Arxiu de la categoria: Fotografia

L'escola de Vistabella a les escaletes del Loreto novembre 2020 Imatge maria José Olària Ibañez

10 xiquetes i 6 xiquets

La qualitat de la vida rural és innegable, encara que la deficient gestió dels recursos per part de totes les administracions al llarg dels anys ens ha deixat en herència una ruralitat amenaçada de despoblament, i amb ella hem de patir una injusta carència de serveis.

A Vistabella, com a totes les poblacions de l’interior de Castelló, hem tancat un cicle perquè ha desaparegut la manera com gestionàvem el patrimoni els darrers segles, i necessitem trobar alternatives per a que el territori seguisca viu en un nou cicle encetat al segle XXI.

Hem abandonat gran part dels bancals i els nostres masos ja no són unitats productives: ha canviat la gestió de la terra que ara té qualitats estètiques i ambientals. Ha desaparegut una cultura que baratava pataques, però va nàixer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals per a conservar el paisatge. Les brigades forestals i els bombers fan una part de la feina que abans feien les moltes raberes que habitaven el terme. I enmig d’aquesta transició de model social i econòmic segueix viva l’escola rural, com a referent, per a fixar i per a atreure població.

D’un costat l’escola viu gràcies a les famílies que aposten pel món natural i valoren la qualitat educativa que suposa l’atenció personalitzada d’una ràtio baixa, la convivència de diferents edats en la mateixa aula i el dinamisme del treball en l’entorn més pròxim. De l’altre costat cal remarcar que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport va realitzar el 2015 un projecte experimental d’incorporació del nivell educatiu de 2 a 3 anys en els centres d’Infantil i Primària, que va ser legislat en l’Ordre 21/2019 del 30 d’abril, i que ha permès ampliar el número d’alumnat en les poblacions xicotetes com la nostra.

L’escola rural de Vistabella, pot ser hereva de la cosmovisió dels masovers del segle XIX però les ferramentes que necessita per a construir el seu present són molt diferents a les aixades: hui no es pot estar connectat a l’evolució del món sense una eficient línia de fibra òptica, un negoci que no interessa a les empreses perquè a l’interior som pocs consumidors, però que hauria de ser prioritària per a la Generalitat i la Diputació que tant en parlen dels pobles buits, i seria de gran ajuda a les 10 xiquetes i 6 xiquets d’entre dos i dotze anys que mantenen viva l’escola de Vistabella el curs 2020: elles i ells són l’ànima d’una opció que aposta per una educació que a més d’estar arrelada al territori també programa en tallers de robòtica, i són l’única opció que pot reinventar la manera d’habitar Penyagolosa al segle XXI.

1972 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

Devantals de carrer

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots.  Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Choleck d’ou

[La reixa del cafè Penyagolosa] Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1964 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

Diuen que els jóvens fan soroll perquè busquen el seu lloc al món i necessiten cridar l’atenció per a què les mirades dels que passen els diguen que existeixen: si el bar se’t quede menut, traus les cadires al mig del carrer.  Als anys 60 del segle XX a Vistabella no s’havien inventat les terrasses i els bars no servien begudes fora del local, però la modernor va fer estrenar els primers gots llargs i triomfaven els cuba-libre i els cholecks de vainilla, que la gent pensava que eren d’ou. El concepte vainilla és un exotisme aliè a la nostra cuina de supervivència.

Els xics jóvens dels seixanta es movien en colla, tenien la valentia d’exhibir calcetins cridaners, i no n’eren conscients de ser la primera generació de la història del poble que arraconava les espardenyes blanques i podia portar sabates per a mudar.

Les xiques jóvens dels seixanta no eixien a les fotos barrejades en els xics perquè només ells heretaven la cultura de beure com a sistema de relació social, elles encara s’havien de guanyar a pols poder cridar en públic i beure cubata en got llarg.

Als carrers de Vistabella la terra s’enganxava a la sabates dels dies de festa dels jóvens, i les pintava en la pols antiga d’espardenya mentre un jove entrava al cafè Penyagolosa i preguntava:

– Juanito, tu saps per què diu vainilla a l’etiqueta dels cholecks d’ou?

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Bous i ball

[Mantons de ball rodat] Foto CARMEN de Cabanes. 29 agost 1959 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig


A l’estiu, l’oferta festiva al món rural era tan precisa com limitada: bous i ball.

Actualment a Vistabella es fan dos tipologies de bous: bou corregut i bou embolat. Però als anys 50 del segle passat només es feia bou corregut, el que en altres zones de la nostra parla també es coneix com a correbou. Ara l’expressió bou corregut està en recessió perquè les generacions joves no l’han incorporat al seu vocabulari i usen sempre el genèric bous.

De ball podies -i pots- triar si ballar al Dau amb el directe d’un grup de música, o si prefereixes un dels dos balls tradicionals: la jota i fandango dels tocadors de rondalla, en guitarra i guitarró, o el ball rodat al ritme dels dolçainers.

Bous i ball. Una realitat única i indiscutida que va travessar tot el segle XX i que manté el protagonisme al XXI. Fins l’estiu del 2020, quan una pandèmia ha girat el món del revés i ha deixat l’estiu sense bous i sense ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plegar caramels

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nòvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nòvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nòvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nòvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nòvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nòvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Atxes i flassades de Corpus

[Atxes i flassades] Foto CARMEN de Cabanes. 15 de juny de 1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena


La festa del Corpus Christi és una celebració de l’església catòlica, que es fa seixanta dies després del diumenge de glòria i que sempre va associada a una provessó. El seu origen medieval i el seu esperit festiu li van incorporar vistosos elements populars no necessàriament religiosos.

A Vistabella els elements que decoraven la provessó eren austers: desfilar d’atxes al carrer i les millors flassades i cobertors als balcons. Però siguem ajustats a realitat: només els hòmens eren portadors d’atxa, el ciri -més humil- estava reservat a les dones.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Gràcies infinites, Lola

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

El regal de la padrina

Foto Gasch de Vilafranca [Boda de Carmen i Clemente] 15 juny 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complicitat masculina

[Davant la porta del carrer Major 26] 15/05/1969. Foto CARMEN de Cabanes. Fons familiar Tonica Arnau Clérig. Arxiu de Vistabella

 Al món l’any 1969 Els Beatles publicaven les seues darreres cançons junts i Neil Armstrong xafava la lluna; a Espanya,  Joan Carles de Borbó era designat successor del dictador Franco, i a Vistabella els hòmens fumaven junts i anaven als bars, mentres les dones anaven a l’església i es confessaven per separat.

A Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, li agradava molt treballar l’escenografia de les seues creacions, però també sabia disparar-li a l’espontaneïtat quan se la trobava de cara els dies de festa: la seua càmara va atrapar al carrer Major la novetat de les corbates estretes i la pervivència de les boines negres de tota la vida, la doble uniformitat de les camises blanques i les sabates negres de mudar, i la reunió dels hòmens de diferents edats que convertia els trajectes entre els bars i les tavernes en un passeig de riures i converses.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El molí del poble

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de  Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Pels drets de les dones

La segona República va aprovar lleis que incidien directament sobre la vida de les dones: poder votar, divorciar-se o avortar en són un exemple. La dictadura franquista les va eliminar totes i va tractar les dones com a éssers inferiors: recuperar els drets i millorar-los forma part de la lluita per la dignitat.

Fons familiar Gregorio Tena Monfort. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El 19 de novembre de 1933 va ser la primera vegada en la història que les dones van poder votar a Vistabella, la majoria eren analfabetes. Per a que pogueren fer-ho es va modificar la llei electoral l’1 d’octubre del 1931 i es va incorporar a la Constitució el text: “Els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinen les lleis”. La República adoptava el sufragi universal, quan ja feia seixanta-quatre anys que existia el sufragi universal masculí.

Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Al món rural, la vulnerabilitat de les dones ha sigut sistemàtica, sotmeses als pares o als marits no tenien vies d’independència econòmica i això les obligava a ser obedients i guardar silenci. Al padró de les finques de Vistabella que pagaven impostos l’any 1844 figuren 165 propietaris, dels quals només 3 dones apareixen en el seu nom com a independents. També consten 13 viudes, però no en el seu nom propi, sinó en el nom del marit difunt que seguia sent l’amo de les terres i de la dona després de mort. 

La llei del divorci es va aprovar el 7 de juliol de 1981, durant el govern de la UCD del president Suárez, defensada pel ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez i amb l’oposició frontal de l’Església catòlica. El govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero la va modernitzar el 2005.

Fons familiar Olga Catalan Solsona. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Però la primera llei de divorci a Espanya havia sigut la de 1932, durant la República, com també ho va ser la primera llei de despenalització de l’avortament del 1937 quan era ministra de sanitat Frederica Montseny. L’avortament no tornaria a ser legislat fins el 1985, sota el govern de Felipe González quan es va dur a terme una reforma parcial del Codi Penal. Esta llei va ser modernitzada el 2010 sota el govern de Rodríguez Zapatero.

Les lleis van sempre per darrere les necessitats dels ciutadans en general i de les dones en particular: l’any 2007 es va aprovar la Llei per a la igualtat efectiva de dones i hòmens, i ara a l’any 2020 s’està discutint la Llei de llibertat sexual que ha de suposar canvis en el Codi Penal per a poder castigar les violacions sistemàtiques que pateixen les dones.

Fons familiar Eduarda Traver Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Encara que la violència estructural contra les dones està tan assumida que “no es veu”, la regulació de les lleis i l’accés a la formació i la cultura han dignificat molt la vida de la meitat de la població.

 

En defensa dels seus drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

Anís o conyac

Foto CARMEN de Cabanes [Anís o conyac] 20 / setembre / 1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Haver de triar. Sembrar pataques o blat. Eixa és la segona eterna qüestió a Vistabella. Perquè la primera, des de 1910, és sempre: quedar-se o marxar.

Quedar-se al món rural, on vius seguint el ritme natural de les estacions i t’embrutes els peus de terra o marxar prop de la costa, a ciutats i pobles grans, on et marque la vida el rellotge i portes les sabates netes de fang.

Haver de triar als anys 70. Ser agricultor i recriar-te uns bacons per a fer matança al desembre o ser obrer de fàbrica i cobrar cada fi de mes per anar a comprar-te la carn. Viure per damunt dels mil dos-cents metres i mantindre una estufa de llenya o baixar cap al nivell del mar i comprar-te una estufa de butà. Per a les dones haver de triar: casar-se al poble o casar-se a la ciutat.

Els quintos de l’any 1970, només els hòmens, quan feien ronda i captaven pel poble per a pagar-se la festa, oferien música, jotes i una copeta. I repetien de lletania: Visca els quintos! Anís o conyac?

Més de la meitat dels quintos van buscar feina a les fàbriques i van triar marxar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quintos de 1948

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les lloses de Troia

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.


Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal llegir unes línies de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els amos del pedrís

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu.  Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per davant.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig són la realitat del nostre poble quan només teniem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color.  L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975.  Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’estiu de l’Arxiu

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

Un regal de postal

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics  cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

De bracet al Dau

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire.  L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però  habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

La calçada romana del mas de l’Hostal

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Xiquetes grans

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Katiuskes per fer fòllega

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Fadrinetes jovenetes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les dones dels hòmens

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

 

Masovers de pedra seca

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

De cognom Salvador

[De cognom Salvador] 1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner


Quan llegim documentació que fa referència a Vistabella constatem que molts dels cognoms que apareixen encara es conserven en l’actualitat, han sobreviscut al llarg de centenars d’anys perquè els nostres avantpassats no s’han mogut del territori. A la Visura de 1688 trobem Monfort, Gascó, Gonell, Prats, Safont, Monferrer, Moliner, Peris i Gual, per exemple. A la Visura de 1759, a més dels anteriors, es repeteixen els Tena, Edo, Clèrig, Fabregat, Escrig, Miravet, Medall i Salvador.
Hui un dels cognoms més sovintejats és Salvador, a falta d’estadístiques exactes ens arrisquem a afirmar que segurament és el majoritari.

A finals dels anys 50 del segle XX una de les famílies Salvador reunia tots els parents i els amics per la matança del bacó: era una reunió de festa i de molta feina.

Al solet de l’hivern, al final del carrer Nou i en el Tossal del mas de l’Hostal al fons una part dels Salvador mos miren des de fa més de seixanta anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Quan només fumaven els hòmens

[Quan només fumaven els hòmens] c.1942 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Als anys quaranta a Vistabella el paisatge de la postguerra s’amagava darrere d’un jardí impossible pintat sobre un llenç i les parelles de nòvios se posaven la millor roba els diumenges per a festejar, mentre passejaven o anaven a ballar, limitats a converses de paraules perquè tocar-se era pecat.

Ells podien mirar el món de front, en una mà a la butxaca i una cigarreta a l’altra, com feien els actors a les pel·lícules de cine que havia vist el fotògraf. I portaven les boines al cap en un equilibri arriscat dels que saben que tenen tota la vida per davant.

Elles havien de mirar el món de costat, en discreció, i volien lluir pentinats arrissats i vestits de colors i sandàlies blanques, però eren les encarregades de portar dol pels familiars morts, en vestits i calces negres a ple estiu.

Als anys quaranta a Vistabella només fumaven els hòmens.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’arxiu fotogràfic ix al carrer

Dins l’edició d’enguany de la Fira de Tots Sants s’ha incorporat la recreació d’una imatge de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat: la boda de Quico Moliner Centelles “el tio Cèntims” -fadrí i cobrador d’impostos- i de Miquela Cabedo Solsona  -vídua i mare de tres fills-, a finals del segle XIX.

[Casament de Quico Moliner i Miquela Cabedo] c.1887 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Elvira Pitarch Edo.

Recreació de 1887

 

 

Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon. Any 2018

L’objectiu de l’Arxiu Fotogràfic és elaborar una narració que ens permeta definir la nostra  identitat col·lectiva, i que construïsca un llegat que ens puga sobreviure.

Hui l’Arxiu ha eixit al carrer per fer de pont entre el passat i el futur: Tamara Miralles Montins i Jose Manuel Edo Alcon han recreat la millor imatge d’allò que vam ser, amb el propòsit cohesionador de fomentar el sentit de pertinença al territori.

Tenim un àlbum de família de les terres de Penyagolosa que és de tots:  hem vist que és un espill on la gent se reconeix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El canyís de la taverna del tio German

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Una era, una paret, una escola

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç  per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus de Penyagolosa.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Tir al plat mirant a Benafigos

Cada mes d’agost el llibret del programa de festes patronals repeteix des de sempre a Vistabella un binomi: bous i ball, com a sinònims de festa.

La introducció d’activitats per a xiquetes i xiquets, i per a gent major, i l’augment de la participació de les dones de manera activa són algunes variants positives dels darrers cinquanta anys.

L’any 1970 la comissió de festes estava formada per 11 hòmens, dels quals 2 eren de l’Ajuntament, i el llibret del programa tenia 10 pàgines. L’any 2018 la comissió són 5 dones i 5 hòmens, la presideix una dona, i el programa té 130 fulls.

També ha canviat l’apartat de concursos: al clàssic de pilota valenciana, que ja es feia el 1970, se li han afegit els concursos de paelles, els de joc de cartes de guinyot i de botifarra, el de coques i de tapes, i el de disfresses en grup.

Però el programa de 1970 va oferir una novetat: el concurs de tir al plat. Una proposta pensada en la gran quantitat de caçadors amb llicència d’arma de la població. L’expectació va ser evident, i va guanyar Manolo de La Solaneta.

Foto Carmen de Cabanes [Concurs de tir al plat] 30/agost/1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria i Celia Miralles Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Portal del carrer Roser

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX  es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.

Cantonada del carrer Roser en el carrer del Mur. Juliol, 2018. Arxiu de Vistabella.

