, els particulars l’havien d’adquirir al mercat negre.
Qui controlava els cupos dels llauradors eren els Ajuntaments, la Hermandad de Labradores y Ganaderos i una Junta Provincial. L’any 1952 la Junta Provincial de autoabastecimiento del Pan comunica en una circular a l’Ajuntament de Vistabella que dels “beneficis de la distribució de la farina en l’autoabastiment de la campanya actual se cobraran unes 7000 pessetes”, pagament que entenem com una bonificació per la feina feta de control. La corporació de l’alcalde Juan Pons Orenga acorda per unanimitat gastar-se les 7000 pessetes en fer les voreres als principals carrers del poble.
El monopoli del blat va finançar les rajoles de dibuixos geomètrics en relleu que molts pintàvem de colors quan érem xiquets.
Un any més celebrem el Dia Internacional dels Arxius amb la commemoració dels 75 anys del Consell Internacional d’Arxius (1948-2023). El lema escollit enguany és #arxiusunits i com sempre es remarca el paper fonamental dels arxius com a contenidors de coneixement i d’accés a la informació que aporten els documents. Tot un mon ple de vida, drets, memòria, present, passat i futur.
Elisa, Teodora i Maria. 1942. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador.
Més de 200 soldats republicans van morir en combat o afusellats en la defensa de Vistabella, hem recuperat cossos de 9 d’ells i seran enterrats al cementeri en dignitat, dins el marc de les XIV Jornades de Memòria Històrica. El mes d’abril vam iniciar una campanya per localitzar els seus familiars. Demanem ajuda en la difusió.
Agost 1941. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
El colp d’estat de 1936 i la guerra que el va succeir va esborrar del calendari la primera comunió de xiquetes i xiquets del mes de maig.
La dictadura posterior va imposar el calendari catòlic com a única opció i el ritual de la comunió era obligatori. L’any 1941 a Vistabella van haver de prendre la comunió tots els xiquets i xiquetes que “ho tenien pendent”, aixina que van participar tots i totes des dels 8 fins els 13 anys. Aquell dia la gran nau de l’església estava plena i l’alegria estava mal repartida.
Això mateix els va passar als quintos que, després de sobreviure als tres anys de guerra, van ser convocats a fer el servei militar: a les Actes de l’Ajuntament consta que les autoritats van felicitar el secretari José Oset Garcia per la tramitació de la documentació dels 6 reemplaços de jóvens des de 1936 fins al 1941. Un dels xics, Amado Salvador Monferrer, del reemplaç de 1937, va demanar una pròrroga per ser fill de “pare pobre sexagenari” a qui havia de mantindre en el producte del seu treball.
A dos anys de la fi de la guerra pobres eren quasi tots: la injustícia definia l’any 41, mentre el tio José Salvador Salvador cobrava 20 pessetes per acompanyar dos religiosos de Vistabella a Xodos, i posava el seu burro, el rector mossèn Pepet Escrig en cobrava 40 pels serveis prestats a cada rogativa: l’Ajuntament li va pagar 200 pessetes per Sant Bertomeu, Sant Joan, la de Culla, Puertomingalvo i Xodos.
Les famílies feien equilibris en la fam i era un miracle la roba nova per a la festa de la comunió. Els xics del mas de Gual van estrenar espardenyes, pantaló de pana i brusa, cosits per Amèlia Mateu -modista del carrer del Mur-, i la germana major els va fer la camisa blanca d’un retall que va comprar a la tenda de la tia Quintina, a la placeta del molí. Una magnífica boina defensava la grandesa dels masovers, amos i esclaus de la seua terra.
[Ball de la tia Filomena] Foto CARMEN de Cabanes, 31 d’agost 1965. Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu de Vistabella del [Maestrat.
El grup musical The Beatles va fer una revolució als anys seixanta del segle XX, per això la dictadura franquista els va mantindre lluny, i només van visitar Espanya una vegada l’any 1965 per actuar en dos places de bous a Madrid i a Barcelona.
Mentre el Beatles i la seua nova estètica de melenes llargues cantaven a un amor lliure, a Vistabella la cançó més escoltada de l’estiu del 65 era la Yenka de Johnny & Charley, un gran èxit que al ball de la tia Filomena del carrer Roser cantonada El Mur triomfava entre els jóvens, tant com la música yé yé.
Eixe any, en les protestes pacifistes en contra de la guerra del Vietnam, va nàixer el famós eslògan “Fes l’amor i no la guerra” -Make Love Not War- que també defensaven els Beatles. Al món es van escampar les minifaldes, i al Dau van arribar els monyos cardats de maxi-volum de les xiques: l’aspecte exterior de les dones començava a canviar, però no la seua realitat social.
L’any 1965 totes les feines contractades per l’Ajuntament estaven fetes per hòmens, excepte els serveis de Serafina Garcia Salvador de carrer Sense Cap, contractada “para divulgación de la Sección Femenina”, això volia dir explicar a les dones que havien de creure als hòmens. Per cert, l’Ajuntament també pagava a les mestres per netejar les escoles: en les Actes figuren 3 pagaments que sumen 800 pessetes. No consta que el mestre passara la granera.
Encara que a Vistabella tot arribava més tard, després dels Beatles el món no va ser igual.
[Esperant el ball al Dau] Foto CARMEN de Cabanes, 29 d’agost 1965. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
El poeta andalús Antonio Machado (1875-1939) defensava que “en qüestions de cultura i saber, només es perd el que es guarda; només es guanya el que es dona“: li fem cas i cada23 d’abril vos compartim alguna lectura.
Dos dones han observat el seu món i han pres decisions vitals: Maria va viure a Sagunt al segle XX i ara un còmic ens mostra la seua lluita coherent per defensar els seus drets; Vanesa viu al segle XXI al Pirineu i escriu perquè vol despertar-nos la consciència sobre la manera com vivim tots. Llegiu-les per obrir els ulls.
Maria, la jabalina. Durán, Cristina i Giner Bou, Miguel Ángel. Astiberri Ediciones
L’any 2003 l’Ajuntament de Sagunt li va dedicar un carrer a Maria Pérez Lacruz.
Aquest còmic narra la seua curta vida: els autors van fer una investigació a partir de testimonis orals, i de documentació d’arxius, i han dibuixat en vinyetes la vertadera història silenciada d’una jove treballadora nascuda l’any 1918, que va simpatitzar en les idees anarquistes, i que durant la guerra va treballar primer d’infermera al front i després a la fàbrica de municions.
Acusada per la repressió franquista de delictes que no podia haver comés, va ser afusellada al Terrer de Paterna l’any 1942 quan tenia 25 anys.
Ruralisme. La lluita per una vida millor. Freixa Riba, Vanesa. Editorial Ara Llibres
Vanesa Freixa és il·lustradora, viu amb la seua família dalt d’una muntanya del Pirineu, té una xicoteta rabera d’ovelles i és coneguda perquè va ser directora de l’Escola de Pastors i Pastores de Rialp. És una dona rural.
Els pobles de l’interior de Castelló patim totes les conseqüències del despoblament, busquem eixides i solucions a les problemàtiques del món rural, i moltes vegades ho fem des del punt de vista del món urbà.
Freixa ens explica que el ruralisme és una altra cosa, segons ella l’opció més intel·ligent de supervivència ara mateix.
Tras las pasadas campañas de exhumaciones de combatientes republicanos en el término municipal de Vistabella del Maestrat (1) realizadas por la Asociación Científica ArqueoAntro y promovidas por el CEP (Centre d’Estudis de Penyagolosa) y el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, el próximo 30 de julio vuelven nueve soldados republicanos que serán homenajeados y que tras un solemne cortejo fúnebre que recorrerá las calles de Vistabella, serán enterrados con la dignidad que se les negó, en dos nichos del cementerio cedidos por el Ayuntamiento. Esta iniciativa se desarrollará en el marco de la celebración de las XIV Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella.
Búsqueda de familiares
Los combates por la defensa de Vistabella se dieron el 2-3 de junio de 1938 y en ellos murieron en combate o fusilados, más de 200 soldados republicanos.
Hasta la fecha, no se ha podido identificar a ninguno de los 9 soldados, por lo que en los próximos días, seis entidades y asociaciones memorialistas (2) van a lanzar una campaña de búsqueda a nivel Estatal con el objetivo de localizar a familiares de estos combatientes y poder cotejar su ADN, haciendo extensiva esta búsqueda a cualquier familiar de los más de 200 soldados del Ejército Popular de la República que murieron en la defensa de Vistabella.
Los olvidados de los olvidados
Todos estos combatientes lucharon en muy duras condiciones en el frente y nunca regresaron a casa. Sus familias nunca han sabido qué pasó con ellos ni dónde arrojaron sus cuerpos. Ocho décadas es demasiado tiempo para seguir ignorando su sacrificio y entrega por defender la Democracia.
Es tiempo de dar nombres y apellidos a quienes nos defendieron.
[Dionís Salvador i 4 dels seus fills] 1927. Fons familiar Rosa Salvador Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1927 a Vistabella hi havia censades més de 2.000 persones, i els hòmens i els xiquets es mudaven en camisa blanca i brusa negra. L’èxode rural del nostre poble havia començat l’any 1910: els 2775 habitants van començar a minvar de manera implacable, segurament tots estaven al cas que la majoria de jornalers i masoveres no tenia futur i havia d’emigrar, perquè no eren propietaris de la terra que cultivaven ni de la casa on vivien. El que no sabien era que el fenomen de buidar el territori, al qual s’afegirien altres motius al llarg del segle, ja no pararia mai.
A Catalunya, on marxaven els jornalers del nostre territori, es podien cobrar 5 pessetes al dia a la indústria, allí els obrers també portaven brusa i no tots passaven fam.
Encara que a Vistabella hi havia poc jornal els ingressos de l’Ajuntament li van permetre a l’alcalde Miguel Pitarch Martínez inaugurar el 15 de setembre de 1927 les dos primeres escoles unitàries de la història del poble: un aulari per a les xiques i un altre per als xics al solar que encara ocupa hui el centre escolar. Moblar les dos aules li va costar al Consistori 5.068,90 pessetes.
El Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -de la dictadura del general Primo de Rivera- no va concedir la construcció d’una aula nova de pàrvuls, però sí que va aprovar la seua creació en un local habilitat: 600 pessetes va costar el mobiliari, i 250 pessetes anuals el lloguer d’una casa habitació per a la mestra. I l’inspector d’Educació que va certificar que el local reunia totes les condicions… va arribar al poble en l’autobús de línia. Haurien de passar més de trenta anys per a que l’edifici del parvulari fora una realitat: quan es va estrenar als anys 60 els xiquets ja no portaven camisa blanca i brusa negra, i el poble tenia 1649 habitants.
Les carrasques són la imatge del nostre territori, perquè tenen fortes arrels que les lliguen a la terra i conviuen en el sol, la neu i el vent. Com les dones.
A l’esquerra els germans Pilar i Longino Folch Escrig; a la dreta Clara Folch Safont. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Clara Folch Safont del mas de Clèric és la nostra carrasca més monumental, va nàixer a les cinc del matí el 23 de novembre de 1919, sa tia Elisa Salvador Robres, del mas de Marimon, que s’havia casat en el tio Pepo Folch Clèric va pujar a peu al poble eixe mateix dia i va anar a manifestar-la a l’Ajuntament.
Neta per part de sa mare Serafina Safont Robres dels moliners de la Foia d’Ores, un nom tan vell que ja apareix escrit en la primera carta pobla de Vistabella l’any 1251; s’auela Maria Robres Centelles del molí Més Alt es va casar en el tio Bartolo Safont Gascó del molí Prat que, a més de moldre farina, també comprava i venia animals, i feia els tractes en gotets de vi a la taverna de la Teuleria que li quedava propet de casa.
Neta per part de son pare Nàssio Folch Clèric de llauradors que durant generacions van treballar els bancals del mas de Clèric, una heretat tan antiga que apareix en una Visura de l’Arxiu de 1715; s’auela Joana Clèric Robres era descendent dels qui van donar nom al mas, al tossal i a la foia; s’auelo Nàssio Folch Monferrer feia algeps i per arrencar les pedres grosses encenia cartutxos de pólvora.
Quan Clara tenia 10 anys hi havia quatre algepsars entre el mas de Clèric, el mas del Racó, la Jaquesa i el molí Prat; a totes les cases hi havia raberols de cabretes i ovelles, i els camins estaven nets d’argilagues i tenien dret de pas.
Clara ha vist com la República portava un mestre a la porta de sa casa i com acudien de tota la Vallussera els xiquets dels masovers per a aprendre de lletra, des del mas de la Torta al mas de l‘Albagés; als 18 anys va sentir els bombardejos de l’aviació feixista italiana que van cosir d’explosius la Xaparra i el tossal del molí Pasqual; sap el que és amagar-se a una cova quan va passar el front de la guerra, i recorda que es van emportar a son pare i al matxo de casa per a fer de càrrega, i van tindre molta sort perquè van tornar.
Sense eixir del mas de Clèric Clara es va casar perquè Longino Folch Escrig, fill de Facundo i Treseta, vivia a la casa del costat. En ell va plantar pataques i les va escardar, van segar blat i el van batre a l’era, i van tindre al seu Juan que era un xic molt templat.
Clara ha buscat rovellons i collit cireres, ha fet perol i pastat fogasses rodones de pa, ha regirat mondongo per a botifarres i ha buscat trumfes a l’hivern en la seua gosseta que era més pita que cap. El seu Juan, abans de marxar, per a que no estiguera mai assoles li va deixar una neta valenta, i ara té dos besnetes de regal.
Clara Rosa Lucrècia Folch Safont i els seus 103 anys de vida són la història de les dones de carrasca de Vistabella del Maestrat. Per això li dediquem aquest 8 de març.
No disposem d’imatges de les antigues samarres de la festa de Carnestoltes de Vistabella. La gent es disfressava en la cara tapada per a poder saltar-se les convencions socials, sobretot per a poder tocar lliurement i en públic les dones, o mostrar actituds obscenes. En una societat molt continguda i reprimida eren uns elements emancipadors, que generaven morbo i un poc de temor.
Les samarres bàsicament aprofitaven roba vella, pedaços o retalls de saca, uniformes d’altres temps o faldetes de les aueles; com no hi havia ni perruques ni caretes s’havia de tindre imaginació per a cobrir-se la cara amb trossos de cartró o de tela: l’anonimat era imprescindible.
[Carnestoltes dels escolars] 1968. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
A casa de Nela de Quiquet, al raval de Loreto, un any els van entrar dos samarres quan estaven calfant-se a la vora del foc, un de casa va córrer a tancar la porta de les escales per a obligar-los a destapar-se: la seua identitat no es va saber mai, les dos samarres van saltar pel balcó.
Per Carnestoltes als masos sempre hi havia bureo i les samarres eren l’atracció, la gent que ara voreja els noranta anys encara recorda “bureo en samarres de vesprada i representacions de passos a les nits al mas de Carrascal, o al mas de Gual o al mas de Monfort. Se sentien crits pels camins del Pla Amunt, mireu ja baixen les samarres del mas del Collet, les dones en pantalons i els hòmens en faldetes, un disbarat.“
Entre 1945 i 1947, en plena repressió del franquisme contra el maquis, la Guàrdia Civil va prohibir que es feren samarres a Vistabella perquè no es refiaven de ningú, no volien tindre guerrillers passejant-se disfressats amb total impunitat pel territori sense poder-los atrapar.
De la llibertat de fer de samarra se n’aprofitaven sobretot els hòmens, però també hi havia dones valentes. Als anys 40 del segle XX al carrer de Sant Roc es van disfressar per Carnestoltes totes les dones i van anar en tromba al cafè Penyagolosa a unes hores que només anaven els hòmens, van tindre el coratge de passejar entre les taules i pessigar en públic els seus propis marits i veïns.
La saragata incontrolada de les samarres de Carnestoltes va desaparèixer del nostre territori i va ser substituïda per les disfresses que no tenen el component transgressor ni subversiu de les antigues samarres.
[Al mas de Clèric] 1965. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Al món rural tots els animals han sigut peces importants però el protagonisme sempre el van ocupar les cavalleries. Les màquines van arribar per substituir les seues feines i al segle XXI la desaparició física de cavalls, matxos, egües i burros també es va emportar el vocabulari que els definia: quan els matxos portaven taleques de farina, sàries en canastes o sacs de pataques es deien càrregues; però quan passejaven parelles de gent per anar a una boda o una provessó es deien grupes.
Al gener, a la festa de Sant Antoni les grupes van en provessó guarnides en mandilà, i això que ara les cavalleries no són la base del treball, ja no hi ha càrregues, la matxà nocturna que desfila vora les fogueres recorda allò que vam ser: com volíem els burrets que necessitàvem i l’orgull que sentíem de mostrar el matxo. Les grupes de Sant Antoni són l’agraïment als animals que ens han ajudat a sobreviure.
[Al Dau] 1962 Fons familiar Paquita Miravet Olaria. Arxiu de Vistabella del Maestrat
[Escolars del Boi a l’escola del Canto] 1959. Fons familiar Pedro Edo Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.
Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.
El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.
Gil Pons Solsona va nàixer l’any 1915 al mas de Garrido de Vistabella del Maestrat, i va ser afusellat a Castelló el setembre de 1939. Tenia 23 anys. Condemnat per un Consell de Guerra sense cap garantia jurídica, el seu cos va parar a una fossa, sense cap indicació. 77 anys més tard els estudis duts a terme pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– el van identificar com una de les 530 víctimes de la repressió franquista soterrades al cementeri civil de Castelló. 83 anys després del seu afusellament l’associació ArqueoAntro ha pogut exhumar el seu cos. Esta és la seua història, que forma part de la nostra Memòria.
El sumaríssim de Gil Pons Solsona: 2083-C
Durant la dictadura de Franco es va aplicar la Justícia Militar a la població civil: els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, eren l’única forma de justícia que es va aplicar just acabada la guerra, i van ser un dels majors instruments per articular la repressió. S’iniciaven per una denúncia o per una actuació d’ofici de les forces policials. Al sumaríssim de Gil l’acusació parteix d’una denúncia de l’escrivent de l’Ajuntament, la signen la parella de la Guàrdia Civil, el jefe de la Falange, l’alcalde i dos veïns: no s’havia de provar que l’acusació fora veritat, i tampoc no hi havia investigació. Per això els sumaríssims s’han de llegir amb prevencions, i no de manera literal.
Gil Pons manifesta estar d’acord en totes les acusacions i les signa. Respecte d’això Juan Luis Porcar, investigador del GRMHC, ens matissa: “La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i les diligències es feien amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats”.
El van empresonar el 18 d’abril de 1939, i en només 5 mesos ja l’havien afusellat: li van fer un Consell de Guerra d’urgència, va ser tractat com un enemic i no com un ciutadà, sense jutges imparcials i sense possible defensa. Una revenja ideològica i política que va demanar la pena de mort.
També consta al sumaríssim “el enterado”: un document que detalla que el mateix general Franco confirmava que n’estava informat.
La deshumanització de les víctimes
La revenja de la dictadura més enllà de la mort va deixar Gil baix terra sense làpida i sense nom. I fora del nostre poble. Els familiars de les víctimes encara busquen els seus morts al segle XXI, recolzats en unes tímides i fràgils lleis de Memòria fan la feina que hauria d’haver fet l’estat des de 1975, però qui busca els qui no van deixar descendència? Gil Pons tenia nòvia quan va ser assassinat, però no va deixar cap fill que el poguera recordar i buscar. Doblement oblidat, la seua identificació serà resultat de la perseverança de moltes persones anònimes.
Un poc de justícia molt tard
Quan l’any 2016 el GRMHC va posar el nom de Gil Pons Solsona en una placa del memorial al cementeri es va començar a reconèixer la injustícia de la seua mort. Ell és un dels set veïns de Vistabella que, afusellats pel franquisme, es van soterrar al cementeri de Castelló, i els seus noms van quedar restringits al silenci de la intimitat familiar: Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona, Benigno Miravet Escrig, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig. Veïns de diverses edats i diferents condicions familiars, van ser usats com a exemple i escarment contra el pensament dissident; en una perversió de la història els defensors de la legalitat vigent van ser considerats criminals.
L’any 2018 el GRMHC va iniciar les campanyes d’exhumacions de víctimes de la repressió franquista al cementeri de Castelló. Elaborar un estudi històric ben documentat i arreplegar demandes dels familiars ha suposat un feina d’anys: les demandes dels familiars -juntament en altres condicionants tècnics arqueològics- són determinants per a seleccionar les fosses o rases a exhumar en cadascuna de les campanyes, per això cal localitzar els parents. Les làpides del cementeri i les esqueles del periòdic Mediterráneo van proporcionar informació valuosa per rastrejar la línia familiar i poder trobar un net d’un germà de Gil.
Finalment l’exhumació de Gil Pons va ser realitzada per l’associació científica ArqueoAntro durant el mes d’octubre, dins la campanya iniciada el setembre 2022 amb subvencions de l’Ajuntament i la Diputació de Castelló. Les seues restes van ser desenterrades juntament amb les de Salvador Esteve Balaguer de Borriol, Wenceslao Ferrer Tur de la Vall d’Uixó i Santiago Ortí Folch d’Ares del Maestrat.
Ara caldrà esperar un temps durant el qual es realitzaran els estudis antropològics i genètics necessaris per a la definitiva identificació per ADN, cosa que no sempre s’aconsegueix.
A Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista, per tant l’estat no ha anul·lat el sumaríssim 2083-C contra Gil Pons, ni cap representant del mateix ha demanat perdó per un Consell de Guerra il·legal que li va costar la vida, ni per soterrar-lo de manera inhumana. L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura: el fiscal Julio Strassera va argumentar que els crims d’estat només queden impunes quan la consciència moral d’un país ha caigut als nivells més baixos.
Nadie puede aceptar que el secuestro, la tortura o el asesinato sean hechos políticos o contingencias del combate. El sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral.
Foto Carmen de Cabanes. 21 setembre 1969. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
Quan es tancava la dècada dels seixanta del segle XX la carretera passava pel mig del poble, les xiques de Santa Teresa complien el ritual amb guants blancs i vestit negre, la pista cap a Sant Joan era de terra, l’enllumenat era mínim i tota la roba es llavava a mà.
Rentar la roba, als llavadors públics i als safareigs de casa, una feina necessària i molt dura que només realitzaven les dones. Encara que els hòmens de l’Ajuntament que prenien les decisions sobre les obres públiques en devien ser conscients perquè millorar la conducció de l’aigua a la Font de l’Ombria i condicionar els llavadors va suposar un gasto de 93.100 pessetes el mes de juny de 1969.
L’abastiment d’aigua a les cases era insuficient, a temporades es tallava el subministre i es donava aigua durant només unes hores que s’aprofitaven per a omplir cassoles, calderos i safareigs! per això amb una subvenció d’11.000 pessetes de la Diputació el mes de març es va ampliar la capacitat del pou que abastia el poble; ara bé, al mes de juliol ja es va constatar que havia sigut una ampliació insuficient: a més de seguir fent bandos per avisar dels talls d’aigua, el Ple de l’Ajuntament va decidir que per a frenar el consum i el malbaratament el millor seria posar un comptador a cada domicili.
L’any 1969 a Vistabella no existia la dutxa diària i la gent es rentava per parts, la roba de mudar només era per als diumenges i els dies de festa, i les mares repetien fartes mira de no embrutar-te.
[El pedrís de la font de Dalt] 1947. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
La font de Dalt és la reina de les fonts de Vistabella, es va construir fora muralla el 1568, quan el comerç de la llana de la Comunitat d’Herbatge de la Setena de Culla era un negoci pròsper que generava molts ingressos. Fa més de quatre-cents anys que abasteix d’aigua la població: els temps li han canviat la teulada i les cases se li han arrimat tant que d’un camí de terra han fet un carrer i ara forma part del casc urbà. Però el ritual d’assentar-se al seu pedrís no s’ha alterat mai.
L’any 1947 va ser un any d’escassesa al nostre territori, faltava de tot i només l’aigua rajava abundant: sempre hi havia cànters per omplir a la font de Dalt. Segons consta en l’Acta del 5 de gener l’Ajuntament de l’alcalde Arturo Garcia Orenga va fixar el jornal d’un bracer en 9 pessetes i 50 cèntims, mentre els darrers guerrillers del maquis es movien a la desesperada entre Penyagolosa i el Boi, i la Guàrdia Civil feia impossible la vida dels masovers atrapats entre dos focs. Va ser un tristíssim any de delators.
A l’estiu compartien conversa al pedrís els que havien marxat i tornaven de visita a fer la cua de l’aigua com els avantpassats, i els que s’havien quedat i no tenien pressa perquè quan arribes a la font de Dalt no saps mai qui trobaràs i a casa sense aigua no pots tornar si vius al 1947.
Fa més de quatre-cents anys que el pedrís de la font de Dalt abasteix de conversa la població.
[Entre canyissos] 1943. Fons familiar Ana Císcar Miralles. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1943 totes les portes del poble estaven obertes durant el dia, per això les cobrien en canyissos. I per evitar les mosques, també. Un magnífic sistema de ventilació i protecció que et deixava soriejar el carrer sense ser vist.
Eixe any la dictadura va crear per decret el 22 de maig el Servei de Llibertat Vigilada, publicat al Boletín Oficial del Estado del 10 de juny, una institució que operava a cada poble i passava informes mensuals per controlar els reclusos al carrer. En el seu redactat es diu que “per un sentit cristià i patriòtic” es veuen obligats a usar la llibertat condicional i a vigilar els dissidents en la seua vida privada. Per a deshumanitzar a les víctimes de la repressió, en l’article 8è es refereix a les persones vigilades com a “elements”.
Al nostre poble una plaga d’escarabat de la pataca afectava tot el terme, i els regidors Recaredo Garcia i Joaquín Marín van cobrar 70 pessetes al juny per desplaçar-se a la capital i informar-se de les mesures que s’aconsellaven per a exterminar-la. Tres mesos més tard es constituïa la Junta Local del Servei de Llibertat Vigilada de Vistabella presidida pel jutge municipal, i formada pel comandant de la guàrdia civil, el jefe de la Falange i un representant de l’Ajuntament que va ser nomenat el 30 de setembre.
No tenim informació de com va acabar la plaga de l’escarabat, però tenim els somriures de festa d’un grup de cosines germanes a la plaça, alienes a les mirades de darrere els canyissos i als informes polítics de vigilància, un diumenge de 1943.
[Veïnes del carrer Jesús] 1971. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1971 al carrer Jesús les dones majors portaven dol rigorós pels familiars difunts, al color negre de la roba afegien un vel finet que els cobria el cap i que marcava el temps des que havia faltat el parent. Encara li porta velet, una admiració referida a les viudes que honoraven el marit absent; una expressió i un costum de l’any de la picor que les dones joves van decidir no copiar.
Aquell estiu a la tenda de la tia Irene Salvador, al número 15 del carrer Major, venien sabatilles Victòria, de color; i el paviment dels carrers i l’enllumenat públic eren molt deficients, constaven a la llista de millores beneficioses per al poble feta per l’Ajuntament. A eixe llistat s’afegien per primera vegada les instal·lacions esportives per als jòvens: un parc infantil i un frontó.
El primer parc infantil va costar 50.000 pessetes i es va posar al pati d’escola. El bancal per a construir el frontó se li va comprar a la tia Felicidad Fabregat per 55.000 pessetes i l’obra del frontó descobert va costar 286.000 pessetes. Destaca en Acta l’argument que es juga a pilota al Dau i fa de frontó la paret de l’església, un perill i un inconvenient perquè l’any 71 la carretera encara creuava per dins la població.
L’any 1971 al carrer Jesús hi havia xiquetes en sabatilles Victòria de color.
Acta Municipal. Sessió extraordinària 30 de juliol 1971
La segona setmana del mes d’agost s’han celebrat les XIII Jornades de Memòria Històrica de Vistabella. Per tercer any consecutiu l’equip d’ArqueoAntro ha dut a terme una exhumació, enguany en una trinxera del mas dels Arcs: dos soldats van ser afusellats el 2 de juny de 1938 per les tropes marroquines franquistes, s’ha recuperat el cos d’un d’ells i algunes mostres de l’altre que havia sigut exhumat pels seus familiars. Amb aquests ja són nou les restes de soldats recuperats al terme del nostre poble que, una vegada identificades amb l’ADN, podran ser enterrades al cementeri municipal, tal com marca la Llei de Memòria Històrica.
Fossa del mas dels Arcs. ArqueoAntro, agost 2022
Les Jornades es van inaugurar el dia 13 amb presentacions de llibres. Miquel Osset Hernández va parlar de la seua novel·la: “Antes del amanecer”, basada en la història del seu avi: Joaquín Osset Merle va ser mestre de l’escola de Vistabella i en començar la guerra es va integrar com a tinent en la Columna Casas Sala formada per milicians i guàrdies civils suposadament lleials a la República però que, en arribar a La Puebla de Valverde, es van rebel·lar assassinant a un important nombre de milicians i van traslladar una part dels oficials a Terol on van ser assassinats. El cos del tinent Osset mai no es va trobar, això permet a l’autor recrear una hipòtesi novel·lada sobre la desaparició del seu avi.
Francesc Mezquita va llegir un poema d’Antonio Machado, dedicat a Federico G. Lorca com a record i homenatge a pocs dies de l’aniversari del seu afusellament, com a pròleg a les darreres publicacions d’integrants del Grup de Recerca de Memòria Històrica de Castelló que van completar el dia: Maribel Peris va resumir el seu treball “Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra” que ja va per la 3a edició. Juan Lluís Porcar va fer una aproximació al seu darrer llibre “Els Ports, franquisme i repressió, ciutadania i memòria” i Josep Miralles Climent en “Els anys que van viure perillosament” replega les lluites i repressions dels anys 40 i 50 al nord valencià.
El dia 14 els germans Jordi i Alain Pitarch Salvador van presentar el seu còmic “49ª Brigada Mixta. Crónica de un soldado” basat en les vivències de la guerra del seu avi Manuel Pitarch Garcia.
La presència dels pares i familiars dels autors, que són descendents de Vistabella per línia materna, i la projecció d’un vídeo amb imatges de la guerra i fotografies del seu avi, algunes de les quals han sigut traslladades a vinyetes del còmic, van ser els punts emotius que es van afegir a l’èxit d’haver creat una obra gràfica molt personal, ben documentada i de gran valor pedagògic.
La xerrada: “Montañas de Libertad. Zucaina 1938” dictada per Ernesto Rodrigo va tancar les Jornades: el projecte de recuperació de les trinxeres del Conjunt Defensiu el Romeral-Zucaina, el seu valor didàctic, i el context històric de l’estiu del 38 quan van ser construïdes, és una de les diverses activitats de l’associació Montañas de Libertad. Recuperando Memoria, que treballa a l’Alt Millars contra la desmemòria i per la dignitat i el record dels qui van construir estes línies defensives que van endarrerir l’avanç de l’exèrcit sublevat, i dels qui van donar la seua vida per la llibertat.
Les Jornades de Memòria no només importen perquè dignifiquen el passat i fan justícia en els seus protagonistes, sinó que també suposen incidència cultural i econòmica en el present: les activitats i l’estada d’arqueòlegs, voluntaris i participants sempre són un impacte positiu per a Vistabella.
[Prims com el paper de fumar] 1956. Fons familiar Juan Tena Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
No sabem quant cobrava un picapedrer -a inicis del 1600- per tallar els rectangles de pedra dels murs de l’església, però sí consta per escrit que el jornal d’un bracer l’any 1956 al nostre poble era de 16 pessetes.
En eixe escàs valor per la feina de tot el dia podem entendre que els joves foren prims com el paper de fumar i que a l’Ajuntament només li costara 192 pessetes arreglar el camí de la Costera i 120 pessetes arreglar el camí de Sant Joan i de Sant Bertomeu. Tot treball manual, d’hòmens i cavalleries.
El preu de la suor feia contrast en pagaments que comportava la dictadura, l’any 1956 se li van donar al rector 325 pessetes: 125 pessetes per a l’homenatge del Papa Pius XII, pel 80 aniversari del seu naixement; i 200 pessetes per ajudar en la construcció del seminari diocesà de Tortosa. Convé recordar que ja l’any 1946 eixe seminari li va costar a l’Ajuntament 500 pessetes i que va ser una aportació recurrent que apareix a les Actes municipals. I encara és més curiós que el seminari diocesà de Tortosa s’acabara de construir l’any 1952, en teoria amb aportacions dels fidels.
L’any 1956 els joves de Vistabella, prims com el paper de fumar, ignoraven de la seua contribució a un edifici privat i llunyà, i tenien el pensament ocupat en guanyar-se el jornal.
Els arxius dels pobles xicotets depenen principalment del voluntarisme de persones interessades en el patrimoni documental. Les lleis i la majoria de les voltes les administracions viuen d’esquena a les necessitats del món rural.
Sabem que el nostre futur és disposar d’un arxiver compartit als pobles de la Mancomunitat de Penyagolosa: cal seguir el model d’altres mancomunitats que a la província de València donen tant bons resultats.
Mentrestant, les condicions físiques del nostre arxiu milloren passa a passa, i les visites guiades posen en valor entre els habitants la gran importància de tindre un arxiu municipal cuidat. A l’estiu visiteu l’Arxiu.
📸Visita del 06/07/22
Próxima visita: diumenge 21 d’agost de 2022 de 18:00 a 19:00
Foto CARMEN de Cabanes, 17 setembre 1967. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat.
L’any 1967 la fesomia del nostre poble era molt diferent a com es mostra ara. El Govern Civil replegava cada dos anys informació sobre les necessitats més rellevants de la província, i l’Ajuntament de l’alcalde Miguel Folch Andrés va redactar la seua llista al mes de maig: ocupava el primer lloc el problema de l’abastiment d’aigua, després anaven les deficiències dels edificis públics començant pel matador, el grup escolar que estava en ruïnes i la vella Sala de la Vila, i al final constaven les males condicions dels carrers i dels camins.
De les 1474 persones censades a Vistabella hem triat 4 jóvens de 19 anys, encorbatats i en la seua primera jaqueta de mudar, preparats el diumenge al matí per a treure en provessó la imatge de la marededéu, una desfilada per acompanyar a les xiques de la festa de Santa Teresa per uns carrers polsosos i en mal estat. Les 25000 pessetes concedides per la Diputació van asfaltar el camí del cementeri i les 20000 del Govern Civil no en serien prou per a reparar la carretera que passava per dins del poble, i els veïns haurien de pagar el 50% segons metres de façana. Les altres necessitats de la llista haurien d’esperar.
Celebrem un any més el dia internacional dels arxius #IAW2022 aquest any en el lema #SomArxiu #ArchivesAreYou i amb la mirada posada a donar a conèixer la professió d’arxiver/a i del que els documents d’arxiu reflecteixen: la vida, els drets i les històries. També #SomArxiu representa la societat civil, la gent. Els documents protegeixen les històries i el passat de les persones, el seu present i el seu futur. Ens ajuden a comprendre’ns per això volem celebrar aquesta setmana dels arxius en activitats.
Edurne Garcia, responsable actual de la biblioteca i l’arxiu municipal, ens convida a les següents activitats:
Dimecres dia 8 al matí una visita escolar amb alumnes de primària, a l’arxiu municipal situat a la falsa de l’ajuntament.
A les 18:00 hi haurà torn de visita per a altres persones que vulguen assistir, prèvia inscripció cridant a l’Ajuntament (964 38 90 07) o escrivint a arxiuvistabella@gmail.com
Dijous dia 9 es mostrarà documentació històrica curiosa a l’escola de la gent major: moment per a recordar que tots i totes –i sobretot la gent que més ha viscut– tenim moltes històries que compartir.
Contribución industrial 1933 AHPCS
Matrícula industrial del comercio y profesiones del municipio de Vistabella del Maestrazgo correspondiente al año 1933. Les podeu consultar online, digitalitzades a l’Arxiu Històric Provincial de Castello i online a Savex
Recepció a Sant Joan de la rogativa de 1996. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Teresa Moliner Moliner
La rogativa de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa apunta indicis de ser tan vella com la població: els darrers estudis realitzats a la imatge de fusta del Santjoanet el porten fins al segle XIII, com la primera carta de poblament, la de 1251. Aixina que només fa 800 anys que fem i desfem a peu el mateix trajecte demanant salut, pau i aigua del cel.
Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins físics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitàries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinença.
El 4 de juny de 2022 la rogativa de Vistabella tornarà a eixir a les 9 del matí del poble cantant l’O Vere Deus per a mantindre obert un camí que té 8 segles.
Maestrat Viu és l’associació que treballa per la llengua i la cultura arreu de tot el Maestrat, un territori històric i natural, tal com l’entenem a través de les seues fronteres històriques i lingüístiques. Com a associació cultural té l’objectiu de potenciar el sentiment de pertanyença a la comarca del Maestrat, el qual s’ha diluït amb el pas dels anys en un procés de desmemòria i despersonalització.
Ens atorguen el premi a la iniciativa anual perquè valoren que el nostre llibre és “un producte cultural en valencià que preserva el patrimoni i projecta la història dels valencians amb criteri i rigor“.
També consideren que es tracta d’un treball modèlic “perquè trau les fotografies de l’àmbit privat amb la crònica oral de la família que les custodia, la completa amb les informacions dels veïns i la contextualitza amb dades de l’arxiu municipal. A més, en una segona part, el treball identifica clarament, amb noms i cognoms, totes les persones que hi apareixen i el lloc on estan situades. És un llibre d’etnologia i història, que reconstrueix la vida i el passat recent de Vistabella del Maestrat, cosa que fixa els orígens i contribueix positivament a la identificació de la comunitat.”
Gràcies a Maestrat Viu per valorar la nostra feina!
[Alguns quintos del 63] Foto CARMEN de Cabanes, 15 setembre 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pedro Edo Porcar
Les festes a Vistabella són una barreja de música, beguda i menjar. Un diumenge de setembre els quintos de 1963 van passejar pels carrers les botelles de conyac i la música de la rondalla, i a l’hora de dinar es van concentrar al carrer Roser, davant del número 5.
Quan el servei militar era obligatori els Governs Militars eren els responsables del reclutament de soldats, però totes les operacions inicials de les quintes les feien els Ajuntaments. Al nostre poble eixe any 63 va faltar el secretari al març, don Pedro Eito Longarón, i el tio Ismael Garcia Safont -que era l’auxiliar administratiu- va assumir les funcions de secretari accidental, per això va haver de baixar a Castelló al maig a la Junta de Classificació i Revisió dels mossos, a la Caixa de Reclutament n.32 a portar la documentació dels xics cridats a files. Al juliol li va tocar a l’alcalde Ximo Garcia actuar de comissionat de quintes, i això volia dir tornar a baixar a la Caixa de Reclutament per a fer l’ingrés oficial: representar els mossos i respondre de la seua identitat.
Completada la paperassa legal i sempre tutelats per un representant de l’Ajuntament que controlava els diners, els quintos podien fer la seua festa exclusiva d’hòmens i xalar en un dinar a casa de la tia Maria Salvador i el tio Raimundo Miralles, els carnissers del carrer Roser: a Vistabella, abans de l’existència dels restaurants, els llocs on estava garantit el menjar abundant eren les carnisseries i les tavernes.
Una considerable torrada de carn a la brasa en allioli, recorden d’aquell any, que el depositari de l’Ajuntament també va aprofitar.
Enguany celebrem el centenari de Joan Fuster (1922-1992), un dels grans assagistes i investigadors del segle XX, i com a referent necessari li volem retre homenatge parafrasejant un dels seus famosos aforismes: tot el que no llegim per a nosaltres, serà llegit contra nosaltres.
La Biblioteca de Vistabella ha escampat 23 llibres pel poble, per a que siguen caçats per la gent, siguen llegits i tornats a assoltar: llibres lliures que busquen lectors pels carrers d’un poble de muntanya. Una iniciativa de vida que contradiu lleis injustes fetes contra pobles de 300 habitants: la llei espanyola de bases de règim local diu que les biblioteques són coses que hi ha a pobles de més de 5000 habitants, i la llei valenciana diu que una agència de lectura ha de tindre 150 metres quadrats. Celebreu el dia del llibre: llegiu llibres de la Biblioteca de Vistabella!
A més de caçar llibres pels carrers de Vistabella vos recomanem dos lectures que parlen de nosaltres. La primera defensa la memòria oral de la gent major:
Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana edita L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia. Diputació de València. ISBN 978-84-7795-850-5
Dos antropòlogues: Raquel Ferrero i Clara Colomina fan un estudi per al Museu d’Etnologia de València, i les protagonistes són dones fadrines de pobles de l’interior de Castelló, dones nascudes als anys 40 del segle XX que expliquen com ha sigut la seua vida sense casar-se.
El segon defensa la memòria històrica que permet llegir els relats de protagonistes fins ara oblidats. Aquest ens l’expliquen dos germans de l’Alcora: Jordi Pitarch Salvador i Alain Pitarch Salvador són els autors d’un còmic que conta les vivències del seu abuelo Manuel Pitarch Garcia durant la guerra. El pròxim mes d’agost està prevista la presentació del llibre al nostre poble dins les Jornades de Memòria Històrica perquè, a més, els autors tenen arrels familiars a Vistabella.
49 Brigada Mixta. Crónica de un soldadoCASCABORRA EDICIONESISBN : 978-84-09-33109-3
[Les autoritats de 1959] 29 agost 1959. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch
El fred i la neu són elements de la vida a la muntanya, i combatre’ls té el seu preu: el mes de febrer de 1959 l’Ajuntament li va pagar al tio Dionís Salvador 674 pessetes per llenya per a l’estufa, i va contractar 12 jornals per a netejar la neu dels camins que li van costar 1.725 pessetes.
Eixe any l’escola també va costar més pessetes del que era habitual: el mes de maig es va acordar la construcció d’una aula de pàrvuls en el tram de pati existent entre l’escola del xiquets i l’escola de les xiquetes. Li van destinar un pressupost de 40.000 pessetes, que se van afegir a les 1.464 pessetes que consten en els pagaments del mes de febrer: “a Vicente Navarro per taules i cadires per a l’escola 834 pessetes; a Emilio Ballester per material escolar 317 pessetes i la pintura de les pissarres de les escoles 313 pessetes”.
El mes d’agost de 1959 el Centre Excursionista de Castelló va inaugurar una creu al cim del pic de Penyagolosa, i l’Ajuntament de Vistabella va haver de posar 500 pessetes per ajudar a la construcció, a més de pagar el dinar que es va oferir a l’ermita de Sant Joan per a les autoritats provincials i demés convidats d’honor. Dinar que va costar 2.392 pessetes en 60 cèntims, segons consta a l’Acta del 20 de setembre.
Per fer front als pagaments els ingressos habituals de l’Ajuntament eren les tales de pins dels boscos comunitaris, i en més poca escala el permís de replega de l’espígol, però també s’arrendaven els herbatges de pastura al millor postor. L’any 1959 l’oferta més elevada per les pastures de les partides de Les Pedrisses i les Navaes va ser de 1.270 pessetes: es van menjar l’herba les ovelles del tio José Olaria Vicente.
Les dones rurals van ser una realitat poc valorada i molt invisible al llarg del segle XX. Eren la meitat dels pobladors i van fer la meitat de les feines, però només els hòmens van ser els protagonistes: són els que apareixen en la documentació de l’Arxiu Municipal, els que controlaven els càrrecs i els comptes, i els que prenien les decisions. Amparats per les lleis.
La força i l’espenta de les nostres besàvies, aueles i mares; les seues aportacions al nostre patrimoni i la seua determinació de carrasca són la llavor de les dones rurals de hui, a la que cal seguir afegint DRETS per aconseguir la igualtat real. Que encara no existeix.
Enguany celebrem el 8 de març amb l’Exposició Dones de Carrasca per mostrar la seua ànima i posar en valor les dones del nostre territori. Les d’ahir i les de hui.
[Matí de diumenge] 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno
36 hòmens i 1 dona figuren en el llistat de préstecs que va replegar les 216.033 pessetes que costava la instal·lació del telèfon a Vistabella del Maestrat.
L’any 1957 l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clérig Falcó demana aportacions al veïnat, en qualitat de préstec retornable amb un interès del 2 per cent, perquè no compta en diner metàl·lic per a fer front al pagament. Hi havia pendent una subhasta de pins comunals per a fer caixa.
Van reunir 172.000 pessetes, quantitat clarament insuficient, entre 35 hòmens i la tia Matilde Monferrer Nebot, en aportacions detallades que van de les 1.000 a les 10.000 pessetes. Les 44.033 pessetes que faltaven devien ser més difícils de trobar i les van haver de retornar amb un interès del 4 per cent: les va aportar el tio Federico Garcia Robres, segons consta en l’Acta extraordinària del 2 d’abril.
Coneixem la identitat de la majoria dels hòmens-caps de família que figuren al llistat, però encara no sabem qui era Matilde Monferrer Nebot, única i insòlita dona que era ama del seus diners.
La Biblioteca Joaquín Osset Merle es reactiva en nous horaris, activitats i continguts a la seua seu i a la seua web. Edurne Garcia és la responsable de donar-li un sentit, en la mirada ficada en l’escola del poble i en el seu futur i qualitat, sabem que la biblioteca és clau per a tot. Que la biblioteca funcione i tinga continuïtat és un bé de primera necessitat per a menuts i grans.
A la biblioteca de Vistabella es pot llegir en paper i també on line perquè compta amb una eficient connexió d’internet. És un lloc per a compartir i per a estar, per a jugar i per a ser referent cultural de la comunitat.
Albert Einstein aconsellava que l’única cosa que cal saber sempre és on trobar una biblioteca. A Vistabella, al costat de l’escola i davant de l’ermita de Loreto està la vostra.
[Els bacis de l’Alforí] 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats
A inicis dels anys cinquanta tot el terme de Vistabella floria de mates i mates d’espígol, quan la font de l’Alforí només tenia l’ombreta de les seues teules, perquè les raberes d’ovelles no respectaven cap fulla verda i digestiva que poguera convertir-se en arbre.
El 1954, una empresa de Barcelona: Carbonnel, que destil·la plantes aromàtiques per a fer essències i perfums, va signar un contracte de cinc anys en l’Ajuntament de l’alcalde Juanito Pons per a poder replegar l’espígol del terme de Vistabella, des de gener de 1955 al desembre de 1959, al preu de 200 pessetes l’any que es cobraven cada mes de juny.
El contracte es va renovar per a 5 anys més, quan era alcalde Natàlio Arnau, però el preu va passar de colp de 1.000 a 30.750 pessetes, és dir, a cobrar-ne 6.150 anuals. I es va tornar a renovar per 5 anys més amb l’alcalde Joaquín Garcia Orenga el setembre de 1964: pel mateix preu de 30.750 pessetes, des de l’1 de gener de 1965 fins el 31 de desembre de 1969.
La Destileria Carbonnel consta a les Actes Municipals com a “Destilerias Mauricio Carbonell SA”, o també amb el nom de Ricardo Colomer Escrig com a mediador de la mateixa empresa.
Quan la font de l’Alforí vivia torrada de papo al sol estava voltada de roques i de terra, d’eriçons, de boges i d’espígol. Lluny del nostre poble, l’ànima d’aquell paisatge pelat es venia concentrada en ampolletes d’essència de lavanda.
L’any 2021 ens deixa molts regals i es van complint els desitjos que des de fa anys anem demanant al Reixos. Enguany per al 2022 volem poder continuar en tots els projectes començats per a consolidar-los, i estrenar-ne algun de nou.
També desitgem que la gent conserve igual de viva la resposta, l’interès i la cooperació en els nostres projectes sobre el Patrimoni del territori. Perquè Patrimoni som tots, i els Reixos també ho saben.
[Germanes] c.1946 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar José Bellés Monferrer
L’any 1946 el tio Victorino Salvador Prats va pagar 100 pessetes per l’adjudicació del terreny per a construir una era de batre de 8 metres de diàmetre, al costat de l’era del tio Carlos Safont Clérig, vora la carretera d’entrada a Vistabella del Maestrat. Hui ens queda la meitat de cada era: dos semicercles públics voltadets en una barana amb un parc infantil, una fonteta i uns bancs, des d’on admirem el paisatge.
A pocs anys d’acabada la guerra les xiques fadrines s’embellien amb arracades de fantasia només els dies més festers, els altres escardaven els bancals de pataques i guardaven les raberes per ajudar a la família, sense cobrar. Només alguns hòmens es podien guanyar el jornal que al nostre poble estava fixat en 7 pessetes i 50 cèntims.
La visita del bisbe el mes de maig de 1946 li va costar a l’Ajuntament 870 pessetes i 10 cèntims, i l’aportació a la col·lecta del rector per a construir un nou seminari a Tortosa va suposar 500 pessetes del fons municipal. O el que és el mateix: 182 jornals que cap treballador no va poder cobrar.
Circulava poc diner en efectiu, es treballava en conlloga i, de vegades, a canvi de menjar. Però el tio Antonio Escrig Porcar va guanyar 80 pessetes per fer el trajecte Vistabella-Xodos traslladant la família d’un Guàrdia Civil en dos cavalleries, i el tio Manuel Salvador Garcia en va percebre 40 pel mateix trajecte però només en un matxo. Emilio Garcia Edo va cobrar 20 pessetes per indicar el camí de Vistabella a Xodos, fer d’acompanyant sense cavalleria i portar el pes a l’esquena. Els serveis que es podien fer a gent de fora del territori eren escassos, tots els habitants es movien a peu, i les dreceres tenien pocs secrets.
Al 1946 a les terres de Penyagolosa els camins i les eres ajudaven a menjar. Admirar el paisatge encara no s’havia inventat.
Foto Carmen de Cabanes,1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno
L’any 1966 els diumenges al matí la plaça bullia de gent, les dones anaven a missa i portaven un catret, altra gent anava al bar a fer-se el vermutet, o es passejaven amunt i avall mudats i fent rogles per a xerrar.
El 1966 el concepte de sanitat universal no existia a casa nostra: a Vistabella hi havia un metge i un ATS -que en aquells anys es coneixia com a “practicant”- que no cobraven de l’administració sinó dels usuaris. Per a tindre dret a l’assistència mèdica calia pagar una iguala. Eixe any l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una iguala del metge de 600 pessetes per família.
Tampoc no s’havien replegat mai els residus domèstics, un projecte que és pioner en l’actualitat perquè fa una tria selectiva de la brossa i genera llocs de treball. En aquell temps la preocupació de la corporació municipal era senyalitzar espais on la gent anara a portar les deixalles, justament per evitar el descontrol de la brutícia prop del poble el mes de juliol de 1966 es va estrenar la replega domiciliària dos dies a la setmana: se li va assignar la feina a Joaquín Salvador Gual per 750 pessetes al mes en un contracte d’un any prorrogable. Joaquín, que vivia al número 20 de l’avinguda Ramon Salvador, feia la replega en el seu carro i el seu matxo.
En aquell món sense internet totes les comunicacions eren de correu postal: dos-cents segells li va comprar l’Ajuntament -quan cada carta n’havia de portar un de 0,50 pessetes- a la tia Carmen Pitarch Arnau que tenia l’estanc que no tancava mai al carrer Major número 2 cantonada en el Dau.
El 1966 era un ritual passejar mudats per la plaça els matins de festa, i era una obligació incloure en els pressupostos municipals 3000 pessetes per al Frente de Juventudes i 1000 pessetes per a un monument a Franco a Castelló, que consten en Acta al costat de les 500 pessetes que l’Ajuntament es va gastar en la festa de Sant Antoni i les 100 pessetes que va cobrar la tia Carmen, l’estanquera.
L’Arxiu Fotogràfic de Vistabella és un bé patrimonial que s’ha incorporat en les activitats culturals de la població. Per exemple, en les diferents edicions de la Fira de Tots Sants es fa una recreació d’imatges del fons fotogràfic: enguany han sigut protagonistes les xiques de Santa Teresa.
Les xiques del 1962 (Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador) i la recreació de les xiques el 2021
La celebració del pas de les joves a l’edat adulta anava de la mà de l’església, i es va potenciar durant tota la dictadura un model de dona únic i uniforme: la futura mare de família que no tenia dret a obrir-se un compte corrent al banc per a gestionar la seua hipotètica independència econòmica. La darrera festa de les xiques de Santa Teresa es va fer l’any 1974.
Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Cirila Arnau Miralles 18/09/1960
Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Consuelo Miralles Campos 18/09/1960
Fons familiar Rosalia Gonell Porcar. c.1953
La recreació estètica d’una festa obsoleta del segle XX, que acompanya l’exposició fotogràfica La Memòria dels Carrers, ens recorda els avenços que hem conseguit, i ens permet d’una manera lúdica reforçar la importància de guanyar drets socials, jurídics i personals. Sobretot de les dones. Sobretot al món rural.
Per si voleu recordar les anteriors edicions de la Fira de Tots Sants:
[La reixa de la Guàrdia Civil] c.1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosario Garcia Badenes
Un telegrama del director d’Administració Local va donar l’ordre el gener de 1963 que cada Ajuntament havia de tindre un compte bancari.
Mentre l’ajuntament de l’alcalde Ximo Garcia Orenga baixava a Atzeneta del Maestrat a obrir el primer compte del consistori a la sucursal del Banco de Vizcaya, la reixa del quarter de l’avinguda Ramon Salvador era el decorat dels cabells cardats i les sabates d’agulla de les xiques dels anys 60: dos detalls revolucionaris que s’enfrontaven a un món on les ueles encara portaven faldetes i toca de color negre, i el cap cobert en un mocador.
Eixe mateix any 1963 l’ajuntament aprovava que el jornal d’un bracer seria de 60 pessetes diàries, i que s’havia de comprar una màquina de sumar per “aliviar de manera especial“ la feina del secretari.
Només un any més tard Bob Dylan cantava Els temps estan canviant, i la reixa de la Guàrdia Civil li donava la raó: declarat el quarter en ruïnes no va acabar la dècada per seguir l’eterna llei que el present de hui serà el passat demà.
Tota la documentació sobre l’evolució del projecte O Vere Deus de Vistabella del Maestrat està publicada en la categoria de Patrimoni del web del Centre d’Estudis de Penyagolosa:
[El pati de l’escola nova 1] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades
La dècada dels anys 70 del segle XX va estrenar escola nova, en calefacció, menjador i transport escolar: per primera vegada en la història de Vistabella del Maestrat els xiquets i les xiquetes dels masos i del poble jugaven junts al pati.
L’octubre de 1971 l’Ajuntament va demanar ajuda financera a la Diputació per a comprar tres pallisses de 120 metres quadrats, que estaven confrontades al quarter de la guàrdia civil -declarat en ruïnes- i que era de propietat municipal: en 130.000 pessetes van completar una gran parcel·la per a construir el primer “Centre d’Higiene Rural – Casa del Metge”. Encara és un misteri que no podem explicar per què el Centre de Salut que es va construir només va ocupar la meitat del magnífic solar.
[El pati de l’escola nova 2] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Miralles
L’escola i el centre mèdic no van ser les úniques millores, el mateix any es va comprar per 55.000 pessetes una parcel·la amb la idea de construir el frontó. I el 1972 es decidia derrocar l’antiga Casa Abadia -que anava del carrer del Forn al carrer Mossèn Tenesa- per a construir tres vivendes de titularitat municipal. Els baixos de l’edifici acollirien anys més tard el primer centre de la tercera edat.
El mateix 1972, en un dels pobles on neva més del País Valencià, s’acordava per unanimitat comprar la primera pala llevaneus que “s’acoblava a qualsevol tractor”. L’inici dels 70 va ser la primera vegada d’algunes millores de serveis, però ni l’escola ni el centre mèdic ni la pala llevaneus van evitar, en esta dècada, la pèrdua de 500 habitants.
Foto CARMEN de Cabanes 21/09/1969 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador
L’any 1969 les xiques de la festa de Santa Teresa convidaven a ballar: havien contractat el conjunt que cantava els èxits de la ràdio, el dels germans Bellmunt Tena, els Carruan’s.
Com aplegaven poques coses de fora l’espectacle començava en l’arribada de la camioneta al Dau, no faltava ningú, ueles que es portaven la cadireta, mares en devantal i pares en boina, xiquets i xiquetes, rogles de xics jóvens en pantalons molt estrets i alguna xica valenta en minifalda.
Després, els mateixos músics muntaven els seus instruments i algun micro en altaveu. No hi havia tècnics, ni focus de colors, ni il·luminació especial. En un poble de canyissos a les portes, on es venia el tabac a la sastreria, poder escoltar en directe Cuéntame de Fórmula V era un magnífic regal que tots sabien valorar.
Els Carruan’s no venien de molt lluny, per a ser exactes eren d’Albocàsser, però portaven la màgia i la felicitat de la música en directe, i per a Vistabella era com si acabaren d’arribar d’un altre planeta.
El 21 d’agost de l’any 1921 va començar el servei de la línia d’autobús de Vistabella del Maestrat. Ara ha fet els 100 anys!
Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat
Eixe dia va inaugurar un trajecte que durava 5 hores l’empresa Peñagolosa-Automóvil, constituïda el mes de juny de 1920 a Vistabella, i que tenia com a gerent Adolfo Campos Robres, a qui va succeir Ángel Monferrer Nebot. El vicepresident era Mariano Fabregat Vicent.
L’empresa Peñagolosa-Automóvil es va disoldre el novembre de 1921, i els cotxes van passar a Hispano de Fuente en Segures (HIFE).
L’empresa HIFE s’havia creat a Benassal l’any 1915 i el 2 de març de 1923 va obtindre l’autorització per a explotar la línia de Vistabella, que se li va adjudicar en exclusiva el 22 d’octubre de 1926.
El cop d’estat de 1936 i la posterior guerra suposen un parèntesi en el servei del bus. A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserva un comunicat de l’empresa al governador civil que afirma que el servei es restableix el 26 de setembre de 1938, encara que sabem que des de 1946 a 1948, per falta de pneumàtics, va suplir el servei el camió de mercaderies de Manuel Pitarch Garcia, unChevrolet CS-3515.
Al llarg de 100 anys són variades les incidències que podem il·lustrar: el 8 gener de 1921 l’Heraldo de Castelló publicava la notícia que el cobrador José Arnau Prats havia faltat al xocar el bus contra un carro a Borriol; el 1924 a l’altura d’Atzeneta el cotxe va caure per un terraplè en trencar-se l’eix davanter, ningú no es va fer mal. En canvi, segons consta a l’Heraldo de Castelló del dia 23 de gener de 1930, van resultar ferits el conductor Pascual Bau, el cobrador Justo Alamino i un passatger, en fer unes voltes de campana al km 11 de Vistabella a Atzeneta. El 23 de febrer de1964 tot els passatgers van eixir sans i estalvis per la part de darrere en quedar una roda fora de la calçada.
bitllet 1970 Fons familiar Joaquín Martínez Garcia. Arxiu de Vistabella del Maestrat23 de febrer de 1964
El tram des d’Atzeneta a Vistabella presenta les característiques més peculiars, el gel i la neu a l’hivern que podeu llegir en Katiusques per fer fòllega, o els javalins creuant la carretera, per això el trajecte Vistabella-Castelló ha tingut i té uns protagonistes diaris que són els conductors i els cobradors, afegim un llistat -encara incomplet- com a homenatge al seu servei públic.
HIFE 1926 Hispano de Fuente en Segures
conductor: Pascual Bau Miguel, de Betxí cobrador: Justo Alamino Darás, d’Atzeneta del Maestrat
HIFE
Rogelio Clérig Falcó, de Vistabella
HIFE
Isidro, de Vilafranca
HIFE anys 50
Antonio Tena Peris, de Vistabella
Antonio Marín, de Vistabella (va faltar sent conductor)
HICID 1962
conductor: Joaquín Pasies Puig, d’Atzeneta del Maestrat cobrador: el tio Sento, d’Atzeneta del Maestrat
HICID 1963
conductor: Manolo, d’Atzeneta del Maestrat cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1964
conductor: Braulio Miravet Garcia, de Vistabella cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1971-1984
conductor i cobrador: Braulio Miravet, de Vistabella
HICID 1984-1995
conductor i cobrador: José Monfort Tena, de Vistabella
Imagina que et maten al mas del Collet. I que passen vuitanta anys sense que ni la llei ni ningú feren cap cas de tu.
La llei valenciana 14/2017, del 10 de novembre diu que “es pretén complir amb les obligacions que té la Generalitat Valenciana en les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i també en els seus familiars” i que això “implica l’obligació de les institucions públiques d’investigar per a promoure la clarificació del que va passar en relació a la violació dels drets humans”.
La recerca de testimonis orals confirma que una brigada de l’Ajuntament de Vistabella va tapar en terra en una fossa del mas del Collet sis soldats afusellats allí mateix, però no van escriure els seus noms. I aixina els van matar dos vegades perquè el seu rastre va desaparèixer com si no foren ningú ni tingueren cap dret.
Els articles 12, 13 i 14 de la llei espanyola 52/2007, de 26 de desembre descriuen els protocols per a localitzar i identificar les víctimes, i segons la llei la Generalitat està “…obligada a realitzar les actuacions necessàries, conforme als protocols aprovats, per a recuperar i identificar les restes de víctimes desaparegudes i per a elaborar mapes de localització de restes, (…)”
Imagina que et maten al mas del Collet. I que finalment unes lleis lentes permeten que te busquem i te trobem: vuitanta-tres anys tard els drets humans arriben al mas del Collet
Des de l’octubre de 2014 cada mes publiquem un SE DONE A SABER: fem difusió d’una fotografia del Fons Fotogràfic de Vistabella, acompanyada d’una explicació contextual i d’una crida a la col·laboració amb l’objectiu d’identificar totes les persones que apareixen retratades. Ara les hem ajuntat totes i hem fet un llibre en paper!
Aquest llibre és la resposta a la demanda que moltes persones ens han fet: poder tocar el SE DONE A SABER, i fullejar-lo. Això significa facilitar-ne l’accés a les persones majors que necessiten l’ajuda d’intermediaris familiars per a seguir les publicacions que fem en línia; també vol dir oferir agrupat tot el contingut i tornar al format tradicional de la lectura: llegir paraula a paraula i mirar foto a foto, tindre un trosset del nostre passat immediat damunt la taula o a la prestatgeria, a l’abast de la mà.
El SE DONE A SABER no és un llibre d’història a l’ús, és la història de la vida quotidiana de Vistabella del Maestrat al segle XX, i la protagonitzen els noms i cognoms d’aquells anys, els noms de pares i mares, els dels masos i carrers. La vida feta d’antropònims i topònims que escrivim sobre paper perquè són riquesa cultural i no els volem perdre.
No vos hauríeu de perdre el vostre SE DONE A SABER en paper.
Des del Centre d’Estudis de Penyagolosa hem encetat un projecte per a evitar la pèrdua del cant de la rogativa medieval de Vistabella del Maestrat a Sant Joan de Penyagolosa: hem dissenyat 4 tallers de cant durant este estiu 2021. La resposta a la nostra proposta cultural ha sigut excel·lent: més de cent assistents han participat en els dos tallers del mes de juliol que ha dirigit el cantant líric David Montolio.
Les rogatives medievals que unien els pobles en l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa van dibuixar uns camins físics i espirituals al llarg de centenars d’anys. Algunes s’han perdut. Les cinc rogatives que han arribat a l’actualitat: les Useres, Puertomingalvo, Vistabella del Maestrat, Xodos i Culla presenten trets diferencials, però també característiques comunes, el cant de l’O Vere Deus és el so que les agermana.
Una mateixa petició, un cant repetitiu que demana salut, pau i aigua del cel. Una senzilla, però majestuosa, melodia cantada en llatí que devia provocar gran impressió en un paisatge de bancals de pedra seca, pastores d’ovelles i treballadors de la terra. Encara que cada poble canta l’O Vere Deus a la seua manera.
El pas del temps ha canviat les circumstàncies, les necessitats i les creences, però les rogatives segueixen sent camins i sendes que travessen el territori, motius de trobada dels habitants, i patrimoni immaterial a conservar.
A Vistabella del Maestrat els detalls del ritual passaven de pares a fills i això garantia la continuïtat, fins que el despoblament no només va desplaçar totes les festes i rituals als caps de setmana sinó que va trencar la línia directa de la transmissió: el número de cantors i cantores va anar minvant, i els fills del tio José Vicente, l’escolà, es van quedar assoles demanant salut, pau i aigua del cel, mentre una majoria els acompanyava en silenci.
La rogativa de Vistabella és comunitària, representa a tot el poble, des de l’època medieval les persones que fan el trajecte a peu segueixen la bandera roja que marca el camí, però els darrers anys durant el recorregut ja no s’escolta l’O Vere Deus: les persones majors que el sabien cantar no poden caminar. Els tallers d’este estiu tenen l’objectiu de trencar el silenci i omplir eixe trajecte de música.
[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo
El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.
D’este pressupost van eixir les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any. I les 40 pessetes que va costar la gorra de l’agutzil municipal, compra aprovada per unanimitat en sessió ordinària del 30 de març.
Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament de Vistabella per fer caixa.
L’any 1948 les adolescents de Vistabella tenien en comú la llargada dels vestits, els calcetins de mudar, les sandàlies d’estiu i els llacets al cap. I una seriositat que ara seria impròpia de l’edat. L’Acta de setembre diu que l’Ajuntament va abonar 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.
Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.
Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.
1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Carmen Sáenz de la Torre
Hui, des de la corba de la gasolinera, admirem el verd tossal del mas de l’Hostal, mentre el parc de bombers el vigila uns tres quilòmetres endavant, entre les Caputxeres i la Cranà: la natura fa uns anys que té via lliure i la vegetació és desbordant.
Quan el tossal tenia el color marró de la terra treballada sense descans, els solcs de matxos i tractors, i les aixadelles que no paraven d’escardar, tenien a ratlla la vegetació i no hi havia incendis forestals perquè tot es cremava a les estufes i els fumerals.
Quan els arbres no feien ombra, les moltes raberes d’ovelles i cabres desbrossaven els camins perquè segaven l’herba arran, i despullaven de fulletes tendres els arbrets mentre deixaven el tronc viu per a que seguira brotant.
Hem aplegat als 7 anys! Un any més agrair-vos la participació, fidelitat, interés i el comboi que ens anima a seguir creant històries.
Vam començar el blog junt amb l’intent de recuperar els documents de l’arxiu municipal, a la falsa de la Sala la Vila, però a 2021 no podem estar contentes en el resultat ja que actualment la trobem en pijors condicions de conservació, espai inadequat i en problemes que poden dur a perdues de documentació. Recordem vivament que no es poden eliminar documents als 5 anys i que cal respectar la legislació vigent. No es poden destruir documents i és important conservar els que tenim perquè son la memòria escrita del consistori i del poble.
Posem en marxa un projecte intergeneracional que fa temps que estem preparant. La nostra ruralitat no és nostàlgica, treballem en favor de la vida als pobles de l’interior: a diferència dels nostres avantpassats nosaltres sabem de lletra.
Primer vam aprendre que les ermites i el pont medieval, el Santjoanet de fusta i l’escut de la casa Polo eren Patrimoni, després ens vam adonar que també ho eren les parets dels bancals, els pous i les casetes de pedra seca.
Ara sabem que tenim un Patrimoni Immaterial: les cascaranyes i les tàrmenes, l’ofici dels peladors de pins, els topònims Serra d’Esclaramunda i partida de La Foia d’Ores, i el cant de l’O Vere Deus de la rogativa. I també el nostre paisatge canviant i la seua cultura oral.
Per a replegar la cultura oral hem dissenyat el projecte LES VEUS DE PENYAGOLOSA: entrevistes a la gent major per explicar la seua vida i els seus valors, aixina els jóvens podran escriure en imatges la història del segle XX del poble usant el seu telèfon mòbil.
El concepte de cultura ha evolucionat, crear una xarxa d’intercanvi entre jóvens i gent major dona sentit al que som com a comunitat: el Patrimoni existeix perquè nosaltres existim. Els jóvens construiran què serà Patrimoni d’ara endavant.
9 de juny, celebrem el dia internacional dels arxius, enguany l’ICA proposa Empoderar els arxius, els arxivers i els ciutadans fent-se resó d’elements bàsics en els que els arxius són esencials en les nostres vides.
Conceptes com la rendició de comptes, perquè els arxius contribueixen a la transparència dels governs i institucions facilitant l’accés a la informació.
Fomentar la diversitat i la inclusió, anant més enllà de la teoria i la pràctica arxivística per aconseguir que els arxius apleguen diferents veus i històries.
Millorar la col·laboració, treballant en xarxa per a donar a conèixer el poder dels arxius en la societat i la seua importància en la nostra vida.
[La font del Dau] c.1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar
La xicoteta font de la placeta de l’Hostal i la immensa font del Dau, de 4 aixetes, van costar unes 40.000 pessetes i van tindre una curta vida dins el casc urbà de Vistabella.
Consta en l’Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que les dos fonts es van fer en pedra calcària coneguda com a “pedra Borriol” i que les feines dels paletes van costar 13.467,45 pessetes: únic pressupost presentat. Va fer les obres el contractista Dimas Victoria Puerto, que estava temporalment a Vistabella perquè s’encarregava de les obres d’abastiment d’aigua potable.
La font del Dau tenia esperit de monument funerari, per la seua imponent quadratura i perquè la van ubicar just davant del retaule de pedra de l’església del segle XVII i en van dificultar la seua visió. Però als anys 60 hi havia detalls que eren secundaris. El darrer pedrapiquer tradicional del poble, el tio Antonio Asensi, li va fer els ornaments.
Si voleu vore i tocar els ornaments picats a escoda i les voltes dels arcs fetes, en cisell i en maceta, pel tio Antonio heu d’anar a la font de l’Alforí: una part dels bancs de pedra de la zona de pícnic són directament les peces desballestades de la font seixantera del Dau.
1938. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig
Juan Manuel Escrig Lliberós va nàixer a Vistabella del Maestrat el 6 de maig de 1905, segons consta al foli 145 de les Actes de naixement del nostre arxiu. Era el primer fill de Samuel Escrig Segura i de Josefa Lliberós Monfort. Quan tenia uns tres anys la família es va traslladar a viure a Catalunya, a Les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.
Va ser capità de La Columna del Vallès Oriental -501 Batalló de la 16 Brigada de la 28 Divisió- que va lluitar contra les tropes rebels franquistes durant la guerra. Aquesta Columna estava formada per 500 milicians voluntaris que van eixir de Granollers el dia 15 de setembre de 1936, i dos dies més tard ja lluitaven al front d’Aragó. Després van participar al front de Llevant, a Andalucia i a Extremadura. Juan Manuel Escrig formava part del grup de 16 voluntaris originaris de Les Franqueses del Vallès.
El general Vicente Rojo, cap de l’estat Major, va concedir la medalla col·lectiva del valor a la Brigada Mixta 126, de la qual formava part La Columna del Vallès Oriental, per la seua actuació a la Campanya de Llevant que va frenar les forces franquistes en el seu avanç cap a València. Des del maig de 1938 Escrig va dirigir la Companyia de Metralladores del batalló 503, i va arribar a ser-ne el comandant d’aquest batalló.
A finals de març de 1939 Escrig estava a Ciudad Real i, davant la desfeta de l’Exèrcit Popular de la República, la retirada d’aquesta zona es va fer cap al port d’Alacant, on va ser detingut pels franquistes, i condemnat a mort.
1937. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig
Les seues cartes a la família, des de la presó Model de Barcelona, són testimoni de la cruel realitat de 1939. M’han condemnat a mort, però no et desesperes, jo estic tranquil. Cuida el meu fill. Sóc innocent de tot això que m’acusen. Envia’m cartes i segells. I algun diner, si pots. El comandant Escrig sabia que seria executat però no imaginava que les seues idees tornarien a ser legals trenta-vuit anys més tard.
Segons consta en un recull de militants anarquistes va ser afusellat als 34 anys a Barcelona, al camp de la Bota, el dia 27 de març de 1940, acusat de ser el dirigent comarcal de la CNT i d’haver lluitat de voluntari per defensar la República. La seua dona explicava que va anar el dia de l’afusellament: va demanar el seu cos per a enterrar-lo, però li’l van denegar. Juan Manuel Escrig va ser doblement castigat per la dictadura: va perdre la seua identitat al ser soterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera, al cementeri de Montjuïc. Una venjança més enllà de la mort.
[La font de la placeta de l’Hostal] Foto CARMEN de Cabanes,1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia
A inicis dels anys 60 del segle passat no havia arribat l’aigua corrent a les cases de Vistabella, i tot el consum d’aigua tenia l’origen a la font de Dalt: dones en capçanes, matxos en argadells i xiquets en carretons eren una provessó contínua de cànters i ampolles des del poble a la font medieval. Des de 1568.
L’Ajuntament va trencar el monopoli de quasi quatre-cents anys de servei de la font de Dalt i va instal·lar dos fonts dins el casc urbà, per facilitar la feina de les dones sobretot. Consta en l‘Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que, a proposta de l’alcalde Natàlio Arnau, es va encarregar de la instal·lació el tècnic de Castelló Vicente R. Cabedo Falomir amb un cost global de 26.000 pessetes.
Una de les fonts, la xicoteta, va tindre una vida efímera a la placeta de l’Hostal: ubicada al mig del pas i de simple construcció sempre estava voltada de fang. Les seues modestes aixetes es van sumar a la festa dels quintos els primers dies de setembre de 1962, però no van completar la dècada.
El último libro de Ernest Nabás, concebido como homenaje a los vencidos de la Guerra Civil a través de la figura del poeta anarquista Pau Montolío, aporta importante información rescatada de testimonios orales y fuentes documentales sobre la historia reciente de Xodos, aderezada con algunos relatos del autor y poemas del protagonista.
En palabras del autor: […] “Els versos del llibertari” és una biografia novel.lada de Pau Montolío. Ell és el protagonista i el fil conductor. En ell tenim un mirall per conéixer la realitat socioeconòmica d’aquest xicotet poble de l’Alcalatén. La lectura dels documents dels judicis sumaríssims contra els “rojos” de Xodos, inclosos en la Causa General, ens ofereix un gran banc de dades. El tronc i moltes branques del relat estan allí. […]
“Els versos del llibertari” Ernest Nabàs Orenga Trenca Timons Editors Col·lecció Vides, 3, 2020
Efectivamente, el libro incluye numerosas referencias y menciones a otras personas de pueblos vecinos, que de una forma u otra se significaron en aquellos años en la lucha contra el fascismo, entre otros Melchor Marín, presidente del Comité Antifascista de Benafigos, o Rosa y Felisa Safont Vicente, milicianas de Vistabella.
Ernest Nabás es autor también entre otros trabajos de “Memòries d’un roder” y “Camí de tornada” i “Xodos, memòria gràfica i xicotetes històries I y II”.
Dando la cara
Era una tarde de llanto y miedo. Tarde de junio. De desespero. La carretera subía perplejo, descamisado y sin aliento. Tarde sombría de sangre y fuego. Armas bajando y armas subiendo. Y en las canteras junto a mis cerros, cuna de amores, paz y silencio, las tristes notas del tiroteo, eran campanas tocando a muertos.
Poema de Pau Montolío en referencia a la ocupación de Xodos por el ejército franquista el 7 de junio de 1938
La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 va ser dictada pel règim franquista amb uns objectius molt clars que, evidentment, va lograr. Un d’ells va ser canviar l’explicació de la història real: va fer desaparèixer del relat que un colp d’estat dels militars contra el govern elegit a les urnes era l’origen dels enfrontaments. Encara ara gran part de la població ho ignora, quan la documentació existent en dona clar testimoni.
Per a tindre èxit al canviar el relat el franquisme va buscar uns culpables: la població d’orientació republicana i, amb la llei a la mà, va fer una neteja i una depuració, tant física com ideològica. Presó, sancions i multes, persecució, inhabilitacions…, de manera que els dificultava la recuperació econòmica i la seua inserció en la societat franquista. El règim va necessitar tribunals, inquisidors i -sobretot- delators per a obrir els expedients de càstig.
L’octubre de 1939 es van obrir 3 expedients a 3 represaliats de Vistabella: un llaurador, un canaster i un paleta, però quan va acabar l’any ja n’eren 9. L’any 1940 va afectar a 5 persones més, el 1941 a 17, el 1943 a 1 i el 1944 a 5 més. Un total de 37 persones de Vistabella: 2 dones i 35 hòmens, van patir aquesta llei. Per les seues idees. I per a aplicar-la només van necessitar que algú els assenyalara. A la província de Castelló es van obrir 9000 expedients. En la correspondència on es demana informació, a més de les idees que tenen es pregunta pels seus béns i si tenen propietats: la majoria de famílies estaven en la misèria acabada la guerra, i s’ignora on van anar a parar els diners de les sancions que van haver de pagar.
Arxiu de Vistabella. Fragment correspondència, 1941
Moltes dades d’esta informació formen part de l’exposició Documents per la memòria, comissariada per Fernando Peña Rambla, la qual ofereix un molt complet catàleg amb documents de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló que demostren la magnitud de la repressió del franquisme sobre els treballadors. La donem a conèixer un 28 de març perquè és el dia de record i homenatge a les víctimes de la guerra i la dictadura al País Valencià, segons va decretar la Generalitat valenciana l’octubre de 2017, i perquè els documents desmenteixen la versió de la història que es va repetint des de 1939.
[L’ordre de les pedres] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig
A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.
La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.
La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques.
El sistema de valors que governa les relacions personals i socials a les terres de Penyagolosa es coneix com heteropatriarcat. Però això ho hem sabut ara, perquè li hem posat un nom. Al segle XX, les dones de Vistabella s’explicaven el seu tracte d’inferioritat amb el no-argument: “les coses sempre han sigut aixina”. Allò que no se pot anomenar no existeix: posar nom a la dependència econòmica i la submissió personal és el primer pas per a fer justícia i arribar a la igualtat real.
Fons familiar Clotilde Tena Edo. 1942
Fons familiar Olga Catalan Solsona. 1957
Fons familiar Rosa Monfort Moliner. 1961
Fons familiar Elvira Pitarch Edo. 1930
Fons familiar Pilar Ibañez Garcia. 1962
Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. 1944
Fons familiar Carmen Monfort Robres. 1950
Fons familiar Rosalia Gonell Porcar. 1973
L’heteropatriarcat és responsable que als escrits del nostre arxiu històric tant els propietaris de les terres, com els càrrecs públics o els escrivents dels documents siguen tots hòmens, quan només eren la meitat del poblament.
També és la raó per la qual l’herència ve marcada per la línia del pare, i els cognoms de les mares desapareixen. En una comunitat de cultura oral com la nostra, on els valors familiars els transmetien les mares, sorprèn que siga l’antroponímia de les dones la que es perd. A d’altres llocs de tradició oral, com al Senegal, sí que es conserva el costum de fer memoritzar a xiquets i xiquetes la línia dels noms de les mares, com ens explica el filòleg Jesús Bernat, al blog Imatgies.
Enguany, per celebrar el 8 de març, volem posar en valor l’antroponímia matriarcal d’algunes protagonistes del nostre arxiu fotogràfic, una manera d’evidenciar que les dones som imprescindibles per a no deixar la història mal escrita a la meitat.
Clotilde Tena, filla d’Avelina Edo, neta de Leonida Tena, besneta de Josefa Roig.
Mara Amela, filla de Maria Obrero, neta d’Olga Catalan, besneta de Providencia Solsona, rebesneta d’Agustina Santamaria.
Eva Tena, filla de Rosa Monfort, neta de Rosa Moliner, besneta d’Ángela Escrig, rebesneta de Juana Edo.
[La corbata de don Aurelio] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador
Mentre don Aurelio Bou es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.
L’any 1947 només anaven a la classe de don Aurelio els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar.
Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Aurelio havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.
Arxiu de Vistabella del Maestrat 