Arxiu de l'autor: Elvira Safont

A la fresca

Quan arribava el solstici d’estiu, només passat sant joan de juny, en les pataques tardanes acabades de sembrar i en el blat al bancal encara per segar, a Vistabella començava un parèntesi de reunions a la fresca que s’allargava fins setembre.

A les vesprades, o a les nits després de sopar, xerrar en els veïns al carrer era el més paregut a l’oci i les vacances: paraules desconegudes al món rural.

El punt mig de La Plaça -coneguda també com a carrer Major- fa cantonada amb la Sala de la Vila i va ser durant molt anys el àgora de les tertúlies. Quan just davant la porta del cafè Penyagolosa hi havia la carnisseria del tio Natàlio i la tia Heliodora el rogle de cadires per xerrar a la fresca era un clàssic: d’hòmens, d’estiu, d’ombra.

[Tertúlia d’estiu a la plaça] c. 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El tupè d’Elvis a la porta de l’església

El cantant i compositor Elvis Presley, conegut com a Rei del Rock & Roll,  va provocar una autèntica revolució en el món de la música als anys 50 del segle XX, i se’l va identificar amb molts canvis socials: d’indumentària, de comportaments i de pentinat.  Va popularitzar entre els jóvens el tupè, aquella porció de cabells immediats al front, que es deixen més llargs que els altres i es porten pentinats enlaire i cap a darrere.

[El tupè d’Elvis a la porta de l’església] FOTO CARMEN de Cabanes, 11 de maig de 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El tupè d’Elvis va eixir dels Estats Units per imposar-se a tot el món, i amb gran mèrit va arribar a la porta de l’església de Vistabella, en uns anys que el poble estava més fora del mapa que dins: una carretera plena de pedres i corbes, i alguns aparells de ràdio eren les úniques vies de comunicació amb l’exterior. 

Elvis va ser l’amo fins que els Beatles van agranar la seua herència i van imposar els cabells llargs i llisos a tots els xics jóvens. També pels carrers de Vistabella.

Però eixa és una altra història que contarem en una altra ocasió.

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa, Aplec del Penyagolosa, Mancomunitat del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i ara ja ixen des del mateix territori. Anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimem i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

 

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Baixem al pregó

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres

Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Quan n’érem quasi quaranta

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

3-29

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

054espe

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

 

Visca Sant Antoni gloriós!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un pedrapiquer va marcar les pedres de damunt la porta de l‘ermita de Sant Antoni, en una es pot llegir ST ANTON i en l’altra 1728: només fa 289 anys d’això. Però segurament al mateix lloc ja hi havia una construcció anterior a aquesta data, perquè en el món rural el patró protector dels animalets i la ramaderia era imprescindible que tinguera un lloc dedicat. Sant Antoni va rellevar a l’antiga divinitat primitiva que protegia la fecunditat, els conreus i els animals.

Per tant l’ermita de Sant Antoni abans de la invenció de la fotografia estava assoletes i li va créixer el cementeri enganxat a finals del segle XIX, quan les normatives higièniques van obligar a edificar l’espai d’enterraments fora del casc urbà.

2

[Les càrregues de Celestino del tio Ramon del mas del Surdo] c.1970 Imatge aportada per Ximo Gual Arnau

La festa valenciana de Sant Antoni, encara que el món rural ha canviat totalment, es manté i és patrimoni a conservar: és una litúrgia d’identitat. d’allò que som col·lectivament. Compartim la màgia de la llum de les fogueres, donem valor a un senzill rotllo en llavoretes d’anís i el premi de guanyar en una correguda encara és una gallina viva.

Vistabella és un dels més de 320 pobles del País Valencià que fan la festa de Sant Antoni. De la tradició de les illes Balears vos copiem una jota, de molt fina ironia, que segur vos agradarà:

Sant Antoni, vos que sou

el patró dels animals

guardeu-mos l’Ajuntament,

l’alcalde i els concejals.

Neu de pantaló curt

No cal haver nascut a Vistabella per a saber que quan cau neu és perquè hem baixat de zero graus de temperatura. I això hui vol dir fred, bufanda, guants, botes i abrics.

Però als anys 50 del segle XX es vivia en escassetat i per a les xiquetes i els xiquets moltes vegades el fred significava només jersei de llana. I s’ha acabat.

15127515_10154746123858151_286091050_o

[Davant de la casa-quarter] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

15102121_10154747833588151_673342654_o

[Neu de pantaló curt] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

La neu sempre pinta cares d’admiració a grans i menuts, també a les portes de la casa-quarter de la guàrdia civil, perquè és un joc divertit abans de ser terrible gel. Els xiquets del quarter, com tots els altres xiquets del poble, vivien cada any amb cares de sorpresa i cames resistents la visita de la seua ració de neu en pantaló curt.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Argilagues

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

matanca_porc_1

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El Forn de Dalt no és medieval

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

La fira de Tots Sants

cartell_fira_1951

[Cartell de la Fira de Bestiar] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mari Carmen Garcia Monfort

Les fires de bestiar van ser habituals, per necessitat, en un món que basava la seua economia en l’intercanvi directe i en la possessió dels animals, tant per alimentar-se com per ajudar en les feines del camp.

Podem documentar la Fira de Vistabella dels anys 50 perquè s’ha conservat un cartell i perquè apareix citada en les Actes Municipals, que corroboren que durava tres dies.  El bestiar s’instal·lava a les eres i els taverners posaven paradetes on venien pastissos i se bevia el vi en barrals.

Al Tom 23 de les Actes Municipals i en data 28-09-1954 llegim ” (…) Comisión a Cs. para gestionar varios asuntos. Anuncios, propaganda y compra de piensos para la Feria de Ganados de los días 2, 3 y 4 de noviembre“.  La fira de 1955 també té reflex per escrit, el 10-12-55 consta que “(…) Dan cta. de la Circular de la Jefatura Provincial de Ganadería relativa a las condiciones para celebrar ferias ganaderas y solicitan celebración de Feria de Ganados para los días 2, 3 y 4 de noviembre próximo (…)”. I el 15 de desembre de 1956 consta “Se solicita autorización para la feria de ganado para los días 2, 3 y 4 de noviembre del año 1957″.

A l’entrar als anys 60 la Fira de bestiar va deixar de celebrar-se, però és l’antecedent directe de la Fira dels Oficis que es fa ara a Vistabella per Tots Sants.

Souvenirs d’escola

banderi_sencer2Els anys seixanta van ser la porta d’entrada a grans canvis. Al mateix temps que al món els Beatles i els Rollins Stones començaven a revolucionar el camp de la música,  i de la roba i els pentinats dels joves; a Vistabella les fotos d’escola es modernitzaven i es convertien en autèntics souvenirs per decorar les parets del menjador de casa, sense haver d’eixir del poble.

Els banderins de plàstic, en versió de fotos individuals, de parelles de germans o de grup, afegien un toc de color internacional a una dècada on tot era en blanc i negre, encara.

Si conserveu algun banderí d’escola i ens envieu la foto l’afegirem a la publicació.

1965_banderi_enrique

[El banderí d’Enrique del tio Arturo] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Etelvina Pitarch.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La noveneta del Loreto

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide  a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

 

gojos_loreto

 

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

 

 

 

 

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

Cinc minuts de 1964

Rafael Martín Garzarán va nàixer el 1930 al número 6 del carrer Sant Roc de Vistabella per casualitat: era el fill menut de don Laurentino, l’apotecari aragonès que portava la farmàcia.

Va viure els seus primers dos anys al Molí més Baix en la seua mare dida, Rosario Safont Robres, a la qual va visitar al llarg de la vida. Vivia a Barcelona, on va morir l’any 2004.

L’any 1964, en una de les visites, va gravar amb una càmera de super 8 imatges del poble i també de Sant Joan de Penyagolosa. Del poble es pot contemplar la costereta que baixe de la piscina al raval de Sant Roc, les Costes, les Forques i les eres, encara que costen de reconèixer. De Sant Joan es contempla el grandiós om de l’entrada ja desaparegut, la font coberta i el pati interior de l’ermita pintats de calç.

Inaugurem amb este vídeo el canal de youtube de l’Arxiu de Vistabella on anirem aplegant totes les imatges en moviment relacionades amb el territori que trobem o que ens envieu.

germans de llet_1931

[Germans de llet] 1931 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Exposem al cafè Penyagolosa

imatge_expo

 

El cafè Penyagolosa està al mig de la plaça i ha sigut testimoni privilegiat del segle XX a Vistabella de Maestrat. Després del tio Antonio Porcar, dins les seues parets de rajoles de colors Juanito i Amparo van donar molta conversa en platets d’olives i de sèpia. Darrere de la barra, tota la família del tio Secundino Vidal de L’Aigua Lavall va aprendre a fer cafès. I la família d’Odilón i Lola, que va fer rogles d’hivern a l’estufa de ferro, i rogles d’estiu a les cartes. I Alfonso i Carmen, que van pujar de baix. I Hugo i Rocio, del Mas de Pessetes, que van posar tòfona a les pataques i música als dissabtes. I Paulina i Ramon, que van abaixar la persiana per Tots Sants.

Però el dia 5 d’agost a les 19.30 de la vesprada tornarem a obrir l’emblemàtic cafè Penyagolosa per convertir-lo en sala d’exposicions! Farem la primera mostra de l’Arxiu Fotogràfic i durant el mes d’agost tornarà a ser un espai de reunió i conversa, on es podran admirar 40 fotografies de Vistabella i els de Vistabella des de 1900 a 1950.

Esteu convidats a l’Exposició “Retrats de la caixeta“, una selecció del fons local d’imatges de l’Arxiu que hem preparat amb l’ànim de crear coneixement per augmentar l’interès i la consciència sobre el nostre patrimoni.

Tot està batejat, diu Jesús Bernat

El filòleg Jesús Bernat Agut farà una xarrada el dia 5 d’agost a les 18.00 hores a l’edifici de l’antiga presó. Vol agrair l’ajuda que durant molts anys  ha tingut de part dels seus informadors sobre la toponímia del territori, per això explicarà en directe el procés i les anècdotes que ha viscut per crear la seua tesi doctoral, la que ha servit per normalitzar els nostres mapes.
informants
Jesús Bernat, després de voltar els termes d’Atzeneta, Xodos i Benafigos, va començar a passejar pel nostre territori l’any 1998, acompanyat per Salvador del Tossalet (un esquilador d’aquells de la colla de Xodos), Ramon de l’Albagés i Raimundet. Després van vindre Raimundo del Tossal, Manolo del Mas de la Torta, Basílio del mas de la Lloma, Otílio del mas de Gil, Navarrete del mas de Trigos, Encarna del Mas de Rosca i molts altres: mireu el seu aclaridor mapa d’informadors de Vistabella.

Tots els noms de tradició oral dels nostres veïns han sigut estudiats i fixats per Jesús sobre el paper, per això hem recuperat un tossal d’Esclaramunda, una Foia d’Ores i un pouet d’en Porcar.

Vingueu el dia 5 d’agost a la conversa que tindrem a l’antiga presó i sabreu per què “Tot està batejat. Els noms de lloc del nostre terme“.

IMG_1948

Abrics d’estiu

abrics_destiu

[Abrics d’estiu] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez García

Abric i estiu són paraules de sentit contradictori, però només aparentment. Si vius als 1.249 metres d’altura de Vistabella saps que et cal roba que no fa falta vora mar: algunes paradoxes es desfan al Collao -acabats de superar els 1.000 metres- i quan arribes al Coll del Vidre ja no tens contradiccions ambientals: fa fred.

La moda dels abrics blancs dels anys quaranta va arribar a Vistabella a finals de la dècada, en tenim constància en diverses imatges, i els guants de mudar només es portaven per anar a missa com a complement estètic, per tant totes les jovenetes de divuit anys volien tindre els dos complements, per vestir iguals de manera diferent. De sempre, la pertinença a un grup ens protegeix.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’obra de Joan Tell

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

La bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa

c1954_provesso

[La bandera roja de Sant Joan] c.1954 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

A Sant Joan de juny de l’any 1954 poca gent podia pujar en cotxe a l’ermita, molts arribaven en carro, en matxo o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets.

Però, com cada 24 de juny, la provessó va anar precedida per la bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa, per la més grossa, la que es conserva a l’església i només ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos hòmens per fer torns per poder-la passejar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La persiana de l’estanc

Va haver un temps llarg, antic, tradicional i lligat a l’entorn quan totes les portes i les finestres eren de fusta. Les portes eren grans per a deixar entrar el carro i les finestres eren menudes per a no deixar eixir l’escalfor. Però la revolució dels anys 60 va portar la modernitat: va créixer la mida de les finestres, es van perdre les mànegues dels vestits de les xiques, vam patir una invasió de portes metàl·liques -que se va emportar per davant magnífics arcs d’entrada-, i les joves ja podien ensenyar els genolls.

I com a mostra dels canvis estètics i formals va aparèixer la persiana de plàstic de l’estanc del Dau.

estanc_lola

[La persiana de l’estanc] c.1965 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

_del_Maestrat

Detall de la foto “Grup d’excursionistes a la plaça de l’Església de Vistabella del Maestrat”. 1981. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Camil José Guiu.

Festa del llibre 2016: llibres lligats al territori

Llegir i entendre és alguna cosa;
llegir i sentir és molt;
llegir i pensar és tot el que es pot desitjar.

Creació d’un autor anònim que fem nostra perquè replegue l’esperit del 23 d’abril, la festa del llibre. Per celebrar-la, i perquè pugueu triar, vos recomanem dos llibres ben diferents però lligats als territori:

fem_safareigFem safareig, d’Agnès Vidal i Vicedo (Edicions del Bullent) Un llibre entretingut que dóna veu a trenta dones que anaven a rentar als llavadors, un espai que era un veritable centre social on es podia xerrar de tot.

L’obra porta incorporades fotografies de llavadors reals, de manera que dóna valor a aquestes construccions que formen part del patrimoni material que encara conservem als pobles menuts, i també posa de relleu el patrimoni immaterial relacionat en una activitat quotidiana vinculada al treball de les dones.

tragedies_silenciades

 

Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià, de Raül González Devís (Editat per la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili)

Un fenomen silenciat i no prou investigat: la repressió franquista a finals del anys 40 a les comarques del nord de Castelló. Les tragèdies humanes succeïdes i la dificultosa localització i tractament de les fonts donen com a resultat una obra necessària per a entendre el nostre fosc i conflictiu passat immediat.

A més d’explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària repressiva franquista, l’autor descriu els casos més flagrants de violència entre 1945 i 1951. Des d’Els Ports fins al Maestrat, passant per l’Alcalatén i La Plana es produïren autèntics crims d’Estat que, a més d’esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no, i de buidar de pluralisme polític la zona, van ajudar a estabilitzar el seu sistema dictatorial i a garantir la seua hegemonia. I van crear una por palpable fins avui en dia.

Feliç dia del llibre!!!

Cànter o canterell

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

sedone_març

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

De Vistabella a Mauthausen

Jose_robres_monferrer

Partida de naixement de Jose Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella

José Robres i Alejandro Folch van nàixer a Vistabella només en 7 anys de diferència, un al mas de Xaparra i l’altre al carrer del Roser, per això és probable que s’arribaren a conèixer encara que segurament van créixer per separat. Sabem que la família d’Alejandro va emigrar i es va instal·lar a la província de Barcelona: van viure al carrer del Pont 22 de Caldes de Montbui, on el seu germà Ramon va arribar a ser regidor de l’Ajuntament per la CNT el 1936.

Però José i Alejandro no només van coincidir en el lloc del seu naixement,  les circumstàncies tràgiques dels anys d’història que els va correspondre viure els van tornar a unir en el seu trajecte final: els dos van morir l’any 1941 empresonats al mateix camp de concentració dels nazis, a Mauthausen, al nord d’Aústria.

Partida de naixement d'Alejandro Folch. Registre Civil de Vistabella

Partida de naixement d’Alejandro Folch Gómez. Registre Civil de Vistabella

Això significa que van lluitar per la causa republicana i que, en perdre la guerra, es van haver d’exiliar cap a França, i allà van coincidir amb la segona guerra mundial: els republicans empresonats a Europa pels nazis alemanys eren classificats als camps de concentració com a presoners polítics (portaven un triangle roig a la roba que els identificava), però al de Mauthausen van tindre pitjor identificació, eren considerats com a apàtrides (portaven un triangle blau).

Dels més de 7.000 presoners espanyols tancats en camps de concentració nazis, només en van sobreviure 2.000.

 

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Alejandro Folch Gómez, nascut el 06/08/1910 a Vistabella del Maestrat, fill de Dolores i Alejandro, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 56.568, va entrar a Mauthausen el 25/01/1941 amb el núm. 3857, va passar al camp de Gusen el 24/07/1941, on mor el 19/10/1941, als trenta-un anys d’edat.

José Robres Monferrer, fill d’Aurelio José i Eliodora va nàixer el 1903 al mas de Xaparra, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 36.637, va ingressar a Mathausen amb el número 4370 on va morir el 31-XII-1941 als trenta-set anys.

Dades recuperades de: Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa, editada pel Ministeri de Cultura de España el 2006

Banc de la memòria democràtica. Generalitat de Catalunya

Informació al web Vallesans als camps nazis, treball de recerca de Núria Sala.

Informació al web Deportados.

Sobre la repressió d’altres presoners de Vistabella vegeu també: Últim ajuntament de la República

Reportatge al Diari Mediterraneo de 20/03/2016 de Xavi Prera. La vida y la muerte, de Vistabella a Mauthausen.

El cafè de Martín

tiomartin

FOTO CARMEN de Cabanes [El cafè de Martín] 16/09/1962 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

 A Vistabella sempre van haver tavernes, com a lloc de reunió i distracció per als hòmens. El gotet de vi, la conversa i unes banquetes baixes per a assentar-se eren les característiques bàsiques. Però, ben entrat el segle XX, els cafès van aportar les cadires altes, les camises blanques dels cambrers i les tassetes amb platet. També van afegir dos sorolls: les fitxes del dòmino sobre les taules de marbre i un aparell de televisió en blanc i negre. I les dones podien anar els diumenges, acompanyades.

El cafè d’Els Arcs ocupava un primer pis amb tres balcons des d’on es podia controlar tota la plaça, tenia cambrers i aprenents, i  Martín estava al comandament de la peça principal: la cafetera.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Desitjos per al 2016

El nostre territori té molts raconets on poder compartir amb algú una conversa sense presses, ben arrecerats, en un marc natural de pedra i fusta.

A tots els que feu l’esforç de seguir-nos en la defensa de la nostra memòria vos desitgem un nou any 2016 ple de raconets al sol.

vistabella 2016

Les gallines de Pedro i els gats de la tia Dolores. 2015. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Nosaltres, per avançar en la construcció de l‘Arxiu i preservar el patrimoni de tots, hem començat a escriure la Carta als Reixos d’Orient, i els demanarem:

  • Un  pressupost fix: mantindre el treball fet i millorar les condicions de l’Arxiu Municipal.
  • Materials específics de conservació per guardar correctament els documents.
  • Un model de gestió dels documents administratius.
  • Ajuda per publicar un bon llibre amb les magnífiques fotos de les exposicions virtuals i també per fer una exposició real amb les nostres meravelles documentals.

I alguna cosa ens concediran perquè hem treballat molt i el nostre patrimoni s’ho mereix.

Els millor desitjos per al 2016!

Foto de portada:  Sílvia Olaria Ibáñez

La sega, de Martí Domínguez

Gràcies Martí.
Per donar-nos als masovers la veu que mai no vam tindre.
Per fer etern un paisatge de pataques i blat.
Per ser valent, i dir clar i ras que la nostra vida no valia res.
Per fer la justícia de publicar el nostre patiment.
Per entendre els valors impagables del nostre món,
i convertir-los en poesia.
Gràcies Martí del mas de Pep del tio Solanes del Pla Amunt de Vistabella de Maestrat.
Per ser un dels nostres.
Perquè un és de tants llocs com li caben al cor.

No teniu opció, heu de llegir “La sega“: una novel·la necessària i vital, magnífica i valenta. Recomanada per veus de prestigi ha venut la seua primera edició en només un mes!

L’escriptor, periodista i científic Martí Domínguez ha recreat les històries de maquis i guàrdies civils que hem sentit explicar a mitja veu els que som de Vistabella del Maestrat.  A mi només m’agradava escoltar les que acabaven bé, com aquell 12 d’octubre -festa de la guàrdia civil- quan els maquis van serrar, amb un tronçador, quatre postes de la línia elèctrica que baixava d’El Puerto, i van deixar el poble sense llum i sense festa.

Però “La sega” és més que això: la nostra toponímia, la nostra neu, els nostres desapareguts, les nostres muntanyes i els nostres camins seran per sempre part de la literatura perquè han ajudat a dibuixar un món -ara ens coneixerà molta gent- que defensa la dignitat dels nostres masovers. La nostra.

Un cel de mentida

Als anys 40 Vistabella no estava a una passa del cel.

Les xiques de vint anys portaven el cap tapat en una mantellina negra els matins dels dies de festa i pareixien dones de molta més edat. Els xics no volien portar brusa negra i es compraven una jaqueta de mudar que sempre tenia les butxaques molt buides.

En aquells anys de fam, tant durs, a Vistabella el cel el portaven de fora. Un dia a l’any pujaves a l’avioneta i podies sobrevolar el port de Barcelona i vore el monument a Colom en primer pla. Després plegaven els dos llenços i se’l tornaven a emportar: al poble quedava el cel net de color blau, però no es podia tocar en la mà.

7

[Un cel de mentida], c.1940. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

Receptes de dolços

La rebosteria i els dolços a Vistabella tenen una base d’ingredients senzills que, amb poques variacions, poden crear cascaranyes, pastissets, magdalenes, panquemaos, rotllets i coques de mida.

A la casa que l’ajuntament ha heretat de Gregoriet Tena hem trobat algunes receptes que sa mare, Dionísia Monfort, va escriure en els anys 40 i 50 del segle XX: era cuinera d’encàrrec per a festes i celebracions. Cal destacar per un costat que l’analfabetisme era elevat i moltes dones de la seua edat no sabien escriure, i per l’altre costat que era escàs el paper: hi ha una recepta escrita sobre un full del metge del poble on apareix el seu nom al revers, i una altra sobre un paper de la tenda de teixits de Laurentino Castillo i Antonia Safont.

dionisiamonfort                       [Dionísia Monfort], c.1920. Arxiu fotogràfic Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Ara podeu provar de fer a casa els dolços que la tia Dionísia elaborava fa 70 anys.

Les padrines

A inicis dels anys 60 l’Església Catòlica va dur a terme actes diversos a moltes poblacions agrupats en el nom de Cruzada de la Bondad: “Hacer bien y hacernos querer bien” era el lema que tenia com a objectiu tapar les diferències i les ferides que havien quedat entre les famílies després de la guerra. Les xiquetes i xiquets s’agrupaven en equips de 8 o 10 per a fer activitats, les famílies havien d’ajudar a organitzar desfilades i a fer dolços, els mestres havien de col·laborar i l’ajuntament facilitar qualsevol necessitat. Però era el rector del poble qui ho coordinava tot.

se done oct15

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les padrines], 15/06/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch.

A Vistabella una de les activitats de la Cruzada de la Bondad era fer de padrina: cada xiqueta era padrina d’un vellet o velleta de l’asil d’ancians de Castelló. L’apadrinament consistia en enviar-li algun dolç elaborat a casa i en escriure-li per fer-li companyia.  Els 10 vellets apadrinats a Vistabella van pujar de visita el diumenge 15 de juny de 1963 i van dinar a casa de les seues padrines. Elles -i tot el poble- els esperaven al Dau amb un ram de flors.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Acte commemoratiu de la Biblioteca Joaquim Osset Merle

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ja ho sabeu: el 10 d’octubre, dissabte, teniu a la Biblioteca de Vistabella “Joaquim Osset Merle” un dia de presentacions i xerrades amb Miquel Osset, membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica i representants de l’Ajuntament.

No falteu!!!

FINAL BIBLIOTECA

Escrig, jugador del Barça

Escrig_1933 Va néixer a Vistabella a les 2 de la vesprada el 29 d’octubre de 1907. Era el segon fill de Juan Manuel Escrig i Josefa Lliberós, i encara que el secretari es va equivocar i el va inscriure com a Manuel, després d’afegir una gran S per damunt la M, li van posar Samuel de primer nom i Narciso -el sant del dia- de segon.

Aquesta errada del secretari només era un presagi, perquè també trobarem escrits els seus cognoms amb incorrectes variants: Escrich, Escritx, Liberos…

El 1925 va jugar al Granollers, després va passar pel Manresa, per l’equip Europa i pel Múrcia. Va arribar al Barça la temporada 1932-1933, i ho trobem documentat en diferents portals. Els següents equips on va jugar van ser l’Hèrcules i el Badalona. I aleshores va arribar la guerra.

Samuel Narciso Escrig Lliberós, a més de ser davanter de futbol, va ser litògraf i va viure a Barcelona on va morir el 1975.

acta_naixement_Escrig1        acta_naixement_Escrig2

Fraus electorals des de 1931 a 1936

El catedràtic d’Història Francesc Mezquita Broch ha estudiat la documentació existent tant a l’Arxiu Municipal de Vistabella com aquella publicada en la premsa de l’època i, en contrastar-la amb els fets històrics, ha dibuixat unes conclusions que avalen una real falta de democràcia en les 4 convocatòries electorals que es van celebrar durant el període de la República al nostre poble.

Dins les VI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat el professor Mezquita va dictar una conferència amb aquest estudi. En publiquem un breu resum.

Les eleccions a Vistabella durant la II República

En el període (1931-1936) es duran a terme unes eleccions municipals i tres eleccions generals al Congrés dels Diputats que significaran el comportament electoral  dels veïns de Vistabella durant la II República. En el qual influirà el caciquisme i l’analfabetisme del 70’6 % en el cens electoral de Vistabella de 1935 (84’6 % de les dones).

En les municipals del 12 d’abril de 1931, eixirà elegit un ajuntament conservador, ciervista, deia la premsa, a pesar l’intent d’impugnació per part dels republicans davant del Govern Civil. L’alcalde fou Enrique Pitarch Monfort, i els regidors: J. Vicente Robres, F. Moliner Centelles, R. Safont Clerig, J. Vicente Peris, A. Garcia Orenga, R. Vicente Tena, L. Monferrer Tena, P. Salvador Peris i C. Tena Edo.

En les eleccions generals de juny de 1931, els resultats de Vistabella van tenir el mateix sentit que els de la província i els d’Espanya, és a dir el triomf de la coalició republicana socialista. En les de novembre de 1933, el triomf del partit radical i de la CEDA a nivell de l’Estat que donarà lloc al Bienni Negre, va ser seguit igualment a Vistabella, amb xifres sospitoses de manipulació (sense cap vot per les esquerres).

En les de febrer de 1936 que significaran el triomf del Front Popular a l’àmbit de l’Estat, a Vistabella representarà el triomf de les dretes, amb unes xifres sospitosament “arrodonides”. No obstant això, els resultats de les últimes eleccions, van posar en dubte la legitimitat de l’Ajuntament vigent des de 1931, per la qual cosa, una ordre del Govern Civil determina la seua destitució i el nomenament d’una Comissió Gestora, al cap de la qual es posa Rodrigo Edo Campos i de regidors: F. Peris Escrig, R. Fabregat Salvador, J. Safont Monferrer, A. Pitarch Sales, R. Escrig Escrig, R. Gual Miravet, E. Safont Solsona, F. Tena Edo i J. Garcia Folch. Aquesta Comissió Gestora regirà Vistabella fins l’inici de la Guerra Civil.

48-AYTO. PROV. FRANQUISTA3-6-38

Acta de constitució de l’Ajuntament provisional el 03/06/1938 a l’entrada de l’exèrcit dels nacionals

Biblioteca Joaquín Osset Merle

L’Ajuntament, en el ple municipal del 18 de juliol de 2015 i a petició del GRMHC i del col·lectiu de persones voluntàries que gestionen la biblioteca, ha aprovat la denominació de “Biblioteca Joaquín Osset Merle” en record i homenatge al mestre que va treballar i viure a Vistabella el 1936, i que va morir en la defensa dels ideals republicans.

Joaquín Osset Merle (1893-1936) va ser mestre de Vistabella i sabem que “eixia en les fresquetes nits d’estiu a la porta de sa casa per escoltar la guitarra de la mestra, Carmen Sirera Giner“. Ell va ser afusellat  i ella, en canvi, va superar la depuració de docents de la dictadura i va tornar a exercir de mestra al poble. Açò i altres moltes dades les podeu  llegir al web Huellas de la Canción Perdida: blog on es parla també del llarmetratge “Canción Perdida”. Un documental produït per la productora Sociedad de la Comunicación sobre un projecte de Nacho Sirera, net del Capità Sirera, director de la cinta que ha comptat amb la col.laboració destacada de Miguel Osset, net del tinent Osset  a més de diferents institucions, persones i associacions.

Miquel Osset Hernández ens ha fet una ressenya biogràfica de s’abuelo:

Joaquin Osset MerleJoaquín Osset Merle va néixer el 15 de febrer de 1893 a València. La seva era una família de llarga tradició al Maestrat, doncs el cognom Osset està documentat al segle XIII i posseïa casa
pairal a Cantavieja, on diversos Osset van tenir el càrrec de “bayles”.

Joaquín era fill de Miguel Osset Rovira i Carmen Merle Vargas. La família Merle procedia de França, de la zona de Bordeus. Havien arribat a Dènia fugint de la Revolució francesa, i allà van
prosperar i assoliren un ric patrimoni.

Joaquín féu estudis de Magisteri i militars. Va arribar al grau de Tinent d´Infanteria, encara que una vocació no massa ferma i la Llei d´Azaña de reforma de l´estament militar l´any 1931, el van fer deixar de banda la carrera militar. Joaquín casà amb Carme Roca Monfort i com a fruit d´aquest matrimoni van néixer dos fills: Miguel i Carmen.

Joaquín Osset Merle va ser destinat com a mestre a Vistabella el curs 1935-1936. Tenia
clares simpaties republicanes i allà s´incorporà com a Secretari a la secció local d´Unión Republicana. Al llarg del curs 1935-1936 deixà un excel·lent record entre els alumnes, tal i com recorda amb claredat l´Àngel Tena, a qui Joaquín Osset donava classes fora d´horari escolar els dies que no podia anar a escola per haver d´atendre les tasques agrícoles familiars .

Amb motiu de l´aixecament militar del 18 de juliol de 1936, Joaquín Osset és anomenat comissionat per informar al Governador civil de la situació a Vistabella i tot seguit és requerit per a reincorporar-se com a militar al grup de comandament de l´anomenada “Columna Casas Sala”, pel nom del diputat per Castelló Francesc Casas Sala i que era també liderada pel Coronel Hilario Fernández Bujanda. Es tractava d´una columna mixta, composada per prop de mil homes, integrada per milicians procedents de Castelló, València, i voltants, i pel cos de guàrdies civils de Castelló. Tot partint de Castelló, es volia la ràpida recuperació de Terol per a la República.

Joaquín Osset recupera el seu comandament com a Tinent d´Artilleria i s´incorpora a la Columna el 25 de juliol de 1936. Pocs dies després, i amb motiu de la traició dels integrants de la guàrdia civil de Castelló a l´alçada de la Puebla de Valverde, Joaquín Osset és detingut conjuntament amb la resta d´autoritats de la Columna, jutjat de forma sumària i afusellat a Terol.

ACTA D’ACORD PER DONAR EL NOM D’AGÈNCIA DE LECTURA JOAQUIN OSSET MERLE

7.-agencia lectura

2015-08-27 20_23_45-7-agencia-lectura-1.pdf - Adobe Reader

Article de Consol Aguilar Ródenas el 03.05.2016 al diari LEVANTE sobre els Mestres de la II República on també apareix Osset Merle.

Antonio Giner.  Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC)

Mantellines i escapularis el 1958

se done juliol1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 se celebrava la festa del Cor de Jesús el divendres posterior al segon diumenge de Pentecosta. Al juny, per tant. Aquestes imatges, en canvi, són del 15 d’agost. En tot cas, les dones eren les protagonistes, cada any un grupet diferent. Anaven al forn a elaborar dolços: rotllets i cascaranyes per al dia de la festa grossa, contractaven un dolçainer i un tabalet que arribaven al poble amb l’autobús de línia, i se compraven un vestit negre nou. Per al Ball Rodat cada una de les festeres convidava 2 parelles de balladors i balladores que dansaven en el seu nom i ocupaven els primers llocs -per ordre rigorós- al costat  dels  músics, després s’afegien a la renglera tots els que volien ballar. La festa sempre començava en una missa, i a l’eixida unes dretes i les altres assentadetes en catrets, però totes en mantellina i escapulari, miraven el retratista amb submissió. se done1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’herència de Gregoriet

20setembre1964_Sali_caixaGregoriet

FOTO CARMEN. [Gregorio Tena i Rosalia Gonell] 20/09/1964. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Eliseo Gregorio Dionisio Tena Monfort va néixer el 9 d’octubre de 1918 en una casa del carrer Major de Vistabella. Era el primer fill -i seria l’únic- de Gregorio Tena Garcia de 32 anys i de Dionísia Monfort Salvador de 26 anys. Va morir als seixanta-quatre anys a Castelló el febrer de 1982  sense fills ni parents propers, per això l’Ajuntament de Vistabella té ara la propietat de sa casa del carrer del Forn Vell.

La tia Dionísia va enviudar jove i als anys 40 era l’encarregada del racionament del pa i als anys 50 cuinava per a les festes i celebracions: tenim algunes anotacions seues de receptes de magdalenes, galetes i pasta de mida. Gregoriet sempre va viure amb sa mare, era escrivent i feia una magnífica lletra gòtica amb tinta i ploma que podem admirar en molts dels papers redactats al poble: gran part dels llibres de família del segle XX mostren els noms amb els seus caràcters punxeguts i uniformes.

Va ser el secretari del Sindicat (únic i vertical de la dictadura), que a Vistabella prenia la forma de la Hermandad de Labradores y Ganaderos – conegut popularment com “La Germandat”: expedia les cartilles dels agricultors i els feia els cobraments de les iguales.

Molt aficionat a la música i el ball, ens ha deixat a sa casa les fotos de la festa dels quintos d’alguns anys on podem vore que era tocador de castanyetes i que acompanyava la rondalla. Gran ballador, era molt buscat per al Ball Rodat i acostumava a ser el primer de la filera en una època en què el lloc ocupat per ballar definia el rang.

Juntament amb la casa on va viure també hem heretat les seues fotos que ara passen a formar part de l’Arxiu.

L’hem volgut presentar per als qui no sabíeu qui va ser: ja que tots som, d’alguna manera, hereus de Gregoriet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

La noguera del carrer Sense Cap

A Vistabella l’any 1965 va arribar l’aigua corrent a les cases: es van foradar tots els carrers en una trinxera solidària i, quan es van enterrar els tubs del clavegueram i les canonades de l’aigua potable, pareixia que havien amagat un tresor i sobrava més terra de la que s’havia extret. Per això un any més tard al carrer Sense Cap hi havia un cavalló de terra, ideal per a que els xiquets pogueren jugar.

6

1965. [La noguera del carrer Sense Cap]. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Des de 1965 fins ara tots els carrers del poble han evolucionat, la terra i les pedres han desaparegut: ara són anivellats, pràctics i fàcils de netejar. Els anys també s’han endut els canyissos de les portes, han tret els mocadors negres i les faldetes de les ueles, i s’han emportat els velets i els vestits de dol. I la noguera del carrer Sense Cap. Ara hi ha testos en flors a l’estiu, per a compensar que les fulles de la seua noguera ens miren des del passat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La vespa de la retratista

1957_8novembre-1

[La vespa de la retratista] FOTO CARMEN de Cabanes. 8 novembre 1957 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paco Salvador i M.Carmen Vicente

A Carmen, la retratista de Cabanes, li devem molt: la seua càmera de fotos va ser testimoni únic de molts moments de la nostra història recent.

El divendres dia 8 de novembre de 1957 capturava aquesta imatge a les eres d’entrada al poble (actual espai ocupat per la piscina municipal): un grup d’amigues s’ordenaven darrere del vehicle amb el que Carmen Sidro Muñoz, la Xata, havia fet el trajecte des del seu poble, una vespa que encara conserven els seus descendents. Una foto en divendres significa que durant dissabte i diumenge n’hi havia alguna festa especial, i molta gent per retratar. Carmen arribava amb impermeable de color clar i mocador al cap, feia nit a La Cotxera del tio Eduardo i la tia Rosa (actual restaurant Pico Peñagolosa) i, a cada visita, portava les còpies dels retrats de la festa anterior.

Les seues fotos estan repartides per totes les cases de Vistabella i, a més de ser xicotetes joies en blanc i negre, porten darrere la impressió de la data en color violeta. Sempre li agrairem els dos detalls.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Teniu Gojos de Sant Joanet en paper?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 Regireu per casa, pregunteu a les mares i els abuelos. De quin any són els vostres? Entre tots podem arreplegar la millor col·lecció de Gojos de Sant Joan de Penyagolosa. Aquells que aneu a la primera romeria de l’any -des de Vistabella al santuari- aquest mes de maig aprofiteu per preguntar, i ens ho dieu.

Els Gojos, també poden dir-se Goigs, són unes composicions poètiques que vénen (algunes) des de l’Edat Mitjana i que es fan en honor dels sants. A Vistabella tenim els de Sant Bertomeu i els de la Verge del Loreto, a més d’aquests més coneguts de Sant Joan.

Si regirem els materials que s’arrepleguen en el Bloc dels Gogistes Valencians trobarem algunes de les edicions dels gojos en honor de Sant  Joanet. Però també en trobem a la Biblioteca Nacional de España i a la Biblioteca de Montpellier. Com veieu han arribat molt lluny!

I per saber molt més sobre els gojos una lectura obligada:

Pons i Serra, Amadeu (2005). “Exposició:  Quin goig de goigs”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny).

23 d’abril: homenatge a John Langdon-Davies

La magnífica tradició del dia de Sant Jordi: regalar un llibre, va ser adoptada per la UNESCO i ha fixat el dia 23 d’abril com a Dia Internacional del Llibre. Afegim dos detalls que fan molt al cas: William Shakespeare va morir el 23 d’abril de 1616 (segons el calendari julià, perquè segons el gregorià va ser el 3 de maig) i Miguel de Cervantes va ser enterrat el mateix dia (havia mort el dia anterior), aixina que el 23 d’abril ha quedat consagrat com un homenatge a la cultura impresa.

Des de l’Arxiu volem recomanar-vos un llibre especial per llegir i regalar: “Darrere les barricades” de John Langdon-Davies.

Els nostres motius:

  • Perquè  és del 1936 i no s’havia publicat mai ni en català ni  en castellà: una novetat de quasi 80 anys!
  • Perquè el va escriure un periodista anglès que ho va viure en primera persona.
  • Perquè no ho saps tot d’aquells fets, i la història oficial mai no s’ajusta a realitat.
  • Perquè és un relat senzill sobre la vida quotidiana que et transporta de manera cinematogràfica a uns carrers plens de gent, i plens d’il·lusió i esperança.
  • Perquè només si coneixes el passat pots rectificar el futur.

També volem suggerir-vos un documental que complementa la lectura. Es tracta de : «Tierra de España». de Joris Ivens (1937)

La mestra donya Carmen

Mestra de Vistabella del Maestrat durant més de vint anys. Filla de José i Josefa, va néixer a Murla (Alacant) el 14 de juliol de 1877. Va entrar al cos de mestres el mes d’octubre de 1908:  va fer les pràctiques a València el curs 1906 -1907, després va estar destinada a la província d’Alacant primer i a un poblet de la província de León després.  A Coratxar va arribar de mestra el 1910 i va viure allí durant 8 anys. Finalment el 1918 va arribar a Vistabella, era rei d’Espanya Alfons XIII, va seguir exercint durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, i encara vivia al poble quan va començar la guerra.

carmen sirera ginerc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

Després de la guerra, els franquistes van fer en tot el professorat una duríssima política de depuració. El decret de 8 de novembre de 1936 -signat per Franco- marcava el camí a seguir: “[…] se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública […] extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria“.

tiaAmparoc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

2

c.1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Es van crear Comissions Depuradores Provincials que van revisar la vida privada i pública de tots els mestres (conducta moral, religiosa, política…) per decidir si se’ls permetia continuar ensenyant o no, i en cas de continuar en el magisteri, decidir si se’ls havia de castigar o no. Es van fer peticions d’informació dirigides als alcaldes, als rectors i als comandants de la Guàrdia Civil.  L’expedient de depuració de donya Carmen conté un informe del 17 d’abril de 1937 escrit per l’alcalde Enrique Pitarch on es pot llegir: “habiéndose captado las simpatías del pueblo por su actuación y moralidad“. També consta un document del Jefe de Falange de Vistabella, Recaredo García: el va signar el 17 d’abril de 1939 i diu d’ella “observó buena conducta por todos los conceptos, siendo de muy buenos antecedentes políticos y religiosos“.  L’alcalde en funcions, Juan Pons, signava un altre informe el mes de maig de 1939 sobre donya Carmen: “no manifestó ser simpatizante de ningún partido político ni sindical“. En un dels documents signats per José Escrig Barberá -mossèn Pepet- es pot llegir “se portó como lo debe hacer todo aquel que ama la España Nacional“, i en el redactat del comandant de la guàrdia civil llegim: “señora muy cristiana y afecta a la Causa Nacional“.
En resum: donya Carmen va tindre sort, ningú no la va denunciar i el seu expedient de depuració va ser resolt el 29 de febrer de 1940. I la van deixar seguir treballant. A Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les pedres del carrer d’El mur

Les xiques de Santa Teresa feien la ronda pel poble el 15 de setembre de 1963. Les acompanyaven les cosines menudes, i eixia la gent de les cases a vore quin vestit era el millor. Fadrines, amb guants blancs i de negre rigorós, coronades per “mantilla y peineta”: una mantellina de blonda negra damunt d’una teja.

Tot un ritus d’iniciació, que les feia ja casadores, promocionat i controlat des de l’església: l’uniforme era una còpia de les acompanyants de les processons de Setmana Santa.

Dones sense drets però valentes que, dalt d’uns talons d’agulla finets, eren capaces de caminar amb correcció per la costereta del carrer d’El Mur plena de pedres.

el mur

FOTO CARMEN DE CABANES. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Segona edició d’El Temps Perdut

pres_Argot1

Imatge enviada per Josep Lluís Ruiz Guasch

 

El dia 24 de març de 2015 s’ha presentat a la llibreria Argot del carrer Sant Vicent de Castelló la segona edició del llibre sobre la memòria històrica del nostre poble: El Temps Perdut.

Això significa que la primera edició es va exhaurir perquè l’interès pel tema és evident.  Estaven presents els coordinadors de la publicació Juan Luis Porcar i Antonio Giner -membres del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló-. Va presentar i cloure l’acte Ximo Gual Arnau, professor de la Universitat Jaume I, mentre que els parlaments i exposicions van estar a càrrec dels autors Martí Domínguez i Francesc Mezquita.

Que els assistents ompliren el local és un bon presagi per a una tercera edició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El pati dels xics

1954_Escola de xiquets

c. 1954. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

Probablement de l’any 1954, aquesta imatge feta dins el pati de les escoles -amb l’ermita del Loreto al fons- només mostra els xiquets perquè el franquisme segregava l’ensenyament per sexes. El fet que el senyor rector aparegue al mig també és un distintiu de l’època, a la seua esquerra la mestra de les xiquetes donya Consuelo Betoret, i a la seua dreta el mestre dels xiquets (algú recorda si el seu nom era don Justo Forner?)

Els rectors tenien total permís per entrar i eixir de les aules, i controlaven la ideologia dels currículums que eren tant mínims que es coneixien amb el nom de “les 4 regles”. I l’expressió “passar més fam que un mestre d’escola” feia referència a l’escàs sou que cobraven els docents. No hi havia ni abundància ni varietat d’aliments: tots els xiquets eren prims i menudets.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Matar un bacó al Dau?

matança4(3)

c.1959. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador.

No passarà molt de temps que algú farà preguntes paregudes a aquesta, amb cara de sorpresa. Des de l’any 2012 la llei no permet sacrificar animals grans ni a casa ni al carrer, però la matança del bacó forma part de la nostra cultura: anava lligada a la supervivència i enfortia les relacions familiars i socials.

Amb la paret de l’església i el fred de gener de fons, aquesta imatge de 1959 ens fa recordar de cop la socarrà de la pell del bacó amb argilagues, la saviesa del tall per aprofitar totes les peces de l’animal, la pedra de tosca i l’aigua calenta, els mondongos que dominaven les abueles, les tallades del perol. Els diferents fregits i guisats, i els dolços que ajudaven en una jornada de molta feina. Que era també una festa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’edifici del matador és de 1921

Cal suposar que fins el segle XX els animals només es mataven a les cases, corrals i carrers. Els plànols del matador del poble són de 1921, i els va signar l’arquitecte Godofredo Ros d’Ursinos (arquitecte municipal de Castelló, autor el 1892 del Teatre Principal de Castelló, de la plaça La Pau). Aquest mateix edifici del matador encara està en funcionament al segle XXI, encara que s’han fet diferents intervencions per adequar-lo a les canviants necessitats de la població i per acomplir la llei -que va evolucionar de manera ràpida al llarg del segle XX- . Però l’any 2012, en benefici de noves normes sanitàries i higièniques, la normativa legal ha condicionat molt l’ús de l’edifici: exigeix una forta inversió per adequar les instal·lacions, i per tant des d’aleshores els carnissers només poden sacrificar corders. Les matances de bacons cal fer-les al matador d’Atzeneta, com a lloc més proper.

Viatgeu al passat i contempleu els plànols de la primera obra del matador:

Bon any 2015

Regirar els papers del passat, llegir-los i ordenar-los té com a finalitat esbrinar i explicar a tots allò que va passar. Només coneixent el passat podem entendre millor el present i podem enfocar amb més saviesa el futur.

Des de dins el campanar volem cridar: a tots els que ens seguiu i ens acompanyeu en la reconstrucció de la nostra història vos desitgem un magnífic any 2015!

Foto de portada:  Abel Espinosa Miró

La boina de don Rodrigo

neuplaceta

Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tomas Salvador Pitarch.

El pregó del mes de desembre havia de ser nevat, i ací el teniu. Als anys seixanta del segle XX , a Vistabella la roba de pana era el teixit de l’hivern, no existia la roba tèrmica.  En plena nevada, a la placeta de l’Hostal, podem vore tots els hòmens en jaquetes i pantalons de pana rodejant al metge del poble: don Rodrigo Blanch Folch, en la seua jaqueta clara i una immensa boina que portava els dies de més fred. I també sostenia a les mans una cartera de pell que feia servir quan passava per les cases  a visitar els malalts.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que apareixen en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Per vore el procés d’identificació cliqueu ACÍ

Quan va començar Pedro a tocar en la rondalla?

1961_17desetembre_quintosrondalla

Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lupe Moliner Salvador.

Ha passat un mes i fem un pregó nou: tenim imatges dels quintos i la rondalla  per compartir en tots. Sobretot amb la gent jove que no ha conegut la festa dels quintos. Comencem amb una foto del dia 17 de setembre  de 1961.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que apareixen en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Per vore el procés d’identificació cliqueu ACÍ.

El rellotge del campanar té 84 anys

L’any 1930, quan era alcalde José Arnau, es va comprar el rellotge del campanar que va costar 4.400 pessetes, tal com consta al contracte signat el dia 23 de març d’aquell mateix any. L’Ajuntament  havia demanat pressupostos  a diferents rellotgers, entre els quals estava Gonzalo Tena, de Segorbe, qui es va desplaçar en persona l’agost de 1929 a Vistabella per negociar amb l’alcalde (en tant mala fortuna que no el va trobar). Per una carta de Gonzalo Tena sabem que el senyor rector preferia un rellotge que cantara tots els quarts, mentre que l’alcalde  només volia les mitges hores i les repeticions.

Finalment el van comprar a Blasco y Liza, una empresa de Roquetes, província de Tarragona. El van enviar per tren fins a Castelló i el van posar en funcionament l’1 de juliol. Tenia una garantia de 10 anys i l’1 de juliol de 2030 farà 100 anys.