Arxiu d'etiquetes: guerra civil

9 de juny Dia Internacional dels Arxius inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

Primer mapa de fosas: 7 en Vistabella

El pasado 6 de febrero se presentó en la Casa dels Caragols de Castellón el primer mapa de fosas de la provincia de Castellón, y en el mismo se han catalogado 7 fosas existentes en el término municipal de Vistabella del Maestrat, ubicadas en diferentes localizaciones geográficas:

1. Cementerio municipal

2. Mas del Collet

3. Mas de Marimon

4. Mas dels Arcs.

También tenemos localizadas las dos del Mas del Garcío. Y sabemos de la existencia de más enterramientos en nuestro municipio, como por ejemplo en la Serra de la Batalla, en el Pla Amunt, o los aledaños del cementerio, aunque faltan por localizar los lugares exactos.

El objectivo de este programa se debe a que la […] recuperació dels restes de les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, tant militars com població civil i dels repressaliats del franquisme, suposa una acció terapèutica per a les famílies i un exemple pedagògic de convivència i de qualitat  democràtica per a la nostra societat, amb tot el que comporta com a referent de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. […]

La publicación ha sido posible gracias a la colaboración del Grup per la Recerca de la Memòria Histórica de Castelló y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia, ambos con cerca de quince años de trayectoria, y de la Asociación Científica ArqueoAntro, un equipo técnico especializado en Arqueología y Antropología Forense. Los tres grupos participantes trabajan para […]  transmetre a la societat que tancar el dol mitjançant l’homenatge i el record és una necessitat ritual de la nostra cultura, una forma de sensibilitzar a la ciudatania davant el terror, la mort i l’oblit, davant el nostre recent passat silenciat. […]

Agradeceremos toda información relativa a los posibles enterramientos en Vistabella para poder incorporarlos al Mapa de fosas.

Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

Ramón Robres Monferrer fue uno de los vecinos de Vistabella que no se conformaron con la derrota de la II República, y decidieron seguir luchando contra el régimen de terror impuesto por Franco y sus generales. Nació el 28 de febrero de 1906, hijo de José Aurelio Robres Centelles y Eliodora Monferrer Clérig, molineros del molí Més Alt.

Registre de naixement de Ramón Valero Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 Eran diez hermanos; uno de ellos, José, nacido el 7 de septiembre de 1903, fue deportado al campo de exterminio de Mauthausen en 1941,  ya publicamos su historia en otro artículo de este mismo blog: “De Vistabella a Mathausen“.  Patrocinio, otra hermana nacida el 18 de marzo de 1901, aunque de ideología derechista, fue encausada en 1940 por “injurias a la autoridad” (Sumario 130-C-41); se salvó de ingresar en prisión por los avales de los hermanos Odón y Ramón Salvador Monferrer.

Ramón figura, en su ficha de ingreso en el Ejército,  como “analfabeto, ojos azules, talla 1,63, residente en Vistabella calle Cárcel”. Encontramos otra referencia  en una relación de vecinos y vecinas de Vistabella encarcelados en la prisión de Burriana al finalizar la guerra por supuestas responsabilidades políticas, en ella se le menciona como “ausente en zona no liberada”. Aparece también en otro documento del Juzgado de Vistabella del 23 de enero de 1941 donde figura como “desaparecido”.

Sabemos que Ramón fue miliciano y seguramente militó en la CNT, se le acusó de participar en el asesinato del cura de Vistabella Manuel Tenesa, aunque esta acusación quedó desmentida por el testimonio que hizo de los hechos el enterrador Ramón Alcón.

Su nombre también aparece en una relación de guerrilleros en la que se indica: […] Vivía en Vistabella (Castellón). 23 sector, campamento de la Sénia. […] (Sánchez Cervelló, J. 2006, p.487). Su permanencia en la A.G.L. debió ser muy corta ya que en 2016 Raúl González Devis, investigando en los archivos del PCE, encontró su nombre en una relación de guerrilleros heridos e ingresados en el Hospital Varsovia de Toulouse procedentes de la Operación Reconquista en 1944. Este documento figura como anexo del libro de Dolores Vilar-Basanta “L’Hôpital Varsovie 1944-1950”, publicado en 1997 por la Universidad de Toulouse.

OPERACIÓN RECONQUISTA DE ESPAÑA

La operación Reconquista se planificó en el verano de 1944 después de que los nazis abandonaran el Midí francés tras sus primeras derrotas. Estaba promovida por la Unión Nacional de España (UNE), formada por elementos del ejército republicano que lucharon contra los nazis en suelo francés, y fue dirigida por Jesús Monzón Reparaz miembro de la dirección del PCE. La finalidad era establecer una cabeza de puente dentro de territorio español y formar un gobierno provisional que, con la ayuda de los aliados y de un levantamiento popular en el país, acabara con el régimen de Franco.

Los primeros movimientos se iniciaron a finales de agosto con el paso por la frontera de grupos de reconocimiento. Durante los meses de septiembre y octubre cruzaron varias columnas de guerrilleros para atacar objetivos y confundir al enemigo sobre el lugar por donde se iba a realizar la invasión. El 3 de octubre entró una brigada por Roncesvalles, el 5 por el valle del Roncal; a mediados de ese mes se produjeron infiltraciones por el País Vasco de las brigadas 10, 27 y 35 de la 102 División, y finalmente el día 19 la 102 División realizó ataques por toda la frontera mientras la 204 División penetraba en el valle de Arán con 112 brigadas de entre 300 y 400 hombres dirigidos por Vicente López Tovar.

Canejan, a la Val d’Aran (Lleida). Foto d’Antonio Giner, octubre 2017

La Brigada 551 de la que formaba parte Ramon Robres Monferrer pasó la frontera por el puerto de Era Roqueta dividiéndose después en tres columnas; una ocupó los pueblos de Canejan y Bausen, otra Les y Porcingles y la tercera, cruzando por los pasos de Estiuera y Cuma llegó hasta Bosost. Frente a ellos se encontraron a varias decenas de miles de efectivos (entre 30.000 y 60.000 según qué fuentes consultemos), de las fuerzas gubernamentales que Franco había ido movilizando al conocer la inminencia de la invasión; estaban formados principalmente por militares de reemplazo y en menor número por guardias civiles y policía nacional, dirigidos por militares de alta graduación como García Valiño, Jefe del Estado Mayor, o los generales Yagüe y Moscardó.

A pesar del amplio despliegue guerrillero que logró concentrar cerca de la frontera posiblemente a más de 7.000 hombres y ocupar 20 poblaciones, la operación resultó un fracaso debido a una mala organización, a las falsas expectativas de levantamiento popular en el interior creadas por la propaganda del PCE, y a la falta de colaboración y apoyo de Francia y de los países aliados que decidieron, una vez más, no implicarse.

Los guerrilleros mantuvieron el control del valle de Arán durante 11 días, con la excepción de Viella, hasta que el día 30 de octubre el ejército español, persiguiendo la retirada de las últimas columnas llegó a la frontera en Pont de Rei. Una vez en el país vecino De Gaulle ordenó desarmar a los guerrilleros españoles para asegurar la tranquilidad en las relaciones con Franco, a quien el gobierno francés había reconocido como gobernante legítimo el 16 de octubre de ese mismo año.

Aunque hay numerosos estudios publicados sobre la Operación Reconquista es difícil establecer el número exacto de víctimas debido a la disparidad en las cifras estimadas. Según los datos de la Guardia Civil en las fuerzas guerrilleras hubo 129 muertos y 218 prisioneros, y en las fuerzas gubernamentales 32 muertos sin mencionar el número de heridos. Otras fuentes más fidedignas de algunos historiadores apuntan la cifra de guerrilleros muertos en más de 200 y más de 100 en el ejército español, unos 400 guerrilleros conducidos a las prisiones de Zaragoza, San Sebastián y Ondarreta, y otros 200 guerrilleros extraviados que, o bien perdieron la vida en los enfrentamientos o fueron ejecutados después de ser detenidos. Otros decidieron internarse en España y dinamizar las guerrillas ya existentes o crear otras nuevas en el interior del país.

La mayor parte de los guerrilleros heridos fueron evacuados al Hospital Varsovia de Toulouse, entre ellos se encontraba Ramón Robres Monferrer que ingresó el 25 de octubre.

Continuará…

Correspondència municipal 1936-1937

Obrim una nova exposició virtual dedicada a la correspondència municipal de l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937. Un periode determinant per entendre els esteveniments previs a la guerra civil i el seu desenvolupament al llarg de 1937.

L’exposició virtual que inaugurem completa el treball de digitalització i descripció de les cartes rebudes a l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937 que vam encetar l’estiu de 2014 on vam seleccionar i publicar en l’apartat Correspondència Municipal. Per això, ara volem  presentar-vos la mostra ampliada en alguns dels documents que creiem que fan un relat d’aquells dies intensos i complexos, en l’afany d’aprofundir en la història de Vistabella i obrir l’arxiu municipal per a descubrir informacions del nostre passat més recent.

L’hem estructurada en diferents punts temàtics:

  1. Les Rogatives a Sant Joan de Penyagolosa
  2. Els partits republicans
  3. L’Ajuntament de Vistabella
  4. Bandos
  5. Circulars
  6. Escola republicana
  7. Camp d’aviació
  8. Els refugiats
  9. Telecomunicacions
  10. La guerra

Esteu convidats a navegar per la plataforma que permet diferents visualitzacions i recerques per paraules al buscador. També apropar-vos al contingut i forma dels documents: als segells de les institucions o a les firmes de les persones que van ser protagonistes.

L’enllaç DIRECTE dins de l’apartat : EXPOSICIONS VIRTUALS DE L’ARXIU DE VISTABELLA.

 

9 de juny. Arxius, ciutadania i interculturalisme

El dia 9 de juny se celebra el Dia Internacional dels Arxius, coincidint amb la data de creació del Consell Internacional d’Arxius (ICA/CIA). Aquest any sota el lema “arxius, ciutadania i interculturalisme” amb l’objectiu de:

  • conscienciar la ciutadania sobre la importància dels arxius perquè constitueixen la base dels seus drets i de la seva identitat
  • sensibilitzar els dirigents sobre els beneficis de la gestió documental per al bon govern i el desenvolupament
  • sensibilitzar tant el sector públic com el privat de la necessitat de preservar els arxius a llarg termini i facilitar-hi l’accés
  • conscienciar la ciutadania sobre la singularitat dels documents conservats en els arxius
  • promoure i millorar la imatge dels arxius a escala mundial

La celebració és un bon moment per a reivindicar polítiques decidides d’arxiu,  ja que pareix que cap dels governs valencians no les té presents en els seus programes. Amb freqüència, i no és casual, s’obliden que els arxius no només són patrimoni per a la història sinó que tenen un valor primari que és fer valdre els drets dels ciutadans i ciutadanes.

Com exemple que justifica la necessitat dels arxius actualment tenim damunt la taula el projecte de llei de Memòria Democràtica i per la Convivència de la Comunitat Valenciana que exigeix arxius municipals organitzats per tal de documentar els casos de violència durant la guerra civil i la postguerra. Citant el propi projecte: “El capítol primer es dedica als documents de la memòria democràtica valenciana. S’encomana als poders públics l’adopció de mesures per a la seua identificació, protecció i difusió, i especialment en cas de perill de deteriorament o degradació, o sostracció, destrucció o ocultació.” (Títol III, Del Dret a la memòria Demòcràtica Valenciana, Capítol I) Molt clars els artícles 17 al 19 del Títol III, Capítol I.

L’administració local conserva arxius municipals desorganitzats en forma de magatzem o falses plenes de pols que contenen informació rellevant per a portar a terme els objectius de la llei de Memòria Democràtica. Perquè sense arxius no podem documentar els processos repressius, ni oferir justícia, veritat i reparació.

 

 

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius

Sempre que llegim o fem recerca sobre la Guerra Civil trobem les obres mestres de Gerda Taro, Robert Capa o Agustí Centelles.

No tenim constància del seu pas per Vistabella del Maestrat però podria donar-se el cas que persones anònimes hagueren captat alguna imatge d’aquells anys: va haver moviments de refugiats cap a llocs més segurs, es va construir el camp d’aviació al Pla i va arribar la línia de telèfon. Amb tants canvis i desplaçaments no seria estrany que alguna càmera haguera deixat testimonis.

Conservem documents escrits però el material fotogràfic que hem localitzat fins ara és escàs: hem regirat els nostres àlbums, els arxius municipals i els arxius estatals, hem fet recerca a internet, als repositoris institucionals de les universitats i als arxius digitals, de manera que ara tenim imatges d’Atzeneta que no coneixíem, però encara no hem trobat res de Vistabella.

Per altra banda i amb molta relació amb les imatges que ens agrada conservar i investigar, volem fer una destacada menció als ARXIUS i la seua importància celebrant el Dia Internacional dels Arxius. L’objectiu d’aquesta data és posar de relleu el caràcter essencial dels arxius per a garantir una gestió eficaç, responsable i transparent, per a protegir els drets de la ciutadania, assegurar la memòria individual i col·lectiva, comprendre el passat, documentar el present i preparar el futur, tal com s’expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011.

VOS PROPOSEM TASQUES INVESTIGADORES I, SI VOLEU, FEINA D’ARXIU:

Aneu als àlbums de fotos familiars.

Busqueu en els caixons a casa de la uela al poble i regireu a les falses dins el baül.

Poseu interès a trobar alguna imatge per documentar la història de Vistabella del Maestrat que estem recopilant.

Si existeix, la trobarem.

1947_carrer_RSalvador167 d’octubre 1947. [Després de la bomba]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
Atzeneta23 Guerra Civil a Atzeneta del Maestrat.  Biblioteca Nacional de España.
cirilafotorefugiats1937. [Refugiats]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El maletín mexicano: los negativos perdidos de Taro, Capa y Chim     

Expedients de la guerra civil: Causa general

Hem trobat al portal PARES del Ministerio de Cultura un expedient digitalitzat sobre la mort de Mossèn Manuel Tenesa Palanques, rector del poble quan va esclatar la guerra civil.  Aquest informe és la versió dels fets que va redactar José Escrig -primer capellà que va arribar a Vistabella quan van entrar els nacionals i que és conegut per tots com a mossèn Pepet-.

Com es pot constatar va redactar un informe el 4 d’octubre de 1938, basat en conjectures i suposicions: “según se dijo”, “probablemente”, “ignoramos”, “se sospecha”, de manera que resulta contradictori respecte a l’altra versió que coneixem i que està continguda en el full del consell de guerra sumaríssim que ja se li havia fet a Ramón Alcón davant d’un jutge militar tres mesos abans: el 10 de juliol de 1938. A l’informe de mossèn Pepet es van afegir dos fulls redactats en la mateixa línia per la Guàrdia Civil, i on es comença acusant de la mort de mossèn Tenesa a “unos milicianos de Alcora”, però es dóna el nom de José Monfort Monfort com un dels mateixos. I s’afegeix una llista de persones a qui culpar de les destrosses de l’església.

Per contra, en la referida declaració del consell de guerra (1) es pot llegir que l’agutzil del poble va anar a buscar a Ramón Alcón perquè tenia les claus del cementeri i era l’enterrador. També es diu que cinc milicians -quatre del poble i un de fora- van portar mossèn Manuel Tenesa al cementiri. I s’explica amb detalls, amb noms i cognoms, qui va disparar, i qui vigilava, especifica clarament que no el van torturar, ni tampoc li van tallar el coll. Va rebre quatre impactes de bala al cap que li van provocar la mort instantània, i va ser de seguida soterrat. Quan mossèn José Escrig va escriure el seu informe ja es tenia aquesta informació, que ell va obviar lògicament. Per tant, de l’execució de mossèn Manuel Tenesa només se’n va fer circular la versió dels vencedors, a la qual es van anar afegint detalls i aportacions personals que la van adornar per engrandir-ne la crueltat.
Amb els seus informes, el bàndol nacional va elaborar l’expedient anomenat “Causa General” (2), tot un procès judicial obert pels vencedors per informar “de los delitos y otros aspectos de la vida en la zona roja desde el 18 de julio hasta la liberación”: recollida d’informació sobre morts i desapareguts, però també informes sobre els dirigents republicans, que es poden consultar on line. Els següents fulls són els que fan referència al nostre poble. Mereix especial menció l’informe de la comandancia de la guàrdia civil que ocupa els tres darrers fulls.

Causa General de 1938. FC-CAUSA_GENERAL,1404,Exp.46:

Causa General de 1941. FC-CAUSA_GENERAL,1403,Exp.27:

(1) Transcrita en fragments a la pàgina 40 del llibre “El temps perdut. Memòria històrica de Vistabella”. Grup per la Recerca de la memòria històrica de Castelló. Universitat Jaume I. Castelló de la Plana, 2014.

(2) GIL VICO, P: “Ideología y represión: la Causa General. Evolución histórica de un mecanismo jurídico-político del Régimen Franquista”. Revista de Estudios Políticos (Nueva época), nº 101, 1998, pp. 159-189.