Arxiu de la categoria: Història

Què fa un plat de la Cartuja de Sevilla en una trinxera del mas del Collet?

L’associació ArqueoAntro va començar la seua actuació a Vistabella el passat mes d’agost. Aquest grup d’especialistes en arqueologia i antropologia col·labora en el Centre d’Estudis de Penyagolosa i en el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en la localització, identificació i recuperació de vestigis de la guerra: d’una part fan exhumacions dels cossos dels combatents per a retornar-los a les famílies o per soterrar-los al cementeri en dignitat, i d’una altra els seus estudis permeten elaborar mapes, senyalitzacions i rutes de visita amb finalitats didàctiques, per fomentar la memòria democràtica.

Moment de la troballa en l’excavació d’un tram de trinxera

En una trinxera s’espera trobar objectes metàl·lics, per això es treballa en detectors, però en el primer tram d’una trinxera al mas del Collet van aparèixer restes de ceràmica. I no una ceràmica qualsevol: el segell de la Cartuja de Sevilla, de porcellana china opaca, indica la pertinença a una vaixella molt específica, la de la Fàbrica la Cartuja Pickman-SA.

La Fàbrica de la Cartuja va ser creada per Carlos Pickman i el seu germanastre Benjamín Harris aprofitant un lloguer fruit de la desamortització de Mendizábal i que després van comprar convertint-se en una industria de gran importància. Va ser proveïdora de la Casa Reial a finals del segle XIX i va rebre nombrosos reconeixements pels seus productes de cristalleria i ceràmica. El 1883 va morir Carlos Pickman, en un moment de creixement de l’empresa, i es va optar per mantindre-la com a societat anònima. L’evolució de l’empresa va ser intensa al llarg del segle XX, amb greus problemes en els treballadors i en les diferents polítiques lliurecanvistes o proteccionistes, depenent del govern. El declivi va anar constatant-se per mil motius, com la falta de modernització, la impossibilitat de renovació, l’incendi de 1950 i finalment l’expropiació el 1977.

Els fons documentals de l’empresa es troben conservats a l‘Arxiu Històric Provincial de Sevilla

 

Desconeixem el recorregut d’uns plats de ceràmica fabricats a Sevilla i que van a morir al mas del Collet dins una trinxera republicana que vigila, de cara al Montlleó, com baixa l’enemic des de l’Aragó.

Comprava el Govern plats de ceràmica per a enviar als soldats del front? No arribava aquest material i els soldats confiscaven o demanaven plats dels domicilis particulars? Tenim la certesa que cap soldat va menjar dins la trinxera del mas del Collet després del juny de 1938: els darrers ocupants es van rendir i van ser afusellats allí mateix. Les restes de tres plats de la Cartuja de Sevilla en van ser testimonis.

Reconstrucció dels tres plats. Foto Eloy Ariza

Podeu visualitzar els treballs d’ArqueoAntro este mes d’agost 2020 al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa: Primera intervenció d’ArqueoAntro a Vistabella

Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

Quina solispassa!

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

L’estiu de l’Arxiu

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada La causa contra Franco és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les 50 pessetes d’Eva Perón

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Un cuartel en el Mas Cremat

En el año 1947 se instaló un destacamento provisional de la guardia civil en el Mas Cremat, agrupación de masías alejadas de Vistabella unos 14 kms dentro de la Sierra del Boi. La fecha exacta del inicio de la actividad de este grupo de guardias civiles (seguramente un jefe de puesto y cuatro guardias) se desconoce, aunque con toda seguridad fue posterior al 23 de junio, fecha en la que fue asesinado Joaquín Edo Pitarch en el Mas de Sant Bertomeu. Tampoco se conoce la fecha de clausura del destacamento ni los nombres de los guardias allí destinados, sabemos gracias a Ricardo Pardo Camacho del Aula Militar Bermúdez de Castro, que ni en las Guías Generales de Castelló de 1947/48, ni en los escalafones de 1952/53, aparece referencia alguna.

Mas Cremat. 2017. Foto de Antonio Giner

El objetivo de la guardia civil era controlar la actividad guerrillera antifranquista en los aledaños del barranco del río Monlleó, zona estratégica colindante con los términos municipales de Mosqueruela, Vilafranca, Benassal y Culla, y escenario de varias acciones de la Agrupación guerrillera de Levante (A.G.L.) en 1947, todas ellas minuciosamente descritas en los informes de la guardia civil y en varios trabajos de historiadores.

[…] Al anochecer del 31 de marzo (1947) se presentaron ocho guerrilleros en la masía Cremat en el término de Vistabella (Castellón) y bajo amenazas de muerte exigieron a su dueño Juan Vicente Fabregat la entrega de 40.000 ptas, como multa que le imponían por haber denunciado el paso de unos guerrilleros que se dirigían a Francia. Al manifestarles que no tenía el dinero, se llevaron secuestrados a dos de sus hijos, que fueron liberados al día siguiente tras la entrega de 7.500 ptas, aunque le advirtieron que buscase el resto del dinero exigido, pues irían a cobrarlo más adelante […] Los hijos de Juan Vicente eran Juan y Landelino. Proceso a Vicente Galarza “Andrés”, jefe de la AGL, ACGM, Valencia, Sumarísimo 85-V-47, f. 538. Otras fuentes indican que el pago fue de 13.500 ptas, vid. APCE, Madrid, Movimiento Guerrillero, caja 105, carpeta 4-11, f. 73. Informe del 33o Tercio de la G.C.

Aquí hay que añadir que a otro vecino del mas Cremat, Gregorio Celades Edo, también le reclamaron el pago de 6.000 ptas por haber colaborado en la detención de los cuatro huidos, según consta en informe de la guardia civil.

[…] El 31 de mayo a las 11 de la noche se presentaron tres guerrilleros en el mas Cremat del término de Vistabella (Castellón) donde pidieron comida, les ofrecieron huevos y tomaron dos cada uno, pretendieron pagar su importe pero el dueño no quiso. Al marchar, tras haber estado en la masía unos tres cuartos de hora, se llevaron tres camisas usadas y dos pellejos de vino vacíos. Advirtieron al dueño que no diera cuenta de su presencia a la G.C. hasta pasados dos días “pues ellos se enterarían y en caso de hacerlo lo pagarían caro. No hubo atropello alguno, incluso le dieron la mano al despedirse”. Al celebrarse la romería desde Culla a la ermita de San Juan en Peñagolosa el lunes 2 de junio a las 9 de la mañana, pasaron por esta masía. Compuesta la comitiva por el cura de Culla y numerosos feligreses, les salió al paso Juan Vicente Salvador, el masovero del mas Cremat, y les dijo “que anduviesen con cuidado pues por allí habían estado los bandoleros”. Transcurridas las 48 horas que habían ordenado los guerrilleros, el martes día 3, a las dos de la madrugada, Alejandro Albert Monferrer, el dueño de la masía, y Juan Vicente Salvador, su mediero, subieron a Vistabella y se presentaron en la casa cuartel donde dieron cuenta. […]
Escrito fechado en Castellón el 7 de junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

[…] El 23 de junio en Vistabella (Castellón) una partida de seis guerrilleros asesinaron al ermitaño de la ermita de San Bartolomé, posiblemente por haberles delatado. Sobre las nueve y media de la noche cuando se hallaba sentado en un muro inmediato a la ermita su ermitaño Joaquín Edo Pitarch, de 55 años, vecino de Vistabella, acompañado de Manuela, su hija de 6 años, se les presentaron seis guerrilleros, que se dirigieron hacia éste. En ese momento acudió también su otra hija, Adelina, de 20 años, que regresaba con el ganado y vio mientras lo encerraba en el corral como hablaron con su padre y le preguntaban si tenía armas. Le ayudaron los guerrilleros a encerrar los animales y le indicaron que se diera prisa. Una vez terminaron le ordenaron que entrara en la casa junto con su hermana pequeña, y una vez dentro les cerraron la puerta. Los guerrilleros al momento efectuaron seis disparos sobre el vientre del infortunado, dándose a la fuga a continuación. Al oír quejarse al padre, la hija y su esposa salieron de la casa a los diez minutos, y le encontraron malherido, falleció media hora después. Este asesinato causó extrañeza pues el ermitaño mantenía gran simpatía con todos los masoveros. Se achacó esta venganza posiblemente a que en el año 1940 cuatro huidos que pretendían pasar a Francia fueron detenidos por fuerzas del puesto de Vistabella, al recibir una confidencia del dueño del mas Cremat y posiblemente creyeran que el ermitaño también hubiera sido partícipe de esta denuncia, pues había una gran relación y amistad entre ambos. […]
Escrito fechado en Castellón el 28 d junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

Las anteriores reseñas están publicadas en el libro de SANCHÍS ALONSO, José Ramón. “Maquis: Una historia falseada. La Agrupación Guerrillera de Levante : desde los orígenes hasta 1947”. Zaragoza. 2007. Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Dirección General de Patrimonio Cultural, Gobierno de Aragón y Asociación Pozos de Caudé (Teruel) 2 vols. pp. 816, 817 y 822.

Los motivos de la ejecución de Joaquín Edo, del secuestro de Juan y Landelino, y de la extorsión a Gregorio Celades recogidos en los informes de la guardia civil, aunque ciertos, son  incompletos. Basándonos en dichos informes, en otros existentes en los archivos del P.C.E. y en los testimonios coincidentes de varios vecinos, podemos aclarar un poco esta historia. Por otra parte todos coinciden también en que la detención de los huidos de la coveta del Soero, se produjo en 1939 y no en 1940 como indica la guardia civil, y es muy probable que fuera así ya que existe una entrada en el libro de actas municipales de 1939 en la que figura el coste de la manutención de varios forasteros detenidos en los calabozos de Vistabella.

17-9-1939 […] Aprobar y pagar los gastos realizados por la manutención de varios detenidos forasteros durante cinco días que importa la cantidad de 114’50 ptas. y que dicha cantidad se pague del capítulo de imprevistos. […] Actas municipales, AMV tomo 20.

Pepito de Mosqueruela. Archivo provincial de Teruel. Imagen cedida por Raül González Devís, autor de “Maquis i masovers”

En resumen se puede afirmar que estas acciones del grupo guerrillero de José Vicente Zafón “Pepito de Mosqueruela”, fueron consecuencia de la denuncia ante la guardia civil que ocasionó la detención y posterior fusilamiento de los huidos, después de ser sometidos a interrogatorios durante varios días. Los detenidos eran cuatro soldados republicanos fugitivos que intentaban llegar a Francia después de finalizar la guerra en 1939, y estuvieron varios días esperando la recuperación de uno de ellos que viajaba herido.
Juan Vicente Fabregat después de que pasaran por su masía pidiendo comida, les denunció en el cuartelillo de Vistabella y preparó con la guardia civil un plan para capturarles con la ayuda de otros vecinos armados, entre ellos Joaquín Edo Pitarch. Con engaños les convencieron de ir por la noche a cenar al Mas Cremat, allí el grupo de vecinos consiguió reducirlos y atarlos y mandaron aviso a Vistabella. Hasta que la guardia civil se presentó por la mañana, como afirman varios testimonios, Joaquín Edo maltrató a uno de ellos lanzándole cerillas encendidas al pecho descubierto. Después de varios días, cuando fueron sacados del calabozo y trasladados, los detenidos presentaban un estado físico lamentable y fueron obligados a subir a un camión atados entre ellos mientras eran golpeados con un vergajo.

