Arxiu d'etiquetes: educació

9 de juny Dia Internacional dels Arxius inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions passaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titolació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la industria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Biblioteca Pública Municipal: l’ànima del coneixement

A l’Arxiu Municipal es conserva un expedient que va arribar a l’Ajuntament durant la segona meitat dels anys seixanta, dins del context del tardofranquisme. És el projecte de construcció de la Casa de Cultura que contenia la Biblioteca Pública Municipal, Arxiu Municipal, Sala d’Exposicions, Saló d’Actes i Museu. El projecte arquitectònic que van remetre era un model estandarditzat que oferia unes línies generals a l’arquitecte, estava dissenyat per a municipis en poblacions menors de 10000 habitants i proposava un edifici situat en un espai natural que feia possible la idea racionalista de funcionalitat i bellesa.  L’expedient que conté els plànols de la biblioteca municipal adjunta el document on el governador civil informa dels tràmits necessaris per tal d’aconseguir la construcció del servei de biblioteca, que anava a càrrec del “plan de desarrollo” perfectament en consonància en les polítiques desarrollistes del franquisme.

Segurament va ser la primera oferta que va tindre Vistabella per tal de construir una biblioteca o casa de cultura de nova planta. Però la ignorància és molt atrevida, diuen. Per tant  va ser una oferta fallida perquè cap dels grups que van formar part de l’Ajuntament va apostar amb força per un espai destinat a la lectura o a la cultura. Un servei públic bàsic que per algún secret motiu vam perdre però al que mai no hem d’estar disposats a renunciar.

El geni Albert Einstein defensava que l’única cosa imprescindible que s’ha de saber és on hi ha una biblioteca. L’actual Agència de Lectura de Vistabella és humil però és l’ànima de la possible Biblioteca Pública Municipal. Una necessitat vital, també al segle XXI, també a Vistabella.

El fons documental de les escoles

Fons familiar Cirila Arnau

1944. Cirila Arnau Miralles. Fons familiar Cirila Arnau

El fons documental de les escoles ha estat dipositat a l’Arxiu Municipal: una bona notícia que suposa la unificació de materials referents al poble, i això significa garantia de conservació i facilitat per a futures recerques. També significa la confiança en un projecte que és de tots. Agraïm a la direcció del centre escolar, a Víctor Jiménez, el dipòsit d’aquest fons històric.

Demanem a la corporació municipal compromís amb la gestió documental, la consolidació del projecte de l’Arxiu Municipal i la difusió de la història i cultura vistabellana. Insistim de nou una i mil voltes que per a continuar treballant necessitem recursos per a conservar la documentació que forma part del Consistori.

FONDO DOCUMENTAL DE LAS ESCUELAS DE VISTABELLA

El fondo documental municipal  acoge desde primeros de año una interesante documentación relativa a las escuelas de Vistabella, cedida por el actual director del Colegio Público S. Joan de Penyagolosa.

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda Peris

-Libro de actas de la Junta de Instrucción   Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de actas de la Junta de Instrucción Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de visitas de Inspección de la escuela de Párvulos (1957-1963)
-Libro registro del Certificado de Estudios Primarios de la Escuela Unitaria de Niñas (1957-1962)
-Registro de Cartilas de Escolaridad de la Escuela Rural Mixta Pla d’Avall (1954)

Este fondo documental contiene información relativa a las escuelas que funcionaron en Vistabella desde el año 1915 y a las escuelas rurales.

-Escuela Unitaria de Niñas
-Escuela Unitaria de Niños
-Escuela de Párvulos
-Escuela Rural Mixta del Pla Avall
-Escuela Rural Mixta del Pla Amunt
-Escuela Rural Mixta de la partida Foiadors

La lectura de los libros de actas nos da una visión poco halagüeña de la situación de la enseñanza en nuestra localidad durante largos años, especialmente en el periodo anterior a la construcción del actual grupo escolar. Problemas estructurales, higiénico-sanitarios, hacinamiento en las aulas, falta de material pedagógico adecuado, alto absentismo en las escuelas rurales, control estricto y doctrinario del Estado y la Iglesia durante el franquismo, segregación por sexos, etc.

lola_1951

1951. Lola Vicente Folch. Fons familiar Lola Vicente Folch

La creación tardía de las escuelas rurales durante la 2ª República, logró acabar con la marginación que sufría la población infantil diseminada por las masías, y su incorporación a la enseñanza. Sin embargo, los problemas existentes en las escuelas del pueblo, se vieron agravados en el caso de las escuelas rurales: Locales inadecuados, aislamiento, cambios de ubicación y malas condiciones de vida, ocasionaron un trasiego casi continuo del profesorado y cierres temporales de las escuelas del Pla d’Amunt y Foyadors.

Examinando estos documentos podremos también conocer los nombres del profesorado queha ejerció en Vistabella, el tiempo de duración de su magisterio y otros datos interesantes.

1954_TomasSalvador

1953. Tomas Salvador. Fons familiar Tomas Salvador Pitarch

Actualmente los problemas del colegio público son diferentes y radican principalmente en el reducido número de niños y niñas matriculados, 11 en la actualidad, debido al descenso continuo de la población.

Antonio Giner

 

 

La mestra donya Carmen

Mestra de Vistabella del Maestrat durant més de vint anys. Filla de José i Josefa, va néixer a Murla (Alacant) el 14 de juliol de 1877. Va entrar al cos de mestres el mes d’octubre de 1908:  va fer les pràctiques a València el curs 1906 -1907, després va estar destinada a la província d’Alacant primer i a un poblet de la província de León després.  A Coratxar va arribar de mestra el 1910 i va viure allí durant 8 anys. Finalment el 1918 va arribar a Vistabella, era rei d’Espanya Alfons XIII, va seguir exercint durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, i encara vivia al poble quan va començar la guerra.

carmen sirera ginerc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

Després de la guerra, els franquistes van fer en tot el professorat una duríssima política de depuració. El decret de 8 de novembre de 1936 -signat per Franco- marcava el camí a seguir: “[…] se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública […] extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria“.

tiaAmparoc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

2

c.1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Es van crear Comissions Depuradores Provincials que van revisar la vida privada i pública de tots els mestres (conducta moral, religiosa, política…) per decidir si se’ls permetia continuar ensenyant o no, i en cas de continuar en el magisteri, decidir si se’ls havia de castigar o no. Es van fer peticions d’informació dirigides als alcaldes, als rectors i als comandants de la Guàrdia Civil.  L’expedient de depuració de donya Carmen conté un informe del 17 d’abril de 1937 escrit per l’alcalde Enrique Pitarch on es pot llegir: “habiéndose captado las simpatías del pueblo por su actuación y moralidad“. També consta un document del Jefe de Falange de Vistabella, Recaredo García: el va signar el 17 d’abril de 1939 i diu d’ella “observó buena conducta por todos los conceptos, siendo de muy buenos antecedentes políticos y religiosos“.  L’alcalde en funcions, Juan Pons, signava un altre informe el mes de maig de 1939 sobre donya Carmen: “no manifestó ser simpatizante de ningún partido político ni sindical“. En un dels documents signats per José Escrig Barberá -mossèn Pepet- es pot llegir “se portó como lo debe hacer todo aquel que ama la España Nacional“, i en el redactat del comandant de la guàrdia civil llegim: “señora muy cristiana y afecta a la Causa Nacional“.
En resum: donya Carmen va tindre sort, ningú no la va denunciar i el seu expedient de depuració va ser resolt el 29 de febrer de 1940. I la van deixar seguir treballant. A Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.