Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per davant.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig són la realitat del nostre poble quan només teniem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color.  L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975.  Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’estiu de l’Arxiu

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un regal de postal

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics  cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada La causa contra Franco és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

Del Rif a Vistabella

La intervención en la guerra civil española de mercenarios y tropas regulares marroquíes, que masivamente cruzaron el Estrecho de Gibraltar con el apoyo aéreo de Italia y Alemania, fue un factor decisivo para que Franco ganara la guerra. El número total de estos efectivos nunca se ha llegado a conocer con exactitud, si bien la mayoría de las fuentes coinciden en señalar que fueron entre 70.000 y 100.000 los hombres de entre quince y cincuenta años que cruzaron a la península.

Apenas consolidada la sublevación se crearon cuatro tabores de Fuerzas Regulares Indígenas y de la Mehala, y durante la primera quincena de octubre de 1936 se sumaron diez nuevos tabores procedentes del ejército marroquí. El Tabor era la forma organizativa en la que estaban estructurados los grupos de Regulares creados por España con personal indígena en los territorios ocupados a Marruecos, la Mehala era el nombre que recibía el ejército regular marroquí. El primer Tabor se creó en 1911 y estaba formado por cuatro compañías de infantería y un escuadrón de caballería.

La inmensa mayoría de los marroquíes que apoyaron a Franco, ya fueran voluntarios o encuadrados dentro de las unidades de Regulares, procedían de zonas muy deprimidas, especialmente del Rif, y lo hicieron por motivos económicos más que ideológicos, aunque se les intentó inculcar la idea de que iban a pelear en una guerra santa. Resultaba muy atractiva la oferta de una paga de 180 ptas, una lata de aceite y cuatro kilos de azúcar que recibirían cada mes, con esto podían ayudar a sus familias a sobrellevar la miseria.

Una vez trasladados a la península, Franco no dudó en utilizar las tropas africanas como carne de cañón y arma psicológica. La entrada en las poblaciones a sangre y fuego, las matanzas de civiles, las torturas y violaciones, no hubieran podido llevarse a cabo sin la complicidad de los mandos. Además el robo y el botín eran normalmente tolerados para tener contenta a la tropa, aunque hubo casos en los que se castigó a los culpables de estos delitos, como ocurrió en el caso del mas del Pinaret que comentaré más adelante.

Al finalizar la guerra los marroquíes fueron rápidamente repatriados a su país, solo se quedaron los que fueron enrolados en la Guardia Mora de Franco, y un número reducido que continuó actuando con algunas unidades del ejército, en la persecución de los guerrilleros antifranquistas hasta los años 50. Los excombatientes estuvieron cobrando durante muchos años una mínima paga, en 2005 aún quedaban 4.800 pensionistas entre titulares y viudas.

Ofici de l’Alcalde Ramón Miralles Monfort que informa el Governador civil sobre el soterrament de soldats marroquins. 1940-10-09. Vistabella del Maestrat. Arxiu Històric Provincial de Castelló

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El número de marroquíes muertos en la guerra española se calcula en unos 20.000, de estos solo unos pocos fueron enterrados en cementerios (en nuestra provincia únicamente en El Toro y Castelló), la mayoría quedaron en los campos de batalla. Cuando ya había pasado el frente, al encargado del cementerio ayudado por otros hombres, se le ordenaba la inhumación de los cadáveres encontrados dentro de cada municipio. En 1940, parece que con la intención de proporcionar un lugar de entierro adecuado a los musulmanes, los gobernadores civiles enviaron una circular a los alcaldes de los municipios por los que había pasado el frente de guerra, preguntando por el número de marroquíes enterrados en cada pueblo. En octubre del mismo año el gobernador civil de Castelló ya había recibido la información requerida, y elaboró un listado en el que se indica un total de 202 marroquíes enterrados en la provincia, de los cuales cuatro fueron enterrados en Vistabella, aunque probablemente el número real sea mayor, tenemos referencias de al menos cinco. En la relación de los 37 fallecidos en el hospital de campaña que las tropas rebeldes montaron en la casa de Polo al ocupar el pueblo, figura como fallecido el 18 de junio de 1938, un soldado con el número 4938 perteneciente al “7º Tabor Mehal del Rif”, con toda seguridad marroquí. Los cuerpos de los fallecidos en el hospital fueron enterrados en una fosa común en el cementerio de la localidad. Este es el único caso documentado, el resto lo conocemos por testimonios de los vecinos.

Las tropas del 1er Tabor de Tetuán tomaron la Serra de la Batalla el 2 de junio de 1938, la 2a compañía del Tabor continuó avanzando hasta cruzar el Pla Amunt y desalojar las posiciones republicanas al sur de Vistabella, ocasionando más de sesenta muertos. Pasaron por el mas  dels Arcs donde ejecutaron a dos desertores republicanos que intentaron entregarse, y pernoctaron esa noche a pocos metros de la masada. Al día siguiente llegaron hasta el mas del Collet donde fueron recibidos con un contraataque que ocasionó otro muerto entre los marroquíes, este según parece fue enterrado en las proximidades de la masía. La respuesta a este contraataque de los republicanos fue la ejecución de 12 guardias de asalto capturados en las posiciones del mas del Collet y enterrados en dos fosas comunes, una de ellas perfectamente localizada. Esa misma noche, mientras las tropas del 1er Tabor de Tetuán pernoctaban ya en Vistabella, dos soldados marroquíes intentaron asaltar la vivienda del mas del Pinaret, desde dentro los masoveros atrancando la puerta lograron impedir el asalto, y los soldados efectuaron varios disparos sobre la misma antes de retirarse. Estos dos marroquíes fueron fusilados al día siguiente por orden de los mandos franquistas y les enterraron en el exterior del cementerio por ser musulmanes, es el único caso conocido en la zona en el que se castigó este tipo de fechoría.

El último caso lo conocemos gracias al testimonio de Ángel Tena Monferrer entonces vecino de Vistabella, afirma conocer el lugar exacto donde enterraron a otro marroquí, la fosa estaría ubicada en el Pla Amunt a la altura del mas de l’Alberta, cerca de la pista que cruza la rambla.

Fuentes:
González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán. Secretos de un campo de batalla. Editorial de Tinta, S.L. 2014.

En línea:
Lamraoui, Mohamed. La participación árabe en la Guerra Civil española. Trabajo fin de máster.

Barbuello, Tomás. (13 de marzo de 2018).  Los moros en la cruzada de Franco. El País.

Boughaleb, El Attar. (17 de agosto de 2018). Los marroquíes en la Guerra Civil. El País.

Tur, Francesc. (15 de septiembre de 2018). Los moros de Franco. Ser Histórico. Portal de Historia.

Madariaga, Maria Rosa. Los moros que trajo Franco. Alianza Editorial. Madrid, 2015

Porcar, Juan Luis. Soldats morts a l’Hospital Militar de Vistabella i soterrats al cementeri de la localitat. En: Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica

Ródenas, Queta. Soldados marroquíes enterrados en la ciudad de Castellón y provincia durante la guerra civil. En: Aula Militar Bermúdez de Castro