Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa. Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.
Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:
“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.
El dijous de matí una coca per a mi,
el dijous de vesprà una coca en cansalà.
Angelets del cel baixareu a pasqua
ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.
Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991
El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.
Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales
La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.
Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.
La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.
Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.
Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.
A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner
A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!
La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.
Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!
Arxiu de Vistabella del Maestrat 
Elvira!, bonica tradició que heu tornat a a fer visible gràcies a la gran tasca que feu per recuperar la Memòria Històrica de Vistabella, memòria que val la pena sempre recuperar perquè els pobles mai perdin la seva identitat ni els seus costums ni les seves particularitats.Per la part que toca a la meva família ens ha estat una molt grata sorpresa donar a conèixer part de la història dels nostres avantpassats,d’un pare i un avi que no s’oblida mai. Moltíssimes gràcies. Continueu amb aquesta gran tasca que feu siusplau!
A Xert també l’ usava la meua “uela” , quan feiem molt de rembombori, ens deia: vos donaré una solispassa. Ara feia anys que no l’ havia sentit. M’ agradat.
Ens fan saber que a Xodos, l’Ernest Nabàs també feia la solispassa o salpassa, quan n’era el capellà. A Almassora també hi havia la tradició i a La Vila-roja (butlletí) d’abril de 1980 ho contàvem. Un afegit important ens l’ha fet saber Javier Miralles Porcar “El terme de Benafigos el vaig fer tots sencer acompanyant al rector de Benafigos, mossen Fibla, un any a la Solispassa, el de la Torre d´En Besora igualment acompanyant al meu germá Ricardo i també el der Villar de Canes i una part del de Culla que perteneixia a la parróquia de Villar de Canes, Mas del Sastre, el Pou d´en Boix , allá a la vora de Sant Pau d´Albocasser i la carretera de Vilafranca a Castelló, La Segarra, la Segarreta i el Segarró. Han passat molts anys.”
Esperem que este recordatori tinga èxit i la paraula solispassa se passege més pels carrers!
Gràcies per tornar a la visibilitat aquesta paraula. Sí, tota la raó, a veure si la incorporem novament al nostre vocabulari.
Ens ha arribat el testimoni de Javier Miralles Porcar: A l’arribar als masos posaven damunt la taula guarnida una fogassa de pa, un plat ple de sal , un pitxer d´aigua i al terra tines i cantes plens d´aigua, el capellà ho beneía i amb segó amb aigua beneida en tirava a la porta de casa, els masovers donaven el que podien. Aixó es el que jo recordo. A Atzeneta, el dimecres de setmana santa, els xiquets acompanyaven al rector a la solispassa pel poble amb unes macetes que primer alimentàvem davant l´església amb manrubios i a la porta que estave tancada la colpejavem al ritme d´una cançoneta que deie : “porta oberta sempre está certa, porta tancá, bona tabalá”
Ferran Guardiola Noguera explica: a Cinctorres cantàvem paregut: Porta oberta, bona coberta.
Porta tancada bona maçada!
I també donàvem a menjar a les macetes, però no de manrúbio, que el guardàvem per a collir-lo mentre tocaven les dotze de la nit del dissabte i, corrents, el portàvem al corral de casa: matxo en salut tot l’any.
perdona, fa anys un home d’un mas d culla va nomenar el sostre de bruc d’una habitacio amb una paraula que no puc recordar. potser tu la coneixes?gracies pels posts
Sent from Yahoo Mail on Android
A Vistabella els sostres de bruc no són habituals, al menys des del anys 50 del passat segle fins ara. Els sostres es feien de canyes, o directament de taulons de fusta, i damunt anaven les teules.