Posteriormente a estas detenciones el jefe de puesto de la guardia civil de Vistabella, el cabo Juan Bezares García, fue ascendido de grado, y el vecino del Mas Cremat y colaborador de la guardia civil, Manuel Vicente Barreda, ingresó en el cuerpo siendo trasladado a Benicassim para protegerle de posibles represalias. También se creó un “Somatén” en el que participaron varios vecinos de masías de la zona adictos al Régimen. El destacamento del Mas Cremat duró pocos años, sabemos que en 1952 ya no existía, ya que en los informes de la guardia civil no figura entre las fuerzas que participaron en la redada organizada para capturar al guerrillero Isaías Jiménez Utrillas “Maquinista” que finalmente fue encontrado asesinado en una balsa próxima al Mas de Monsó.

Como dato complementario hay que añadir que algunos vecinos eran obligados a llevar suministros al destacamento desde Vistabella, se les encargaba un trabajo al cual no podían negarse y por el que no se cobraba. Eduardo Safont recuerda que tendría unos 19 años cuando transportó con su macho la comida que los guardias recibían del economato de la guardia civil.

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

IN MEMORIAM. Epifanio Pitarch Gascó (1899-1947)

En palabras del historiador Salvador Fdez. Cava, la memoria histórica es como una lluvia fina y persistente que poco a poco va calando. La recuperación de la memoria de quienes lucharon contra el fascismo y padecieron la brutal represión de la dictadura es una tarea necesaria y obligada por decencia democrática.

Epifanio Pitarch Gascó desapareció en manos de la guardia civil después de ser detenido en Vistabella en 1947, acusado de colaborar con el movimiento guerrillero antifranquista. Estos son datos ya conocidos, pero gracias a algunos testimonios y a las investigaciones realizadas durante estos últimos años en diferentes archivos, y sobre todo a la persistencia de la familia en esclarecer y recuperar la memoria de Epifanio, han salido a la luz nuevas informaciones que permiten ir reconstruyendo su biografía.

Nació en el Mas de Pessetes de Vistabella, cambiando varias veces de residencia dentro del término municipal de Puertomingalvo (Teruel), en la masía de Las Simonas y masía de Griva. Ya casado con Francisca Tena Gascó volvieron a Vistabella en 1935 donde fijaron su residencia definitiva, y trabajó de carpintero en su taller del carrer Sense Cap donde recibió algunos encargos del ayuntamiento.

Pagos: […] a Epifanio Pitarch, carpintero, 37,10 ptas. por jornales y materiales para la construcción de una puerta para el cuartel de la guardia civil. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 181-12-1935)

Pagos: […] a Epifanio Pitarch 17.50 ptas. por pago de los objetos detallados en el recibo adjunto, empleados en la Escuela de Niños. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 15-3-1936)

Poco antes de la entrada en Vistabella de las tropas de García Valiño el 3 de junio de 1938, viajó a Socuéllamos (Ciudad Real) junto a otros vecinos, allí estuvo trabajando algunos meses hasta que regresó a su domicilio al ser llamado a quintas por segunda vez. (Testimonio oral)

El 10 de febrero de 1941 fue detenido en Vistabella y conducido al Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores n.º 63, 3ª compañía, de Valencia, donde permaneció ingresado hasta el 6 de septiembre del mismo año. (Archivo militar de Guadalajara).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hay que destacar que Epifanio anteriormente ya había realizado el servicio militar con el reemplazo de 1920, que su quinta fue llamada a filas y participó en la guerra, y que tuvo que volver a hacer el servicio militar en 1939. Los motivos de su detención e internamiento no constan en la documentación del BDST, tal vez el estudio de la documentación de Falange de Vistabella, que tenemos pendiente de verificar, pueda aportarnos algún informe o denuncia que expliquen su detención.

Ahora sabemos gracias a otro testimonio que después de su detención en 1947, fue trasladado a la cárcel de Lucena del Cid donde fue visitado por su esposa Francisca; Raül González Devís (GRMHC) buscó sin éxito su partida de defunción en el Registro Civil de ese ayuntamiento, por lo que es de suponer que su “desaparición” se pudo producir durante el traslado desde Lucena a la cárcel de Castellón.

Ver el artículo de J. L. Porcar en este mismo blog: “Epifanio, la memòria recuperada, a la recerca de la veritat” y la carta de Eva Pitarch, su nieta, reproducida a continuación.

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Charla del brigadista internacional Josep Almudéver

Imatge José Jordán

Dentro del programa de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat se ha podido incluir a última hora una charla de JOSEP ALMUDÉVER MATEU, de 99 años, uno de los dos últimos brigadistas internacionales vivos.

Aprovechando su estancia temporal en Alcàsser, se ha ofrecido a participar en las Jornadas y, aunque el programa ya estaba cerrado, hemos ajustado su intervención para el domingo día 12 a las 17.30. La salida prevista para el día 12 a las trincheras de la Serra de la Batalla se mantiene, pero durará sólo medio día volviendo al pueblo para comer.

Josep Almudéver nació en Marsella, a los 17 años falsificó su documentación para poder ingresar en el Ejército Popular de la República Española. Fue herido en el frente por un obús y evacuado a Valencia. Se alistó en las Brigadas internacionales, aprovechando su doble nacionalidad francesa y española. Pasó por los campos de concentración de Los Almendros y Albatera, por las cárceles de Porta Coeli, la Modelo y Aranjuez y al salir se exilió a Francia. Entre 1945 y 1947 actuó como enlace y punto de apoyo de la guerrilla antifranquista en Alcàsser, Picassent, Silla… En la actualidad vive cerca de Toulouse y viaja todos los años a España el 14 de abril, acompañado del historiador Toni Simó, para dar ciclos de conferencias en institutos, asociaciones, partidos… La Generalitat Valenciana le otorgó el galardón de Embajador en 2016. Es un ejemplo de compromiso inquebrantable, y un testimonio viviente que tendremos la suerte y el honor de compartir el próximo día 12 en Vistabella del Maestrat.

Foto de Josep Aguado, Marina Fuertes i Carles Sánchez

IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Los días 11, 12 i 18 de agosto se celebraran la IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat.

La Batalla de Levante, de la que este año se cumple el 80 aniversario, y la guerrilla antifranquista serán los temas principales que se tratarán en las jornadas de este año; además se presentará el primer mapa de fosas de la provincia de Castelló, y haremos dos recorridos, uno urbano explicando algunos episodios de la II República y la guerra civil, y otro visitando las trincheras de la Serra de la Batalla.

Os esperamos. Salud y memoria.

Festejos taurinos durante la II República. El Niño de la Estrella

El origen del movimiento contra los espectáculos taurinos no es reciente, ya durante la II República algunos sectores del Movimiento Anarquista a través de la prensa confederal intentaban concienciar a las clases populares contra esta anacrónica aberración. El Gobierno republicano también intentó acabar con este tipo de espectáculos promulgando una Orden en 1931, justificada con muy buen criterio, por motivos de humanidad y porque […] “el Gobierno de la República tiene que cumplir una misión de Cultura” […] Se prohibía así la celebración de corridas de toros y se autorizaba a los gobernadores civiles a destituir a los alcaldes en cuyas poblaciones se realizaran. Sin embargo, al constatar que esta Ley se incumplía reiteradamente, se promulgó una nueva disposición en enero de 1932 que […] permitiría celebrar corridas de toros y novillos en plazas provisionales, siempre que la lidia corriese a cargo de toreros profesionales, prohibiendo “en absoluto que se corran toros y vaquillas ensogadas o en libertad por las calles y plazas de las poblaciones” […]

En 1932 el Ayuntamiento de Vistabella comunicó al Gobernador Civil la celebración de una corrida de becerros en la que, para cumplir con las disposiciones vigentes, contrataron a Silvino Rodriguez, nombre con el que el Niño de la Estrella debutó en 1928.

422/14-11-32. Castellón-Gobernador Civil.
[…] Participando que entre 3 y 4 de la tarde de hoy ha sido llevado al matadero un becerro y antes de entrarle a dicho establecimiento ha sido capeado y muerto a estoque, que eso era costumbre antigua y el caso de hoy ha sido una repetición de aquellos hechos, no obstante esta Alcaldía lo pone en conocimiento de dicha Autoridad por considerarlo no es una infracción a las disposiciones vigentes, y que no ha habido el menor incidente que lamentar. […]

El día 18 Gobernador Civil preguntó al Ayuntamiento por los autores de la capea y ese mismo día le respondieron:
[…] los autores de la capea que tuvo lugar el día 14 del corriente fueron D. Francisco Gil Solsona, D. Ignacio P. Gomis Alonso, auxiliados por el novillero Silvino Rodriguez (a) Niño de la Estrella, natural de la aldea de La Estrella del municipio de Mosqueruela (Teruel) auxiliado por un compañero y un hijo del vecino de Villafranca del Cid, Julio Monfort. […]

La Estrella. Término municipal de Mosqueruela (Teruel) Vista desde el término municipal de Vistabella del Maestrat

Entre 1932 y 1935 se continuaron realizando corridas de becerros. El Reglamento de Policía y Espectáculos Públicos de 1935 reiteraba la prohibición de correr toros y novillos por las calles, por lo que es de suponer que durante todo este periodo no se corrieron toros embolados en las fiestas de Vistabella.

En 1935 el Niño de la Estrella volvió a torear en Vistabella.

[…] También, en el año 1935, se desplazó a Vistabella en donde toreó otro astado en la Placeta del Matadero (sic), al prohibírselo en su pueblo […]  (Monferrer Guardiola, 2010, p.146, nota 169.) […] Cuenta L. Portillo, “un vecino de Vistabella, que era conocido por “Paco” [Gil Solsona], el de la lotería [así conocido porque le tocó la lotería] y que ejercía como practicante [y barbero] en dicho pueblo, recibió un regalo del Niño de la Estrella consistente en una alfombra, que mi mujer, cuando aún era una niña, bordó en ella la siguiente inscripción: “Recuerdo del Niño de la Estrella” cf. Portillo, 1985a. Este texto lo reproduce Navarro, 2003, p. 133 […]

El Niño de La Estrella.

Silvino Zafón Colomer nació el 12-09-1908 en La Estrella (Mosqueruela), en una familia de 5 hermanos hijos de Ramón Zafón y Petronila Colomer. A los 8 años empezó a trabajar de pastor hasta que cumplió los 12 y viajó a Barcelona para trabajar en el negocio de un familiar.

Debutó en público en Vinarós el 01-09-1928 con el nombre artístico de Silvino Rodriguez, y ese mismo año se trasladó a Francia donde participó en 14 festejos taurinos en la región del Midí. En 1930 volvió a España y debutó en Madrid el 28 de junio.

El Liberal (Madrid. 1879). 7/8/1928

En el otoño de 1936 después de comenzar la guerra, hubo un éxodo de toreros famosos a zonas controladas por los golpistas, pero el Niño de La Estrella, fuertemente comprometido con su ideología izquierdista, permaneció en zona republicana y participó en una corrida en Barcelona a beneficio de las Milicias Antifascistas. A finales de 1937 se incorporó a la 96ª Brigada Mixta del Ejército Popular (“Brigada de los Toreros”), donde se alistaron los toreros de izquierdas a través de la Asociación de Matadores de Toros y Novillos de cuya junta directiva formó parte. El Niño de La Estrella fue comisario político y peleó en el frente de Teruel.

Después de la guerra, con el pretexto de que había tenido una escopeta en el año 1930, fue encarcelado unos días en la cárcel de Mosqueruela y después en la de Torrero (Zaragoza), después de esto su situación se hizo muy difícil permaneciendo inactivo entre 1943 y 1947, su última actuación en Castellón fue en 1941 en una novillada de las fiestas de La Magdalena.

En 1945, en un amplio operativo organizado por la Guardia Civil para acabar con el grupo guerrillero de José Ramia Ciprés (“Petrol”), fueron detenidas 14 personas de varios pueblos de Teruel y Castellón acusados de encubrir o colaborar con la guerrilla. El 13 de junio la Guardia Civil de Villafranca al mando del Capitán Eustasio Llorente Sáinz, se presentó en La Estrella con Juan Pallarés Márquez, miembro del grupo de Petrol detenido en Monroyo el 31 de mayo, este declaró que Silvino Zafón había actuado como enlace mientras los guerrilleros permanecieron escondidos durante 30 días en una cueva próxima a La Estrella para burlar el cerco de la Guardia Civil. La acusación de Juan Pallarés ocasionó la detención de Silvino y de su hermano Demetrio, ambos fueron conducidos a la Prisión Provincial de Castellón, después a la de Teruel y finalmente ingresaron en la de Zaragoza donde Silvino permaneció hasta el 24 de noviembre de ese mismo año. Ambos hermanos fueron puestos en libertad condicional por falta de pruebas, sin embargo otros vecinos de La Estrella no tuvieron la misma suerte; el matrimonio formado por Saturnino Colomer Lázaro y Felipa Pallarés Vicente fue detenido el 21 de abril en su domicilio en la masía de La Clotada (Mosqueruela), y trasladado a La Estrella donde Saturnino recibió una brutal paliza a manos de la Guardia Civil de la que fue testigo el vecino Julio Peris Salvador. Saturnino,  condenado a muerte, fue ejecutado en la Prisión de Zaragoza a las 6.30 horas del 4 de octubre de 1947, junto a Jesús Borrás Salavert y José M.ª Alarcón Flores acusados de pertenecer a  la partida de “Petrol”. Felipa fue condenada a 12 años y un día de los que cumplió 8 años volviendo posteriormente a residir en La Estrella.

Después de pasar por la cárcel, Silvino Zafón tuvo una vuelta fugaz a los ruedos, su última actuación fue en 1948, el mismo año que marchó a Francia (Arlés) donde continuó por un tiempo con su profesión. El 14-03-1963, a los 54 años falleció en un accidente de tráfico.

FUENTES:

Fortanet, X.  Silvino Zafón Colomer “Niño de la Estrella”. Último torero republicano. Programa Fiestas Patronales Virgen de la Estrella. Mosqueruela. 1986.

“La Brigada de los Toreros” entrevista a Javier Pérez Gómez. El sueño igualitario/Cuadernos Cazabaret n.º 21, 23 de noviembre de 2005. http:/www.elmasino.com/cazabaret/esi/21

Portillo de Ibarlucea, L. “Un famoso torero del Maestrazgo. El Niño de la Estrella”. Diario de Teruel. Fiestas del Ángel. 16 junio 1985a, s.p.  (Ref. A Vistabella)

MONFERRER GUARDIOLA, Rafael. El Niño de la Estrella. Publicaciones de l’Ajuntament de Vilafranca, nº 2. 2010. Nota de prensa:   http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/espectaculos/biografia-el-nino-estrella-rescata-arte-toreo_609122.html

– Entrevista con Julio Peris Salvador el 25-7-2015.

– Registro de correspondencia del Ayuntamiento de Vistabella 1932-1935.

– Procedimiento Sumarísimo Ordinario 351-45.

 

Complim quatre anys

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Primer mapa de fosas: 7 en Vistabella

El pasado 6 de febrero se presentó en la Casa dels Caragols de Castellón el primer mapa de fosas de la provincia de Castellón, y en el mismo se han catalogado 7 fosas existentes en el término municipal de Vistabella del Maestrat, ubicadas en diferentes localizaciones geográficas:

1. Cementerio municipal

2. Mas del Collet

3. Mas de Marimon

4. Mas dels Arcs.

También tenemos localizadas las dos del Mas del Garcío. Y sabemos de la existencia de más enterramientos en nuestro municipio, como por ejemplo en la Serra de la Batalla, en el Pla Amunt, o los aledaños del cementerio, aunque faltan por localizar los lugares exactos.

El objectivo de este programa se debe a que la […] recuperació dels restes de les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, tant militars com població civil i dels repressaliats del franquisme, suposa una acció terapèutica per a les famílies i un exemple pedagògic de convivència i de qualitat  democràtica per a la nostra societat, amb tot el que comporta com a referent de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. […]

La publicación ha sido posible gracias a la colaboración del Grup per la Recerca de la Memòria Histórica de Castelló y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia, ambos con cerca de quince años de trayectoria, y de la Asociación Científica ArqueoAntro, un equipo técnico especializado en Arqueología y Antropología Forense. Los tres grupos participantes trabajan para […]  transmetre a la societat que tancar el dol mitjançant l’homenatge i el record és una necessitat ritual de la nostra cultura, una forma de sensibilitzar a la ciudatania davant el terror, la mort i l’oblit, davant el nostre recent passat silenciat. […]

Agradeceremos toda información relativa a los posibles enterramientos en Vistabella para poder incorporarlos al Mapa de fosas.

Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

Ramón Robres Monferrer fue uno de los vecinos de Vistabella que no se conformaron con la derrota de la II República, y decidieron seguir luchando contra el régimen de terror impuesto por Franco y sus generales. Nació el 28 de febrero de 1906, hijo de José Aurelio Robres Centelles y Eliodora Monferrer Clérig, molineros del molí Més Alt.

Registre de naixement de Ramón Valero Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 Eran diez hermanos; uno de ellos, José, nacido el 7 de septiembre de 1903, fue deportado al campo de exterminio de Mauthausen en 1941,  ya publicamos su historia en otro artículo de este mismo blog: “De Vistabella a Mathausen“.  Patrocinio, otra hermana nacida el 18 de marzo de 1901, aunque de ideología derechista, fue encausada en 1940 por “injurias a la autoridad” (Sumario 130-C-41); se salvó de ingresar en prisión por los avales de los hermanos Odón y Ramón Salvador Monferrer.

Ramón figura, en su ficha de ingreso en el Ejército,  como “analfabeto, ojos azules, talla 1,63, residente en Vistabella calle Cárcel”. Encontramos otra referencia  en una relación de vecinos y vecinas de Vistabella encarcelados en la prisión de Burriana al finalizar la guerra por supuestas responsabilidades políticas, en ella se le menciona como “ausente en zona no liberada”. Aparece también en otro documento del Juzgado de Vistabella del 23 de enero de 1941 donde figura como “desaparecido”.

Sabemos que Ramón fue miliciano y seguramente militó en la CNT, se le acusó de participar en el asesinato del cura de Vistabella Manuel Tenesa, aunque esta acusación quedó desmentida por el testimonio que hizo de los hechos el enterrador Ramón Alcón.

Su nombre también aparece en una relación de guerrilleros en la que se indica: […] Vivía en Vistabella (Castellón). 23 sector, campamento de la Sénia. […] (Sánchez Cervelló, J. 2006, p.487). Su permanencia en la A.G.L. debió ser muy corta ya que en 2016 Raúl González Devis, investigando en los archivos del PCE, encontró su nombre en una relación de guerrilleros heridos e ingresados en el Hospital Varsovia de Toulouse procedentes de la Operación Reconquista en 1944. Este documento figura como anexo del libro de Dolores Vilar-Basanta “L’Hôpital Varsovie 1944-1950”, publicado en 1997 por la Universidad de Toulouse.

OPERACIÓN RECONQUISTA DE ESPAÑA

La operación Reconquista se planificó en el verano de 1944 después de que los nazis abandonaran el Midí francés tras sus primeras derrotas. Estaba promovida por la Unión Nacional de España (UNE), formada por elementos del ejército republicano que lucharon contra los nazis en suelo francés, y fue dirigida por Jesús Monzón Reparaz miembro de la dirección del PCE. La finalidad era establecer una cabeza de puente dentro de territorio español y formar un gobierno provisional que, con la ayuda de los aliados y de un levantamiento popular en el país, acabara con el régimen de Franco.

Los primeros movimientos se iniciaron a finales de agosto con el paso por la frontera de grupos de reconocimiento. Durante los meses de septiembre y octubre cruzaron varias columnas de guerrilleros para atacar objetivos y confundir al enemigo sobre el lugar por donde se iba a realizar la invasión. El 3 de octubre entró una brigada por Roncesvalles, el 5 por el valle del Roncal; a mediados de ese mes se produjeron infiltraciones por el País Vasco de las brigadas 10, 27 y 35 de la 102 División, y finalmente el día 19 la 102 División realizó ataques por toda la frontera mientras la 204 División penetraba en el valle de Arán con 112 brigadas de entre 300 y 400 hombres dirigidos por Vicente López Tovar.

Canejan, a la Val d’Aran (Lleida). Foto d’Antonio Giner, octubre 2017

La Brigada 551 de la que formaba parte Ramon Robres Monferrer pasó la frontera por el puerto de Era Roqueta dividiéndose después en tres columnas; una ocupó los pueblos de Canejan y Bausen, otra Les y Porcingles y la tercera, cruzando por los pasos de Estiuera y Cuma llegó hasta Bosost. Frente a ellos se encontraron a varias decenas de miles de efectivos (entre 30.000 y 60.000 según qué fuentes consultemos), de las fuerzas gubernamentales que Franco había ido movilizando al conocer la inminencia de la invasión; estaban formados principalmente por militares de reemplazo y en menor número por guardias civiles y policía nacional, dirigidos por militares de alta graduación como García Valiño, Jefe del Estado Mayor, o los generales Yagüe y Moscardó.

A pesar del amplio despliegue guerrillero que logró concentrar cerca de la frontera posiblemente a más de 7.000 hombres y ocupar 20 poblaciones, la operación resultó un fracaso debido a una mala organización, a las falsas expectativas de levantamiento popular en el interior creadas por la propaganda del PCE, y a la falta de colaboración y apoyo de Francia y de los países aliados que decidieron, una vez más, no implicarse.

Los guerrilleros mantuvieron el control del valle de Arán durante 11 días, con la excepción de Viella, hasta que el día 30 de octubre el ejército español, persiguiendo la retirada de las últimas columnas llegó a la frontera en Pont de Rei. Una vez en el país vecino De Gaulle ordenó desarmar a los guerrilleros españoles para asegurar la tranquilidad en las relaciones con Franco, a quien el gobierno francés había reconocido como gobernante legítimo el 16 de octubre de ese mismo año.

Aunque hay numerosos estudios publicados sobre la Operación Reconquista es difícil establecer el número exacto de víctimas debido a la disparidad en las cifras estimadas. Según los datos de la Guardia Civil en las fuerzas guerrilleras hubo 129 muertos y 218 prisioneros, y en las fuerzas gubernamentales 32 muertos sin mencionar el número de heridos. Otras fuentes más fidedignas de algunos historiadores apuntan la cifra de guerrilleros muertos en más de 200 y más de 100 en el ejército español, unos 400 guerrilleros conducidos a las prisiones de Zaragoza, San Sebastián y Ondarreta, y otros 200 guerrilleros extraviados que, o bien perdieron la vida en los enfrentamientos o fueron ejecutados después de ser detenidos. Otros decidieron internarse en España y dinamizar las guerrillas ya existentes o crear otras nuevas en el interior del país.

La mayor parte de los guerrilleros heridos fueron evacuados al Hospital Varsovia de Toulouse, entre ellos se encontraba Ramón Robres Monferrer que ingresó el 25 de octubre.

Continuará…

Desitjos i carta als reixos per al 2018

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

De Francia a Vistabella

PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914), RETORNO A VISTABELLA DE EMIGRADOS EN FRANCIA.

En las Actas de los plenos municipales del Ayuntamiento encontramos varias referencias a la Primera Guerra Mundial, y a las repercusiones que tuvo en Vistabella. Las dos primeras, fechadas en agosto de 1914, se refieren al retorno de jornaleros emigrados a Francia. Aunque no existen datos concretos que nos permitan conocer el número exacto de retornados, debió de ser importante ya que originó problemas debido a la falta de trabajo en Vistabella.

16-8-14  […] Se hizo presente que vista la situación crítica que va activándose por los muchos jornaleros repatriados de Francia y la carencia de trabajo que existe y antes que pueda sobrevenir algún conflicto, la Corporación acuerda: que se participe al Sr. Gobernador Civil de la provincia a fin de que esta autoridad haga llegar a los poderes públicos esta situación y estos acordar la forma de darles trabajo, teniendo presente que en esta villa se halla en construcción la carretera de Vistabella a La Barona. […]

30-8-14  […] El Sr Presidente expuso que a tenor de varias circulares proponía a la Corporación […] acordase el medio de facilitar socorro a los emigrados de Francia con motivo de la guerra Europea. Enterados de lo expuesto y por unanimidad que se suscriba la Corporación con 12’50 ptas cuya suma se satisfaga de la partida de Imprevistos del presupuesto corriente […]

De peons a Barcelona. 1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Antes de la Primera Guerra Mundial ya existía un significativo movimiento migratorio a Francia desde finales del siglo XIX, la mayoría de los españoles procedentes sobre todo del País Vasco, Aragón y Cataluña, trabajaban de forma temporal como jornaleros agrícolas en la región del Midí, principalmente para participar en la vendimia a la que acudían cada año y donde después de varias temporadas, muchos de ellos fijaban allí su residencia debido a los salarios más altos, a una menor explotación laboral y a la falta de trabajo en sus lugares de origen. Algunos también emigraron por razones políticas debido a la situación en España que les obligaba  realizar un servicio militar de tres años, y a la guerra con Marruecos entre 1909 y 1927. Durante estos años fueron declarados prófugos  algunos jóvenes de Vistabella: Pedro Joaquín Monfort Celades y Rogelio Breva…(ilegible) del reemplazo de 1914, Guillermo Edo Edo del reemplazo de 1916, Santiago Moreno López del de 1924 y Adolfo Pitarch Belmonte de 1927. Pero fue durante la primera guerra mundial cuando se intensificó enormemente el número de españoles en Francia, debido a la falta de mano de obra ocasionada por la presencia de millones de franceses en el frente. Según el demógrafo francés Georges Mauco, entre 1915 y 1918, 150.000 españoles encontraron trabajo en la agricultura y 15.000 en la industria.

Aunque a Vistabella volvieron desde Francia muchos de los emigrantes, al menos en un primer momento del conflicto, la emigración continuó de forma creciente. La falta de trabajo, la carencia de tierra suficiente para poder cultivar los alimentos necesarios, y las condiciones feudales de explotación a la que estaban sometidos los más pobres, obligaron a muchas familias a buscar nuevos horizontes, algunas de ellas huyendo de la miseria y del hambre.

27-8-18 […] la estadística de cereales que se está verificando por las declaraciones que van presentando los agricultores y según las cuales parece faltar bastante cantidad de trigo para garantizar el consumo en esta población, sin duda porque la cosecha ha sido regular y que algunas masías que se hallan en arrendamiento y a medias, cuyos dueños son forasteros y el producto de dicho arrendamiento y masías sale del término constituyendo esto una cantidad regular, al objeto de que no ocurran desórdenes y consecuencias desagradables acuerdan por unanimidad que todo el producto de cereales recolectado en este término no salga cantidad alguna del mismo y el que pretenda que solicite autorización en forma a la Superioridad, pues de lo contrario incurrirá en las penas establecidas. […]

En España el gobierno de la Restauración borbónica mostró cierto recelo a la emigración, debido al incipiente despoblamiento de algunos de los territorios del Estado. Las primeras leyes que regularon la emigración en nuestro país datan de 1907, fue a partir de este momento cuando empezó una salida masiva de emigrantes hacia América. La Ley permitía emigrar a cualquier persona con excepción de las mujeres no casadas, los sujetos al servicio militar y los menores de edad. Cuando la emigración podía originar el despoblamiento de algún territorio, se necesitaba el permiso del gobierno.

La siguiente referencia al conflicto internacional la encontramos en 1916, el farmacéutico de Vistabella menciona el encarecimiento de las medicinas.

13-8-16 Contrato con el titular farmacéutico Joaquín… (ilegible) Giménez […] Dicho Farmacéutico se comprometió a desempeñar el cargo de titular como lo desempeña y a facilitar los medicamentos a las familias que figuren en la lista de pobres que al efecto se ha confeccionado […] por la cantidad anual de 625 ptas mientra ocurre el natural estado de encarecimiento de medicamentos sufrido por la conflagración de la guerra Europea […]

FUENTES:

– Actas de plenos municipales anys 1914, 1916 i 1918: transcripciones literales en cursiva.

– LILLO, Natacha. La emigración española a Francia a lo largo del siglo XX. Entre la “perfecta  integración” y el retorno. Universidad de París. (en la red)

– RUBIO, J. (1974) : La emigración española a Francia. Barcelona, Ariel.

– SANTACREU SOLER, José Miguel. España, de la emigración a la inmigración. Cambio de mentalidad y proyección social. Universidad de Alicante. (en la red)

Un siglo de inmigración española en Francia. Grupo de Comunicación de Galicia en el mundo S.L. Colección: Crónicas de la Emigración. (en la red)

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.

Correspondència municipal 1936-1937

Obrim una nova exposició virtual dedicada a la correspondència municipal de l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937. Un periode determinant per entendre els esteveniments previs a la guerra civil i el seu desenvolupament al llarg de 1937.

L’exposició virtual que inaugurem completa el treball de digitalització i descripció de les cartes rebudes a l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937 que vam encetar l’estiu de 2014 on vam seleccionar i publicar en l’apartat Correspondència Municipal. Per això, ara volem  presentar-vos la mostra ampliada en alguns dels documents que creiem que fan un relat d’aquells dies intensos i complexos, en l’afany d’aprofundir en la història de Vistabella i obrir l’arxiu municipal per a descubrir informacions del nostre passat més recent.

L’hem estructurada en diferents punts temàtics:

  1. Les Rogatives a Sant Joan de Penyagolosa
  2. Els partits republicans
  3. L’Ajuntament de Vistabella
  4. Bandos
  5. Circulars
  6. Escola republicana
  7. Camp d’aviació
  8. Els refugiats
  9. Telecomunicacions
  10. La guerra

Esteu convidats a navegar per la plataforma que permet diferents visualitzacions i recerques per paraules al buscador. També apropar-vos al contingut i forma dels documents: als segells de les institucions o a les firmes de les persones que van ser protagonistes.

L’enllaç DIRECTE dins de l’apartat : EXPOSICIONS VIRTUALS DE L’ARXIU DE VISTABELLA.

 

Visures de ploma i tinta

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont

 

 

 

 

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme nascudes a Vistabella (1938-1978)

 

L’Arxiu Nacional de Catalunya ha fet pública la llista de reparació de les víctimes del franquisme, després que el Parlament de Catalunya anul·lara per unanimitat 63.961 judicis franquistes, en una decisió històrica.

La llista mostra un total de 66.590 noms de persones físiques i 15 noms d’entitats, acompanyats del tipus de procediment, el número i la data d’obertura de la causa, la data d’aprovació de la sentència o resolució, la pena imposada i l’indult demanat.

El  6 de juliol es va publicar al DOGC núm. 7406 la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme

Article únic: Reparació jurídica de les víctimes del franquisme.  De conformitat amb el conjunt de l’ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l’abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista.

Entre la llarga llista publicada de persones víctimes del franquisme hem trobat gent del nostre poble i volem oferir-vos la informació per a que la pugueu consultar. CLIQUEU PER ACCEDIR A: Persones nascudes a Vistabella que apareixen als sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També podeu consultar La Guia de la sèrie documental procediments judicials militars (sumaríssims) 1939-1980, publicada el 15 d’octubre de 2015, que resumeix el treball fet, ofereix informació estadística, mostres de documents i la relació de les 3.358 persones executades entre 1938 i 1975 a Catalunya.

Bombas italianas sobre Vistabella

El pasado 23 de marzo se cumplió el 79º aniversario del primer bombardeo naval sobre la ciudad de Castellón desde el crucero Baleares de la armada fascista. Fue el preludio de otros 3 ataques efectuados desde el mar, y de otros 37 bombardeos aéreos hasta el 16 de junio de 1938 por parte de la Legión Cóndor alemana y en mayor número por la Aviación Legionaria italiana, dos países con los que el gobierno republicano no estaba en guerra. Posteriormente, cuando la ciudad ya se encontraba ocupada por el ejército rebelde, las fuerzas aéreas republicanas (FARE) bombardearon en 4 ocasiones diferentes objetivos entre el 25 de junio y el 1 de enero de 1939.

L’Aviazione Legionaria delle  Baleari realizó entre enero y junio de 1938 un total de 782 ataques aéreos en la costa mediterránea desde sus bases en Mallorca, lanzando 16.558 bombas sobre barcos, nudos de comunicaciones y poblaciones. Esta fuerza aérea expedicionaria fue creada en 1936 y disuelta en 1939 por Musolini, con la única finalidad de apoyar al bando fascista en la guerra de España. La primera expedición de aviones italianos que llegaron a Mallorca el 30 de julio de 1936, estaba formada por doce trimotores Savoia-Marchetti SM 81. Después fueron enviados cazas Fiat BR-20 y CR-32 y bombarderos SM-79, hasta un total de 758 aviones. El primer ataque de la Aviación Legionaria se realizó en Manacor el 8 de septiembre de 1936 contra el intento fallido de desembarco de la armada republicana en las islas. También realizaron incursiones en algunas poblaciones del interior de Castellón como fue el caso de Vistabella del Maestrat, donde bombardearon el 3 de junio de 1938.

Después de tomar Mosqueruela el 17 de mayo y Puertomingalvo el 18, las tropas de García-Valiño iniciaron la ofensiva contra Vistabella ocupándola el 3 de junio, después de rebasar las líneas republicanas defendidas por las divisiones de Extremadura y 19ª del XXI Cuerpo de Ejército.

El día 1 de junio la 2ª agrupación de la 1ª división de Navarra avanzó hacia Sant Joan de Penyagolosa.

El día 2 el 1er. tabor de Tetuán (tropas regulares del protectorado español de Marruecos) conquistó las posiciones del vértice de la sierra de Batalla, Maluendas y alturas próximas a Penyagolosa. La 2ª compañía del tabor atravesó el Pla Amunt y llegaron a dominar las alturas próximas a Vistabella. Esa noche pernoctaron en posiciones defensivas conquistadas a unidades de los Guardias de Asalto por encima del Mas dels Arcs. Por su parte, la 5ª bandera FET Navarra consiguió atravesar la rambla del Monlleó y llegar hasta el Bobalar, donde pernoctaron después de desalojar al 14º batallón de ametralladoras que se retiró en dirección a Vistabella. El día 3 hacia las nueve de la mañana se inició el ataque aéreo que precedió a la entrada de las tropas de García Valiño en Vistabella.

Gracias a las fotografías y el inventario del fondo localizadas por Silvia Olaria en el Centre d’Història Contemporània de Catalunya  y en el Ministerio della Difesa se disipan las dudas sobre la autoría de los bombardeos. Fueron llevados a cabo por la aviación italiana. En el reverso de las imágenes puede leerse “PUNTATORE Cap. Buri; LOCALITA S.E di Vistabella; DATA 7.6; ORE 9.18”  Cabe anotar la hipótesis que hubiera un error a la hora de transcribir la fecha, ya que consta el día 7 y no el 3.

El ataque que comenzó desde Les Navaes, se realizó sobre toda la línea defensiva republicana establecida por los zapadores de la agrupación Toral, entre Les Navaes y la ladera norte de Penyagolosa. También se lanzaron bombas sobre el casco urbano de la población y sobre parte de las tropas republicanas que en esos momentos se retiraban en dirección a Atzeneta. En días anteriores ya hubo otro ataque aéreo sobre posiciones republicanas realizado por un Junker-52 (“pava”), del que desconocemos la procedencia.

La falta de defensa antiaérea y el traslado que se había realizado el día 12 de mayo de los cazas I-16 (“mosca”) de las FARE, que permanecían en el aeródromo de Vistabella, permitieron que el bombardeo se realizara sin el menor inconveniente.

Durante el tiempo que duró el bombardeo la mayoría de los vecinos permaneció dentro de sus casas. Algunas personas de las masías próximas a las zonas bombardeadas se refugiaron en cuevas (caso del Mas de Les Roques, Molins, Mas de Clèric)  En el pueblo lo hicieron en las escaleras del campanario y en la Cova Negra. A pesar de que algunas bombas cayeron sobre el pueblo, y una de ellas en el número 18 de la Avenida Ramón Salvador Celades, sólo se produjo una víctima mortal y algunos heridos leves. Algunos detalles de la situación que se vivió aquel día están reflejados en los testimonios que transcribimos.

Poco antes de comenzar el bombardeo la 5ª de Navarra avanzó desde el Bobalar hacia Vistabella, llegando cerca de las alturas próximas a la población donde aún persistían algunos núcleos de resistencia. Neutralizando estas últimas defensas con fuego de artillería ligera y bombas de mano, consiguieron coronar todas las cimas con tres centurias; otra centuria entró en el pueblo ocupando las alturas al este de Vistabella desde donde hostigaron a las tropas en retirada. Los últimos soldados republicanos que salieron de Vistabella hacia las 10 de la mañana, formaban parte del 15º grupo de Guardias de Asalto, del 14º batallón de ametralladoras y de la 59 compañía, todos ellos pertenecientes al XXI cuerpo de ejército.

Las tropas del 1er. tabor de Tetuán detenidas durante la noche anterior a la altura del Mas dels Arcs, después de rechazar un contraataque, entraron esa misma tarde en el pueblo por el camino del cementerio.

TESTIMONIOS ORALES

Reconstrucción de recuerdos de Eduardo Safont Safont: nacido en 1928

Dies abans del bombardeig venia cada dia una “pava”, un avió de reconeixement que passava per damunt del poble, la gent corrie a amagar-se a la cova negra de La Costa […].

El dia del bombardeig jo tenia 9 anys i els avions van vindre al matí, de 5 en 5, per damunt de Benafigos i en direcció cap al Calvari […]. Els xiquets portavem un garrotet en un cordellet lligat al coll, per a posar-se a la boca i no mossegar-se la llengua […]. Quan van arribar jo anava cap a la nostra pallissa i me vaig amagar dins un bancal d’herba pesolina (a eixe bancal que anys després se construiria la granja de patos del metge Don Rodrigo) i vaig perdre el garrotet, aixina que del susto me vaig posar l’espardenya a la boca.

Les bombes van caure a La Costa, als bancals de la tia Manuela de Bartolo (actual carrer La Costa), al raval de Sant Roc prop d’Avinguda Ramon Salvador, damunt la casa dels carteros, i al freginal del Calvari.

Vaig arrencar a córrer direcció cap a casa, vivíem al carrer del Forn de Dalt (se die carrer de La Presó) […] i quan vaig arribar a l’església estave tota atapeïda de gent, tots volien amagar-se a les escales del campanar […]. Jo vaig entrar a l’església també: allí estave el tio Pepe el cartero i la seua família i alguns d’ells portaven sang, i ploraven […]

No recordo on estaven els meus pares. De l’església me’n vaig anar cap a casa de seguida, al cap de poques hores vam sentir crits d’Arriba Espanya i Viva Franco: els nacionals entraven pel carrer Nou. Portaven uns paperets on posava Viva Franco i els enganxaven a les portes de les cases.

Testimonio de Ángel Tena Monferrer:  nacido en 1923

[…] Antes de que tomaran el pueblo, la aviación negra bombardeó dos días. Uno fue el mismo día 3 de junio de 1938. En el pueblo cayó una bomba en una casa de la calle Ramón Salvador. Tuvieron la suerte de que cayó en el centro de la pared y explotó arriba, si llega a bajar, allí mueren todos. […] Venían bombardeando desde Les Navaes porque seguramente se retiraban soldados por allí. Unos días antes tiraron también cinco o seis bombas por la parte de detrás, ahí donde está el lavadero, […] Ahí donde están esas casas de la Font de Dalt, las de la parte de abajo que entonces eran bancales, debajo de la fuente había una pared que formaba un rincón, allí cayó una y murió un soldado que se había refugiado, lo destrozó en el mismo rincón. No era de aquí, era un soldado que estaba de servicio […] y un chaval que tenía trigo sembrado en ese mismo campo, huyó de casa con su madre y cuando cayó la bomba, una piedra o algo, le dio un golpe en la cabeza. No fue grave, […]

Testimonio de Marcelino Gual Miravet: nacido en 1931

[…] L’aviació va descarregar molt pel nostre mas (Mas dels Arcs), un avió al que dien “pava”. A uns 150 metres de la casa van tirar una bomba, hi havia una bassa i la va destrossar, i una altra dalt al cantó del Mas del Surdo. Va caure a l’entrador del Mas del Surdo […] a mà dreta. La vaig vore algunes vegades estava clavada de punta a la terra i no se li veie més d’un pam […].

A casa ho vaig dir als meus pares: “Me pareix que n’hi ha una bomba, puge un tros aixina…” –“No toqueu res, no toqueu res” (els pares). Ni els veïns ni ningú dien res, però un o altre se van decidir i li van calar foc per a explotar-la. […]

Extracto del artículo de Batiste Fabregat publicado en el programa de las fiestas de agosto de 1999.

[…] Vistabella fue ciudad de frente durante unos días y sufrió un bombardeo. […] Yo estaba en la calle viendo los aparatos que pasaron por encima de la población y me llevé el susto más grande de mi vida, no lo he olvidado jamás. Los cielos cercanos fueron paso de formaciones aéreas, los “Ratas”, “Katiuskas” y “Chatos” venían de este a oeste y volvían al contrario. “Los Junkers 52”, los “Savoia 81, bombarderos, y los cazas “Fiat CR- 32” “Heinkel 112” y “Messerschmitt 109” hacían el recorrido a la inversa.

Un Junkers-52 apodado “la pava”, venía todos los días, era trimotor; se encaminaba con su andar lento hacia la zona entre El Collao y Benafigos, lanzando allí su carga. […]

Reconstrucción de recuerdos de Clara Folch Safont: nacida en 1921

El dia que van entrar els nacionals la meua família estava amagada a la mina de l’Algepsar, […] també n’hi havia més gent dels molins. El dia 3 un avió va tirar bombes prop de La Xaparra per on se retiraven els republicans.

El front va estar aturat dos dies a L’Albagés, nosaltres teníem alguna cosa de menjar i aigua però havíem de donar de menjar a la bacona que teníem al Mas de Clèric i els meus pares me van enviar a mi. Des de la cova vaig anar tot el camí a cobert entre els arbres, però a l’arribar a l’era i travessar-la per aplegar on estava la bacona, sentia les bales pels costats, me disparaven del tossalet de La Xaparra.

Mon pare se va encabotar que havia de llaurar i va traure el matxo de la cova, quan estava llaurant al bancal de “l’escopeta” – entre La Xaparra i el Mas de Clèric – van passar els soldats nacionals i se’ls van emportar en ells, al matxo i a mon pare, i no els van amollar fins que van arribar a Onda.

 

Para conocer con más detalle los acontecimientos que se relatan recomendamos las siguientes lecturas. Todas disponibles en la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat:

González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán secretos de un campo de batalla. Castellón 2014. Ed. DeTinta S.L.
VV.AA. Castelló sota les bombes. GRMHC. Benicarló 2007. Biblioteca gràfica 2. Onada Edicions.
VV.AA. El temps perdut. Castelló 2014. Publicacions de la Universitat Jaume I

Ramon Tena Edo, guerrillero de la AGL

tena-campos-pere-meretena-campos-mere

Ramon Tena Edo i Miguela Campos Julián. Fons familiar Michele Tena Campos

A través de este blog se pusieron en contacto con nosotros hace unos meses Michéle y Pròsper Tena Campos, dos de los hijos de Ramón Tena Edo, para ofrecer información y documentos relativos a su padre. Hasta ese momento los pocos datos disponibles sobre Ramón los conocíamos a través de varios trabajos publicados sobre la Agrupación Guerrillera de Levante donde se menciona su incorporación a la lucha antifranquista en 1946 y su paso a Francia en 1948; a partir de entonces se perdía su rastro. Ahora, con la información proporcionada por su familia y la documentación encontrada por Raül González Devis (miembro del GRMHC), en el Archivo Histórico Militar y en el Archivo Histórico de la Guardia Civil, podemos reconstruir su biografía.

Es importante arrancar del silencio y del olvido interesado las historias de las personas que, como Ramón, tuvieron el valor de enfrentarse a la tiranía del régimen brutal que impuso en nuestro país la dictadura de Franco; para la mayoría de ellos supuso el exilio, la prisión o la muerte.

Este es un resumen de la historia de Ramón que completaremos en un artículo más extenso en la siguiente publicación que estamos preparando sobre la historia contemporánea de Vistabella. Sirvan estas líneas como sentido homenaje a su persona.

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l'Ajuntament de Vistabella

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l’Ajuntament de Vistabella

Ramón Tena Edo nació el 7 de diciembre de 1911 en el Mas del Carrascal de Vistabella, en el seno de una familia compuesta por su padre Gregorio Tena Salvador (n. 1892), su madre Rosa Edo Moliner (n. 1890), y otros  ocho hermanos y hermanas. En fecha indeterminada la familia trasladó su residencia a Puertomingalvo, cuando Ramón fue llamado al servicio militar en 1932 constaba como censado en el Mas de les Vaques. Posteriormente la familia volvió a trasladarse, esta vez a La Torre Los Giles, de Mosqueruela, en la margen del barranco de Los Frailes.

Durante la guerra civil participó en la batalla de Teruel y, finalizada esta, fue internado en el Batallón de Trabajadores nº 171 de Teruel, donde permaneció desde mayo de 1939 a junio de 1940.

Al acabar la guerra conoció a la que sería su esposa, Miguela Campos Julián, nacida en Mosqueruela el 29 de septiembre de 1919. Contrajeron matrimonio el 19 de abril de 1941, fijando su domicilio en el n°9 de la calle Barranco de Mosqueruela. Antes de incorporarse a la guerrilla tuvieron dos hijos, Juan, nacido en 1943 y Pròsper en 1946.

En junio de 1946 pasó a la clandestinidad e ingresó en la Agrupación Guerrillera de Levante con el sobrenombre de “Félix”. Estuvo encuadrado en el Sector 21, 13ª Brigada, 2 Batallón, y actuó como enlace y llevando los partes de operaciones entre los sectores 17º y 23º. En abril de 1948 abandonó la guerrilla pasando a Andorra junto con Antonio Puerto Armengod “Puerto” y seguramente con Julián Valeriano García “Picharquilla” y posteriormente a Francia; el motivo fue la represión y asesinatos de guerrilleros autóctonos y anarquistas ordenados por Jesús Caelles Aymerich “Carlos” y otros dirigentes guerrilleros pertenecientes al Partido Comunista, siguiendo las órdenes de la dirección del P.C.E. en Francia por no aceptar someterse a las directrices del partido.

Durante la permanencia de Ramón en la guerrilla fueron detenidos e interrogados por la guardia civil en Mosqueruela, su suegro Severino Campos y su compañera Miguela.

En 1948 al llegar a Andorra empezó a trabajar en la minería en el Pas de la Casa, profesión que mantuvo durante 19 años hasta su jubilación, y que le llevó en un largo periplo por varios pueblos del sur de Francia: Olette, Marians, de nuevo Olette, Pierrefitte-Nestalas y otra vez Olette, definitivamente.  Miguela Campos con los dos hijos mayores llegó a Andorra en 1949 para reunirse con él, residiendo en la parroquia de Sant Juliá. Ramón pasó por primera vez a Francia el 8 de diciembre de 1949, para preparar el traslado de la familia a Olette donde les habían dejado una vivienda provisional, y el 18 de enero de 1950 él y su familia salieron de Sant Juliá atravesando a pie las montañas, para pasar a Francia por el Pas de la Casa y el Port d’Envalira.

Hacia finales de 1956 pudieron comprar una vieja casa en Olette que fueron restaurando poco a poco y acabó siendo la residencia definitiva de la familia, allí Miguela y Ramón tuvieron otros dos hijos y una hija más y los dos mayores podían trasladarse a estudiar a Prades. En 1965 abrieron en Olette una fábrica de tratamiento de minerales, y Ramón pudo trabajar allí hasta su jubilación en abril de 1967.

Durante los primeros años en Francia apenas hubo comunicación entre Ramón y su familia de España, principalmente por motivos de seguridad para no comprometer a ningún familiar. Un tío suyo, Tolino del Mas de Gual de Vistabella, recibió una carta anónima redactada en francés agradeciéndole su ayuda cuando tuvo que pasar a la clandestinidad. Cuando sus dos hijos Juan y Próspero aprendieron castellano en la escuela, se reanudó el contacto a través de correspondencia con dos o tres familiares que transmitían las noticias a los demás.

Ramón falleció el 6 de octubre de 1980 lamentando no haber regresado jamás a su tierra, a su sepelio acudieron sus hermanos Francisco y Álvaro. Miguela falleció en 2010 a los 92 años.

 

 

Fer fòllega

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

2015-10-31-13_03_11-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductorA les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari:  a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

Biblioteca Pública Municipal: l’ànima del coneixement

A l’Arxiu Municipal es conserva un expedient que va arribar a l’Ajuntament durant la segona meitat dels anys seixanta, dins del context del tardofranquisme. És el projecte de construcció de la Casa de Cultura que contenia la Biblioteca Pública Municipal, Arxiu Municipal, Sala d’Exposicions, Saló d’Actes i Museu. El projecte arquitectònic que van remetre era un model estandarditzat que oferia unes línies generals a l’arquitecte, estava dissenyat per a municipis en poblacions menors de 10000 habitants i proposava un edifici situat en un espai natural que feia possible la idea racionalista de funcionalitat i bellesa.  L’expedient que conté els plànols de la biblioteca municipal adjunta el document on el governador civil informa dels tràmits necessaris per tal d’aconseguir la construcció del servei de biblioteca, que anava a càrrec del “plan de desarrollo” perfectament en consonància en les polítiques desarrollistes del franquisme.

Segurament va ser la primera oferta que va tindre Vistabella per tal de construir una biblioteca o casa de cultura de nova planta. Però la ignorància és molt atrevida, diuen. Per tant  va ser una oferta fallida perquè cap dels grups que van formar part de l’Ajuntament va apostar amb força per un espai destinat a la lectura o a la cultura. Un servei públic bàsic que per algún secret motiu vam perdre però al que mai no hem d’estar disposats a renunciar.

El geni Albert Einstein defensava que l’única cosa imprescindible que s’ha de saber és on hi ha una biblioteca. L’actual Agència de Lectura de Vistabella és humil però és l’ànima de la possible Biblioteca Pública Municipal. Una necessitat vital, també al segle XXI, també a Vistabella.

Un record per a 7 veïns de Vistabella del Maestrat

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va organitzar l’1 de novembre de 2016 un acte en record i homenatge a les víctimes de la repressió franquista al cementiri civil de Castelló.

Durant la dictadura molts familiars van continuar recordant als seus, també l’1 de novembre en el cementiri civil, amb por, en silenci, però donant testimoniatge de memòria, resistint-se a l’oblit. Anys més tard durant la democràcia els homenatges a més de familiars van ser públics, organitzats per partits, sindicats o col·lectius de memòria.

Van començar a realitzar-se a la fi del segle XX i principis del segle XXI recerques i treballs que ens van descobrir la veritable envergadura de la repressió franquista i hui en dia sabem que en el cementiri de Castelló prop de mil persones van ser enterrades -la major part d’elles executades a poca distància, al Riu Sec-, i transportades a la fossa, on els seus cossos alineats un al costat d’un altre van ser dipositats en files cavades a la terra. Totes aquestes persones no van ser jutjades amb les mínimes garanties legals, van ser víctimes de la venjança que genera la violència política perquè a la víctima no se la valora per la seva ideologia ni pels fets que la persona va realitzar en vida. A la víctima la caracteritza la seva innocència al patir injustament una violència.

A Castelló el nostre grup va realitzar diferents estudis gràcies als quals va aconseguir identificar a les víctimes i posteriorment esbrinar la seua aproximada localització en la fossa oferint així públicament aquesta informació a les seues famílies i a la ciutadania en general. Es va constatar com 530 víctimes de la repressió, de les prop de 1.000 soterrades al cementiri, reposen en la fossa del cementiri civil i la resta a les fosses del cementiri catòlic.

2De les 14 víctimes mortals de la repressió franquista a Vistabella 7 van ser soterrades al cementiri de Castelló. Quatre d’ells es troben soterrats al cementiri civil i podem conèixer l’ubicació a la fossa on reposen els seus restes; es tracta de Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona i Benigno Miravet Escrig, els dos primers disposen d’una sepultura al recinte on sovint als seus familiars  mantenen en flors viva la flama de la seua memòria. Els altres tres de Vistabella soterrats al cementiri, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig, ho van ser a les fosses del cementiri catòlic i les seues restes van ser traslladades a l’ossari.

Gràcies a un projecte realitzat pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló, aquest 1 de novembre de 2016 la totalitat dels noms de les víctimes i per tant d’aquests set de Vistabella, consten en unes plaques que seran testimoniatge de la història, inaugurant-se així un memorial democràtic que també interpreta i dona informació sobre la fossa, les víctimes i l’etapa històrica en la qual els va tocar viure i morir. D’aquesta forma gràcies a la memòria es fa present el passat, el dels vençuts i la democràcia actual salda un deute amb el seu passat, el de les víctimes que no va quedar recollit i reconciliat en la transició.

1Es reconeix la injustícia que se’ls va fer en vistes a un futur que allunye la violència de les nostres vides. No podem reparar el dany però sí rescatar a la víctima de la indiferència i de l’oblit. Bartolomé, Benigno, Gil, Rodrigo, Bernardino, Francisco i Ramón han sigut objecte d’un acte de memòria i per tant de justícia, recordant a unes persones mortes i soterrades fora del seu poble, amb els seus noms i cognoms, com a testimoniatges de la injustícia que durant tants anys va representar el seu oblit.

 

Juan Luis Porcar. Membre del GRMHC

Las fiestas en la posguerra (1939-1950)

Después del paréntesis de tres años (1936-1938) durante los cuales no se celebraron debido a la guerra, las fiestas patronales de Vistabella se reanudaron de nuevo en 1939. Con la ayuda de las Actas de los plenos municipales de esos años podemos reconstruir algunos de los hechos más relevantes.

Mientras las autoridades intentaban dar una apariencia de normalidad, la situación era muy difícil para la mayoría de los habitantes. El aparato represivo de la dictadura, dirigido por Falange, actuaba despiadadamente sin restricciones. 