 

Faldes i faldetes

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta  les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat  i amb  qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complim quatre anys

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La provessó dels de la comunió

Les rogatives que, cada primavera, fan els pobles a Sant Joan de Penyagolosa tenen en comú que els creients fan els recorreguts a peu, i que canten O vere Deus i els gojos de Sant Joan.

Els pelegrins de Les Useres inauguren la temporada les provessons que van a demanar-li al santet misericòrdia, benestar i aigua del cel. Puertomingalvo, Xodos, Vistabella i Culla faran i desfaran el seus trajectes seguint la bandera roja distintiva de Sant Joan.

Però cada rogativa també té característiques singulars. La de Vistabella tenia com a protagonistes els xiquets i les xiquetes que havien acabat de prendre la comunió: ells eren els encarregats de passejar la peana dels santet durant la volta a l’ermita, i després de baixar-la tot el camí de tornada des de Sant Joan fins a l’església de Vistabella.

Al llarg del segle XX només els xiquets van tindre el privilegi de portar la peana del santet. I el guió. I la creu. I els cresolets.  Ara ja poden fer-ho les xiquetes també,  just quan rarament la provessó porta ningú de la comunió.

Foto CARMEN de Cabanes [Comunions al maig] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Set mirades

L’any 1969, mentre la missió de l’Apollo 11 de la NASA acabava els preparatius per arribar a la lluna per primera vegada, les dones casades de la festa del Cor de Jesús de Vistabella, igualades en una uniformitat quasi matemàtica,  obeïen les ordres professionals de Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, que captava el paral·lelisme de les seues vides i les seues cames.

Protegides darrere de les mans juntes per amagar la timidesa per la falta de costum de ser les protagonistes, coincidien els seus somriures i els seus ulls sobre el mateix punt. Carmen ens mostrava set vides, set mirades.

[Set mirades] Foto CARMEN de Cabanes 15/ 06/1969. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Miguel Martí Tomàs

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La meitat de l’escola

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Dones de carrasca

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

Tots els sabers de les dones rurals s’han considerat equivocadament com a activitat privada, de les portes de casa cap a dins, i esta valoració ha legitimat la divisió del treball i les desigualtats entre dones i hòmens. I ja se sap que les activitats privades no se consideren cultura, per això a la majoria de llibres consta que les dones no han aportat res a la història: una gran injustícia.

A Vistabella secularment les dones han segat, escardat, carrejat aigua, fet llenya, cuidat animals i sembrat pataques. Com els hòmens. Però a més, han parit els fills, han cuidat els vells i els  malalts, han donat de menjar la família i han rentat la roba. I no han tingut cap poder de decisió.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Juana Moliner Folch

Els sabers femenins estan basats en la cura: servir i cuidar els altres és l’objectiu amb el qual s’eduquen les dones, per això la llista de sabers és immensa però, en un món d’hegemonia masculina indiscutible, ha quedat oculta.

Les herbes remeieres, la conservació dels aliments i els formatges, l’aprofitament dels greixos animals, la fabricació dels teixits i les llanes, la desinfecció natural dels espais, l’elaboració de sabons, olis i ungüents, els forns de pa… són només alguns exemples d’una CULTURA que reivindiquem perquè no la volem perdre i que devem a unes dones de carrasca que van treballar doble, i que sempre van callar.

Dediquem aquest 8 de març a les dones de carrasca del nostre territori que no sabien que tenien drets humans i que la incultura no va deixar parlar.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

 

Genolls de sol

Foto CARMEN de Cabanes [Genolls de sol] 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Dora Robres Bellés

Les xiquetes dels anys 60 no tenien accés a productes manufacturats ni a begudes ensucrades, eren primes i lluïen cames llargues i enfortides a l’aire lliure encara que, segons les estadístiques, el nivell de calci als ossos de l’època era molt justet.

Només hi havia televisor als bars aixina que jugaven sempre corrents per les eres i pels carrers, des dels ravals al castell, i només paraven assentadetes a les hores d’escola i als bancs de la missa que era obligatòria per a totes les edats.

Les xiquetes dels anys 60 els dies de festa portaven genolls de sol en vestits nous.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La fonda de la tia Ester

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT