Arxiu de l'autor: Arxiu de Vistabella

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

Festa del llibre 2018. Llegir per defensar-se

L’autor italià Cesare Pavese explicava que calen moltes lectures per defensar-se de les ofenses de la vida. Li fem cas i en la festa del dia del llibre d’enguany vos recomanem una lectura de ficció i una de reconstrucció de la realitat: per seguir endavant amb el cap ben alt.

La luna en las minas, és una novel·la de Rosa Ribas (editorial Siruela).

Una història que parla de l’emigració, de l’esforç de buscar una vida diferent de la que t’ha tocat al nàixer. I que té la peculiaritat que el protagonista és de Vistabella i marxa a treballar a les mines d’Alemanya.  Per afegir un poquet de misteri direm que també és una recreació del mite de l’home llop.

Rosa Ribas, a més de ser una autora prolífica i traduïda a diferents llengües, és néta del tio Leoncio Moliné del carrer Malcuinat i en esta obra reconstrueix la Vistabella que ella va viure als estius de la seua infantesa.

La mateixa autora farà una presentació del seu llibre el dissabte 16 de juny, a Vistabella, dins els actes del II Aplec de Penyagolosa.

Censo e imágenes de la lucha antifranquista en Levante y Aragón. (1945-1956) Vol. I. Los enlaces. Vol. II. Los guerrilleros. Salvador Fernández Cava. Editorial Tomebamba. Cuenca. 2017.

Con la publicación de su último trabajo de investigación Salvador F. Cava llena un hueco existente hasta ahora en la bibliografía sobre el movimiento guerrillero. En los dos volúmenes de su obra construye un censo muy completo de guerrilleros y enlaces encausados entre los años 40 y 50 dentro de las zonas de actuación de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGL), completando sus datos con las listas elaboradas por el equipo coordinado por Josep Sánchez Cervelló y publicadas en “Maquis: El puño que golpeó al franquismo”, y las de Fernanda Romeu AlfaroMás allá de la utopía: Agrupación guerrillera de Levante” y José Ramón SanchísMaquis: Una historia falseada”, aunque la mayor parte de los datos los ha obtenido consultando el fichero que utilizó el juez militar permanente del juzgado n.º 2, el comandante Rafael Broco Gómez, depositado en el Archivo Intermedio Militar Centro (AIMC) de Valencia. Este importante fichero fue realizado sobre la base de los Sumarísimos de los años 1945 a 1952 con algunas referencias a los años 1944 y 1939, y a unas pocas fechas posteriores a 1952.

En el vol. I “Los enlaces” aparecen por primera vez las fotografías de algunos vecinos de Vistabella como Rodrigo Edo Campos, Antonio Monfort Monferrer y Laureano Monferrer Gual. El libro de Salvador F. Cava será presentado el día 11 de agosto a las 11.30h en la sesión inaugural de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Otras obras del autor:

Edición crítica del “Informe de Guerrillas” que Juan Hueso entregó a la dirección del PCE en 1952, de las memorias del guerrillero Emencio Alcalá “Memorias de un guerrillero” y del enlace Félix Pasarán “El amor en los tiempos de la guerra”. Pero sin duda su obra más sobresaliente y de obligada lectura es: “Los guerrilleros de Levante y Aragón ( I La lucha armada 1945-1948) (II El cambio de estrategia 1949-1952) Tomebamba Ediciones. Cuenca 2007-2008.

Genolls de sol

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

De l’altre costat del Montlleó

La carretera oficial que passa per Vistabella, dibuixada sobre els mapes, s’acaba al riu Montlleó.  Però el que mostren els mapes la realitat ho contradiu: les terres de Penyagolosa van més enllà del túnel de la CV-170, els veïns del territori es barregen i les llengües també. Sense prejudicis estranys, amb lògica, com passa a totes les terres de frontera, els habitants uneixen el que l’administració divideix.

Si no fas cas del mapa, després de Vistabella has de seguir pujant i la carretera creua el riu Montlleó, entra a terres de l’Aragó, voreja el pic de Penyagolosa i et deixa a Puertomingalvo, per als que som del territori:  El Puerto.

El nostre parlar valencià incorpora paraules de la parla castellana dels nostres veïns de més amunt, i les seues expressions han assimilat mots de la nostra llengua. Això s’ha creat al llarg d’uns segles en aquesta frontera sobre paper, i el contacte ha produït una riquesa lingüística indiscutible que ens permet comunicar-nos sense traductors.

Jose Castillo Gil estudia la toponímia d’El Puerto, tracta de fixar l’origen dels noms i el perquè de la seua evolució, i en la seua recerca troba també altres joies: ens ha regalat un document de 1910, una Acta que va delimitar els marges dels dos municipis seguint una llei del 23 de març de 1906, encara que els límits originaris entre El Puerto i Vistabella els hem de buscar a l’Edat Mitjana.

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.

Dolores i Rigoberto, mestres rurals

Ara fa poc més de tres anys, recent inaugurat el blog, vam rebre un correu electrònic:

Mi abuelo Rigoberto fué maestro de escuela en el período 1892 a 1896 en Vistabella, según relato en un libro de historia familiar al que le dedico varias líneas y una foto del abuelo de 1895.
Caso de estar interesados en la foto e incluso en la descripción se la podría enviar.
Fernando Belda
Málaga

Vam contestar de seguida i vam estirar del fil dels documents, amb el resultat d’ un relat de mestres, amor i mort a Vistabella que volem contar-vos.

[Escola de xiques] c.1887-1897 Dolores Redón podria ser la mestra vestida de blanc. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra

Aquesta història transcorre durant quatre anys a finals del segle XIX, quan les potes dels cavalls marcaven la velocitat i la carretera era un camí de terra. Quan Vistabella estava a catorze hores de Castelló, tenia més de dues-centes cinquanta cases i uns cent masos habitats.

El dia 14 de gener de 1893 va arribar a Vistabella un mestre, de nom Rigoberto Belda, que acabava d’aprovar les oposicions. Era de Xàtiva, tenia 22 anys i cobrava un salari de 825 pessetes, uns 5 euros actuals. 

Rigoberto Belda, mestre d’Instrucció Primària a Vistabella. 1895. Fons familiar Fernando Belda Vallés. Foto J.Derrey

Al cap d’un any es va casar en una de les mestres del poble, Dolores Redón Izquierdo, que era de Cortes de Arenoso. Mai no sabrem si es van fer nòvios a Vistabella, o si ja es coneixien d’abans perquè ella i les seues germanes, Maria Purificación i Carmen, també havien estudiat a l’Escola Normal de València, com havia fet Rigoberto. Sí que sabem del cert que a la família d’ella tots eren mestres, son pare, Jaime Redón Vives, era de Mora de Rubielos i sa mare Dolores era de Jérica.

Dolores i Rigoberto vivien al número 9 del carrer Sant Roc, i el 4 de setembre de 1895 va nàixer el seu fill Rigoberto Germán Belda Redón. La seua història d’amor acabaria pocs dies després: Dolores va morir d’una infecció a conseqüència del part quan encara no existien els antibiòtics, consta com a “septicèmia puerperal” en el certificat de defunció. Era el dia 22 de setembre, quan ella tenia 25 anys i el seu fillet 18 dies. Va ser enterrada al nou cementeri del poble, només feia quatre anys que s’havia tret des de dins del casc urbà a les afores, i una làpida de marbre blanc encara la recorda passats més de cent anys.

Acta de Defunció de Dolores Redón Izquierdo. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

Acta de naixement de Rigoberto German Belda Redón. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rigoberto va acabar el curs, però el 29 d’agost de 1896 va marxar de mestre a Montanejos i després a Guadasuar. Es va tornar a casar l’any 1900 i va tindre vuit fills més en la seua segona dona.

El fill de Dolores que va nàixer a Vistabella també va ser mestre i va exercir -ironies de la vida- a un poble anomenat Dolores, a la província d’Alacant.

Visures de ploma i tinta

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont