Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.
Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.
El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.
Articles relacionats: documental “Una escola amb vista”
SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com
Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT
Arxiu de Vistabella del Maestrat 
Dels comentaris del compte de Facebook copiem ací el d’Àngels Roig Ferriz: Quin sacrifici tan gran feien pares i fills! Caminant tants kms per anar a l’escola. Això sí que eren valors! Joan, abans de l’Institut, quan era Mestre a Villores i a Montán, també tenía xiquets que es feien 4 kms diaris caminant per “apendre lletra” com deien abans. Sols faltaven quan els pares els necessitaven per la collita. Quin mèrit tenien! Els Mestres també, ja que les destinacions eren a escoles rurals molt allunyades de les seues cases i famílies. I amb el sou que cobraven apenes podien pagar-se el manteninent i desplaçaments. A alguns pobles tenien la casa del mestre, tot i que en lamentables condicions (finestres sense vidre, mobiliari escàs i mig trencat…). En fi, com diu ell ara, “altres formes de cultura”.