Arxiu de l'autor: Elvira Safont

L’ordre de les pedres

[L’ordre de les pedres] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.

La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.

La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques. 

Al segle XXI les cabres salvatges tomben l’ordre de la pedra seca, que des del 2018 es considera Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La corbata de don Paulino

[La corbata de don Paulino] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Mentre don Paulino es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.

L’any 1947 només anaven a la classe de don Paulino els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar. 

Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Paulino havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan la neu s’embruta

[Placeta de l’Hostal número 5] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

A Vistabella la màgia és vore nevar. Quan les volves de confeti blanc ho emboiren tot, arriben al terra i no es desfan. Això si no fa torbisca, perquè l’aire t’agrana la màgia i la ventisca sempre te complica la vida.

La neu porta sempre un silenci lluminós i una calma que ho cobreix tot: hui les dos coses duren poc, però al segle XX això s’allargava dies i setmanes perquè al poble no hi havia màquines llevaneus, ni bombers, i la neu s’embrutava lentament a colps de pala.

[Del ramal] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

La il·lusió blanca de la neu s’acaba en dos fases. La primera és quan es torna perillós gel, i la segona quan es desfà i l’aigua es barreja en la terra. La fòllega obre els camins per a reprendre els moviments, tornen els sorolls i la neu s’embruta com l’hivern passat, com el segle passat. Als anys 60, després de la calma i l’aïllament obligat, els masovers s’acostaven al poble a comprar.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Saber de lletra

[Saber de lletra] c.1951 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Saber les fases de la lluna per a tallar la llenya i per a traure el fem. Saber triar la pedra justa per a equilibrar una paret seca. Saber fer sabó del greix dels animals. Saber muntar i encendre una carbonera. I un forn de calç. Saber pelar vímens i fer canastes i cistelles. Saber fer calcetins de llana, en quatre agulles. Saber munyir una cabra o una ovella, i fer formatge, i fer quallà. Saber tirar un pi gros, i pelar-lo, i arrastrar-lo muntanya avall en un matxo. Saber aparellar un conill i fer mondongo.

La saviesa ancestral del món rural lligada a la supervivència mai no va tindre la consideració de saber perquè anava emparentada en l’analfabetisme de la lectura i l’escriptura. Al cens electoral de Vistabella de 1935 el 70’6 % dels possibles electors eren illetrats, i en el cas de les dones l’analfabetisme pujava al 84’6 %: votants que se sabien fàcils d’enganyar per no saber de lletra.

Anar a escola per saber de lletra, una expressió que a Vistabella al llarg de gran part del segle XX va ser sinònim d’un fort desig de superació.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Estiu de 1941

[Tindre 13 anys] Agost 1941 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

L’estiu de 1941 la dictadura franquista va començar a parlar de la la Divisió Blava (la División Azul, perquè el blau era el color de la camisa dels falangistes): combatents espanyols per ajudar a Adolf Hitler al front oriental. En canvi, als llibres d’història consta que Espanya no va participar en la segona guerra mundial. La propaganda oficial defensa des de fa 80 anys que la Divisió Blava estava composta per voluntaris, però investigacions recents als arxius militars demostren que els voluntaris i els falangistes en van ser una mínima part dels prop de 50.000 implicats: soldats, presos polítics i presoners de la guerra van ser obligats a allistar-se, a canvi de la commutació de penes.

Mentre es creava el mite de la Divisió Blava a Vistabella el paisatge era pobre i es tapava en un llenç pintat de fonts i jardins; la gent parlava de les coses que importen en veu baixa o bé callava en un silenci fill de la temor a la repressió. El mateix mes que els feien un retrat a quatre xiquetes de tretze anys al nostre poble, l’agost de 1941, moria a Calcuta el filòsof i poeta universal Rabindranath Tagore, autor de pensaments concisos i contundents: “La veritat no està de part de qui crida més”.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Devantals de carrer

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots.  Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Choleck d’ou

[La reixa del cafè Penyagolosa] Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1964 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

 

Diuen que els jóvens fan soroll perquè busquen el seu lloc al món i necessiten cridar l’atenció per a què les mirades dels que passen els diguen que existeixen: si el bar se’t quede menut, traus les cadires al mig del carrer.  Als anys 60 del segle XX a Vistabella no s’havien inventat les terrasses i els bars no servien begudes fora del local, però la modernor va fer estrenar els primers gots llargs i triomfaven els cuba-libre i els cholecks de vainilla, que la gent pensava que eren d’ou. El concepte vainilla és un exotisme aliè a la nostra cuina de supervivència.

Els xics jóvens dels seixanta es movien en colla, tenien la valentia d’exhibir calcetins cridaners, i no n’eren conscients de ser la primera generació de la història del poble que arraconava les espardenyes blanques i podia portar sabates per a mudar.

Les xiques jóvens dels seixanta no eixien a les fotos barrejades en els xics perquè només ells heretaven la cultura de beure com a sistema de relació social, elles encara s’havien de guanyar a pols poder cridar en públic i beure cubata en got llarg.

Als carrers de Vistabella la terra s’enganxava a la sabates dels dies de festa dels jóvens, i les pintava en la pols antiga d’espardenya mentre un jove entrava al cafè Penyagolosa i preguntava:

– Juanito, tu saps per què diu vainilla a l’etiqueta dels cholecks d’ou?

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Bous i ball

[Mantons de ball rodat] Foto CARMEN de Cabanes. 29 agost 1959 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig


A l’estiu, l’oferta festiva al món rural era tan precisa com limitada: bous i ball.

Actualment a Vistabella es fan dos tipologies de bous: bou corregut i bou embolat. Però als anys 50 del segle passat només es feia bou corregut, el que en altres zones de la nostra parla també es coneix com a correbou. Ara l’expressió bou corregut està en recessió perquè les generacions joves no l’han incorporat al seu vocabulari i usen sempre el genèric bous.

De ball podies -i pots- triar si ballar al Dau amb el directe d’un grup de música, o si prefereixes un dels dos balls tradicionals: la jota i fandango dels tocadors de rondalla, en guitarra i guitarró, o el ball rodat al ritme dels dolçainers.

Bous i ball. Una realitat única i indiscutida que va travessar tot el segle XX i que manté el protagonisme al XXI. Fins l’estiu del 2020, quan una pandèmia ha girat el món del revés i ha deixat l’estiu sense bous i sense ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plegar caramels

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

 

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nòvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nòvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nòvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nòvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nòvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nòvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Atxes i flassades de Corpus

[Atxes i flassades] Foto CARMEN de Cabanes. 15 de juny de 1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena


La festa del Corpus Christi és una celebració de l’església catòlica, que es fa seixanta dies després del diumenge de glòria i que sempre va associada a una provessó. El seu origen medieval i el seu esperit festiu li van incorporar vistosos elements populars no necessàriament religiosos.

A Vistabella els elements que decoraven la provessó eren austers: desfilar d’atxes al carrer i les millors flassades i cobertors als balcons. Però siguem ajustats a realitat: només els hòmens eren portadors d’atxa, el ciri -més humil- estava reservat a les dones.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El regal de la padrina

Foto Gasch de Vilafranca [Boda de Carmen i Clemente] 15 juny 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complicitat masculina

[Davant la porta del carrer Major 26] 15/05/1969. Foto CARMEN de Cabanes. Fons familiar Tonica Arnau Clérig. Arxiu de Vistabella

 Al món l’any 1969 Els Beatles publicaven les seues darreres cançons junts i Neil Armstrong xafava la lluna; a Espanya,  Joan Carles de Borbó era designat successor del dictador Franco, i a Vistabella els hòmens fumaven junts i anaven als bars, mentres les dones anaven a l’església i es confessaven per separat.

A Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, li agradava molt treballar l’escenografia de les seues creacions, però també sabia disparar-li a l’espontaneïtat quan se la trobava de cara els dies de festa: la seua càmara va atrapar al carrer Major la novetat de les corbates estretes i la pervivència de les boines negres de tota la vida, la doble uniformitat de les camises blanques i les sabates negres de mudar, i la reunió dels hòmens de diferents edats que convertia els trajectes entre els bars i les tavernes en un passeig de riures i converses.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quina solispassa!

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

El molí del poble

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de  Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Persones i llocs de Penyagolosa

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles  que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Anís o conyac

Foto CARMEN de Cabanes [Anís o conyac] 20 / setembre / 1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Haver de triar. Sembrar pataques o blat. Eixa és la segona eterna qüestió a Vistabella. Perquè la primera, des de 1910, és sempre: quedar-se o marxar.

Quedar-se al món rural, on vius seguint el ritme natural de les estacions i t’embrutes els peus de terra o marxar prop de la costa, a ciutats i pobles grans, on et marque la vida el rellotge i portes les sabates netes de fang.

Haver de triar als anys 70. Ser agricultor i recriar-te uns bacons per a fer matança al desembre o ser obrer de fàbrica i cobrar cada fi de mes per anar a comprar-te la carn. Viure per damunt dels mil dos-cents metres i mantindre una estufa de llenya o baixar cap al nivell del mar i comprar-te una estufa de butà. Per a les dones haver de triar: casar-se al poble o casar-se a la ciutat.

Els quintos de l’any 1970, només els hòmens, quan feien ronda i captaven pel poble per a pagar-se la festa, oferien música, jotes i una copeta. I repetien de lletania: Visca els quintos! Anís o conyac?

Més de la meitat dels quintos van buscar feina a les fàbriques i van triar marxar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Quintos de 1948

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

 

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les lloses de Troia

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.


Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal llegir unes línies de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els amos del pedrís

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

 

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu.  Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per davant.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig són la realitat del nostre poble quan només teniem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color.  L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975.  Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un regal de postal

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics  cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

De bracet al Dau

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

 

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire.  L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però  habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Xiquetes grans

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les 50 pessetes d’Eva Perón

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Katiuskes per fer fòllega

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

 

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Fadrinetes jovenetes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

De cognom Salvador

[De cognom Salvador] 1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Quan llegim documentació que fa referència a Vistabella constatem que molts dels cognoms que apareixen encara es conserven en l’actualitat, han sobreviscut al llarg de centenars d’anys perquè els nostres avantpassats no s’han mogut del territori. A la Visura de 1688 trobem Monfort, Gascó, Gonell, Prats, Safont, Monferrer, Moliner, Peris i Gual, per exemple. A la Visura de 1759, a més dels anteriors, es repeteixen els Tena, Edo, Clèrig, Fabregat, Escrig, Miravet, Medall i Salvador.
Hui un dels cognoms més sovintejats és Salvador, a falta d’estadístiques exactes ens arrisquem a afirmar que segurament és el majoritari.

A finals dels anys 50 del segle XX una de les famílies Salvador reunia tots els parents i els amics per la matança del bacó: era una reunió de festa i de molta feina.

Al solet de l’hivern, al final del carrer Nou i en el Tossal del mas de l’Hostal al fons una part dels Salvador mos miren des de fa més de seixanta anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Quan només fumaven els hòmens

[Quan només fumaven els hòmens] c.1942 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

 

Als anys quaranta a Vistabella el paisatge de la postguerra s’amagava darrere d’un jardí impossible pintat sobre un llenç i les parelles de nòvios se posaven la millor roba els diumenges per a festejar, mentre passejaven o anaven a ballar, limitats a converses de paraules perquè tocar-se era pecat.

Ells podien mirar el món de front, en una mà a la butxaca i una cigarreta a l’altra, com feien els actors a les pel·lícules de cine que havia vist el fotògraf. I portaven les boines al cap en un equilibri arriscat dels que saben que tenen tota la vida per davant.

Elles havien de mirar el món de costat, en discreció, i volien lluir pentinats arrissats i vestits de colors i sandàlies blanques, però eren les encarregades de portar dol pels familiars morts, en vestits i calces negres a ple estiu.

Als anys quaranta a Vistabella només fumaven els hòmens.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El canyís de la taverna del tio German

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Caserna de la guàrdia civil del 1913

La primera caserna de la guàrdia civil a Vistabella es va habilitar probablement en alguna casa particular, entre 1890 i 1925, segons dades facilitades per Ricardo Pardo Camacho del Museo de Historia Militar de Castelló. També els consta que l’únic quarter dins el casc del poble es va construir durant la dictadura de Primo de Rivera, això ens deixa un marge entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, i és la mateixa construcció que es va enderrocar a finals dels anys 60 del segle XX al carrer Ramon Salvador.

Plano de la caserna. Arxiu Municipal de Vistabella

A l’Arxiu de Vistabella el projecte de casa-quarter per a la guàrdia civil que es conserva està datat el 1913, quan era alcalde Ramon Robres Centelles. Segons es pot observar en els planells constava de dues plantes i tenia un pati darrere.  L’última caserna de la guàrdia civil, la que es va enderrocar per a construir el Servei Mèdic actual, no és exacta a aquest projecte, encara que se pareix molt en la distribució dels espais, això vol dir que l’edifici original va ser reformat o rehabilitat al llarg dels anys: conservem documentació sobre reformes concretes que se li van fer l’any 1956.

obresgc_1956

Façana posterior de la casa-quarter: Raval de Sant Roc. Foto per a les obres de 1956. Arxiu Municipal de Vistabella

Antonio Giner, en el seu estudi de les Actes Municipals,  ha localitzat referències a intervencions en l’edifici de la guàrdia civil: al Tom 18 consta que el novembre de 1935 es va pintar i al desembre se li van pagar 37,10 pessetes al fuster Epifanio Pitarch per una porta.
A l’Acta del 31 de desembre de 1947 consta una subhasta de pins per a reconstruir la casa-quarter per estar en males condicions. Fetes les obres de millora l’1 d’agost de 1959 es va signar el primer contracte d’arrendament: l’ajuntament era el propietari de l’edifici i en pagava el manteniment.
Al llarg dels anys 60 es van fer gestions per a construir una nova caserna a les eres de Troia (on ara hi ha la piscina municipal),  perquè al vell quarter ja li costava sostindre’s dret: en el Tom 26 de les Actes Municipals corresponent a la data 20-11-67 es pot llegir:
[…] Dada cuenta de las gestiones realizadas cerca de los albañiles locales para la reforma a llevar a cabo en la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de propiedad municipal, se acuerda dejar la realización de la reforma en cuestión (servicios de los pabellones) para el próximo año 1968 y se acuerda que se apuntale el tejado debidamente para evitar posibles hundimientos por la nieve […]

Mai no es va arribar a construir un nou quarter, els guàrdies van ser traslladats a Atzeneta i aquesta única caserna es va enderrocar.

Cal fer notar que dins el terme de Vistabella va existir un altre quarter durant uns anys, un de provisional creat per a combatre la lluita dels guerrillers antifranquistes “maquis”, estava al Mas Cremat, a la partida del Boi, però eixa és una altra història que no té cap relació ni en l’arquitectura ni en les construccions. I que es mereix ser explicada en una altra ocasió.

Una era, una paret, una escola

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç  per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus de Penyagolosa.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Carrer Malcuinat

El malcuinat era un plat típic medieval, que resultava barat, era un guisat popular fet en cap i pota de corder en suc. Un plat calent per a menjar en cullera.

Rajola del carrer Malcuinat de Vistabella del Maestrat

Jesús Bernat ens va fer saber que al barri del Born de Barcelona també existeix el “carrer de Malcuinat”. Se sap que només es podia vendre el malcuinat en este carrer, el servien als mariners pobres que estaven de pas per la ciutat perquè el preu era assequible, i també als marxants de la Llotja de Mar i als venedors del mercat del Born. No se sap si el venien en un hostal humil o al mateix carrer en enormes cassoles [Informació extreta de: Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal]

Vol dir això que ja es cuinava corder en suquet als segles XIV i XV a Vistabella? I que la taverna on el servien estava al carrer Malcuinat? La veritat és que no seria gens estrany perquè el comerç de la llana era el puntal econòmic a la Setena de Culla, i com sabem per les Visures que es conserven el pas de raberes d’ovelles pel territori era continu.

1970. Targeta postal del carrer Malcuinat en el carro de Juanito de Sant Joan

Durant la dictadura el carrer va ser castigat a portar un nom militar: General Mola, però no va tindre mai cap placa que en fora testimoni. I quan va recuperar el seu nom secular una part del veïnat va associar que el mot malcuinat de Vistabella tenia relació en el ferm del carrer medieval original, potser ple de pedres i de terra, com tots el altres de dins la muralla, però que en tindre a la seua part alta una placeta que comunicava directament al castell potser els dies de pluja el fang baixava pel desnivell de tant empinat carrer.

Nosaltres preferim imaginar que més que un carrer mal guisat de pedres era un carrer ben guisat de corder.

Tir al plat mirant a Benafigos

Cada mes d’agost el llibret del programa de festes patronals repeteix des de sempre a Vistabella un binomi: bous i ball, com a sinònims de festa.

La introducció d’activitats per a xiquetes i xiquets, i per a gent major, i l’augment de la participació de les dones de manera activa són algunes variants positives dels darrers cinquanta anys.

L’any 1970 la comissió de festes estava formada per 11 hòmens, dels quals 2 eren de l’Ajuntament, i el llibret del programa tenia 10 pàgines. L’any 2018 la comissió són 5 dones i 5 hòmens, la presideix una dona, i el programa té 130 fulls.

També ha canviat l’apartat de concursos: al clàssic de pilota valenciana, que ja es feia el 1970, se li han afegit els concursos de paelles, els de joc de cartes de guinyot i de botifarra, el de coques i de tapes, i el de disfresses en grup.

Però el programa de 1970 va oferir una novetat: el concurs de tir al plat. Una proposta pensada en la gran quantitat de caçadors amb llicència d’arma de la població. L’expectació va ser evident, i va guanyar Manolo de La Solaneta.

Foto Carmen de Cabanes [Concurs de tir al plat] 30/agost/1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria i Celia Miralles Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Portal del carrer Roser

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX  es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.

Cantonada del carrer Roser en el carrer del Mur. Juliol, 2018. Arxiu de Vistabella.

 

Faldes i faldetes

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta  les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat  i amb  qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La provessó dels de la comunió

Les rogatives que, cada primavera, fan els pobles a Sant Joan de Penyagolosa tenen en comú que els creients fan els recorreguts a peu, i que canten O vere Deus i els gojos de Sant Joan.

Els pelegrins de Les Useres inauguren la temporada les provessons que van a demanar-li al santet misericòrdia, benestar i aigua del cel. Puertomingalvo, Xodos, Vistabella i Culla faran i desfaran el seus trajectes seguint la bandera roja distintiva de Sant Joan.

Però cada rogativa també té característiques singulars. La de Vistabella tenia com a protagonistes els xiquets i les xiquetes que havien acabat de prendre la comunió: ells eren els encarregats de passejar la peana dels santet durant la volta a l’ermita, i després de baixar-la tot el camí de tornada des de Sant Joan fins a l’església de Vistabella.

Al llarg del segle XX només els xiquets van tindre el privilegi de portar la peana del santet. I el guió. I la creu. I els cresolets.  Ara ja poden fer-ho les xiquetes també,  just quan rarament la provessó porta ningú de la comunió.

Foto CARMEN de Cabanes [Comunions al maig] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Jornada d’Onomàstica. Els de les paraules

A Penyagolosa uns cultiven pataques i trumfes, i d’altres tenen cura dels topònims. Tot fa territori.

La trobada de tres dies d’aquest mes de maig de la Societat d’Onomàstica, en la seua VI Jornada, va ajuntar vuitanta persones interessades per la conservació, el significat i el valor dels topònims que defineixen el nostre paisatge i les nostres terres. Els de les paraules van admirar en directe el nostres paisatges.

De totes les ponències presentades la Diputació en farà una publicació en paper, mentrestant podem compartir totes les mirandes amb vistes que tenim degudament etiquetades per Jesús Bernat en els topònims corresponents.

Cliqueu damunt de TOTES les imatges per a fer-les grans, i poder llegir els noms.

Set mirades

L’any 1969, mentre la missió de l’Apollo 11 de la NASA acabava els preparatius per arribar a la lluna per primera vegada, les dones casades de la festa del Cor de Jesús de Vistabella, igualades en una uniformitat quasi matemàtica,  obeïen les ordres professionals de Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, que captava el paral·lelisme de les seues vides i les seues cames.

Protegides darrere de les mans juntes per amagar la timidesa per la falta de costum de ser les protagonistes, coincidien els seus somriures i els seus ulls sobre el mateix punt. Carmen ens mostrava set vides, set mirades.

[Set mirades] Foto CARMEN de Cabanes 15/ 06/1969. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Miguel Martí Tomàs

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Jornada d’Onomàstica de les terres de Penyagolosa

Els dies 4, 5 i 6  de maig es farà a Atzeneta i Vistabella del Maestrat una Jornada de la Societat d’Onomàstica.

El contingut del programa està atapeït de comunicacions, ponències i presentacions sobre la toponímia del nostre territori. La investigació al voltant dels noms i els mots que ens defineixen, i per tant que ens diuen què i qui som, ajuntarà persones estudioses que vindran des dels diferents llocs on es parla la nostra llengua, des de Lleida, des d’Alacant, des del Puertomingalvo, des de Barcelona, de la Torre d’En Besora, de València, Almassora, les terres de l’Ebre i Castelló. Per citar-ne només uns pocs.

Aquesta proposta, a punt de fer-se realitat, és una iniciativa del filòleg Jesús Bernat Agut, el Jesús de les paraules, i nosaltres col·laborem en l’organització com a Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Programa (actualitzat a març 2018)

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Dones de carrasca

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

Tots els sabers de les dones rurals s’han considerat equivocadament com a activitat privada, de les portes de casa cap a dins, i esta valoració ha legitimat la divisió del treball i les desigualtats entre dones i hòmens. I ja se sap que les activitats privades no se consideren cultura, per això a la majoria de llibres consta que les dones no han aportat res a la història: una gran injustícia.

A Vistabella secularment les dones han segat, escardat, carrejat aigua, fet llenya, cuidat animals i sembrat pataques. Com els hòmens. Però a més, han parit els fills, han cuidat els vells i els  malalts, han donat de menjar la família i han rentat la roba. I no han tingut cap poder de decisió.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Juana Moliner Folch

Els sabers femenins estan basats en la cura: servir i cuidar els altres és l’objectiu amb el qual s’eduquen les dones, per això la llista de sabers és immensa però, en un món d’hegemonia masculina indiscutible, ha quedat oculta.

Les herbes remeieres, la conservació dels aliments i els formatges, l’aprofitament dels greixos animals, la fabricació dels teixits i les llanes, la desinfecció natural dels espais, l’elaboració de sabons, olis i ungüents, els forns de pa… són només alguns exemples d’una CULTURA que reivindiquem perquè no la volem perdre i que devem a unes dones de carrasca que van treballar doble, i que sempre van callar.

Dediquem aquest 8 de març a les dones de carrasca del nostre territori que no sabien que tenien drets humans i que la incultura no va deixar parlar.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

 

La fonda de la tia Ester

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

 

Treure rotllo de Sant Antoni

Els clavaris de Sant Antoni. Foto d’Àngels Olaria Ibañez. c.2000

El cercle és la figura perfecta, perquè no té principi ni fi, és etern. Com els rotllos de Sant Antoni.

En moltes cultures els cercles representen el sol, o a déu, i és que el seu component màgic és evident: la natura recrea com una roda les estacions sense parar, i la humanitat feia cercles de pedra per espantar els mals esperits abans que hi hagueren sants.

Per això Sant Antoni queda protegit, tancat dins el cercle del seu fantàstic rotllo fet de pa i llavoretes d’anissets. Un rotllo senzill i discret, però sagrat perquè té la força de mantindre unida la comunitat: cada gener tots mengem del mateix pa, i persones i animals quedem emparats com el santet, tenim un premi al final del trajecte de fogueres purificadores.

Mentre hi hague un clavari disposat a passejar una nit de gener la imatge de Sant Antoni, n’hi haurà gent que voltarà les fogueres i farà una filera d’animals per treure rotllo a la porta de la Sala de la Vila. I un any més seguirem vius i protegits com a poble.

Visca el rotllo de Sant Antoni!

Miguel Tena, majoral de Sant Antoni 2018

Laura Tena. Sant Antoni 2018

Elles, de blanc

Una dècada després d’acabada la guerra, l’ambient de misèria i l’escassetat en general només podien amagar-se un poc si s’uniformaven els xiquets d’escola: d’una manera positiva les bates mos igualen -no deixen vore si per baix els vestits porten llacets nous o si estan recosits a pedaços- i mos fan sentir acollits dins el grup.

Però quan parlem de l’educació de les xiquetes, a les moltes discriminacions per raons de gènere cal afegir el valor del color de la roba, vigent ara al segle XXI, quan encara classifica les persones de color rosa o blau segons el seu sexe biològic. A la postguerra l’únic color possible per educar les xiquetes, que havien de ser mares de família després de casar-se a l’església, era la puresa virginal del color blanc.

A Vistabella els xics no van portar mai una bata de color blanc per anar a escola.

[Elles, de blanc] c.1947. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Imatges de companyia

L’any 1000 les parets de les xicotetes i fosques esglésies romàniques es pintaven plenes d’escenes bíbliques alliçonadores, i els fidels entraven per conèixer el cel i eixien atemorits de l’infern.

Aquesta didàctica del cristianisme, el fet de pintar els valors i les creences en imatges, li ha donat bon resultats al llarg de la història: no cal saber llegir per a captar d’un cop d’ull el missatge. Amb la impremta les estampes van popularitzar les crucifixions i les marededéus fora de les esglésies, dins les escoles i als calendaris.

Les estampes són les imatges religioses impresses, i al món rural han sigut emmarcades a les capçaleres dels llits, a les parets dels menjadors i a les entrades de les cases. Van substituir els amulets protectors fets de manolls d’herbes, i els xiquets feien col·lecció d’estampetes de santets abans que s’inventaren els cromos de futbolistes. De dubtós gust estètic, la seua companyia -entre la fe i l’esoterisme- ja no forma part de la nostra actualitat.

Foto CARMEN de Cabanes [La Sagrada Família a La Placeta] 1961. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El benifet del raval de Sant Joan

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un:  el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Nou anys de trenes

Un pentinat característic de meitat del segle XX i que en el pas dels anys ha caigut en desús són les trenes de les xiquetes. Herència pràctica d’èpoques quan les famílies no podien dedicar temps a rentar sovint ni pentinar diàriament les criatures, els cabells trenats dels anys 50 i 60 uniformaven les xiquetes tant o més que les bates d’escola.

Fins que es prenia la comunió als vuit anys, un sagrament que era socialment obligatori. Els cabells llargs de les trenes permetien fer monyos i recollits alts per lluir vels blancs amb els vestits de la festa de la comunió, o portar cabells llargs amb coronetes de flors.

Però als nou anys es tallaven les trenes a ras: un ritu de pas cap a l’edat adulta; amb l’inici de la pubertat les trenes s’havien acabat.

[Nou anys de trenes] 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Estrella Sáenz de la Torre

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De caça a La Torre Martines

La cacera a Vistabella és un esport professional. Estan regulats per llei tots els aspectes que tenen relació: vedats, escopetes, temps de cacera, animals per abatre… i hi ha una societat de caçadors que en controla el funcionament. Ara parlem d’una afició de temps d’oci.
Però va haver un temps que a tots els masos hi havia una escopeta. Conills, guatlles i perdius paraven a la cassola sense passar pel supermercat o la carnisseria. Els masos eren una unitat de producció i supervivència, era obligat aprofitar-ho tot.

Hem sentit contar que el tio Nelo del mas de Garrido, als anys 30 del segle XX, sempre que eixia de casa portava una escopeta de perdigons i tenia el rècord personal d’haver abatut d’un tret 7 perdius. Clar que primer havia posat un reng de gra de blat en un solc i havia esperat que elles es posaren en filera.

Al mas de La Torre Martines al Pla Avall, a finals dels anys 40, d’escopetes en tenien unes quantes. I un dia  de cacera era una festa, a vegades venien familiars, amics i veïns. I, com a mínim, tastar la carn de llebre estava garantit.

[De caça a La Torre Martines] ca.1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A la fresca

Quan arribava el solstici d’estiu, només passat sant joan de juny, en les pataques tardanes acabades de sembrar i en el blat al bancal encara per segar, a Vistabella començava un parèntesi de reunions a la fresca que s’allargava fins setembre.

A les vesprades, o a les nits després de sopar, xerrar en els veïns al carrer era el més paregut a l’oci i les vacances: paraules desconegudes al món rural.

El punt mig de La Plaça -coneguda també com a carrer Major- fa cantonada amb la Sala de la Vila i va ser durant molt anys el àgora de les tertúlies. Quan just davant la porta del cafè Penyagolosa hi havia la carnisseria del tio Natàlio i la tia Heliodora el rogle de cadires per xerrar a la fresca era un clàssic: d’hòmens, d’estiu, d’ombra.

[Tertúlia d’estiu a la plaça] c. 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El tupè d’Elvis a la porta de l’església

El cantant i compositor Elvis Presley, conegut com a Rei del Rock & Roll,  va provocar una autèntica revolució en el món de la música als anys 50 del segle XX, i se’l va identificar amb molts canvis socials: d’indumentària, de comportaments i de pentinat.  Va popularitzar entre els jóvens el tupè, aquella porció de cabells immediats al front, que es deixen més llargs que els altres i es porten pentinats enlaire i cap a darrere.

[El tupè d’Elvis a la porta de l’església] FOTO CARMEN de Cabanes, 11 de maig de 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El tupè d’Elvis va eixir dels Estats Units per imposar-se a tot el món, i amb gran mèrit va arribar a la porta de l’església de Vistabella, en uns anys que el poble estava més fora del mapa que dins: una carretera plena de pedres i corbes, i alguns aparells de ràdio eren les úniques vies de comunicació amb l’exterior. 

Elvis va ser l’amo fins que els Beatles van agranar la seua herència i van imposar els cabells llargs i llisos a tots els xics jóvens. També pels carrers de Vistabella.

Però eixa és una altra història que contarem en una altra ocasió.

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa, Aplec del Penyagolosa, Mancomunitat del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i ara ja ixen des del mateix territori. Anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimem i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

 

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Baixem al pregó

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres

Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Quan n’érem quasi quaranta

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

3-29

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

054espe

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

 

Visca Sant Antoni gloriós!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un pedrapiquer va marcar les pedres de damunt la porta de l‘ermita de Sant Antoni, en una es pot llegir ST ANTON i en l’altra 1728: només fa 289 anys d’això. Però segurament al mateix lloc ja hi havia una construcció anterior a aquesta data, perquè en el món rural el patró protector dels animalets i la ramaderia era imprescindible que tinguera un lloc dedicat. Sant Antoni va rellevar a l’antiga divinitat primitiva que protegia la fecunditat, els conreus i els animals.

Per tant l’ermita de Sant Antoni abans de la invenció de la fotografia estava assoletes i li va créixer el cementeri enganxat a finals del segle XIX, quan les normatives higièniques van obligar a edificar l’espai d’enterraments fora del casc urbà.

2

[Les càrregues de Celestino del tio Ramon del mas del Surdo] c.1970 Imatge aportada per Ximo Gual Arnau

La festa valenciana de Sant Antoni, encara que el món rural ha canviat totalment, es manté i és patrimoni a conservar: és una litúrgia d’identitat. d’allò que som col·lectivament. Compartim la màgia de la llum de les fogueres, donem valor a un senzill rotllo en llavoretes d’anís i el premi de guanyar en una correguda encara és una gallina viva.

Vistabella és un dels més de 320 pobles del País Valencià que fan la festa de Sant Antoni. De la tradició de les illes Balears vos copiem una jota, de molt fina ironia, que segur vos agradarà:

Sant Antoni, vos que sou

el patró dels animals

guardeu-mos l’Ajuntament,

l’alcalde i els concejals.

Neu de pantaló curt

No cal haver nascut a Vistabella per a saber que quan cau neu és perquè hem baixat de zero graus de temperatura. I això hui vol dir fred, bufanda, guants, botes i abrics.

Però als anys 50 del segle XX es vivia en escassetat i per a les xiquetes i els xiquets moltes vegades el fred significava només jersei de llana. I s’ha acabat.

15127515_10154746123858151_286091050_o

[Davant de la casa-quarter] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

15102121_10154747833588151_673342654_o

[Neu de pantaló curt] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

La neu sempre pinta cares d’admiració a grans i menuts, també a les portes de la casa-quarter de la guàrdia civil, perquè és un joc divertit abans de ser terrible gel. Els xiquets del quarter, com tots els altres xiquets del poble, vivien cada any amb cares de sorpresa i cames resistents la visita de la seua ració de neu en pantaló curt.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Argilagues

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

matanca_porc_1

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El Forn de Dalt no és medieval

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

La fira de Tots Sants

cartell_fira_1951

[Cartell de la Fira de Bestiar] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mari Carmen Garcia Monfort

Les fires de bestiar van ser habituals, per necessitat, en un món que basava la seua economia en l’intercanvi directe i en la possessió dels animals, tant per alimentar-se com per ajudar en les feines del camp.

Podem documentar la Fira de Vistabella dels anys 50 perquè s’ha conservat un cartell i perquè apareix citada en les Actes Municipals, que corroboren que durava tres dies.  El bestiar s’instal·lava a les eres i els taverners posaven paradetes on venien pastissos i se bevia el vi en barrals.

Al Tom 23 de les Actes Municipals i en data 28-09-1954 llegim ” (…) Comisión a Cs. para gestionar varios asuntos. Anuncios, propaganda y compra de piensos para la Feria de Ganados de los días 2, 3 y 4 de noviembre“.  La fira de 1955 també té reflex per escrit, el 10-12-55 consta que “(…) Dan cta. de la Circular de la Jefatura Provincial de Ganadería relativa a las condiciones para celebrar ferias ganaderas y solicitan celebración de Feria de Ganados para los días 2, 3 y 4 de noviembre próximo (…)”. I el 15 de desembre de 1956 consta “Se solicita autorización para la feria de ganado para los días 2, 3 y 4 de noviembre del año 1957″.

A l’entrar als anys 60 la Fira de bestiar va deixar de celebrar-se, però és l’antecedent directe de la Fira dels Oficis que es fa ara a Vistabella per Tots Sants.