El Ayuntamiento asignaba una cantidad de dinero para la contratación de la banda de música y para la compra de cohetes aunque  a lo largo del calendario las celebraciones dedicadas a cada santo eran organizadas por el clavario correspondiente: las Actas reflejan la cruel coincidencia de la preparación de las fiestas con el pago de pasaje a los detenidos, o el número de vecinos declarados prófugos.

Por ejemplo, en agosto de 1939 se celebraron las fiestas patronales los días 29, 30 y 31: se contrató a la banda de música de Vilafamés, y los gastos de las fiestas ascendieron a 2.629,05 pesetas, pero fueron declarados prófugos 23 jóvenes de Vistabella. Y hasta el año 1942 no se volvieron a autorizar los festejos taurinos.

graella_despeses_festes39_50

Se puede leer el estudio completo, con extractos de las Actas Municipales y sus fechas exactas en el siguiente documento:

Edició: Elvira Safont i Sílvia Olaria

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: anem d’estrena

2015-08-10 21_27_04expoooooo

Per celebrar el  Dia Internacional dels Arxius inaugurem noves seccions : un blog exclusiu per a les fotografies de l’apartat Se done a saber i una segona exposició virtual.

La creació d’un nou espai recopilatori  Se done a saber  naix per la necessitat de facilitar la millor visualització de les fotografies que presentem cada mes per a que ens ajudeu a identificar-les. Al nou blog https://sedoneasaber.wordpress.com trobareu totes les fotos penjades des d’octubre de 2014 fins a l’actualitat amb les identificacions completes. Per accedir teniu un accés directe al lateral d’aquest blog. ( clikant sobre la foto on apareix la tia Bernabina i la tia Duardeta)

La nova exposició virtual que inaugurem, i que queda oberta a noves incorporacions, és el fruit del treball començat l’estiu de 2014 quan vam presentar la primera exposició fotogràfica, gràcies a la colaboració de moltes famílies de Vistabella del Maestrat que ens obrissen les seues cases i els seus àlbums fotogràfics per a que puguem recuperar i recordar persones, moments i històries.

Del recull de fotografies familiars vam crear l’exposició: Vistabella 1880-1960 que mostra més de 100 fotos amb imatges plenes de vida i força. Un munt d’històries que ens permeten entendre com érem a principis del segle XX: com era l’escola, com era la feina, la família, la vida quotidiana o la indumentària entre d’altres molts aspectes que ens fan poble.

Com que les fotografies dels àlbums familiars continuen llevant-nos la son i sorprenent-nos, vos convidem a la segona exposició on ampliem la franja temporal fins els anys 70. L’hem titulada Vistabella 1900-1970 i també teniu un accés directe al lateral del blog just baix de la primera exposició virtual. (Recordeu que es tracta de una exposició en progrés i que anem incorporant noves fotografies.)

Des d’un racó del Maestrat el nostre projecte va d’estrena per celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Ara oferint més informació i més ordenada, volem ser un referent, construint un veritable Observatori de la Vida Quotidiana Vistabellana.

El fons documental de les escoles

Fons familiar Cirila Arnau

1944. Cirila Arnau Miralles. Fons familiar Cirila Arnau

El fons documental de les escoles ha estat dipositat a l’Arxiu Municipal: una bona notícia que suposa la unificació de materials referents al poble, i això significa garantia de conservació i facilitat per a futures recerques. També significa la confiança en un projecte que és de tots. Agraïm a la direcció del centre escolar, a Víctor Jiménez, el dipòsit d’aquest fons històric.

Demanem a la corporació municipal compromís amb la gestió documental, la consolidació del projecte de l’Arxiu Municipal i la difusió de la història i cultura vistabellana. Insistim de nou una i mil voltes que per a continuar treballant necessitem recursos per a conservar la documentació que forma part del Consistori.

FONDO DOCUMENTAL DE LAS ESCUELAS DE VISTABELLA

El fondo documental municipal  acoge desde primeros de año una interesante documentación relativa a las escuelas de Vistabella, cedida por el actual director del Colegio Público S. Joan de Penyagolosa.

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda Peris

-Libro de actas de la Junta de Instrucción   Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de actas de la Junta de Instrucción Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de visitas de Inspección de la escuela de Párvulos (1957-1963)
-Libro registro del Certificado de Estudios Primarios de la Escuela Unitaria de Niñas (1957-1962)
-Registro de Cartilas de Escolaridad de la Escuela Rural Mixta Pla d’Avall (1954)

Este fondo documental contiene información relativa a las escuelas que funcionaron en Vistabella desde el año 1915 y a las escuelas rurales.

-Escuela Unitaria de Niñas
-Escuela Unitaria de Niños
-Escuela de Párvulos
-Escuela Rural Mixta del Pla Avall
-Escuela Rural Mixta del Pla Amunt
-Escuela Rural Mixta de la partida Foiadors

La lectura de los libros de actas nos da una visión poco halagüeña de la situación de la enseñanza en nuestra localidad durante largos años, especialmente en el periodo anterior a la construcción del actual grupo escolar. Problemas estructurales, higiénico-sanitarios, hacinamiento en las aulas, falta de material pedagógico adecuado, alto absentismo en las escuelas rurales, control estricto y doctrinario del Estado y la Iglesia durante el franquismo, segregación por sexos, etc.

lola_1951

1951. Lola Vicente Folch. Fons familiar Lola Vicente Folch

La creación tardía de las escuelas rurales durante la 2ª República, logró acabar con la marginación que sufría la población infantil diseminada por las masías, y su incorporación a la enseñanza. Sin embargo, los problemas existentes en las escuelas del pueblo, se vieron agravados en el caso de las escuelas rurales: Locales inadecuados, aislamiento, cambios de ubicación y malas condiciones de vida, ocasionaron un trasiego casi continuo del profesorado y cierres temporales de las escuelas del Pla d’Amunt y Foyadors.

Examinando estos documentos podremos también conocer los nombres del profesorado queha ejerció en Vistabella, el tiempo de duración de su magisterio y otros datos interesantes.

1954_TomasSalvador

1953. Tomas Salvador. Fons familiar Tomas Salvador Pitarch

Actualmente los problemas del colegio público son diferentes y radican principalmente en el reducido número de niños y niñas matriculados, 11 en la actualidad, debido al descenso continuo de la población.

Antonio Giner

 

 

Com era Vistabella el 1921

2015-10-31 13_06_35-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader1-2

2015-09-10 20_32_52-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader2015-09-10 20_33_34-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader

Gràcies a les guies comercials també podem conèixer dades sobre Vistabella del Maestrat. Un exemple és Castellón Guia Comercial de la Provincia on trobem informació dels habitants i serveis que hi havia al poble l’any 1921.

Les comunicacions a inicis del segle XX no permetien la fluïdesa d’avui dia, i la informació no sempre estava contrastada. Si no, comproveu com el Pico ha pujat dels 1700 metres de l’any 1921 als 1813 metres de l’actualitat.

El cotxe diligència diari Vistabella-Castelló, de quants cavalls devia ser?

Acte commemoratiu de la Biblioteca Joaquim Osset Merle

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ja ho sabeu: el 10 d’octubre, dissabte, teniu a la Biblioteca de Vistabella “Joaquim Osset Merle” un dia de presentacions i xerrades amb Miquel Osset, membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica i representants de l’Ajuntament.

No falteu!!!

FINAL BIBLIOTECA

Escrig, jugador del Barça

Escrig_1933 Va néixer a Vistabella a les 2 de la vesprada el 29 d’octubre de 1907. Era el segon fill de Juan Manuel Escrig i Josefa Lliberós, i encara que el secretari es va equivocar i el va inscriure com a Manuel, després d’afegir una gran S per damunt la M, li van posar Samuel de primer nom i Narciso -el sant del dia- de segon.

Aquesta errada del secretari només era un presagi, perquè també trobarem escrits els seus cognoms amb incorrectes variants: Escrich, Escritx, Liberos…

El 1925 va jugar al Granollers, després va passar pel Manresa, per l’equip Europa i pel Múrcia. Va arribar al Barça la temporada 1932-1933, i ho trobem documentat en diferents portals. Els següents equips on va jugar van ser l’Hèrcules i el Badalona. I aleshores va arribar la guerra.

Samuel Narciso Escrig Lliberós, a més de ser davanter de futbol, va ser litògraf i va viure a Barcelona on va morir el 1975.

acta_naixement_Escrig1        acta_naixement_Escrig2

VI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat: 14 i 15 agost

La setmana cultural vindrà trufada d’activitats per tant no us perdeu les VI Jornades de Memòria Històrica que tindran la seu a l’Antiga Presó els dies 14 i 15 d’agost.

Consulteu la web del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castellò

programa memoria historica 2015-b

Biblioteca Joaquín Osset Merle

L’Ajuntament, en el ple municipal del 18 de juliol de 2015 i a petició del GRMHC i del col·lectiu de persones voluntàries que gestionen la biblioteca, ha aprovat la denominació de “Biblioteca Joaquín Osset Merle” en record i homenatge al mestre que va treballar i viure a Vistabella el 1936, i que va morir en la defensa dels ideals republicans.

Joaquín Osset Merle (1893-1936) va ser mestre de Vistabella i sabem que “eixia en les fresquetes nits d’estiu a la porta de sa casa per escoltar la guitarra de la mestra, Carmen Sirera Giner“. Ell va ser afusellat  i ella, en canvi, va superar la depuració de docents de la dictadura i va tornar a exercir de mestra al poble. Açò i altres moltes dades les podeu  llegir al web Huellas de la Canción Perdida: blog on es parla també del llarmetratge “Canción Perdida”. Un documental produït per la productora Sociedad de la Comunicación sobre un projecte de Nacho Sirera, net del Capità Sirera, director de la cinta que ha comptat amb la col.laboració destacada de Miguel Osset, net del tinent Osset  a més de diferents institucions, persones i associacions.

Miquel Osset Hernández ens ha fet una ressenya biogràfica de s’abuelo:

Joaquin Osset MerleJoaquín Osset Merle va néixer el 15 de febrer de 1893 a València. La seva era una família de llarga tradició al Maestrat, doncs el cognom Osset està documentat al segle XIII i posseïa casa
pairal a Cantavieja, on diversos Osset van tenir el càrrec de “bayles”.

Joaquín era fill de Miguel Osset Rovira i Carmen Merle Vargas. La família Merle procedia de França, de la zona de Bordeus. Havien arribat a Dènia fugint de la Revolució francesa, i allà van
prosperar i assoliren un ric patrimoni.

Joaquín féu estudis de Magisteri i militars. Va arribar al grau de Tinent d´Infanteria, encara que una vocació no massa ferma i la Llei d´Azaña de reforma de l´estament militar l´any 1931, el van fer deixar de banda la carrera militar. Joaquín casà amb Carme Roca Monfort i com a fruit d´aquest matrimoni van néixer dos fills: Miguel i Carmen.

Joaquín Osset Merle va ser destinat com a mestre a Vistabella el curs 1935-1936. Tenia
clares simpaties republicanes i allà s´incorporà com a Secretari a la secció local d´Unión Republicana. Al llarg del curs 1935-1936 deixà un excel·lent record entre els alumnes, tal i com recorda amb claredat l´Àngel Tena, a qui Joaquín Osset donava classes fora d´horari escolar els dies que no podia anar a escola per haver d´atendre les tasques agrícoles familiars .

Amb motiu de l´aixecament militar del 18 de juliol de 1936, Joaquín Osset és anomenat comissionat per informar al Governador civil de la situació a Vistabella i tot seguit és requerit per a reincorporar-se com a militar al grup de comandament de l´anomenada “Columna Casas Sala”, pel nom del diputat per Castelló Francesc Casas Sala i que era també liderada pel Coronel Hilario Fernández Bujanda. Es tractava d´una columna mixta, composada per prop de mil homes, integrada per milicians procedents de Castelló, València, i voltants, i pel cos de guàrdies civils de Castelló. Tot partint de Castelló, es volia la ràpida recuperació de Terol per a la República.

Joaquín Osset recupera el seu comandament com a Tinent d´Artilleria i s´incorpora a la Columna el 25 de juliol de 1936. Pocs dies després, i amb motiu de la traició dels integrants de la guàrdia civil de Castelló a l´alçada de la Puebla de Valverde, Joaquín Osset és detingut conjuntament amb la resta d´autoritats de la Columna, jutjat de forma sumària i afusellat a Terol.

ACTA D’ACORD PER DONAR EL NOM D’AGÈNCIA DE LECTURA JOAQUIN OSSET MERLE

7.-agencia lectura

2015-08-27 20_23_45-7-agencia-lectura-1.pdf - Adobe Reader

Article de Consol Aguilar Ródenas el 03.05.2016 al diari LEVANTE sobre els Mestres de la II República on també apareix Osset Merle.

Antonio Giner.  Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC)

Epifanio, fuster desaparegut el 1947

Publiquem l’article que, des del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica, han elaborat per començar a reconstruir la història d’Epifanio Pitarch Gascó, fuster del carrer Sense Cap, que va desaparèixer en la repressió franquista de l’any 1947.

fotogrup_epifanio

c.1923 [Davant la paret de La Cotxera.] Epifanio Pitarch Gascó i la seua dona Francisca Tena a l’esquerra de la imatge. Fons Arxiu de Vistabella del Maestrat

EPIFANIO, LA MEMÒRIA RECUPERADA A LA RECERCA DE LA VERITAT

Juan Luis Porcar. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.

Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les urpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.

Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú no es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar a la taverna, al carrer, a la plaça, tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.

Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per Pili, una néta, en una web de memòria històrica, demandant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final, juntament amb el fill d’un d’ells treballaven activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca gens fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.

Però l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, una altra néta d’Epifanio, al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar que va ser del seu pare, del seu avi… on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda, fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents… el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també es va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contaven que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.

Epifanio, segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més se’n va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era gens fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida tirant endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva estira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.

Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com si no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius

Sempre que llegim o fem recerca sobre la Guerra Civil trobem les obres mestres de Gerda Taro, Robert Capa o Agustí Centelles.

No tenim constància del seu pas per Vistabella del Maestrat però podria donar-se el cas que persones anònimes hagueren captat alguna imatge d’aquells anys: va haver moviments de refugiats cap a llocs més segurs, es va construir el camp d’aviació al Pla i va arribar la línia de telèfon. Amb tants canvis i desplaçaments no seria estrany que alguna càmera haguera deixat testimonis.

Conservem documents escrits però el material fotogràfic que hem localitzat fins ara és escàs: hem regirat els nostres àlbums, els arxius municipals i els arxius estatals, hem fet recerca a internet, als repositoris institucionals de les universitats i als arxius digitals, de manera que ara tenim imatges d’Atzeneta que no coneixíem, però encara no hem trobat res de Vistabella.

Per altra banda i amb molta relació amb les imatges que ens agrada conservar i investigar, volem fer una destacada menció als ARXIUS i la seua importància celebrant el Dia Internacional dels Arxius. L’objectiu d’aquesta data és posar de relleu el caràcter essencial dels arxius per a garantir una gestió eficaç, responsable i transparent, per a protegir els drets de la ciutadania, assegurar la memòria individual i col·lectiva, comprendre el passat, documentar el present i preparar el futur, tal com s’expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011.

VOS PROPOSEM TASQUES INVESTIGADORES I, SI VOLEU, FEINA D’ARXIU:

Aneu als àlbums de fotos familiars.

Busqueu en els caixons a casa de la uela al poble i regireu a les falses dins el baül.

Poseu interès a trobar alguna imatge per documentar la història de Vistabella del Maestrat que estem recopilant.

Si existeix, la trobarem.

1947_carrer_RSalvador167 d’octubre 1947. [Després de la bomba]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
Atzeneta23 Guerra Civil a Atzeneta del Maestrat.  Biblioteca Nacional de España.
cirilafotorefugiats1937. [Refugiats]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El maletín mexicano: los negativos perdidos de Taro, Capa y Chim     

23 d’abril: homenatge a John Langdon-Davies

La magnífica tradició del dia de Sant Jordi: regalar un llibre, va ser adoptada per la UNESCO i ha fixat el dia 23 d’abril com a Dia Internacional del Llibre. Afegim dos detalls que fan molt al cas: William Shakespeare va morir el 23 d’abril de 1616 (segons el calendari julià, perquè segons el gregorià va ser el 3 de maig) i Miguel de Cervantes va ser enterrat el mateix dia (havia mort el dia anterior), aixina que el 23 d’abril ha quedat consagrat com un homenatge a la cultura impresa.

Des de l’Arxiu volem recomanar-vos un llibre especial per llegir i regalar: “Darrere les barricades” de John Langdon-Davies.

Els nostres motius:

  • Perquè  és del 1936 i no s’havia publicat mai ni en català ni  en castellà: una novetat de quasi 80 anys!
  • Perquè el va escriure un periodista anglès que ho va viure en primera persona.
  • Perquè no ho saps tot d’aquells fets, i la història oficial mai no s’ajusta a realitat.
  • Perquè és un relat senzill sobre la vida quotidiana que et transporta de manera cinematogràfica a uns carrers plens de gent, i plens d’il·lusió i esperança.
  • Perquè només si coneixes el passat pots rectificar el futur.

També volem suggerir-vos un documental que complementa la lectura. Es tracta de : «Tierra de España». de Joris Ivens (1937)

Segona edició d’El Temps Perdut

pres_Argot1

Imatge enviada per Josep Lluís Ruiz Guasch

 

El dia 24 de març de 2015 s’ha presentat a la llibreria Argot del carrer Sant Vicent de Castelló la segona edició del llibre sobre la memòria històrica del nostre poble: El Temps Perdut.

Això significa que la primera edició es va exhaurir perquè l’interès pel tema és evident.  Estaven presents els coordinadors de la publicació Juan Luis Porcar i Antonio Giner -membres del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló-. Va presentar i cloure l’acte Ximo Gual Arnau, professor de la Universitat Jaume I, mentre que els parlaments i exposicions van estar a càrrec dels autors Martí Domínguez i Francesc Mezquita.

Que els assistents ompliren el local és un bon presagi per a una tercera edició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Actes Municipals. El tom 19.

Antonio Giner ha fet un estudi de contingut sobre el tom 19 i n’ha redactat un extracte dels fets més rellevants que consten consignats, i que es poden llegir en la següent presentació que us hem editat. Hem traduït un extracte com a introducció:

Els llibres d’actes són documents oficials que repleguen els acords adoptats en els Plens Municipals, i reflecteixen la majoria dels assumptes que afecten el funcionament del municipi.

portada tomoCom a norma general la celebració dels Plens s’iniciava després de comprovar l’assistència d’un nombre suficient de regidors (la meitat més un), els noms dels quals es consignaven a cada acta. El secretari, baix la presidència de l’alcalde, iniciava la reunió amb la lectura i aprovació, si calia, de l’acta de l’anterior sessió. Tot seguit s’explicava la correspondència rebuda, i després començava l’ordre del dia.

L’Arxiu de Vistabella conserva les actes municipals des de l’any 1911 fins hui, la qual cosa permet reconstruir la història més recent del poble.

Concretament  el tom 19 (7-2-1937 a 19-3-1939)  està composat de 50 fulls segellats per l’Administració de Rendes Públiques de Castelló, i conté resguards de 75 pessetes per pagaments d’impostos a l’Estat, i de 0,75 pessetes per impostos per al Comitè Provincial Pro-Refugiats de Castelló. El tom 19 reflecteix la brusca transició d’un règim republicà democràtic i laic, a un altre de tall autoritari i filofeixista, amb l’Església Catòlica com a puntal. Conté les actes dels darrers plens celebrats pel Consell Municipal republicà, entre el 7 de febrer de 1937  i el 8 de maig de 1938, i també els 9 primers mesos de la primera Gestora Municipal franquista, entre el 3 de juny de 1938 i el 19 de març de 1939.

Noves instal·lacions per al futur Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat

L’Ajuntament de Vistabella del Maestrat ha fet una aposta per millorar les instal·lacions de l’arxiu per tal de conservar la seua documentació històrica i administrativa. Estem d’enhorabona perquè d’ací a poc temps estrenarem noves instal.lacions per a l’Arxiu Municipal situat a la “Falsa”  de l’Ajuntament.

Durant els mesos de novembre i desembre Eladio, Kosti, Antoniet, Miquel, Salva i Cristóbal han estat treballant de valent per tal de condicionar la sala. En primer lloc fent una separació entre l’espai de megafonia dels pregons de l’agutzil i la futura sala on es conservarà l’arxiu històric de Vistabella del Maestrat. A més han creat un despatx dins de l’arxiu per a poder treballar en la digitalització o en la descripció dels expedients.
És una obra important per tal de poder conservar els documents del fons municipal i valorem l’espenta de l’equip de govern, ja que és la primera vegada en la història del poble que es pren una decisió d’aquest tipus. Perque mai no s’havia fet cap intervenció sobre el patrimoni documental municipal. Finalment,  després d’anys d’abandó i males condicions, els documents municipals viuran dins de caixes i podrem valorar quin tipus de documentació conservem: expedients de llicències d’obres, llibres registre de correspondència d’entrada i eixida, llibres d’actes, padrons d’habitants o llibres de comptabilitat des de final del segle XIX al segle XXI i alguns documents del segle XVII i XVIII entre d’altres.

Només és un primer pas. Necessari per facilitar en un futur la feina als ciutadans per tal que puguen consultar la documentació i realitzar les seues investigacions o reclamar els seus drets. I encara hi ha molta feina per fer, com establir unes normes per organitzar la documentació de les oficines municipals o crear els instruments de descripció necessaris, com són els inventaris, catàlegs o la taula de classificació.
És un gran pas: millorar el servei als ciutadans i continuar coneixent com era Vistabella i les seues corporacions municipals.

MIREU COM ÉS I COM ERA LA FALSA

I mireu els plànols de l’Ajuntament de principis de segle