Arxiu d'etiquetes: Sant Joan de Penyagolosa

Quan els pelegrins calçaven espardenyes

c.1910. Fons familiar Nela Robres Miravet i germans. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els pelegrins de les Useres enceten l’últim divendres d’abril el cicle anual de les rogatives cap a Sant Joan de Penyagolosa. Però la constància gràfica del seu ritual és d’inicis del segle XX i és mínima.

Hi ha nombroses publicacions que expliquen els detalls d’aquest cerimonial, i als anys 70 els magnífics reportatges dels fotògrafs Cristina Garcia Rodero i Manuel Cruzado Cazador el van donar a conèixer a tot arreu. Al segle XXI, amb l’ús personal dels telèfons intel·ligents, s’han incrementat les imatges i els vídeos sobre la rogativa que circulen per les xarxes de manera simultània a la celebració.

En contrast amb la notorietat actual, que porta aparellada l’assistència multitudinària de turistes i visitants, compartim una imatge de calma dels pelegrins durant l’eixida de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, el dissabte al matí. Una imatge que, de tant inusual, pareix teatralitzada: sense turistes, sense càmeres, amb barbes curtes i vestes llargues, calçats amb espardenyes, amb barrets d’ala ampla i amb saragüells.

Altres posts de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat sobre els Pelegrins de les Useres:

Quan Sunsi era cotero

Retrats de festes de FOTO CARMEN de Cabanes

Deixa un comentari

Foto CARMEN de Cabanes. Festes de 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Moliner Gasch.

Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Ara que estem al mig de les festes patronals vos proposem fer un salt enrere i visualitzar algunes imatges del segle XX a finals d’agost: totes elles són obra de Carmen Sidro Muñoz (1918-2001), de Cabanes .

Gràcies al seu ofici i la seua professionalitat podem connectar-nos amb els pares i mares, auelos i besàvies que, abans que nosaltres, es van reunir en les nostres places i carrers per a fer festa.

Ballar al Dau, pujar a una barrera i comprar tarró en una paradeta a Sant Joan són rituals heretats: les imatges de FOTO CARMEN de Cabanes ens donen testimoni d’una comunitat amb roba de mudar senzilla que vivia unes celebracions de molt baix pressupost. Els retrats de Carmen són un art: va crear protagonistes, els va dibuixar un somriure tímid i va captar el gest exacte per a explicar qui eren sense paraules. Ho va poder fer perquè formava part de la nostra gent, era un element més de les nostres festes, era part de la comunitat.

Foto CARMEN de Cabanes, 29 agost 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Jesús Mañez Pitarch.

Foto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Foto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ximo Alcon Peris

Per a vore a Carmen Sidro fent la seua feina cal mirar les imatges captades per un altre fotògraf: Isidre Monferrer Gil, d’Atzeneta del Maestrat, és l’autor d’unes magnífiques panoràmiques de la provessó de Sant Joan de Penyagolosa de l’any 1970. N’hem triat una perquè ahí al mig està Carmen Sidro treballant. Vos desafiem a trobar-la!

FOTO Isidre Monferrer Gil. 29 agost 1970. Arxiu d’Atzeneta del Maestrat.

Si voleu vore on està Carmen Sidro CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

Sant Joan de la provessó

Deixa un comentari

Foto Elvira Safont Pitarch. 27 de maig 2023. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Diu el diccionari que una rogativa és una súplica pública de caràcter penitencial, que té forma de provessó -o de manifestació, segons es mire-, i que es fa per a aconseguir un remei a una necessitat col·lectiva.

O Vere Deus, trinus et unus, exaudi preces populi huius.

Da nobis salutem et pacem, et pluviam de coelis.

Foto Elvira Safont Pitarch, 4 juny 2022. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Popularment es deia que les rogatives eren per a demanar aigua, però la lletra del cant O Vere Deus, que es repeteix com un mantra en totes les rogatives, també demana salut i pau. Es veu que necessitem les mateixes coses des de l’època medieval.

Un camí, una bandera, un estendard, una imatge, un cant. Símbols repetits cada any que donen forma a un ritual, a un costum col·lectiu de trobar-se, entossudits a conservar un trajecte heretat, que per a alguns és molt espiritual i per a d’altres és sobretot cultural.

Sant Joan de la provessó és el nom que se li dona a la rogativa de Vistabella, per diferenciar-lo de Sant Joan de juny i de Sant Joan d’agost: les tres visites anuals i festives que es fan des del poble a l’ermita de Penyagolosa.

Sant Joan de la provessó porta el valor afegit del trajecte a peu, de l’esmorzar a la font de l’Espino i del berenar a la font de l’Alforí. El diccionari haurà d’actualitzar el sentit de rogativa i afegir-li el significat de “compartir camí”.

Si voleu compartir camí, i demanar pau, salut i aigua del cel, enguany la rogativa és el dissabte 7 de juny.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

Visca Sant Joan i bones festes

Deixa un comentari

[El pati de Sant Joan de Penyagolosa] Estiu 1964. Fons familiar Lluís Brau Plans. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els ermitans de Sant Joan de Penyagolosa eren uns dels molts habitants del terme que als anys seixanta encara es guanyaven la vida com a masovers, en la peculiaritat que rebien els Pelegrins, les rogatives i les provessons.

El tio Ramon Bou i la tia Dolores Gargallo van ser els ermitans entre 1963 i 1965, i cada 29 d’agost -festa grossa del poble- preparaven el dinar per a l’alcalde i els concejals, la guàrdia civil i el rector. Al dinar convidava l’Ajuntament, que era la institució que organitzava les festes patronals.

Per a fer festa es demanava permís al Govern Civil, l’oferta es limitava a bous i ball, i el pressupost destinat era molt escàs: l’agost de 1964 van contractar una orquestra per a fer ball set dies i van comprar 3 vaquetes per a fer quatre dies de bous; més reduït va ser el gasto al 1965 que van tindre orquestra quatre dies i van fer la festa només en 2 vaquetes que van costar 21.500 pessetes.

Poca vaca per a tantes hores de programa, direu. Resulta que l’exhibició es completava en un corro de vaques dels masos. No heu sentit mai parlar de la vaca del mas del Pinaret?

Ha passat més de mig segle: el pressupost destinat a bous s’ha disparat, hem perdut els ermitans, els masovers i les seues vaques, cada any es fa corro en vaques de lloguer, les obres han tancat el pati de Sant Joan i la gent igual es passeja per fora perquè aixina ho demana el ritual.

Visca Sant Joan i bones festes!

[Les vaques de la Torre Martines] 30 agost c.1965. Fons familiar Mercedes Tena Seguer. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Nota per als nascuts a final del segle XX, i anys posteriors: corro és el corral on es tanquen els bous que s’han de córrer, és a dir, específic per al bou corregut com és el de Vistabella.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La rogativa de Vistabella

1 Resposta

Recepció a Sant Joan de la rogativa de 1996. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Teresa Moliner Moliner

La rogativa de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa apunta indicis de ser tan vella com la població: els darrers estudis realitzats a la imatge de fusta del Santjoanet el porten fins al segle XIII, com la primera carta de poblament, la de 1251. Aixina que només fa 800 anys que fem i desfem a peu el mateix trajecte demanant salut, pau i aigua del cel.

Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins físics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitàries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinença.

El 4 de juny de 2022 la rogativa de Vistabella tornarà a eixir a les 9 del matí del poble cantant l’O Vere Deus per a mantindre obert un camí que té 8 segles.

Articles relacionats:

La provessó dels de la comunió

L’O Vere Deus de la rogativa de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Documental O Vere Deus

Deixa un comentari

Aquest documental s’ha realitzat amb una subvenció de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana.

Tota la documentació sobre l’evolució del projecte O Vere Deus de Vistabella del Maestrat està publicada en la categoria de Patrimoni del web del Centre d’Estudis de Penyagolosa:

O Vere Deus. Cants de la rogativa medieval de Vistabella del Maestrat

Tallers de cant O Vere Deus

Homenatge als escolans

Projecte O Vere Deus. Fase 1

Documental O Vere Deus

L’O Vere Deus de la rogativa de Vistabella

1 Resposta

Des del Centre d’Estudis de Penyagolosa hem encetat un projecte per a evitar la pèrdua del cant de la rogativa medieval de Vistabella del Maestrat a Sant Joan de Penyagolosa: hem dissenyat 4 tallers de cant durant este estiu 2021. La resposta a la nostra proposta cultural ha sigut excel·lent: més de cent assistents han participat en els dos tallers del mes de juliol que ha dirigit el cantant líric David Montolio.

Les rogatives medievals que unien els pobles en l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa van dibuixar uns camins físics i espirituals al llarg de centenars d’anys. Algunes s’han perdut. Les cinc rogatives que han arribat a l’actualitat: les Useres, Puertomingalvo, Vistabella del Maestrat, Xodos i Culla presenten trets diferencials, però també característiques comunes, el cant de l’O Vere Deus és el so que les agermana.

Una mateixa petició, un cant repetitiu que demana salut, pau i aigua del cel. Una senzilla, però majestuosa, melodia cantada en llatí que devia provocar gran impressió en un paisatge de bancals de pedra seca, pastores d’ovelles i treballadors de la terra. Encara que cada poble canta l’O Vere Deus a la seua manera.

El pas del temps ha canviat les circumstàncies, les necessitats i les creences, però les rogatives segueixen sent camins i sendes que travessen el territori, motius de trobada dels habitants, i patrimoni immaterial a conservar.

A Vistabella del Maestrat els detalls del ritual passaven de pares a fills i això garantia la continuïtat, fins que el despoblament no només va desplaçar totes les festes i rituals als caps de setmana sinó que va trencar la línia directa de la transmissió: el número de cantors i cantores va anar minvant, i els fills del tio José Vicente, l’escolà, es van quedar assoles demanant salut, pau i aigua del cel, mentre una majoria els acompanyava en silenci.

La rogativa de Vistabella és comunitària, representa a tot el poble, des de l’època medieval les persones que fan el trajecte a peu segueixen la bandera roja que marca el camí, però els darrers anys durant el recorregut ja no s’escolta l’O Vere Deus: les persones majors que el sabien cantar no poden caminar. Els tallers d’este estiu tenen l’objectiu de trencar el silenci i omplir eixe trajecte de música.

Iniciativa popular “Salvem Sant Joan de Penyagolosa”

1 Resposta

El patrimoni cultural no és una cosa estàtica o del passat, té un paper primordial en la nostra identitat i és important preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Per això, el patrimoni cultural no ha d’abandonar-se a la decadència, el deteriorament o la destrucció.

L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa és una construcció d’origen medieval, amb posteriors ampliacions barroques i neoclàssiques, que concentra gran part de la màgia i misticitat de Penyagolosa, als peus del qual se situa i des d’on parteix la ruta per a ascendir al seu cim. Aquest indret, on envoltant el seu pati interior, podem trobar diverses dependències com hostaleria, església o refugi, és el focus d’atracció religiosa més important de la província, rebent any rere any les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles del voltant. Algunes d’elles es remunten a l’edat mitjana, sent la més coneguda la dels Pelegrins de Les Useres, declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial.

L’ermitori representa un punt de trobada, no només religiós, sinó també per a nombrosos amants de la natura, i sobretot significa un sentiment de pertinença per a molts pobles veïns, convertint-se en un important motor econòmic i turístic per a aquestes comarques.

Actualment l’ermitori es troba tancat i sense cap activitat des de 2018, fet que provoca un sentiment d’abandonament injust per un lloc tan emblemàtic i que, amb el pas del temps, farà impossible la seua rehabilitació.

És per això que demanen a les institucions municipals, provincials, autonòmiques i eclesiàstiques que, com més prompte millor, adopten les mesures (tècniques, administratives i financeres) adequades per a conservar, revalorar i rehabilitar aquest patrimoni, per tal de tornar a donar vida a Sant Joan de Penyagolosa.

Per aquests motius demanem la teua col·laboració, donant suport a aquesta iniciativa popular amb la teua firma. Entre totes i tots SALVEM SANT JOAN DE PENYAGOLOSA!

PER SIGNAR, CLIQUEU ACÍ

Pati interior ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Juny 2019. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Davant les circumstàncies actuals d’excepcionalitat que pateix l’ermita el Centre d’Estudis de Penyagolosa va redactar i publicar una defensa cultural de Sant Joan de Penyagolosa per posar en valor els elements més significatius del conjunt i ressaltar l’esperit dels Camins que li donen sentit.

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

3 Respostes

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any. “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Deixa un comentari

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

1 Resposta

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813. El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

Quan Sunsi era cotero

2 Respostes

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de coelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les barreres de fusta

1 Resposta

Als anys cinquanta del segle passat les barreres de fusta per al bou corregut es deslligaven de les boques dels carrers de la plaça i es recolzaven a les cases, quan arribava Sant Joan. I eixien a les fotos perquè eren el símbol de la festa.

De sempre, a Vistabella cada 29 d’agost les barreres del bous descansen. El dia de la festa més grossa de Sant Joan de Penyagolosa res ni ningú li pot fer la competència: visita a l’ermita al matí, i ball de vesprada i de nit. I fotos de barreres sense bous per dir adéu a l’estiu.

El dia de Sant Joan no hi ha bous - Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Consue

[El dia de Sant Joan no hi ha bous] 29-08-1959. Foto Carmen de Cabanes. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Cinc minuts de 1964

1 Resposta

Rafael Martín Garzarán va nàixer el 1930 al número 6 del carrer Sant Roc de Vistabella per casualitat: era el fill menut de don Laurentino, l’apotecari aragonès que portava la farmàcia.

Va viure els seus primers dos anys al Molí més Baix en la seua mare dida, Rosario Safont Robres, a la qual va visitar al llarg de la vida. Vivia a Barcelona, on va morir l’any 2004.

L’any 1964, en una de les visites, va gravar amb una càmera de super 8 imatges del poble i també de Sant Joan de Penyagolosa. Del poble es pot contemplar la costereta que baixe de la piscina al raval de Sant Roc, les Costes, les Forques i les eres, encara que costen de reconèixer. De Sant Joan es contempla el grandiós om de l’entrada ja desaparegut, la font coberta i el pati interior de l’ermita pintats de calç.

Inaugurem amb este vídeo el canal de youtube de l’Arxiu de Vistabella on anirem aplegant totes les imatges en moviment relacionades amb el territori que trobem o que ens envieu.

[Germans de llet] 1931 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduardo Safont Safont

La bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa

Deixa un comentari

[La bandera roja de Sant Joan] c.1954 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

A Sant Joan de juny de l’any 1954 poca gent podia pujar en cotxe a l’ermita, molts arribaven en carro, en matxo o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets.

Però, com cada 24 de juny, la provessó va anar precedida per la bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa, per la més grossa, la que es conserva a l’església i només ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos hòmens per fer torns per poder-la passejar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Teniu Gojos de Sant Joanet en paper?

1 Resposta

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Regireu per casa, pregunteu a les mares i els abuelos. De quin any són els vostres? Entre tots podem arreplegar la millor col·lecció de Gojos de Sant Joan de Penyagolosa. Aquells que aneu a la primera romeria de l’any -des de Vistabella al santuari- aquest mes de maig aprofiteu per preguntar, i ens ho dieu.

Els Gojos, també poden dir-se Goigs, són unes composicions poètiques que vénen (algunes) des de l’Edat Mitjana i que es fan en honor dels sants. A Vistabella tenim els de Sant Bertomeu i els de la Verge del Loreto, a més d’aquests més coneguts de Sant Joan.

Si regirem els materials que s’arrepleguen en el Bloc dels Gogistes Valencians trobarem algunes de les edicions dels gojos en honor de Sant Joanet. Però també en trobem a la Biblioteca Nacional de España i a la Biblioteca de Montpellier. Com veieu han arribat molt lluny!

I per saber molt més sobre els gojos una lectura obligada:

Pons i Serra, Amadeu (2005). “Exposició: Quin goig de goigs”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny).