Arxiu d'etiquetes: veïns

Faldes i faldetes

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta  les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat  i amb  qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Set mirades

L’any 1969, mentre la missió de l’Apollo 11 de la NASA acabava els preparatius per arribar a la lluna per primera vegada, les dones casades de la festa del Cor de Jesús de Vistabella, igualades en una uniformitat quasi matemàtica,  obeïen les ordres professionals de Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, que captava el paral·lelisme de les seues vides i les seues cames.

Protegides darrere de les mans juntes per amagar la timidesa per la falta de costum de ser les protagonistes, coincidien els seus somriures i els seus ulls sobre el mateix punt. Carmen ens mostrava set vides, set mirades.

[Set mirades] Foto CARMEN de Cabanes 15/ 06/1969. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Miguel Martí Tomàs

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La fonda de la tia Ester

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

 

De Francia a Vistabella

PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914), RETORNO A VISTABELLA DE EMIGRADOS EN FRANCIA.

En las Actas de los plenos municipales del Ayuntamiento encontramos varias referencias a la Primera Guerra Mundial, y a las repercusiones que tuvo en Vistabella. Las dos primeras, fechadas en agosto de 1914, se refieren al retorno de jornaleros emigrados a Francia. Aunque no existen datos concretos que nos permitan conocer el número exacto de retornados, debió de ser importante ya que originó problemas debido a la falta de trabajo en Vistabella.

16-8-14  […] Se hizo presente que vista la situación crítica que va activándose por los muchos jornaleros repatriados de Francia y la carencia de trabajo que existe y antes que pueda sobrevenir algún conflicto, la Corporación acuerda: que se participe al Sr. Gobernador Civil de la provincia a fin de que esta autoridad haga llegar a los poderes públicos esta situación y estos acordar la forma de darles trabajo, teniendo presente que en esta villa se halla en construcción la carretera de Vistabella a La Barona. […]

30-8-14  […] El Sr Presidente expuso que a tenor de varias circulares proponía a la Corporación […] acordase el medio de facilitar socorro a los emigrados de Francia con motivo de la guerra Europea. Enterados de lo expuesto y por unanimidad que se suscriba la Corporación con 12’50 ptas cuya suma se satisfaga de la partida de Imprevistos del presupuesto corriente […]

De peons a Barcelona. 1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Antes de la Primera Guerra Mundial ya existía un significativo movimiento migratorio a Francia desde finales del siglo XIX, la mayoría de los españoles procedentes sobre todo del País Vasco, Aragón y Cataluña, trabajaban de forma temporal como jornaleros agrícolas en la región del Midí, principalmente para participar en la vendimia a la que acudían cada año y donde después de varias temporadas, muchos de ellos fijaban allí su residencia debido a los salarios más altos, a una menor explotación laboral y a la falta de trabajo en sus lugares de origen. Algunos también emigraron por razones políticas debido a la situación en España que les obligaba  realizar un servicio militar de tres años, y a la guerra con Marruecos entre 1909 y 1927. Durante estos años fueron declarados prófugos  algunos jóvenes de Vistabella: Pedro Joaquín Monfort Celades y Rogelio Breva…(ilegible) del reemplazo de 1914, Guillermo Edo Edo del reemplazo de 1916, Santiago Moreno López del de 1924 y Adolfo Pitarch Belmonte de 1927. Pero fue durante la primera guerra mundial cuando se intensificó enormemente el número de españoles en Francia, debido a la falta de mano de obra ocasionada por la presencia de millones de franceses en el frente. Según el demógrafo francés Georges Mauco, entre 1915 y 1918, 150.000 españoles encontraron trabajo en la agricultura y 15.000 en la industria.

Aunque a Vistabella volvieron desde Francia muchos de los emigrantes, al menos en un primer momento del conflicto, la emigración continuó de forma creciente. La falta de trabajo, la carencia de tierra suficiente para poder cultivar los alimentos necesarios, y las condiciones feudales de explotación a la que estaban sometidos los más pobres, obligaron a muchas familias a buscar nuevos horizontes, algunas de ellas huyendo de la miseria y del hambre.

27-8-18 […] la estadística de cereales que se está verificando por las declaraciones que van presentando los agricultores y según las cuales parece faltar bastante cantidad de trigo para garantizar el consumo en esta población, sin duda porque la cosecha ha sido regular y que algunas masías que se hallan en arrendamiento y a medias, cuyos dueños son forasteros y el producto de dicho arrendamiento y masías sale del término constituyendo esto una cantidad regular, al objeto de que no ocurran desórdenes y consecuencias desagradables acuerdan por unanimidad que todo el producto de cereales recolectado en este término no salga cantidad alguna del mismo y el que pretenda que solicite autorización en forma a la Superioridad, pues de lo contrario incurrirá en las penas establecidas. […]

En España el gobierno de la Restauración borbónica mostró cierto recelo a la emigración, debido al incipiente despoblamiento de algunos de los territorios del Estado. Las primeras leyes que regularon la emigración en nuestro país datan de 1907, fue a partir de este momento cuando empezó una salida masiva de emigrantes hacia América. La Ley permitía emigrar a cualquier persona con excepción de las mujeres no casadas, los sujetos al servicio militar y los menores de edad. Cuando la emigración podía originar el despoblamiento de algún territorio, se necesitaba el permiso del gobierno.

La siguiente referencia al conflicto internacional la encontramos en 1916, el farmacéutico de Vistabella menciona el encarecimiento de las medicinas.

13-8-16 Contrato con el titular farmacéutico Joaquín… (ilegible) Giménez […] Dicho Farmacéutico se comprometió a desempeñar el cargo de titular como lo desempeña y a facilitar los medicamentos a las familias que figuren en la lista de pobres que al efecto se ha confeccionado […] por la cantidad anual de 625 ptas mientra ocurre el natural estado de encarecimiento de medicamentos sufrido por la conflagración de la guerra Europea […]

FUENTES:

– Actas de plenos municipales anys 1914, 1916 i 1918: transcripciones literales en cursiva.

– LILLO, Natacha. La emigración española a Francia a lo largo del siglo XX. Entre la “perfecta  integración” y el retorno. Universidad de París. (en la red)

– RUBIO, J. (1974) : La emigración española a Francia. Barcelona, Ariel.

– SANTACREU SOLER, José Miguel. España, de la emigración a la inmigración. Cambio de mentalidad y proyección social. Universidad de Alicante. (en la red)

Un siglo de inmigración española en Francia. Grupo de Comunicación de Galicia en el mundo S.L. Colección: Crónicas de la Emigración. (en la red)

Imatges de companyia

L’any 1000 les parets de les xicotetes i fosques esglésies romàniques es pintaven plenes d’escenes bíbliques alliçonadores, i els fidels entraven per conèixer el cel i eixien atemorits de l’infern.

Aquesta didàctica del cristianisme, el fet de pintar els valors i les creences en imatges, li ha donat bon resultats al llarg de la història: no cal saber llegir per a captar d’un cop d’ull el missatge. Amb la impremta les estampes van popularitzar les crucifixions i les marededéus fora de les esglésies, dins les escoles i als calendaris.

Les estampes són les imatges religioses impresses, i al món rural han sigut emmarcades a les capçaleres dels llits, a les parets dels menjadors i a les entrades de les cases. Van substituir els amulets protectors fets de manolls d’herbes, i els xiquets feien col·lecció d’estampetes de santets abans que s’inventaren els cromos de futbolistes. De dubtós gust estètic, la seua companyia -entre la fe i l’esoterisme- ja no forma part de la nostra actualitat.

Foto CARMEN de Cabanes [La Sagrada Família a La Placeta] 1961. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.