Hi ha nombroses publicacions que expliquen els detalls d’aquest cerimonial, i als anys 70 els magnĆfics reportatges dels fotògrafs Cristina Garcia Rodero i Manuel Cruzado Cazador el van donar a conĆØixer a tot arreu. Al segle XXI, amb l’Ćŗs personal dels telĆØfons intelĀ·ligents, s’han incrementat les imatges i els vĆdeos sobre la rogativa que circulen per les xarxes de manera simultĆ nia a la celebració.
En contrast amb la notorietat actual, que porta aparellada l’assistĆØncia multitudinĆ ria de turistes i visitants, compartim una imatge de calma dels pelegrins durant l’eixida de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, el dissabte al matĆ. Una imatge que, de tant inusual, pareix teatralitzada: sense turistes, sense cĆ meres, amb barbes curtes i vestes llargues, calƧats amb espardenyes, amb barrets d’ala ampla i amb saragüells.
Altres posts de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat sobre els Pelegrins de les Useres:
Sant Joan de la provessó porta el valor afegit del trajecte a peu, de l’esmorzar a la font de l’Espino i del berenar a la font de l’AlforĆ. El diccionari haurĆ d’actualitzar el sentit de rogativa i afegir-li el significat de “compartir camĆ”.
Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins fĆsics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitĆ ries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinenƧa.
Tota la documentació sobre l’evolució del projecte O Vere Deus de Vistabella del Maestrat estĆ publicada en la categoria de Patrimoni del web del Centre d’Estudis de Penyagolosa:
Una mateixa petició, un cant repetitiu que demana salut, pau i aigua del cel. Una senzilla, però majestuosa, melodia cantada en llatĆ que devia provocar gran impressió en un paisatge de bancals de pedra seca, pastores dāovelles i treballadors de la terra. Encara que cada poble canta lāO Vere Deus a la seua manera.
El pas del temps ha canviat les circumstà ncies, les necessitats i les creences, però les rogatives segueixen sent camins i sendes que travessen el territori, motius de trobada dels habitants, i patrimoni immaterial a conservar.
El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, elsĀ Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben aĀ Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La mĆ gia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarĆ a impactar a centenars de visitants. I en sent demĆ milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.
Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquĆØ no tenia un germĆ .