Arxiu de la categoria: Fotografia

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Xiquetes grans

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Katiuskes per fer fòllega

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Fadrinetes jovenetes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :