Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

9 de juny Dia Internacional dels Arxius: “Els nostres arxius”

En el marc del Dia Internacional dels Arxius, ICA International Council on Archives llança la campanya #UnArxiuÉs. Nosaltres seguint la iniciativa de l’Associació d’Arxivers Valencians  volem adreçar-nos al seu projecte per a donar a conèixer el treball dels arxivers. Com ells ben bé diuen “per a donar respostes a aquestes preguntes i donar a conèixer què són els nostres arxius: les seues principals característiques, quins serveis prestem, cóm es pot accedir a ells, la seua presència a la web i a les xarxes socials, etc.  ”

A Vistabella no tenim un arxiu municipal en funcionament, som un poble de menys de 500 habitants i pocs recursos. L’arxiu municipal l’hem anant recuperant en els últims deu anys: netejant, ordenant, fent l’obra de la falsa, canviant caixes velles per caixes de conservació, triant per a digitalitzar en convenis en l’UJI, actuacions de manteniment per a tindre coneixement dels documents que va generar l’Ajuntament al llarg dels anys. Per altra banda intentem donar visibilitat als documents mitjançant la web de l’arxiu i les xarxes socials, és en aquest espai digital on hem trobat la manera de comunicar-nos sense entrebancs i on tenim sempre una acollida meravellosa i molta comunicació en descendents de Vistabella o en persones que volen participar aportant informació dels seus avantpassats.

No som optimistes, sabem que si no ens ho fem nosaltres ningú vindrà al rescat. Encara que sabem i valorem la voluntat de l’UJI per a digitalitzar, o de la Diputació de Castelló en el seu encertat Pla d’arxius. No entrem en els mínims que indica la llei valenciana per a tindre un arxiu perquè en som pocs. Però com una alternativa possible podríem aprofitar la Mancomunitat de Penyagolosa i treballar conjuntament per a tindre els arxius dels pobles de Penyagolosa en condicions, traure-li profit tant en el sentit de valorar el nostre patrimoni documental com en el més actual d’impuls dels serveis de l’administració electrònica.

Arxiu municipal de Vistabella, estiu 2019. Foto d’Elvira Safont

 

El regal de la padrina

Foto Gasch de Vilafranca [Boda de Carmen i Clemente] 15 juny 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fons audiovisuals dels pobles del Maestrat

Durant aquest temps tancats a casa segurament hem pogut fer moltes coses, com vore pel·lícules, sèries, documentals, informatius o dibuixos animats, imatges en moviment que ens fan evadir-nos, reflexionar, gaudir i fins i tot adormir-nos.

Al correu de l’Arxiu de Vistabella ens ha arribat una iniciativa molt interessant de Fermín Sales, d’Albocàsser, que treballa recuperant documents enregistrats que mostren un temps passat en moviment. Ell mateix ens ha enviat un escrit per donar a conèixer el seu treball i ens convida a participar fent una crida al poble de Vistabella per a que reviseu els vostres records i les vostres cintes, si sabeu d’algú que tenia càmera de vídeo o si recordeu algú que pujara al poble a gravar moments com poden ser les festes d’agost, Sant Antoni, Sant Joan, la matança o la volta ciclista.

Crida per a la recuperació de fons audiovisuals:

L’ésser humà sempre ha tingut l’interès de perpetuar-se a través de la representació de la seua
imatge en moviment. Tots guardem records plasmats en pel·lícula o sabem qui els guarda entre la nostra família i amics. Eixes imatges patixen l’inexorable pas del temps i es deterioren fins a
desaparèixer. I amb elles desapareix la memòria individual i col·lectiva, el testimoni viu del temps passat. Aquesta és una crida per a evitar que les imatges puguen desaparèixer.
El Maestrat filmat és un projecte de recerca, catalogació i resignificació d’imatge en moviment a la comarca de l’Alt Maestrat. L’objectiu principal d’aquest projecte és recuperar totes les imatges oblidades i perdudes on puga vore’s l’estil de vida dels nostres pobles, i se centra en la recerca d’imatge cinematogràfica, es a dir, de pel·lícules en 35mm, 16mm i Super8 mm (formats amb els que s’acostumaven a fer les filmacions familiars).

Recordeu com es veu l’om de Sant Joan al vídeo de Cinc minuts de 1964? El que pretenem és localitzar les filmacions fetes al territori de Vistabella del Maestrat per tal que puguen tornar a la llum. De ben segur que la gent més major recorda qui filmava als anys 60, als 70 i inclús als anys 80; si fem memòria i localitzem les persones que encara conserven ni que siguen pocs minuts d’una boda, una provessó, una festa de comunió o una excursió estarem ajudant a recompondre i revaloritzar el nostre passat.

Tenim unes imatges de l’agost de 1989, que de segur que vos agraden. En necessitem moltes més!

Complicitat masculina

[Davant la porta del carrer Major 26] 15/05/1969. Foto CARMEN de Cabanes. Fons familiar Tonica Arnau Clérig. Arxiu de Vistabella

 Al món l’any 1969 Els Beatles publicaven les seues darreres cançons junts i Neil Armstrong xafava la lluna; a Espanya,  Joan Carles de Borbó era designat successor del dictador Franco, i a Vistabella els hòmens fumaven junts i anaven als bars, mentres les dones anaven a l’església i es confessaven per separat.

A Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, li agradava molt treballar l’escenografia de les seues creacions, però també sabia disparar-li a l’espontaneïtat quan se la trobava de cara els dies de festa: la seua càmara va atrapar al carrer Major la novetat de les corbates estretes i la pervivència de les boines negres de tota la vida, la doble uniformitat de les camises blanques i les sabates negres de mudar, i la reunió dels hòmens de diferents edats que convertia els trajectes entre els bars i les tavernes en un passeig de riures i converses.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quina solispassa!

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

El molí del poble

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de  Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Pels drets de les dones

La segona República va aprovar lleis que incidien directament sobre la vida de les dones: poder votar, divorciar-se o avortar en són un exemple. La dictadura franquista les va eliminar totes i va tractar les dones com a éssers inferiors: recuperar els drets i millorar-los forma part de la lluita per la dignitat.

Fons familiar Gregorio Tena Monfort. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El 19 de novembre de 1933 va ser la primera vegada en la història que les dones van poder votar a Vistabella, la majoria eren analfabetes. Per a que pogueren fer-ho es va modificar la llei electoral l’1 d’octubre del 1931 i es va incorporar a la Constitució el text: “Els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinen les lleis”. La República adoptava el sufragi universal, quan ja feia seixanta-quatre anys que existia el sufragi universal masculí.

Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Al món rural, la vulnerabilitat de les dones ha sigut sistemàtica, sotmeses als pares o als marits no tenien vies d’independència econòmica i això les obligava a ser obedients i guardar silenci. Al padró de les finques de Vistabella que pagaven impostos l’any 1844 figuren 165 propietaris, dels quals només 3 dones apareixen en el seu nom com a independents. També consten 13 viudes, però no en el seu nom propi, sinó en el nom del marit difunt que seguia sent l’amo de les terres i de la dona després de mort. 

La llei del divorci es va aprovar el 7 de juliol de 1981, durant el govern de la UCD del president Suárez, defensada pel ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez i amb l’oposició frontal de l’Església catòlica. El govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero la va modernitzar el 2005.

Fons familiar Olga Catalan Solsona. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Però la primera llei de divorci a Espanya havia sigut la de 1932, durant la República, com també ho va ser la primera llei de despenalització de l’avortament del 1937 quan era ministra de sanitat Frederica Montseny. L’avortament no tornaria a ser legislat fins el 1985, sota el govern de Felipe González quan es va dur a terme una reforma parcial del Codi Penal. Esta llei va ser modernitzada el 2010 sota el govern de Rodríguez Zapatero.

Les lleis van sempre per darrere les necessitats dels ciutadans en general i de les dones en particular: l’any 2007 es va aprovar la Llei per a la igualtat efectiva de dones i hòmens, i ara a l’any 2020 s’està discutint la Llei de llibertat sexual que ha de suposar canvis en el Codi Penal per a poder castigar les violacions sistemàtiques que pateixen les dones.

Fons familiar Eduarda Traver Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Encara que la violència estructural contra les dones està tan assumida que “no es veu”, la regulació de les lleis i l’accés a la formació i la cultura han dignificat molt la vida de la meitat de la població.

 

En defensa dels seus drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

Persones i llocs de Penyagolosa

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles  que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Bombardeig STUKA a TV3

En plena Guerra Civil, el maig de 1938, avions alemanys van bombardejar quatre pobles de l’Alt Maestrat, al País Valencià, un mes abans que avions italians bombardejaren la línia del front al seu pas per Vistabella. El documental “Experiment Stuka” reconstrueix el fet en base a una teoria secreta i veu la mà de Hitler.

Aquest film també compta en una exposició gràfica que va estar a la sala de La Presó de Vistabella en una de les primeres edicions de les nostres Jornades de Memòria Històrica, dins les quals Òscar Vives va dictar una conferència sobre el tema.

El seu recorregut, tant per diferents poblacions com canals de comunicació, pot seguir-se al Facebook: https://www.facebook.com/StukaExperiment/ .  Però és important afegir que hi ha argumentacions contràries a la línia plantejada pel documental: els historiadors no neguen l’existència dels bombardejos però sí que neguen que formaren part d’un pla secret de Hitler, senzillament perquè defensen que van ser part de la batalla de Llevant i en conseqüència no van ser un fet ni secret ni aïllat, sinó que eren ofensiva de l’exèrcit franquista.

Aquesta polèmica entre els autors d'”Experiment Stuka” i els historiadors queda reflectida en els diversos articles a València Plaza:

https://valenciaplaza.com/los-historiadores-dan-nula-credibilidad-al-experimento-stuka

https://valenciaplaza.com/premios-audiovisual-experimento-stuka

En el cas de Vistabella recordem l’article sobre els bombardejos de L’Aviazione Legionaria delle  Baleari   

 

Anís o conyac

Foto CARMEN de Cabanes [Anís o conyac] 20 / setembre / 1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Haver de triar. Sembrar pataques o blat. Eixa és la segona eterna qüestió a Vistabella. Perquè la primera, des de 1910, és sempre: quedar-se o marxar.

Quedar-se al món rural, on vius seguint el ritme natural de les estacions i t’embrutes els peus de terra o marxar prop de la costa, a ciutats i pobles grans, on et marque la vida el rellotge i portes les sabates netes de fang.

Haver de triar als anys 70. Ser agricultor i recriar-te uns bacons per a fer matança al desembre o ser obrer de fàbrica i cobrar cada fi de mes per anar a comprar-te la carn. Viure per damunt dels mil dos-cents metres i mantindre una estufa de llenya o baixar cap al nivell del mar i comprar-te una estufa de butà. Per a les dones haver de triar: casar-se al poble o casar-se a la ciutat.

Els quintos de l’any 1970, només els hòmens, quan feien ronda i captaven pel poble per a pagar-se la festa, oferien música, jotes i una copeta. I repetien de lletania: Visca els quintos! Anís o conyac?

Més de la meitat dels quintos van buscar feina a les fàbriques i van triar marxar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides i enflocades per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Quintos de 1948

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Desitjos per al 2020

Vista des del Mas del Boiro. Sebastien Vouillot, 2013

Acabem l’any i volem felicitar-vos el nadal i aprofitant el moment fem el recull de desitjos per al 2020. Una nova etapa plena de camins per descobrir i de projectes per a tirar endavant.

Reixos d’Orient, escolteu:

Voldríem que Vistabella tinguera tot el que mereix per a no caure en l’aïllament i la penúria dels pobles de turisme de cap de setmana.
Voldríem tindre les subvencions que desitgem per continuar en els estudis de Memòria Històrica.
Voldríem que la cultura de la pedra seca no foren només paraules que no sostenen dretes les casetes del territori.
Voldríem continuar fent exposicions virtuals en els àlbums familiars per a reconstruir la imatge i esperit dels nostres avantpassats i per això necessitem la vostra ajuda.
Voldríem tenir suport per a que l’Arxiu Municipal continuara en ordre i no es quede de nou en una falsa desbaratada.
Voldríem que les administracions públiques valencianes defensaren el patrimoni i actuaren immediatament sobre Sant Joan de Penyagolosa.
Voldríem una biblioteca viva en condicions, en llibres actuals i bon internet.
Voldríem continuar fent cultura.
Voldríem continuar tenint il.lusió i necessitem suport.
Voldríem tindre els mateixos drets i serveis.
Voldríem sobreviure.

Les lloses de Troia

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.


Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal buscar la pàgina 1017 de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat i llegir unes línies… resulta que els nostres veïns de Puertomingalvo diuen troja a una part dels graners, encara que és més probable que foren unes eres de terra roja: de Terra Roia a Terroia només hi ha una passa, i de Terroia a Troia mitja passa més. Vist aixina el nom no és tan mític, però no ens direu que no és bonic!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Iniciativa popular “Salvem Sant Joan de Penyagolosa”

El patrimoni cultural no és una cosa estàtica o del passat, té un paper primordial en la nostra identitat i és important preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Per això, el patrimoni cultural no ha d’abandonar-se a la decadència, el deteriorament o la destrucció.

L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa és una construcció d’origen medieval, amb posteriors ampliacions barroques i neoclàssiques, que concentra gran part de la màgia i misticitat de Penyagolosa, als peus del qual se situa i des d’on parteix la ruta per a ascendir al seu cim. Aquest indret, on envoltant el seu pati interior, podem trobar diverses dependències com hostaleria, església o refugi, és el focus d’atracció religiosa més important de la província, rebent any rere any les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles del voltant. Algunes d’elles es remunten a l’edat mitjana, sent la més coneguda la dels Pelegrins de Les Useres, declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’ermitori representa un punt de trobada, no només religiós, sinó també per a nombrosos amants de la natura, i sobretot significa un sentiment de pertinença per a molts pobles veïns, convertint-se en un important motor econòmic i turístic per a aquestes comarques.

Actualment l’ermitori es troba tancat i sense cap activitat des de 2018, fet que provoca un sentiment d’abandonament injust per un lloc tan emblemàtic i que, amb el pas del temps, farà impossible la seua rehabilitació.

És per això que demanen a les institucions municipals, provincials, autonòmiques i eclesiàstiques que, com més prompte millor, adopten les mesures (tècniques, administratives i financeres) adequades per a conservar, revalorar i rehabilitar aquest patrimoni, per tal de tornar a donar vida a Sant Joan de Penyagolosa.

Per aquests motius demanem la teua col·laboració, donant suport a aquesta iniciativa popular amb la teua firma. Entre totes i tots SALVEM SANT JOAN DE PENYAGOLOSA!

PER SIGNAR, CLIQUEU ACÍ

 

Pati interior ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Juny 2019. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Davant les circumstàncies actuals d’excepcionalitat que pateix l’ermita el Centre d’Estudis de Penyagolosa va redactar i publicar una defensa cultural de Sant Joan de Penyagolosa per posar en valor els elements més significatius del conjunt i ressaltar l’esperit dels Camins que li donen sentit.

Els amos del pedrís

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu.  Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per estrenar.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig eren la realitat del nostre poble quan només teníem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color.  L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975.  Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’estiu de l’Arxiu

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

Un regal de postal

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics  cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada La causa contra Franco és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

Del Rif a Vistabella

La intervención en la guerra civil española de mercenarios y tropas regulares marroquíes, que masivamente cruzaron el Estrecho de Gibraltar con el apoyo aéreo de Italia y Alemania, fue un factor decisivo para que Franco ganara la guerra. El número total de estos efectivos nunca se ha llegado a conocer con exactitud, si bien la mayoría de las fuentes coinciden en señalar que fueron entre 70.000 y 100.000 los hombres de entre quince y cincuenta años que cruzaron a la península.

Apenas consolidada la sublevación se crearon cuatro tabores de Fuerzas Regulares Indígenas y de la Mehala, y durante la primera quincena de octubre de 1936 se sumaron diez nuevos tabores procedentes del ejército marroquí. El Tabor era la forma organizativa en la que estaban estructurados los grupos de Regulares creados por España con personal indígena en los territorios ocupados a Marruecos, la Mehala era el nombre que recibía el ejército regular marroquí. El primer Tabor se creó en 1911 y estaba formado por cuatro compañías de infantería y un escuadrón de caballería.

La inmensa mayoría de los marroquíes que apoyaron a Franco, ya fueran voluntarios o encuadrados dentro de las unidades de Regulares, procedían de zonas muy deprimidas, especialmente del Rif, y lo hicieron por motivos económicos más que ideológicos, aunque se les intentó inculcar la idea de que iban a pelear en una guerra santa. Resultaba muy atractiva la oferta de una paga de 180 ptas, una lata de aceite y cuatro kilos de azúcar que recibirían cada mes, con esto podían ayudar a sus familias a sobrellevar la miseria.

Una vez trasladados a la península, Franco no dudó en utilizar las tropas africanas como carne de cañón y arma psicológica. La entrada en las poblaciones a sangre y fuego, las matanzas de civiles, las torturas y violaciones, no hubieran podido llevarse a cabo sin la complicidad de los mandos. Además el robo y el botín eran normalmente tolerados para tener contenta a la tropa, aunque hubo casos en los que se castigó a los culpables de estos delitos, como ocurrió en el caso del mas del Pinaret que comentaré más adelante.

Al finalizar la guerra los marroquíes fueron rápidamente repatriados a su país, solo se quedaron los que fueron enrolados en la Guardia Mora de Franco, y un número reducido que continuó actuando con algunas unidades del ejército, en la persecución de los guerrilleros antifranquistas hasta los años 50. Los excombatientes estuvieron cobrando durante muchos años una mínima paga, en 2005 aún quedaban 4.800 pensionistas entre titulares y viudas.

Ofici de l’Alcalde Ramón Miralles Monfort que informa el Governador civil sobre el soterrament de soldats marroquins. 1940-10-09. Vistabella del Maestrat. Arxiu Històric Provincial de Castelló

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El número de marroquíes muertos en la guerra española se calcula en unos 20.000, de estos solo unos pocos fueron enterrados en cementerios (en nuestra provincia únicamente en El Toro y Castelló), la mayoría quedaron en los campos de batalla. Cuando ya había pasado el frente, al encargado del cementerio ayudado por otros hombres, se le ordenaba la inhumación de los cadáveres encontrados dentro de cada municipio. En 1940, parece que con la intención de proporcionar un lugar de entierro adecuado a los musulmanes, los gobernadores civiles enviaron una circular a los alcaldes de los municipios por los que había pasado el frente de guerra, preguntando por el número de marroquíes enterrados en cada pueblo. En octubre del mismo año el gobernador civil de Castelló ya había recibido la información requerida, y elaboró un listado en el que se indica un total de 202 marroquíes enterrados en la provincia, de los cuales cuatro fueron enterrados en Vistabella, aunque probablemente el número real sea mayor, tenemos referencias de al menos cinco. En la relación de los 37 fallecidos en el hospital de campaña que las tropas rebeldes montaron en la casa de Polo al ocupar el pueblo, figura como fallecido el 18 de junio de 1938, un soldado con el número 4938 perteneciente al “7º Tabor Mehal del Rif”, con toda seguridad marroquí. Los cuerpos de los fallecidos en el hospital fueron enterrados en una fosa común en el cementerio de la localidad. Este es el único caso documentado, el resto lo conocemos por testimonios de los vecinos.

Las tropas del 1er Tabor de Tetuán tomaron la Serra de la Batalla el 2 de junio de 1938, la 2a compañía del Tabor continuó avanzando hasta cruzar el Pla Amunt y desalojar las posiciones republicanas al sur de Vistabella, ocasionando más de sesenta muertos. Pasaron por el mas  dels Arcs donde ejecutaron a dos desertores republicanos que intentaron entregarse, y pernoctaron esa noche a pocos metros de la masada. Al día siguiente llegaron hasta el mas del Collet donde fueron recibidos con un contraataque que ocasionó otro muerto entre los marroquíes, este según parece fue enterrado en las proximidades de la masía. La respuesta a este contraataque de los republicanos fue la ejecución de 12 guardias de asalto capturados en las posiciones del mas del Collet y enterrados en dos fosas comunes, una de ellas perfectamente localizada. Esa misma noche, mientras las tropas del 1er Tabor de Tetuán pernoctaban ya en Vistabella, dos soldados marroquíes intentaron asaltar la vivienda del mas del Pinaret, desde dentro los masoveros atrancando la puerta lograron impedir el asalto, y los soldados efectuaron varios disparos sobre la misma antes de retirarse. Estos dos marroquíes fueron fusilados al día siguiente por orden de los mandos franquistas y les enterraron en el exterior del cementerio por ser musulmanes, es el único caso conocido en la zona en el que se castigó este tipo de fechoría.

El último caso lo conocemos gracias al testimonio de Ángel Tena Monferrer entonces vecino de Vistabella, afirma conocer el lugar exacto donde enterraron a otro marroquí, la fosa estaría ubicada en el Pla Amunt a la altura del mas de l’Alberta, cerca de la pista que cruza la rambla.

Fuentes:
González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán. Secretos de un campo de batalla. Editorial de Tinta, S.L. 2014.

En línea:
Lamraoui, Mohamed. La participación árabe en la Guerra Civil española. Trabajo fin de máster.

Barbuello, Tomás. (13 de marzo de 2018).  Los moros en la cruzada de Franco. El País.

Boughaleb, El Attar. (17 de agosto de 2018). Los marroquíes en la Guerra Civil. El País.

Tur, Francesc. (15 de septiembre de 2018). Los moros de Franco. Ser Histórico. Portal de Historia.

Madariaga, Maria Rosa. Los moros que trajo Franco. Alianza Editorial. Madrid, 2015

Porcar, Juan Luis. Soldats morts a l’Hospital Militar de Vistabella i soterrats al cementeri de la localitat. En: Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica

Ródenas, Queta. Soldados marroquíes enterrados en la ciudad de Castellón y provincia durante la guerra civil. En: Aula Militar Bermúdez de Castro

De bracet al Dau

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire.  L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però  habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny Dia Internacional dels Arxius, celebració en samarretes de l’Arxiu de Vistabella

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com cada any celebrem el Dia Internacional dels Arxius, enguany dedicat a enfocar la mirada cap al futur. Un futur ple de reptes apasionants on els arxivers valencians fan camí sense descans cada dia per avançar.

Aprofitant dos dates importants, la dels arxius i el dia de Sant Joan per a Vistabella, presentem les samarretes de l’Arxiu de Vistabella. Una manera d’eixir al carrer i que la paraula arxiu siga al vostre cap, al vostre dia a dia i arribe ben lluny.

Les tenim a la vostra disposició, son exemplars únics i en un disseny fabulós de Miquel Cardil que ens identifica com és el signe del notari-escriva de Culla Miquel Nicolau Tena de la visura de l’any 1658 conservada a l’Arxiu Municipal de Culla.

Podeu adquiri-les ficant-vos en contacte en nosaltres al correu arxiuvistabella@gmail.com, silviaolaria@gmail.com i esafont@gmail.com.  Tenim facilitat de distribució a Vistabella, Castelló, València, Barcelona i Madrid.

No ho dubteu són úniques i en la vostra samarreta ens ajudeu a continuar en el projecte de l’Arxiu de Vistabella!

Xiquetes grans

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les 50 pessetes d’Eva Perón

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Festa del llibre 2019. Llegir per recuperar la veu

L’escriptora xilena Marcela Serrano defensa que la gran revolució d’aquest segle XXI és que les dones recuperem la veu.  Per això el dia de la festa del llibre vos fem estes recomanacions:

 

Contem històries de dones d’ací“, de l’editorial Vincles. Les germanes Rosa i Manola Roig Celda escriuen i dibuixen la biografia de 21 dones valencianes que haurien de ser conegudes per tots els públics.

 

 

 

Dones valencianes que han fet història” de l’editorial Bromera. Un àlbum il·lustrat de Sandra Capsir i Maria Viu, també dibuixat per un grapat de dones.  D’alguna manera s’ha de començar a incloure les dones dins el relat de la història d’on han sigut esborrades, per això en este àlbum n’ixen 30 de diferents èpoques.

 

 

 

 

 

 

 

Mujeres públicas, ciudadanas conscientes. Una experiencia cívica en la Segunda República“, del servei de publicacions de la UJI. Les autores Rosa Monlleó. Inmaculada Badenes-Gasset i Eva Alcón presenten els avanços aconseguits per les dones durant la República, nous drets i major autonomia, i també posen veu a la dignitat de les que van ser víctimes de la guerra i la repressió franquista.  Este llibre permet descobrir que l’experiència cívica de moltes dones es va poder fer per primera vegada durant la breu durada de la Segona República: votar, manifestar-se al carrer o fer mítings electorals com a ciutadanes, ser diputada o alcaldessa, tindre l’assegurança de maternitat, aconseguir la tutela dels fills o el divorci, i accedir a nous oficis monopolitzats fins aleshores pels hòmens. Uns antecedents democràtics que convé no oblidar, van ser la veu de les dones que es va callar durant la dictadura. Uns drets que van costar molt d’obtindre i que són les mares dels drets actuals.

Katiuskes per fer fòllega

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

La vida municipal on line a la Biblioteca Digital de Castelló

Cliqueu sobre la imatge per accedir a les Actes Municipals

L’any 2018 es va signar un conveni entre la Universitat Jaume I i l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat on les dos institucions es comprometien a cooperar en  l’organització conjunta de projectes i activitats relacionades en la preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic i documental de l’Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat, concretament la digitalització, catalogació i comunicació pública en el Repositori UJI de la documentació amb interès per a la investigació i la ciutadania.

El conveni continua vigent i enguany és Raquel Clemente Moliner qui s’està dedicant a digitalitzar les Actes Municipals des de 1913 a 1991. Un treball que permet tindre accés directe a un tipus de documentació municipal bàsica i d’un alt valor informatiu per entendre l’activitat política, econòmica i administrativa municipal del segle XX a Vistabella. Ara al segle XXI, des de casa, podeu conèixer quins assumptes es tractaven al plens municipals des d’abans de la república fins l’entrada de la democràcia i saber què es cuinava oficialment a l’Ajuntament de Vistabella.

Fadrinetes jovenetes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un cuartel en el Mas Cremat

En el año 1947 se instaló un destacamento provisional de la guardia civil en el Mas Cremat, agrupación de masías alejadas de Vistabella unos 14 kms dentro de la Sierra del Boi. La fecha exacta del inicio de la actividad de este grupo de guardias civiles (seguramente un jefe de puesto y cuatro guardias) se desconoce, aunque con toda seguridad fue posterior al 23 de junio, fecha en la que fue asesinado Joaquín Edo Pitarch en el Mas de Sant Bertomeu. Tampoco se conoce la fecha de clausura del destacamento ni los nombres de los guardias allí destinados, sabemos gracias a Ricardo Pardo Camacho del Aula Militar Bermúdez de Castro, que ni en las Guías Generales de Castelló de 1947/48, ni en los escalafones de 1952/53, aparece referencia alguna.

Mas Cremat. 2017. Foto de Antonio Giner

El objetivo de la guardia civil era controlar la actividad guerrillera antifranquista en los aledaños del barranco del río Monlleó, zona estratégica colindante con los términos municipales de Mosqueruela, Vilafranca, Benassal y Culla, y escenario de varias acciones de la Agrupación guerrillera de Levante (A.G.L.) en 1947, todas ellas minuciosamente descritas en los informes de la guardia civil y en varios trabajos de historiadores.

[…] Al anochecer del 31 de marzo (1947) se presentaron ocho guerrilleros en la masía Cremat en el término de Vistabella (Castellón) y bajo amenazas de muerte exigieron a su dueño Juan Vicente Fabregat la entrega de 40.000 ptas, como multa que le imponían por haber denunciado el paso de unos guerrilleros que se dirigían a Francia. Al manifestarles que no tenía el dinero, se llevaron secuestrados a dos de sus hijos, que fueron liberados al día siguiente tras la entrega de 7.500 ptas, aunque le advirtieron que buscase el resto del dinero exigido, pues irían a cobrarlo más adelante […] Los hijos de Juan Vicente eran Juan y Landelino. Proceso a Vicente Galarza “Andrés”, jefe de la AGL, ACGM, Valencia, Sumarísimo 85-V-47, f. 538. Otras fuentes indican que el pago fue de 13.500 ptas, vid. APCE, Madrid, Movimiento Guerrillero, caja 105, carpeta 4-11, f. 73. Informe del 33o Tercio de la G.C.

Aquí hay que añadir que a otro vecino del mas Cremat, Gregorio Celades Edo, también le reclamaron el pago de 6.000 ptas por haber colaborado en la detención de los cuatro huidos, según consta en informe de la guardia civil.

[…] El 31 de mayo a las 11 de la noche se presentaron tres guerrilleros en el mas Cremat del término de Vistabella (Castellón) donde pidieron comida, les ofrecieron huevos y tomaron dos cada uno, pretendieron pagar su importe pero el dueño no quiso. Al marchar, tras haber estado en la masía unos tres cuartos de hora, se llevaron tres camisas usadas y dos pellejos de vino vacíos. Advirtieron al dueño que no diera cuenta de su presencia a la G.C. hasta pasados dos días “pues ellos se enterarían y en caso de hacerlo lo pagarían caro. No hubo atropello alguno, incluso le dieron la mano al despedirse”. Al celebrarse la romería desde Culla a la ermita de San Juan en Peñagolosa el lunes 2 de junio a las 9 de la mañana, pasaron por esta masía. Compuesta la comitiva por el cura de Culla y numerosos feligreses, les salió al paso Juan Vicente Salvador, el masovero del mas Cremat, y les dijo “que anduviesen con cuidado pues por allí habían estado los bandoleros”. Transcurridas las 48 horas que habían ordenado los guerrilleros, el martes día 3, a las dos de la madrugada, Alejandro Albert Monferrer, el dueño de la masía, y Juan Vicente Salvador, su mediero, subieron a Vistabella y se presentaron en la casa cuartel donde dieron cuenta. […]
Escrito fechado en Castellón el 7 de junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

[…] El 23 de junio en Vistabella (Castellón) una partida de seis guerrilleros asesinaron al ermitaño de la ermita de San Bartolomé, posiblemente por haberles delatado. Sobre las nueve y media de la noche cuando se hallaba sentado en un muro inmediato a la ermita su ermitaño Joaquín Edo Pitarch, de 55 años, vecino de Vistabella, acompañado de Manuela, su hija de 6 años, se les presentaron seis guerrilleros, que se dirigieron hacia éste. En ese momento acudió también su otra hija, Adelina, de 20 años, que regresaba con el ganado y vio mientras lo encerraba en el corral como hablaron con su padre y le preguntaban si tenía armas. Le ayudaron los guerrilleros a encerrar los animales y le indicaron que se diera prisa. Una vez terminaron le ordenaron que entrara en la casa junto con su hermana pequeña, y una vez dentro les cerraron la puerta. Los guerrilleros al momento efectuaron seis disparos sobre el vientre del infortunado, dándose a la fuga a continuación. Al oír quejarse al padre, la hija y su esposa salieron de la casa a los diez minutos, y le encontraron malherido, falleció media hora después. Este asesinato causó extrañeza pues el ermitaño mantenía gran simpatía con todos los masoveros. Se achacó esta venganza posiblemente a que en el año 1940 cuatro huidos que pretendían pasar a Francia fueron detenidos por fuerzas del puesto de Vistabella, al recibir una confidencia del dueño del mas Cremat y posiblemente creyeran que el ermitaño también hubiera sido partícipe de esta denuncia, pues había una gran relación y amistad entre ambos. […]
Escrito fechado en Castellón el 28 d junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

Las anteriores reseñas están publicadas en el libro de SANCHÍS ALONSO, José Ramón. “Maquis: Una historia falseada. La Agrupación Guerrillera de Levante : desde los orígenes hasta 1947”. Zaragoza. 2007. Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Dirección General de Patrimonio Cultural, Gobierno de Aragón y Asociación Pozos de Caudé (Teruel) 2 vols. pp. 816, 817 y 822.

Los motivos de la ejecución de Joaquín Edo, del secuestro de Juan y Landelino, y de la extorsión a Gregorio Celades recogidos en los informes de la guardia civil, aunque ciertos, son  incompletos. Basándonos en dichos informes, en otros existentes en los archivos del P.C.E. y en los testimonios coincidentes de varios vecinos, podemos aclarar un poco esta historia. Por otra parte todos coinciden también en que la detención de los huidos de la coveta del Soero, se produjo en 1939 y no en 1940 como indica la guardia civil, y es muy probable que fuera así ya que existe una entrada en el libro de actas municipales de 1939 en la que figura el coste de la manutención de varios forasteros detenidos en los calabozos de Vistabella.

17-9-1939 […] Aprobar y pagar los gastos realizados por la manutención de varios detenidos forasteros durante cinco días que importa la cantidad de 114’50 ptas. y que dicha cantidad se pague del capítulo de imprevistos. […] Actas municipales, AMV tomo 20.

Pepito de Mosqueruela. Archivo provincial de Teruel. Imagen cedida por Raül González Devís, autor de “Maquis i masovers”

En resumen se puede afirmar que estas acciones del grupo guerrillero de José Vicente Zafón “Pepito de Mosqueruela”, fueron consecuencia de la denuncia ante la guardia civil que ocasionó la detención y posterior fusilamiento de los huidos, después de ser sometidos a interrogatorios durante varios días. Los detenidos eran cuatro soldados republicanos fugitivos que intentaban llegar a Francia después de finalizar la guerra en 1939, y estuvieron varios días esperando la recuperación de uno de ellos que viajaba herido.
Juan Vicente Fabregat después de que pasaran por su masía pidiendo comida, les denunció en el cuartelillo de Vistabella y preparó con la guardia civil un plan para capturarles con la ayuda de otros vecinos armados, entre ellos Joaquín Edo Pitarch. Con engaños les convencieron de ir por la noche a cenar al Mas Cremat, allí el grupo de vecinos consiguió reducirlos y atarlos y mandaron aviso a Vistabella. Hasta que la guardia civil se presentó por la mañana, como afirman varios testimonios, Joaquín Edo maltrató a uno de ellos lanzándole cerillas encendidas al pecho descubierto. Después de varios días, cuando fueron sacados del calabozo y trasladados, los detenidos presentaban un estado físico lamentable y fueron obligados a subir a un camión atados entre ellos mientras eran golpeados con un vergajo.

Posteriormente a estas detenciones el jefe de puesto de la guardia civil de Vistabella, el cabo Juan Bezares García, fue ascendido de grado, y el vecino del Mas Cremat y colaborador de la guardia civil, Manuel Vicente Barreda, ingresó en el cuerpo siendo trasladado a Benicassim para protegerle de posibles represalias. También se creó un “Somatén” en el que participaron varios vecinos de masías de la zona adictos al Régimen. El destacamento del Mas Cremat duró pocos años, sabemos que en 1952 ya no existía, ya que en los informes de la guardia civil no figura entre las fuerzas que participaron en la redada organizada para capturar al guerrillero Isaías Jiménez Utrillas “Maquinista” que finalmente fue encontrado asesinado en una balsa próxima al Mas de Monsó.

Como dato complementario hay que añadir que algunos vecinos eran obligados a llevar suministros al destacamento desde Vistabella, se les encargaba un trabajo al cual no podían negarse y por el que no se cobraba. Eduardo Safont recuerda que tendría unos 19 años cuando transportó con su macho la comida que los guardias recibían del economato de la guardia civil.

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

IN MEMORIAM. Epifanio Pitarch Gascó (1899-1947)

En palabras del historiador Salvador Fdez. Cava, la memoria histórica es como una lluvia fina y persistente que poco a poco va calando. La recuperación de la memoria de quienes lucharon contra el fascismo y padecieron la brutal represión de la dictadura es una tarea necesaria y obligada por decencia democrática.

Epifanio Pitarch Gascó desapareció en manos de la guardia civil después de ser detenido en Vistabella en 1947, acusado de colaborar con el movimiento guerrillero antifranquista. Estos son datos ya conocidos, pero gracias a algunos testimonios y a las investigaciones realizadas durante estos últimos años en diferentes archivos, y sobre todo a la persistencia de la familia en esclarecer y recuperar la memoria de Epifanio, han salido a la luz nuevas informaciones que permiten ir reconstruyendo su biografía.

Nació en el Mas de Pessetes de Vistabella, cambiando varias veces de residencia dentro del término municipal de Puertomingalvo (Teruel), en la masía de Las Simonas y masía de Griva. Ya casado con Francisca Tena Gascó volvieron a Vistabella en 1935 donde fijaron su residencia definitiva, y trabajó de carpintero en su taller del carrer Sense Cap donde recibió algunos encargos del ayuntamiento.

Pagos: […] a Epifanio Pitarch, carpintero, 37,10 ptas. por jornales y materiales para la construcción de una puerta para el cuartel de la guardia civil. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 181-12-1935)

Pagos: […] a Epifanio Pitarch 17.50 ptas. por pago de los objetos detallados en el recibo adjunto, empleados en la Escuela de Niños. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 15-3-1936)

Poco antes de la entrada en Vistabella de las tropas de García Valiño el 3 de junio de 1938, viajó a Socuéllamos (Ciudad Real) junto a otros vecinos, allí estuvo trabajando algunos meses hasta que regresó a su domicilio al ser llamado a quintas por segunda vez. (Testimonio oral)

El 10 de febrero de 1941 fue detenido en Vistabella y conducido al Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores n.º 63, 3ª compañía, de Valencia, donde permaneció ingresado hasta el 6 de septiembre del mismo año. (Archivo militar de Guadalajara).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hay que destacar que Epifanio anteriormente ya había realizado el servicio militar con el reemplazo de 1920, que su quinta fue llamada a filas y participó en la guerra, y que tuvo que volver a hacer el servicio militar en 1939. Los motivos de su detención e internamiento no constan en la documentación del BDST, tal vez el estudio de la documentación de Falange de Vistabella, que tenemos pendiente de verificar, pueda aportarnos algún informe o denuncia que expliquen su detención.

Ahora sabemos gracias a otro testimonio que después de su detención en 1947, fue trasladado a la cárcel de Lucena del Cid donde fue visitado por su esposa Francisca; Raül González Devís (GRMHC) buscó sin éxito su partida de defunción en el Registro Civil de ese ayuntamiento, por lo que es de suponer que su “desaparición” se pudo producir durante el traslado desde Lucena a la cárcel de Castellón.

Ver el artículo de J. L. Porcar en este mismo blog: “Epifanio, la memòria recuperada, a la recerca de la veritat” y la carta de Eva Pitarch, su nieta, reproducida a continuación.

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

De cognom Salvador

[De cognom Salvador] 1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Quan llegim documentació que fa referència a Vistabella constatem que molts dels cognoms que apareixen encara es conserven en l’actualitat, han sobreviscut al llarg de centenars d’anys perquè els nostres avantpassats no s’han mogut del territori. A la Visura de 1688 trobem Monfort, Gascó, Gonell, Prats, Safont, Monferrer, Moliner, Peris i Gual, per exemple. A la Visura de 1759, a més dels anteriors, es repeteixen els Tena, Edo, Clèrig, Fabregat, Escrig, Miravet, Medall i Salvador.
Hui un dels cognoms més sovintejats és Salvador, a falta d’estadístiques exactes ens arrisquem a afirmar que segurament és el majoritari.

A finals dels anys 50 del segle XX una de les famílies Salvador reunia tots els parents i els amics per la matança del bacó: era una reunió de festa i de molta feina.

Al solet de l’hivern, al final del carrer Nou i en el Tossal del mas de l’Hostal al fons una part dels Salvador mos miren des de fa més de seixanta anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

El Centre d’Estudis de Penyagolosa

El Centre d’Estudis de Penyagolosa comença el seu recorregut en la finalitat de ser una associació per a l’estudi i la investigació sobre temes històrics, artístics, ecològics, etnològics, arqueològics, econòmics, folklòrics, etc. per augmentar el coneixement dels diversos aspectes culturals de la localitat i crear consciència de la seua personalitat entre els seus habitants.

Per donar difusió a les nostres idees hem creat una nova web on podeu trobar:

  1. La presentació de qui som en tota la informació sobre els estatuts, els objectius i socis (encara en procés de definició).
  2. Les línies de treball estructurades en diferents àrees com son: l’arxiu de Vistabella, els fons fotogràfics familiars, la memòria històrica, la memòria oral, la pedra en sec i la toponímia.
  3. Un apartat en recursos d’informació que conté audiovisuals, bibliografia, cartografia, documents digitalitzats i les publicacions.

 

En una estructura senzilla i clara, encara en detalls per perfilar, volem que vos apropeu als documents que hem penjat a la web: els mapes de Penyagolosa en l’estudi de Vicent Garcia Edo, els antics fullets sobre pedra en sec, una breu bibliografia o l’accés directe als documents digitalitzats de l’arxiu municipal que podeu consultar en la biblioteca digital de l’UJI.

Vos animem a que entreu per descobrir-la, i sobretot ens agradaria ara que hem començat a dibuixar el projecte que participeu activament. Volem que ens escrigueu o, si ens trobeu pel carrer, ens digueu quins temes vos interessen o en què podríeu ajudar per a treballar junts.

Avancem una passa més en el Centre d’Estudis de Penyagolosa!

Quan només fumaven els hòmens

[Quan només fumaven els hòmens] c.1942 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Als anys quaranta a Vistabella el paisatge de la postguerra s’amagava darrere d’un jardí impossible pintat sobre un llenç i les parelles de nòvios se posaven la millor roba els diumenges per a festejar, mentre passejaven o anaven a ballar, limitats a converses de paraules perquè tocar-se era pecat.

Ells podien mirar el món de front, en una mà a la butxaca i una cigarreta a l’altra, com feien els actors a les pel·lícules de cine que havia vist el fotògraf. I portaven les boines al cap en un equilibri arriscat dels que saben que tenen tota la vida per davant.

Elles havien de mirar el món de costat, en discreció, i volien lluir pentinats arrissats i vestits de colors i sandàlies blanques, però eren les encarregades de portar dol pels familiars morts, en vestits i calces negres a ple estiu.

Als anys quaranta a Vistabella només fumaven els hòmens.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’arxiu fotogràfic ix al carrer

Dins l’edició d’enguany de la Fira de Tots Sants s’ha incorporat la recreació d’una imatge de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat: la boda de Quico Moliner Centelles “el tio Cèntims” -fadrí i cobrador d’impostos- i de Miquela Cabedo Solsona  -vídua i mare de tres fills-, a finals del segle XIX.

[Casament de Quico Moliner i Miquela Cabedo] c.1887 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Elvira Pitarch Edo.

Recreació de 1887

 

 

Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon. Any 2018

L’objectiu de l’Arxiu Fotogràfic és elaborar una narració que ens permeta definir la nostra  identitat col·lectiva, i que construïsca un llegat que ens puga sobreviure.

Hui l’Arxiu ha eixit al carrer per fer de pont entre el passat i el futur: Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon han recreat la millor imatge d’allò que vam ser, amb el propòsit cohesionador de fomentar el sentit de pertinença al territori.

Tenim un àlbum de família de les terres de Penyagolosa que és de tots:  hem vist que és un espill on la gent se reconeix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El canyís de la taverna del tio German

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Caserna de la guàrdia civil del 1913

La primera caserna de la guàrdia civil a Vistabella es va habilitar probablement en alguna casa particular, entre 1890 i 1925, segons dades facilitades per Ricardo Pardo Camacho del Museo de Historia Militar de Castelló. També els consta que l’únic quarter dins el casc del poble es va construir durant la dictadura de Primo de Rivera, això ens deixa un marge entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, i és la mateixa construcció que es va enderrocar a finals dels anys 60 del segle XX al carrer Ramon Salvador.

Plano de la caserna. Arxiu Municipal de Vistabella

A l’Arxiu de Vistabella el projecte de casa-quarter per a la guàrdia civil que es conserva està datat el 1913, quan era alcalde Ramon Robres Centelles. Segons es pot observar en els planells constava de dues plantes i tenia un pati darrere.  L’última caserna de la guàrdia civil, la que es va enderrocar per a construir el Servei Mèdic actual, no és exacta a aquest projecte, encara que se pareix molt en la distribució dels espais, això vol dir que l’edifici original va ser reformat o rehabilitat al llarg dels anys: conservem documentació sobre reformes concretes que se li van fer l’any 1956.

obresgc_1956

Façana posterior de la casa-quarter: Raval de Sant Roc. Foto per a les obres de 1956. Arxiu Municipal de Vistabella

Antonio Giner, en el seu estudi de les Actes Municipals,  ha localitzat referències a intervencions en l’edifici de la guàrdia civil: al Tom 18 consta que el novembre de 1935 es va pintar i al desembre se li van pagar 37,10 pessetes al fuster Epifanio Pitarch per una porta.
A l’Acta del 31 de desembre de 1947 consta una subhasta de pins per a reconstruir la casa-quarter per estar en males condicions. Fetes les obres de millora l’1 d’agost de 1959 es va signar el primer contracte d’arrendament: l’ajuntament era el propietari de l’edifici i en pagava el manteniment.
Al llarg dels anys 60 es van fer gestions per a construir una nova caserna a les eres de Troia (on ara hi ha la piscina municipal),  perquè al vell quarter ja li costava sostindre’s dret: en el Tom 26 de les Actes Municipals corresponent a la data 20-11-67 es pot llegir:
[…] Dada cuenta de las gestiones realizadas cerca de los albañiles locales para la reforma a llevar a cabo en la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de propiedad municipal, se acuerda dejar la realización de la reforma en cuestión (servicios de los pabellones) para el próximo año 1968 y se acuerda que se apuntale el tejado debidamente para evitar posibles hundimientos por la nieve […]

Mai no es va arribar a construir un nou quarter, els guàrdies van ser traslladats a Atzeneta i aquesta única caserna es va enderrocar.

Cal fer notar que dins el terme de Vistabella va existir un altre quarter durant uns anys, un de provisional creat per a combatre la lluita dels guerrillers antifranquistes “maquis”, estava al Mas Cremat, a la partida del Boi, però eixa és una altra història que no té cap relació ni en l’arquitectura ni en les construccions. I que es mereix ser explicada en una altra ocasió.

L’escola del Pla Amunt

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç  per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus del pic, per això en la documentació consta com a “escola Penyagolosa”, un nom que al poble mai ningú li va dir.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Carrer Malcuinat

El malcuinat era un plat típic medieval, que resultava barat, era un guisat popular fet en cap i pota de corder en suc. Un plat calent per a menjar en cullera.

