Arxiu de l'autor: Arxiu de Vistabella

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’arxiu fotogràfic ix al carrer

Dins l’edició d’enguany de la Fira de Tots Sants s’ha incorporat la recreació d’una imatge de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat: la boda de Quico Moliner Centelles “el tio Cèntims” -fadrí i cobrador d’impostos- i de Miquela Cabedo Solsona  -vídua i mare de tres fills-, a finals del segle XIX.

[Casament de Quico Moliner i Miquela Cabedo] c.1887 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Elvira Pitarch Edo.

Recreació de 1887

 

 

Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon. Any 2018

L’objectiu de l’Arxiu Fotogràfic és elaborar una narració que ens permeta definir la nostra  identitat col·lectiva, i que construïsca un llegat que ens puga sobreviure.

Hui l’Arxiu ha eixit al carrer per fer de pont entre el passat i el futur: Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon han recreat la millor imatge d’allò que vam ser, amb el propòsit cohesionador de fomentar el sentit de pertinença al territori.

Tenim un àlbum de família de les terres de Penyagolosa que és de tots:  hem vist que és un espill on la gent se reconeix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

Festa del llibre 2018. Llegir per defensar-se

L’autor italià Cesare Pavese explicava que calen moltes lectures per defensar-se de les ofenses de la vida. Li fem cas i en la festa del dia del llibre d’enguany vos recomanem una lectura de ficció i una de reconstrucció de la realitat: per seguir endavant amb el cap ben alt.

La luna en las minas, és una novel·la de Rosa Ribas (editorial Siruela).

Una història que parla de l’emigració, de l’esforç de buscar una vida diferent de la que t’ha tocat al nàixer. I que té la peculiaritat que el protagonista és de Vistabella i marxa a treballar a les mines d’Alemanya.  Per afegir un poquet de misteri direm que també és una recreació del mite de l’home llop.

Rosa Ribas, a més de ser una autora prolífica i traduïda a diferents llengües, és néta del tio Leoncio Moliné del carrer Malcuinat i en esta obra reconstrueix la Vistabella que ella va viure als estius de la seua infantesa.

La mateixa autora farà una presentació del seu llibre el dissabte 16 de juny, a Vistabella, dins els actes del II Aplec de Penyagolosa.

Censo e imágenes de la lucha antifranquista en Levante y Aragón. (1945-1956) Vol. I. Los enlaces. Vol. II. Los guerrilleros. Salvador Fernández Cava. Editorial Tomebamba. Cuenca. 2017.

Con la publicación de su último trabajo de investigación Salvador F. Cava llena un hueco existente hasta ahora en la bibliografía sobre el movimiento guerrillero. En los dos volúmenes de su obra construye un censo muy completo de guerrilleros y enlaces encausados entre los años 40 y 50 dentro de las zonas de actuación de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGL), completando sus datos con las listas elaboradas por el equipo coordinado por Josep Sánchez Cervelló y publicadas en “Maquis: El puño que golpeó al franquismo”, y las de Fernanda Romeu AlfaroMás allá de la utopía: Agrupación guerrillera de Levante” y José Ramón SanchísMaquis: Una historia falseada”, aunque la mayor parte de los datos los ha obtenido consultando el fichero que utilizó el juez militar permanente del juzgado n.º 2, el comandante Rafael Broco Gómez, depositado en el Archivo Intermedio Militar Centro (AIMC) de Valencia. Este importante fichero fue realizado sobre la base de los Sumarísimos de los años 1945 a 1952 con algunas referencias a los años 1944 y 1939, y a unas pocas fechas posteriores a 1952.

En el vol. I “Los enlaces” aparecen por primera vez las fotografías de algunos vecinos de Vistabella como Rodrigo Edo Campos, Antonio Monfort Monferrer y Laureano Monferrer Gual. El libro de Salvador F. Cava será presentado el día 11 de agosto a las 11.30h en la sesión inaugural de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Otras obras del autor:

Edición crítica del “Informe de Guerrillas” que Juan Hueso entregó a la dirección del PCE en 1952, de las memorias del guerrillero Emencio Alcalá “Memorias de un guerrillero” y del enlace Félix Pasarán “El amor en los tiempos de la guerra”. Pero sin duda su obra más sobresaliente y de obligada lectura es: “Los guerrilleros de Levante y Aragón ( I La lucha armada 1945-1948) (II El cambio de estrategia 1949-1952) Tomebamba Ediciones. Cuenca 2007-2008.

Genolls de sol

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

De l’altre costat del Montlleó

La carretera oficial que passa per Vistabella, dibuixada sobre els mapes, s’acaba al riu Montlleó.  Però el que mostren els mapes la realitat ho contradiu: les terres de Penyagolosa van més enllà del túnel de la CV-170, els veïns del territori es barregen i les llengües també. Sense prejudicis estranys, amb lògica, com passa a totes les terres de frontera, els habitants uneixen el que l’administració divideix.

Si no fas cas del mapa, després de Vistabella has de seguir pujant i la carretera creua el riu Montlleó, entra a terres de l’Aragó, voreja el pic de Penyagolosa i et deixa a Puertomingalvo, per als que som del territori:  El Puerto.

El nostre parlar valencià incorpora paraules de la parla castellana dels nostres veïns de més amunt, i les seues expressions han assimilat mots de la nostra llengua. Això s’ha creat al llarg d’uns segles en aquesta frontera sobre paper, i el contacte ha produït una riquesa lingüística indiscutible que ens permet comunicar-nos sense traductors.

Jose Castillo Gil estudia la toponímia d’El Puerto, tracta de fixar l’origen dels noms i el perquè de la seua evolució, i en la seua recerca troba també altres joies: ens ha regalat un document de 1910, una Acta que va delimitar els marges dels dos municipis seguint una llei del 23 de març de 1906, encara que els límits originaris entre El Puerto i Vistabella els hem de buscar a l’Edat Mitjana.

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.