Construcción de vías de comunicación en Vistabella durante la II República

Durante la II República se hizo un importante esfuerzo para paliar el aislamiento geográfico de Vistabella, se activaron varios proyectos de comunicaciones viarias que en la mayoría de los casos quedaron truncados por la guerra o fueron realizados solo parcialmente. El único acceso a la población era a través del eje vial que unía Albocásser, La Pobla Tornessa, Atzeneta, Vistabella, no existiendo ninguna otra conexión con pueblos vecinos salvo con Benafigos, ni con la provincia de Teruel.

El metge de Vistabella don Rodrigo Blanch i el seu fill Ismael davant el túnel acabat de construir en eixida al riu Montlleó. c. 1956. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Montoliu Blanch

Carretera de Vistabella al límite de provincia. Ya en 1929, según consta en el acta del pleno municipal del 13 de enero, el ayuntamiento dirigido por Miguel Pitarch Martínez aprobó solicitar la construcción de una carretera que uniría Vistabella con el límite provincial, pero no fue hasta el advenimiento de la II República cuando se iniciaron estas obras.

13-1-1929.[…] Información pública del proyecto de los tramos 1º, 2º y 3º de la carretera de esta villa al límite de la provincia […] El ayto. acordó informar que es de urgente necesidad la inmediata construcción de dicha carretera que unirá esta población con las carreteras y vías de comunicación de la parte de Aragón […]

Dos años después, en el pleno del 1 de marzo de 1931 se volvió a insistir en la necesidad de construir esta carretera.1-3-1931.[…] es de urgente necesidad la inmediata construcción de la referida carretera […] por los grandes beneficios que reportará al comercio y la agricultura así como al vecindario en general de todos los pueblos de la comarca al tener una vía de comunicación tan directa con empalme en las demás carreteras de España, y esta población saldría del aislamiento que tiene en la actualidad por morir la carretera en esta villa, siendo además un gran beneficio para el turismo […]

Meses después, en el pleno del 2 de agosto de 1931, se informó de la fecha de la subasta pública para licitar el primer tramo de unos 8 kilómetros entre Vistabella y La Canaleta, esta fue fijada para el 22 de agosto del mismo año. Los propietarios de los terrenos afectados presentaron una notificación que fue enviada a la Jefatura de Obras Públicas de Castelló el 8 de agosto, en la que se oponían a las expropiaciones, estas reclamaciones siguieron su curso burocrático. El 15 de septiembre del siguiente año el ayuntamiento trasladó a los propietarios la declaración de Utilidad Pública de las obras, instándoles a que designaran un perito para realizar la tasación de los terrenos, optando la mayoría por Manuel Castedo Barba para su representación, por su parte, la Jefatura de Obras Públicas designó en su representación a Francisco Barceló Marco. Finalmente a finales de noviembre de 1935 se personó en Vistabella un pagador para abonar las indemnizaciones  por la expropiación de terrenos.

Las obras se iniciaron durante el invierno de 1932, según el testimonio de Àngel Tena Monferrer, vecino de Vistabella en aquella época: […] la subasta del primer tramo de ocho kilómetros fue hasta La Canaleta, entre las dos Canaletas, en la partición de la Canaleta de Dalt. Empezaron trabajando ahí en la salida, que fue casualidad porque fue ponerse a trabajar el 13 de enero por la parte del Gurugú, toda esa parte es umbría, sin embargo se trabajó, y ya estaban trabajando abajo en la Craná que dicen, en la solana, y a primeros de marzo cayó una nevada de un palmo; recuerdo que los hombres hicieron “fòllega” que decimos aquí, y allí apartaban la nieve los tres o cuatro primeros días para poder trabajar […]

Para completar el primer tramo de la carretera se empleó más de un año, y en junio de 1933 se iniciaron las obras del segundo, este de unos tres kilómetros entre La Canaleta y el Mas de Prats. El ayuntamiento ya había recibido en septiembre de 1932 la relación de propietarios afectados, iniciándose idéntico proceso que anteriormente: reclamaciones, designación de peritos, declaración de Utilidad Pública, etc., en esta segunda fase se afectaron terrenos de Juan Barberá Dealbert, herederos de Alfredo Chillida Solsona, Ramón Monferrer Celades y herederos de Humildad Fabregat Solsona.

En el acta del pleno municipal del 7 de mayo de este mismo año se recoge el agradecimiento del ayuntamiento a los diputados en Cortes, Fernando Gasset Lacasaña y José Royo Gómez, por haber facilitado con sus gestiones la continuación de las obras. Enrique Pitarch Monfort, entonces alcalde de Vistabella, fue elegido como contratista adjudicatario y presentó la dimisión de su cargo en el pleno municipal del 18 de junio, siendo nombrado como sucesor Arturo García Orenga.

Una vez finalizado el tramo hasta el Mas de Prats, las obras de la carretera se paralizaron seguramente a finales de 1933 o principios de 1934. En el pleno del 3 de abril de 1934 el ayuntamiento acordó solicitar la intermediación de José Vicente Cantos, representante en Cortes por Castellón y ministro de Justicia en ese momento, para continuar las obras hasta el límite de la provincia, además se pidió la construcción de una pista forestal hasta S. Joan de Penyagolosa y una estación telegráfica para la población (también se solicitó en noviembre de ese mismo año el “ensanche de las curvas y protección de pendientes” de la carretera de Vistabella al empalme de Benafigos”). Nuevamente en 1936, para tratar de conseguir los mismos objetivos además de la construcción de nuevas escuelas, la Comisión Gestora municipal presidida por Rodrigo Edo Campos, en la sesión plenaria del 31 de mayo designó una comisión para lograr el apoyo de las autoridades de Castelló a estas obras, sin embargo los trabajos de la carretera no se reanudaron hasta que finalizó la guerra. En 1939 salió a concurso público la primera subasta para la adjudicación del tercer tramo, que incluía la construcción del túnel y el puente sobre el río Monlleó. Esta primera subasta quedó desierta y en 1940 se volvió a licitar según aparece reflejado en el diario Mediterráneo del 5 de mayo de 1940. 

 

[…] Fijan la segunda subasta de las obras nuevas comprendidas en el primer expediente subastado en el ejercicio económico de 1940, con cargo al presupuesto ordinario, aumentando los nuevos presupuestos en el 13% de acuerdo con lo dispuesto en el Decreto de 26 de octubre de 1939 y que fueron declaradas desiertas. Las obras importan un total de 8.388.643’63 ptas. y entre ellas figuran las siguientes carreteras: Castellón, Límite de la provincia a la Puebla de Tornesa a Albocácer, sección Vistabella, al limite, trozo tercero, 977.679’36 ptas.[]

Carretera entre Vistabella y Xodos

Certificat mèdic de la baixa del treballador José Bergès Vives

Del proyecto de la carretera que uniría Xodos y Vistabella no se ha encontrado documentación, pero hay constancia de que se empezó a construir (seguramente después de la paralización de las obras de la carretera al límite de provincia) y de que las obras duraron al menos hasta 1937. La escasa información que se ha podido reunir se basa en testimonios orales, en una certificación de accidente laboral durante las obras en 1937, y en una mención en los documentos que se conservan sobre los refugiados que llegaron a Vistabella durante la guerra, en la que se cita que alguno de ellos trabajó en estas obras; también quedan vestigios de los trabajos que se realizaron en La Creveta, donde se utilizaron barrenos para la voladura de rocas.

Según testimonio de Àngel Tena Monferrer se hicieron obras desde la salida de Vistabella por el cementerio hasta las proximidades del Mas de L’Escaleta. […] la empezaron desde aquí a L’Escaleta, el masico aquel que está allá abajo. En la Creveta tiraron barrenos, pero más allá, en La Solana, no tiraron más porque retiraron la dinamita para la guerra […]

Con fecha de 21 de mayo de 1937, el médico titular de Vistabella, Ricardo Ripollés Ejarque, envió un certificado al Gobierno Civil de Castelló en el que señalaba que el trabajador José Bergés Vives natural de Barcelona, con domicilio en la calle Ascaso (actual Mossén Falcó) de Vistabella, trabajador en las obras de la carretera de Vistabella a Xodos, debido a un accidente presenta una herida de unos tres centímetros en el dorso de la mano izquierda que le impedirá trabajar durante unos siete días.

Estas obras nunca se completaron aunque se volvió a insistir intermitentemente en este proyecto, como vemos reflejado en las actas de los  plenos del 10 de marzo de 1947 y del 14 de junio de 1952, en las que se menciona que estaban incluidas en el Plan de Carreteras Locales del Estado.

14-6-1952. El alcalde, Juan Pons Orenga, informa de las gestiones realizadas en un viaje a Lucena con el concejal Julián Allepuz Moliner. […] con el objeto de cumplimentar la visita al Excmo. Sr. Duque de Tetuán y Conde de Lucena con motivo de la construcción de la carretera desde Lucena a Villafranca pasando por Chodos y este pueblo, incluido en el Plan de Ctras. Locales del Estado, según aviso recibido de aquella alcaldía. […]

Finalmente se consiguió una conexión vial entre ambas poblaciones, aunque no directa, construyendo un “camino rural” asfaltado a principios de los años 90, desde Xodos pasando por el Mas de Morratges hasta el cruce con la carretera de Vistabella-Atzeneta en el kilómetro 28, cerca del Mas de La Xaparra.

Pista forestal de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa

La disponibilidad de un buen camino forestal para poder transportar la producción maderera, tanto del monte público de S. Joan como de los particulares, era de vital importancia para la economía local. Las primeras gestiones encaminadas a lograr la cesión de los terrenos afectados datan de 1928, pero no fue hasta la época de la II República cuando se activó este importante proyecto, en 1934 el ayuntamiento pidió la mediación del diputado en Cortes José Vicente Cantos Figuerola para iniciar las obras, y consiguió la cesión de terrenos para facilitar los trámites administrativos. Ese mismo año el ingeniero jefe del distrito forestal visitó Vistabella para estudiar el trazado, y poco después le fueron remitidos los documentos de cesión gratuita.

Camió i treballadors de Fustes Fernando Beltran “Bufarres” als anys 50. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Alcon Peris

-Consta en el acta del pleno municipal del 24 de junio de 1934: […] Teniendo en cuenta que por la Jefatura del distrito forestal se está ultimando el proyecto y presupuesto para la construcción del Camino forestal que ha de unir el monte y Ermitorio […] con la carretera de Vistabella a Mosqueruela, y considerando la suma utilidad que a la propiedad en general ha de reportar tan importante vía […] acuerda dar cuantas facilidades sean compatibles con la economía de este Municipio, entre ellas proseguir las gestiones que este Municipio inició en el año 1928 cerca de los diez propietarios de fincas a quienes afecta dicho camino en su trazado obligándose a obtener de los propietarios que aún no lo han hecho, la cesión a favor del Estado de la superficie necesaria de cada una de sus fincas que ha de ocuparse […] y al propio tiempo se obliga así mismo a satisfacer si hubiera lugar la indemnización de perjuicios que pudiera ocasionar a alguno de dichos propietarios. Y considerando que con ello se contribuye a dar facilidades al Estado como es el deseo de esta Corporación evitando el expediente de expropiación por medio de la cesión voluntaria de los propietarios en lo referente a la ocupación de terrenos, acuerda que se comunique íntegro este acuerdo al Sr. Ingeniero Jefe del Distrito Forestal para que así lo haga constar en el expediente […]

8-07-1934.   Pagos. […] a Tomás García Gual (alguacil) 137’50 ptas por pago de los gastos ocurridos en obsequio del Sr. Ingeniero Jefe del Distrito forestal durante su permanencia en esta con motivo del estudio del trazado del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa […]

Salida de correspondencia, 266/5-10-1934.  […] Castellón-  Ingeniero Jefe Distrito Forestal

El ayto. remite documento firmado por los propietarios afectados con cesión gratuita de los terrenos […] Las obras comenzaron pero se debieron paralizar ya que en 1936 la Comisión Gestora municipal designó una comisión para pedir a las autoridades de Castelló la continuación de las obras, como quedó reflejado en el acta del pleno del 31 de mayo.

[…] Se acuerda designar una  comisión para lograr apoyo de las autoridades en Castellón para las siguientes obras y mejoras: Estación Telegráfica, terminación de la carretera al límite de provincia, continuación de las obras del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa, construcción de los edificios escolares y creación de nuevas escuelas […]

No sabemos si la construcción de la pista finalizó antes o después de la guerra, y ya no aparece ninguna referencia a la misma en los libros de actas hasta el 27 de junio de 1971 cuando el ayuntamiento presidido por Anulfo González Díaz solicitó de la Diputación su asfaltado, y nuevamente el 21 de agosto de 1975 cuando el ayuntamiento presidido por Martín Salvador Moliner, aprobó la justificación de la subvención de 50.000 ptas. recibidas por la Diputación para el acondicionamiento de la pista.

Conexión con el término municipal de Benassal

 Las dificultades que plantea la complicada orografía de nuestro territorio ha impedido la conexión viaria directa con los municipios vecinos de Vilafranca, Benassal y Culla, y quizás haya sido mejor así para poder mantener prácticamente virgen una zona de alto valor histórico y ecológico, donde conviven masías centenarias con viejos molinos, necrópolis andalusíes, pinturas rupestres, vías pecuarias, bosques y montañas, en un paisaje único donde  parece haberse detenido el tiempo. En 1933, por iniciativa del alcalde de Benassal, tuvo lugar una reunión en el Molí del Pas con representantes del ayuntamiento de Vistabella, para tratar de la posibilidad de unir los dos términos municipales con un puente que se construiría sobre el río Montlleó; este proyecto que no se llegó a realizar se volvió a retomar poco después de finalizada a guerra, aunque con idéntico resultado.

Entradas de correspondencia. 61/18-3-1933- Benasal- Alcalde: […] Proponiendo la conveniencia de arreglar un paso sobre el río Monlleó para que quede bien unido el enlace de los dos términos municipales […]

Actas municipales, 7 de mayo de 1933: […] Dada cuenta del resultado de la entrevista celebrada por la Comisión de este Municipio compuesta de los sres. concejales D. Leonardo Monferrer y D. José Vicente, con la del municipio de Benasal, el día 4 del actual y sitio denominado Molí del Pas para cambiar impresiones sobre la forma de construir un puente en el río Monleón para enlace de los dos términos municipales cuya iniciativa corre a cargo del Municipio de Benasal, se dio por enterada la Corporación y que sigan las relaciones entabladas hasta su logro. […]

Àngel Tena Monferrer, juny 2020. Nascut a Vistabella el 1923, fill d’Antonia i Honorio.

De nuevo Àngel Tena Monferrer nos aporta un valioso testimonio sobre su participación después de la guerra, como ayudante de los topógrafos que realizaron las mediciones y el trazado de un vial que uniría los dos términos municipales.

[…] Después de la guerra se volvió a replantear el cruce ese, allí en la conversación estaba el ingeniero jefe, un tal Don Joaquín, que era mallorquín por cierto; llevaron allí unas fotos del terreno y miraron si sería conveniente cruzar por debajo del Tormo, o por el Molí del Pas, debajo del Molí La Vinya para cruzar al otro lado. Allí estuve yo clavando las estacas aquellas de punto de línea, tangente de entrada, vértice… estuve en el replanteo, o sea, en la medición con los ingenieros. Estuvimos con las miras y todo hasta el Molí La Vinya, allá abajo, replanteando todo aquello de L’Alfarder, por encima dels Castellets, por encima del Mas de Montlleó… tenía que ir por el Molí del Pas, por allí encima de la balsa del Molí del Pas hasta abajo del Molí La Vinya, hasta el río… pero hay un terreno tan escarpado allí que claro… era difícil tomar decisiones […]

 La instauración de la II República supuso una mejora sustancial en las condiciones laborales de los trabajadores y del campesinado asalariado, los mecanismos de defensa frente a los despidos arbitrarios, la regularización de la jornada laboral de ocho horas, los descansos semanales, la subida de salarios  y la prohibición de emplear a menores de catorce años, fueron algunos de los aspectos más importantes que mejoraron las condiciones de vida de millones de personas. En Vistabella la construcción de carreteras redujo de manera importante el paro endémico que obligaba a muchos a emigrar, pero fue en 1937 con la construcción del campo de aviación, cuando fue empleada toda la mano de obra local y hubo que recurrir a trabajadores de otros pueblos, todos ellos estaban sindicados principalmente en la C.N.T. creada en Vistabella a principios de los años 30, y en la U.G.T. a partir de 1936.

Atxes i flassades de Corpus

[Atxes i flassades] Foto CARMEN de Cabanes. 15 de juny de 1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena


La festa del Corpus Christi és una celebració de l’església catòlica, que es fa seixanta dies després del diumenge de glòria i que sempre va associada a una provessó. El seu origen medieval i el seu esperit festiu li van incorporar vistosos elements populars no necessàriament religiosos.

A Vistabella els elements que decoraven la provessó eren austers: desfilar d’atxes al carrer i les millors flassades i cobertors als balcons. Però siguem ajustats a realitat: només els hòmens eren portadors d’atxa, el ciri -més humil- estava reservat a les dones.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

9 de juny Dia Internacional dels Arxius: “Els nostres arxius”

En el marc del Dia Internacional dels Arxius, ICA International Council on Archives llança la campanya #UnArxiuÉs. Nosaltres seguint la iniciativa de l’Associació d’Arxivers Valencians  volem adreçar-nos al seu projecte per a donar a conèixer el treball dels arxivers. Com ells ben bé diuen “per a donar respostes a aquestes preguntes i donar a conèixer què són els nostres arxius: les seues principals característiques, quins serveis prestem, cóm es pot accedir a ells, la seua presència a la web i a les xarxes socials, etc.  ”

A Vistabella no tenim un arxiu municipal en funcionament, som un poble de menys de 500 habitants i pocs recursos. L’arxiu municipal l’hem anant recuperant en els últims deu anys: netejant, ordenant, fent l’obra de la falsa, canviant caixes velles per caixes de conservació, triant per a digitalitzar en convenis en l’UJI, actuacions de manteniment per a tindre coneixement dels documents que va generar l’Ajuntament al llarg dels anys. Per altra banda intentem donar visibilitat als documents mitjançant la web de l’arxiu i les xarxes socials, és en aquest espai digital on hem trobat la manera de comunicar-nos sense entrebancs i on tenim sempre una acollida meravellosa i molta comunicació en descendents de Vistabella o en persones que volen participar aportant informació dels seus avantpassats.

No som optimistes, sabem que si no ens ho fem nosaltres ningú vindrà al rescat. Encara que sabem i valorem la voluntat de l’UJI per a digitalitzar, o de la Diputació de Castelló en el seu encertat Pla d’arxius. No entrem en els mínims que indica la llei valenciana per a tindre un arxiu perquè en som pocs. Però com una alternativa possible podríem aprofitar la Mancomunitat de Penyagolosa i treballar conjuntament per a tindre els arxius dels pobles de Penyagolosa en condicions, traure-li profit tant en el sentit de valorar el nostre patrimoni documental com en el més actual d’impuls dels serveis de l’administració electrònica.

Arxiu municipal de Vistabella, estiu 2019. Foto d’Elvira Safont

 

El regal de la padrina

[Boda de Carmen i Clemente] 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fons audiovisuals dels pobles del Maestrat

Durant aquest temps tancats a casa segurament hem pogut fer moltes coses, com vore pel·lícules, sèries, documentals, informatius o dibuixos animats, imatges en moviment que ens fan evadir-nos, reflexionar, gaudir i fins i tot adormir-nos.

Al correu de l’Arxiu de Vistabella ens ha arribat una iniciativa molt interessant de Fermín Sales, d’Albocàsser, que treballa recuperant documents enregistrats que mostren un temps passat en moviment. Ell mateix ens ha enviat un escrit per donar a conèixer el seu treball i ens convida a participar fent una crida al poble de Vistabella per a que reviseu els vostres records i les vostres cintes, si sabeu d’algú que tenia càmera de vídeo o si recordeu algú que pujara al poble a gravar moments com poden ser les festes d’agost, Sant Antoni, Sant Joan, la matança o la volta ciclista.

Crida per a la recuperació de fons audiovisuals:

L’ésser humà sempre ha tingut l’interès de perpetuar-se a través de la representació de la seua
imatge en moviment. Tots guardem records plasmats en pel·lícula o sabem qui els guarda entre la nostra família i amics. Eixes imatges patixen l’inexorable pas del temps i es deterioren fins a
desaparèixer. I amb elles desapareix la memòria individual i col·lectiva, el testimoni viu del temps passat. Aquesta és una crida per a evitar que les imatges puguen desaparèixer.
El Maestrat filmat és un projecte de recerca, catalogació i resignificació d’imatge en moviment a la comarca de l’Alt Maestrat. L’objectiu principal d’aquest projecte és recuperar totes les imatges oblidades i perdudes on puga vore’s l’estil de vida dels nostres pobles, i se centra en la recerca d’imatge cinematogràfica, es a dir, de pel·lícules en 35mm, 16mm i Super8 mm (formats amb els que s’acostumaven a fer les filmacions familiars).

Recordeu com es veu l’om de Sant Joan al vídeo de Cinc minuts de 1964? El que pretenem és localitzar les filmacions fetes al territori de Vistabella del Maestrat per tal que puguen tornar a la llum. De ben segur que la gent més major recorda qui filmava als anys 60, als 70 i inclús als anys 80; si fem memòria i localitzem les persones que encara conserven ni que siguen pocs minuts d’una boda, una provessó, una festa de comunió o una excursió estarem ajudant a recompondre i revaloritzar el nostre passat.

Tenim unes imatges de l’agost de 1989, que de segur que vos agraden. En necessitem moltes més!

Complicitat masculina

[Davant la porta del carrer Major 26] 15/05/1969. Foto CARMEN de Cabanes. Fons familiar Tonica Arnau Clérig. Arxiu de Vistabella

 Al món l’any 1969 Els Beatles publicaven les seues darreres cançons junts i Neil Armstrong xafava la lluna; a Espanya,  Joan Carles de Borbó era designat successor del dictador Franco, i a Vistabella els hòmens fumaven junts i anaven als bars, mentres les dones anaven a l’església i es confessaven per separat.

A Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, li agradava molt treballar l’escenografia de les seues creacions, però també sabia disparar-li a l’espontaneïtat quan se la trobava de cara els dies de festa: la seua càmara va atrapar al carrer Major la novetat de les corbates estretes i la pervivència de les boines negres de tota la vida, la doble uniformitat de les camises blanques i les sabates negres de mudar, i la reunió dels hòmens de diferents edats que convertia els trajectes entre els bars i les tavernes en un passeig de riures i converses.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quina solispassa!

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

El molí del poble

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de  Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Pels drets de les dones

La segona República va aprovar lleis que incidien directament sobre la vida de les dones: poder votar, divorciar-se o avortar en són un exemple. La dictadura franquista les va eliminar totes i va tractar les dones com a éssers inferiors: recuperar els drets i millorar-los forma part de la lluita per la dignitat.

Fons familiar Gregorio Tena Monfort. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El 19 de novembre de 1933 va ser la primera vegada en la història que les dones van poder votar a Vistabella, la majoria eren analfabetes. Per a que pogueren fer-ho es va modificar la llei electoral l’1 d’octubre del 1931 i es va incorporar a la Constitució el text: “Els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinen les lleis”. La República adoptava el sufragi universal, quan ja feia seixanta-quatre anys que existia el sufragi universal masculí.

Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Al món rural, la vulnerabilitat de les dones ha sigut sistemàtica, sotmeses als pares o als marits no tenien vies d’independència econòmica i això les obligava a ser obedients i guardar silenci. Al padró de les finques de Vistabella que pagaven impostos l’any 1844 figuren 165 propietaris, dels quals només 3 dones apareixen en el seu nom com a independents. També consten 13 viudes, però no en el seu nom propi, sinó en el nom del marit difunt que seguia sent l’amo de les terres i de la dona després de mort. 

La llei del divorci es va aprovar el 7 de juliol de 1981, durant el govern de la UCD del president Suárez, defensada pel ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez i amb l’oposició frontal de l’Església catòlica. El govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero la va modernitzar el 2005.

Fons familiar Olga Catalan Solsona. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Però la primera llei de divorci a Espanya havia sigut la de 1932, durant la República, com també ho va ser la primera llei de despenalització de l’avortament del 1937 quan era ministra de sanitat Frederica Montseny. L’avortament no tornaria a ser legislat fins el 1985, sota el govern de Felipe González quan es va dur a terme una reforma parcial del Codi Penal. Esta llei va ser modernitzada el 2010 sota el govern de Rodríguez Zapatero.

Les lleis van sempre per darrere les necessitats dels ciutadans en general i de les dones en particular: l’any 2007 es va aprovar la Llei per a la igualtat efectiva de dones i hòmens, i ara a l’any 2020 s’està discutint la Llei de llibertat sexual que ha de suposar canvis en el Codi Penal per a poder castigar les violacions sistemàtiques que pateixen les dones.

Fons familiar Eduarda Traver Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Encara que la violència estructural contra les dones està tan assumida que “no es veu”, la regulació de les lleis i l’accés a la formació i la cultura han dignificat molt la vida de la meitat de la població.

 

En defensa dels seus drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

Persones i llocs de Penyagolosa

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles  que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Bombardeig STUKA a TV3

En plena Guerra Civil, el maig de 1938, avions alemanys van bombardejar quatre pobles de l’Alt Maestrat, al País Valencià, un mes abans que avions italians bombardejaren la línia del front al seu pas per Vistabella. El documental “Experiment Stuka” reconstrueix el fet en base a una teoria secreta i veu la mà de Hitler.

Aquest film també compta en una exposició gràfica que va estar a la sala de La Presó de Vistabella en una de les primeres edicions de les nostres Jornades de Memòria Històrica, dins les quals Òscar Vives va dictar una conferència sobre el tema.

El seu recorregut, tant per diferents poblacions com canals de comunicació, pot seguir-se al Facebook: https://www.facebook.com/StukaExperiment/ .  Però és important afegir que hi ha argumentacions contràries a la línia plantejada pel documental: els historiadors no neguen l’existència dels bombardejos però sí que neguen que formaren part d’un pla secret de Hitler, senzillament perquè defensen que van ser part de la batalla de Llevant i en conseqüència no van ser un fet ni secret ni aïllat, sinó que eren ofensiva de l’exèrcit franquista.

Aquesta polèmica entre els autors d'”Experiment Stuka” i els historiadors queda reflectida en els diversos articles a València Plaza:

https://valenciaplaza.com/los-historiadores-dan-nula-credibilidad-al-experimento-stuka

https://valenciaplaza.com/premios-audiovisual-experimento-stuka

En el cas de Vistabella recordem l’article sobre els bombardejos de L’Aviazione Legionaria delle  Baleari   

 

Anís o conyac

Foto CARMEN de Cabanes [Anís o conyac] 20 / setembre / 1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Haver de triar. Sembrar pataques o blat. Eixa és la segona eterna qüestió a Vistabella. Perquè la primera, des de 1910, és sempre: quedar-se o marxar.

Quedar-se al món rural, on vius seguint el ritme natural de les estacions i t’embrutes els peus de terra o marxar prop de la costa, a ciutats i pobles grans, on et marque la vida el rellotge i portes les sabates netes de fang.

Haver de triar als anys 70. Ser agricultor i recriar-te uns bacons per a fer matança al desembre o ser obrer de fàbrica i cobrar cada fi de mes per anar a comprar-te la carn. Viure per damunt dels mil dos-cents metres i mantindre una estufa de llenya o baixar cap al nivell del mar i comprar-te una estufa de butà. Per a les dones haver de triar: casar-se al poble o casar-se a la ciutat.

Els quintos de l’any 1970, només els hòmens, quan feien ronda i captaven pel poble per a pagar-se la festa, oferien música, jotes i una copeta. I repetien de lletania: Visca els quintos! Anís o conyac?

Més de la meitat dels quintos van buscar feina a les fàbriques i van triar marxar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Quintos de 1948

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Desitjos per al 2020

Vista des del Mas del Boiro. Sebastien Vouillot, 2013

Acabem l’any i volem felicitar-vos el nadal i aprofitant el moment fem el recull de desitjos per al 2020. Una nova etapa plena de camins per descobrir i de projectes per a tirar endavant.

Reixos d’Orient, escolteu:

Voldríem que Vistabella tinguera tot el que mereix per a no caure en l’aïllament i la penúria dels pobles de turisme de cap de setmana.
Voldríem tindre les subvencions que desitgem per continuar en els estudis de Memòria Històrica.
Voldríem que la cultura de la pedra seca no foren només paraules que no sostenen dretes les casetes del territori.
Voldríem continuar fent exposicions virtuals en els àlbums familiars per a reconstruir la imatge i esperit dels nostres avantpassats i per això necessitem la vostra ajuda.
Voldríem tenir suport per a que l’Arxiu Municipal continuara en ordre i no es quede de nou en una falsa desbaratada.
Voldríem que les administracions públiques valencianes defensaren el patrimoni i actuaren immediatament sobre Sant Joan de Penyagolosa.
Voldríem una biblioteca viva en condicions, en llibres actuals i bon internet.
Voldríem continuar fent cultura.
Voldríem continuar tenint il.lusió i necessitem suport.
Voldríem tindre els mateixos drets i serveis.
Voldríem sobreviure.

Les lloses de Troia

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.


Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal llegir unes línies de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Iniciativa popular “Salvem Sant Joan de Penyagolosa”

El patrimoni cultural no és una cosa estàtica o del passat, té un paper primordial en la nostra identitat i és important preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Per això, el patrimoni cultural no ha d’abandonar-se a la decadència, el deteriorament o la destrucció.

L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa és una construcció d’origen medieval, amb posteriors ampliacions barroques i neoclàssiques, que concentra gran part de la màgia i misticitat de Penyagolosa, als peus del qual se situa i des d’on parteix la ruta per a ascendir al seu cim. Aquest indret, on envoltant el seu pati interior, podem trobar diverses dependències com hostaleria, església o refugi, és el focus d’atracció religiosa més important de la província, rebent any rere any les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles del voltant. Algunes d’elles es remunten a l’edat mitjana, sent la més coneguda la dels Pelegrins de Les Useres, declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’ermitori representa un punt de trobada, no només religiós, sinó també per a nombrosos amants de la natura, i sobretot significa un sentiment de pertinença per a molts pobles veïns, convertint-se en un important motor econòmic i turístic per a aquestes comarques.

Actualment l’ermitori es troba tancat i sense cap activitat des de 2018, fet que provoca un sentiment d’abandonament injust per un lloc tan emblemàtic i que, amb el pas del temps, farà impossible la seua rehabilitació.

És per això que demanen a les institucions municipals, provincials, autonòmiques i eclesiàstiques que, com més prompte millor, adopten les mesures (tècniques, administratives i financeres) adequades per a conservar, revalorar i rehabilitar aquest patrimoni, per tal de tornar a donar vida a Sant Joan de Penyagolosa.

Per aquests motius demanem la teua col·laboració, donant suport a aquesta iniciativa popular amb la teua firma. Entre totes i tots SALVEM SANT JOAN DE PENYAGOLOSA!

PER SIGNAR, CLIQUEU ACÍ

 

Pati interior ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Juny 2019. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Davant les circumstàncies actuals d’excepcionalitat que pateix l’ermita el Centre d’Estudis de Penyagolosa va redactar i publicar una defensa cultural de Sant Joan de Penyagolosa per posar en valor els elements més significatius del conjunt i ressaltar l’esperit dels Camins que li donen sentit.

Els amos del pedrís

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu.  Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per davant.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig són la realitat del nostre poble quan només teniem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color.  L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975.  Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’estiu de l’Arxiu

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un regal de postal

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics  cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada La causa contra Franco és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

Del Rif a Vistabella

La intervención en la guerra civil española de mercenarios y tropas regulares marroquíes, que masivamente cruzaron el Estrecho de Gibraltar con el apoyo aéreo de Italia y Alemania, fue un factor decisivo para que Franco ganara la guerra. El número total de estos efectivos nunca se ha llegado a conocer con exactitud, si bien la mayoría de las fuentes coinciden en señalar que fueron entre 70.000 y 100.000 los hombres de entre quince y cincuenta años que cruzaron a la península.

Apenas consolidada la sublevación se crearon cuatro tabores de Fuerzas Regulares Indígenas y de la Mehala, y durante la primera quincena de octubre de 1936 se sumaron diez nuevos tabores procedentes del ejército marroquí. El Tabor era la forma organizativa en la que estaban estructurados los grupos de Regulares creados por España con personal indígena en los territorios ocupados a Marruecos, la Mehala era el nombre que recibía el ejército regular marroquí. El primer Tabor se creó en 1911 y estaba formado por cuatro compañías de infantería y un escuadrón de caballería.

La inmensa mayoría de los marroquíes que apoyaron a Franco, ya fueran voluntarios o encuadrados dentro de las unidades de Regulares, procedían de zonas muy deprimidas, especialmente del Rif, y lo hicieron por motivos económicos más que ideológicos, aunque se les intentó inculcar la idea de que iban a pelear en una guerra santa. Resultaba muy atractiva la oferta de una paga de 180 ptas, una lata de aceite y cuatro kilos de azúcar que recibirían cada mes, con esto podían ayudar a sus familias a sobrellevar la miseria.

Una vez trasladados a la península, Franco no dudó en utilizar las tropas africanas como carne de cañón y arma psicológica. La entrada en las poblaciones a sangre y fuego, las matanzas de civiles, las torturas y violaciones, no hubieran podido llevarse a cabo sin la complicidad de los mandos. Además el robo y el botín eran normalmente tolerados para tener contenta a la tropa, aunque hubo casos en los que se castigó a los culpables de estos delitos, como ocurrió en el caso del mas del Pinaret que comentaré más adelante.

Al finalizar la guerra los marroquíes fueron rápidamente repatriados a su país, solo se quedaron los que fueron enrolados en la Guardia Mora de Franco, y un número reducido que continuó actuando con algunas unidades del ejército, en la persecución de los guerrilleros antifranquistas hasta los años 50. Los excombatientes estuvieron cobrando durante muchos años una mínima paga, en 2005 aún quedaban 4.800 pensionistas entre titulares y viudas.

Ofici de l’Alcalde Ramón Miralles Monfort que informa el Governador civil sobre el soterrament de soldats marroquins. 1940-10-09. Vistabella del Maestrat. Arxiu Històric Provincial de Castelló

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El número de marroquíes muertos en la guerra española se calcula en unos 20.000, de estos solo unos pocos fueron enterrados en cementerios (en nuestra provincia únicamente en El Toro y Castelló), la mayoría quedaron en los campos de batalla. Cuando ya había pasado el frente, al encargado del cementerio ayudado por otros hombres, se le ordenaba la inhumación de los cadáveres encontrados dentro de cada municipio. En 1940, parece que con la intención de proporcionar un lugar de entierro adecuado a los musulmanes, los gobernadores civiles enviaron una circular a los alcaldes de los municipios por los que había pasado el frente de guerra, preguntando por el número de marroquíes enterrados en cada pueblo. En octubre del mismo año el gobernador civil de Castelló ya había recibido la información requerida, y elaboró un listado en el que se indica un total de 202 marroquíes enterrados en la provincia, de los cuales cuatro fueron enterrados en Vistabella, aunque probablemente el número real sea mayor, tenemos referencias de al menos cinco. En la relación de los 37 fallecidos en el hospital de campaña que las tropas rebeldes montaron en la casa de Polo al ocupar el pueblo, figura como fallecido el 18 de junio de 1938, un soldado con el número 4938 perteneciente al “7º Tabor Mehal del Rif”, con toda seguridad marroquí. Los cuerpos de los fallecidos en el hospital fueron enterrados en una fosa común en el cementerio de la localidad. Este es el único caso documentado, el resto lo conocemos por testimonios de los vecinos.

Las tropas del 1er Tabor de Tetuán tomaron la Serra de la Batalla el 2 de junio de 1938, la 2a compañía del Tabor continuó avanzando hasta cruzar el Pla Amunt y desalojar las posiciones republicanas al sur de Vistabella, ocasionando más de sesenta muertos. Pasaron por el mas  dels Arcs donde ejecutaron a dos desertores republicanos que intentaron entregarse, y pernoctaron esa noche a pocos metros de la masada. Al día siguiente llegaron hasta el mas del Collet donde fueron recibidos con un contraataque que ocasionó otro muerto entre los marroquíes, este según parece fue enterrado en las proximidades de la masía. La respuesta a este contraataque de los republicanos fue la ejecución de 12 guardias de asalto capturados en las posiciones del mas del Collet y enterrados en dos fosas comunes, una de ellas perfectamente localizada. Esa misma noche, mientras las tropas del 1er Tabor de Tetuán pernoctaban ya en Vistabella, dos soldados marroquíes intentaron asaltar la vivienda del mas del Pinaret, desde dentro los masoveros atrancando la puerta lograron impedir el asalto, y los soldados efectuaron varios disparos sobre la misma antes de retirarse. Estos dos marroquíes fueron fusilados al día siguiente por orden de los mandos franquistas y les enterraron en el exterior del cementerio por ser musulmanes, es el único caso conocido en la zona en el que se castigó este tipo de fechoría.

El último caso lo conocemos gracias al testimonio de Ángel Tena Monferrer entonces vecino de Vistabella, afirma conocer el lugar exacto donde enterraron a otro marroquí, la fosa estaría ubicada en el Pla Amunt a la altura del mas de l’Alberta, cerca de la pista que cruza la rambla.

Fuentes:
González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán. Secretos de un campo de batalla. Editorial de Tinta, S.L. 2014.

En línea:
Lamraoui, Mohamed. La participación árabe en la Guerra Civil española. Trabajo fin de máster.

Barbuello, Tomás. (13 de marzo de 2018).  Los moros en la cruzada de Franco. El País.

Boughaleb, El Attar. (17 de agosto de 2018). Los marroquíes en la Guerra Civil. El País.

Tur, Francesc. (15 de septiembre de 2018). Los moros de Franco. Ser Histórico. Portal de Historia.

Madariaga, Maria Rosa. Los moros que trajo Franco. Alianza Editorial. Madrid, 2015

Porcar, Juan Luis. Soldats morts a l’Hospital Militar de Vistabella i soterrats al cementeri de la localitat. En: Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica

Ródenas, Queta. Soldados marroquíes enterrados en la ciudad de Castellón y provincia durante la guerra civil. En: Aula Militar Bermúdez de Castro

De bracet al Dau

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire.  L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però  habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny Dia Internacional dels Arxius, celebració en samarretes de l’Arxiu de Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com cada any celebrem el Dia Internacional dels Arxius, enguany dedicat a enfocar la mirada cap al futur. Un futur ple de reptes apasionants on els arxivers valencians fan camí sense descans cada dia per avançar.

Aprofitant dos dates importants, la dels arxius i el dia de Sant Joan per a Vistabella, presentem les samarretes de l’Arxiu de Vistabella. Una manera d’eixir al carrer i que la paraula arxiu siga al vostre cap, al vostre dia a dia i arribe ben lluny.

Les tenim a la vostra disposició, son exemplars únics i en un disseny fabulós de Miquel Cardil que ens identifica com és el signe del notari-escriva de Culla Miquel Nicolau Tena de la visura de l’any 1658 conservada a l’Arxiu Municipal de Culla.

Podeu adquiri-les ficant-vos en contacte en nosaltres al correu arxiuvistabella@gmail.com, silviaolaria@gmail.com i esafont@gmail.com.  Tenim facilitat de distribució a Vistabella, Castelló, València, Barcelona i Madrid.

No ho dubteu són úniques i en la vostra samarreta ens ajudeu a continuar en el projecte de l’Arxiu de Vistabella!

 

Xiquetes grans

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les 50 pessetes d’Eva Perón

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Festa del llibre 2019. Llegir per recuperar la veu

L’escriptora xilena Marcela Serrano defensa que la gran revolució d’aquest segle XXI és que les dones recuperem la veu.  Per això el dia de la festa del llibre vos fem estes recomanacions:

 

Contem històries de dones d’ací“, de l’editorial Vincles. Les germanes Rosa i Manola Roig Celda escriuen i dibuixen la biografia de 21 dones valencianes que haurien de ser conegudes per tots els públics.

 

 

 

Dones valencianes que han fet història” de l’editorial Bromera. Un àlbum il·lustrat de Sandra Capsir i Maria Viu, també dibuixat per un grapat de dones.  D’alguna manera s’ha de començar a incloure les dones dins el relat de la història d’on han sigut esborrades, per això en este àlbum n’ixen 30 de diferents èpoques.

 

 

 

 

 

 

 

Mujeres públicas, ciudadanas conscientes. Una experiencia cívica en la Segunda República“, del servei de publicacions de la UJI. Les autores Rosa Monlleó. Inmaculada Badenes-Gasset i Eva Alcón presenten els avanços aconseguits per les dones durant la República, nous drets i major autonomia, i també posen veu a la dignitat de les que van ser víctimes de la guerra i la repressió franquista.  Este llibre permet descobrir que l’experiència cívica de moltes dones es va poder fer per primera vegada durant la breu durada de la Segona República: votar, manifestar-se al carrer o fer mítings electorals com a ciutadanes, ser diputada o alcaldessa, tindre l’assegurança de maternitat, aconseguir la tutela dels fills o el divorci, i accedir a nous oficis monopolitzats fins aleshores pels hòmens. Uns antecedents democràtics que convé no oblidar, van ser la veu de les dones que es va callar durant la dictadura. Uns drets que van costar molt d’obtindre i que són les mares dels drets actuals.

Katiuskes per fer fòllega

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

La vida municipal on line a la Biblioteca Digital de Castelló

Cliqueu sobre la imatge per accedir a les Actes Municipals

L’any 2018 es va signar un conveni entre la Universitat Jaume I i l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat on les dos institucions es comprometien a cooperar en  l’organització conjunta de projectes i activitats relacionades en la preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic i documental de l’Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat, concretament la digitalització, catalogació i comunicació pública en el Repositori UJI de la documentació amb interès per a la investigació i la ciutadania.

El conveni continua vigent i enguany és Raquel Clemente Moliner qui s’està dedicant a digitalitzar les Actes Municipals des de 1913 a 1991. Un treball que permet tindre accés directe a un tipus de documentació municipal bàsica i d’un alt valor informatiu per entendre l’activitat política, econòmica i administrativa municipal del segle XX a Vistabella. Ara al segle XXI, des de casa, podeu conèixer quins assumptes es tractaven al plens municipals des d’abans de la república fins l’entrada de la democràcia i saber què es cuinava oficialment a l’Ajuntament de Vistabella.

Fadrinetes jovenetes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un cuartel en el Mas Cremat

En el año 1947 se instaló un destacamento provisional de la guardia civil en el Mas Cremat, agrupación de masías alejadas de Vistabella unos 14 kms dentro de la Sierra del Boi. La fecha exacta del inicio de la actividad de este grupo de guardias civiles (seguramente un jefe de puesto y cuatro guardias) se desconoce, aunque con toda seguridad fue posterior al 23 de junio, fecha en la que fue asesinado Joaquín Edo Pitarch en el Mas de Sant Bertomeu. Tampoco se conoce la fecha de clausura del destacamento ni los nombres de los guardias allí destinados, sabemos gracias a Ricardo Pardo Camacho del Aula Militar Bermúdez de Castro, que ni en las Guías Generales de Castelló de 1947/48, ni en los escalafones de 1952/53, aparece referencia alguna.

Mas Cremat. 2017. Foto de Antonio Giner

El objetivo de la guardia civil era controlar la actividad guerrillera antifranquista en los aledaños del barranco del río Monlleó, zona estratégica colindante con los términos municipales de Mosqueruela, Vilafranca, Benassal y Culla, y escenario de varias acciones de la Agrupación guerrillera de Levante (A.G.L.) en 1947, todas ellas minuciosamente descritas en los informes de la guardia civil y en varios trabajos de historiadores.

[…] Al anochecer del 31 de marzo (1947) se presentaron ocho guerrilleros en la masía Cremat en el término de Vistabella (Castellón) y bajo amenazas de muerte exigieron a su dueño Juan Vicente Fabregat la entrega de 40.000 ptas, como multa que le imponían por haber denunciado el paso de unos guerrilleros que se dirigían a Francia. Al manifestarles que no tenía el dinero, se llevaron secuestrados a dos de sus hijos, que fueron liberados al día siguiente tras la entrega de 7.500 ptas, aunque le advirtieron que buscase el resto del dinero exigido, pues irían a cobrarlo más adelante […] Los hijos de Juan Vicente eran Juan y Landelino. Proceso a Vicente Galarza “Andrés”, jefe de la AGL, ACGM, Valencia, Sumarísimo 85-V-47, f. 538. Otras fuentes indican que el pago fue de 13.500 ptas, vid. APCE, Madrid, Movimiento Guerrillero, caja 105, carpeta 4-11, f. 73. Informe del 33o Tercio de la G.C.

Aquí hay que añadir que a otro vecino del mas Cremat, Gregorio Celades Edo, también le reclamaron el pago de 6.000 ptas por haber colaborado en la detención de los cuatro huidos, según consta en informe de la guardia civil.

[…] El 31 de mayo a las 11 de la noche se presentaron tres guerrilleros en el mas Cremat del término de Vistabella (Castellón) donde pidieron comida, les ofrecieron huevos y tomaron dos cada uno, pretendieron pagar su importe pero el dueño no quiso. Al marchar, tras haber estado en la masía unos tres cuartos de hora, se llevaron tres camisas usadas y dos pellejos de vino vacíos. Advirtieron al dueño que no diera cuenta de su presencia a la G.C. hasta pasados dos días “pues ellos se enterarían y en caso de hacerlo lo pagarían caro. No hubo atropello alguno, incluso le dieron la mano al despedirse”. Al celebrarse la romería desde Culla a la ermita de San Juan en Peñagolosa el lunes 2 de junio a las 9 de la mañana, pasaron por esta masía. Compuesta la comitiva por el cura de Culla y numerosos feligreses, les salió al paso Juan Vicente Salvador, el masovero del mas Cremat, y les dijo “que anduviesen con cuidado pues por allí habían estado los bandoleros”. Transcurridas las 48 horas que habían ordenado los guerrilleros, el martes día 3, a las dos de la madrugada, Alejandro Albert Monferrer, el dueño de la masía, y Juan Vicente Salvador, su mediero, subieron a Vistabella y se presentaron en la casa cuartel donde dieron cuenta. […]
Escrito fechado en Castellón el 7 de junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

[…] El 23 de junio en Vistabella (Castellón) una partida de seis guerrilleros asesinaron al ermitaño de la ermita de San Bartolomé, posiblemente por haberles delatado. Sobre las nueve y media de la noche cuando se hallaba sentado en un muro inmediato a la ermita su ermitaño Joaquín Edo Pitarch, de 55 años, vecino de Vistabella, acompañado de Manuela, su hija de 6 años, se les presentaron seis guerrilleros, que se dirigieron hacia éste. En ese momento acudió también su otra hija, Adelina, de 20 años, que regresaba con el ganado y vio mientras lo encerraba en el corral como hablaron con su padre y le preguntaban si tenía armas. Le ayudaron los guerrilleros a encerrar los animales y le indicaron que se diera prisa. Una vez terminaron le ordenaron que entrara en la casa junto con su hermana pequeña, y una vez dentro les cerraron la puerta. Los guerrilleros al momento efectuaron seis disparos sobre el vientre del infortunado, dándose a la fuga a continuación. Al oír quejarse al padre, la hija y su esposa salieron de la casa a los diez minutos, y le encontraron malherido, falleció media hora después. Este asesinato causó extrañeza pues el ermitaño mantenía gran simpatía con todos los masoveros. Se achacó esta venganza posiblemente a que en el año 1940 cuatro huidos que pretendían pasar a Francia fueron detenidos por fuerzas del puesto de Vistabella, al recibir una confidencia del dueño del mas Cremat y posiblemente creyeran que el ermitaño también hubiera sido partícipe de esta denuncia, pues había una gran relación y amistad entre ambos. […]
Escrito fechado en Castellón el 28 d junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

Las anteriores reseñas están publicadas en el libro de SANCHÍS ALONSO, José Ramón. “Maquis: Una historia falseada. La Agrupación Guerrillera de Levante : desde los orígenes hasta 1947”. Zaragoza. 2007. Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Dirección General de Patrimonio Cultural, Gobierno de Aragón y Asociación Pozos de Caudé (Teruel) 2 vols. pp. 816, 817 y 822.

Los motivos de la ejecución de Joaquín Edo, del secuestro de Juan y Landelino, y de la extorsión a Gregorio Celades recogidos en los informes de la guardia civil, aunque ciertos, son  incompletos. Basándonos en dichos informes, en otros existentes en los archivos del P.C.E. y en los testimonios coincidentes de varios vecinos, podemos aclarar un poco esta historia. Por otra parte todos coinciden también en que la detención de los huidos de la coveta del Soero, se produjo en 1939 y no en 1940 como indica la guardia civil, y es muy probable que fuera así ya que existe una entrada en el libro de actas municipales de 1939 en la que figura el coste de la manutención de varios forasteros detenidos en los calabozos de Vistabella.

17-9-1939 […] Aprobar y pagar los gastos realizados por la manutención de varios detenidos forasteros durante cinco días que importa la cantidad de 114’50 ptas. y que dicha cantidad se pague del capítulo de imprevistos. […] Actas municipales, AMV tomo 20.

Pepito de Mosqueruela. Archivo provincial de Teruel. Imagen cedida por Raül González Devís, autor de “Maquis i masovers”

En resumen se puede afirmar que estas acciones del grupo guerrillero de José Vicente Zafón “Pepito de Mosqueruela”, fueron consecuencia de la denuncia ante la guardia civil que ocasionó la detención y posterior fusilamiento de los huidos, después de ser sometidos a interrogatorios durante varios días. Los detenidos eran cuatro soldados republicanos fugitivos que intentaban llegar a Francia después de finalizar la guerra en 1939, y estuvieron varios días esperando la recuperación de uno de ellos que viajaba herido.
Juan Vicente Fabregat después de que pasaran por su masía pidiendo comida, les denunció en el cuartelillo de Vistabella y preparó con la guardia civil un plan para capturarles con la ayuda de otros vecinos armados, entre ellos Joaquín Edo Pitarch. Con engaños les convencieron de ir por la noche a cenar al Mas Cremat, allí el grupo de vecinos consiguió reducirlos y atarlos y mandaron aviso a Vistabella. Hasta que la guardia civil se presentó por la mañana, como afirman varios testimonios, Joaquín Edo maltrató a uno de ellos lanzándole cerillas encendidas al pecho descubierto. Después de varios días, cuando fueron sacados del calabozo y trasladados, los detenidos presentaban un estado físico lamentable y fueron obligados a subir a un camión atados entre ellos mientras eran golpeados con un vergajo.

Posteriormente a estas detenciones el jefe de puesto de la guardia civil de Vistabella, el cabo Juan Bezares García, fue ascendido de grado, y el vecino del Mas Cremat y colaborador de la guardia civil, Manuel Vicente Barreda, ingresó en el cuerpo siendo trasladado a Benicassim para protegerle de posibles represalias. También se creó un “Somatén” en el que participaron varios vecinos de masías de la zona adictos al Régimen. El destacamento del Mas Cremat duró pocos años, sabemos que en 1952 ya no existía, ya que en los informes de la guardia civil no figura entre las fuerzas que participaron en la redada organizada para capturar al guerrillero Isaías Jiménez Utrillas “Maquinista” que finalmente fue encontrado asesinado en una balsa próxima al Mas de Monsó.

Como dato complementario hay que añadir que algunos vecinos eran obligados a llevar suministros al destacamento desde Vistabella, se les encargaba un trabajo al cual no podían negarse y por el que no se cobraba. Eduardo Safont recuerda que tendría unos 19 años cuando transportó con su macho la comida que los guardias recibían del economato de la guardia civil.

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

IN MEMORIAM. Epifanio Pitarch Gascó (1899-1947)

En palabras del historiador Salvador Fdez. Cava, la memoria histórica es como una lluvia fina y persistente que poco a poco va calando. La recuperación de la memoria de quienes lucharon contra el fascismo y padecieron la brutal represión de la dictadura es una tarea necesaria y obligada por decencia democrática.

Epifanio Pitarch Gascó desapareció en manos de la guardia civil después de ser detenido en Vistabella en 1947, acusado de colaborar con el movimiento guerrillero antifranquista. Estos son datos ya conocidos, pero gracias a algunos testimonios y a las investigaciones realizadas durante estos últimos años en diferentes archivos, y sobre todo a la persistencia de la familia en esclarecer y recuperar la memoria de Epifanio, han salido a la luz nuevas informaciones que permiten ir reconstruyendo su biografía.

Nació en el Mas de Pessetes de Vistabella, cambiando varias veces de residencia dentro del término municipal de Puertomingalvo (Teruel), en la masía de Las Simonas y masía de Griva. Ya casado con Francisca Tena Gascó volvieron a Vistabella en 1935 donde fijaron su residencia definitiva, y trabajó de carpintero en su taller del carrer Sense Cap donde recibió algunos encargos del ayuntamiento.

Pagos: […] a Epifanio Pitarch, carpintero, 37,10 ptas. por jornales y materiales para la construcción de una puerta para el cuartel de la guardia civil. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 181-12-1935)

Pagos: […] a Epifanio Pitarch 17.50 ptas. por pago de los objetos detallados en el recibo adjunto, empleados en la Escuela de Niños. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 15-3-1936)

Poco antes de la entrada en Vistabella de las tropas de García Valiño el 3 de junio de 1938, viajó a Socuéllamos (Ciudad Real) junto a otros vecinos, allí estuvo trabajando algunos meses hasta que regresó a su domicilio al ser llamado a quintas por segunda vez. (Testimonio oral)

El 10 de febrero de 1941 fue detenido en Vistabella y conducido al Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores n.º 63, 3ª compañía, de Valencia, donde permaneció ingresado hasta el 6 de septiembre del mismo año. (Archivo militar de Guadalajara).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hay que destacar que Epifanio anteriormente ya había realizado el servicio militar con el reemplazo de 1920, que su quinta fue llamada a filas y participó en la guerra, y que tuvo que volver a hacer el servicio militar en 1939. Los motivos de su detención e internamiento no constan en la documentación del BDST, tal vez el estudio de la documentación de Falange de Vistabella, que tenemos pendiente de verificar, pueda aportarnos algún informe o denuncia que expliquen su detención.

Ahora sabemos gracias a otro testimonio que después de su detención en 1947, fue trasladado a la cárcel de Lucena del Cid donde fue visitado por su esposa Francisca; Raül González Devís (GRMHC) buscó sin éxito su partida de defunción en el Registro Civil de ese ayuntamiento, por lo que es de suponer que su “desaparición” se pudo producir durante el traslado desde Lucena a la cárcel de Castellón.

Ver el artículo de J. L. Porcar en este mismo blog: “Epifanio, la memòria recuperada, a la recerca de la veritat” y la carta de Eva Pitarch, su nieta, reproducida a continuación.

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

De cognom Salvador

[De cognom Salvador] 1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Quan llegim documentació que fa referència a Vistabella constatem que molts dels cognoms que apareixen encara es conserven en l’actualitat, han sobreviscut al llarg de centenars d’anys perquè els nostres avantpassats no s’han mogut del territori. A la Visura de 1688 trobem Monfort, Gascó, Gonell, Prats, Safont, Monferrer, Moliner, Peris i Gual, per exemple. A la Visura de 1759, a més dels anteriors, es repeteixen els Tena, Edo, Clèrig, Fabregat, Escrig, Miravet, Medall i Salvador.
Hui un dels cognoms més sovintejats és Salvador, a falta d’estadístiques exactes ens arrisquem a afirmar que segurament és el majoritari.

A finals dels anys 50 del segle XX una de les famílies Salvador reunia tots els parents i els amics per la matança del bacó: era una reunió de festa i de molta feina.

Al solet de l’hivern, al final del carrer Nou i en el Tossal del mas de l’Hostal al fons una part dels Salvador mos miren des de fa més de seixanta anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

El Centre d’Estudis de Penyagolosa

El Centre d’Estudis de Penyagolosa comença el seu recorregut en la finalitat de ser una associació per a l’estudi i la investigació sobre temes històrics, artístics, ecològics, etnològics, arqueològics, econòmics, folklòrics, etc. per augmentar el coneixement dels diversos aspectes culturals de la localitat i crear consciència de la seua personalitat entre els seus habitants.

Per donar difusió a les nostres idees hem creat una nova web on podeu trobar:

  1. La presentació de qui som en tota la informació sobre els estatuts, els objectius i socis (encara en procés de definició).
  2. Les línies de treball estructurades en diferents àrees com son: l’arxiu de Vistabella, els fons fotogràfics familiars, la memòria històrica, la memòria oral, la pedra en sec i la toponímia.
  3. Un apartat en recursos d’informació que conté audiovisuals, bibliografia, cartografia, documents digitalitzats i les publicacions.

 

En una estructura senzilla i clara, encara en detalls per perfilar, volem que vos apropeu als documents que hem penjat a la web: els mapes de Penyagolosa en l’estudi de Vicent Garcia Edo, els antics fullets sobre pedra en sec, una breu bibliografia o l’accés directe als documents digitalitzats de l’arxiu municipal que podeu consultar en la biblioteca digital de l’UJI.

Vos animem a que entreu per descobrir-la, i sobretot ens agradaria ara que hem començat a dibuixar el projecte que participeu activament. Volem que ens escrigueu o, si ens trobeu pel carrer, ens digueu quins temes vos interessen o en què podríeu ajudar per a treballar junts.

Avancem una passa més en el Centre d’Estudis de Penyagolosa!

Quan només fumaven els hòmens

[Quan només fumaven els hòmens] c.1942 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Als anys quaranta a Vistabella el paisatge de la postguerra s’amagava darrere d’un jardí impossible pintat sobre un llenç i les parelles de nòvios se posaven la millor roba els diumenges per a festejar, mentre passejaven o anaven a ballar, limitats a converses de paraules perquè tocar-se era pecat.

Ells podien mirar el món de front, en una mà a la butxaca i una cigarreta a l’altra, com feien els actors a les pel·lícules de cine que havia vist el fotògraf. I portaven les boines al cap en un equilibri arriscat dels que saben que tenen tota la vida per davant.

Elles havien de mirar el món de costat, en discreció, i volien lluir pentinats arrissats i vestits de colors i sandàlies blanques, però eren les encarregades de portar dol pels familiars morts, en vestits i calces negres a ple estiu.

Als anys quaranta a Vistabella només fumaven els hòmens.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’arxiu fotogràfic ix al carrer

Dins l’edició d’enguany de la Fira de Tots Sants s’ha incorporat la recreació d’una imatge de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat: la boda de Quico Moliner Centelles “el tio Cèntims” -fadrí i cobrador d’impostos- i de Miquela Cabedo Solsona  -vídua i mare de tres fills-, a finals del segle XIX.

[Casament de Quico Moliner i Miquela Cabedo] c.1887 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Elvira Pitarch Edo.

Recreació de 1887

 

 

Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon. Any 2018

L’objectiu de l’Arxiu Fotogràfic és elaborar una narració que ens permeta definir la nostra  identitat col·lectiva, i que construïsca un llegat que ens puga sobreviure.

Hui l’Arxiu ha eixit al carrer per fer de pont entre el passat i el futur: Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon han recreat la millor imatge d’allò que vam ser, amb el propòsit cohesionador de fomentar el sentit de pertinença al territori.

Tenim un àlbum de família de les terres de Penyagolosa que és de tots:  hem vist que és un espill on la gent se reconeix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El canyís de la taverna del tio German

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT