Arxiu de la categoria: Patrimoni immaterial

Eleuterio Folch i els nostres músics de tradició popular

Als masos de Vistabella la música era de bureo, de guitarra i guitarró, i els que tenien afició n’aprenien d’escoltar i d’observar; a totes les partides del terme hi havia músics. Els balls es feien a les eres, i a la plaça del poble, i cada festa de quintos demanava una ronda pels carrers on l’ambient l’animaven les lletretes dels cantadors.

Trobada de rondalles, juliol 2014. Homenatge a Eleuterio Folch Safont per la seua contribució a la música tradicional. Gravació d’imatges Núria Garcia Vicente.

Han desaparegut els masos com a sistema de producció, i les festes de quintos; i per llei de vida els músics i cantadors de tradició oral a la zona de Penyagolosa han anat apagant les seues veus els primers anys del segle XXI, mentre un moviment ascendent de rondalles a quasi tots els pobles intenta recuperar una música que només té sentit perquè és col·lectiva i crea esperit de comunitat.

Gravació del cant de “La ronda de Vistabella”: recuperació de tonada i lletres. Agost, 2013

Al llarg del segle XX al Maestrat, pot ser degut a l’aïllament, es va mantindre la tradició popular de fer ronda pels carrers, i de ballar jota que acaba en fandango, sempre en participació de la gent, i això vol dir que parlem de música feta al marge dels paràmetres escènics, lluny de la que es fa per a lluïr-se damunt d’un escenari. Esta música tant poc acadèmica ha sigut estudiada per Carolina Ibor Monesma, de la Universitat de Saragossa.

Al nostre poble, cantadors com Eleuterio Folch (1923 – 2021), han mantingut un estil sense contaminar en la manera de cantar i en les lletres de les jotes, per això la seua herència és tant valuosa per al nostre patrimoni.

Fadrinetes jovenetes

ja no es casareu enguany

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Els músics del nostre patrimoni són anònims i no han tingut mai un reconeixement des de l’àmbit cultural. Nosaltres hem conegut, escoltat i identificat en el fons fotogràfic de Vistabella a: Eleuterio Folch Safont del molí Prat, Gregoriet Tena Monfort de la Germandat, Miguel Miravet del mas de Capote, Amadeo Gual del mas Nou, Silvino del mas de Celades, Otilio Solsona del mas de Capote, Pedro Porcar Escrig de les Ventes, Manuel Tena Salvador el fuster, Adolfo Garcia Peris del molí Lluna, Ramon Tena de l’Albagès, Juanito Vicente del mas Cremat, Nicanor Gimeno d’El Castillo, Leocadio Escrig guarda forestal del Bovalar, Gregorio Edo Miravet de Sant Bertomeu, Ximo Garcia Bayo, els germans Gregorio i Aniceto Edo Edo del mas d’El Collao, Florencio el xurro del Pla Avall, Juanito Vicente del mas de Peris, Eliseo Miravet Porcar el canaster, Julio Peris Salvador de La Estrella, i Pedro Edo Porcar del mas de Capote.

Les fotos dels quintos d’esquerra a dreta:

  1. Fons familiar Gregorio Tena Monfort, c.1965
  2. Fons familiar Joaquin Clérig Tena del 7 de setembre de 1967
  3. Fons familiar Ximo Marín Tena c.1978
  4. Les xiques de Santa Teresa i els quintos. 1974. Fons familiar Clotilde Tena Edo
  5. Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo. 17 de setembre de 1971

Saber de lletra

[Saber de lletra] c.1951 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Saber les fases de la lluna per a tallar la llenya i per a traure el fem. Saber triar la pedra justa per a equilibrar una paret seca. Saber fer sabó del greix dels animals. Saber muntar i encendre una carbonera. I un forn de calç. Saber pelar vímens i fer canastes i cistelles. Saber fer calcetins de llana, en quatre agulles. Saber munyir una cabra o una ovella, i fer formatge, i fer quallà. Saber tirar un pi gros, i pelar-lo, i arrastrar-lo muntanya avall en un matxo. Saber aparellar un conill i fer mondongo.

La saviesa ancestral del món rural lligada a la supervivència mai no va tindre la consideració de saber perquè anava emparentada en l’analfabetisme de la lectura i l’escriptura. Al cens electoral de Vistabella de 1935 el 70’6 % dels possibles electors eren illetrats, i en el cas de les dones l’analfabetisme pujava al 84’6 %: votants que se sabien fàcils d’enganyar per no saber de lletra.

Anar a escola per saber de lletra, una expressió que a Vistabella al llarg de gran part del segle XX va ser sinònim d’un fort desig de superació.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els papers d’Eduard d’Arés

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

 

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.



Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

 

Temps de trumfes

ROCIO MOLINER MONSERRAT és enginyera forestal i autora d’aquest article, del qual adjuntem només un resum. Per llegir-lo en tota la seua extensió cliqueu ací:

http://www.cepenyagolosa.org/evolucio-de-la-tubericultura-a-vistabella


Vistabella és el municipi recol·lector de tòfona més alt de la Comunitat Valenciana, es troben truferes fins 1.480 m.s.n.m. (Reyna, S. Truficultura. Fundamentos y técnicas. Ed Mundiprensa. 2007). En la parla de la zona de Penyagolosa el vocable trumfa és el més habitual per a fer-ne referència.

Actualment a la zona es troben fins a 11 espècies de Tuber, (…) però totes no es comercialitzen pel seu escàs interès gastronòmic o comercial. 

En la dècada de 1950, la pràctica de la recol·lecció de la trufa negra (Tuber melanosporum) començà a expandir-se pels territoris productors d’aquest fong en Espanya. És en les dècades de 1960 i 1970 quan s’arriba a la màxima producció, provinent tota la tòfona dels forests. L’estructura de la vegetació d’aquests forests es correspon a una massa de quercínies adevesada, presentant amplis clars en la vegetació.

A Vistabella encara podem trobar testimonis orals d’aquells anys, que conten com els catalans van arribar al poble buscant “una cosa negra que surt baix les carrasques i d’olor desagradable, que es busca amb gossos”. Conten que es trobaven tòfones vora els bancals quan es llaurava amb els matxos, però que no li donaven cap importància a aquelles troballes fins que van saber exactament del que es tractava. 

L’Arxiu Municipal de Vistabella té un document de l’any 1963 on el Servei provincial d’informació i investigació de la Falange Espanyola i de les JONS demana informació sobre la recol·lecció de tòfona al terme municipal 

Respecte a la contestació i de forma resumida es comunica que, efectivament, hi ha aprofitament de tòfona en la zona i que aquest es porta a terme majoritàriament per cercadors provinents d’Osca, i en la partida denominada Bustals. 

Menciona que els forests públics només presenten pinars, i que la tòfona es troba baix carrasques, cosa d’estranyar si tenim en compte la continuïtat de l’aprofitament de tòfones en forests públics fins data de hui (encara existeixen subhastes d’aquest aprofitament, en els forests de La Devesa, L’Avellanar, L’Alfarder i Serra del Boi).

Podem mencionar diverses persones que van viure aquesta època i que van ser de les primeres en recol·lectar el preuat fong:

  • Maria Gual Moliner,  Mas de la Solana 
  • Mari Carmen Vicente Gual, Mas del Tossal
  • Miguel Robres Miravet, Vistabella
  • José Olaria Edo, Vistabella
  • Juan Moliner Olaria, Vistabella
  • Tomas Salvador Pitarch, Vistabella
  • Amadeo Salvador Tena, Mas de Padilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada la dècada dels 70 disminueix la producció, degut a la intensificació de l’aprofitament, al tancament dels forests i a la disminució de pluges, entre altres factors. És per aquesta causa que la producció natural de tòfona, hui en dia es troba molt reduïda (García, 2006), sent la major part provinent d’explotacions tofoneres.

Al terme municipal de Vistabella podem trobar de forma puntual i experimental plantacions desenvolupades  a finals dels 70, però no és fins la dècada dels 90 que les plantacions tofoneres agafen més força, fins convertir-se en una activitat econòmica complementària, de recolzament a altres activitats com la ramaderia, l’agricultura i el turisme, que presenten una marcada estacionalitat.

Tradicionalment, la tòfona s’ha venut en mercats tant negres com ella, però aquesta tendència també s’ha modificat amb les exigències del mercat. La trufa fresca s’ha comercialitzat a intermediaris que majoritàriament introdueixen aquest producte als mercats francesos, que l’empren per la re-venda en fresc i per a la indústria conservera (trufa negra). 

A Vistabella, va ser la Cooperativa Biopenyagolosa la que va començar a establir criteris de qualitat i de cultiu en ecològic envers el preuat fong, també ha sigut la pionera en vincular les activitats de turisme i de formació a aquesta activitat.  

Així doncs podem destacar que en aquesta cooperativa es marquen pautes per fer el cultiu de la tòfona el més natural possible i exigir que no s’emprara glifosat per al control d’adventícies, apostant sempre per mètodes mecànics, animals o manuals. S’hi insisteix en la importància del conreu al secà, aportant aigua només en cas de necessitat, cosa que repercuteix en la qualitat de la tòfona, sobretot en intensitat de sabor i aroma.

Conjunt de fotos d’Elvira Safont, Rocío Moliner i Jose Manuel Edo

 

 

Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

Complim quatre anys

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Treure rotllo de Sant Antoni

Els clavaris de Sant Antoni. Foto d’Àngels Olaria Ibañez. c.2000

El cercle és la figura perfecta, perquè no té principi ni fi, és etern. Com els rotllos de Sant Antoni.

En moltes cultures els cercles representen el sol, o a déu, i és que el seu component màgic és evident: la natura recrea com una roda les estacions sense parar, i la humanitat feia cercles de pedra per espantar els mals esperits abans que hi hagueren sants.

Per això Sant Antoni queda protegit, tancat dins el cercle del seu fantàstic rotllo fet de pa i llavoretes d’anissets. Un rotllo senzill i discret, però sagrat perquè té la força de mantindre unida la comunitat: cada gener tots mengem del mateix pa, i persones i animals quedem emparats com el santet, tenim un premi al final del trajecte de fogueres purificadores.

Mentre hi hague un clavari disposat a passejar una nit de gener la imatge de Sant Antoni, n’hi haurà gent que voltarà les fogueres i farà una filera d’animals per treure rotllo a la porta de la Sala de la Vila. I un any més seguirem vius i protegits com a poble.

Visca el rotllo de Sant Antoni!

Miguel Tena, majoral de Sant Antoni 2018

Laura Tena. Sant Antoni 2018

Desitjos i carta als reixos per al 2018

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

Imatges de companyia

L’any 1000 les parets de les xicotetes i fosques esglésies romàniques es pintaven plenes d’escenes bíbliques alliçonadores, i els fidels entraven per conèixer el cel i eixien atemorits de l’infern.

Aquesta didàctica del cristianisme, el fet de pintar els valors i les creences en imatges, li ha donat bon resultats al llarg de la història: no cal saber llegir per a captar d’un cop d’ull el missatge. Amb la impremta les estampes van popularitzar les crucifixions i les marededéus fora de les esglésies, dins les escoles i als calendaris.

Les estampes són les imatges religioses impresses, i al món rural han sigut emmarcades a les capçaleres dels llits, a les parets dels menjadors i a les entrades de les cases. Van substituir els amulets protectors fets de manolls d’herbes, i els xiquets feien col·lecció d’estampetes de santets abans que s’inventaren els cromos de futbolistes. De dubtós gust estètic, la seua companyia -entre la fe i l’esoterisme- ja no forma part de la nostra actualitat.

Foto CARMEN de Cabanes [La Sagrada Família a La Placeta] 1961. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fer fòllega

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

2015-10-31-13_03_11-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductorA les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari:  a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

La noveneta del Loreto

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide  a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

 

gojos_loreto

 

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

 

 

 

 

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

Segon aniversari del blog de l’Arxiu de Vistabella

Bernabina i Duardeta

Bernabina i Duardeta 2007. Foto de Sílvia Olaria Ibáñez

Fa dos anys que vam publicar el primer post al blog de l’Arxiu de Vistabella. Per aquest motiu avui volem celebrar el 2n aniversari donant les gràcies: a les informadores, famílies conservadores de fotografies, lectors, emigrats descendents, tots els que ajudeu compartint coneixements, curiositats i feu etnografia viva a peu de carrer… a tots gràcies, perquè és gràcies a vosaltres que existim i continuem.

Els animalets de Sant Antoni

IMG_4483 1887_bodaQuicoMiquela(1)

Accediu a l’exposició virtual per conèixer més detalls de les fotografies.

Sant Antoni, el sant protector dels animals és la festa del mes de gener que a Vistabella encara se celebra amb força, si tenim en compte els grans canvis al món rural. Dies abans ja es comença amb la preparació: es repleguen les argilagues per a les  fogueres, els clavaris amanissen el sopar de carn per als convidats i es fa la comanda als forns dels rotllos que es beneiran per a repartir a tot el poble. Arriba la nit de la festa i els clavaris porten a cavall el santet i el seu guió des de l’ermita. S’encenen les fogueres -al Dau la més gran- i darrere els clavaris comença la desfilada dels animals: sempre els matxos i les cavalleries davant, tots en eixalma i vestits en mandilà de llana de colors vistosos. Respectant eixe ordre passaran a treure rotllo per la porta de la Sala de la Vila, i el clavari un any més invocarà Visca Sant Antoni! I la resposta serà unànime: Visca! Una pregària que en llenguatge antic significava llarga vida als nostres animalets perquè ells són part del nostre pa.

De La Sega de Martí Domínguez recuperem un fragment que parla sobre Sant Antoni : “Mon pare s’estimava aquesta festa, i ma mare es va emocionar mentre vestíem  el matxo. Dels masos de la vall anaven eixint els animals, acompanyats pels masovers, tots ben mudats: cabres, bacons, rucs, ovelles, bous, cavalls, matxos, com corrues de formigues que s’encaminaven cap al poble, el gran formiguer, i que confluïen en una gran ruera final. Era una sensació vibrant, un clam a la vida, i per això li agradava tant al pare, més que altres festes religioses, amb les quals, tot i seguir-les amb respecte, li semblaven sempre una mica postisses i que tenien poc a veure amb ell. En canvi, Sant Antoni tenia alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció d’aquells animals, i amb els bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus animals.

Teniu Gojos de Sant Joanet en paper?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 Regireu per casa, pregunteu a les mares i els abuelos. De quin any són els vostres? Entre tots podem arreplegar la millor col·lecció de Gojos de Sant Joan de Penyagolosa. Aquells que aneu a la primera romeria de l’any -des de Vistabella al santuari- aquest mes de maig aprofiteu per preguntar, i ens ho dieu.

Els Gojos, també poden dir-se Goigs, són unes composicions poètiques que vénen (algunes) des de l’Edat Mitjana i que es fan en honor dels sants. A Vistabella tenim els de Sant Bertomeu i els de la Verge del Loreto, a més d’aquests més coneguts de Sant Joan.

Si regirem els materials que s’arrepleguen en el Bloc dels Gogistes Valencians trobarem algunes de les edicions dels gojos en honor de Sant  Joanet. Però també en trobem a la Biblioteca Nacional de España i a la Biblioteca de Montpellier. Com veieu han arribat molt lluny!

I per saber molt més sobre els gojos una lectura obligada:

Pons i Serra, Amadeu (2005). “Exposició:  Quin goig de goigs”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny).

La mestra donya Carmen

Mestra de Vistabella del Maestrat durant més de vint anys. Filla de José i Josefa, va néixer a Murla (Alacant) el 14 de juliol de 1877. Va entrar al cos de mestres el mes d’octubre de 1908:  va fer les pràctiques a València el curs 1906 -1907, després va estar destinada a la província d’Alacant primer i a un poblet de la província de León després.  A Coratxar va arribar de mestra el 1910 i va viure allí durant 8 anys. Finalment el 1918 va arribar a Vistabella, era rei d’Espanya Alfons XIII, va seguir exercint durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, i encara vivia al poble quan va començar la guerra.

carmen sirera ginerc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

Després de la guerra, els franquistes van fer en tot el professorat una duríssima política de depuració. El decret de 8 de novembre de 1936 -signat per Franco- marcava el camí a seguir: “[…] se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública […] extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria“.

tiaAmparoc.1920. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

2

c.1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Es van crear Comissions Depuradores Provincials que van revisar la vida privada i pública de tots els mestres (conducta moral, religiosa, política…) per decidir si se’ls permetia continuar ensenyant o no, i en cas de continuar en el magisteri, decidir si se’ls havia de castigar o no. Es van fer peticions d’informació dirigides als alcaldes, als rectors i als comandants de la Guàrdia Civil.  L’expedient de depuració de donya Carmen conté un informe del 17 d’abril de 1937 escrit per l’alcalde Enrique Pitarch on es pot llegir: “habiéndose captado las simpatías del pueblo por su actuación y moralidad“. També consta un document del Jefe de Falange de Vistabella, Recaredo García: el va signar el 17 d’abril de 1939 i diu d’ella “observó buena conducta por todos los conceptos, siendo de muy buenos antecedentes políticos y religiosos“.  L’alcalde en funcions, Juan Pons, signava un altre informe el mes de maig de 1939 sobre donya Carmen: “no manifestó ser simpatizante de ningún partido político ni sindical“. En un dels documents signats per José Escrig Barberá -mossèn Pepet- es pot llegir “se portó como lo debe hacer todo aquel que ama la España Nacional“, i en el redactat del comandant de la guàrdia civil llegim: “señora muy cristiana y afecta a la Causa Nacional“.
En resum: donya Carmen va tindre sort, ningú no la va denunciar i el seu expedient de depuració va ser resolt el 29 de febrer de 1940. I la van deixar seguir treballant. A Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.