Rajola del carrer Malcuinat de Vistabella del Maestrat

Jesús Bernat ens va fer saber que al barri del Born de Barcelona també existeix el “carrer de Malcuinat”. Se sap que només es podia vendre el malcuinat en este carrer, el servien als mariners pobres que estaven de pas per la ciutat perquè el preu era assequible, i també als marxants de la Llotja de Mar i als venedors del mercat del Born. No se sap si el venien en un hostal humil o al mateix carrer en enormes cassoles [Informació extreta de: Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal]

Vol dir això que ja es cuinava corder en suquet als segles XIV i XV a Vistabella? I que la taverna on el servien estava al carrer Malcuinat? La veritat és que no seria gens estrany perquè el comerç de la llana era el puntal econòmic a la Setena de Culla, i com sabem per les Visures que es conserven el pas de raberes d’ovelles pel territori era continu.

1970. Targeta postal del carrer Malcuinat en el carro de Juanito de Sant Joan

Durant la dictadura el carrer va ser castigat a portar un nom militar: General Mola, però no va tindre mai cap placa que en fora testimoni. I quan va recuperar el seu nom secular una part del veïnat va associar que el mot malcuinat de Vistabella tenia relació en el ferm del carrer medieval original, potser ple de pedres i de terra, com tots el altres de dins la muralla, però que en tindre a la seua part alta una placeta que comunicava directament al castell potser els dies de pluja el fang baixava pel desnivell de tant empinat carrer.

Nosaltres preferim imaginar que més que un carrer mal guisat de pedres era un carrer ben guisat de corder.

Tir al plat mirant a Benafigos

Cada mes d’agost el llibret del programa de festes patronals repeteix des de sempre a Vistabella un binomi: bous i ball, com a sinònims de festa.

La introducció d’activitats per a xiquetes i xiquets, i per a gent major, i l’augment de la participació de les dones de manera activa són algunes variants positives dels darrers cinquanta anys.

L’any 1970 la comissió de festes estava formada per 11 hòmens, dels quals 2 eren de l’Ajuntament, i el llibret del programa tenia 10 pàgines. L’any 2018 la comissió són 5 dones i 5 hòmens, la presideix una dona, i el programa té 130 fulls.

També ha canviat l’apartat de concursos: al clàssic de pilota valenciana, que ja es feia el 1970, se li han afegit els concursos de paelles, els de joc de cartes de guinyot i de botifarra, el de coques i de tapes, i el de disfresses en grup.

Però el programa de 1970 va oferir una novetat: el concurs de tir al plat. Una proposta pensada en la gran quantitat de caçadors amb llicència d’arma de la població. L’expectació va ser evident, i va guanyar Manolo de La Solaneta.

Foto Carmen de Cabanes [Concurs de tir al plat] 30/agost/1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria i Celia Miralles Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Portal del carrer Roser

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX  es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.

Cantonada del carrer Roser en el carrer del Mur. Juliol, 2018. Arxiu de Vistabella.

 

Charla del brigadista internacional Josep Almudéver

Imatge José Jordán

Dentro del programa de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat se ha podido incluir a última hora una charla de JOSEP ALMUDÉVER MATEU, de 99 años, uno de los dos últimos brigadistas internacionales vivos.

Aprovechando su estancia temporal en Alcàsser, se ha ofrecido a participar en las Jornadas y, aunque el programa ya estaba cerrado, hemos ajustado su intervención para el domingo día 12 a las 17.30. La salida prevista para el día 12 a las trincheras de la Serra de la Batalla se mantiene, pero durará sólo medio día volviendo al pueblo para comer.

Josep Almudéver nació en Marsella, a los 17 años falsificó su documentación para poder ingresar en el Ejército Popular de la República Española. Fue herido en el frente por un obús y evacuado a Valencia. Se alistó en las Brigadas internacionales, aprovechando su doble nacionalidad francesa y española. Pasó por los campos de concentración de Los Almendros y Albatera, por las cárceles de Porta Coeli, la Modelo y Aranjuez y al salir se exilió a Francia. Entre 1945 y 1947 actuó como enlace y punto de apoyo de la guerrilla antifranquista en Alcàsser, Picassent, Silla… En la actualidad vive cerca de Toulouse y viaja todos los años a España el 14 de abril, acompañado del historiador Toni Simó, para dar ciclos de conferencias en institutos, asociaciones, partidos… La Generalitat Valenciana le otorgó el galardón de Embajador en 2016. Es un ejemplo de compromiso inquebrantable, y un testimonio viviente que tendremos la suerte y el honor de compartir el próximo día 12 en Vistabella del Maestrat.

Foto de Josep Aguado, Marina Fuertes i Carles Sánchez

IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Los días 11, 12 i 18 de agosto se celebraran la IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat.

La Batalla de Levante, de la que este año se cumple el 80 aniversario, y la guerrilla antifranquista serán los temas principales que se tratarán en las jornadas de este año; además se presentará el primer mapa de fosas de la provincia de Castelló, y haremos dos recorridos, uno urbano explicando algunos episodios de la II República y la guerra civil, y otro visitando las trincheras de la Serra de la Batalla.

Os esperamos. Salud y memoria.

Festejos taurinos durante la II República. El Niño de la Estrella

El origen del movimiento contra los espectáculos taurinos no es reciente, ya durante la II República algunos sectores del Movimiento Anarquista a través de la prensa confederal intentaban concienciar a las clases populares contra esta anacrónica aberración. El Gobierno republicano también intentó acabar con este tipo de espectáculos promulgando una Orden en 1931, justificada con muy buen criterio, por motivos de humanidad y porque […] “el Gobierno de la República tiene que cumplir una misión de Cultura” […] Se prohibía así la celebración de corridas de toros y se autorizaba a los gobernadores civiles a destituir a los alcaldes en cuyas poblaciones se realizaran. Sin embargo, al constatar que esta Ley se incumplía reiteradamente, se promulgó una nueva disposición en enero de 1932 que […] permitiría celebrar corridas de toros y novillos en plazas provisionales, siempre que la lidia corriese a cargo de toreros profesionales, prohibiendo “en absoluto que se corran toros y vaquillas ensogadas o en libertad por las calles y plazas de las poblaciones” […]

En 1932 el Ayuntamiento de Vistabella comunicó al Gobernador Civil la celebración de una corrida de becerros en la que, para cumplir con las disposiciones vigentes, contrataron a Silvino Rodriguez, nombre con el que el Niño de la Estrella debutó en 1928.

422/14-11-32. Castellón-Gobernador Civil.
[…] Participando que entre 3 y 4 de la tarde de hoy ha sido llevado al matadero un becerro y antes de entrarle a dicho establecimiento ha sido capeado y muerto a estoque, que eso era costumbre antigua y el caso de hoy ha sido una repetición de aquellos hechos, no obstante esta Alcaldía lo pone en conocimiento de dicha Autoridad por considerarlo no es una infracción a las disposiciones vigentes, y que no ha habido el menor incidente que lamentar. […]

El día 18 Gobernador Civil preguntó al Ayuntamiento por los autores de la capea y ese mismo día le respondieron:
[…] los autores de la capea que tuvo lugar el día 14 del corriente fueron D. Francisco Gil Solsona, D. Ignacio P. Gomis Alonso, auxiliados por el novillero Silvino Rodriguez (a) Niño de la Estrella, natural de la aldea de La Estrella del municipio de Mosqueruela (Teruel) auxiliado por un compañero y un hijo del vecino de Villafranca del Cid, Julio Monfort. […]

La Estrella. Término municipal de Mosqueruela (Teruel) Vista desde el término municipal de Vistabella del Maestrat

Entre 1932 y 1935 se continuaron realizando corridas de becerros. El Reglamento de Policía y Espectáculos Públicos de 1935 reiteraba la prohibición de correr toros y novillos por las calles, por lo que es de suponer que durante todo este periodo no se corrieron toros embolados en las fiestas de Vistabella.

En 1935 el Niño de la Estrella volvió a torear en Vistabella.

[…] También, en el año 1935, se desplazó a Vistabella en donde toreó otro astado en la Placeta del Matadero (sic), al prohibírselo en su pueblo […]  (Monferrer Guardiola, 2010, p.146, nota 169.) […] Cuenta L. Portillo, “un vecino de Vistabella, que era conocido por “Paco” [Gil Solsona], el de la lotería [así conocido porque le tocó la lotería] y que ejercía como practicante [y barbero] en dicho pueblo, recibió un regalo del Niño de la Estrella consistente en una alfombra, que mi mujer, cuando aún era una niña, bordó en ella la siguiente inscripción: “Recuerdo del Niño de la Estrella” cf. Portillo, 1985a. Este texto lo reproduce Navarro, 2003, p. 133 […]

El Niño de La Estrella.

Silvino Zafón Colomer nació el 12-09-1908 en La Estrella (Mosqueruela), en una familia de 5 hermanos hijos de Ramón Zafón y Petronila Colomer. A los 8 años empezó a trabajar de pastor hasta que cumplió los 12 y viajó a Barcelona para trabajar en el negocio de un familiar.

Debutó en público en Vinarós el 01-09-1928 con el nombre artístico de Silvino Rodriguez, y ese mismo año se trasladó a Francia donde participó en 14 festejos taurinos en la región del Midí. En 1930 volvió a España y debutó en Madrid el 28 de junio.

El Liberal (Madrid. 1879). 7/8/1928

En el otoño de 1936 después de comenzar la guerra, hubo un éxodo de toreros famosos a zonas controladas por los golpistas, pero el Niño de La Estrella, fuertemente comprometido con su ideología izquierdista, permaneció en zona republicana y participó en una corrida en Barcelona a beneficio de las Milicias Antifascistas. A finales de 1937 se incorporó a la 96ª Brigada Mixta del Ejército Popular (“Brigada de los Toreros”), donde se alistaron los toreros de izquierdas a través de la Asociación de Matadores de Toros y Novillos de cuya junta directiva formó parte. El Niño de La Estrella fue comisario político y peleó en el frente de Teruel.

Después de la guerra, con el pretexto de que había tenido una escopeta en el año 1930, fue encarcelado unos días en la cárcel de Mosqueruela y después en la de Torrero (Zaragoza), después de esto su situación se hizo muy difícil permaneciendo inactivo entre 1943 y 1947, su última actuación en Castellón fue en 1941 en una novillada de las fiestas de La Magdalena.

En 1945, en un amplio operativo organizado por la Guardia Civil para acabar con el grupo guerrillero de José Ramia Ciprés (“Petrol”), fueron detenidas 14 personas de varios pueblos de Teruel y Castellón acusados de encubrir o colaborar con la guerrilla. El 13 de junio la Guardia Civil de Villafranca al mando del Capitán Eustasio Llorente Sáinz, se presentó en La Estrella con Juan Pallarés Márquez, miembro del grupo de Petrol detenido en Monroyo el 31 de mayo, este declaró que Silvino Zafón había actuado como enlace mientras los guerrilleros permanecieron escondidos durante 30 días en una cueva próxima a La Estrella para burlar el cerco de la Guardia Civil. La acusación de Juan Pallarés ocasionó la detención de Silvino y de su hermano Demetrio, ambos fueron conducidos a la Prisión Provincial de Castellón, después a la de Teruel y finalmente ingresaron en la de Zaragoza donde Silvino permaneció hasta el 24 de noviembre de ese mismo año. Ambos hermanos fueron puestos en libertad condicional por falta de pruebas, sin embargo otros vecinos de La Estrella no tuvieron la misma suerte; el matrimonio formado por Saturnino Colomer Lázaro y Felipa Pallarés Vicente fue detenido el 21 de abril en su domicilio en la masía de La Clotada (Mosqueruela), y trasladado a La Estrella donde Saturnino recibió una brutal paliza a manos de la Guardia Civil de la que fue testigo el vecino Julio Peris Salvador. Saturnino,  condenado a muerte, fue ejecutado en la Prisión de Zaragoza a las 6.30 horas del 4 de octubre de 1947, junto a Jesús Borrás Salavert y José M.ª Alarcón Flores acusados de pertenecer a  la partida de “Petrol”. Felipa fue condenada a 12 años y un día de los que cumplió 8 años volviendo posteriormente a residir en La Estrella.

Después de pasar por la cárcel, Silvino Zafón tuvo una vuelta fugaz a los ruedos, su última actuación fue en 1948, el mismo año que marchó a Francia (Arlés) donde continuó por un tiempo con su profesión. El 14-03-1963, a los 54 años falleció en un accidente de tráfico.

FUENTES:

Fortanet, X.  Silvino Zafón Colomer “Niño de la Estrella”. Último torero republicano. Programa Fiestas Patronales Virgen de la Estrella. Mosqueruela. 1986.

“La Brigada de los Toreros” entrevista a Javier Pérez Gómez. El sueño igualitario/Cuadernos Cazabaret n.º 21, 23 de noviembre de 2005. http:/www.elmasino.com/cazabaret/esi/21

Portillo de Ibarlucea, L. “Un famoso torero del Maestrazgo. El Niño de la Estrella”. Diario de Teruel. Fiestas del Ángel. 16 junio 1985a, s.p.  (Ref. A Vistabella)

MONFERRER GUARDIOLA, Rafael. El Niño de la Estrella. Publicaciones de l’Ajuntament de Vilafranca, nº 2. 2010. Nota de prensa:   http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/espectaculos/biografia-el-nino-estrella-rescata-arte-toreo_609122.html

– Entrevista con Julio Peris Salvador el 25-7-2015.

– Registro de correspondencia del Ayuntamiento de Vistabella 1932-1935.

– Procedimiento Sumarísimo Ordinario 351-45.

 

Faldes i faldetes

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta  les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat  i amb  qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complim quatre anys

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La provessó dels de la comunió

Les rogatives que, cada primavera, fan els pobles a Sant Joan de Penyagolosa tenen en comú que els creients fan els recorreguts a peu, i que canten O vere Deus i els gojos de Sant Joan.

Els pelegrins de Les Useres inauguren la temporada de les provessons que van a demanar-li al santet misericòrdia, benestar i aigua del cel. Puertomingalvo, Xodos, Vistabella i Culla faran i desfaran el seus trajectes seguint la bandera roja distintiva de Sant Joan.

Però cada rogativa també té característiques singulars. La de Vistabella tenia com a protagonistes els xiquets i les xiquetes que havien acabat de prendre la comunió: ells eren els encarregats de passejar la peana dels santet durant la volta a l’ermita, i després de baixar-la tot el camí de tornada des de Sant Joan fins a l’església de Vistabella.

Al llarg del segle XX només els xiquets van tindre el privilegi de portar la peana del santet. I el guió. I la creu. I els cresolets.  Ara ja poden fer-ho les xiquetes també,  just quan rarament la provessó porta ningú de la comunió.

Foto CARMEN de Cabanes [Comunions al maig] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Jornada d’Onomàstica. Els de les paraules

A Penyagolosa uns cultiven pataques i trumfes, i d’altres tenen cura dels topònims. Tot fa territori.

La trobada de tres dies d’aquest mes de maig de la Societat d’Onomàstica, en la seua VI Jornada, va ajuntar vuitanta persones interessades per la conservació, el significat i el valor dels topònims que defineixen el nostre paisatge i les nostres terres. Els de les paraules van admirar en directe el nostres paisatges.

De totes les ponències presentades la Diputació en farà una publicació en paper, mentrestant podem compartir totes les mirandes amb vistes que tenim degudament etiquetades per Jesús Bernat en els topònims corresponents.

Cliqueu damunt de TOTES les imatges per a fer-les grans, i poder llegir els noms.

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

Set mirades

L’any 1969, mentre la missió de l’Apollo 11 de la NASA acabava els preparatius per arribar a la lluna per primera vegada, les dones casades de la festa del Cor de Jesús de Vistabella, igualades en una uniformitat quasi matemàtica,  obeïen les ordres professionals de Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, que captava el paral·lelisme de les seues vides i les seues cames.

Protegides darrere de les mans juntes per amagar la timidesa per la falta de costum de ser les protagonistes, coincidien els seus somriures i els seus ulls sobre el mateix punt. Carmen ens mostrava set vides, set mirades.

[Set mirades] Foto CARMEN de Cabanes 15/ 06/1969. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Miguel Martí Tomàs

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Festa del llibre 2018. Llegir per defensar-se

L’autor italià Cesare Pavese explicava que calen moltes lectures per defensar-se de les ofenses de la vida. Li fem cas i en la festa del dia del llibre d’enguany vos recomanem una lectura de ficció i una de reconstrucció de la realitat: per seguir endavant amb el cap ben alt.

La luna en las minas, és una novel·la de Rosa Ribas (editorial Siruela).

Una història que parla de l’emigració, de l’esforç de buscar una vida diferent de la que t’ha tocat al nàixer. I que té la peculiaritat que el protagonista és de Vistabella i marxa a treballar a les mines d’Alemanya.  Per afegir un poquet de misteri direm que també és una recreació del mite de l’home llop.

Rosa Ribas, a més de ser una autora prolífica i traduïda a diferents llengües, és néta del tio Leoncio Moliné del carrer Malcuinat i en esta obra reconstrueix la Vistabella que ella va viure als estius de la seua infantesa.

La mateixa autora farà una presentació del seu llibre el dissabte 16 de juny, a Vistabella, dins els actes del II Aplec de Penyagolosa.

Censo e imágenes de la lucha antifranquista en Levante y Aragón. (1945-1956) Vol. I. Los enlaces. Vol. II. Los guerrilleros. Salvador Fernández Cava. Editorial Tomebamba. Cuenca. 2017.

Con la publicación de su último trabajo de investigación Salvador F. Cava llena un hueco existente hasta ahora en la bibliografía sobre el movimiento guerrillero. En los dos volúmenes de su obra construye un censo muy completo de guerrilleros y enlaces encausados entre los años 40 y 50 dentro de las zonas de actuación de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGL), completando sus datos con las listas elaboradas por el equipo coordinado por Josep Sánchez Cervelló y publicadas en “Maquis: El puño que golpeó al franquismo”, y las de Fernanda Romeu AlfaroMás allá de la utopía: Agrupación guerrillera de Levante” y José Ramón SanchísMaquis: Una historia falseada”, aunque la mayor parte de los datos los ha obtenido consultando el fichero que utilizó el juez militar permanente del juzgado n.º 2, el comandante Rafael Broco Gómez, depositado en el Archivo Intermedio Militar Centro (AIMC) de Valencia. Este importante fichero fue realizado sobre la base de los Sumarísimos de los años 1945 a 1952 con algunas referencias a los años 1944 y 1939, y a unas pocas fechas posteriores a 1952.

En el vol. I “Los enlaces” aparecen por primera vez las fotografías de algunos vecinos de Vistabella como Rodrigo Edo Campos, Antonio Monfort Monferrer y Laureano Monferrer Gual. El libro de Salvador F. Cava será presentado el día 11 de agosto a las 11.30h en la sesión inaugural de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Otras obras del autor:

Edición crítica del “Informe de Guerrillas” que Juan Hueso entregó a la dirección del PCE en 1952, de las memorias del guerrillero Emencio Alcalá “Memorias de un guerrillero” y del enlace Félix Pasarán “El amor en los tiempos de la guerra”. Pero sin duda su obra más sobresaliente y de obligada lectura es: “Los guerrilleros de Levante y Aragón ( I La lucha armada 1945-1948) (II El cambio de estrategia 1949-1952) Tomebamba Ediciones. Cuenca 2007-2008.

El Hospital Varsovia de Toulouse

Continuación del artículo: Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

El Hospital Varsovia, pionero en la investigación y la práctica de la medicina social y atendido hasta 1950 por un equipo médico formado por españoles exiliados, se creó a primeros de octubre de 1944 en un palacete abandonado por los nazis en el nº 15 de la c/ Varsovie en el barrio de S. Cyprien de Toulouse, con la finalidad de atender a los cerca de 150.000 exiliados españoles que se concentraban en los departamentos del Midí francés, además de a los guerrilleros heridos en la Operación Reconquista. La mayor parte de su presupuesto procedía de las donaciones del Joint Anti-Fascist Refugee Committee (JAFRC) de los Estados Unidos, distribuidos en Francia por el Unitarian Service Committee (USC).

El primer director del hospital, el doctor José Miguel Momeñe González era militante del PSUC, y uno de los fundadores, el doctor Diego Díaz Sánchez, fue el jefe de los servicios sanitarios de la Operación Reconquista. La primera hospitalización se realizó el 20 de octubre de 1944 y en los tres primeros meses se atendieron cerca de 200 pacientes, procedentes la mayoría de las divisiones guerrilleras 204, 186 y 99 (en la que estaba encuadrada la 551 Brigada a la que pertenecía Ramón Robres Monferrer).

En 1945 acogió a los supervivientes españoles de los campos de concentración nazis, y para poder funcionar de forma legal como hospital civil, el 30 de mayo de 1945 se creó la Amicale des Anciens FFI et Resistants Espagnols, amparados en la Ley Billoux que permitió el reconocimiento oficial de los refugiados españoles y la habilitación de los médicos inmigrantes de los países aliados. Para entonces ya disponían de la penicilina. Durante este año y hasta septiembre de 1946 ejerció como director el médico catalán Josep Torrubia.

El hospital continuó bajo dirección de médicos españoles hasta 1950, momento en el que Franco, en colaboración con el gobierno de Francia, organizó la operación Bolero-Paprica con la finalidad de ilegalizar al PCE y desarticular las células de resistencia comunistas en suelo francés. En septiembre de ese año la gendarmería francesa detuvo a 276 españoles, entre ellos el equipo médico y el personal del Hosital Varsovia, y los expulsaron a países del Magreb y de Europa del Este.

Ese mismo año en Estados Unidos, cuyo gobierno en plena guerra fría ya mantenía relaciones con el régimen de Franco debido al interés por crear bases militares en España, fue detenido e ingresado en prisión junto con otros miembros del JAFRC, Edward Barsky, director de los servicios médicos de las Brigadas Internacionales en la guerra de España. Denunciados por el Comité de Actividades Antiamericanas del senador fascista McArthy, por negarse a entregar al gobierno de EE.UU. los archivos de la organización que contenían listas de refugiados españoles en Francia, fue privado de su licencia de médico y estuvo en prisión entre junio y noviembre de 1950.

Frente a la campaña anticomunista y acabada la financiación norteamericana, la implicación de médicos franceses y la ayuda del Partido Comunista de Francia lograron la continuidad del hospital. Joseph Ducuing junto con otros médicos crearon la sociedad sin ánimo de lucro Societé Nouvelle Hôpital Varsovie, y tras cinco años de pleitos y batallas legales consiguieron la titularidad del centro que pasó a manos francesas, y pudieron continuar el trabajo social y la asistencia a los refugiados españoles.

En 1952 la nueva sociedad pudo comprar el palacete a su propietario gracias al apoyo del PCF. El hospital continuó con el mismo nombre hasta 1970 cuando fue rebautizado como Hospital Joseph Ducuing, y continuó su labor hasta nuestros días, actualmente asistiendo a inmigrantes subsharianos y magrebíes.

Según los datos que aparecen en el registro de ingresos, Ramón Robres Monferrer ingresó en el Hospital Varsovia procedente de Vall d’Aran, el 25 de octubre de 1944 con una lesión de bala en el antebrazo izquierdo. Estaba alistado en la 99 División 551 Brigada con el grado de guerrillero y constaba como casado. No figura la fecha del alta ni disponemos de ninguna otra información que nos permita conocer su trayectoria a partir de esa fecha.

FUENTES:

– ALTED VIGIL, A.  2003. “La ayuda asistencial española y franco-española a los republicanos”. A. Alted y L. Domergue (coords): El exilio republicano español en Toulouse, 1939-1999. UNED/Université du Mirail. Madrid-Toulouse, pp. 73-90.

– ALVAR MARTINEZ i JULI ESTEVE. 2012. “La batalla del Varsovia”

-MARTÍNEZ VIDAL, Àlvar (coord.) 2010. Exili, medicina i filantropía. L’Hospital Varsòvia de Tolosa Llenguadoc (1944-1950)  Catarroja. Afers.

– MOLANES PÉREZ, Pablo. 2013. El Hospital Varsovia de Toulouse, un proyecto del exilio español. Revista Cultura de los cuidados. Año XVII, n.º 35. 

Jornada d’Onomàstica de les terres de Penyagolosa

Els dies 4, 5 i 6  de maig es farà a Atzeneta i Vistabella del Maestrat una Jornada de la Societat d’Onomàstica.

El contingut del programa està atapeït de comunicacions, ponències i presentacions sobre la toponímia del nostre territori. La investigació al voltant dels noms i els mots que ens defineixen, i per tant que ens diuen què i qui som, ajuntarà persones estudioses que vindran des dels diferents llocs on es parla la nostra llengua, des de Lleida, des d’Alacant, des del Puertomingalvo, des de Barcelona, de la Torre d’En Besora, de València, Almassora, les terres de l’Ebre i Castelló. Per citar-ne només uns pocs.

Aquesta proposta, a punt de fer-se realitat, és una iniciativa del filòleg Jesús Bernat Agut, el Jesús de les paraules, i nosaltres col·laborem en l’organització com a Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Programa (actualitzat a març 2018)

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Primer mapa de fosas: 7 en Vistabella

El pasado 6 de febrero se presentó en la Casa dels Caragols de Castellón el primer mapa de fosas de la provincia de Castellón, y en el mismo se han catalogado 7 fosas existentes en el término municipal de Vistabella del Maestrat, ubicadas en diferentes localizaciones geográficas:

1. Cementerio municipal

2. Mas del Collet

3. Mas de Marimon

4. Mas dels Arcs.

También tenemos localizadas las dos del Mas del Garcío. Y sabemos de la existencia de más enterramientos en nuestro municipio, como por ejemplo en la Serra de la Batalla, en el Pla Amunt, o los aledaños del cementerio, aunque faltan por localizar los lugares exactos.

El objectivo de este programa se debe a que la […] recuperació dels restes de les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, tant militars com població civil i dels repressaliats del franquisme, suposa una acció terapèutica per a les famílies i un exemple pedagògic de convivència i de qualitat  democràtica per a la nostra societat, amb tot el que comporta com a referent de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. […]

La publicación ha sido posible gracias a la colaboración del Grup per la Recerca de la Memòria Histórica de Castelló y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia, ambos con cerca de quince años de trayectoria, y de la Asociación Científica ArqueoAntro, un equipo técnico especializado en Arqueología y Antropología Forense. Los tres grupos participantes trabajan para […]  transmetre a la societat que tancar el dol mitjançant l’homenatge i el record és una necessitat ritual de la nostra cultura, una forma de sensibilitzar a la ciudatania davant el terror, la mort i l’oblit, davant el nostre recent passat silenciat. […]

Agradeceremos toda información relativa a los posibles enterramientos en Vistabella para poder incorporarlos al Mapa de fosas.

8 de març. Dones de carrasca

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

Tots els sabers de les dones rurals s’han considerat equivocadament com a activitat privada, de les portes de casa cap a dins, i esta valoració ha legitimat la divisió del treball i les desigualtats entre dones i hòmens. I ja se sap que les activitats privades no se consideren cultura, per això a la majoria de llibres consta que les dones no han aportat res a la història: una gran injustícia.

A Vistabella secularment les dones han segat, escardat, carrejat aigua, fet llenya, cuidat animals i sembrat pataques. Com els hòmens. Però a més, han parit els fills, han cuidat els vells i els  malalts, han donat de menjar la família i han rentat la roba. I no han tingut cap poder de decisió.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Juana Moliner Folch

Els sabers femenins estan basats en la cura: servir i cuidar els altres és l’objectiu amb el qual s’eduquen les dones, per això la llista de sabers és immensa però, en un món d’hegemonia masculina indiscutible, ha quedat oculta.

Les herbes remeieres, la conservació dels aliments i els formatges, l’aprofitament dels greixos animals, la fabricació dels teixits i les llanes, la desinfecció natural dels espais, l’elaboració de sabons, olis i ungüents, els forns de pa… són només alguns exemples d’una CULTURA que reivindiquem perquè no la volem perdre i que devem a unes dones de carrasca que van treballar doble, i que sempre van callar.

Dediquem aquest 8 de març a les dones de carrasca del nostre territori que no sabien que tenien drets humans i que la incultura no va deixar parlar.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

 

Genolls de sol

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT