Arxiu de l'autor: Arxiu de Vistabella

Les veus de Penyagolosa

Posem en marxa un projecte intergeneracional que fa temps que estem preparant. La nostra ruralitat no és nostàlgica, treballem en favor de la vida als pobles de l’interior: a diferència dels nostres avantpassats nosaltres sabem de lletra.

SI ETS JOVE I VOLS PARTICIPAR ET POTS INSCRIURE FINS EL 27 DE JUNY al següent enllaç: https://bit.ly/veuspenyagolosa21

Primer vam aprendre que les ermites i el pont medieval, el Santjoanet de fusta i l’escut de la casa Polo eren Patrimoni, després ens vam adonar que també ho eren les parets dels bancals, els pous i les casetes de pedra seca.

Ara sabem que tenim un Patrimoni Immaterial: les cascaranyes i les tàrmenes, l’ofici dels peladors de pins, els topònims Serra d’Esclaramunda i partida de La Foia d’Ores, i el cant de l’O Vere Deus de la rogativa. I també el nostre paisatge canviant i la seua cultura oral.

Per a replegar la cultura oral hem dissenyat el projecte LES VEUS DE PENYAGOLOSA: entrevistes a la gent major per explicar la seua vida i els seus valors, aixina els jóvens podran escriure en imatges la història del segle XX del poble usant el seu telèfon mòbil.

El concepte de cultura ha evolucionat, crear una xarxa d’intercanvi entre jóvens i gent major dona sentit al que som com a comunitat: el Patrimoni existeix perquè nosaltres existim. Els jóvens construiran què serà Patrimoni d’ara endavant.

Empoderant els arxius! 9 de juny dia internacional dels arxius

9 de juny, celebrem el dia internacional dels arxius, enguany l’ICA proposa Empoderar els arxius, els arxivers i els ciutadans fent-se resó d’elements bàsics en els que els arxius són esencials en les nostres vides.

#EmpoweringArchives #ArxiusXDins #SIA2021 #IAW2021 #EmpoderarElsArxius #ArxiusValencians

  • Conceptes com la rendició de comptes, perquè els arxius contribueixen a la transparència dels governs i institucions facilitant l’accés a la informació.
  • Fomentar la diversitat i la inclusió, anant més enllà de la teoria i la pràctica arxivística per aconseguir que els arxius apleguen diferents veus i històries.
  • Millorar la col·laboració, treballant en xarxa per a donar a conèixer el poder dels arxius en la societat i la seua importància en la nostra vida.

PERSONES, ARXIUS, VIDA,

a les terres de Penyagolosa.

Comandant Escrig Lliberós

1938. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig

Juan Manuel Escrig Lliberós va nàixer a Vistabella del Maestrat el 6 de maig de 1905, segons consta al foli 145 de les Actes de naixement del nostre arxiu. Era el primer fill de Samuel Escrig Segura i de Josefa Lliberós Monfort. Quan tenia uns tres anys la família es va traslladar a viure a Catalunya, a Les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.

Va ser capità de La Columna del Vallès Oriental -501 Batalló de la 16 Brigada de la 28 Divisió- que va lluitar contra les tropes rebels franquistes durant la guerra. Aquesta Columna estava formada per 500 milicians voluntaris que van eixir de Granollers el dia 15 de setembre de 1936, i dos dies més tard ja lluitaven al front d’Aragó. Després van participar al front de Llevant, a Andalucia i a Extremadura. Juan Manuel Escrig formava part del grup de 16 voluntaris originaris de Les Franqueses del Vallès.

El general Vicente Rojo, cap de l’estat Major, va concedir la medalla col·lectiva del valor a la Brigada Mixta 126, de la qual formava part La Columna del Vallès Oriental, per la seua actuació a la Campanya de Llevant que va frenar les forces franquistes en el seu avanç cap a València. Des del maig de 1938 Escrig va dirigir la Companyia de Metralladores del batalló 503, i va arribar a ser-ne el comandant d’aquest batalló.

A finals de març de 1939 Escrig estava a Ciudad Real i, davant la desfeta de l’Exèrcit Popular de la República, la retirada d’aquesta zona es va fer cap al port d’Alacant, on va ser detingut pels franquistes, i condemnat a mort. 

Les seues cartes a la família, des de la presó Model de Barcelona, són testimoni de la cruel realitat de 1939. M’han condemnat a mort, però no et desesperes, jo estic tranquil. Cuida el meu fill. Sóc innocent de tot això que m’acusen. Envia’m cartes i segells. I algun diner, si pots. El comandant Escrig sabia que seria executat però no imaginava que les seues idees tornarien a ser legals trenta-vuit anys més tard.

Segons consta en un recull de militants anarquistes va ser afusellat als 34 anys a Barcelona, al camp de la Bota, el dia 27 de març de 1940, acusat de ser el dirigent comarcal de la CNT i d’haver lluitat de voluntari per defensar la República. La seua dona explicava que va anar el dia de l’afusellament: va demanar el seu cos per a enterrar-lo, però li’l van denegar. Juan Manuel Escrig va ser doblement castigat per la dictadura: va perdre la seua identitat al ser soterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera, al cementeri de Montjuïc. Una venjança més enllà de la mort.

Vistabella va aportar 37 víctimes a la Llei de responsabilitats polítiques de 1939

La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 va ser dictada pel règim franquista amb uns objectius molt clars que, evidentment, va lograr. Un d’ells va ser canviar l’explicació de la història real: va fer desaparèixer del relat que un colp d’estat dels militars contra el govern elegit a les urnes era l’origen dels enfrontaments. Encara ara gran part de la població ho ignora, quan la documentació existent en dona clar testimoni.

Per a tindre èxit al canviar el relat el franquisme va buscar uns culpables: la població d’orientació republicana i, amb la llei a la mà, va fer una neteja i una depuració, tant física com ideològica. Presó, sancions i multes, persecució, inhabilitacions…, de manera que els dificultava la recuperació econòmica i la seua inserció en la societat franquista. El règim va necessitar tribunals, inquisidors i -sobretot- delators per a obrir els expedients de càstig.

L’octubre de 1939 es van obrir 3 expedients a 3 represaliats de Vistabella: un llaurador, un canaster i un paleta, però quan va acabar l’any ja n’eren 9. L’any 1940 va afectar a 5 persones més, el 1941 a 17, el 1943 a 1 i el 1944 a 5 més. Un total de 37 persones de Vistabella: 2 dones i 35 hòmens, van patir aquesta llei. Per les seues idees. I per a aplicar-la només van necessitar que algú els assenyalara. A la província de Castelló es van obrir 9000 expedients. En la correspondència on es demana informació, a més de les idees que tenen es pregunta pels seus béns i si tenen propietats: la majoria de famílies estaven en la misèria acabada la guerra, i s’ignora on van anar a parar els diners de les sancions que van haver de pagar.

Arxiu de Vistabella. Fragment correspondència, 1941

Aquestes 37 víctimes cal sumar-les a les 21 a qui se’ls va aplicar un consell de guerra: 3 dones i 18 hòmens, i que consten en les sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya. Este total de 58 només és una part del mapa repressiu sobre persones nascudes a Vistabella que les investigacions dels darrers anys han fet visible.

Moltes dades d’esta informació formen part de l’exposició Documents per la memòria, comissariada per Fernando Peña Rambla, la qual ofereix un molt complet catàleg amb documents de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló que demostren la magnitud de la repressió del franquisme sobre els treballadors. La donem a conèixer un 28 de març perquè és el dia de record i homenatge a les víctimes de la guerra i la dictadura al País Valencià, segons va decretar la Generalitat valenciana l’octubre de 2017, i perquè els documents desmenteixen la versió de la història que es va repetint des de 1939.

8 de març. L’antroponímia de les dones

El sistema de valors que governa les relacions personals i socials a les terres de Penyagolosa es coneix com heteropatriarcat. Però això ho hem sabut ara, perquè li hem posat un nom. Al segle XX, les dones de Vistabella s’explicaven el seu tracte d’inferioritat amb el no-argument: “les coses sempre han sigut aixina”. Allò que no se pot anomenar no existeix: posar nom a la dependència econòmica i la submissió personal és el primer pas per a fer justícia i arribar a la igualtat real.

L’heteropatriarcat és responsable que als escrits del nostre arxiu històric tant els propietaris de les terres, com els càrrecs públics o els escrivents dels documents siguen tots hòmens, quan només eren la meitat del poblament.

També és la raó per la qual l’herència ve marcada per la línia del pare, i els cognoms de les mares desapareixen. En una comunitat de cultura oral com la nostra, on els valors familiars els transmetien les mares, sorprèn que siga l’antroponímia de les dones la que es perd. A d’altres llocs de tradició oral, com al Senegal, sí que es conserva el costum de fer memoritzar a xiquets i xiquetes la línia dels noms de les mares, com ens explica el filòleg Jesús Bernat, al blog Imatgies.

Enguany, per celebrar el 8 de març, volem posar en valor l’antroponímia matriarcal d’algunes protagonistes del nostre arxiu fotogràfic, una manera d’evidenciar que les dones som imprescindibles per a no deixar la història mal escrita a la meitat.

Clotilde Tena, filla d’Avelina Edo, neta de Leonida Tena, besneta de Josefa Roig.

Mara Amela, filla de Maria Obrero, neta d’Olga Catalan, besneta de Providencia Solsona, rebesneta d’Agustina Santamaria.

Eva Tena, filla de Rosa Monfort, neta de Rosa Moliner, besneta d’Ángela Escrig, rebesneta de Juana Edo.

Elvira Safont, filla d’Elvira Pitarch, neta d’Antonia Edo, besneta d’Elvira Robres.

Sílvia Olaria, filla de Pilar Ibañez, neta de Dionísia Garcia, besneta de Teresa Folch.

Eva Maria Miralles, filla de Manola Salvador, neta de Festiva Salvador, besneta de Dionísia Solsona.

Carmen Monfort, filla de Severina Robres, neta de Matilde Edo, besneta de Concepciona Moliner.

Diana Fermin, filla de Marta Edo, neta de Rosalia Gonell, besneta d’Amparo Porcar, rebesneta de Rosalina Tena.

Sigues agraïda: quantes generacions de dones de ta casa pots recitar?

Altres articles nostres publicats sobre el 8 de març:

Dones de carrasca

Pels drets de les dones

Eleuterio Folch i els nostres músics de tradició popular

Als masos de Vistabella la música era de bureo, de guitarra i guitarró, i els que tenien afició n’aprenien d’escoltar i d’observar; a totes les partides del terme hi havia músics. Els balls es feien a les eres, i a la plaça del poble, i cada festa de quintos demanava una ronda pels carrers on l’ambient l’animaven les lletretes dels cantadors.

Trobada de rondalles, juliol 2014. Homenatge a Eleuterio Folch Safont per la seua contribució a la música tradicional. Gravació d’imatges Núria Garcia Vicente.

Han desaparegut els masos com a sistema de producció, i les festes de quintos; i per llei de vida els músics i cantadors de tradició oral a la zona de Penyagolosa han anat apagant les seues veus els primers anys del segle XXI, mentre un moviment ascendent de rondalles a quasi tots els pobles intenta recuperar una música que només té sentit perquè és col·lectiva i crea esperit de comunitat.

Gravació del cant de “La ronda de Vistabella”: recuperació de tonada i lletres. Agost, 2013

Al llarg del segle XX al Maestrat, pot ser degut a l’aïllament, es va mantindre la tradició popular de fer ronda pels carrers, i de ballar jota que acaba en fandango, sempre en participació de la gent, i això vol dir que parlem de música feta al marge dels paràmetres escènics, lluny de la que es fa per a lluïr-se damunt d’un escenari. Esta música tant poc acadèmica ha sigut estudiada per Carolina Ibor Monesma, de la Universitat de Saragossa.

Al nostre poble, cantadors com Eleuterio Folch (1923 – 2021), han mantingut un estil sense contaminar en la manera de cantar i en les lletres de les jotes, per això la seua herència és tant valuosa per al nostre patrimoni.

Fadrinetes jovenetes

ja no es casareu enguany

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Els músics del nostre patrimoni són anònims i no han tingut mai un reconeixement des de l’àmbit cultural. Nosaltres hem conegut, escoltat i identificat en el fons fotogràfic de Vistabella a: Eleuterio Folch Safont del molí Prat, Gregoriet Tena Monfort de la Germandat, Miguel Miravet del mas de Capote, Amadeo Gual del mas Nou, Silvino del mas de Celades, Otilio Solsona del mas de Capote, Pedro Porcar Escrig de les Ventes, Manuel Tena Salvador el fuster, Adolfo Garcia Peris del molí Lluna, Ramon Tena de l’Albagès, Juanito Vicente del mas Cremat, Nicanor Gimeno d’El Castillo, Leocadio Escrig guarda forestal del Bovalar, Gregorio Edo Miravet de Sant Bertomeu, Ximo Garcia Bayo, els germans Gregorio i Aniceto Edo Edo del mas d’El Collao, Florencio el xurro del Pla Avall, Juanito Vicente del mas de Peris, Eliseo Miravet Porcar el canaster, Julio Peris Salvador de La Estrella, i Pedro Edo Porcar del mas de Capote.

Les fotos dels quintos d’esquerra a dreta:

  1. Fons familiar Gregorio Tena Monfort, c.1965
  2. Fons familiar Joaquin Clérig Tena del 7 de setembre de 1967
  3. Fons familiar Ximo Marín Tena c.1978
  4. Les xiques de Santa Teresa i els quintos. 1974. Fons familiar Clotilde Tena Edo
  5. Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo. 17 de setembre de 1971

Els papers d’Eduard d’Arés

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

 

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.



Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

 

Temps de trumfes

ROCIO MOLINER MONSERRAT és enginyera forestal i autora d’aquest article, del qual adjuntem només un resum. Per llegir-lo en tota la seua extensió cliqueu ací:

http://www.cepenyagolosa.org/evolucio-de-la-tubericultura-a-vistabella


Vistabella és el municipi recol·lector de tòfona més alt de la Comunitat Valenciana, es troben truferes fins 1.480 m.s.n.m. (Reyna, S. Truficultura. Fundamentos y técnicas. Ed Mundiprensa. 2007). En la parla de la zona de Penyagolosa el vocable trumfa és el més habitual per a fer-ne referència.

Actualment a la zona es troben fins a 11 espècies de Tuber, (…) però totes no es comercialitzen pel seu escàs interès gastronòmic o comercial. 

En la dècada de 1950, la pràctica de la recol·lecció de la trufa negra (Tuber melanosporum) començà a expandir-se pels territoris productors d’aquest fong en Espanya. És en les dècades de 1960 i 1970 quan s’arriba a la màxima producció, provinent tota la tòfona dels forests. L’estructura de la vegetació d’aquests forests es correspon a una massa de quercínies adevesada, presentant amplis clars en la vegetació.

A Vistabella encara podem trobar testimonis orals d’aquells anys, que conten com els catalans van arribar al poble buscant “una cosa negra que surt baix les carrasques i d’olor desagradable, que es busca amb gossos”. Conten que es trobaven tòfones vora els bancals quan es llaurava amb els matxos, però que no li donaven cap importància a aquelles troballes fins que van saber exactament del que es tractava. 

L’Arxiu Municipal de Vistabella té un document de l’any 1963 on el Servei provincial d’informació i investigació de la Falange Espanyola i de les JONS demana informació sobre la recol·lecció de tòfona al terme municipal 

Respecte a la contestació i de forma resumida es comunica que, efectivament, hi ha aprofitament de tòfona en la zona i que aquest es porta a terme majoritàriament per cercadors provinents d’Osca, i en la partida denominada Bustals. 

Menciona que els forests públics només presenten pinars, i que la tòfona es troba baix carrasques, cosa d’estranyar si tenim en compte la continuïtat de l’aprofitament de tòfones en forests públics fins data de hui (encara existeixen subhastes d’aquest aprofitament, en els forests de La Devesa, L’Avellanar, L’Alfarder i Serra del Boi).

Podem mencionar diverses persones que van viure aquesta època i que van ser de les primeres en recol·lectar el preuat fong:

  • Maria Gual Moliner,  Mas de la Solana 
  • Mari Carmen Vicente Gual, Mas del Tossal
  • Miguel Robres Miravet, Vistabella
  • José Olaria Edo, Vistabella
  • Juan Moliner Olaria, Vistabella
  • Tomas Salvador Pitarch, Vistabella
  • Amadeo Salvador Tena, Mas de Padilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada la dècada dels 70 disminueix la producció, degut a la intensificació de l’aprofitament, al tancament dels forests i a la disminució de pluges, entre altres factors. És per aquesta causa que la producció natural de tòfona, hui en dia es troba molt reduïda (García, 2006), sent la major part provinent d’explotacions tofoneres.

Al terme municipal de Vistabella podem trobar de forma puntual i experimental plantacions desenvolupades  a finals dels 70, però no és fins la dècada dels 90 que les plantacions tofoneres agafen més força, fins convertir-se en una activitat econòmica complementària, de recolzament a altres activitats com la ramaderia, l’agricultura i el turisme, que presenten una marcada estacionalitat.

Tradicionalment, la tòfona s’ha venut en mercats tant negres com ella, però aquesta tendència també s’ha modificat amb les exigències del mercat. La trufa fresca s’ha comercialitzat a intermediaris que majoritàriament introdueixen aquest producte als mercats francesos, que l’empren per la re-venda en fresc i per a la indústria conservera (trufa negra). 

A Vistabella, va ser la Cooperativa Biopenyagolosa la que va començar a establir criteris de qualitat i de cultiu en ecològic envers el preuat fong, també ha sigut la pionera en vincular les activitats de turisme i de formació a aquesta activitat.  

Així doncs podem destacar que en aquesta cooperativa es marquen pautes per fer el cultiu de la tòfona el més natural possible i exigir que no s’emprara glifosat per al control d’adventícies, apostant sempre per mètodes mecànics, animals o manuals. S’hi insisteix en la importància del conreu al secà, aportant aigua només en cas de necessitat, cosa que repercuteix en la qualitat de la tòfona, sobretot en intensitat de sabor i aroma.

Conjunt de fotos d’Elvira Safont, Rocío Moliner i Jose Manuel Edo

 

 

L'escola de Vistabella a les escaletes del Loreto novembre 2020 Imatge maria José Olària Ibañez

10 xiquetes i 6 xiquets

La qualitat de la vida rural és innegable, encara que la deficient gestió dels recursos per part de totes les administracions al llarg dels anys ens ha deixat en herència una ruralitat amenaçada de despoblament, i amb ella hem de patir una injusta carència de serveis.

A Vistabella, com a totes les poblacions de l’interior de Castelló, hem tancat un cicle perquè ha desaparegut la manera com gestionàvem el patrimoni els darrers segles, i necessitem trobar alternatives per a que el territori seguisca viu en un nou cicle encetat al segle XXI.

Hem abandonat gran part dels bancals i els nostres masos ja no són unitats productives: ha canviat la gestió de la terra que ara té qualitats estètiques i ambientals. Ha desaparegut una cultura que baratava pataques, però va nàixer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals per a conservar el paisatge. Les brigades forestals i els bombers fan una part de la feina que abans feien les moltes raberes que habitaven el terme. I enmig d’aquesta transició de model social i econòmic segueix viva l’escola rural, com a referent, per a fixar i per a atreure població.

D’un costat l’escola viu gràcies a les famílies que aposten pel món natural i valoren la qualitat educativa que suposa l’atenció personalitzada d’una ràtio baixa, la convivència de diferents edats en la mateixa aula i el dinamisme del treball en l’entorn més pròxim. De l’altre costat cal remarcar que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport va realitzar el 2015 un projecte experimental d’incorporació del nivell educatiu de 2 a 3 anys en els centres d’Infantil i Primària, que va ser legislat en l’Ordre 21/2019 del 30 d’abril, i que ha permès ampliar el número d’alumnat en les poblacions xicotetes com la nostra.

L’escola rural de Vistabella, pot ser hereva de la cosmovisió dels masovers del segle XIX però les ferramentes que necessita per a construir el seu present són molt diferents a les aixades: hui no es pot estar connectat a l’evolució del món sense una eficient línia de fibra òptica, un negoci que no interessa a les empreses perquè a l’interior som pocs consumidors, però que hauria de ser prioritària per a la Generalitat i la Diputació que tant en parlen dels pobles buits, i seria de gran ajuda a les 10 xiquetes i 6 xiquets d’entre dos i dotze anys que mantenen viva l’escola de Vistabella el curs 2020: elles i ells són l’ànima d’una opció que aposta per una educació que a més d’estar arrelada al territori també programa en tallers de robòtica, i són l’única opció que pot reinventar la manera d’habitar Penyagolosa al segle XXI.

1972 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

Què fa un plat de la Cartuja de Sevilla en una trinxera del mas del Collet?

L’associació ArqueoAntro va començar la seua actuació a Vistabella el passat mes d’agost. Aquest grup d’especialistes en arqueologia i antropologia col·labora en el Centre d’Estudis de Penyagolosa i en el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en la localització, identificació i recuperació de vestigis de la guerra: d’una part fan exhumacions dels cossos dels combatents per a retornar-los a les famílies o per soterrar-los al cementeri en dignitat, i d’una altra els seus estudis permeten elaborar mapes, senyalitzacions i rutes de visita amb finalitats didàctiques, per fomentar la memòria democràtica.

Moment de la troballa en l’excavació d’un tram de trinxera

En una trinxera s’espera trobar objectes metàl·lics, per això es treballa en detectors, però en el primer tram d’una trinxera al mas del Collet van aparèixer restes de ceràmica. I no una ceràmica qualsevol: el segell de la Cartuja de Sevilla, de porcellana china opaca, indica la pertinença a una vaixella molt específica, la de la Fàbrica la Cartuja Pickman-SA.

La Fàbrica de la Cartuja va ser creada per Carlos Pickman i el seu germanastre Benjamín Harris aprofitant un lloguer fruit de la desamortització de Mendizábal i que després van comprar convertint-se en una industria de gran importància. Va ser proveïdora de la Casa Reial a finals del segle XIX i va rebre nombrosos reconeixements pels seus productes de cristalleria i ceràmica. El 1883 va morir Carlos Pickman, en un moment de creixement de l’empresa, i es va optar per mantindre-la com a societat anònima. L’evolució de l’empresa va ser intensa al llarg del segle XX, amb greus problemes en els treballadors i en les diferents polítiques lliurecanvistes o proteccionistes, depenent del govern. El declivi va anar constatant-se per mil motius, com la falta de modernització, la impossibilitat de renovació, l’incendi de 1950 i finalment l’expropiació el 1977.

Els fons documentals de l’empresa es troben conservats a l‘Arxiu Històric Provincial de Sevilla

 

Desconeixem el recorregut d’uns plats de ceràmica fabricats a Sevilla i que van a morir al mas del Collet dins una trinxera republicana que vigila, de cara al Montlleó, com baixa l’enemic des de l’Aragó.

Comprava el Govern plats de ceràmica per a enviar als soldats del front? No arribava aquest material i els soldats confiscaven o demanaven plats dels domicilis particulars? Tenim la certesa que cap soldat va menjar dins la trinxera del mas del Collet després del juny de 1938: els darrers ocupants es van rendir i van ser afusellats allí mateix. Les restes de tres plats de la Cartuja de Sevilla en van ser testimonis.

Reconstrucció dels tres plats. Foto Eloy Ariza

Podeu visualitzar els treballs d’ArqueoAntro este mes d’agost 2020 al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa: Primera intervenció d’ArqueoAntro a Vistabella

Plataforma no al Yellowstone Europeo i el Manifest de la Vida Rural

Fa uns mesos que sentim parlar d’un polèmic macro projecte amb unes característiques que ens recorden a vells temps i que responen als mateixos interessos de sempre. Es tracta de la voluntat de crear un gran parc nacional finançat per una fundació nord-americana que abastaria territori d’Aragó, Catalunya i Comunitat Valenciana. La intenció és crear un recurs turístic a gran escala amb finalitats diverses però sense comptar amb el sector primari ni amb la gent que viu al territori. Tot envoltat de màrqueting, aparents bones intencions i poc respecte aprofitant que l’argument de la “España Vaciada” està d’actualitat.

Per donar resposta al macroprojecte diversos grups, tant d’Aragó com del País Valencià, han començat a treballar amb la finalitat d’impedir que vage endavant, destaquem la Plataforma No al Yellowstone Europeo impulsada des de Cantavella i el Manifest de la Vida Rural impulsat des de Maestrat Viu. Han aparegut a la premsa diferents articles que considerem interessants per a conèixer les intencions i els arguments dels impulsors, aixina com també l’oposició decidida dels crítics a la qual ens sumem.

Podeu llegir:

Manifest per la vida rural. Maestrat viu

Marín i Monfort, Jordi. Rewilding. Temps de franja. 30 de juny de 2020

Territori Viu. Contra postals de natura. Maestrat viu

Tena, Violeta. “La iniciativa Maestrazgo-Ports no és un projecte colonialista”. El Temps. 12 de juny de 2020

Luces y muchas sombras para un “Yellowstone europeo” en Els Ports. Levante. 7 de juliol de 2020

Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

9 de juny Dia Internacional dels Arxius: “Els nostres arxius”

En el marc del Dia Internacional dels Arxius, ICA International Council on Archives llança la campanya #UnArxiuÉs. Nosaltres seguint la iniciativa de l’Associació d’Arxivers Valencians  volem adreçar-nos al seu projecte per a donar a conèixer el treball dels arxivers. Com ells ben bé diuen “per a donar respostes a aquestes preguntes i donar a conèixer què són els nostres arxius: les seues principals característiques, quins serveis prestem, cóm es pot accedir a ells, la seua presència a la web i a les xarxes socials, etc.  ”

A Vistabella no tenim un arxiu municipal en funcionament, som un poble de menys de 500 habitants i pocs recursos. L’arxiu municipal l’hem anant recuperant en els últims deu anys: netejant, ordenant, fent l’obra de la falsa, canviant caixes velles per caixes de conservació, triant per a digitalitzar en convenis en l’UJI, actuacions de manteniment per a tindre coneixement dels documents que va generar l’Ajuntament al llarg dels anys. Per altra banda intentem donar visibilitat als documents mitjançant la web de l’arxiu i les xarxes socials, és en aquest espai digital on hem trobat la manera de comunicar-nos sense entrebancs i on tenim sempre una acollida meravellosa i molta comunicació en descendents de Vistabella o en persones que volen participar aportant informació dels seus avantpassats.

No som optimistes, sabem que si no ens ho fem nosaltres ningú vindrà al rescat. Encara que sabem i valorem la voluntat de l’UJI per a digitalitzar, o de la Diputació de Castelló en el seu encertat Pla d’arxius. No entrem en els mínims que indica la llei valenciana per a tindre un arxiu perquè en som pocs. Però com una alternativa possible podríem aprofitar la Mancomunitat de Penyagolosa i treballar conjuntament per a tindre els arxius dels pobles de Penyagolosa en condicions, traure-li profit tant en el sentit de valorar el nostre patrimoni documental com en el més actual d’impuls dels serveis de l’administració electrònica.

Arxiu municipal de Vistabella, estiu 2019. Foto d’Elvira Safont

 

Fons audiovisuals dels pobles del Maestrat

Durant aquest temps tancats a casa segurament hem pogut fer moltes coses, com vore pel·lícules, sèries, documentals, informatius o dibuixos animats, imatges en moviment que ens fan evadir-nos, reflexionar, gaudir i fins i tot adormir-nos.

Al correu de l’Arxiu de Vistabella ens ha arribat una iniciativa molt interessant de Fermín Sales, d’Albocàsser, que treballa recuperant documents enregistrats que mostren un temps passat en moviment. Ell mateix ens ha enviat un escrit per donar a conèixer el seu treball i ens convida a participar fent una crida al poble de Vistabella per a que reviseu els vostres records i les vostres cintes, si sabeu d’algú que tenia càmera de vídeo o si recordeu algú que pujara al poble a gravar moments com poden ser les festes d’agost, Sant Antoni, Sant Joan, la matança o la volta ciclista.

Crida per a la recuperació de fons audiovisuals:

L’ésser humà sempre ha tingut l’interès de perpetuar-se a través de la representació de la seua
imatge en moviment. Tots guardem records plasmats en pel·lícula o sabem qui els guarda entre la nostra família i amics. Eixes imatges patixen l’inexorable pas del temps i es deterioren fins a
desaparèixer. I amb elles desapareix la memòria individual i col·lectiva, el testimoni viu del temps passat. Aquesta és una crida per a evitar que les imatges puguen desaparèixer.
El Maestrat filmat és un projecte de recerca, catalogació i resignificació d’imatge en moviment a la comarca de l’Alt Maestrat. L’objectiu principal d’aquest projecte és recuperar totes les imatges oblidades i perdudes on puga vore’s l’estil de vida dels nostres pobles, i se centra en la recerca d’imatge cinematogràfica, es a dir, de pel·lícules en 35mm, 16mm i Super8 mm (formats amb els que s’acostumaven a fer les filmacions familiars).

Recordeu com es veu l’om de Sant Joan al vídeo de Cinc minuts de 1964? El que pretenem és localitzar les filmacions fetes al territori de Vistabella del Maestrat per tal que puguen tornar a la llum. De ben segur que la gent més major recorda qui filmava als anys 60, als 70 i inclús als anys 80; si fem memòria i localitzem les persones que encara conserven ni que siguen pocs minuts d’una boda, una provessó, una festa de comunió o una excursió estarem ajudant a recompondre i revaloritzar el nostre passat.

Tenim unes imatges de l’agost de 1989, que de segur que vos agraden. En necessitem moltes més!

8 de març. Pels drets de les dones

La segona República va aprovar lleis que incidien directament sobre la vida de les dones: poder votar, divorciar-se o avortar en són un exemple. La dictadura franquista les va eliminar totes i va tractar les dones com a éssers inferiors: recuperar els drets i millorar-los forma part de la lluita per la dignitat.

Fons familiar Gregorio Tena Monfort. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El 19 de novembre de 1933 va ser la primera vegada en la història que les dones van poder votar a Vistabella, la majoria eren analfabetes. Per a que pogueren fer-ho es va modificar la llei electoral l’1 d’octubre del 1931 i es va incorporar a la Constitució el text: “Els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinen les lleis”. La República adoptava el sufragi universal, quan ja feia seixanta-quatre anys que existia el sufragi universal masculí.

Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Al món rural, la vulnerabilitat de les dones ha sigut sistemàtica, sotmeses als pares o als marits no tenien vies d’independència econòmica i això les obligava a ser obedients i guardar silenci. Al padró de les finques de Vistabella que pagaven impostos l’any 1844 figuren 165 propietaris, dels quals només 3 dones apareixen en el seu nom com a independents. També consten 13 viudes, però no en el seu nom propi, sinó en el nom del marit difunt que seguia sent l’amo de les terres i de la dona després de mort. 

La llei del divorci es va aprovar el 7 de juliol de 1981, durant el govern de la UCD del president Suárez, defensada pel ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez i amb l’oposició frontal de l’Església catòlica. El govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero la va modernitzar el 2005.

Fons familiar Olga Catalan Solsona. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Però la primera llei de divorci a Espanya havia sigut la de 1932, durant la República, com també ho va ser la primera llei de despenalització de l’avortament del 1937 quan era ministra de sanitat Frederica Montseny. L’avortament no tornaria a ser legislat fins el 1985, sota el govern de Felipe González quan es va dur a terme una reforma parcial del Codi Penal. Esta llei va ser modernitzada el 2010 sota el govern de Rodríguez Zapatero.

Les lleis van sempre per darrere les necessitats dels ciutadans en general i de les dones en particular: l’any 2007 es va aprovar la Llei per a la igualtat efectiva de dones i hòmens, i ara a l’any 2020 s’està discutint la Llei de llibertat sexual que ha de suposar canvis en el Codi Penal per a poder castigar les violacions sistemàtiques que pateixen les dones.

Fons familiar Eduarda Traver Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Encara que la violència estructural contra les dones està tan assumida que “no es veu”, la regulació de les lleis i l’accés a la formació i la cultura han dignificat molt la vida de la meitat de la població.

 

En defensa dels seus drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

Iniciativa popular “Salvem Sant Joan de Penyagolosa”

El patrimoni cultural no és una cosa estàtica o del passat, té un paper primordial en la nostra identitat i és important preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Per això, el patrimoni cultural no ha d’abandonar-se a la decadència, el deteriorament o la destrucció.

L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa és una construcció d’origen medieval, amb posteriors ampliacions barroques i neoclàssiques, que concentra gran part de la màgia i misticitat de Penyagolosa, als peus del qual se situa i des d’on parteix la ruta per a ascendir al seu cim. Aquest indret, on envoltant el seu pati interior, podem trobar diverses dependències com hostaleria, església o refugi, és el focus d’atracció religiosa més important de la província, rebent any rere any les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles del voltant. Algunes d’elles es remunten a l’edat mitjana, sent la més coneguda la dels Pelegrins de Les Useres, declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’ermitori representa un punt de trobada, no només religiós, sinó també per a nombrosos amants de la natura, i sobretot significa un sentiment de pertinença per a molts pobles veïns, convertint-se en un important motor econòmic i turístic per a aquestes comarques.

Actualment l’ermitori es troba tancat i sense cap activitat des de 2018, fet que provoca un sentiment d’abandonament injust per un lloc tan emblemàtic i que, amb el pas del temps, farà impossible la seua rehabilitació.

És per això que demanen a les institucions municipals, provincials, autonòmiques i eclesiàstiques que, com més prompte millor, adopten les mesures (tècniques, administratives i financeres) adequades per a conservar, revalorar i rehabilitar aquest patrimoni, per tal de tornar a donar vida a Sant Joan de Penyagolosa.

Per aquests motius demanem la teua col·laboració, donant suport a aquesta iniciativa popular amb la teua firma. Entre totes i tots SALVEM SANT JOAN DE PENYAGOLOSA!

PER SIGNAR, CLIQUEU ACÍ

 

Pati interior ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Juny 2019. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Davant les circumstàncies actuals d’excepcionalitat que pateix l’ermita el Centre d’Estudis de Penyagolosa va redactar i publicar una defensa cultural de Sant Joan de Penyagolosa per posar en valor els elements més significatius del conjunt i ressaltar l’esperit dels Camins que li donen sentit.

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada La causa contra Franco és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

Festa del llibre 2019. Llegir per recuperar la veu

L’escriptora xilena Marcela Serrano defensa que la gran revolució d’aquest segle XXI és que les dones recuperem la veu.  Per això el dia de la festa del llibre vos fem estes recomanacions:

 

Contem històries de dones d’ací“, de l’editorial Vincles. Les germanes Rosa i Manola Roig Celda escriuen i dibuixen la biografia de 21 dones valencianes que haurien de ser conegudes per tots els públics.

 

 

 

Dones valencianes que han fet història” de l’editorial Bromera. Un àlbum il·lustrat de Sandra Capsir i Maria Viu, també dibuixat per un grapat de dones.  D’alguna manera s’ha de començar a incloure les dones dins el relat de la història d’on han sigut esborrades, per això en este àlbum n’ixen 30 de diferents èpoques.

 

 

 

 

 

 

 

Mujeres públicas, ciudadanas conscientes. Una experiencia cívica en la Segunda República“, del servei de publicacions de la UJI. Les autores Rosa Monlleó. Inmaculada Badenes-Gasset i Eva Alcón presenten els avanços aconseguits per les dones durant la República, nous drets i major autonomia, i també posen veu a la dignitat de les que van ser víctimes de la guerra i la repressió franquista.  Este llibre permet descobrir que l’experiència cívica de moltes dones es va poder fer per primera vegada durant la breu durada de la Segona República: votar, manifestar-se al carrer o fer mítings electorals com a ciutadanes, ser diputada o alcaldessa, tindre l’assegurança de maternitat, aconseguir la tutela dels fills o el divorci, i accedir a nous oficis monopolitzats fins aleshores pels hòmens. Uns antecedents democràtics que convé no oblidar, van ser la veu de les dones que es va callar durant la dictadura. Uns drets que van costar molt d’obtindre i que són les mares dels drets actuals.

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’arxiu fotogràfic ix al carrer

Dins l’edició d’enguany de la Fira de Tots Sants s’ha incorporat la recreació d’una imatge de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat: la boda de Quico Moliner Centelles “el tio Cèntims” -fadrí i cobrador d’impostos- i de Miquela Cabedo Solsona  -vídua i mare de tres fills-, a finals del segle XIX.

[Casament de Quico Moliner i Miquela Cabedo] c.1887 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Elvira Pitarch Edo.

Recreació de 1887

 

 

Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon. Any 2018

L’objectiu de l’Arxiu Fotogràfic és elaborar una narració que ens permeta definir la nostra  identitat col·lectiva, i que construïsca un llegat que ens puga sobreviure.

Hui l’Arxiu ha eixit al carrer per fer de pont entre el passat i el futur: Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon han recreat la millor imatge d’allò que vam ser, amb el propòsit cohesionador de fomentar el sentit de pertinença al territori.

Tenim un àlbum de família de les terres de Penyagolosa que és de tots:  hem vist que és un espill on la gent se reconeix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

Festa del llibre 2018. Llegir per defensar-se

L’autor italià Cesare Pavese explicava que calen moltes lectures per defensar-se de les ofenses de la vida. Li fem cas i en la festa del dia del llibre d’enguany vos recomanem una lectura de ficció i una de reconstrucció de la realitat: per seguir endavant amb el cap ben alt.

La luna en las minas, és una novel·la de Rosa Ribas (editorial Siruela).

Una història que parla de l’emigració, de l’esforç de buscar una vida diferent de la que t’ha tocat al nàixer. I que té la peculiaritat que el protagonista és de Vistabella i marxa a treballar a les mines d’Alemanya.  Per afegir un poquet de misteri direm que també és una recreació del mite de l’home llop.

Rosa Ribas, a més de ser una autora prolífica i traduïda a diferents llengües, és néta del tio Leoncio Moliné del carrer Malcuinat i en esta obra reconstrueix la Vistabella que ella va viure als estius de la seua infantesa.

La mateixa autora farà una presentació del seu llibre el dissabte 16 de juny, a Vistabella, dins els actes del II Aplec de Penyagolosa.

Censo e imágenes de la lucha antifranquista en Levante y Aragón. (1945-1956) Vol. I. Los enlaces. Vol. II. Los guerrilleros. Salvador Fernández Cava. Editorial Tomebamba. Cuenca. 2017.

Con la publicación de su último trabajo de investigación Salvador F. Cava llena un hueco existente hasta ahora en la bibliografía sobre el movimiento guerrillero. En los dos volúmenes de su obra construye un censo muy completo de guerrilleros y enlaces encausados entre los años 40 y 50 dentro de las zonas de actuación de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGL), completando sus datos con las listas elaboradas por el equipo coordinado por Josep Sánchez Cervelló y publicadas en “Maquis: El puño que golpeó al franquismo”, y las de Fernanda Romeu AlfaroMás allá de la utopía: Agrupación guerrillera de Levante” y José Ramón SanchísMaquis: Una historia falseada”, aunque la mayor parte de los datos los ha obtenido consultando el fichero que utilizó el juez militar permanente del juzgado n.º 2, el comandante Rafael Broco Gómez, depositado en el Archivo Intermedio Militar Centro (AIMC) de Valencia. Este importante fichero fue realizado sobre la base de los Sumarísimos de los años 1945 a 1952 con algunas referencias a los años 1944 y 1939, y a unas pocas fechas posteriores a 1952.

En el vol. I “Los enlaces” aparecen por primera vez las fotografías de algunos vecinos de Vistabella como Rodrigo Edo Campos, Antonio Monfort Monferrer y Laureano Monferrer Gual. El libro de Salvador F. Cava será presentado el día 11 de agosto a las 11.30h en la sesión inaugural de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Otras obras del autor:

Edición crítica del “Informe de Guerrillas” que Juan Hueso entregó a la dirección del PCE en 1952, de las memorias del guerrillero Emencio Alcalá “Memorias de un guerrillero” y del enlace Félix Pasarán “El amor en los tiempos de la guerra”. Pero sin duda su obra más sobresaliente y de obligada lectura es: “Los guerrilleros de Levante y Aragón ( I La lucha armada 1945-1948) (II El cambio de estrategia 1949-1952) Tomebamba Ediciones. Cuenca 2007-2008.

Genolls de sol

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

De l’altre costat del Montlleó

La carretera oficial que passa per Vistabella, dibuixada sobre els mapes, s’acaba al riu Montlleó.  Però el que mostren els mapes la realitat ho contradiu: les terres de Penyagolosa van més enllà del túnel de la CV-170, els veïns del territori es barregen i les llengües també. Sense prejudicis estranys, amb lògica, com passa a totes les terres de frontera, els habitants uneixen el que l’administració divideix.

Si no fas cas del mapa, després de Vistabella has de seguir pujant i la carretera creua el riu Montlleó, entra a terres de l’Aragó, voreja el pic de Penyagolosa i et deixa a Puertomingalvo, per als que som del territori:  El Puerto.

El nostre parlar valencià incorpora paraules de la parla castellana dels nostres veïns de més amunt, i les seues expressions han assimilat mots de la nostra llengua. Això s’ha creat al llarg d’uns segles en aquesta frontera sobre paper, i el contacte ha produït una riquesa lingüística indiscutible que ens permet comunicar-nos sense traductors.

Jose Castillo Gil estudia la toponímia d’El Puerto, tracta de fixar l’origen dels noms i el perquè de la seua evolució, i en la seua recerca troba també altres joies: ens ha regalat un document de 1910, una Acta que va delimitar els marges dels dos municipis seguint una llei del 23 de març de 1906, encara que els límits originaris entre El Puerto i Vistabella els hem de buscar a l’Edat Mitjana.

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.

Dolores i Rigoberto, mestres rurals

Ara fa poc més de tres anys, recent inaugurat el blog, vam rebre un correu electrònic:

Mi abuelo Rigoberto fué maestro de escuela en el período 1892 a 1896 en Vistabella, según relato en un libro de historia familiar al que le dedico varias líneas y una foto del abuelo de 1895.
Caso de estar interesados en la foto e incluso en la descripción se la podría enviar.
Fernando Belda
Málaga

Vam contestar de seguida i vam estirar del fil dels documents, amb el resultat d’ un relat de mestres, amor i mort a Vistabella que volem contar-vos.

[Escola de xiques] c.1887-1897 Dolores Redón podria ser la mestra vestida de blanc. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra

Aquesta història transcorre durant quatre anys a finals del segle XIX, quan les potes dels cavalls marcaven la velocitat i la carretera era un camí de terra. Quan Vistabella estava a catorze hores de Castelló, tenia més de dues-centes cinquanta cases i uns cent masos habitats.

El dia 14 de gener de 1893 va arribar a Vistabella un mestre, de nom Rigoberto Belda, que acabava d’aprovar les oposicions. Era de Xàtiva, tenia 22 anys i cobrava un salari de 825 pessetes, uns 5 euros actuals. 

Rigoberto Belda, mestre d’Instrucció Primària a Vistabella. 1895. Fons familiar Fernando Belda Vallés. Foto J.Derrey

Al cap d’un any es va casar en una de les mestres del poble, Dolores Redón Izquierdo, que era de Cortes de Arenoso. Mai no sabrem si es van fer nòvios a Vistabella, o si ja es coneixien d’abans perquè ella i les seues germanes, Maria Purificación i Carmen, també havien estudiat a l’Escola Normal de València, com havia fet Rigoberto. Sí que sabem del cert que a la família d’ella tots eren mestres, son pare, Jaime Redón Vives, era de Mora de Rubielos i sa mare Dolores era de Jérica.

Dolores i Rigoberto vivien al número 9 del carrer Sant Roc, i el 4 de setembre de 1895 va nàixer el seu fill Rigoberto Germán Belda Redón. La seua història d’amor acabaria pocs dies després: Dolores va morir d’una infecció a conseqüència del part quan encara no existien els antibiòtics, consta com a “septicèmia puerperal” en el certificat de defunció. Era el dia 22 de setembre, quan ella tenia 25 anys i el seu fillet 18 dies. Va ser enterrada al nou cementeri del poble, només feia quatre anys que s’havia tret des de dins del casc urbà a les afores, i una làpida de marbre blanc encara la recorda passats més de cent anys.

Acta de Defunció de Dolores Redón Izquierdo. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

Acta de naixement de Rigoberto German Belda Redón. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rigoberto va acabar el curs, però el 29 d’agost de 1896 va marxar de mestre a Montanejos i després a Guadasuar. Es va tornar a casar l’any 1900 i va tindre vuit fills més en la seua segona dona.

El fill de Dolores que va nàixer a Vistabella també va ser mestre i va exercir -ironies de la vida- a un poble anomenat Dolores, a la província d’Alacant.

Visures de ploma i tinta

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont