Arxiu d'etiquetes: xiquetes

Els comptes de 1948

[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.

D’este pressupost van eixir les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any. I les 40 pessetes que va costar la gorra de l’agutzil municipal, compra aprovada per unanimitat en sessió ordinària del 30 de març.

Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament de Vistabella per fer caixa.

L’any 1948 les adolescents de Vistabella tenien en comú la llargada dels vestits, els calcetins de mudar, les sandàlies d’estiu i els llacets al cap. I una seriositat que ara seria impròpia de l’edat. L’Acta de setembre diu que l’Ajuntament va abonar 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.

Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.

Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els arbres no feien ombra

Deixa un comentari

1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Carmen Sáenz de la Torre

Hui, des de la corba de la gasolinera, admirem el verd tossal del mas de l’Hostal, mentre el parc de bombers el vigila uns tres quilòmetres endavant, entre les Caputxeres i la Cranà: la natura fa uns anys que té via lliure i la vegetació és desbordant.

Quan el tossal tenia el color marró de la terra treballada sense descans, els solcs de matxos i tractors, i les aixadelles que no paraven d’escardar, tenien a ratlla la vegetació i no hi havia incendis forestals perquè tot es cremava a les estufes i els fumerals.

Quan els arbres no feien ombra, les moltes raberes d’ovelles i cabres desbrossaven els camins perquè segaven l’herba a rran, i despullaven de fulletes tendres els arbrets mentre deixaven el tronc viu per a que seguira brotant.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’ordre de les pedres

6 Respostes

A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.

La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.

La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques.

Al segle XXI les cabres salvatges tomben l’ordre de la pedra seca, que des del 2018 es considera Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Estiu de 1941

Deixa un comentari

[Tindre 13 anys] Agost 1941 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

L’estiu de 1941 la dictadura franquista va començar a parlar de la la Divisió Blava (la División Azul, perquè el blau era el color de la camisa dels falangistes): combatents espanyols per ajudar a Adolf Hitler al front oriental. En canvi, als llibres d’història consta que Espanya no va participar en la segona guerra mundial. La propaganda oficial defensa des de fa 80 anys que la Divisió Blava estava composta per voluntaris, però investigacions recents als arxius militars demostren que els voluntaris i els falangistes en van ser una mínima part dels prop de 50.000 implicats: soldats, presos polítics i presoners de la guerra van ser obligats a allistar-se, a canvi de la commutació de penes.

Mentre es creava el mite de la Divisió Blava a Vistabella el paisatge era pobre i es tapava en un llenç pintat de fonts i jardins; la gent parlava de les coses que importen en veu baixa o bé callava en un silenci fill de la temor a la repressió. El mateix mes que els feien un retrat a quatre xiquetes de tretze anys al nostre poble, l’agost de 1941, moria a Calcuta el filòsof i poeta universal Rabindranath Tagore, autor de pensaments concisos i contundents: “La veritat no està de part de qui crida més”.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plegar caramels

2 Respostes

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nóvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nóvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nóvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nóvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nóvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nóvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

De bracet al Dau

2 Respostes

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire. L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Genolls de sol

Deixa un comentari

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Elles, de blanc

2 Respostes

Una dècada després d’acabada la guerra, l’ambient de misèria i l’escassetat en general només podien amagar-se un poc si s’uniformaven els xiquets d’escola: d’una manera positiva les bates mos igualen -no deixen vore si per baix els vestits porten llacets nous o si estan recosits a pedaços- i mos fan sentir acollits dins el grup.

Però quan parlem de l’educació de les xiquetes, a les moltes discriminacions per raons de gènere cal afegir el valor del color de la roba, vigent ara al segle XXI, quan encara classifica les persones de color rosa o blau segons el seu sexe biològic. A la postguerra l’únic color possible per educar les xiquetes, que havien de ser mares de família després de casar-se a l’església, era la puresa virginal del color blanc.

A Vistabella els xics no van portar mai una bata de color blanc per anar a escola.

[Elles, de blanc] c.1947. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Nou anys de trenes

Deixa un comentari

Un pentinat característic de meitat del segle XX i que en el pas dels anys ha caigut en desús són les trenes de les xiquetes. Herència pràctica d’èpoques quan les famílies no podien dedicar temps a rentar sovint ni pentinar diàriament les criatures, els cabells trenats dels anys 50 i 60 uniformaven les xiquetes tant o més que les bates d’escola.

Fins que es prenia la comunió als vuit anys, un sagrament que era socialment obligatori. Els cabells llargs de les trenes permetien fer monyos i recollits alts per lluir vels blancs amb els vestits de la festa de la comunió, o portar cabells llargs amb coronetes de flors.

Però als nou anys es tallaven les trenes a ras: un ritu de pas cap a l’edat adulta; amb l’inici de la pubertat les trenes s’havien acabat.

[Nou anys de trenes] 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Estrella Sáenz de la Torre

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan n’érem quasi quaranta

Deixa un comentari

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Cànter o canterell

1 Resposta

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