Les comunions de 1941

Agost 1941. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

El colp d’estat de 1936 i la guerra que el va succeir va esborrar del calendari la primera comunió de xiquetes i xiquets del mes de maig.

La dictadura posterior va imposar el calendari catòlic com a única opció i el ritual de la comunió era obligatori. L’any 1941 a Vistabella van haver de prendre la comunió tots els xiquets i xiquetes que “ho tenien pendent”, aixina que van participar tots i totes des dels 8 fins els 13 anys. Aquell dia la gran nau de l’església estava plena i l’alegria estava mal repartida.

Això mateix els va passar als quintos que, després de sobreviure als tres anys de guerra, van ser convocats a fer el servei militar: a les Actes de l’Ajuntament consta que les autoritats van felicitar el secretari José Oset Garcia per la tramitació de la documentació dels 6 reemplaços de jóvens des de 1936 fins al 1941. Un dels xics, Amado Salvador Monferrer, del reemplaç de 1937, va demanar una pròrroga per ser fill de “pare pobre sexagenari” a qui havia de mantindre en el producte del seu treball.

A dos anys de la fi de la guerra pobres eren quasi tots: la injustícia definia l’any 41, mentre el tio José Salvador Salvador cobrava 20 pessetes per acompanyar dos religiosos de Vistabella a Xodos, i posava el seu burro, el rector mossèn Pepet Escrig en cobrava 40 pels serveis prestats a cada rogativa: l’Ajuntament li va pagar 200 pessetes per Sant Bertomeu, Sant Joan, la de Culla, Puertomingalvo i Xodos.

Les famílies feien equilibris en la fam i era un miracle la roba nova per a la festa de la comunió. Els xics del mas de Gual van estrenar espardenyes, pantaló de pana i brusa, cosits per Amèlia Mateu -modista del carrer del Mur-, i la germana major els va fer la camisa blanca d’un retall que va comprar a la tenda de la tia Quintina, a la placeta del molí. Una magnífica boina defensava la grandesa dels masovers, amos i esclaus de la seua terra.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’any dels Beatles

[Ball de la tia Filomena] Foto CARMEN de Cabanes, 31 d’agost 1965. Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu de Vistabella del [Maestrat.

El grup musical The Beatles va fer una revolució als anys seixanta del segle XX, per això la dictadura franquista els va mantindre lluny, i només van visitar Espanya una vegada l’any 1965 per actuar en dos places de bous a Madrid i a Barcelona.

Mentre el Beatles i la seua nova estètica de melenes llargues cantaven a un amor lliure, a Vistabella la cançó més escoltada de l’estiu del 65 era la Yenka de Johnny & Charley, un gran èxit que al ball de la tia Filomena del carrer Roser cantonada El Mur triomfava entre els jóvens, tant com la música yé yé.

Eixe any, en les protestes pacifistes en contra de la guerra del Vietnam, va nàixer el famós eslògan “Fes l’amor i no la guerra” -Make Love Not War- que també defensaven els Beatles. Al món es van escampar les minifaldes, i al Dau van arribar els monyos cardats de maxi-volum de les xiques: l’aspecte exterior de les dones començava a canviar, però no la seua realitat social.

L’any 1965 totes les feines contractades per l’Ajuntament estaven fetes per hòmens, excepte els serveis de Serafina Garcia Salvador de carrer Sense Cap, contractada “para divulgación de la Sección Femenina”, això volia dir explicar a les dones que havien de creure als hòmens.
Per cert, l’Ajuntament també pagava a les mestres per netejar les escoles: en les Actes figuren 3 pagaments que sumen 800 pessetes. No consta que el mestre passara la granera.

Encara que a Vistabella tot arribava més tard, després dels Beatles el món no va ser igual.

[Esperant el ball al Dau] Foto CARMEN de Cabanes, 29 d’agost 1965. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Festa del llibre 2023. Llegir per obrir els ulls

El poeta andalús Antonio Machado (1875-1939) defensava que “en qüestions de cultura i saber, només es perd el que es guarda; només es guanya el que es dona“: li fem cas i cada 23 d’abril vos compartim alguna lectura.

Dos dones han observat el seu món i han pres decisions vitals: Maria va viure a Sagunt al segle XX i ara un còmic ens mostra la seua lluita coherent per defensar els seus drets; Vanesa viu al segle XXI al Pirineu i escriu perquè vol despertar-nos la consciència sobre la manera com vivim tots. Llegiu-les per obrir els ulls.

Maria, la jabalina. Durán, Cristina i Giner Bou, Miguel Ángel. Astiberri Ediciones

L’any 2003 l’Ajuntament de Sagunt li va dedicar un carrer a Maria Pérez Lacruz.

Aquest còmic narra la seua curta vida: els autors van fer una investigació a partir de testimonis orals, i de documentació d’arxius, i han dibuixat en vinyetes la vertadera història silenciada d’una jove treballadora nascuda l’any 1918, que va simpatitzar en les idees anarquistes, i que durant la guerra va treballar primer d’infermera al front i després a la fàbrica de municions.

Acusada per la repressió franquista de delictes que no podia haver comés, va ser afusellada al Terrer de Paterna l’any 1942 quan tenia 25 anys.


Ruralisme. La lluita per una vida millor. Freixa Riba, Vanesa. Editorial Ara Llibres

Vanesa Freixa és il·lustradora, viu amb la seua família dalt d’una muntanya del Pirineu, té una xicoteta rabera d’ovelles i és coneguda perquè va ser directora de l’Escola de Pastors i Pastores de Rialp. És una dona rural.

Els pobles de l’interior de Castelló patim totes les conseqüències del despoblament, busquem eixides i solucions a les problemàtiques del món rural, i moltes vegades ho fem des del punt de vista del món urbà.

Freixa ens explica que el ruralisme és una altra cosa, segons ella l’opció més intel·ligent de supervivència ara mateix.

Nueve combatientes republicanos regresarán a Vistabella del Maestrat

Tras las pasadas campañas de exhumaciones de combatientes republicanos en el término municipal de Vistabella del Maestrat (1) realizadas por la Asociación Científica ArqueoAntro y promovidas por el CEP (Centre d’Estudis de Penyagolosa) y el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, el próximo 30 de julio vuelven nueve soldados republicanos que serán homenajeados y que tras un solemne cortejo fúnebre que recorrerá las calles de Vistabella, serán enterrados con la dignidad que se les negó, en dos nichos del cementerio cedidos por el Ayuntamiento. Esta iniciativa se desarrollará en el marco de la celebración de las XIV Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella.

Búsqueda de familiares

Los combates por la defensa de Vistabella se dieron el 2-3 de junio de 1938 y en ellos murieron en combate o fusilados, más de 200 soldados republicanos.

De los nueve cuerpos recuperados, uno corresponde a un soldado muerto en combate cerca del Mas de Marimon; otros dos fueron asesinados en el momento de entregarse a las tropas de la 3a Compañía del Tabor de Tetuán, a la llegada de estos al Mas dels Arcs; los otros seis, pertenecientes a los Guardias de Asalto -una de las unidades que guarnecía Vistabella- fueron fusilados en el Mas del Collet.

Hasta la fecha, no se ha podido identificar a ninguno de los 9 soldados, por lo que en los próximos días, seis entidades y asociaciones memorialistas (2) van a lanzar una campaña de búsqueda a nivel Estatal con el objetivo de localizar a familiares de estos combatientes y poder cotejar su ADN, haciendo extensiva esta búsqueda a cualquier familiar de los más de 200 soldados del Ejército Popular de la República que murieron en la defensa de Vistabella.

Los olvidados de los olvidados

Todos estos combatientes lucharon en muy duras condiciones en el frente y nunca regresaron a casa. Sus familias nunca han sabido qué pasó con ellos ni dónde arrojaron sus cuerpos. Ocho décadas es demasiado tiempo para seguir ignorando su sacrificio y entrega por defender la Democracia.

Es tiempo de dar nombres y apellidos a quienes nos defendieron.

Exhumación fosa del Mas dels Arcs, 12 agosto 2022

(1) Nota.
Estas campañas han sido financiadas por la Conselleria de Participación, Transparencia, Cooperación y Calidad Democrática, con el Ayuntamiento de Vistabella del Maestrat.

(2) Nota.
Las entidades y asociaciones memorialistas que promueven este Acto-Homenaje y la búsqueda de familiares son las siguientes:

Centre d’Estudis de Penyagolosa
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
Montañas de Libertad, Recuperando Memoria
Asociación de Familiares de Víctimas del Frente de Levante
Asociación Científica ArqueoAntro
Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme –Plataforma Suport Querella Argentina

Camisa blanca i brusa negra

[Dionís Salvador i 4 dels seus fills] 1927. Fons familiar Rosa Salvador Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1927 a Vistabella hi havia censades més de 2.000 persones, i els hòmens i els xiquets es mudaven en camisa blanca i brusa negra. L’èxode rural del nostre poble havia començat l’any 1910: els  2775 habitants van començar a minvar de manera implacable, segurament tots estaven al cas que la majoria de jornalers i masoveres no tenia futur i havia d’emigrar, perquè no eren propietaris de la terra que cultivaven ni de la casa on vivien. El que no sabien era que el fenomen de buidar el territori, al qual s’afegirien altres motius al llarg del segle, ja no pararia mai.

A Catalunya, on marxaven els jornalers del nostre territori, es podien cobrar 5 pessetes al dia a la indústria, allí els obrers també portaven brusa i no tots passaven fam.

Encara que a Vistabella hi havia poc jornal els ingressos de l’Ajuntament li van permetre a l’alcalde Miguel Pitarch Martínez inaugurar el 15 de setembre de 1927 les dos primeres escoles unitàries de la història del poble: un aulari per a les xiques i un altre per als xics al solar que encara ocupa hui el centre escolar. Moblar les dos aules li va costar al Consistori 5.068,90 pessetes.

El Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -de la dictadura del general Primo de Rivera- no va concedir la construcció d’una aula nova de pàrvuls, però sí que va aprovar la seua creació en un local habilitat: 600 pessetes va costar el mobiliari, i 250 pessetes anuals el lloguer d’una casa habitació per a la mestra. I l’inspector d’Educació que va certificar que el local reunia totes les condicions… va arribar al poble en l’autobús de línia. Haurien de passar més de trenta anys per a que l’edifici del parvulari fora una realitat: quan es va estrenar als anys 60 els xiquets ja no portaven camisa blanca i brusa negra, i el poble tenia 1649 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Clara Folch Safont, 103 anys de carrasca

Les carrasques són la imatge del nostre territori, perquè tenen fortes arrels que les lliguen a la terra i conviuen en el sol, la neu i el vent. Com les dones.

A l’esquerra els germans Pilar i Longino Folch Escrig; a la dreta Clara Folch Safont.
Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Clara Folch Safont del mas de Clèric és la nostra carrasca més monumental, va nàixer a les cinc del matí el 23 de novembre de 1919, sa tia Elisa Salvador Robres, del mas de Marimon, que s’havia casat en el tio Pepo Folch Clèric va pujar a peu al poble eixe mateix dia i va anar a manifestar-la a l’Ajuntament.

Neta per part de sa mare Serafina Safont Robres dels moliners de la Foia d’Ores, un nom tan vell que ja apareix escrit en la primera carta pobla de Vistabella l’any 1251; s’auela Maria Robres Centelles del molí Més Alt es va casar en el tio Bartolo Safont Gascó del molí Prat que, a més de moldre farina, també comprava i venia animals, i feia els tractes en gotets de vi a la taverna de la Teuleria que li quedava propet de casa.

Neta per part de son pare Nàssio Folch Clèric de llauradors que durant generacions van treballar els bancals del mas de Clèric, una heretat tan antiga que apareix en una Visura de l’Arxiu de 1715; s’auela Joana Clèric Robres era descendent dels qui van donar nom al mas, al tossal i a la foia; s’auelo Nàssio Folch Monferrer feia algeps i per arrencar les pedres grosses encenia cartutxos de pólvora.

Quan Clara tenia 10 anys hi havia quatre algepsars entre el mas de Clèric, el mas del Racó, la Jaquesa i el molí Prat; a totes les cases hi havia raberols de cabretes i ovelles, i els camins estaven nets d’argilagues i tenien dret de pas.

Clara ha vist com la República portava un mestre a la porta de sa casa i com acudien de tota la Vallussera els xiquets dels masovers per a aprendre de lletra, des del mas de la Torta al mas de l‘Albagés; als 18 anys va sentir els bombardejos de l’aviació feixista italiana que van cosir d’explosius la Xaparra i el tossal del molí Pasqual; sap el que és amagar-se a una cova quan va passar el front de la guerra, i recorda que es van emportar a son pare i al matxo de casa per a fer de càrrega, i van tindre molta sort perquè van tornar.

Sense eixir del mas de Clèric Clara es va casar perquè Longino Folch Escrig, fill de Facundo i Treseta, vivia a la casa del costat. En ell va plantar pataques i les va escardar, van segar blat i el van batre a l’era, i van tindre al seu Juan que era un xic molt templat.

Clara ha buscat rovellons i collit cireres, ha fet perol i pastat fogasses rodones de pa, ha regirat mondongo per a botifarres i ha buscat trumfes a l’hivern en la seua gosseta que era més pita que cap. El seu Juan, abans de marxar, per a que no estiguera mai assoles li va deixar una neta valenta, i ara té dos besnetes de regal. 

Clara Rosa Lucrècia Folch Safont i els seus 103 anys de vida són la història de les dones de carrasca de Vistabella del Maestrat. Per això li dediquem aquest 8 de març.

Altres articles nostres publicats sobre el 8 de març, dia de la DONA:

Dones rurals d'ahir i de hui

L'antroponímia de les dones

Dones de carrasca

Pels drets de les dones

Les samarres de Carnestoltes

No disposem d’imatges de les antigues samarres de la festa de Carnestoltes de Vistabella. La gent es disfressava en la cara tapada per a poder saltar-se les convencions socials, sobretot per a poder tocar lliurement i en públic les dones, o mostrar actituds obscenes. En una societat molt continguda i reprimida eren uns elements emancipadors, que generaven morbo i un poc de temor.

Les samarres bàsicament aprofitaven roba vella, pedaços o retalls de saca, uniformes d’altres temps o faldetes de les aueles; com no hi havia ni perruques ni caretes s’havia de tindre imaginació per a cobrir-se la cara amb trossos de cartró o de tela: l’anonimat era imprescindible.

[Carnestoltes dels escolars] 1968. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

A casa de Nela de Quiquet, al raval de Loreto, un any els van entrar dos samarres quan estaven calfant-se a la vora del foc, un de casa va córrer a tancar la porta de les escales per a obligar-los a destapar-se: la seua identitat no es va saber mai, les dos samarres van saltar pel balcó.

Per Carnestoltes als masos sempre hi havia bureo i les samarres eren l’atracció, la gent que ara voreja els noranta anys encara recorda “bureo en samarres de vesprada i representacions de passos a les nits al mas de Carrascal, o al mas de Gual o al mas de Monfort. Se sentien crits pels camins del Pla Amunt, mireu ja baixen les samarres del mas del Collet, les dones en pantalons i els hòmens en faldetes, un disbarat.

Entre 1945 i 1947, en plena repressió del franquisme contra el maquis, la Guàrdia Civil va prohibir que es feren samarres a Vistabella perquè no es refiaven de ningú, no volien tindre guerrillers passejant-se disfressats amb total impunitat pel territori sense poder-los atrapar.

De la llibertat de fer de samarra se n’aprofitaven sobretot els hòmens, però també hi havia dones valentes. Als anys 40 del segle XX al carrer de Sant Roc es van disfressar per Carnestoltes totes les dones i van anar en tromba al cafè Penyagolosa a unes hores que només anaven els hòmens, van tindre el coratge de passejar entre les taules i pessigar en públic els seus propis marits i veïns.

La saragata incontrolada de les samarres de Carnestoltes va desaparèixer del nostre territori i va ser substituïda per les disfresses que no tenen el component transgressor ni subversiu de les antigues samarres.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les grupes de Sant Antoni

[Al mas de Clèric] 1965. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Al món rural tots els animals han sigut peces importants però el protagonisme sempre el van ocupar les cavalleries. Les màquines van arribar per substituir les seues feines i al segle XXI la desaparició física de cavalls, matxos, egües i burros també es va emportar el vocabulari que els definia: quan els matxos portaven taleques de farina, sàries en canastes o sacs de pataques es deien càrregues; però quan passejaven parelles de gent per anar a una boda o una provessó es deien grupes.

Al gener, a la festa de Sant Antoni les grupes van en provessó guarnides en mandilà, i això que ara les cavalleries no són la base del treball, ja no hi ha càrregues, la matxà nocturna que desfila vora les fogueres recorda allò que vam ser: com volíem els burrets que necessitàvem i l’orgull que sentíem de mostrar el matxo. Les grupes de Sant Antoni són l’agraïment als animals que ens han ajudat a sobreviure.

[Al Dau] 1962 Fons familiar Paquita Miravet Olaria. Arxiu de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre la festa de Sant Antoni a Vistabella del Maestrat:

Aportació de Jesús Bernat. IMATGIES. Les corregudes de Sant Antoni a Vistabella

Escolars del Boi a l’escola del Canto

[Escolars del Boi a l’escola del Canto] 1959. Fons familiar Pedro Edo Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.

Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.

El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.

Foto Christine Juniot
Foto Christine Juniot

Articles relacionats: documental “Una escola amb vista”

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Gil Pons Solsona, sumaríssim 2083

Gil Pons  Solsona va nàixer l’any 1915 al mas de Garrido de Vistabella del Maestrat, i va ser afusellat a Castelló el setembre de 1939. Tenia 23 anys. Condemnat per un Consell de Guerra sense cap garantia jurídica, el seu cos va parar a una fossa, sense cap indicació. 77 anys més tard els estudis duts a terme pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– el van identificar com una de les 530 víctimes de la repressió franquista soterrades al cementeri civil de Castelló. 83 anys després del seu afusellament l’associació ArqueoAntro ha pogut exhumar el seu cos. Esta és la seua història, que forma part de la nostra Memòria.

El sumaríssim de Gil Pons Solsona: 2083-C

Durant la dictadura de Franco es va aplicar la Justícia Militar a la població civil: els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, eren l’única forma de justícia que es va aplicar just acabada la guerra, i van ser un dels majors instruments per articular la repressió. S’iniciaven per una denúncia o per una actuació d’ofici de les forces policials. Al sumaríssim de Gil l’acusació parteix d’una denúncia de l’escrivent de l’Ajuntament, la signen la parella de la Guàrdia Civil, el jefe de la Falange, l’alcalde i dos veïns: no s’havia de provar que l’acusació fora veritat, i tampoc no hi havia investigació. Per això els sumaríssims s’han de llegir amb prevencions, i no de manera literal.

Gil Pons manifesta estar d’acord en totes les acusacions i les signa. Respecte d’això Juan Luis Porcar, investigador del GRMHC, ens matissa: “La instrucció del  procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i les diligències es feien amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats”. 

El van empresonar el 18 d’abril de 1939, i en només 5 mesos ja l’havien afusellat: li van fer un Consell de Guerra d’urgència, va ser tractat com un enemic i no com un ciutadà, sense jutges imparcials i sense possible defensa. Una revenja ideològica i política que va demanar la pena de mort. 

També consta al sumaríssim “el enterado”: un document que detalla que el mateix general Franco confirmava que n’estava informat. 

La deshumanització de les víctimes

La revenja de la dictadura més enllà de la mort va deixar Gil baix terra sense làpida i sense nom. I fora del nostre poble. Els familiars de les víctimes encara busquen els seus morts al segle XXI, recolzats en unes tímides i fràgils lleis de Memòria fan la feina que hauria d’haver fet l’estat des de 1975, però qui busca els qui no van deixar descendència? Gil Pons tenia nòvia quan va ser assassinat, però no va deixar cap fill que el poguera recordar i buscar. Doblement oblidat, la seua identificació serà resultat de la perseverança de moltes persones anònimes.

Un poc de justícia molt tard

Quan l’any 2016 el GRMHC va posar el nom de Gil Pons Solsona en una placa del memorial al cementeri es va començar a reconèixer la injustícia de la seua mort. Ell és un dels set veïns de Vistabella que, afusellats pel franquisme, es van soterrar al cementeri de Castelló, i els seus noms van quedar restringits al silenci de la intimitat familiar: Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona, Benigno Miravet Escrig, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig. Veïns de diverses edats i diferents condicions familiars, van ser usats com a exemple i escarment contra el pensament dissident; en una perversió de la història els defensors de la legalitat vigent van ser considerats criminals.

L’any 2018 el GRMHC va iniciar les campanyes d’exhumacions de víctimes de la repressió franquista al cementeri de Castelló. Elaborar un estudi històric ben documentat i arreplegar demandes dels familiars ha suposat un feina d’anys: les demandes dels familiars -juntament en altres condicionants tècnics arqueològics- són determinants per a seleccionar les fosses o rases a exhumar en cadascuna de les campanyes, per això cal localitzar els parents. Les làpides del cementeri i les esqueles del periòdic Mediterráneo van proporcionar informació valuosa per rastrejar la línia familiar i poder trobar un net d’un germà de Gil.

Finalment l’exhumació de Gil Pons va ser realitzada per l’associació científica ArqueoAntro durant el mes d’octubre, dins la campanya iniciada el setembre 2022 amb subvencions de l’Ajuntament i la Diputació de Castelló. Les seues restes van ser desenterrades juntament amb les de Salvador Esteve Balaguer de Borriol, Wenceslao Ferrer Tur de la Vall d’Uixó  i Santiago Ortí Folch d’Ares del Maestrat.

Ara caldrà esperar un temps durant el qual es realitzaran els estudis antropològics i genètics necessaris per a la definitiva identificació per ADN, cosa que no sempre s’aconsegueix.

A Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista, per tant l’estat no ha anul·lat el sumaríssim 2083-C contra Gil Pons, ni cap representant del mateix ha demanat perdó per un Consell de Guerra il·legal que li va costar la vida, ni per soterrar-lo de manera inhumana. L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura: el fiscal Julio Strassera va argumentar que els crims d’estat només queden impunes quan la consciència moral d’un país ha caigut als nivells més baixos.

Nadie puede aceptar que el secuestro, la tortura o el asesinato sean hechos políticos o contingencias del combate. El sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral. 

Fiscal argentí Julio Strassera (1933-2015)

L’any dels comptadors d’aigua

Foto Carmen de Cabanes. 21 setembre 1969. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Quan es tancava la dècada dels seixanta del segle XX la carretera passava pel mig del poble, les xiques de Santa Teresa complien el ritual amb guants blancs i vestit negre, la pista cap a Sant Joan era de terra, l’enllumenat era mínim i tota la roba es llavava a mà.

Rentar la roba, als llavadors públics i als safareigs de casa, una feina necessària i molt dura que només realitzaven les dones. Encara que els hòmens de l’Ajuntament que prenien les decisions sobre les obres públiques en devien ser conscients perquè millorar la conducció de l’aigua a la Font de l’Ombria i condicionar els llavadors va suposar un gasto de 93.100 pessetes el mes de juny de 1969.

L’abastiment d’aigua a les cases era insuficient, a temporades es tallava el subministre i es donava aigua durant només unes hores que s’aprofitaven per a omplir cassoles,  calderos i safareigs! per això amb una subvenció d’11.000 pessetes de la Diputació el mes de març es va ampliar la capacitat del pou que abastia el poble; ara bé, al mes de juliol ja es va constatar que havia sigut una ampliació insuficient: a més de seguir fent bandos per avisar dels talls d’aigua, el Ple de l’Ajuntament va decidir que per a frenar el consum i el malbaratament el millor seria posar un comptador a cada domicili.

L’any 1969 a Vistabella no existia la dutxa diària i la gent es rentava per parts, la roba de mudar només era per als diumenges i els dies de festa, i les mares repetien fartes mira de no embrutar-te.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El pedrís de la font de Dalt

[El pedrís de la font de Dalt] 1947. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

La font de Dalt és la reina de les fonts de Vistabella, es va construir fora muralla el 1568, quan el comerç de la llana de la Comunitat d’Herbatge de la Setena de Culla era un negoci pròsper que generava molts ingressos. Fa més de quatre-cents anys que abasteix d’aigua la població: els temps li han canviat la teulada i les cases se li han arrimat tant que d’un camí de terra han fet un carrer i ara forma part del casc urbà. Però el ritual d’assentar-se al seu pedrís no s’ha alterat mai.

L’any 1947 va ser un any d’escassesa al nostre territori, faltava de tot i només l’aigua rajava abundant: sempre hi havia cànters per omplir a la font de Dalt. Segons consta en l’Acta del 5 de gener l’Ajuntament de l’alcalde Arturo Garcia Orenga va fixar el jornal d’un bracer en 9 pessetes i 50 cèntims, mentre els darrers guerrillers del maquis es movien a la desesperada entre Penyagolosa i el Boi, i la Guàrdia Civil feia impossible la vida dels masovers atrapats entre dos focs. Va ser un tristíssim any de delators.

A l’estiu compartien conversa al pedrís els que havien marxat i tornaven de visita a fer la cua de l’aigua com els avantpassats, i els que s’havien quedat i no tenien pressa perquè quan arribes a la font de Dalt no saps mai qui trobaràs i a casa sense aigua no pots tornar si vius al 1947.

Fa més de quatre-cents anys que el pedrís de la font de Dalt abasteix de conversa la població.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Entre canyissos

[Entre canyissos] 1943. Fons familiar Ana Císcar Miralles. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1943 totes les portes del poble estaven obertes durant el dia, per això les cobrien en canyissos. I per evitar les mosques, també. Un magnífic sistema de ventilació i protecció que et deixava soriejar el carrer sense ser vist.

Eixe any la dictadura va crear per decret el 22 de maig el Servei de Llibertat Vigilada, publicat al Boletín Oficial del Estado del 10 de juny, una institució que operava a cada poble i passava informes mensuals per controlar els reclusos al carrer. En el seu redactat es diu que  “per un sentit cristià i patriòtic” es veuen obligats a usar la llibertat condicional i a vigilar els dissidents en la seua vida privada. Per a deshumanitzar a les víctimes de la repressió, en l’article 8è es refereix a les persones vigilades com a “elements”.

Al nostre poble una plaga d’escarabat de la pataca afectava tot el terme, i els regidors Recaredo Garcia i Joaquín Marín van cobrar 70 pessetes al juny per desplaçar-se a la capital i informar-se de les mesures que s’aconsellaven per a exterminar-la. Tres mesos més tard es constituïa la Junta Local del Servei de Llibertat Vigilada de Vistabella presidida pel jutge municipal, i formada pel comandant de la guàrdia civil, el jefe de la Falange i un representant de l’Ajuntament que va ser nomenat el 30 de setembre.

No tenim informació de com va acabar la plaga de l’escarabat, però tenim els somriures de festa d’un grup de cosines germanes a la plaça, alienes a les mirades de darrere els canyissos i als informes polítics de vigilància, un diumenge de 1943.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Al carrer Jesús

[Veïnes del carrer Jesús] 1971. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1971 al carrer Jesús les dones majors portaven dol rigorós pels familiars difunts, al color negre de la roba afegien un vel finet que els cobria el cap i que marcava el temps des que havia faltat el parent. Encara li porta velet, una admiració referida a les viudes que honoraven el marit absent; una expressió i un costum de l’any de la picor que les dones joves van decidir no copiar.

Aquell estiu a la tenda de la tia Irene Salvador, al número 15 del carrer Major, venien sabatilles Victòria, de color; i el paviment dels carrers i l’enllumenat públic eren molt deficients, constaven a la llista de millores beneficioses per al poble feta per l’Ajuntament. A eixe llistat s’afegien per primera vegada les instal·lacions esportives per als jòvens: un parc infantil i un frontó.

El primer parc infantil va costar 50.000 pessetes i es va posar al pati d’escola. El bancal per a construir el frontó se li va comprar a la tia Felicidad Fabregat per 55.000 pessetes i l’obra del frontó descobert va costar 286.000 pessetes. Destaca en Acta l’argument que es juga a pilota al Dau i fa de frontó la paret de l’església, un perill i un inconvenient perquè l’any 71 la carretera encara creuava per dins la població.

L’any 1971 al carrer Jesús hi havia xiquetes en sabatilles Victòria de color.

Acta Municipal. Sessió extraordinària 30 de juliol 1971

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Actes de les XIII Jornades de Memòria Històrica

La segona setmana del mes d’agost s’han celebrat les XIII Jornades de Memòria Històrica de Vistabella. Per tercer any consecutiu l’equip d’ArqueoAntro ha dut a terme una exhumació, enguany en una trinxera del mas dels Arcs: dos soldats van ser afusellats el 2 de juny de 1938 per les tropes marroquines franquistes, s’ha recuperat el cos d’un d’ells i algunes mostres de l’altre que havia sigut exhumat pels seus familiars. Amb aquests ja són nou les restes de soldats recuperats al terme del nostre poble que, una vegada identificades amb l’ADN, podran ser enterrades al cementeri municipal, tal com marca la Llei de Memòria Històrica.

Fossa del mas dels Arcs. ArqueoAntro, agost 2022

Les Jornades es van inaugurar el dia 13 amb presentacions de llibres. Miquel Osset Hernández va parlar de la seua novel·la: “Antes del amanecer”, basada en la història del seu avi: Joaquín Osset Merle va ser mestre de l’escola de Vistabella i en començar la guerra es va integrar com a tinent en la Columna Casas Sala formada per milicians i guàrdies civils suposadament lleials a la República però que, en arribar a La Puebla de Valverde, es van rebel·lar assassinant a un important nombre de milicians i van traslladar una part dels oficials a Terol on van ser assassinats. El cos del tinent Osset mai no es va trobar, això permet a l’autor recrear una hipòtesi novel·lada sobre la desaparició del seu avi.

Francesc Mezquita va llegir un poema d’Antonio Machado, dedicat a Federico G. Lorca com a record i homenatge a pocs dies de l’aniversari del seu afusellament, com a pròleg a les darreres publicacions d’integrants del Grup de Recerca de Memòria Històrica de Castelló que van completar el dia: Maribel Peris va resumir el seu treball “Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra” que ja va per la 3a edició.  Juan Lluís Porcar va fer una aproximació al seu darrer llibre “Els Ports, franquisme i repressió, ciutadania i memòria” i Josep Miralles Climent en “Els anys que van viure perillosament” replega les lluites i repressions dels anys 40 i 50 al nord valencià.

El dia 14 els germans Jordi i Alain Pitarch Salvador van presentar el seu còmic “49ª Brigada Mixta. Crónica de un soldado” basat en les vivències de la guerra del seu avi Manuel Pitarch Garcia.

La presència dels pares i familiars dels autors, que són descendents de Vistabella per línia materna, i la projecció d’un vídeo amb imatges de la guerra i fotografies del seu avi, algunes de les quals han sigut traslladades a vinyetes del còmic, van ser els punts emotius que es van afegir a l’èxit d’haver creat una obra gràfica molt personal, ben documentada i de gran valor pedagògic.

La xerrada: “Montañas de Libertad. Zucaina 1938” dictada per Ernesto Rodrigo va tancar les Jornades: el projecte de recuperació de les trinxeres del Conjunt Defensiu el Romeral-Zucaina, el seu valor didàctic, i el context històric de l’estiu del 38 quan van ser construïdes, és una de les diverses activitats de l’associació Montañas de Libertad. Recuperando Memoria, que treballa a l’Alt Millars contra la desmemòria i per la dignitat i el record dels qui van construir estes línies defensives que van endarrerir l’avanç de l’exèrcit sublevat, i dels qui van donar la seua vida per la llibertat.

Les Jornades de Memòria no només importen perquè dignifiquen el passat i fan justícia en els seus protagonistes, sinó que també suposen incidència cultural i econòmica en el present: les activitats i l’estada d’arqueòlegs, voluntaris i participants sempre són un impacte positiu per a Vistabella.

Prims com el paper de fumar

[Prims com el paper de fumar] 1956. Fons familiar Juan Tena Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

No sabem quant cobrava un picapedrer -a inicis del 1600- per tallar els rectangles de  pedra dels murs de l’església, però sí consta per escrit que el jornal d’un bracer l’any 1956 al nostre poble era de 16 pessetes.

En eixe escàs valor per la feina de tot el dia podem entendre que els joves foren prims com el paper de fumar i que a l’Ajuntament només li costara 192 pessetes arreglar el camí de la Costera i 120 pessetes arreglar el camí de Sant Joan i de Sant Bertomeu. Tot treball manual, d’hòmens i cavalleries.

El preu de la suor feia contrast en pagaments que comportava la dictadura, l’any 1956 se li van donar al rector 325 pessetes: 125 pessetes per a l’homenatge del Papa Pius XII, pel 80 aniversari del seu naixement; i 200 pessetes per ajudar en la construcció del seminari diocesà de Tortosa. Convé recordar que ja l’any 1946 eixe seminari li va costar a l’Ajuntament 500 pessetes i que va ser una aportació recurrent que apareix a les Actes municipals. I encara és més curiós que el seminari diocesà de Tortosa s’acabara de construir l’any 1952, en teoria amb aportacions dels fidels.

L’any 1956 els joves de Vistabella, prims com el paper de fumar, ignoraven de la seua contribució a un edifici privat i llunyà, i tenien el pensament ocupat en guanyar-se el jornal.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A l’estiu visiteu l’Arxiu

Els arxius dels pobles xicotets depenen principalment del voluntarisme de persones interessades en el patrimoni documental. Les lleis i la majoria de les voltes les administracions viuen d’esquena a les necessitats del món rural.

Sabem que el nostre futur és disposar d’un arxiver compartit als pobles de la Mancomunitat de Penyagolosa: cal seguir el model d’altres mancomunitats que a la província de València donen tant bons resultats.

Mentrestant, les condicions físiques del nostre arxiu milloren passa a passa, i les visites guiades posen en valor entre els habitants la gran importància de tindre un arxiu municipal cuidat. A l’estiu visiteu l’Arxiu.

📸Visita del 06/07/22

Próxima visita: diumenge 21 d’agost de 2022 de 18:00 a 19:00

Formulari d’inscripció

4 dels 1474 habitants

Foto CARMEN de Cabanes, 17 setembre 1967. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1967 la fesomia del nostre poble era molt diferent a com es mostra ara. El Govern Civil replegava cada dos anys informació sobre les necessitats més rellevants de la província, i l’Ajuntament de l’alcalde Miguel Folch Andrés va redactar la seua llista al mes de maig: ocupava el primer lloc el problema de l’abastiment d’aigua, després anaven les deficiències dels edificis públics començant pel matador, el grup escolar que estava en ruïnes i la vella Sala de la Vila, i al final constaven les males condicions dels carrers i dels camins.

De les 1474 persones censades a Vistabella hem triat 4 jóvens de 19 anys, encorbatats i en la seua primera jaqueta de mudar, preparats el diumenge al matí per a treure en provessó la imatge de la marededéu, una desfilada per acompanyar a les xiques de la festa de Santa Teresa per uns carrers polsosos i en mal estat. Les 25000 pessetes concedides per la Diputació van asfaltar el camí del cementeri i les 20000 del Govern Civil no en serien prou per a reparar la carretera que passava per dins del poble, i els veïns haurien de pagar el 50% segons metres de façana. Les altres necessitats de la llista haurien d’esperar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny dia Internacional dels Arxius #SomArxiu 

Celebrem un any més el dia internacional dels arxius #IAW2022 aquest any en el lema #SomArxiu #ArchivesAreYou i amb la mirada posada a donar a conèixer la professió d’arxiver/a i del que els documents d’arxiu reflecteixen: la vida, els drets i les històries. També #SomArxiu representa la societat civil, la gent. Els documents protegeixen les històries i el passat de les persones, el seu present i el seu futur. Ens ajuden a comprendre’ns per això volem celebrar aquesta setmana dels arxius en activitats.

Edurne Garcia, responsable actual de la biblioteca i l’arxiu municipal, ens convida a les següents activitats:

  • Dimecres dia 8 al matí una visita escolar amb alumnes de primària, a l’arxiu municipal situat a la falsa de l’ajuntament.
  • A les 18:00 hi haurà torn de visita per a altres persones que vulguen assistir, prèvia inscripció cridant a l’Ajuntament (964 38 90 07) o escrivint a arxiuvistabella@gmail.com
  • Dijous dia 9 es mostrarà documentació històrica curiosa a l’escola de la gent major: moment per a recordar que tots i totes –i sobretot la gent que més ha viscut– tenim moltes històries que compartir.
Matrícula industrial del comercio y profesiones del municipio de Vistabella del Maestrazgo correspondiente al año 1933. Les podeu consultar online, digitalitzades a l’Arxiu Històric Provincial de Castello i online a Savex

Visites comentades a l’Arxiu de Vistabella

La rogativa de Vistabella

Recepció a Sant Joan de la rogativa de 1996. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Teresa Moliner Moliner

La rogativa de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa apunta indicis de ser tan vella com la població: els darrers estudis realitzats a la imatge de fusta del Santjoanet el porten fins al segle XIII, com la primera carta de poblament, la de 1251. Aixina que només fa 800 anys que fem i desfem a peu el mateix trajecte demanant salut, pau i aigua del cel.

Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins físics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitàries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinença.

El 4 de juny de 2022 la rogativa de Vistabella tornarà a eixir a les 9 del matí del poble cantant l’O Vere Deus per a mantindre obert un camí que té 8 segles.

Articles relacionats:

La provessó dels de la comunió

L’O Vere Deus de la rogativa de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Som el premi Seidia 2022 de Maestrat Viu

L’entitat Maestrat Viu ha concedit el premi Seidia 2022 a l’Arxiu de Vistabella pel llibre Se done a saber. Memòria gràfica de Vistabella del Maestrat, publicat l’estiu del 2021 en l’editorial Trencatimons.

Maestrat Viu és l’associació que treballa per la llengua i la cultura arreu de tot el Maestrat, un territori històric i natural, tal com l’entenem a través de les seues fronteres històriques i lingüístiques. Com a associació cultural té l’objectiu de potenciar el sentiment de pertanyença a la comarca del Maestrat, el qual s’ha diluït amb el pas dels anys en un procés de desmemòria i despersonalització.

Ens atorguen el premi a la iniciativa anual perquè valoren que el nostre llibre és “un producte cultural en valencià que preserva el patrimoni i projecta la història dels valencians amb criteri i rigor“.

També consideren que es tracta d’un treball modèlic “perquè trau les fotografies de l’àmbit privat amb la crònica oral de la família que les custodia, la completa amb les informacions dels veïns i la contextualitza amb dades de l’arxiu municipal. A més, en una segona part, el treball identifica clarament, amb noms i cognoms, totes les persones que hi apareixen i el lloc on estan situades. És un llibre d’etnologia i història, que reconstrueix la vida i el passat recent de Vistabella del Maestrat, cosa que fixa els orígens i contribueix positivament a la identificació de la comunitat.”

Gràcies a Maestrat Viu per valorar la nostra feina!

La carnisseria del carrer Roser

[Alguns quintos del 63] Foto CARMEN de Cabanes, 15 setembre 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pedro Edo Porcar

Les festes a Vistabella són una barreja de música, beguda i menjar. Un diumenge de setembre els quintos de 1963 van passejar pels carrers les botelles de conyac i la música de la rondalla, i a l’hora de dinar es van concentrar al carrer Roser, davant del número 5.

Quan el servei militar era obligatori els Governs Militars eren els responsables del reclutament de soldats, però totes les operacions inicials de les quintes les feien els Ajuntaments. Al nostre poble eixe any 63 va faltar el secretari al març, don Pedro Eito Longarón, i el tio Ismael Garcia Safont -que era l’auxiliar administratiu- va assumir les funcions de secretari accidental, per això va haver de baixar a Castelló al maig a la Junta de Classificació i Revisió dels mossos, a la Caixa de Reclutament n.32 a portar la documentació dels xics cridats a files. Al juliol li va tocar a l’alcalde Ximo Garcia actuar de comissionat de quintes, i això volia dir tornar a baixar a la Caixa de Reclutament per a fer l’ingrés oficial: representar els mossos i respondre de la seua identitat.

Completada la paperassa legal i sempre tutelats per un representant de l’Ajuntament que controlava els diners, els quintos podien fer la seua festa exclusiva d’hòmens i xalar en un dinar a casa de la tia Maria Salvador i el tio Raimundo Miralles, els carnissers del carrer Roser: a Vistabella, abans de l’existència dels restaurants, els llocs on estava garantit el menjar abundant eren les carnisseries i les tavernes.

Una considerable torrada de carn a la brasa en allioli, recorden d’aquell any, que el depositari de l’Ajuntament també va aprofitar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Festa del llibre 2022. Llegir per a nosaltres

Enguany celebrem el centenari de Joan Fuster (1922-1992), un dels grans assagistes i investigadors del segle XX, i com a referent necessari li volem retre homenatge parafrasejant un dels seus famosos aforismes: tot el que no llegim per a nosaltres, serà llegit contra nosaltres.

La Biblioteca de Vistabella ha escampat 23 llibres pel poble, per a que siguen caçats per la gent, siguen llegits i tornats a assoltar: llibres lliures que busquen lectors pels carrers d’un poble de muntanya. Una iniciativa de vida que contradiu lleis injustes fetes contra pobles de 300 habitants: la llei espanyola de bases de règim local diu que les biblioteques són coses que hi ha a pobles de més de 5000 habitants, i la llei valenciana diu que una agència de lectura ha de tindre 150 metres quadrats. Celebreu el dia del llibre: llegiu llibres de la Biblioteca de Vistabella!

A més de caçar llibres pels carrers de Vistabella vos recomanem dos lectures que parlen de nosaltres. La primera defensa la memòria oral de la gent major:

Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana edita L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia. Diputació de València. ISBN 978-84-7795-850-5

Dos antropòlogues: Raquel Ferrero i Clara Colomina fan un estudi per al Museu d’Etnologia de València, i les protagonistes són dones fadrines de pobles de l’interior de Castelló, dones nascudes als anys 40 del segle XX que expliquen com ha sigut la seua vida sense casar-se.



El segon defensa la memòria històrica que permet llegir els relats de protagonistes fins ara oblidats. Aquest ens l’expliquen dos germans de l’Alcora: Jordi Pitarch Salvador i Alain Pitarch Salvador són els autors d’un còmic que conta les vivències del seu abuelo Manuel Pitarch Garcia durant la guerra. El pròxim mes d’agost està prevista la presentació del llibre al nostre poble dins les Jornades de Memòria Històrica perquè, a més, els autors tenen arrels familiars a Vistabella.

49 Brigada Mixta. Crónica de un soldado CASCABORRA EDICIONES ISBN : 978-84-09-33109-3

Un bon llibre sempre és una provocació.

JOAN FUSTER

Pessetes de 1959

[Les autoritats de 1959] 29 agost 1959. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

El fred i la neu són elements de la vida a la muntanya, i combatre’ls té el seu preu: el mes de febrer de 1959 l’Ajuntament li va pagar al tio Dionís Salvador 674 pessetes per llenya per a l’estufa, i va contractar 12 jornals per a netejar la neu dels camins que li van costar 1.725 pessetes.

Eixe any l’escola també va costar més pessetes del que era habitual: el mes de maig es va acordar la construcció d’una aula de pàrvuls en el tram de pati existent entre l’escola del xiquets i l’escola de les xiquetes. Li van destinar un pressupost de 40.000 pessetes, que se van afegir a les 1.464 pessetes que consten en els pagaments del mes de febrer: “a Vicente Navarro per taules i cadires per a l’escola 834 pessetes; a Emilio Ballester per material escolar 317 pessetes i la pintura de les pissarres de les escoles 313 pessetes”.

El mes d’agost de 1959 el Centre Excursionista de Castelló va inaugurar una creu al cim del pic de Penyagolosa, i l’Ajuntament de Vistabella va haver de posar 500 pessetes per ajudar a la construcció, a més de pagar el dinar que es va oferir a l’ermita de Sant Joan per a les autoritats provincials i demés convidats d’honor. Dinar que va costar 2.392 pessetes en 60 cèntims, segons consta a l’Acta del 20 de setembre.

Per fer front als pagaments els ingressos habituals de l’Ajuntament eren les tales de pins dels boscos comunitaris, i en més poca escala el permís de replega de l’espígol, però també s’arrendaven els herbatges de pastura al millor postor. L’any 1959 l’oferta més elevada per les pastures de les partides de Les Pedrisses i les Navaes va ser de 1.270 pessetes: es van menjar l’herba les ovelles del tio José Olaria Vicente.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Dones rurals d’ahir i de hui

Les dones rurals van ser una realitat poc valorada i molt invisible al llarg del segle XX. Eren la meitat dels pobladors i van fer la meitat de les feines, però només els hòmens van ser els protagonistes: són els que apareixen en la documentació de l’Arxiu Municipal, els que controlaven els càrrecs i els comptes, i els que prenien les decisions. Amparats per les lleis.

La força i l’espenta de les nostres besàvies, aueles i mares; les seues aportacions al nostre patrimoni i la seua determinació de carrasca són la llavor de les dones rurals de hui, a la que cal seguir afegint DRETS per aconseguir la igualtat real. Que encara no existeix.

Enguany celebrem el 8 de març amb l’Exposició Dones de Carrasca per mostrar la seua ànima i posar en valor les dones del nostre territori. Les d’ahir i les de hui.

L’Exposició pot visitar-se físicament a la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella, ja que forma part del programa de les primeres Jornades d’Igualtat, coordinades per Edurne Garcia, i organitzades per celebrar el Dia internacional de la Dona 2022.

Completa la proposta la següent Exposició virtual amb dones del segle XX que posen nom i cognoms a la nostra història.

36 homes i 1 dona

[Matí de diumenge] 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

36 hòmens i 1 dona figuren en el llistat de préstecs que va replegar les 216.033 pessetes que costava la instal·lació del telèfon a Vistabella del Maestrat.

L’any 1957 l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clérig Falcó demana aportacions al veïnat, en qualitat de préstec retornable amb un interès del 2 per cent, perquè no compta en diner metàl·lic per a fer front al pagament. Hi havia pendent una subhasta de pins comunals per a fer caixa.

Van reunir 172.000 pessetes, quantitat clarament insuficient, entre 35 hòmens i la tia Matilde Monferrer Nebot, en aportacions detallades que van de les 1.000 a les 10.000 pessetes. Les 44.033 pessetes que faltaven devien ser més difícils de trobar i les van haver de retornar amb un interès del 4 per cent: les va aportar el tio Federico Garcia Robres, segons consta en l’Acta extraordinària del 2 d’abril.

Coneixem la identitat de la majoria dels hòmens-caps de família que figuren al llistat, però encara no sabem qui era Matilde Monferrer Nebot, única i insòlita dona que era ama del seus diners.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La Biblioteca Joaquín Osset Merle en acció

La Biblioteca Joaquín Osset Merle es reactiva en nous horaris, activitats i continguts a la seua seu i a la seua web. Edurne Garcia és la responsable de donar-li un sentit, en la mirada ficada en l’escola del poble i en el seu futur i qualitat, sabem que la biblioteca és clau per a tot. Que la biblioteca funcione i tinga continuïtat és un bé de primera necessitat per a menuts i grans.

A la biblioteca de Vistabella es pot llegir en paper i també on line perquè compta amb una eficient connexió d’internet. És un lloc per a compartir i per a estar, per a jugar i per a ser referent cultural de la comunitat.

Albert Einstein aconsellava que l’única cosa que cal saber sempre és on trobar una biblioteca. A Vistabella, al costat de l’escola i davant de l’ermita de Loreto està la vostra.

El preu de l’espígol

[Els bacis de l’Alforí] 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

A inicis dels anys cinquanta tot el terme de Vistabella floria de mates i mates d’espígol, quan la font de l’Alforí només tenia l’ombreta de les seues teules, perquè les raberes d’ovelles no respectaven cap fulla verda i digestiva que poguera convertir-se en arbre.

El 1954, una empresa de Barcelona: Carbonnel, que destil·la plantes aromàtiques per a fer essències i perfums, va signar un contracte de cinc anys en l’Ajuntament de l’alcalde Juanito Pons per a poder replegar l’espígol del terme de Vistabella, des de gener de 1955 al desembre de 1959, al preu de 200 pessetes l’any que es cobraven cada mes de juny.

El contracte es va renovar per a 5 anys més, quan era alcalde Natàlio Arnau, però el preu va passar de colp de 1.000 a 30.750 pessetes, és dir, a cobrar-ne 6.150 anuals. I es va tornar a renovar per 5 anys més amb l’alcalde Joaquín Garcia Orenga el setembre de 1964: pel mateix preu de 30.750 pessetes, des de l’1 de gener de 1965 fins el 31 de desembre de 1969.

La Destileria Carbonnel consta a les Actes Municipals com a “Destilerias Mauricio Carbonell SA”, o també amb el nom de Ricardo Colomer Escrig com a mediador de la mateixa empresa.

Quan la font de l’Alforí vivia torrada de papo al sol estava voltada de roques i de terra, d’eriçons, de boges i d’espígol. Lluny del nostre poble, l’ànima d’aquell paisatge pelat es venia concentrada en ampolletes d’essència de lavanda.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Desitjos 2022

L’any 2021 ens deixa molts regals i es van complint els desitjos que des de fa anys anem demanant al Reixos. Enguany per al 2022 volem poder continuar en tots els projectes començats per a consolidar-los, i estrenar-ne algun de nou.

També desitgem que la gent conserve igual de viva la resposta, l’interès i la cooperació en els nostres projectes sobre el Patrimoni del territori. Perquè Patrimoni som tots, i els Reixos també ho saben.

O Vere Deus

Se done a saber, en llibre

Les campanyes d’exhumació de fosses d’Arqueoantro

L’arxiu fotogràfic de Vistabella del Maestrat. La memòria dels carrers

Les veus de Penyagolosa

7 pessetes i 50 cèntims

[Germanes] c.1946 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar José Bellés Monferrer

L’any 1946 el tio Victorino Salvador Prats va pagar 100 pessetes per l’adjudicació del terreny per a construir una era de batre de 8 metres de diàmetre, al costat de l’era del tio Carlos Safont Clérig, vora la carretera d’entrada a Vistabella del Maestrat. Hui ens queda la meitat de cada era: dos semicercles públics voltadets en una barana amb un parc infantil, una fonteta i uns bancs, des d’on admirem el paisatge.

A pocs anys d’acabada la guerra les xiques fadrines s’embellien amb arracades de fantasia només els dies més festers, els altres escardaven els bancals de pataques i guardaven les raberes per ajudar a la família, sense cobrar. Només alguns hòmens es podien guanyar el jornal que al nostre poble estava fixat en 7 pessetes i 50 cèntims.

La visita del bisbe el mes de maig de 1946 li va costar a l’Ajuntament 870 pessetes i 10 cèntims, i l’aportació a la col·lecta del rector per a construir un nou seminari a Tortosa va suposar 500 pessetes del fons municipal. O el que és el mateix: 182 jornals que cap treballador no va poder cobrar.

Circulava poc diner en efectiu, es treballava en conlloga i, de vegades, a canvi de menjar. Però el tio Antonio Escrig Porcar va guanyar 80 pessetes per fer el trajecte Vistabella-Xodos traslladant la família d’un Guàrdia Civil en dos cavalleries, i el tio Manuel Salvador Garcia en va percebre 40 pel mateix trajecte però només en un matxo. Emilio Garcia Edo va cobrar 20 pessetes per indicar el camí de Vistabella a Xodos, fer d’acompanyant sense cavalleria i portar el pes a l’esquena. Els serveis que es podien fer a gent de fora del territori eren escassos, tots els habitants es movien a peu, i les dreceres tenien pocs secrets.

Al 1946 a les terres de Penyagolosa els camins i les eres ajudaven a menjar. Admirar el paisatge encara no s’havia inventat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una iguala i dos-cents segells

Foto Carmen de Cabanes,1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

L’any 1966 els diumenges al matí la plaça bullia de gent, les dones anaven a missa i portaven un catret, altra gent anava al bar a fer-se el vermutet, o es passejaven amunt i avall mudats i fent rogles per a xerrar.

El 1966 el concepte de sanitat universal no existia a casa nostra: a Vistabella hi havia un metge i un ATS -que en aquells anys es coneixia com a “practicant”- que no cobraven de l’administració sinó dels usuaris. Per a tindre dret a l’assistència mèdica calia pagar una iguala. Eixe any l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una iguala del metge de 600 pessetes per família.

Tampoc no s’havien replegat mai els residus domèstics, un projecte que és pioner en l’actualitat perquè fa una tria selectiva de la brossa i genera llocs de treball. En aquell temps la preocupació de la corporació municipal era senyalitzar espais on la gent anara a portar les deixalles, justament per evitar el descontrol de la brutícia prop del poble el mes de juliol de 1966 es va estrenar la replega domiciliària dos dies a la setmana: se li va assignar la feina a Joaquín Salvador Gual per 750 pessetes al mes en un contracte d’un any prorrogable. Joaquín, que vivia al número 20 de l’avinguda Ramon Salvador, feia la replega en el seu carro i el seu matxo.

En aquell món sense internet totes les comunicacions eren de correu postal: dos-cents segells li va comprar l’Ajuntament -quan cada carta n’havia de portar un de 0,50 pessetes- a la tia Carmen Pitarch Arnau que tenia l’estanc que no tancava mai al carrer Major número 2 cantonada en el Dau.

El 1966 era un ritual passejar mudats per la plaça els matins de festa, i era una obligació incloure en els pressupostos municipals 3000 pessetes per al Frente de Juventudes i 1000 pessetes per a un monument a Franco a Castelló, que consten en Acta al costat de les 500 pessetes que l’Ajuntament es va gastar en la festa de Sant Antoni i les 100 pessetes que va cobrar la tia Carmen, l’estanquera.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fira de Tots Sants 2021

L’Arxiu Fotogràfic de Vistabella és un bé patrimonial que s’ha incorporat en les activitats culturals de la població. Per exemple, en les diferents edicions de la Fira de Tots Sants es fa una recreació d’imatges del fons fotogràfic: enguany han sigut protagonistes les xiques de Santa Teresa.

Les xiques del 1962 (Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador) i la recreació de les xiques el 2021

La celebració del pas de les joves a l’edat adulta anava de la mà de l’església, i es va potenciar durant tota la dictadura un model de dona únic i uniforme: la futura mare de família que no tenia dret a obrir-se un compte corrent al banc per a gestionar la seua hipotètica independència econòmica. La darrera festa de les xiques de Santa Teresa es va fer l’any 1974.

La recreació estètica d’una festa obsoleta del segle XX, que acompanya l’exposició fotogràfica La Memòria dels Carrers, ens recorda els avenços que hem conseguit, i ens permet d’una manera lúdica reforçar la importància de guanyar drets socials, jurídics i personals. Sobretot de les dones. Sobretot al món rural.

Per si voleu recordar les anteriors edicions de la Fira de Tots Sants:

Fira tradicional de bestiar a Tots Sants de Vistabella del Maestrat

Fira de Tots Sants de 2018: L’Arxiu fotogràfic ix al carrer

Fira de Tots Sants de 2019: La memòria dels carrers de Vistabella

La reixa de la Guàrdia Civil

[La reixa de la Guàrdia Civil] c.1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosario Garcia Badenes

Un telegrama del director d’Administració Local va donar l’ordre el gener de 1963 que cada Ajuntament havia de tindre un compte bancari.

Mentre l’ajuntament de l’alcalde Ximo Garcia Orenga baixava a Atzeneta del Maestrat a obrir el primer compte del consistori a la sucursal del Banco de Vizcaya, la reixa del quarter de l’avinguda Ramon Salvador era el decorat dels cabells cardats i les sabates d’agulla de les xiques dels anys 60: dos detalls revolucionaris que s’enfrontaven a un món on les ueles encara portaven faldetes i toca de color negre, i el cap cobert en un mocador.

Eixe mateix any 1963 l’ajuntament aprovava que el jornal d’un bracer seria de 60 pessetes diàries, i que s’havia de comprar una màquina de sumar per “aliviar de manera especial“ la feina del secretari.

Només un any més tard Bob Dylan cantava Els temps estan canviant, i la reixa de la Guàrdia Civil li donava la raó: declarat el quarter en ruïnes no va acabar la dècada per seguir l’eterna llei que el present de hui serà el passat demà.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Documental O Vere Deus

Aquest documental s’ha realitzat amb una subvenció de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana.

Tota la documentació sobre l’evolució del projecte O Vere Deus de Vistabella del Maestrat està publicada en la categoria de Patrimoni del web del Centre d’Estudis de Penyagolosa:

O Vere Deus. Cants de la rogativa medieval de Vistabella del Maestrat

Tallers de cant O Vere Deus

Homenatge als escolans

Projecte O Vere Deus. Fase 1

Documental O Vere Deus

Les millores dels anys 70

[El pati de l’escola nova 1] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades

La dècada dels anys 70 del segle XX va estrenar escola nova, en calefacció, menjador i transport escolar: per primera vegada en la història de Vistabella del Maestrat els xiquets i les xiquetes dels masos i del poble jugaven junts al pati.

L’octubre de 1971 l’Ajuntament va demanar ajuda financera a la Diputació per a comprar tres pallisses de 120 metres quadrats, que estaven confrontades al quarter de la guàrdia civil -declarat en ruïnes- i que era de propietat municipal: en 130.000 pessetes van completar una gran parcel·la per a construir el primer “Centre d’Higiene Rural – Casa del Metge”. Encara és un misteri que no podem explicar per què el Centre de Salut que es va construir només va ocupar la meitat del magnífic solar.

[El pati de l’escola nova 2] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Miralles

L’escola i el centre mèdic no van ser les úniques millores, el mateix any es va comprar per 55.000 pessetes una parcel·la amb la idea de construir el frontó. I el 1972 es decidia derrocar l’antiga Casa Abadia -que anava del carrer del Forn al carrer Mossèn Tenesa- per a construir tres vivendes de titularitat municipal. Els baixos de l’edifici acollirien anys més tard el primer centre de la tercera edat.

El mateix 1972, en un dels pobles on neva més del País Valencià, s’acordava per unanimitat comprar la primera pala llevaneus que “s’acoblava a qualsevol tractor”. L’inici dels 70 va ser la primera vegada d’algunes millores de serveis, però ni l’escola ni el centre mèdic ni la pala llevaneus van evitar, en esta dècada, la pèrdua de 500 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

D’on eren els Carruan’s?

Foto CARMEN de Cabanes 21/09/1969 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador

L’any 1969 les xiques de la festa de Santa Teresa convidaven a ballar: havien contractat el conjunt que cantava els èxits de la ràdio, el dels germans Bellmunt Tena, els Carruan’s.

Com aplegaven poques coses de fora l’espectacle començava en l’arribada de la camioneta al Dau, no faltava ningú, ueles que es portaven la cadireta, mares en devantal i pares en boina, xiquets i xiquetes, rogles de xics jóvens en pantalons molt estrets i alguna xica valenta en minifalda.

Després, els mateixos músics muntaven els seus instruments i algun micro en altaveu. No hi havia tècnics, ni focus de colors, ni il·luminació especial. En un poble de canyissos a les portes, on es venia el tabac a la sastreria, poder escoltar en directe Cuéntame de Fórmula V era un magnífic regal que tots sabien valorar.

Els Carruan’s no venien de molt lluny, per a ser exactes eren d’Albocàsser, però portaven la màgia i la felicitat de la música en directe, i per a Vistabella era com si acabaren d’arrribar d’un altre planeta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

100 anys del cotxe de línia

El 21 d’agost de l’any 1921 va començar el servei de la línia d’autobús de Vistabella del Maestrat. Ara ha fet els 100 anys!

Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Eixe dia va inaugurar un trajecte que durava 5 hores l’empresa Peñagolosa-Automóvil, constituïda el mes de juny de 1920 a Vistabella, i que tenia com a gerent Adolfo Campos Robres, a qui va succeir Ángel Monferrer Nebot. El vicepresident era Mariano Fabregat Vicent.

L’empresa Peñagolosa-Automóvil es va disoldre el novembre de 1921, i els cotxes van passar a Hispano de Fuente en Segures (HIFE).

L’empresa HIFE s’havia creat a Benassal l’any 1915 i el 2 de març de 1923 va obtindre l’autorització per a explotar la línia de Vistabella, que se li va adjudicar en exclusiva el 22 d’octubre de 1926.

El cop d’estat de 1936 i la posterior guerra suposen un parèntesi en el servei del bus. A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserva un comunicat de l’empresa al governador civil que afirma que el servei es restableix el 26 de setembre de 1938, encara que sabem que des de 1946 a 1948, per falta de pneumàtics, va suplir el servei el camió de mercaderies de Manuel Pitarch Garcia, un Chevrolet CS-3515.

Al llarg de 100 anys són variades les incidències que podem il·lustrar: el 8 gener de 1921 l’Heraldo de Castelló publicava la notícia que el cobrador José Arnau Prats havia faltat al xocar el bus contra un carro a Borriol; el 1924 a l’altura d’Atzeneta el cotxe va caure per un terraplè en trencar-se l’eix davanter, ningú no es va fer mal. En canvi, segons consta a l’Heraldo de Castelló del dia 23 de gener de 1930, van resultar ferits el conductor Pascual Bau, el cobrador Justo Alamino i un passatger, en fer unes voltes de campana al km 11 de Vistabella a Atzeneta. El 23 de febrer de 1964 tot els passatgers van eixir sans i estalvis per la part de darrere en quedar una roda fora de la calçada.

El tram des d’Atzeneta a Vistabella presenta les característiques més peculiars, el gel i la neu a l’hivern que podeu llegir en Katiusques per fer fòllega, o els javalins creuant la carretera, per això el trajecte Vistabella-Castelló ha tingut i té uns protagonistes diaris que són els conductors i els cobradors, afegim un llistat -encara incomplet- com a homenatge al seu servei públic.

HIFE 1926 Hispano de Fuente en Segures conductor: Pascual Bau Miguel, de Betxí
cobrador: Justo Alamino Darás, d’Atzeneta del Maestrat
HIFERogelio Clérig Falcó, de Vistabella
HIFEIsidro, de Vilafranca
HIFE anys 50Antonio Tena Peris, de Vistabella
Antonio Marín, de Vistabella (va faltar sent conductor)
HICID 1962conductor: Joaquín Pasies Puig, d’Atzeneta del Maestrat
cobrador: el tio Sento, d’Atzeneta del Maestrat
HICID 1963conductor: Manolo,  d’Atzeneta del Maestrat
cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1964conductor: Braulio  Miravet Garcia, de Vistabella
cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1971-1984conductor i cobrador: Braulio Miravet, de Vistabella
HICID 1984-1995conductor i cobrador: José Monfort Tena, de Vistabella
HICID 1995-1998José Maria Vidal Vicente, de Vistabella
HICID des de setembre 1999Amado Solsona Miravet, de Vistabella

Podeu consultar la tesi doctoral de Marco Dols, Pablo. Historia del transporte público de viajeros en Castelló. Evolución y factores determinantes.

Drets humans al mas del Collet

Imagina que et maten al mas del Collet. I que passen vuitanta anys sense que ni la llei ni ningú feren cap cas de tu.

La llei valenciana 14/2017, del 10 de novembre diu que “es pretén complir amb les obligacions que té la Generalitat Valenciana en les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i també en els seus familiars” i que això “implica l’obligació de les institucions públiques d’investigar per a promoure la clarificació del que va passar en relació a la violació dels drets humans”. 

La recerca de testimonis orals confirma que una brigada de l’Ajuntament de Vistabella va tapar en terra en una fossa del mas del Collet sis soldats afusellats allí mateix, però no van escriure els seus noms. I aixina els van matar dos vegades perquè el seu rastre va desaparèixer com si no foren ningú ni tingueren cap dret.

Els articles 12, 13 i 14 de la llei espanyola 52/2007, de 26 de desembre descriuen els protocols per a localitzar i identificar les víctimes, i segons la llei la Generalitat està  “…obligada a realitzar les actuacions necessàries, conforme als protocols aprovats, per a recuperar i identificar les restes de víctimes desaparegudes i per a elaborar mapes de localització de restes, (…)”

Imagina que et maten al mas del Collet. I que finalment unes lleis lentes permeten que te busquem i te trobem: vuitanta-tres anys tard els drets humans arriben al mas del Collet

Més informació al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa

Un llibre SE DONE A SABER

Des de l’octubre de 2014 cada mes publiquem un SE DONE A SABER: fem difusió d’una fotografia del Fons Fotogràfic de Vistabella, acompanyada d’una explicació contextual i d’una crida a la col·laboració amb l’objectiu d’identificar totes les persones que apareixen retratades. Ara les hem ajuntat totes i hem fet un llibre en paper!

Aquest llibre és la resposta a la demanda que moltes persones ens han fet: poder tocar el SE DONE A SABER, i fullejar-lo. Això significa facilitar-ne l’accés a les persones majors que necessiten l’ajuda d’intermediaris familiars per a seguir les publicacions que fem en línia; també vol dir oferir agrupat tot el contingut i tornar al format tradicional de la lectura: llegir paraula a paraula i mirar foto a foto, tindre un trosset del nostre passat immediat damunt la taula o a la prestatgeria, a l’abast de la mà.

El SE DONE A SABER no és un llibre d’història a l’ús, és la història de la vida quotidiana de Vistabella del Maestrat al segle XX, i la protagonitzen els noms i cognoms d’aquells anys, els noms de pares i mares, els dels masos i carrers. La vida feta d’antropònims i topònims que escrivim sobre paper perquè són riquesa cultural i no els volem perdre.

No vos hauríeu de perdre el vostre SE DONE A SABER en paper.

L’O Vere Deus de la rogativa de Vistabella

Des del Centre d’Estudis de Penyagolosa hem encetat un projecte per a evitar la pèrdua del cant de la rogativa medieval de Vistabella del Maestrat a Sant Joan de Penyagolosa: hem dissenyat 4 tallers de cant durant este estiu 2021. La resposta a la nostra proposta cultural ha sigut excel·lent: més de cent assistents han participat en els dos tallers del mes de juliol que ha dirigit el cantant líric David Montolio.

Les rogatives medievals que unien els pobles en l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa van dibuixar uns camins físics i espirituals al llarg de centenars d’anys. Algunes s’han perdut. Les cinc rogatives que han arribat a l’actualitat: les Useres, Puertomingalvo, Vistabella del Maestrat, Xodos i Culla presenten trets diferencials, però també característiques comunes, el cant de l’O Vere Deus és el so que les agermana.

Una mateixa petició, un cant repetitiu que demana salut, pau i aigua del cel. Una senzilla, però majestuosa, melodia cantada en llatí que devia provocar gran impressió en un paisatge de bancals de pedra seca, pastores d’ovelles i treballadors de la terra. Encara que cada poble canta l’O Vere Deus a la seua manera.

El pas del temps ha canviat les circumstàncies, les necessitats i les creences, però les rogatives segueixen sent camins i sendes que travessen el territori, motius de trobada dels habitants, i patrimoni immaterial a conservar. 

A Vistabella del Maestrat els detalls del ritual passaven de pares a fills i això garantia la continuïtat, fins que el despoblament no només va desplaçar totes les festes i rituals als caps de setmana sinó que va trencar la línia directa de la transmissió: el número de cantors i cantores va anar minvant, i els fills del tio José Vicente, l’escolà, es van quedar assoles demanant salut, pau i aigua del cel, mentre una majoria els acompanyava en silenci.

La rogativa de Vistabella és comunitària, representa a tot el poble, des de l’època medieval les persones que fan el trajecte a peu segueixen la bandera roja que marca el camí, però els darrers anys durant el recorregut ja no s’escolta l’O Vere Deus: les persones majors que el sabien cantar no poden caminar. Els tallers d’este estiu tenen l’objectiu de trencar el silenci i omplir eixe trajecte de música.

Els comptes de 1948

[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.

D’este pressupost van eixir les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any. I les 40 pessetes que va costar la gorra de l’agutzil municipal, compra aprovada per unanimitat en sessió ordinària del 30 de març.

Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament de Vistabella per fer caixa.

L’any 1948 les adolescents de Vistabella tenien en comú la llargada dels vestits, els calcetins de mudar, les sandàlies d’estiu i els llacets al cap. I una seriositat que ara seria impròpia de l’edat. L’Acta de setembre diu que l’Ajuntament va abonar 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.

Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.

Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els arbres no feien ombra

1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Carmen Sáenz de la Torre

Hui, des de la corba de la gasolinera, admirem el verd tossal del mas de l’Hostal, mentre el parc de bombers el vigila uns tres quilòmetres endavant, entre les Caputxeres i la Cranà: la natura fa uns anys que té via lliure i la vegetació és desbordant.

Quan el tossal tenia el color marró de la terra treballada sense descans, els solcs de matxos i tractors, i les aixadelles que no paraven d’escardar, tenien a ratlla la vegetació i no hi havia incendis forestals perquè tot es cremava a les estufes i els fumerals.

Quan els arbres no feien ombra, les moltes raberes d’ovelles i cabres desbrossaven els camins perquè segaven l’herba arran, i despullaven de fulletes tendres els arbrets mentre deixaven el tronc viu per a que seguira brotant.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fem 7 anys

Hem aplegat als 7 anys! Un any més agrair-vos la participació, fidelitat, interés i el comboi que ens anima a seguir creant històries.

Vam començar el blog junt amb l’intent de recuperar els documents de l’arxiu municipal, a la falsa de la Sala la Vila, però a 2021 no podem estar contentes en el resultat ja que actualment la trobem en pijors condicions de conservació, espai inadequat i en problemes que poden dur a perdues de documentació. Recordem vivament que no es poden eliminar documents als 5 anys i que cal respectar la legislació vigent. No es poden destruir documents i és important conservar els que tenim perquè son la memòria escrita del consistori i del poble.

26 de juny de 2021

Les veus de Penyagolosa

Posem en marxa un projecte intergeneracional que fa temps que estem preparant. La nostra ruralitat no és nostàlgica, treballem en favor de la vida als pobles de l’interior: a diferència dels nostres avantpassats nosaltres sabem de lletra.

SI ETS JOVE I VOLS PARTICIPAR ET POTS INSCRIURE FINS EL 27 DE JUNY al següent enllaç: https://bit.ly/veuspenyagolosa21

Primer vam aprendre que les ermites i el pont medieval, el Santjoanet de fusta i l’escut de la casa Polo eren Patrimoni, després ens vam adonar que també ho eren les parets dels bancals, els pous i les casetes de pedra seca.

Ara sabem que tenim un Patrimoni Immaterial: les cascaranyes i les tàrmenes, l’ofici dels peladors de pins, els topònims Serra d’Esclaramunda i partida de La Foia d’Ores, i el cant de l’O Vere Deus de la rogativa. I també el nostre paisatge canviant i la seua cultura oral.

Per a replegar la cultura oral hem dissenyat el projecte LES VEUS DE PENYAGOLOSA: entrevistes a la gent major per explicar la seua vida i els seus valors, aixina els jóvens podran escriure en imatges la història del segle XX del poble usant el seu telèfon mòbil.

El concepte de cultura ha evolucionat, crear una xarxa d’intercanvi entre jóvens i gent major dona sentit al que som com a comunitat: el Patrimoni existeix perquè nosaltres existim. Els jóvens construiran què serà Patrimoni d’ara endavant.

Empoderant els arxius! 9 de juny dia internacional dels arxius

9 de juny, celebrem el dia internacional dels arxius, enguany l’ICA proposa Empoderar els arxius, els arxivers i els ciutadans fent-se resó d’elements bàsics en els que els arxius són esencials en les nostres vides.

#EmpoweringArchives #ArxiusXDins #SIA2021 #IAW2021 #EmpoderarElsArxius #ArxiusValencians

  • Conceptes com la rendició de comptes, perquè els arxius contribueixen a la transparència dels governs i institucions facilitant l’accés a la informació.
  • Fomentar la diversitat i la inclusió, anant més enllà de la teoria i la pràctica arxivística per aconseguir que els arxius apleguen diferents veus i històries.
  • Millorar la col·laboració, treballant en xarxa per a donar a conèixer el poder dels arxius en la societat i la seua importància en la nostra vida.

PERSONES, ARXIUS, VIDA,

a les terres de Penyagolosa.

La font del Dau

[La font del Dau] c.1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

La xicoteta font de la placeta de l’Hostal i la immensa font del Dau, de 4 aixetes, van costar unes 40.000 pessetes i van tindre una curta vida dins el casc urbà de Vistabella.

Consta en l’Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que les dos fonts es van fer en pedra calcària coneguda com a “pedra Borriol” i que les feines dels paletes van costar 13.467,45 pessetes: únic pressupost presentat. Va fer les obres el contractista Dimas Victoria Puerto, que estava temporalment a Vistabella perquè s’encarregava de les obres d’abastiment d’aigua potable.

La font del Dau tenia esperit de monument funerari, per la seua imponent quadratura i perquè la van ubicar just davant del retaule de pedra de l’església del segle XVII i en van dificultar la seua visió. Però als anys 60 hi havia detalls que eren secundaris. El darrer pedrapiquer tradicional del poble, el tio Antonio Asensi, li va fer els ornaments.

Si voleu vore i tocar els ornaments picats a escoda i les voltes dels arcs fetes, en cisell i en maceta, pel tio Antonio heu d’anar a la font de l’Alforí: una part dels bancs de pedra de la zona de pícnic són directament les peces desballestades de la font seixantera del Dau.

.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Comandant Escrig Lliberós

1938. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig

Juan Manuel Escrig Lliberós va nàixer a Vistabella del Maestrat el 6 de maig de 1905, segons consta al foli 145 de les Actes de naixement del nostre arxiu. Era el primer fill de Samuel Escrig Segura i de Josefa Lliberós Monfort. Quan tenia uns tres anys la família es va traslladar a viure a Catalunya, a Les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.

Va ser capità de La Columna del Vallès Oriental -501 Batalló de la 16 Brigada de la 28 Divisió- que va lluitar contra les tropes rebels franquistes durant la guerra. Aquesta Columna estava formada per 500 milicians voluntaris que van eixir de Granollers el dia 15 de setembre de 1936, i dos dies més tard ja lluitaven al front d’Aragó. Després van participar al front de Llevant, a Andalucia i a Extremadura. Juan Manuel Escrig formava part del grup de 16 voluntaris originaris de Les Franqueses del Vallès.

El general Vicente Rojo, cap de l’estat Major, va concedir la medalla col·lectiva del valor a la Brigada Mixta 126, de la qual formava part La Columna del Vallès Oriental, per la seua actuació a la Campanya de Llevant que va frenar les forces franquistes en el seu avanç cap a València. Des del maig de 1938 Escrig va dirigir la Companyia de Metralladores del batalló 503, i va arribar a ser-ne el comandant d’aquest batalló.

A finals de març de 1939 Escrig estava a Ciudad Real i, davant la desfeta de l’Exèrcit Popular de la República, la retirada d’aquesta zona es va fer cap al port d’Alacant, on va ser detingut pels franquistes, i condemnat a mort. 

Les seues cartes a la família, des de la presó Model de Barcelona, són testimoni de la cruel realitat de 1939. M’han condemnat a mort, però no et desesperes, jo estic tranquil. Cuida el meu fill. Sóc innocent de tot això que m’acusen. Envia’m cartes i segells. I algun diner, si pots. El comandant Escrig sabia que seria executat però no imaginava que les seues idees tornarien a ser legals trenta-vuit anys més tard.

Segons consta en un recull de militants anarquistes va ser afusellat als 34 anys a Barcelona, al camp de la Bota, el dia 27 de març de 1940, acusat de ser el dirigent comarcal de la CNT i d’haver lluitat de voluntari per defensar la República. La seua dona explicava que va anar el dia de l’afusellament: va demanar el seu cos per a enterrar-lo, però li’l van denegar. Juan Manuel Escrig va ser doblement castigat per la dictadura: va perdre la seua identitat al ser soterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera, al cementeri de Montjuïc. Una venjança més enllà de la mort.

La font de la placeta de l’Hostal

[La font de la placeta de l’Hostal] Foto CARMEN de Cabanes,1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

A inicis dels anys 60 del segle passat no havia arribat l’aigua corrent a les cases de Vistabella, i tot el consum d’aigua tenia l’origen a la font de Dalt: dones en capçanes, matxos en argadells i xiquets en carretons eren una provessó contínua de cànters i ampolles des del poble a la font medieval. Des de 1568.

L’Ajuntament va trencar el monopoli de quasi quatre-cents anys de servei de la font de Dalt i va instal·lar dos fonts dins el casc urbà, per facilitar la feina de les dones sobretot. Consta en l‘Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que, a proposta de l’alcalde Natàlio Arnau, es va encarregar de la instal·lació el tècnic de Castelló Vicente R. Cabedo Falomir amb un cost global de 26.000 pessetes.

Una de les fonts, la xicoteta, va tindre una vida efímera a la placeta de l’Hostal: ubicada al mig del pas i de simple construcció sempre estava voltada de fang. Les seues modestes aixetes es van sumar a la festa dels quintos els primers dies de setembre de 1962, però no van completar la dècada.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fiesta del libro 2021. Lecturas de Xodos

El último libro de Ernest Nabás, concebido como homenaje a los vencidos de la Guerra Civil a través de la figura del poeta anarquista Pau Montolío, aporta importante información rescatada de testimonios orales y fuentes documentales sobre la historia reciente de Xodos, aderezada con algunos relatos del autor y poemas del protagonista.

En palabras del autor:
[…] “Els versos del llibertari” és una biografia novel.lada de Pau Montolío. Ell és el protagonista i el fil conductor. En ell tenim un mirall per conéixer la realitat socioeconòmica d’aquest xicotet poble de l’Alcalatén. La lectura dels documents dels judicis sumaríssims contra els “rojos” de Xodos, inclosos en la Causa General, ens ofereix un gran banc de dades. El tronc i moltes branques del relat estan allí. […]

“Els versos del llibertari”
Ernest Nabàs Orenga
Trenca Timons Editors
Col·lecció Vides, 3, 2020

Efectivamente, el libro incluye numerosas referencias y menciones a otras personas de pueblos vecinos, que de una forma u otra se significaron en aquellos años en la lucha contra el fascismo, entre otros Melchor Marín, presidente del Comité Antifascista de Benafigos, o Rosa y Felisa Safont Vicente, milicianas de Vistabella.

Ernest Nabás es autor también entre otros trabajos de “Memòries d’un roder” y “Camí de tornada” i “Xodos, memòria gràfica i xicotetes històries I y II”.

Dando la cara

Era una tarde
de llanto y miedo.
Tarde de junio.
De desespero.
La carretera
subía perplejo,
descamisado
y sin aliento.
Tarde sombría
de sangre y fuego.
Armas bajando
y armas subiendo.
Y en las canteras
junto a mis cerros,
cuna de amores,
paz y silencio,
las tristes notas
del tiroteo,
eran campanas
tocando a muertos.

Poema de Pau Montolío en referencia a la ocupación de Xodos por el ejército franquista el 7 de junio de 1938

Vistabella va aportar 37 víctimes a la Llei de responsabilitats polítiques de 1939

La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 va ser dictada pel règim franquista amb uns objectius molt clars que, evidentment, va lograr. Un d’ells va ser canviar l’explicació de la història real: va fer desaparèixer del relat que un colp d’estat dels militars contra el govern elegit a les urnes era l’origen dels enfrontaments. Encara ara gran part de la població ho ignora, quan la documentació existent en dona clar testimoni.

Per a tindre èxit al canviar el relat el franquisme va buscar uns culpables: la població d’orientació republicana i, amb la llei a la mà, va fer una neteja i una depuració, tant física com ideològica. Presó, sancions i multes, persecució, inhabilitacions…, de manera que els dificultava la recuperació econòmica i la seua inserció en la societat franquista. El règim va necessitar tribunals, inquisidors i -sobretot- delators per a obrir els expedients de càstig.

L’octubre de 1939 es van obrir 3 expedients a 3 represaliats de Vistabella: un llaurador, un canaster i un paleta, però quan va acabar l’any ja n’eren 9. L’any 1940 va afectar a 5 persones més, el 1941 a 17, el 1943 a 1 i el 1944 a 5 més. Un total de 37 persones de Vistabella: 2 dones i 35 hòmens, van patir aquesta llei. Per les seues idees. I per a aplicar-la només van necessitar que algú els assenyalara. A la província de Castelló es van obrir 9000 expedients. En la correspondència on es demana informació, a més de les idees que tenen es pregunta pels seus béns i si tenen propietats: la majoria de famílies estaven en la misèria acabada la guerra, i s’ignora on van anar a parar els diners de les sancions que van haver de pagar.

Arxiu de Vistabella. Fragment correspondència, 1941

Aquestes 37 víctimes cal sumar-les a les 21 a qui se’ls va aplicar un consell de guerra: 3 dones i 18 hòmens, i que consten en les sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya. Este total de 58 només és una part del mapa repressiu sobre persones nascudes a Vistabella que les investigacions dels darrers anys han fet visible.

Moltes dades d’esta informació formen part de l’exposició Documents per la memòria, comissariada per Fernando Peña Rambla, la qual ofereix un molt complet catàleg amb documents de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló que demostren la magnitud de la repressió del franquisme sobre els treballadors. La donem a conèixer un 28 de març perquè és el dia de record i homenatge a les víctimes de la guerra i la dictadura al País Valencià, segons va decretar la Generalitat valenciana l’octubre de 2017, i perquè els documents desmenteixen la versió de la història que es va repetint des de 1939.

L’ordre de les pedres

[L’ordre de les pedres] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.

La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.

La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques. 

Al segle XXI les cabres salvatges tomben l’ordre de la pedra seca, que des del 2018 es considera Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. L’antroponímia de les dones

El sistema de valors que governa les relacions personals i socials a les terres de Penyagolosa es coneix com heteropatriarcat. Però això ho hem sabut ara, perquè li hem posat un nom. Al segle XX, les dones de Vistabella s’explicaven el seu tracte d’inferioritat amb el no-argument: “les coses sempre han sigut aixina”. Allò que no se pot anomenar no existeix: posar nom a la dependència econòmica i la submissió personal és el primer pas per a fer justícia i arribar a la igualtat real.

L’heteropatriarcat és responsable que als escrits del nostre arxiu històric tant els propietaris de les terres, com els càrrecs públics o els escrivents dels documents siguen tots hòmens, quan només eren la meitat del poblament.

També és la raó per la qual l’herència ve marcada per la línia del pare, i els cognoms de les mares desapareixen. En una comunitat de cultura oral com la nostra, on els valors familiars els transmetien les mares, sorprèn que siga l’antroponímia de les dones la que es perd. A d’altres llocs de tradició oral, com al Senegal, sí que es conserva el costum de fer memoritzar a xiquets i xiquetes la línia dels noms de les mares, com ens explica el filòleg Jesús Bernat, al blog Imatgies.

Enguany, per celebrar el 8 de març, volem posar en valor l’antroponímia matriarcal d’algunes protagonistes del nostre arxiu fotogràfic, una manera d’evidenciar que les dones som imprescindibles per a no deixar la història mal escrita a la meitat.

Clotilde Tena, filla d’Avelina Edo, neta de Leonida Tena, besneta de Josefa Roig.

Mara Amela, filla de Maria Obrero, neta d’Olga Catalan, besneta de Providencia Solsona, rebesneta d’Agustina Santamaria.

Eva Tena, filla de Rosa Monfort, neta de Rosa Moliner, besneta d’Ángela Escrig, rebesneta de Juana Edo.

Elvira Safont, filla d’Elvira Pitarch, neta d’Antonia Edo, besneta d’Elvira Robres.

Sílvia Olaria, filla de Pilar Ibañez, neta de Dionísia Garcia, besneta de Teresa Folch.

Eva Maria Miralles, filla de Manola Salvador, neta de Festiva Salvador, besneta de Dionísia Solsona.

Carmen Monfort, filla de Severina Robres, neta de Matilde Edo, besneta de Concepciona Moliner.

Diana Fermin, filla de Marta Edo, neta de Rosalia Gonell, besneta d’Amparo Porcar, rebesneta de Rosalina Tena.

Sigues agraïda: quantes generacions de dones de ta casa pots recitar?

Altres articles nostres publicats sobre el 8 de març:

Dones de carrasca

Pels drets de les dones

La corbata de don Aurelio

[La corbata de don Aurelio] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Mentre don Aurelio Bou es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.

L’any 1947 només anaven a la classe de don Aurelio els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar. 

Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Aurelio havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Eleuterio Folch i els nostres músics de tradició popular

Als masos de Vistabella la música era de bureo, de guitarra i guitarró, i els que tenien afició n’aprenien d’escoltar i d’observar; a totes les partides del terme hi havia músics. Els balls es feien a les eres, i a la plaça del poble, i cada festa de quintos demanava una ronda pels carrers on l’ambient l’animaven les lletretes dels cantadors.

Trobada de rondalles, juliol 2014. Homenatge a Eleuterio Folch Safont per la seua contribució a la música tradicional. Gravació d’imatges Núria Garcia Vicente.

Han desaparegut els masos com a sistema de producció, i les festes de quintos; i per llei de vida els músics i cantadors de tradició oral a la zona de Penyagolosa han anat apagant les seues veus els primers anys del segle XXI, mentre un moviment ascendent de rondalles a quasi tots els pobles intenta recuperar una música que només té sentit perquè és col·lectiva i crea esperit de comunitat.

Gravació del cant de “La ronda de Vistabella”: recuperació de tonada i lletres. Agost, 2013

Al llarg del segle XX al Maestrat, pot ser degut a l’aïllament, es va mantindre la tradició popular de fer ronda pels carrers, i de ballar jota que acaba en fandango, sempre en participació de la gent, i això vol dir que parlem de música feta al marge dels paràmetres escènics, lluny de la que es fa per a lluïr-se damunt d’un escenari. Esta música tant poc acadèmica ha sigut estudiada per Carolina Ibor Monesma, de la Universitat de Saragossa.

Al nostre poble, cantadors com Eleuterio Folch (1923 – 2021), han mantingut un estil sense contaminar en la manera de cantar i en les lletres de les jotes, per això la seua herència és tant valuosa per al nostre patrimoni.

Fadrinetes jovenetes

ja no es casareu enguany

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Els músics del nostre patrimoni són anònims i no han tingut mai un reconeixement des de l’àmbit cultural. Nosaltres hem conegut, escoltat i identificat en el fons fotogràfic de Vistabella a: Eleuterio Folch Safont del molí Prat, Gregoriet Tena Monfort de la Germandat, Miguel Miravet del mas de Capote, Amadeo Gual del mas Nou, Silvino del mas de Celades, Otilio Solsona del mas de Capote, Pedro Porcar Escrig de les Ventes, Manuel Tena Salvador el fuster, Adolfo Garcia Peris del molí Lluna, Ramon Tena de l’Albagès, Juanito Vicente del mas Cremat, Nicanor Gimeno d’El Castillo, Leocadio Escrig guarda forestal del Bovalar, Gregorio Edo Miravet de Sant Bertomeu, Ximo Garcia Bayo, els germans Gregorio i Aniceto Edo Edo del mas d’El Collao, Florencio el xurro del Pla Avall, Juanito Vicente Monferrer del mas de Peris, Eliseo Miravet Porcar el canaster, Julio Peris Salvador de La Estrella, i Pedro Edo Porcar del mas de Capote.

Les fotos dels quintos d’esquerra a dreta:

  1. Fons familiar Gregorio Tena Monfort, c.1965
  2. Fons familiar Joaquin Clérig Tena del 7 de setembre de 1967
  3. Fons familiar Ximo Marín Tena c.1978
  4. Les xiques de Santa Teresa i els quintos. 1974. Fons familiar Clotilde Tena Edo
  5. Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo. 17 de setembre de 1971

Quan la neu s’embruta

[Placeta de l’Hostal número 5] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

A Vistabella la màgia és vore nevar. Quan les volves de confeti blanc ho emboiren tot, arriben al terra i no es desfan. Això si no fa torbisca, perquè l’aire t’agrana la màgia i la ventisca sempre te complica la vida.

La neu porta sempre un silenci lluminós i una calma que ho cobreix tot: hui les dos coses duren poc, però al segle XX això s’allargava dies i setmanes perquè al poble no hi havia màquines llevaneus, ni bombers, i la neu s’embrutava lentament a colps de pala.

[Del ramal] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

La il·lusió blanca de la neu s’acaba en dos fases. La primera és quan es torna perillós gel, i la segona quan es desfà i l’aigua es barreja en la terra. La fòllega obre els camins per a reprendre els moviments, tornen els sorolls i la neu s’embruta com l’hivern passat, com el segle passat. Als anys 60, després de la calma i l’aïllament obligat, els masovers s’acostaven al poble a comprar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Saber de lletra

[Saber de lletra] c.1951 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Saber les fases de la lluna per a tallar la llenya i per a traure el fem. Saber triar la pedra justa per a equilibrar una paret seca. Saber fer sabó del greix dels animals. Saber muntar i encendre una carbonera. I un forn de calç. Saber pelar vímens i fer canastes i cistelles. Saber fer calcetins de llana, en quatre agulles. Saber munyir una cabra o una ovella, i fer formatge, i fer quallà. Saber tirar un pi gros, i pelar-lo, i arrastrar-lo muntanya avall en un matxo. Saber aparellar un conill i fer mondongo.

La saviesa ancestral del món rural lligada a la supervivència mai no va tindre la consideració de saber perquè anava emparentada en l’analfabetisme de la lectura i l’escriptura. Al cens electoral de Vistabella de 1935 el 70’6 % dels possibles electors eren illetrats, i en el cas de les dones l’analfabetisme pujava al 84’6 %: votants que se sabien fàcils d’enganyar per no saber de lletra.

Anar a escola per saber de lletra, una expressió que a Vistabella al llarg de gran part del segle XX va ser sinònim d’un fort desig de superació.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els papers d’Eduard d’Arés

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

 

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.



Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

 

Temps de trumfes

ROCIO MOLINER MONSERRAT és enginyera forestal i autora d’aquest article, del qual adjuntem només un resum. Per llegir-lo en tota la seua extensió cliqueu ací:

http://www.cepenyagolosa.org/evolucio-de-la-tubericultura-a-vistabella


Vistabella és el municipi recol·lector de tòfona més alt de la Comunitat Valenciana, es troben truferes fins 1.480 m.s.n.m. (Reyna, S. Truficultura. Fundamentos y técnicas. Ed Mundiprensa. 2007). En la parla de la zona de Penyagolosa el vocable trumfa és el més habitual per a fer-ne referència.

Actualment a la zona es troben fins a 11 espècies de Tuber, (…) però totes no es comercialitzen pel seu escàs interès gastronòmic o comercial. 

En la dècada de 1950, la pràctica de la recol·lecció de la trufa negra (Tuber melanosporum) començà a expandir-se pels territoris productors d’aquest fong en Espanya. És en les dècades de 1960 i 1970 quan s’arriba a la màxima producció, provinent tota la tòfona dels forests. L’estructura de la vegetació d’aquests forests es correspon a una massa de quercínies adevesada, presentant amplis clars en la vegetació.

A Vistabella encara podem trobar testimonis orals d’aquells anys, que conten com els catalans van arribar al poble buscant “una cosa negra que surt baix les carrasques i d’olor desagradable, que es busca amb gossos”. Conten que es trobaven tòfones vora els bancals quan es llaurava amb els matxos, però que no li donaven cap importància a aquelles troballes fins que van saber exactament del que es tractava. 

L’Arxiu Municipal de Vistabella té un document de l’any 1963 on el Servei provincial d’informació i investigació de la Falange Espanyola i de les JONS demana informació sobre la recol·lecció de tòfona al terme municipal 

Respecte a la contestació i de forma resumida es comunica que, efectivament, hi ha aprofitament de tòfona en la zona i que aquest es porta a terme majoritàriament per cercadors provinents d’Osca, i en la partida denominada Bustals. 

Menciona que els forests públics només presenten pinars, i que la tòfona es troba baix carrasques, cosa d’estranyar si tenim en compte la continuïtat de l’aprofitament de tòfones en forests públics fins data de hui (encara existeixen subhastes d’aquest aprofitament, en els forests de La Devesa, L’Avellanar, L’Alfarder i Serra del Boi).

Podem mencionar diverses persones que van viure aquesta època i que van ser de les primeres en recol·lectar el preuat fong:

  • Maria Gual Moliner,  Mas de la Solana 
  • Mari Carmen Vicente Gual, Mas del Tossal
  • Miguel Robres Miravet, Vistabella
  • José Olaria Edo, Vistabella
  • Juan Moliner Olaria, Vistabella
  • Tomas Salvador Pitarch, Vistabella
  • Amadeo Salvador Tena, Mas de Padilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada la dècada dels 70 disminueix la producció, degut a la intensificació de l’aprofitament, al tancament dels forests i a la disminució de pluges, entre altres factors. És per aquesta causa que la producció natural de tòfona, hui en dia es troba molt reduïda (García, 2006), sent la major part provinent d’explotacions tofoneres.

Al terme municipal de Vistabella podem trobar de forma puntual i experimental plantacions desenvolupades  a finals dels 70, però no és fins la dècada dels 90 que les plantacions tofoneres agafen més força, fins convertir-se en una activitat econòmica complementària, de recolzament a altres activitats com la ramaderia, l’agricultura i el turisme, que presenten una marcada estacionalitat.

Tradicionalment, la tòfona s’ha venut en mercats tant negres com ella, però aquesta tendència també s’ha modificat amb les exigències del mercat. La trufa fresca s’ha comercialitzat a intermediaris que majoritàriament introdueixen aquest producte als mercats francesos, que l’empren per la re-venda en fresc i per a la indústria conservera (trufa negra). 

A Vistabella, va ser la Cooperativa Biopenyagolosa la que va començar a establir criteris de qualitat i de cultiu en ecològic envers el preuat fong, també ha sigut la pionera en vincular les activitats de turisme i de formació a aquesta activitat.  

Així doncs podem destacar que en aquesta cooperativa es marquen pautes per fer el cultiu de la tòfona el més natural possible i exigir que no s’emprara glifosat per al control d’adventícies, apostant sempre per mètodes mecànics, animals o manuals. S’hi insisteix en la importància del conreu al secà, aportant aigua només en cas de necessitat, cosa que repercuteix en la qualitat de la tòfona, sobretot en intensitat de sabor i aroma.

Conjunt de fotos d’Elvira Safont, Rocío Moliner i Jose Manuel Edo

 

 

Estiu de 1941

[Tindre 13 anys] Agost 1941 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

L’estiu de 1941 la dictadura franquista va començar a parlar de la la Divisió Blava (la División Azul, perquè el blau era el color de la camisa dels falangistes): combatents espanyols per ajudar a Adolf Hitler al front oriental. En canvi, als llibres d’història consta que Espanya no va participar en la segona guerra mundial. La propaganda oficial defensa des de fa 80 anys que la Divisió Blava estava composta per voluntaris, però investigacions recents als arxius militars demostren que els voluntaris i els falangistes en van ser una mínima part dels prop de 50.000 implicats: soldats, presos polítics i presoners de la guerra van ser obligats a allistar-se, a canvi de la commutació de penes.

Mentre es creava el mite de la Divisió Blava a Vistabella el paisatge era pobre i es tapava en un llenç pintat de fonts i jardins; la gent parlava de les coses que importen en veu baixa o bé callava en un silenci fill de la temor a la repressió. El mateix mes que els feien un retrat a quatre xiquetes de tretze anys al nostre poble, l’agost de 1941, moria a Calcuta el filòsof i poeta universal Rabindranath Tagore, autor de pensaments concisos i contundents: “La veritat no està de part de qui crida més”.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L'escola de Vistabella a les escaletes del Loreto novembre 2020 Imatge maria José Olària Ibañez

10 xiquetes i 6 xiquets

La qualitat de la vida rural és innegable, encara que la deficient gestió dels recursos per part de totes les administracions al llarg dels anys ens ha deixat en herència una ruralitat amenaçada de despoblament, i amb ella hem de patir una injusta carència de serveis.

A Vistabella, com a totes les poblacions de l’interior de Castelló, hem tancat un cicle perquè ha desaparegut la manera com gestionàvem el patrimoni els darrers segles, i necessitem trobar alternatives per a que el territori seguisca viu en un nou cicle encetat al segle XXI.

Hem abandonat gran part dels bancals i els nostres masos ja no són unitats productives: ha canviat la gestió de la terra que ara té qualitats estètiques i ambientals. Ha desaparegut una cultura que baratava pataques, però va nàixer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals per a conservar el paisatge. Les brigades forestals i els bombers fan una part de la feina que abans feien les moltes raberes que habitaven el terme. I enmig d’aquesta transició de model social i econòmic segueix viva l’escola rural, com a referent, per a fixar i per a atreure població.

D’un costat l’escola viu gràcies a les famílies que aposten pel món natural i valoren la qualitat educativa que suposa l’atenció personalitzada d’una ràtio baixa, la convivència de diferents edats en la mateixa aula i el dinamisme del treball en l’entorn més pròxim. De l’altre costat cal remarcar que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport va realitzar el 2015 un projecte experimental d’incorporació del nivell educatiu de 2 a 3 anys en els centres d’Infantil i Primària, que va ser legislat en l’Ordre 21/2019 del 30 d’abril, i que ha permès ampliar el número d’alumnat en les poblacions xicotetes com la nostra.

L’escola rural de Vistabella, pot ser hereva de la cosmovisió dels masovers del segle XIX però les ferramentes que necessita per a construir el seu present són molt diferents a les aixades: hui no es pot estar connectat a l’evolució del món sense una eficient línia de fibra òptica, un negoci que no interessa a les empreses perquè a l’interior som pocs consumidors, però que hauria de ser prioritària per a la Generalitat i la Diputació que tant en parlen dels pobles buits, i seria de gran ajuda a les 10 xiquetes i 6 xiquets d’entre dos i dotze anys que mantenen viva l’escola de Vistabella el curs 2020: elles i ells són l’ànima d’una opció que aposta per una educació que a més d’estar arrelada al territori també programa en tallers de robòtica, i són l’única opció que pot reinventar la manera d’habitar Penyagolosa al segle XXI.

1972 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

Devantals de carrer

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots.  Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Què fa un plat de la Cartuja de Sevilla en una trinxera del mas del Collet?

L’associació ArqueoAntro va començar la seua actuació a Vistabella el passat mes d’agost. Aquest grup d’especialistes en arqueologia i antropologia col·labora en el Centre d’Estudis de Penyagolosa i en el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en la localització, identificació i recuperació de vestigis de la guerra: d’una part fan exhumacions dels cossos dels combatents per a retornar-los a les famílies o per soterrar-los al cementeri en dignitat, i d’una altra els seus estudis permeten elaborar mapes, senyalitzacions i rutes de visita amb finalitats didàctiques, per fomentar la memòria democràtica.

Moment de la troballa en l’excavació d’un tram de trinxera

En una trinxera s’espera trobar objectes metàl·lics, per això es treballa en detectors, però en el primer tram d’una trinxera al mas del Collet van aparèixer restes de ceràmica. I no una ceràmica qualsevol: el segell de la Cartuja de Sevilla, de porcellana china opaca, indica la pertinença a una vaixella molt específica, la de la Fàbrica la Cartuja Pickman-SA.

La Fàbrica de la Cartuja va ser creada per Carlos Pickman i el seu germanastre Benjamín Harris aprofitant un lloguer fruit de la desamortització de Mendizábal i que després van comprar convertint-se en una industria de gran importància. Va ser proveïdora de la Casa Reial a finals del segle XIX i va rebre nombrosos reconeixements pels seus productes de cristalleria i ceràmica. El 1883 va morir Carlos Pickman, en un moment de creixement de l’empresa, i es va optar per mantindre-la com a societat anònima. L’evolució de l’empresa va ser intensa al llarg del segle XX, amb greus problemes en els treballadors i en les diferents polítiques lliurecanvistes o proteccionistes, depenent del govern. El declivi va anar constatant-se per mil motius, com la falta de modernització, la impossibilitat de renovació, l’incendi de 1950 i finalment l’expropiació el 1977.

Els fons documentals de l’empresa es troben conservats a l‘Arxiu Històric Provincial de Sevilla

 

Desconeixem el recorregut d’uns plats de ceràmica fabricats a Sevilla i que van a morir al mas del Collet dins una trinxera republicana que vigila, de cara al Montlleó, com baixa l’enemic des de l’Aragó.

Comprava el Govern plats de ceràmica per a enviar als soldats del front? No arribava aquest material i els soldats confiscaven o demanaven plats dels domicilis particulars? Tenim la certesa que cap soldat va menjar dins la trinxera del mas del Collet després del juny de 1938: els darrers ocupants es van rendir i van ser afusellats allí mateix. Les restes de tres plats de la Cartuja de Sevilla en van ser testimonis.

Reconstrucció dels tres plats. Foto Eloy Ariza

Podeu visualitzar els treballs d’ArqueoAntro este mes d’agost 2020 al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa: Primera intervenció d’ArqueoAntro a Vistabella

Choleck d’ou

[La reixa del cafè Penyagolosa] Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1964 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

Diuen que els jóvens fan soroll perquè busquen el seu lloc al món i necessiten cridar l’atenció per a què les mirades dels que passen els diguen que existeixen: si el Cafè Penyagolosa se’t queda menut, traus les cadires al mig del carrer.  Quan a Vistabella encara no s’havien inventat les terrasses i els bars no servien begudes fora del local, la modernor va fer estrenar els primers gots llargs i triomfaven els cuba-libre i els Cholecks de vainilla, que la gent pensava que eren d’ou. El concepte vainilla és un exotisme aliè a la nostra cuina de supervivència.

Els xics jóvens dels seixanta es movien en colla, tenien la valentia d’exhibir calcetins cridaners, i no n’eren conscients de ser la primera generació de la història del poble que arraconava les espardenyes blanques i podia portar sabates per a mudar.

Les xiques jóvens dels seixanta no eixien a les fotos barrejades en els xics perquè només ells heretaven la cultura de beure com a sistema de relació social, elles encara s’havien de guanyar a pols poder cridar en públic i beure cubata en got llarg.

Als carrers de Vistabella la terra s’enganxava a la sabates dels dies de festa dels jóvens, i les pintava en la pols antiga d’espardenya mentre un jove entrava al cafè Penyagolosa i preguntava a Juan Gonell:

– Juanito, tu saps per què diu vainilla a l’etiqueta dels Cholecks d’ou?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Bous i ball

[Mantons de ball rodat] Foto CARMEN de Cabanes. 29 agost 1959 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig


A l’estiu, l’oferta festiva al món rural era tan precisa com limitada: bous i ball.

Actualment a Vistabella es fan dos tipologies de bous: bou corregut i bou embolat. Però als anys 50 del segle passat només es feia bou corregut, el que en altres zones de la nostra parla també es coneix com a correbou. Ara l’expressió bou corregut està en recessió perquè les generacions joves no l’han incorporat al seu vocabulari i usen sempre el genèric bous.

De ball podies -i pots- triar si ballar al Dau amb el directe d’un grup de música, o si prefereixes un dels dos balls tradicionals: la jota i fandango dels tocadors de rondalla, en guitarra i guitarró, o el ball rodat al ritme dels dolçainers.

Bous i ball. Una realitat única i indiscutida que va travessar tot el segle XX i que manté el protagonisme al XXI. Fins l’estiu del 2020, quan una pandèmia ha girat el món del revés i ha deixat l’estiu sense bous i sense ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plataforma no al Yellowstone Europeo i el Manifest de la Vida Rural

Fa uns mesos que sentim parlar d’un polèmic macro projecte amb unes característiques que ens recorden a vells temps i que responen als mateixos interessos de sempre. Es tracta de la voluntat de crear un gran parc nacional finançat per una fundació nord-americana que abastaria territori d’Aragó, Catalunya i Comunitat Valenciana. La intenció és crear un recurs turístic a gran escala amb finalitats diverses però sense comptar amb el sector primari ni amb la gent que viu al territori. Tot envoltat de màrqueting, aparents bones intencions i poc respecte aprofitant que l’argument de la “España Vaciada” està d’actualitat.

Per donar resposta al macroprojecte diversos grups, tant d’Aragó com del País Valencià, han començat a treballar amb la finalitat d’impedir que vage endavant, destaquem la Plataforma No al Yellowstone Europeo impulsada des de Cantavella i el Manifest de la Vida Rural impulsat des de Maestrat Viu. Han aparegut a la premsa diferents articles que considerem interessants per a conèixer les intencions i els arguments dels impulsors, aixina com també l’oposició decidida dels crítics a la qual ens sumem.

Podeu llegir:

Manifest per la vida rural. Maestrat viu

Marín i Monfort, Jordi. Rewilding. Temps de franja. 30 de juny de 2020

Territori Viu. Contra postals de natura. Maestrat viu

Tena, Violeta. “La iniciativa Maestrazgo-Ports no és un projecte colonialista”. El Temps. 12 de juny de 2020

Luces y muchas sombras para un “Yellowstone europeo” en Els Ports. Levante. 7 de juliol de 2020

Plegar caramels

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nóvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nóvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nóvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nóvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nóvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nóvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Construcción de vías de comunicación en Vistabella durante la II República

Durante la II República se hizo un importante esfuerzo para paliar el aislamiento geográfico de Vistabella, se activaron varios proyectos de comunicaciones viarias que en la mayoría de los casos quedaron truncados por la guerra o fueron realizados solo parcialmente. El único acceso a la población era a través del eje vial que unía Albocásser, La Pobla Tornessa, Atzeneta, Vistabella, no existiendo ninguna otra conexión con pueblos vecinos salvo con Benafigos, ni con la provincia de Teruel.

El metge de Vistabella don Rodrigo Blanch i el seu fill Ismael davant el túnel acabat de construir en eixida al riu Montlleó. c. 1956. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Montoliu Blanch

Carretera de Vistabella al límite de provincia. Ya en 1929, según consta en el acta del pleno municipal del 13 de enero, el ayuntamiento dirigido por Miguel Pitarch Martínez aprobó solicitar la construcción de una carretera que uniría Vistabella con el límite provincial, pero no fue hasta el advenimiento de la II República cuando se iniciaron estas obras.

13-1-1929.[…] Información pública del proyecto de los tramos 1º, 2º y 3º de la carretera de esta villa al límite de la provincia […] El ayto. acordó informar que es de urgente necesidad la inmediata construcción de dicha carretera que unirá esta población con las carreteras y vías de comunicación de la parte de Aragón […]

Dos años después, en el pleno del 1 de marzo de 1931 se volvió a insistir en la necesidad de construir esta carretera.1-3-1931.[…] es de urgente necesidad la inmediata construcción de la referida carretera […] por los grandes beneficios que reportará al comercio y la agricultura así como al vecindario en general de todos los pueblos de la comarca al tener una vía de comunicación tan directa con empalme en las demás carreteras de España, y esta población saldría del aislamiento que tiene en la actualidad por morir la carretera en esta villa, siendo además un gran beneficio para el turismo […]

Meses después, en el pleno del 2 de agosto de 1931, se informó de la fecha de la subasta pública para licitar el primer tramo de unos 8 kilómetros entre Vistabella y La Canaleta, esta fue fijada para el 22 de agosto del mismo año. Los propietarios de los terrenos afectados presentaron una notificación que fue enviada a la Jefatura de Obras Públicas de Castelló el 8 de agosto, en la que se oponían a las expropiaciones, estas reclamaciones siguieron su curso burocrático. El 15 de septiembre del siguiente año el ayuntamiento trasladó a los propietarios la declaración de Utilidad Pública de las obras, instándoles a que designaran un perito para realizar la tasación de los terrenos, optando la mayoría por Manuel Castedo Barba para su representación, por su parte, la Jefatura de Obras Públicas designó en su representación a Francisco Barceló Marco. Finalmente a finales de noviembre de 1935 se personó en Vistabella un pagador para abonar las indemnizaciones  por la expropiación de terrenos.

Las obras se iniciaron durante el invierno de 1932, según el testimonio de Àngel Tena Monferrer, vecino de Vistabella en aquella época: […] la subasta del primer tramo de ocho kilómetros fue hasta La Canaleta, entre las dos Canaletas, en la partición de la Canaleta de Dalt. Empezaron trabajando ahí en la salida, que fue casualidad porque fue ponerse a trabajar el 13 de enero por la parte del Gurugú, toda esa parte es umbría, sin embargo se trabajó, y ya estaban trabajando abajo en la Craná que dicen, en la solana, y a primeros de marzo cayó una nevada de un palmo; recuerdo que los hombres hicieron “fòllega” que decimos aquí, y allí apartaban la nieve los tres o cuatro primeros días para poder trabajar […]

Para completar el primer tramo de la carretera se empleó más de un año, y en junio de 1933 se iniciaron las obras del segundo, este de unos tres kilómetros entre La Canaleta y el Mas de Prats. El ayuntamiento ya había recibido en septiembre de 1932 la relación de propietarios afectados, iniciándose idéntico proceso que anteriormente: reclamaciones, designación de peritos, declaración de Utilidad Pública, etc., en esta segunda fase se afectaron terrenos de Juan Barberá Dealbert, herederos de Alfredo Chillida Solsona, Ramón Monferrer Celades y herederos de Humildad Fabregat Solsona.

En el acta del pleno municipal del 7 de mayo de este mismo año se recoge el agradecimiento del ayuntamiento a los diputados en Cortes, Fernando Gasset Lacasaña y José Royo Gómez, por haber facilitado con sus gestiones la continuación de las obras. Enrique Pitarch Monfort, entonces alcalde de Vistabella, fue elegido como contratista adjudicatario y presentó la dimisión de su cargo en el pleno municipal del 18 de junio, siendo nombrado como sucesor Arturo García Orenga.

Una vez finalizado el tramo hasta el Mas de Prats, las obras de la carretera se paralizaron seguramente a finales de 1933 o principios de 1934. En el pleno del 3 de abril de 1934 el ayuntamiento acordó solicitar la intermediación de José Vicente Cantos, representante en Cortes por Castellón y ministro de Justicia en ese momento, para continuar las obras hasta el límite de la provincia, además se pidió la construcción de una pista forestal hasta S. Joan de Penyagolosa y una estación telegráfica para la población (también se solicitó en noviembre de ese mismo año el “ensanche de las curvas y protección de pendientes” de la carretera de Vistabella al empalme de Benafigos”). Nuevamente en 1936, para tratar de conseguir los mismos objetivos además de la construcción de nuevas escuelas, la Comisión Gestora municipal presidida por Rodrigo Edo Campos, en la sesión plenaria del 31 de mayo designó una comisión para lograr el apoyo de las autoridades de Castelló a estas obras, sin embargo los trabajos de la carretera no se reanudaron hasta que finalizó la guerra. En 1939 salió a concurso público la primera subasta para la adjudicación del tercer tramo, que incluía la construcción del túnel y el puente sobre el río Monlleó. Esta primera subasta quedó desierta y en 1940 se volvió a licitar según aparece reflejado en el diario Mediterráneo del 5 de mayo de 1940. 

 

[…] Fijan la segunda subasta de las obras nuevas comprendidas en el primer expediente subastado en el ejercicio económico de 1940, con cargo al presupuesto ordinario, aumentando los nuevos presupuestos en el 13% de acuerdo con lo dispuesto en el Decreto de 26 de octubre de 1939 y que fueron declaradas desiertas. Las obras importan un total de 8.388.643’63 ptas. y entre ellas figuran las siguientes carreteras: Castellón, Límite de la provincia a la Puebla de Tornesa a Albocácer, sección Vistabella, al limite, trozo tercero, 977.679’36 ptas.[]

Carretera entre Vistabella y Xodos

Certificat mèdic de la baixa del treballador José Bergès Vives

Del proyecto de la carretera que uniría Xodos y Vistabella no se ha encontrado documentación, pero hay constancia de que se empezó a construir (seguramente después de la paralización de las obras de la carretera al límite de provincia) y de que las obras duraron al menos hasta 1937. La escasa información que se ha podido reunir se basa en testimonios orales, en una certificación de accidente laboral durante las obras en 1937, y en una mención en los documentos que se conservan sobre los refugiados que llegaron a Vistabella durante la guerra, en la que se cita que alguno de ellos trabajó en estas obras; también quedan vestigios de los trabajos que se realizaron en La Creveta, donde se utilizaron barrenos para la voladura de rocas.

Según testimonio de Àngel Tena Monferrer se hicieron obras desde la salida de Vistabella por el cementerio hasta las proximidades del Mas de L’Escaleta. […] la empezaron desde aquí a L’Escaleta, el masico aquel que está allá abajo. En la Creveta tiraron barrenos, pero más allá, en La Solana, no tiraron más porque retiraron la dinamita para la guerra […]

Con fecha de 21 de mayo de 1937, el médico titular de Vistabella, Ricardo Ripollés Ejarque, envió un certificado al Gobierno Civil de Castelló en el que señalaba que el trabajador José Bergés Vives natural de Barcelona, con domicilio en la calle Ascaso (actual Mossén Falcó) de Vistabella, trabajador en las obras de la carretera de Vistabella a Xodos, debido a un accidente presenta una herida de unos tres centímetros en el dorso de la mano izquierda que le impedirá trabajar durante unos siete días.

Estas obras nunca se completaron aunque se volvió a insistir intermitentemente en este proyecto, como vemos reflejado en las actas de los  plenos del 10 de marzo de 1947 y del 14 de junio de 1952, en las que se menciona que estaban incluidas en el Plan de Carreteras Locales del Estado.

14-6-1952. El alcalde, Juan Pons Orenga, informa de las gestiones realizadas en un viaje a Lucena con el concejal Julián Allepuz Moliner. […] con el objeto de cumplimentar la visita al Excmo. Sr. Duque de Tetuán y Conde de Lucena con motivo de la construcción de la carretera desde Lucena a Villafranca pasando por Chodos y este pueblo, incluido en el Plan de Ctras. Locales del Estado, según aviso recibido de aquella alcaldía. […]

Finalmente se consiguió una conexión vial entre ambas poblaciones, aunque no directa, construyendo un “camino rural” asfaltado a principios de los años 90, desde Xodos pasando por el Mas de Morratges hasta el cruce con la carretera de Vistabella-Atzeneta en el kilómetro 28, cerca del Mas de La Xaparra.

Pista forestal de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa

La disponibilidad de un buen camino forestal para poder transportar la producción maderera, tanto del monte público de S. Joan como de los particulares, era de vital importancia para la economía local. Las primeras gestiones encaminadas a lograr la cesión de los terrenos afectados datan de 1928, pero no fue hasta la época de la II República cuando se activó este importante proyecto, en 1934 el ayuntamiento pidió la mediación del diputado en Cortes José Vicente Cantos Figuerola para iniciar las obras, y consiguió la cesión de terrenos para facilitar los trámites administrativos. Ese mismo año el ingeniero jefe del distrito forestal visitó Vistabella para estudiar el trazado, y poco después le fueron remitidos los documentos de cesión gratuita.

Camió i treballadors de Fustes Fernando Beltran “Bufarres” als anys 50. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Alcon Peris

-Consta en el acta del pleno municipal del 24 de junio de 1934: […] Teniendo en cuenta que por la Jefatura del distrito forestal se está ultimando el proyecto y presupuesto para la construcción del Camino forestal que ha de unir el monte y Ermitorio […] con la carretera de Vistabella a Mosqueruela, y considerando la suma utilidad que a la propiedad en general ha de reportar tan importante vía […] acuerda dar cuantas facilidades sean compatibles con la economía de este Municipio, entre ellas proseguir las gestiones que este Municipio inició en el año 1928 cerca de los diez propietarios de fincas a quienes afecta dicho camino en su trazado obligándose a obtener de los propietarios que aún no lo han hecho, la cesión a favor del Estado de la superficie necesaria de cada una de sus fincas que ha de ocuparse […] y al propio tiempo se obliga así mismo a satisfacer si hubiera lugar la indemnización de perjuicios que pudiera ocasionar a alguno de dichos propietarios. Y considerando que con ello se contribuye a dar facilidades al Estado como es el deseo de esta Corporación evitando el expediente de expropiación por medio de la cesión voluntaria de los propietarios en lo referente a la ocupación de terrenos, acuerda que se comunique íntegro este acuerdo al Sr. Ingeniero Jefe del Distrito Forestal para que así lo haga constar en el expediente […]

8-07-1934.   Pagos. […] a Tomás García Gual (alguacil) 137’50 ptas por pago de los gastos ocurridos en obsequio del Sr. Ingeniero Jefe del Distrito forestal durante su permanencia en esta con motivo del estudio del trazado del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa […]

Salida de correspondencia, 266/5-10-1934.  […] Castellón-  Ingeniero Jefe Distrito Forestal

El ayto. remite documento firmado por los propietarios afectados con cesión gratuita de los terrenos […] Las obras comenzaron pero se debieron paralizar ya que en 1936 la Comisión Gestora municipal designó una comisión para pedir a las autoridades de Castelló la continuación de las obras, como quedó reflejado en el acta del pleno del 31 de mayo.

[…] Se acuerda designar una  comisión para lograr apoyo de las autoridades en Castellón para las siguientes obras y mejoras: Estación Telegráfica, terminación de la carretera al límite de provincia, continuación de las obras del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa, construcción de los edificios escolares y creación de nuevas escuelas […]

No sabemos si la construcción de la pista finalizó antes o después de la guerra, y ya no aparece ninguna referencia a la misma en los libros de actas hasta el 27 de junio de 1971 cuando el ayuntamiento presidido por Anulfo González Díaz solicitó de la Diputación su asfaltado, y nuevamente el 21 de agosto de 1975 cuando el ayuntamiento presidido por Martín Salvador Moliner, aprobó la justificación de la subvención de 50.000 ptas. recibidas por la Diputación para el acondicionamiento de la pista.

Conexión con el término municipal de Benassal

 Las dificultades que plantea la complicada orografía de nuestro territorio ha impedido la conexión viaria directa con los municipios vecinos de Vilafranca, Benassal y Culla, y quizás haya sido mejor así para poder mantener prácticamente virgen una zona de alto valor histórico y ecológico, donde conviven masías centenarias con viejos molinos, necrópolis andalusíes, pinturas rupestres, vías pecuarias, bosques y montañas, en un paisaje único donde  parece haberse detenido el tiempo. En 1933, por iniciativa del alcalde de Benassal, tuvo lugar una reunión en el Molí del Pas con representantes del ayuntamiento de Vistabella, para tratar de la posibilidad de unir los dos términos municipales con un puente que se construiría sobre el río Montlleó; este proyecto que no se llegó a realizar se volvió a retomar poco después de finalizada a guerra, aunque con idéntico resultado.

Entradas de correspondencia. 61/18-3-1933- Benasal- Alcalde: […] Proponiendo la conveniencia de arreglar un paso sobre el río Monlleó para que quede bien unido el enlace de los dos términos municipales […]

Actas municipales, 7 de mayo de 1933: […] Dada cuenta del resultado de la entrevista celebrada por la Comisión de este Municipio compuesta de los sres. concejales D. Leonardo Monferrer y D. José Vicente, con la del municipio de Benasal, el día 4 del actual y sitio denominado Molí del Pas para cambiar impresiones sobre la forma de construir un puente en el río Monleón para enlace de los dos términos municipales cuya iniciativa corre a cargo del Municipio de Benasal, se dio por enterada la Corporación y que sigan las relaciones entabladas hasta su logro. […]

Àngel Tena Monferrer, juny 2020. Nascut a Vistabella el 1923, fill d’Antonia i Honorio.

De nuevo Àngel Tena Monferrer nos aporta un valioso testimonio sobre su participación después de la guerra, como ayudante de los topógrafos que realizaron las mediciones y el trazado de un vial que uniría los dos términos municipales.

[…] Después de la guerra se volvió a replantear el cruce ese, allí en la conversación estaba el ingeniero jefe, un tal Don Joaquín, que era mallorquín por cierto; llevaron allí unas fotos del terreno y miraron si sería conveniente cruzar por debajo del Tormo, o por el Molí del Pas, debajo del Molí La Vinya para cruzar al otro lado. Allí estuve yo clavando las estacas aquellas de punto de línea, tangente de entrada, vértice… estuve en el replanteo, o sea, en la medición con los ingenieros. Estuvimos con las miras y todo hasta el Molí La Vinya, allá abajo, replanteando todo aquello de L’Alfarder, por encima dels Castellets, por encima del Mas de Montlleó… tenía que ir por el Molí del Pas, por allí encima de la balsa del Molí del Pas hasta abajo del Molí La Vinya, hasta el río… pero hay un terreno tan escarpado allí que claro… era difícil tomar decisiones […]

 La instauración de la II República supuso una mejora sustancial en las condiciones laborales de los trabajadores y del campesinado asalariado, los mecanismos de defensa frente a los despidos arbitrarios, la regularización de la jornada laboral de ocho horas, los descansos semanales, la subida de salarios  y la prohibición de emplear a menores de catorce años, fueron algunos de los aspectos más importantes que mejoraron las condiciones de vida de millones de personas. En Vistabella la construcción de carreteras redujo de manera importante el paro endémico que obligaba a muchos a emigrar, pero fue en 1937 con la construcción del campo de aviación, cuando fue empleada toda la mano de obra local y hubo que recurrir a trabajadores de otros pueblos, todos ellos estaban sindicados principalmente en la C.N.T. creada en Vistabella a principios de los años 30, y en la U.G.T. a partir de 1936.