Arxiu de la categoria: Documents

Gil Pons Solsona, sumaríssim 2083

Gil Pons  Solsona va nàixer l’any 1915 al mas de Garrido de Vistabella del Maestrat, i va ser afusellat a Castelló el setembre de 1939. Tenia 23 anys. Condemnat per un Consell de Guerra sense cap garantia jurídica, el seu cos va parar a una fossa, sense cap indicació. 77 anys més tard els estudis duts a terme pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– el van identificar com una de les 530 víctimes de la repressió franquista soterrades al cementeri civil de Castelló. 83 anys després del seu afusellament l’associació ArqueoAntro ha pogut exhumar el seu cos. Esta és la seua història, que forma part de la nostra Memòria.

El sumaríssim de Gil Pons Solsona: 2083-C

Durant la dictadura de Franco es va aplicar la Justícia Militar a la població civil: els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, eren l’única forma de justícia que es va aplicar just acabada la guerra, i van ser un dels majors instruments per articular la repressió. S’iniciaven per una denúncia o per una actuació d’ofici de les forces policials. Al sumaríssim de Gil l’acusació parteix d’una denúncia de l’escrivent de l’Ajuntament, la signen la parella de la Guàrdia Civil, el jefe de la Falange, l’alcalde i dos veïns: no s’havia de provar que l’acusació fora veritat, i tampoc no hi havia investigació. Per això els sumaríssims s’han de llegir amb prevencions, i no de manera literal.

Gil Pons manifesta estar d’acord en totes les acusacions i les signa. Respecte d’això Juan Luis Porcar, investigador del GRMHC, ens matissa: “La instrucció del  procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i les diligències es feien amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats”. 

El van empresonar el 18 d’abril de 1939, i en només 5 mesos ja l’havien afusellat: li van fer un Consell de Guerra d’urgència, va ser tractat com un enemic i no com un ciutadà, sense jutges imparcials i sense possible defensa. Una revenja ideològica i política que va demanar la pena de mort. 

També consta al sumaríssim “el enterado”: un document que detalla que el mateix general Franco confirmava que n’estava informat. 

La deshumanització de les víctimes

La revenja de la dictadura més enllà de la mort va deixar Gil baix terra sense làpida i sense nom. I fora del nostre poble. Els familiars de les víctimes encara busquen els seus morts al segle XXI, recolzats en unes tímides i fràgils lleis de Memòria fan la feina que hauria d’haver fet l’estat des de 1975, però qui busca els qui no van deixar descendència? Gil Pons tenia nòvia quan va ser assassinat, però no va deixar cap fill que el poguera recordar i buscar. Doblement oblidat, la seua identificació serà resultat de la perseverança de moltes persones anònimes.

Un poc de justícia molt tard

Quan l’any 2016 el GRMHC va posar el nom de Gil Pons Solsona en una placa del memorial al cementeri es va començar a reconèixer la injustícia de la seua mort. Ell és un dels set veïns de Vistabella que, afusellats pel franquisme, es van soterrar al cementeri de Castelló, i els seus noms van quedar restringits al silenci de la intimitat familiar: Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona, Benigno Miravet Escrig, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig. Veïns de diverses edats i diferents condicions familiars, van ser usats com a exemple i escarment contra el pensament dissident; en una perversió de la història els defensors de la legalitat vigent van ser considerats criminals.

L’any 2018 el GRMHC va iniciar les campanyes d’exhumacions de víctimes de la repressió franquista al cementeri de Castelló. Elaborar un estudi històric ben documentat i arreplegar demandes dels familiars ha suposat un feina d’anys: les demandes dels familiars -juntament en altres condicionants tècnics arqueològics- són determinants per a seleccionar les fosses o rases a exhumar en cadascuna de les campanyes, per això cal localitzar els parents. Les làpides del cementeri i les esqueles del periòdic Mediterráneo van proporcionar informació valuosa per rastrejar la línia familiar i poder trobar un net d’un germà de Gil.

Finalment l’exhumació de Gil Pons va ser realitzada per l’associació científica ArqueoAntro durant el mes d’octubre, dins la campanya iniciada el setembre 2022 amb subvencions de l’Ajuntament i la Diputació de Castelló. Les seues restes van ser desenterrades juntament amb les de Salvador Esteve Balaguer de Borriol, Wenceslao Ferrer Tur de la Vall d’Uixó  i Santiago Ortí Folch d’Ares del Maestrat.

Ara caldrà esperar un temps durant el qual es realitzaran els estudis antropològics i genètics necessaris per a la definitiva identificació per ADN, cosa que no sempre s’aconsegueix.

A Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista, per tant l’estat no ha anul·lat el sumaríssim 2083-C contra Gil Pons, ni cap representant del mateix ha demanat perdó per un Consell de Guerra il·legal que li va costar la vida, ni per soterrar-lo de manera inhumana. L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura: el fiscal Julio Strassera va argumentar que els crims d’estat només queden impunes quan la consciència moral d’un país ha caigut als nivells més baixos.

Nadie puede aceptar que el secuestro, la tortura o el asesinato sean hechos políticos o contingencias del combate. El sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral. 

Fiscal argentí Julio Strassera (1933-2015)

L’any dels comptadors d’aigua

Foto Carmen de Cabanes. 21 setembre 1969. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Quan es tancava la dècada dels seixanta del segle XX la carretera passava pel mig del poble, les xiques de Santa Teresa complien el ritual amb guants blancs i vestit negre, la pista cap a Sant Joan era de terra, l’enllumenat era mínim i tota la roba es llavava a mà.

Rentar la roba, als llavadors públics i als safareigs de casa, una feina necessària i molt dura que només realitzaven les dones. Encara que els hòmens de l’Ajuntament que prenien les decisions sobre les obres públiques en devien ser conscients perquè millorar la conducció de l’aigua a la Font de l’Ombria i condicionar els llavadors va suposar un gasto de 93.100 pessetes el mes de juny de 1969.

L’abastiment d’aigua a les cases era insuficient, a temporades es tallava el subministre i es donava aigua durant només unes hores que s’aprofitaven per a omplir cassoles,  calderos i safareigs! per això amb una subvenció d’11.000 pessetes de la Diputació el mes de març es va ampliar la capacitat del pou que abastia el poble; ara bé, al mes de juliol ja es va constatar que havia sigut una ampliació insuficient: a més de seguir fent bandos per avisar dels talls d’aigua, el Ple de l’Ajuntament va decidir que per a frenar el consum i el malbaratament el millor seria posar un comptador a cada domicili.

L’any 1969 a Vistabella no existia la dutxa diària i la gent es rentava per parts, la roba de mudar només era per als diumenges i els dies de festa, i les mares repetien fartes mira de no embrutar-te.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El pedrís de la font de Dalt

[El pedrís de la font de Dalt] 1947. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

La font de Dalt és la reina de les fonts de Vistabella, es va construir fora muralla el 1568, quan el comerç de la llana de la Comunitat d’Herbatge de la Setena de Culla era un negoci pròsper que generava molts ingressos. Fa més de quatre-cents anys que abasteix d’aigua la població: els temps li han canviat la teulada i les cases se li han arrimat tant que d’un camí de terra han fet un carrer i ara forma part del casc urbà. Però el ritual d’assentar-se al seu pedrís no s’ha alterat mai.

L’any 1947 va ser un any d’escassesa al nostre territori, faltava de tot i només l’aigua rajava abundant: sempre hi havia cànters per omplir a la font de Dalt. Segons consta en l’Acta del 5 de gener l’Ajuntament de l’alcalde Arturo Garcia Orenga va fixar el jornal d’un bracer en 9 pessetes i 50 cèntims, mentre els darrers guerrillers del maquis es movien a la desesperada entre Penyagolosa i el Boi, i la Guàrdia Civil feia impossible la vida dels masovers atrapats entre dos focs. Va ser un tristíssim any de delators.

A l’estiu compartien conversa al pedrís els que havien marxat i tornaven de visita a fer la cua de l’aigua com els avantpassats, i els que s’havien quedat i no tenien pressa perquè quan arribes a la font de Dalt no saps mai qui trobaràs i a casa sense aigua no pots tornar si vius al 1947.

Fa més de quatre-cents anys que el pedrís de la font de Dalt abasteix de conversa la població.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Entre canyissos

[Entre canyissos] 1943. Fons familiar Ana Císcar Miralles. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1943 totes les portes del poble estaven obertes durant el dia, per això les cobrien en canyissos. I per evitar les mosques, també. Un magnífic sistema de ventilació i protecció que et deixava soriejar el carrer sense ser vist.

Eixe any la dictadura va crear per decret el 22 de maig el Servei de Llibertat Vigilada, publicat al Boletín Oficial del Estado del 10 de juny, una institució que operava a cada poble i passava informes mensuals per controlar els reclusos al carrer. En el seu redactat es diu que  “per un sentit cristià i patriòtic” es veuen obligats a usar la llibertat condicional i a vigilar els dissidents en la seua vida privada. Per a deshumanitzar a les víctimes de la repressió, en l’article 8è es refereix a les persones vigilades com a “elements”.

Al nostre poble una plaga d’escarabat de la pataca afectava tot el terme, i els regidors Recaredo Garcia i Joaquín Marín van cobrar 70 pessetes al juny per desplaçar-se a la capital i informar-se de les mesures que s’aconsellaven per a exterminar-la. Tres mesos més tard es constituïa la Junta Local del Servei de Llibertat Vigilada de Vistabella presidida pel jutge municipal, i formada pel comandant de la guàrdia civil, el jefe de la Falange i un representant de l’Ajuntament que va ser nomenat el 30 de setembre.

No tenim informació de com va acabar la plaga de l’escarabat, però tenim els somriures de festa d’un grup de cosines germanes a la plaça, alienes a les mirades de darrere els canyissos i als informes polítics de vigilància, un diumenge de 1943.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Al carrer Jesús

[Veïnes del carrer Jesús] 1971. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1971 al carrer Jesús les dones majors portaven dol rigorós pels familiars difunts, al color negre de la roba afegien un vel finet que els cobria el cap i que marcava el temps des que havia faltat el parent. Encara li porta velet, una admiració referida a les viudes que honoraven el marit absent; una expressió i un costum de l’any de la picor que les dones joves van decidir no copiar.

Aquell estiu a la tenda de la tia Irene Salvador, al número 15 del carrer Major, venien sabatilles Victòria, de color; i el paviment dels carrers i l’enllumenat públic eren molt deficients, constaven a la llista de millores beneficioses per al poble feta per l’Ajuntament. A eixe llistat s’afegien per primera vegada les instal·lacions esportives per als jòvens: un parc infantil i un frontó.

El primer parc infantil va costar 50.000 pessetes i es va posar al pati d’escola. El bancal per a construir el frontó se li va comprar a la tia Felicidad Fabregat per 55.000 pessetes i l’obra del frontó descobert va costar 286.000 pessetes. Destaca en Acta l’argument que es juga a pilota al Dau i fa de frontó la paret de l’església, un perill i un inconvenient perquè l’any 71 la carretera encara creuava per dins la població.

L’any 1971 al carrer Jesús hi havia xiquetes en sabatilles Victòria de color.

Acta Municipal. Sessió extraordinària 30 de juliol 1971

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A l’estiu visiteu l’Arxiu

Els arxius dels pobles xicotets depenen principalment del voluntarisme de persones interessades en el patrimoni documental. Les lleis i la majoria de les voltes les administracions viuen d’esquena a les necessitats del món rural.

Sabem que el nostre futur és disposar d’un arxiver compartit als pobles de la Mancomunitat de Penyagolosa: cal seguir el model d’altres mancomunitats que a la província de València donen tant bons resultats.

Mentrestant, les condicions físiques del nostre arxiu milloren passa a passa, i les visites guiades posen en valor entre els habitants la gran importància de tindre un arxiu municipal cuidat. A l’estiu visiteu l’Arxiu.

📸Visita del 06/07/22

Próxima visita: diumenge 21 d’agost de 2022 de 18:00 a 19:00

Formulari d’inscripció

9 de juny dia Internacional dels Arxius #SomArxiu 

Celebrem un any més el dia internacional dels arxius #IAW2022 aquest any en el lema #SomArxiu #ArchivesAreYou i amb la mirada posada a donar a conèixer la professió d’arxiver/a i del que els documents d’arxiu reflecteixen: la vida, els drets i les històries. També #SomArxiu representa la societat civil, la gent. Els documents protegeixen les històries i el passat de les persones, el seu present i el seu futur. Ens ajuden a comprendre’ns per això volem celebrar aquesta setmana dels arxius en activitats.

Edurne Garcia, responsable actual de la biblioteca i l’arxiu municipal, ens convida a les següents activitats:

  • Dimecres dia 8 al matí una visita escolar amb alumnes de primària, a l’arxiu municipal situat a la falsa de l’ajuntament.
  • A les 18:00 hi haurà torn de visita per a altres persones que vulguen assistir, prèvia inscripció cridant a l’Ajuntament (964 38 90 07) o escrivint a arxiuvistabella@gmail.com
  • Dijous dia 9 es mostrarà documentació històrica curiosa a l’escola de la gent major: moment per a recordar que tots i totes –i sobretot la gent que més ha viscut– tenim moltes històries que compartir.
Matrícula industrial del comercio y profesiones del municipio de Vistabella del Maestrazgo correspondiente al año 1933. Les podeu consultar online, digitalitzades a l’Arxiu Històric Provincial de Castello i online a Savex

Visites comentades a l’Arxiu de Vistabella

Festa del llibre 2022. Llegir per a nosaltres

Enguany celebrem el centenari de Joan Fuster (1922-1992), un dels grans assagistes i investigadors del segle XX, i com a referent necessari li volem retre homenatge parafrasejant un dels seus famosos aforismes: tot el que no llegim per a nosaltres, serà llegit contra nosaltres.

La Biblioteca de Vistabella ha escampat 23 llibres pel poble, per a que siguen caçats per la gent, siguen llegits i tornats a assoltar: llibres lliures que busquen lectors pels carrers d’un poble de muntanya. Una iniciativa de vida que contradiu lleis injustes fetes contra pobles de 300 habitants: la llei espanyola de bases de règim local diu que les biblioteques són coses que hi ha a pobles de més de 5000 habitants, i la llei valenciana diu que una agència de lectura ha de tindre 150 metres quadrats. Celebreu el dia del llibre: llegiu llibres de la Biblioteca de Vistabella!

A més de caçar llibres pels carrers de Vistabella vos recomanem dos lectures que parlen de nosaltres. La primera defensa la memòria oral de la gent major:

Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana edita L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia. Diputació de València. ISBN 978-84-7795-850-5

Dos antropòlogues: Raquel Ferrero i Clara Colomina fan un estudi per al Museu d’Etnologia de València, i les protagonistes són dones fadrines de pobles de l’interior de Castelló, dones nascudes als anys 40 del segle XX que expliquen com ha sigut la seua vida sense casar-se.



El segon defensa la memòria històrica que permet llegir els relats de protagonistes fins ara oblidats. Aquest ens l’expliquen dos germans de l’Alcora: Jordi Pitarch Salvador i Alain Pitarch Salvador són els autors d’un còmic que conta les vivències del seu abuelo Manuel Pitarch Garcia durant la guerra. El pròxim mes d’agost està prevista la presentació del llibre al nostre poble dins les Jornades de Memòria Històrica perquè, a més, els autors tenen arrels familiars a Vistabella.

49 Brigada Mixta. Crónica de un soldado CASCABORRA EDICIONES ISBN : 978-84-09-33109-3

Un bon llibre sempre és una provocació.

JOAN FUSTER

Pessetes de 1959

[Les autoritats de 1959] 29 agost 1959. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

El fred i la neu són elements de la vida a la muntanya, i combatre’ls té el seu preu: el mes de febrer de 1959 l’Ajuntament li va pagar al tio Dionís Salvador 674 pessetes per llenya per a l’estufa, i va contractar 12 jornals per a netejar la neu dels camins que li van costar 1.725 pessetes.

Eixe any l’escola també va costar més pessetes del que era habitual: el mes de maig es va acordar la construcció d’una aula de pàrvuls en el tram de pati existent entre l’escola del xiquets i l’escola de les xiquetes. Li van destinar un pressupost de 40.000 pessetes, que se van afegir a les 1.464 pessetes que consten en els pagaments del mes de febrer: “a Vicente Navarro per taules i cadires per a l’escola 834 pessetes; a Emilio Ballester per material escolar 317 pessetes i la pintura de les pissarres de les escoles 313 pessetes”.

El mes d’agost de 1959 el Centre Excursionista de Castelló va inaugurar una creu al cim del pic de Penyagolosa, i l’Ajuntament de Vistabella va haver de posar 500 pessetes per ajudar a la construcció, a més de pagar el dinar que es va oferir a l’ermita de Sant Joan per a les autoritats provincials i demés convidats d’honor. Dinar que va costar 2.392 pessetes en 60 cèntims, segons consta a l’Acta del 20 de setembre.

Per fer front als pagaments els ingressos habituals de l’Ajuntament eren les tales de pins dels boscos comunitaris, i en més poca escala el permís de replega de l’espígol, però també s’arrendaven els herbatges de pastura al millor postor. L’any 1959 l’oferta més elevada per les pastures de les partides de Les Pedrisses i les Navaes va ser de 1.270 pessetes: es van menjar l’herba les ovelles del tio José Olaria Vicente.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La Biblioteca Joaquín Osset Merle en acció

La Biblioteca Joaquín Osset Merle es reactiva en nous horaris, activitats i continguts a la seua seu i a la seua web. Edurne Garcia és la responsable de donar-li un sentit, en la mirada ficada en l’escola del poble i en el seu futur i qualitat, sabem que la biblioteca és clau per a tot. Que la biblioteca funcione i tinga continuïtat és un bé de primera necessitat per a menuts i grans.

A la biblioteca de Vistabella es pot llegir en paper i també on line perquè compta amb una eficient connexió d’internet. És un lloc per a compartir i per a estar, per a jugar i per a ser referent cultural de la comunitat.

Albert Einstein aconsellava que l’única cosa que cal saber sempre és on trobar una biblioteca. A Vistabella, al costat de l’escola i davant de l’ermita de Loreto està la vostra.

Desitjos 2022

L’any 2021 ens deixa molts regals i es van complint els desitjos que des de fa anys anem demanant al Reixos. Enguany per al 2022 volem poder continuar en tots els projectes començats per a consolidar-los, i estrenar-ne algun de nou.

També desitgem que la gent conserve igual de viva la resposta, l’interès i la cooperació en els nostres projectes sobre el Patrimoni del territori. Perquè Patrimoni som tots, i els Reixos també ho saben.

O Vere Deus

Se done a saber, en llibre

Les campanyes d’exhumació de fosses d’Arqueoantro

L’arxiu fotogràfic de Vistabella del Maestrat. La memòria dels carrers

Les veus de Penyagolosa

Un llibre SE DONE A SABER

Des de l’octubre de 2014 cada mes publiquem un SE DONE A SABER: fem difusió d’una fotografia del Fons Fotogràfic de Vistabella, acompanyada d’una explicació contextual i d’una crida a la col·laboració amb l’objectiu d’identificar totes les persones que apareixen retratades. Ara les hem ajuntat totes i hem fet un llibre en paper!

Aquest llibre és la resposta a la demanda que moltes persones ens han fet: poder tocar el SE DONE A SABER, i fullejar-lo. Això significa facilitar-ne l’accés a les persones majors que necessiten l’ajuda d’intermediaris familiars per a seguir les publicacions que fem en línia; també vol dir oferir agrupat tot el contingut i tornar al format tradicional de la lectura: llegir paraula a paraula i mirar foto a foto, tindre un trosset del nostre passat immediat damunt la taula o a la prestatgeria, a l’abast de la mà.

El SE DONE A SABER no és un llibre d’història a l’ús, és la història de la vida quotidiana de Vistabella del Maestrat al segle XX, i la protagonitzen els noms i cognoms d’aquells anys, els noms de pares i mares, els dels masos i carrers. La vida feta d’antropònims i topònims que escrivim sobre paper perquè són riquesa cultural i no els volem perdre.

No vos hauríeu de perdre el vostre SE DONE A SABER en paper.

Els comptes de 1948

[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.

D’este pressupost van eixir les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any. I les 40 pessetes que va costar la gorra de l’agutzil municipal, compra aprovada per unanimitat en sessió ordinària del 30 de març.

Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament de Vistabella per fer caixa.

L’any 1948 les adolescents de Vistabella tenien en comú la llargada dels vestits, els calcetins de mudar, les sandàlies d’estiu i els llacets al cap. I una seriositat que ara seria impròpia de l’edat. L’Acta de setembre diu que l’Ajuntament va abonar 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.

Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.

Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fem 7 anys

Hem aplegat als 7 anys! Un any més agrair-vos la participació, fidelitat, interés i el comboi que ens anima a seguir creant històries.

Vam començar el blog junt amb l’intent de recuperar els documents de l’arxiu municipal, a la falsa de la Sala la Vila, però a 2021 no podem estar contentes en el resultat ja que actualment la trobem en pijors condicions de conservació, espai inadequat i en problemes que poden dur a perdues de documentació. Recordem vivament que no es poden eliminar documents als 5 anys i que cal respectar la legislació vigent. No es poden destruir documents i és important conservar els que tenim perquè son la memòria escrita del consistori i del poble.

26 de juny de 2021

Empoderant els arxius! 9 de juny dia internacional dels arxius

9 de juny, celebrem el dia internacional dels arxius, enguany l’ICA proposa Empoderar els arxius, els arxivers i els ciutadans fent-se resó d’elements bàsics en els que els arxius són esencials en les nostres vides.

#EmpoweringArchives #ArxiusXDins #SIA2021 #IAW2021 #EmpoderarElsArxius #ArxiusValencians

  • Conceptes com la rendició de comptes, perquè els arxius contribueixen a la transparència dels governs i institucions facilitant l’accés a la informació.
  • Fomentar la diversitat i la inclusió, anant més enllà de la teoria i la pràctica arxivística per aconseguir que els arxius apleguen diferents veus i històries.
  • Millorar la col·laboració, treballant en xarxa per a donar a conèixer el poder dels arxius en la societat i la seua importància en la nostra vida.

PERSONES, ARXIUS, VIDA,

a les terres de Penyagolosa.

Comandant Escrig Lliberós

1938. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig

Juan Manuel Escrig Lliberós va nàixer a Vistabella del Maestrat el 6 de maig de 1905, segons consta al foli 145 de les Actes de naixement del nostre arxiu. Era el primer fill de Samuel Escrig Segura i de Josefa Lliberós Monfort. Quan tenia uns tres anys la família es va traslladar a viure a Catalunya, a Les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.

Va ser capità de La Columna del Vallès Oriental -501 Batalló de la 16 Brigada de la 28 Divisió- que va lluitar contra les tropes rebels franquistes durant la guerra. Aquesta Columna estava formada per 500 milicians voluntaris que van eixir de Granollers el dia 15 de setembre de 1936, i dos dies més tard ja lluitaven al front d’Aragó. Després van participar al front de Llevant, a Andalucia i a Extremadura. Juan Manuel Escrig formava part del grup de 16 voluntaris originaris de Les Franqueses del Vallès.

El general Vicente Rojo, cap de l’estat Major, va concedir la medalla col·lectiva del valor a la Brigada Mixta 126, de la qual formava part La Columna del Vallès Oriental, per la seua actuació a la Campanya de Llevant que va frenar les forces franquistes en el seu avanç cap a València. Des del maig de 1938 Escrig va dirigir la Companyia de Metralladores del batalló 503, i va arribar a ser-ne el comandant d’aquest batalló.

A finals de març de 1939 Escrig estava a Ciudad Real i, davant la desfeta de l’Exèrcit Popular de la República, la retirada d’aquesta zona es va fer cap al port d’Alacant, on va ser detingut pels franquistes, i condemnat a mort. 

Les seues cartes a la família, des de la presó Model de Barcelona, són testimoni de la cruel realitat de 1939. M’han condemnat a mort, però no et desesperes, jo estic tranquil. Cuida el meu fill. Sóc innocent de tot això que m’acusen. Envia’m cartes i segells. I algun diner, si pots. El comandant Escrig sabia que seria executat però no imaginava que les seues idees tornarien a ser legals trenta-vuit anys més tard.

Segons consta en un recull de militants anarquistes va ser afusellat als 34 anys a Barcelona, al camp de la Bota, el dia 27 de març de 1940, acusat de ser el dirigent comarcal de la CNT i d’haver lluitat de voluntari per defensar la República. La seua dona explicava que va anar el dia de l’afusellament: va demanar el seu cos per a enterrar-lo, però li’l van denegar. Juan Manuel Escrig va ser doblement castigat per la dictadura: va perdre la seua identitat al ser soterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera, al cementeri de Montjuïc. Una venjança més enllà de la mort.

Fiesta del libro 2021. Lecturas de Xodos

El último libro de Ernest Nabás, concebido como homenaje a los vencidos de la Guerra Civil a través de la figura del poeta anarquista Pau Montolío, aporta importante información rescatada de testimonios orales y fuentes documentales sobre la historia reciente de Xodos, aderezada con algunos relatos del autor y poemas del protagonista.

En palabras del autor:
[…] “Els versos del llibertari” és una biografia novel.lada de Pau Montolío. Ell és el protagonista i el fil conductor. En ell tenim un mirall per conéixer la realitat socioeconòmica d’aquest xicotet poble de l’Alcalatén. La lectura dels documents dels judicis sumaríssims contra els “rojos” de Xodos, inclosos en la Causa General, ens ofereix un gran banc de dades. El tronc i moltes branques del relat estan allí. […]

“Els versos del llibertari”
Ernest Nabàs Orenga
Trenca Timons Editors
Col·lecció Vides, 3, 2020

Efectivamente, el libro incluye numerosas referencias y menciones a otras personas de pueblos vecinos, que de una forma u otra se significaron en aquellos años en la lucha contra el fascismo, entre otros Melchor Marín, presidente del Comité Antifascista de Benafigos, o Rosa y Felisa Safont Vicente, milicianas de Vistabella.

Ernest Nabás es autor también entre otros trabajos de “Memòries d’un roder” y “Camí de tornada” i “Xodos, memòria gràfica i xicotetes històries I y II”.

Dando la cara

Era una tarde
de llanto y miedo.
Tarde de junio.
De desespero.
La carretera
subía perplejo,
descamisado
y sin aliento.
Tarde sombría
de sangre y fuego.
Armas bajando
y armas subiendo.
Y en las canteras
junto a mis cerros,
cuna de amores,
paz y silencio,
las tristes notas
del tiroteo,
eran campanas
tocando a muertos.

Poema de Pau Montolío en referencia a la ocupación de Xodos por el ejército franquista el 7 de junio de 1938

Vistabella va aportar 37 víctimes a la Llei de responsabilitats polítiques de 1939

La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 va ser dictada pel règim franquista amb uns objectius molt clars que, evidentment, va lograr. Un d’ells va ser canviar l’explicació de la història real: va fer desaparèixer del relat que un colp d’estat dels militars contra el govern elegit a les urnes era l’origen dels enfrontaments. Encara ara gran part de la població ho ignora, quan la documentació existent en dona clar testimoni.

Per a tindre èxit al canviar el relat el franquisme va buscar uns culpables: la població d’orientació republicana i, amb la llei a la mà, va fer una neteja i una depuració, tant física com ideològica. Presó, sancions i multes, persecució, inhabilitacions…, de manera que els dificultava la recuperació econòmica i la seua inserció en la societat franquista. El règim va necessitar tribunals, inquisidors i -sobretot- delators per a obrir els expedients de càstig.

L’octubre de 1939 es van obrir 3 expedients a 3 represaliats de Vistabella: un llaurador, un canaster i un paleta, però quan va acabar l’any ja n’eren 9. L’any 1940 va afectar a 5 persones més, el 1941 a 17, el 1943 a 1 i el 1944 a 5 més. Un total de 37 persones de Vistabella: 2 dones i 35 hòmens, van patir aquesta llei. Per les seues idees. I per a aplicar-la només van necessitar que algú els assenyalara. A la província de Castelló es van obrir 9000 expedients. En la correspondència on es demana informació, a més de les idees que tenen es pregunta pels seus béns i si tenen propietats: la majoria de famílies estaven en la misèria acabada la guerra, i s’ignora on van anar a parar els diners de les sancions que van haver de pagar.

Arxiu de Vistabella. Fragment correspondència, 1941

Aquestes 37 víctimes cal sumar-les a les 21 a qui se’ls va aplicar un consell de guerra: 3 dones i 18 hòmens, i que consten en les sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya. Este total de 58 només és una part del mapa repressiu sobre persones nascudes a Vistabella que les investigacions dels darrers anys han fet visible.

Moltes dades d’esta informació formen part de l’exposició Documents per la memòria, comissariada per Fernando Peña Rambla, la qual ofereix un molt complet catàleg amb documents de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló que demostren la magnitud de la repressió del franquisme sobre els treballadors. La donem a conèixer un 28 de març perquè és el dia de record i homenatge a les víctimes de la guerra i la dictadura al País Valencià, segons va decretar la Generalitat valenciana l’octubre de 2017, i perquè els documents desmenteixen la versió de la història que es va repetint des de 1939.

Els papers d’Eduard d’Arés

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

 

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.



Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

 

Temps de trumfes

ROCIO MOLINER MONSERRAT és enginyera forestal i autora d’aquest article, del qual adjuntem només un resum. Per llegir-lo en tota la seua extensió cliqueu ací:

http://www.cepenyagolosa.org/evolucio-de-la-tubericultura-a-vistabella


Vistabella és el municipi recol·lector de tòfona més alt de la Comunitat Valenciana, es troben truferes fins 1.480 m.s.n.m. (Reyna, S. Truficultura. Fundamentos y técnicas. Ed Mundiprensa. 2007). En la parla de la zona de Penyagolosa el vocable trumfa és el més habitual per a fer-ne referència.

Actualment a la zona es troben fins a 11 espècies de Tuber, (…) però totes no es comercialitzen pel seu escàs interès gastronòmic o comercial. 

En la dècada de 1950, la pràctica de la recol·lecció de la trufa negra (Tuber melanosporum) començà a expandir-se pels territoris productors d’aquest fong en Espanya. És en les dècades de 1960 i 1970 quan s’arriba a la màxima producció, provinent tota la tòfona dels forests. L’estructura de la vegetació d’aquests forests es correspon a una massa de quercínies adevesada, presentant amplis clars en la vegetació.

A Vistabella encara podem trobar testimonis orals d’aquells anys, que conten com els catalans van arribar al poble buscant “una cosa negra que surt baix les carrasques i d’olor desagradable, que es busca amb gossos”. Conten que es trobaven tòfones vora els bancals quan es llaurava amb els matxos, però que no li donaven cap importància a aquelles troballes fins que van saber exactament del que es tractava. 

L’Arxiu Municipal de Vistabella té un document de l’any 1963 on el Servei provincial d’informació i investigació de la Falange Espanyola i de les JONS demana informació sobre la recol·lecció de tòfona al terme municipal 

Respecte a la contestació i de forma resumida es comunica que, efectivament, hi ha aprofitament de tòfona en la zona i que aquest es porta a terme majoritàriament per cercadors provinents d’Osca, i en la partida denominada Bustals. 

Menciona que els forests públics només presenten pinars, i que la tòfona es troba baix carrasques, cosa d’estranyar si tenim en compte la continuïtat de l’aprofitament de tòfones en forests públics fins data de hui (encara existeixen subhastes d’aquest aprofitament, en els forests de La Devesa, L’Avellanar, L’Alfarder i Serra del Boi).

Podem mencionar diverses persones que van viure aquesta època i que van ser de les primeres en recol·lectar el preuat fong:

  • Maria Gual Moliner,  Mas de la Solana 
  • Mari Carmen Vicente Gual, Mas del Tossal
  • Miguel Robres Miravet, Vistabella
  • José Olaria Edo, Vistabella
  • Juan Moliner Olaria, Vistabella
  • Tomas Salvador Pitarch, Vistabella
  • Amadeo Salvador Tena, Mas de Padilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada la dècada dels 70 disminueix la producció, degut a la intensificació de l’aprofitament, al tancament dels forests i a la disminució de pluges, entre altres factors. És per aquesta causa que la producció natural de tòfona, hui en dia es troba molt reduïda (García, 2006), sent la major part provinent d’explotacions tofoneres.

Al terme municipal de Vistabella podem trobar de forma puntual i experimental plantacions desenvolupades  a finals dels 70, però no és fins la dècada dels 90 que les plantacions tofoneres agafen més força, fins convertir-se en una activitat econòmica complementària, de recolzament a altres activitats com la ramaderia, l’agricultura i el turisme, que presenten una marcada estacionalitat.

Tradicionalment, la tòfona s’ha venut en mercats tant negres com ella, però aquesta tendència també s’ha modificat amb les exigències del mercat. La trufa fresca s’ha comercialitzat a intermediaris que majoritàriament introdueixen aquest producte als mercats francesos, que l’empren per la re-venda en fresc i per a la indústria conservera (trufa negra). 

A Vistabella, va ser la Cooperativa Biopenyagolosa la que va començar a establir criteris de qualitat i de cultiu en ecològic envers el preuat fong, també ha sigut la pionera en vincular les activitats de turisme i de formació a aquesta activitat.  

Així doncs podem destacar que en aquesta cooperativa es marquen pautes per fer el cultiu de la tòfona el més natural possible i exigir que no s’emprara glifosat per al control d’adventícies, apostant sempre per mètodes mecànics, animals o manuals. S’hi insisteix en la importància del conreu al secà, aportant aigua només en cas de necessitat, cosa que repercuteix en la qualitat de la tòfona, sobretot en intensitat de sabor i aroma.

Conjunt de fotos d’Elvira Safont, Rocío Moliner i Jose Manuel Edo

 

 

Plataforma no al Yellowstone Europeo i el Manifest de la Vida Rural

Fa uns mesos que sentim parlar d’un polèmic macro projecte amb unes característiques que ens recorden a vells temps i que responen als mateixos interessos de sempre. Es tracta de la voluntat de crear un gran parc nacional finançat per una fundació nord-americana que abastaria territori d’Aragó, Catalunya i Comunitat Valenciana. La intenció és crear un recurs turístic a gran escala amb finalitats diverses però sense comptar amb el sector primari ni amb la gent que viu al territori. Tot envoltat de màrqueting, aparents bones intencions i poc respecte aprofitant que l’argument de la “España Vaciada” està d’actualitat.

Per donar resposta al macroprojecte diversos grups, tant d’Aragó com del País Valencià, han començat a treballar amb la finalitat d’impedir que vage endavant, destaquem la Plataforma No al Yellowstone Europeo impulsada des de Cantavella i el Manifest de la Vida Rural impulsat des de Maestrat Viu. Han aparegut a la premsa diferents articles que considerem interessants per a conèixer les intencions i els arguments dels impulsors, aixina com també l’oposició decidida dels crítics a la qual ens sumem.

Podeu llegir:

Manifest per la vida rural. Maestrat viu

Marín i Monfort, Jordi. Rewilding. Temps de franja. 30 de juny de 2020

Territori Viu. Contra postals de natura. Maestrat viu

Tena, Violeta. “La iniciativa Maestrazgo-Ports no és un projecte colonialista”. El Temps. 12 de juny de 2020

Luces y muchas sombras para un “Yellowstone europeo” en Els Ports. Levante. 7 de juliol de 2020

Construcción de vías de comunicación en Vistabella durante la II República

Durante la II República se hizo un importante esfuerzo para paliar el aislamiento geográfico de Vistabella, se activaron varios proyectos de comunicaciones viarias que en la mayoría de los casos quedaron truncados por la guerra o fueron realizados solo parcialmente. El único acceso a la población era a través del eje vial que unía Albocásser, La Pobla Tornessa, Atzeneta, Vistabella, no existiendo ninguna otra conexión con pueblos vecinos salvo con Benafigos, ni con la provincia de Teruel.

El metge de Vistabella don Rodrigo Blanch i el seu fill Ismael davant el túnel acabat de construir en eixida al riu Montlleó. c. 1956. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Montoliu Blanch

Carretera de Vistabella al límite de provincia. Ya en 1929, según consta en el acta del pleno municipal del 13 de enero, el ayuntamiento dirigido por Miguel Pitarch Martínez aprobó solicitar la construcción de una carretera que uniría Vistabella con el límite provincial, pero no fue hasta el advenimiento de la II República cuando se iniciaron estas obras.

13-1-1929.[…] Información pública del proyecto de los tramos 1º, 2º y 3º de la carretera de esta villa al límite de la provincia […] El ayto. acordó informar que es de urgente necesidad la inmediata construcción de dicha carretera que unirá esta población con las carreteras y vías de comunicación de la parte de Aragón […]

Dos años después, en el pleno del 1 de marzo de 1931 se volvió a insistir en la necesidad de construir esta carretera.1-3-1931.[…] es de urgente necesidad la inmediata construcción de la referida carretera […] por los grandes beneficios que reportará al comercio y la agricultura así como al vecindario en general de todos los pueblos de la comarca al tener una vía de comunicación tan directa con empalme en las demás carreteras de España, y esta población saldría del aislamiento que tiene en la actualidad por morir la carretera en esta villa, siendo además un gran beneficio para el turismo […]

Meses después, en el pleno del 2 de agosto de 1931, se informó de la fecha de la subasta pública para licitar el primer tramo de unos 8 kilómetros entre Vistabella y La Canaleta, esta fue fijada para el 22 de agosto del mismo año. Los propietarios de los terrenos afectados presentaron una notificación que fue enviada a la Jefatura de Obras Públicas de Castelló el 8 de agosto, en la que se oponían a las expropiaciones, estas reclamaciones siguieron su curso burocrático. El 15 de septiembre del siguiente año el ayuntamiento trasladó a los propietarios la declaración de Utilidad Pública de las obras, instándoles a que designaran un perito para realizar la tasación de los terrenos, optando la mayoría por Manuel Castedo Barba para su representación, por su parte, la Jefatura de Obras Públicas designó en su representación a Francisco Barceló Marco. Finalmente a finales de noviembre de 1935 se personó en Vistabella un pagador para abonar las indemnizaciones  por la expropiación de terrenos.

Las obras se iniciaron durante el invierno de 1932, según el testimonio de Àngel Tena Monferrer, vecino de Vistabella en aquella época: […] la subasta del primer tramo de ocho kilómetros fue hasta La Canaleta, entre las dos Canaletas, en la partición de la Canaleta de Dalt. Empezaron trabajando ahí en la salida, que fue casualidad porque fue ponerse a trabajar el 13 de enero por la parte del Gurugú, toda esa parte es umbría, sin embargo se trabajó, y ya estaban trabajando abajo en la Craná que dicen, en la solana, y a primeros de marzo cayó una nevada de un palmo; recuerdo que los hombres hicieron “fòllega” que decimos aquí, y allí apartaban la nieve los tres o cuatro primeros días para poder trabajar […]

Para completar el primer tramo de la carretera se empleó más de un año, y en junio de 1933 se iniciaron las obras del segundo, este de unos tres kilómetros entre La Canaleta y el Mas de Prats. El ayuntamiento ya había recibido en septiembre de 1932 la relación de propietarios afectados, iniciándose idéntico proceso que anteriormente: reclamaciones, designación de peritos, declaración de Utilidad Pública, etc., en esta segunda fase se afectaron terrenos de Juan Barberá Dealbert, herederos de Alfredo Chillida Solsona, Ramón Monferrer Celades y herederos de Humildad Fabregat Solsona.

En el acta del pleno municipal del 7 de mayo de este mismo año se recoge el agradecimiento del ayuntamiento a los diputados en Cortes, Fernando Gasset Lacasaña y José Royo Gómez, por haber facilitado con sus gestiones la continuación de las obras. Enrique Pitarch Monfort, entonces alcalde de Vistabella, fue elegido como contratista adjudicatario y presentó la dimisión de su cargo en el pleno municipal del 18 de junio, siendo nombrado como sucesor Arturo García Orenga.

Una vez finalizado el tramo hasta el Mas de Prats, las obras de la carretera se paralizaron seguramente a finales de 1933 o principios de 1934. En el pleno del 3 de abril de 1934 el ayuntamiento acordó solicitar la intermediación de José Vicente Cantos, representante en Cortes por Castellón y ministro de Justicia en ese momento, para continuar las obras hasta el límite de la provincia, además se pidió la construcción de una pista forestal hasta S. Joan de Penyagolosa y una estación telegráfica para la población (también se solicitó en noviembre de ese mismo año el “ensanche de las curvas y protección de pendientes” de la carretera de Vistabella al empalme de Benafigos”). Nuevamente en 1936, para tratar de conseguir los mismos objetivos además de la construcción de nuevas escuelas, la Comisión Gestora municipal presidida por Rodrigo Edo Campos, en la sesión plenaria del 31 de mayo designó una comisión para lograr el apoyo de las autoridades de Castelló a estas obras, sin embargo los trabajos de la carretera no se reanudaron hasta que finalizó la guerra. En 1939 salió a concurso público la primera subasta para la adjudicación del tercer tramo, que incluía la construcción del túnel y el puente sobre el río Monlleó. Esta primera subasta quedó desierta y en 1940 se volvió a licitar según aparece reflejado en el diario Mediterráneo del 5 de mayo de 1940. 

 

[…] Fijan la segunda subasta de las obras nuevas comprendidas en el primer expediente subastado en el ejercicio económico de 1940, con cargo al presupuesto ordinario, aumentando los nuevos presupuestos en el 13% de acuerdo con lo dispuesto en el Decreto de 26 de octubre de 1939 y que fueron declaradas desiertas. Las obras importan un total de 8.388.643’63 ptas. y entre ellas figuran las siguientes carreteras: Castellón, Límite de la provincia a la Puebla de Tornesa a Albocácer, sección Vistabella, al limite, trozo tercero, 977.679’36 ptas.[]

Carretera entre Vistabella y Xodos

Certificat mèdic de la baixa del treballador José Bergès Vives

Del proyecto de la carretera que uniría Xodos y Vistabella no se ha encontrado documentación, pero hay constancia de que se empezó a construir (seguramente después de la paralización de las obras de la carretera al límite de provincia) y de que las obras duraron al menos hasta 1937. La escasa información que se ha podido reunir se basa en testimonios orales, en una certificación de accidente laboral durante las obras en 1937, y en una mención en los documentos que se conservan sobre los refugiados que llegaron a Vistabella durante la guerra, en la que se cita que alguno de ellos trabajó en estas obras; también quedan vestigios de los trabajos que se realizaron en La Creveta, donde se utilizaron barrenos para la voladura de rocas.

Según testimonio de Àngel Tena Monferrer se hicieron obras desde la salida de Vistabella por el cementerio hasta las proximidades del Mas de L’Escaleta. […] la empezaron desde aquí a L’Escaleta, el masico aquel que está allá abajo. En la Creveta tiraron barrenos, pero más allá, en La Solana, no tiraron más porque retiraron la dinamita para la guerra […]

Con fecha de 21 de mayo de 1937, el médico titular de Vistabella, Ricardo Ripollés Ejarque, envió un certificado al Gobierno Civil de Castelló en el que señalaba que el trabajador José Bergés Vives natural de Barcelona, con domicilio en la calle Ascaso (actual Mossén Falcó) de Vistabella, trabajador en las obras de la carretera de Vistabella a Xodos, debido a un accidente presenta una herida de unos tres centímetros en el dorso de la mano izquierda que le impedirá trabajar durante unos siete días.

Estas obras nunca se completaron aunque se volvió a insistir intermitentemente en este proyecto, como vemos reflejado en las actas de los  plenos del 10 de marzo de 1947 y del 14 de junio de 1952, en las que se menciona que estaban incluidas en el Plan de Carreteras Locales del Estado.

14-6-1952. El alcalde, Juan Pons Orenga, informa de las gestiones realizadas en un viaje a Lucena con el concejal Julián Allepuz Moliner. […] con el objeto de cumplimentar la visita al Excmo. Sr. Duque de Tetuán y Conde de Lucena con motivo de la construcción de la carretera desde Lucena a Villafranca pasando por Chodos y este pueblo, incluido en el Plan de Ctras. Locales del Estado, según aviso recibido de aquella alcaldía. […]

Finalmente se consiguió una conexión vial entre ambas poblaciones, aunque no directa, construyendo un “camino rural” asfaltado a principios de los años 90, desde Xodos pasando por el Mas de Morratges hasta el cruce con la carretera de Vistabella-Atzeneta en el kilómetro 28, cerca del Mas de La Xaparra.

Pista forestal de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa

La disponibilidad de un buen camino forestal para poder transportar la producción maderera, tanto del monte público de S. Joan como de los particulares, era de vital importancia para la economía local. Las primeras gestiones encaminadas a lograr la cesión de los terrenos afectados datan de 1928, pero no fue hasta la época de la II República cuando se activó este importante proyecto, en 1934 el ayuntamiento pidió la mediación del diputado en Cortes José Vicente Cantos Figuerola para iniciar las obras, y consiguió la cesión de terrenos para facilitar los trámites administrativos. Ese mismo año el ingeniero jefe del distrito forestal visitó Vistabella para estudiar el trazado, y poco después le fueron remitidos los documentos de cesión gratuita.

Camió i treballadors de Fustes Fernando Beltran “Bufarres” als anys 50. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Alcon Peris

-Consta en el acta del pleno municipal del 24 de junio de 1934: […] Teniendo en cuenta que por la Jefatura del distrito forestal se está ultimando el proyecto y presupuesto para la construcción del Camino forestal que ha de unir el monte y Ermitorio […] con la carretera de Vistabella a Mosqueruela, y considerando la suma utilidad que a la propiedad en general ha de reportar tan importante vía […] acuerda dar cuantas facilidades sean compatibles con la economía de este Municipio, entre ellas proseguir las gestiones que este Municipio inició en el año 1928 cerca de los diez propietarios de fincas a quienes afecta dicho camino en su trazado obligándose a obtener de los propietarios que aún no lo han hecho, la cesión a favor del Estado de la superficie necesaria de cada una de sus fincas que ha de ocuparse […] y al propio tiempo se obliga así mismo a satisfacer si hubiera lugar la indemnización de perjuicios que pudiera ocasionar a alguno de dichos propietarios. Y considerando que con ello se contribuye a dar facilidades al Estado como es el deseo de esta Corporación evitando el expediente de expropiación por medio de la cesión voluntaria de los propietarios en lo referente a la ocupación de terrenos, acuerda que se comunique íntegro este acuerdo al Sr. Ingeniero Jefe del Distrito Forestal para que así lo haga constar en el expediente […]

8-07-1934.   Pagos. […] a Tomás García Gual (alguacil) 137’50 ptas por pago de los gastos ocurridos en obsequio del Sr. Ingeniero Jefe del Distrito forestal durante su permanencia en esta con motivo del estudio del trazado del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa […]

Salida de correspondencia, 266/5-10-1934.  […] Castellón-  Ingeniero Jefe Distrito Forestal

El ayto. remite documento firmado por los propietarios afectados con cesión gratuita de los terrenos […] Las obras comenzaron pero se debieron paralizar ya que en 1936 la Comisión Gestora municipal designó una comisión para pedir a las autoridades de Castelló la continuación de las obras, como quedó reflejado en el acta del pleno del 31 de mayo.

[…] Se acuerda designar una  comisión para lograr apoyo de las autoridades en Castellón para las siguientes obras y mejoras: Estación Telegráfica, terminación de la carretera al límite de provincia, continuación de las obras del camino forestal a S. Juan de Peñagolosa, construcción de los edificios escolares y creación de nuevas escuelas […]

No sabemos si la construcción de la pista finalizó antes o después de la guerra, y ya no aparece ninguna referencia a la misma en los libros de actas hasta el 27 de junio de 1971 cuando el ayuntamiento presidido por Anulfo González Díaz solicitó de la Diputación su asfaltado, y nuevamente el 21 de agosto de 1975 cuando el ayuntamiento presidido por Martín Salvador Moliner, aprobó la justificación de la subvención de 50.000 ptas. recibidas por la Diputación para el acondicionamiento de la pista.

Conexión con el término municipal de Benassal

 Las dificultades que plantea la complicada orografía de nuestro territorio ha impedido la conexión viaria directa con los municipios vecinos de Vilafranca, Benassal y Culla, y quizás haya sido mejor así para poder mantener prácticamente virgen una zona de alto valor histórico y ecológico, donde conviven masías centenarias con viejos molinos, necrópolis andalusíes, pinturas rupestres, vías pecuarias, bosques y montañas, en un paisaje único donde  parece haberse detenido el tiempo. En 1933, por iniciativa del alcalde de Benassal, tuvo lugar una reunión en el Molí del Pas con representantes del ayuntamiento de Vistabella, para tratar de la posibilidad de unir los dos términos municipales con un puente que se construiría sobre el río Montlleó; este proyecto que no se llegó a realizar se volvió a retomar poco después de finalizada a guerra, aunque con idéntico resultado.

Entradas de correspondencia. 61/18-3-1933- Benasal- Alcalde: […] Proponiendo la conveniencia de arreglar un paso sobre el río Monlleó para que quede bien unido el enlace de los dos términos municipales […]

Actas municipales, 7 de mayo de 1933: […] Dada cuenta del resultado de la entrevista celebrada por la Comisión de este Municipio compuesta de los sres. concejales D. Leonardo Monferrer y D. José Vicente, con la del municipio de Benasal, el día 4 del actual y sitio denominado Molí del Pas para cambiar impresiones sobre la forma de construir un puente en el río Monleón para enlace de los dos términos municipales cuya iniciativa corre a cargo del Municipio de Benasal, se dio por enterada la Corporación y que sigan las relaciones entabladas hasta su logro. […]

Àngel Tena Monferrer, juny 2020. Nascut a Vistabella el 1923, fill d’Antonia i Honorio.

De nuevo Àngel Tena Monferrer nos aporta un valioso testimonio sobre su participación después de la guerra, como ayudante de los topógrafos que realizaron las mediciones y el trazado de un vial que uniría los dos términos municipales.

[…] Después de la guerra se volvió a replantear el cruce ese, allí en la conversación estaba el ingeniero jefe, un tal Don Joaquín, que era mallorquín por cierto; llevaron allí unas fotos del terreno y miraron si sería conveniente cruzar por debajo del Tormo, o por el Molí del Pas, debajo del Molí La Vinya para cruzar al otro lado. Allí estuve yo clavando las estacas aquellas de punto de línea, tangente de entrada, vértice… estuve en el replanteo, o sea, en la medición con los ingenieros. Estuvimos con las miras y todo hasta el Molí La Vinya, allá abajo, replanteando todo aquello de L’Alfarder, por encima dels Castellets, por encima del Mas de Montlleó… tenía que ir por el Molí del Pas, por allí encima de la balsa del Molí del Pas hasta abajo del Molí La Vinya, hasta el río… pero hay un terreno tan escarpado allí que claro… era difícil tomar decisiones […]

 La instauración de la II República supuso una mejora sustancial en las condiciones laborales de los trabajadores y del campesinado asalariado, los mecanismos de defensa frente a los despidos arbitrarios, la regularización de la jornada laboral de ocho horas, los descansos semanales, la subida de salarios  y la prohibición de emplear a menores de catorce años, fueron algunos de los aspectos más importantes que mejoraron las condiciones de vida de millones de personas. En Vistabella la construcción de carreteras redujo de manera importante el paro endémico que obligaba a muchos a emigrar, pero fue en 1937 con la construcción del campo de aviación, cuando fue empleada toda la mano de obra local y hubo que recurrir a trabajadores de otros pueblos, todos ellos estaban sindicados principalmente en la C.N.T. creada en Vistabella a principios de los años 30, y en la U.G.T. a partir de 1936.

9 de juny Dia Internacional dels Arxius: “Els nostres arxius”

En el marc del Dia Internacional dels Arxius, ICA International Council on Archives llança la campanya #UnArxiuÉs. Nosaltres seguint la iniciativa de l’Associació d’Arxivers Valencians  volem adreçar-nos al seu projecte per a donar a conèixer el treball dels arxivers. Com ells ben bé diuen “per a donar respostes a aquestes preguntes i donar a conèixer què són els nostres arxius: les seues principals característiques, quins serveis prestem, cóm es pot accedir a ells, la seua presència a la web i a les xarxes socials, etc.  ”

A Vistabella no tenim un arxiu municipal en funcionament, som un poble de menys de 500 habitants i pocs recursos. L’arxiu municipal l’hem anant recuperant en els últims deu anys: netejant, ordenant, fent l’obra de la falsa, canviant caixes velles per caixes de conservació, triant per a digitalitzar en convenis en l’UJI, actuacions de manteniment per a tindre coneixement dels documents que va generar l’Ajuntament al llarg dels anys. Per altra banda intentem donar visibilitat als documents mitjançant la web de l’arxiu i les xarxes socials, és en aquest espai digital on hem trobat la manera de comunicar-nos sense entrebancs i on tenim sempre una acollida meravellosa i molta comunicació en descendents de Vistabella o en persones que volen participar aportant informació dels seus avantpassats.

No som optimistes, sabem que si no ens ho fem nosaltres ningú vindrà al rescat. Encara que sabem i valorem la voluntat de l’UJI per a digitalitzar, o de la Diputació de Castelló en el seu encertat Pla d’arxius. No entrem en els mínims que indica la llei valenciana per a tindre un arxiu perquè en som pocs. Però com una alternativa possible podríem aprofitar la Mancomunitat de Penyagolosa i treballar conjuntament per a tindre els arxius dels pobles de Penyagolosa en condicions, traure-li profit tant en el sentit de valorar el nostre patrimoni documental com en el més actual d’impuls dels serveis de l’administració electrònica.

Arxiu municipal de Vistabella, estiu 2019. Foto d’Elvira Safont

 

Persones i llocs de Penyagolosa

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles  que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Bombardeig STUKA a TV3

En plena Guerra Civil, el maig de 1938, avions alemanys van bombardejar quatre pobles de l’Alt Maestrat, al País Valencià, un mes abans que avions italians bombardejaren la línia del front al seu pas per Vistabella. El documental “Experiment Stuka” reconstrueix el fet en base a una teoria secreta i veu la mà de Hitler.

Aquest film també compta en una exposició gràfica que va estar a la sala de La Presó de Vistabella en una de les primeres edicions de les nostres Jornades de Memòria Històrica, dins les quals Òscar Vives va dictar una conferència sobre el tema.

El seu recorregut, tant per diferents poblacions com canals de comunicació, pot seguir-se al Facebook: https://www.facebook.com/StukaExperiment/ .  Però és important afegir que hi ha argumentacions contràries a la línia plantejada pel documental: els historiadors no neguen l’existència dels bombardejos però sí que neguen que formaren part d’un pla secret de Hitler, senzillament perquè defensen que van ser part de la batalla de Llevant i en conseqüència no van ser un fet ni secret ni aïllat, sinó que eren ofensiva de l’exèrcit franquista.

Aquesta polèmica entre els autors d'”Experiment Stuka” i els historiadors queda reflectida en els diversos articles a València Plaza:

https://valenciaplaza.com/los-historiadores-dan-nula-credibilidad-al-experimento-stuka

https://valenciaplaza.com/premios-audiovisual-experimento-stuka

En el cas de Vistabella recordem l’article sobre els bombardejos de L’Aviazione Legionaria delle  Baleari   

 

Desitjos per al 2020

Vista des del Mas del Boiro. Sebastien Vouillot, 2013

Acabem l’any i volem felicitar-vos el nadal i aprofitant el moment fem el recull de desitjos per al 2020. Una nova etapa plena de camins per descobrir i de projectes per a tirar endavant.

Reixos d’Orient, escolteu:

Voldríem que Vistabella tinguera tot el que mereix per a no caure en l’aïllament i la penúria dels pobles de turisme de cap de setmana.
Voldríem tindre les subvencions que desitgem per continuar en els estudis de Memòria Històrica.
Voldríem que la cultura de la pedra seca no foren només paraules que no sostenen dretes les casetes del territori.
Voldríem continuar fent exposicions virtuals en els àlbums familiars per a reconstruir la imatge i esperit dels nostres avantpassats i per això necessitem la vostra ajuda.
Voldríem tenir suport per a que l’Arxiu Municipal continuara en ordre i no es quede de nou en una falsa desbaratada.
Voldríem que les administracions públiques valencianes defensaren el patrimoni i actuaren immediatament sobre Sant Joan de Penyagolosa.
Voldríem una biblioteca viva en condicions, en llibres actuals i bon internet.
Voldríem continuar fent cultura.
Voldríem continuar tenint il.lusió i necessitem suport.
Voldríem tindre els mateixos drets i serveis.
Voldríem sobreviure.

Del Rif a Vistabella

La intervención en la guerra civil española de mercenarios y tropas regulares marroquíes, que masivamente cruzaron el Estrecho de Gibraltar con el apoyo aéreo de Italia y Alemania, fue un factor decisivo para que Franco ganara la guerra. El número total de estos efectivos nunca se ha llegado a conocer con exactitud, si bien la mayoría de las fuentes coinciden en señalar que fueron entre 70.000 y 100.000 los hombres de entre quince y cincuenta años que cruzaron a la península.

Apenas consolidada la sublevación se crearon cuatro tabores de Fuerzas Regulares Indígenas y de la Mehala, y durante la primera quincena de octubre de 1936 se sumaron diez nuevos tabores procedentes del ejército marroquí. El Tabor era la forma organizativa en la que estaban estructurados los grupos de Regulares creados por España con personal indígena en los territorios ocupados a Marruecos, la Mehala era el nombre que recibía el ejército regular marroquí. El primer Tabor se creó en 1911 y estaba formado por cuatro compañías de infantería y un escuadrón de caballería.

La inmensa mayoría de los marroquíes que apoyaron a Franco, ya fueran voluntarios o encuadrados dentro de las unidades de Regulares, procedían de zonas muy deprimidas, especialmente del Rif, y lo hicieron por motivos económicos más que ideológicos, aunque se les intentó inculcar la idea de que iban a pelear en una guerra santa. Resultaba muy atractiva la oferta de una paga de 180 ptas, una lata de aceite y cuatro kilos de azúcar que recibirían cada mes, con esto podían ayudar a sus familias a sobrellevar la miseria.

Una vez trasladados a la península, Franco no dudó en utilizar las tropas africanas como carne de cañón y arma psicológica. La entrada en las poblaciones a sangre y fuego, las matanzas de civiles, las torturas y violaciones, no hubieran podido llevarse a cabo sin la complicidad de los mandos. Además el robo y el botín eran normalmente tolerados para tener contenta a la tropa, aunque hubo casos en los que se castigó a los culpables de estos delitos, como ocurrió en el caso del mas del Pinaret que comentaré más adelante.

Al finalizar la guerra los marroquíes fueron rápidamente repatriados a su país, solo se quedaron los que fueron enrolados en la Guardia Mora de Franco, y un número reducido que continuó actuando con algunas unidades del ejército, en la persecución de los guerrilleros antifranquistas hasta los años 50. Los excombatientes estuvieron cobrando durante muchos años una mínima paga, en 2005 aún quedaban 4.800 pensionistas entre titulares y viudas.

Ofici de l’Alcalde Ramón Miralles Monfort que informa el Governador civil sobre el soterrament de soldats marroquins. 1940-10-09. Vistabella del Maestrat. Arxiu Històric Provincial de Castelló

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El número de marroquíes muertos en la guerra española se calcula en unos 20.000, de estos solo unos pocos fueron enterrados en cementerios (en nuestra provincia únicamente en El Toro y Castelló), la mayoría quedaron en los campos de batalla. Cuando ya había pasado el frente, al encargado del cementerio ayudado por otros hombres, se le ordenaba la inhumación de los cadáveres encontrados dentro de cada municipio. En 1940, parece que con la intención de proporcionar un lugar de entierro adecuado a los musulmanes, los gobernadores civiles enviaron una circular a los alcaldes de los municipios por los que había pasado el frente de guerra, preguntando por el número de marroquíes enterrados en cada pueblo. En octubre del mismo año el gobernador civil de Castelló ya había recibido la información requerida, y elaboró un listado en el que se indica un total de 202 marroquíes enterrados en la provincia, de los cuales cuatro fueron enterrados en Vistabella, aunque probablemente el número real sea mayor, tenemos referencias de al menos cinco. En la relación de los 37 fallecidos en el hospital de campaña que las tropas rebeldes montaron en la casa de Polo al ocupar el pueblo, figura como fallecido el 18 de junio de 1938, un soldado con el número 4938 perteneciente al “7º Tabor Mehal del Rif”, con toda seguridad marroquí. Los cuerpos de los fallecidos en el hospital fueron enterrados en una fosa común en el cementerio de la localidad. Este es el único caso documentado, el resto lo conocemos por testimonios de los vecinos.

Las tropas del 1er Tabor de Tetuán tomaron la Serra de la Batalla el 2 de junio de 1938, la 2a compañía del Tabor continuó avanzando hasta cruzar el Pla Amunt y desalojar las posiciones republicanas al sur de Vistabella, ocasionando más de sesenta muertos. Pasaron por el mas  dels Arcs donde ejecutaron a dos desertores republicanos que intentaron entregarse, y pernoctaron esa noche a pocos metros de la masada. Al día siguiente llegaron hasta el mas del Collet donde fueron recibidos con un contraataque que ocasionó otro muerto entre los marroquíes, este según parece fue enterrado en las proximidades de la masía. La respuesta a este contraataque de los republicanos fue la ejecución de 12 guardias de asalto capturados en las posiciones del mas del Collet y enterrados en dos fosas comunes, una de ellas perfectamente localizada. Esa misma noche, mientras las tropas del 1er Tabor de Tetuán pernoctaban ya en Vistabella, dos soldados marroquíes intentaron asaltar la vivienda del mas del Pinaret, desde dentro los masoveros atrancando la puerta lograron impedir el asalto, y los soldados efectuaron varios disparos sobre la misma antes de retirarse. Estos dos marroquíes fueron fusilados al día siguiente por orden de los mandos franquistas y les enterraron en el exterior del cementerio por ser musulmanes, es el único caso conocido en la zona en el que se castigó este tipo de fechoría.

El último caso lo conocemos gracias al testimonio de Ángel Tena Monferrer entonces vecino de Vistabella, afirma conocer el lugar exacto donde enterraron a otro marroquí, la fosa estaría ubicada en el Pla Amunt a la altura del mas de l’Alberta, cerca de la pista que cruza la rambla.

Fuentes:
González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán. Secretos de un campo de batalla. Editorial de Tinta, S.L. 2014.

En línea:
Lamraoui, Mohamed. La participación árabe en la Guerra Civil española. Trabajo fin de máster.

Barbuello, Tomás. (13 de marzo de 2018).  Los moros en la cruzada de Franco. El País.

Boughaleb, El Attar. (17 de agosto de 2018). Los marroquíes en la Guerra Civil. El País.

Tur, Francesc. (15 de septiembre de 2018). Los moros de Franco. Ser Histórico. Portal de Historia.

Madariaga, Maria Rosa. Los moros que trajo Franco. Alianza Editorial. Madrid, 2015

Porcar, Juan Luis. Soldats morts a l’Hospital Militar de Vistabella i soterrats al cementeri de la localitat. En: Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica

Ródenas, Queta. Soldados marroquíes enterrados en la ciudad de Castellón y provincia durante la guerra civil. En: Aula Militar Bermúdez de Castro

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

9 de juny Dia Internacional dels Arxius, celebració en samarretes de l’Arxiu de Vistabella

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com cada any celebrem el Dia Internacional dels Arxius, enguany dedicat a enfocar la mirada cap al futur. Un futur ple de reptes apasionants on els arxivers valencians fan camí sense descans cada dia per avançar.

Aprofitant dos dates importants, la dels arxius i el dia de Sant Joan per a Vistabella, presentem les samarretes de l’Arxiu de Vistabella. Una manera d’eixir al carrer i que la paraula arxiu siga al vostre cap, al vostre dia a dia i arribe ben lluny.

Les tenim a la vostra disposició, son exemplars únics i en un disseny fabulós de Miquel Cardil que ens identifica com és el signe del notari-escriva de Culla Miquel Nicolau Tena de la visura de l’any 1658 conservada a l’Arxiu Municipal de Culla.

Podeu adquiri-les ficant-vos en contacte en nosaltres al correu arxiuvistabella@gmail.com, silviaolaria@gmail.com i esafont@gmail.com.  Tenim facilitat de distribució a Vistabella, Castelló, València, Barcelona i Madrid.

No ho dubteu són úniques i en la vostra samarreta ens ajudeu a continuar en el projecte de l’Arxiu de Vistabella!

Les 50 pessetes d’Eva Perón

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

La vida municipal on line a la Biblioteca Digital de Castelló

Cliqueu sobre la imatge per accedir a les Actes Municipals

L’any 2018 es va signar un conveni entre la Universitat Jaume I i l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat on les dos institucions es comprometien a cooperar en  l’organització conjunta de projectes i activitats relacionades en la preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic i documental de l’Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat, concretament la digitalització, catalogació i comunicació pública en el Repositori UJI de la documentació amb interès per a la investigació i la ciutadania.

El conveni continua vigent i enguany és Raquel Clemente Moliner qui s’està dedicant a digitalitzar les Actes Municipals des de 1913 a 1991. Un treball que permet tindre accés directe a un tipus de documentació municipal bàsica i d’un alt valor informatiu per entendre l’activitat política, econòmica i administrativa municipal del segle XX a Vistabella. Ara al segle XXI, des de casa, podeu conèixer quins assumptes es tractaven al plens municipals des d’abans de la república fins l’entrada de la democràcia i saber què es cuinava oficialment a l’Ajuntament de Vistabella.

IN MEMORIAM. Epifanio Pitarch Gascó (1899-1947)

En palabras del historiador Salvador Fdez. Cava, la memoria histórica es como una lluvia fina y persistente que poco a poco va calando. La recuperación de la memoria de quienes lucharon contra el fascismo y padecieron la brutal represión de la dictadura es una tarea necesaria y obligada por decencia democrática.

Epifanio Pitarch Gascó desapareció en manos de la guardia civil después de ser detenido en Vistabella en 1947, acusado de colaborar con el movimiento guerrillero antifranquista. Estos son datos ya conocidos, pero gracias a algunos testimonios y a las investigaciones realizadas durante estos últimos años en diferentes archivos, y sobre todo a la persistencia de la familia en esclarecer y recuperar la memoria de Epifanio, han salido a la luz nuevas informaciones que permiten ir reconstruyendo su biografía.

Nació en el Mas de Pessetes de Vistabella, cambiando varias veces de residencia dentro del término municipal de Puertomingalvo (Teruel), en la masía de Las Simonas y masía de Griva. Ya casado con Francisca Tena Gascó volvieron a Vistabella en 1935 donde fijaron su residencia definitiva, y trabajó de carpintero en su taller del carrer Sense Cap donde recibió algunos encargos del ayuntamiento.

Pagos: […] a Epifanio Pitarch, carpintero, 37,10 ptas. por jornales y materiales para la construcción de una puerta para el cuartel de la guardia civil. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 181-12-1935)

Pagos: […] a Epifanio Pitarch 17.50 ptas. por pago de los objetos detallados en el recibo adjunto, empleados en la Escuela de Niños. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 15-3-1936)

Poco antes de la entrada en Vistabella de las tropas de García Valiño el 3 de junio de 1938, viajó a Socuéllamos (Ciudad Real) junto a otros vecinos, allí estuvo trabajando algunos meses hasta que regresó a su domicilio al ser llamado a quintas por segunda vez. (Testimonio oral)

El 10 de febrero de 1941 fue detenido en Vistabella y conducido al Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores n.º 63, 3ª compañía, de Valencia, donde permaneció ingresado hasta el 6 de septiembre del mismo año. (Archivo militar de Guadalajara).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hay que destacar que Epifanio anteriormente ya había realizado el servicio militar con el reemplazo de 1920, que su quinta fue llamada a filas y participó en la guerra, y que tuvo que volver a hacer el servicio militar en 1939. Los motivos de su detención e internamiento no constan en la documentación del BDST, tal vez el estudio de la documentación de Falange de Vistabella, que tenemos pendiente de verificar, pueda aportarnos algún informe o denuncia que expliquen su detención.

Ahora sabemos gracias a otro testimonio que después de su detención en 1947, fue trasladado a la cárcel de Lucena del Cid donde fue visitado por su esposa Francisca; Raül González Devís (GRMHC) buscó sin éxito su partida de defunción en el Registro Civil de ese ayuntamiento, por lo que es de suponer que su “desaparición” se pudo producir durante el traslado desde Lucena a la cárcel de Castellón.

Ver el artículo de J. L. Porcar en este mismo blog: “Epifanio, la memòria recuperada, a la recerca de la veritat” y la carta de Eva Pitarch, su nieta, reproducida a continuación.

Desitjos per al 2019

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

El Centre d’Estudis de Penyagolosa

El Centre d’Estudis de Penyagolosa comença el seu recorregut en la finalitat de ser una associació per a l’estudi i la investigació sobre temes històrics, artístics, ecològics, etnològics, arqueològics, econòmics, folklòrics, etc. per augmentar el coneixement dels diversos aspectes culturals de la localitat i crear consciència de la seua personalitat entre els seus habitants.

Per donar difusió a les nostres idees hem creat una nova web on podeu trobar:

  1. La presentació de qui som en tota la informació sobre els estatuts, els objectius i socis (encara en procés de definició).
  2. Les línies de treball estructurades en diferents àrees com son: l’arxiu de Vistabella, els fons fotogràfics familiars, la memòria històrica, la memòria oral, la pedra en sec i la toponímia.
  3. Un apartat en recursos d’informació que conté audiovisuals, bibliografia, cartografia, documents digitalitzats i les publicacions.

 

En una estructura senzilla i clara, encara en detalls per perfilar, volem que vos apropeu als documents que hem penjat a la web: els mapes de Penyagolosa en l’estudi de Vicent Garcia Edo, els antics fullets sobre pedra en sec, una breu bibliografia o l’accés directe als documents digitalitzats de l’arxiu municipal que podeu consultar en la biblioteca digital de l’UJI.

Vos animem a que entreu per descobrir-la, i sobretot ens agradaria ara que hem començat a dibuixar el projecte que participeu activament. Volem que ens escrigueu o, si ens trobeu pel carrer, ens digueu quins temes vos interessen o en què podríeu ajudar per a treballar junts.

Avancem una passa més en el Centre d’Estudis de Penyagolosa!

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Caserna de la guàrdia civil del 1913

La primera caserna de la guàrdia civil a Vistabella es va habilitar probablement en alguna casa particular, entre 1890 i 1925, segons dades facilitades per Ricardo Pardo Camacho del Museo de Historia Militar de Castelló. També els consta que l’únic quarter dins el casc del poble es va construir durant la dictadura de Primo de Rivera, això ens deixa un marge entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, i és la mateixa construcció que es va enderrocar a finals dels anys 60 del segle XX al carrer Ramon Salvador.

Plano de la caserna. Arxiu Municipal de Vistabella

A l’Arxiu de Vistabella el projecte de casa-quarter per a la guàrdia civil que es conserva està datat el 1913, quan era alcalde Ramon Robres Centelles. Segons es pot observar en els planells constava de dues plantes i tenia un pati darrere.  L’última caserna de la guàrdia civil, la que es va enderrocar per a construir el Servei Mèdic actual, no és exacta a aquest projecte, encara que se pareix molt en la distribució dels espais, això vol dir que l’edifici original va ser reformat o rehabilitat al llarg dels anys: conservem documentació sobre reformes concretes que se li van fer l’any 1956.

obresgc_1956

Façana posterior de la casa-quarter: Raval de Sant Roc. Foto per a les obres de 1956. Arxiu Municipal de Vistabella

Antonio Giner, en el seu estudi de les Actes Municipals,  ha localitzat referències a intervencions en l’edifici de la guàrdia civil: al Tom 18 consta que el novembre de 1935 es va pintar i al desembre se li van pagar 37,10 pessetes al fuster Epifanio Pitarch per una porta.
A l’Acta del 31 de desembre de 1947 consta una subhasta de pins per a reconstruir la casa-quarter per estar en males condicions. Fetes les obres de millora l’1 d’agost de 1959 es va signar el primer contracte d’arrendament: l’ajuntament era el propietari de l’edifici i en pagava el manteniment.
Al llarg dels anys 60 es van fer gestions per a construir una nova caserna a les eres de Troia (on ara hi ha la piscina municipal),  perquè al vell quarter ja li costava sostindre’s dret: en el Tom 26 de les Actes Municipals corresponent a la data 20-11-67 es pot llegir:
[…] Dada cuenta de las gestiones realizadas cerca de los albañiles locales para la reforma a llevar a cabo en la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de propiedad municipal, se acuerda dejar la realización de la reforma en cuestión (servicios de los pabellones) para el próximo año 1968 y se acuerda que se apuntale el tejado debidamente para evitar posibles hundimientos por la nieve […]

Mai no es va arribar a construir un nou quarter, els guàrdies van ser traslladats a Atzeneta i aquesta única caserna es va enderrocar.

Cal fer notar que dins el terme de Vistabella va existir un altre quarter durant uns anys, un de provisional creat per a combatre la lluita dels guerrillers antifranquistes “maquis”, estava al Mas Cremat, a la partida del Boi, però eixa és una altra història que no té cap relació ni en l’arquitectura ni en les construccions. I que es mereix ser explicada en una altra ocasió.

Carrer Malcuinat

El malcuinat era un plat típic medieval, que resultava barat, era un guisat popular fet en cap i pota de corder en suc. Un plat calent per a menjar en cullera.

Rajola del carrer Malcuinat de Vistabella del Maestrat

Jesús Bernat ens va fer saber que al barri del Born de Barcelona també existeix el “carrer de Malcuinat”. Se sap que només es podia vendre el malcuinat en este carrer, el servien als mariners pobres que estaven de pas per la ciutat perquè el preu era assequible, i també als marxants de la Llotja de Mar i als venedors del mercat del Born. No se sap si el venien en un hostal humil o al mateix carrer en enormes cassoles [Informació extreta de: Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal]

Vol dir això que ja es cuinava corder en suquet als segles XIV i XV a Vistabella? I que la taverna on el servien estava al carrer Malcuinat? La veritat és que no seria gens estrany perquè el comerç de la llana era el puntal econòmic a la Setena de Culla, i com sabem per les Visures que es conserven el pas de raberes d’ovelles pel territori era continu.

1970. Targeta postal del carrer Malcuinat en el carro de Juanito de Sant Joan

Durant la dictadura el carrer va ser castigat a portar un nom militar: General Mola, però no va tindre mai cap placa que en fora testimoni. I quan va recuperar el seu nom secular una part del veïnat va associar que el mot malcuinat de Vistabella tenia relació en el ferm del carrer medieval original, potser ple de pedres i de terra, com tots el altres de dins la muralla, però que en tindre a la seua part alta una placeta que comunicava directament al castell potser els dies de pluja el fang baixava pel desnivell de tant empinat carrer.

Nosaltres preferim imaginar que més que un carrer mal guisat de pedres era un carrer ben guisat de corder.

Festejos taurinos durante la II República. El Niño de la Estrella

El origen del movimiento contra los espectáculos taurinos no es reciente, ya durante la II República algunos sectores del Movimiento Anarquista a través de la prensa confederal intentaban concienciar a las clases populares contra esta anacrónica aberración. El Gobierno republicano también intentó acabar con este tipo de espectáculos promulgando una Orden en 1931, justificada con muy buen criterio, por motivos de humanidad y porque […] “el Gobierno de la República tiene que cumplir una misión de Cultura” […] Se prohibía así la celebración de corridas de toros y se autorizaba a los gobernadores civiles a destituir a los alcaldes en cuyas poblaciones se realizaran. Sin embargo, al constatar que esta Ley se incumplía reiteradamente, se promulgó una nueva disposición en enero de 1932 que […] permitiría celebrar corridas de toros y novillos en plazas provisionales, siempre que la lidia corriese a cargo de toreros profesionales, prohibiendo “en absoluto que se corran toros y vaquillas ensogadas o en libertad por las calles y plazas de las poblaciones” […]

En 1932 el Ayuntamiento de Vistabella comunicó al Gobernador Civil la celebración de una corrida de becerros en la que, para cumplir con las disposiciones vigentes, contrataron a Silvino Rodriguez, nombre con el que el Niño de la Estrella debutó en 1928.

422/14-11-32. Castellón-Gobernador Civil.
[…] Participando que entre 3 y 4 de la tarde de hoy ha sido llevado al matadero un becerro y antes de entrarle a dicho establecimiento ha sido capeado y muerto a estoque, que eso era costumbre antigua y el caso de hoy ha sido una repetición de aquellos hechos, no obstante esta Alcaldía lo pone en conocimiento de dicha Autoridad por considerarlo no es una infracción a las disposiciones vigentes, y que no ha habido el menor incidente que lamentar. […]

El día 18 Gobernador Civil preguntó al Ayuntamiento por los autores de la capea y ese mismo día le respondieron:
[…] los autores de la capea que tuvo lugar el día 14 del corriente fueron D. Francisco Gil Solsona, D. Ignacio P. Gomis Alonso, auxiliados por el novillero Silvino Rodriguez (a) Niño de la Estrella, natural de la aldea de La Estrella del municipio de Mosqueruela (Teruel) auxiliado por un compañero y un hijo del vecino de Villafranca del Cid, Julio Monfort. […]

La Estrella. Término municipal de Mosqueruela (Teruel) Vista desde el término municipal de Vistabella del Maestrat

Entre 1932 y 1935 se continuaron realizando corridas de becerros. El Reglamento de Policía y Espectáculos Públicos de 1935 reiteraba la prohibición de correr toros y novillos por las calles, por lo que es de suponer que durante todo este periodo no se corrieron toros embolados en las fiestas de Vistabella.

En 1935 el Niño de la Estrella volvió a torear en Vistabella.

[…] También, en el año 1935, se desplazó a Vistabella en donde toreó otro astado en la Placeta del Matadero (sic), al prohibírselo en su pueblo […]  (Monferrer Guardiola, 2010, p.146, nota 169.) […] Cuenta L. Portillo, “un vecino de Vistabella, que era conocido por “Paco” [Gil Solsona], el de la lotería [así conocido porque le tocó la lotería] y que ejercía como practicante [y barbero] en dicho pueblo, recibió un regalo del Niño de la Estrella consistente en una alfombra, que mi mujer, cuando aún era una niña, bordó en ella la siguiente inscripción: “Recuerdo del Niño de la Estrella” cf. Portillo, 1985a. Este texto lo reproduce Navarro, 2003, p. 133 […]

El Niño de La Estrella.

Silvino Zafón Colomer nació el 12-09-1908 en La Estrella (Mosqueruela), en una familia de 5 hermanos hijos de Ramón Zafón y Petronila Colomer. A los 8 años empezó a trabajar de pastor hasta que cumplió los 12 y viajó a Barcelona para trabajar en el negocio de un familiar.

Debutó en público en Vinarós el 01-09-1928 con el nombre artístico de Silvino Rodriguez, y ese mismo año se trasladó a Francia donde participó en 14 festejos taurinos en la región del Midí. En 1930 volvió a España y debutó en Madrid el 28 de junio.

El Liberal (Madrid. 1879). 7/8/1928

En el otoño de 1936 después de comenzar la guerra, hubo un éxodo de toreros famosos a zonas controladas por los golpistas, pero el Niño de La Estrella, fuertemente comprometido con su ideología izquierdista, permaneció en zona republicana y participó en una corrida en Barcelona a beneficio de las Milicias Antifascistas. A finales de 1937 se incorporó a la 96ª Brigada Mixta del Ejército Popular (“Brigada de los Toreros”), donde se alistaron los toreros de izquierdas a través de la Asociación de Matadores de Toros y Novillos de cuya junta directiva formó parte. El Niño de La Estrella fue comisario político y peleó en el frente de Teruel.

Después de la guerra, con el pretexto de que había tenido una escopeta en el año 1930, fue encarcelado unos días en la cárcel de Mosqueruela y después en la de Torrero (Zaragoza), después de esto su situación se hizo muy difícil permaneciendo inactivo entre 1943 y 1947, su última actuación en Castellón fue en 1941 en una novillada de las fiestas de La Magdalena.

En 1945, en un amplio operativo organizado por la Guardia Civil para acabar con el grupo guerrillero de José Ramia Ciprés (“Petrol”), fueron detenidas 14 personas de varios pueblos de Teruel y Castellón acusados de encubrir o colaborar con la guerrilla. El 13 de junio la Guardia Civil de Villafranca al mando del Capitán Eustasio Llorente Sáinz, se presentó en La Estrella con Juan Pallarés Márquez, miembro del grupo de Petrol detenido en Monroyo el 31 de mayo, este declaró que Silvino Zafón había actuado como enlace mientras los guerrilleros permanecieron escondidos durante 30 días en una cueva próxima a La Estrella para burlar el cerco de la Guardia Civil. La acusación de Juan Pallarés ocasionó la detención de Silvino y de su hermano Demetrio, ambos fueron conducidos a la Prisión Provincial de Castellón, después a la de Teruel y finalmente ingresaron en la de Zaragoza donde Silvino permaneció hasta el 24 de noviembre de ese mismo año. Ambos hermanos fueron puestos en libertad condicional por falta de pruebas, sin embargo otros vecinos de La Estrella no tuvieron la misma suerte; el matrimonio formado por Saturnino Colomer Lázaro y Felipa Pallarés Vicente fue detenido el 21 de abril en su domicilio en la masía de La Clotada (Mosqueruela), y trasladado a La Estrella donde Saturnino recibió una brutal paliza a manos de la Guardia Civil de la que fue testigo el vecino Julio Peris Salvador. Saturnino,  condenado a muerte, fue ejecutado en la Prisión de Zaragoza a las 6.30 horas del 4 de octubre de 1947, junto a Jesús Borrás Salavert y José M.ª Alarcón Flores acusados de pertenecer a  la partida de “Petrol”. Felipa fue condenada a 12 años y un día de los que cumplió 8 años volviendo posteriormente a residir en La Estrella.

Después de pasar por la cárcel, Silvino Zafón tuvo una vuelta fugaz a los ruedos, su última actuación fue en 1948, el mismo año que marchó a Francia (Arlés) donde continuó por un tiempo con su profesión. El 14-03-1963, a los 54 años falleció en un accidente de tráfico.

FUENTES:

Fortanet, X.  Silvino Zafón Colomer “Niño de la Estrella”. Último torero republicano. Programa Fiestas Patronales Virgen de la Estrella. Mosqueruela. 1986.

“La Brigada de los Toreros” entrevista a Javier Pérez Gómez. El sueño igualitario/Cuadernos Cazabaret n.º 21, 23 de noviembre de 2005. http:/www.elmasino.com/cazabaret/esi/21

Portillo de Ibarlucea, L. “Un famoso torero del Maestrazgo. El Niño de la Estrella”. Diario de Teruel. Fiestas del Ángel. 16 junio 1985a, s.p.  (Ref. A Vistabella)

MONFERRER GUARDIOLA, Rafael. El Niño de la Estrella. Publicaciones de l’Ajuntament de Vilafranca, nº 2. 2010. Nota de prensa:   http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/espectaculos/biografia-el-nino-estrella-rescata-arte-toreo_609122.html

– Entrevista con Julio Peris Salvador el 25-7-2015.

– Registro de correspondencia del Ayuntamiento de Vistabella 1932-1935.

– Procedimiento Sumarísimo Ordinario 351-45.

 

Complim quatre anys

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: inaugurem l’exposició virtual “Escola”

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba: li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

El Hospital Varsovia de Toulouse

Continuación del artículo: Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

El Hospital Varsovia, pionero en la investigación y la práctica de la medicina social y atendido hasta 1950 por un equipo médico formado por españoles exiliados, se creó a primeros de octubre de 1944 en un palacete abandonado por los nazis en el nº 15 de la c/ Varsovie en el barrio de S. Cyprien de Toulouse, con la finalidad de atender a los cerca de 150.000 exiliados españoles que se concentraban en los departamentos del Midí francés, además de a los guerrilleros heridos en la Operación Reconquista. La mayor parte de su presupuesto procedía de las donaciones del Joint Anti-Fascist Refugee Committee (JAFRC) de los Estados Unidos, distribuidos en Francia por el Unitarian Service Committee (USC).

El primer director del hospital, el doctor José Miguel Momeñe González era militante del PSUC, y uno de los fundadores, el doctor Diego Díaz Sánchez, fue el jefe de los servicios sanitarios de la Operación Reconquista. La primera hospitalización se realizó el 20 de octubre de 1944 y en los tres primeros meses se atendieron cerca de 200 pacientes, procedentes la mayoría de las divisiones guerrilleras 204, 186 y 99 (en la que estaba encuadrada la 551 Brigada a la que pertenecía Ramón Robres Monferrer).

En 1945 acogió a los supervivientes españoles de los campos de concentración nazis, y para poder funcionar de forma legal como hospital civil, el 30 de mayo de 1945 se creó la Amicale des Anciens FFI et Resistants Espagnols, amparados en la Ley Billoux que permitió el reconocimiento oficial de los refugiados españoles y la habilitación de los médicos inmigrantes de los países aliados. Para entonces ya disponían de la penicilina. Durante este año y hasta septiembre de 1946 ejerció como director el médico catalán Josep Torrubia.

El hospital continuó bajo dirección de médicos españoles hasta 1950, momento en el que Franco, en colaboración con el gobierno de Francia, organizó la operación Bolero-Paprica con la finalidad de ilegalizar al PCE y desarticular las células de resistencia comunistas en suelo francés. En septiembre de ese año la gendarmería francesa detuvo a 276 españoles, entre ellos el equipo médico y el personal del Hosital Varsovia, y los expulsaron a países del Magreb y de Europa del Este.

Ese mismo año en Estados Unidos, cuyo gobierno en plena guerra fría ya mantenía relaciones con el régimen de Franco debido al interés por crear bases militares en España, fue detenido e ingresado en prisión junto con otros miembros del JAFRC, Edward Barsky, director de los servicios médicos de las Brigadas Internacionales en la guerra de España. Denunciados por el Comité de Actividades Antiamericanas del senador fascista McArthy, por negarse a entregar al gobierno de EE.UU. los archivos de la organización que contenían listas de refugiados españoles en Francia, fue privado de su licencia de médico y estuvo en prisión entre junio y noviembre de 1950.

Frente a la campaña anticomunista y acabada la financiación norteamericana, la implicación de médicos franceses y la ayuda del Partido Comunista de Francia lograron la continuidad del hospital. Joseph Ducuing junto con otros médicos crearon la sociedad sin ánimo de lucro Societé Nouvelle Hôpital Varsovie, y tras cinco años de pleitos y batallas legales consiguieron la titularidad del centro que pasó a manos francesas, y pudieron continuar el trabajo social y la asistencia a los refugiados españoles.

En 1952 la nueva sociedad pudo comprar el palacete a su propietario gracias al apoyo del PCF. El hospital continuó con el mismo nombre hasta 1970 cuando fue rebautizado como Hospital Joseph Ducuing, y continuó su labor hasta nuestros días, actualmente asistiendo a inmigrantes subsharianos y magrebíes.

Según los datos que aparecen en el registro de ingresos, Ramón Robres Monferrer ingresó en el Hospital Varsovia procedente de Vall d’Aran, el 25 de octubre de 1944 con una lesión de bala en el antebrazo izquierdo. Estaba alistado en la 99 División 551 Brigada con el grado de guerrillero y constaba como casado. No figura la fecha del alta ni disponemos de ninguna otra información que nos permita conocer su trayectoria a partir de esa fecha.

FUENTES:

– ALTED VIGIL, A.  2003. “La ayuda asistencial española y franco-española a los republicanos”. A. Alted y L. Domergue (coords): El exilio republicano español en Toulouse, 1939-1999. UNED/Université du Mirail. Madrid-Toulouse, pp. 73-90.

– ALVAR MARTINEZ i JULI ESTEVE. 2012. “La batalla del Varsovia”

-MARTÍNEZ VIDAL, Àlvar (coord.) 2010. Exili, medicina i filantropía. L’Hospital Varsòvia de Tolosa Llenguadoc (1944-1950)  Catarroja. Afers.

– MOLANES PÉREZ, Pablo. 2013. El Hospital Varsovia de Toulouse, un proyecto del exilio español. Revista Cultura de los cuidados. Año XVII, n.º 35. 

Primer mapa de fosas: 7 en Vistabella

El pasado 6 de febrero se presentó en la Casa dels Caragols de Castellón el primer mapa de fosas de la provincia de Castellón, y en el mismo se han catalogado 7 fosas existentes en el término municipal de Vistabella del Maestrat, ubicadas en diferentes localizaciones geográficas:

1. Cementerio municipal

2. Mas del Collet

3. Mas de Marimon

4. Mas dels Arcs.

También tenemos localizadas las dos del Mas del Garcío. Y sabemos de la existencia de más enterramientos en nuestro municipio, como por ejemplo en la Serra de la Batalla, en el Pla Amunt, o los aledaños del cementerio, aunque faltan por localizar los lugares exactos.

El objectivo de este programa se debe a que la […] recuperació dels restes de les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, tant militars com població civil i dels repressaliats del franquisme, suposa una acció terapèutica per a les famílies i un exemple pedagògic de convivència i de qualitat  democràtica per a la nostra societat, amb tot el que comporta com a referent de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. […]

La publicación ha sido posible gracias a la colaboración del Grup per la Recerca de la Memòria Histórica de Castelló y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia, ambos con cerca de quince años de trayectoria, y de la Asociación Científica ArqueoAntro, un equipo técnico especializado en Arqueología y Antropología Forense. Los tres grupos participantes trabajan para […]  transmetre a la societat que tancar el dol mitjançant l’homenatge i el record és una necessitat ritual de la nostra cultura, una forma de sensibilitzar a la ciudatania davant el terror, la mort i l’oblit, davant el nostre recent passat silenciat. […]

Agradeceremos toda información relativa a los posibles enterramientos en Vistabella para poder incorporarlos al Mapa de fosas.

Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

Ramón Robres Monferrer fue uno de los vecinos de Vistabella que no se conformaron con la derrota de la II República, y decidieron seguir luchando contra el régimen de terror impuesto por Franco y sus generales. Nació el 28 de febrero de 1906, hijo de José Aurelio Robres Centelles y Eliodora Monferrer Clérig, molineros del molí Més Alt.

Registre de naixement de Ramón Valero Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 Eran diez hermanos; uno de ellos, José, nacido el 7 de septiembre de 1903, fue deportado al campo de exterminio de Mauthausen en 1941,  ya publicamos su historia en otro artículo de este mismo blog: “De Vistabella a Mathausen“.  Patrocinio, otra hermana nacida el 18 de marzo de 1901, aunque de ideología derechista, fue encausada en 1940 por “injurias a la autoridad” (Sumario 130-C-41); se salvó de ingresar en prisión por los avales de los hermanos Odón y Ramón Salvador Monferrer.

Ramón figura, en su ficha de ingreso en el Ejército,  como “analfabeto, ojos azules, talla 1,63, residente en Vistabella calle Cárcel”. Encontramos otra referencia  en una relación de vecinos y vecinas de Vistabella encarcelados en la prisión de Burriana al finalizar la guerra por supuestas responsabilidades políticas, en ella se le menciona como “ausente en zona no liberada”. Aparece también en otro documento del Juzgado de Vistabella del 23 de enero de 1941 donde figura como “desaparecido”.

Sabemos que Ramón fue miliciano y seguramente militó en la CNT, se le acusó de participar en el asesinato del cura de Vistabella Manuel Tenesa, aunque esta acusación quedó desmentida por el testimonio que hizo de los hechos el enterrador Ramón Alcón.

Su nombre también aparece en una relación de guerrilleros en la que se indica: […] Vivía en Vistabella (Castellón). 23 sector, campamento de la Sénia. […] (Sánchez Cervelló, J. 2006, p.487). Su permanencia en la A.G.L. debió ser muy corta ya que en 2016 Raúl González Devis, investigando en los archivos del PCE, encontró su nombre en una relación de guerrilleros heridos e ingresados en el Hospital Varsovia de Toulouse procedentes de la Operación Reconquista en 1944. Este documento figura como anexo del libro de Dolores Vilar-Basanta “L’Hôpital Varsovie 1944-1950”, publicado en 1997 por la Universidad de Toulouse.

OPERACIÓN RECONQUISTA DE ESPAÑA

La operación Reconquista se planificó en el verano de 1944 después de que los nazis abandonaran el Midí francés tras sus primeras derrotas. Estaba promovida por la Unión Nacional de España (UNE), formada por elementos del ejército republicano que lucharon contra los nazis en suelo francés, y fue dirigida por Jesús Monzón Reparaz miembro de la dirección del PCE. La finalidad era establecer una cabeza de puente dentro de territorio español y formar un gobierno provisional que, con la ayuda de los aliados y de un levantamiento popular en el país, acabara con el régimen de Franco.

Los primeros movimientos se iniciaron a finales de agosto con el paso por la frontera de grupos de reconocimiento. Durante los meses de septiembre y octubre cruzaron varias columnas de guerrilleros para atacar objetivos y confundir al enemigo sobre el lugar por donde se iba a realizar la invasión. El 3 de octubre entró una brigada por Roncesvalles, el 5 por el valle del Roncal; a mediados de ese mes se produjeron infiltraciones por el País Vasco de las brigadas 10, 27 y 35 de la 102 División, y finalmente el día 19 la 102 División realizó ataques por toda la frontera mientras la 204 División penetraba en el valle de Arán con 112 brigadas de entre 300 y 400 hombres dirigidos por Vicente López Tovar.

Canejan, a la Val d’Aran (Lleida). Foto d’Antonio Giner, octubre 2017

La Brigada 551 de la que formaba parte Ramon Robres Monferrer pasó la frontera por el puerto de Era Roqueta dividiéndose después en tres columnas; una ocupó los pueblos de Canejan y Bausen, otra Les y Porcingles y la tercera, cruzando por los pasos de Estiuera y Cuma llegó hasta Bosost. Frente a ellos se encontraron a varias decenas de miles de efectivos (entre 30.000 y 60.000 según qué fuentes consultemos), de las fuerzas gubernamentales que Franco había ido movilizando al conocer la inminencia de la invasión; estaban formados principalmente por militares de reemplazo y en menor número por guardias civiles y policía nacional, dirigidos por militares de alta graduación como García Valiño, Jefe del Estado Mayor, o los generales Yagüe y Moscardó.

A pesar del amplio despliegue guerrillero que logró concentrar cerca de la frontera posiblemente a más de 7.000 hombres y ocupar 20 poblaciones, la operación resultó un fracaso debido a una mala organización, a las falsas expectativas de levantamiento popular en el interior creadas por la propaganda del PCE, y a la falta de colaboración y apoyo de Francia y de los países aliados que decidieron, una vez más, no implicarse.

Los guerrilleros mantuvieron el control del valle de Arán durante 11 días, con la excepción de Viella, hasta que el día 30 de octubre el ejército español, persiguiendo la retirada de las últimas columnas llegó a la frontera en Pont de Rei. Una vez en el país vecino De Gaulle ordenó desarmar a los guerrilleros españoles para asegurar la tranquilidad en las relaciones con Franco, a quien el gobierno francés había reconocido como gobernante legítimo el 16 de octubre de ese mismo año.

Aunque hay numerosos estudios publicados sobre la Operación Reconquista es difícil establecer el número exacto de víctimas debido a la disparidad en las cifras estimadas. Según los datos de la Guardia Civil en las fuerzas guerrilleras hubo 129 muertos y 218 prisioneros, y en las fuerzas gubernamentales 32 muertos sin mencionar el número de heridos. Otras fuentes más fidedignas de algunos historiadores apuntan la cifra de guerrilleros muertos en más de 200 y más de 100 en el ejército español, unos 400 guerrilleros conducidos a las prisiones de Zaragoza, San Sebastián y Ondarreta, y otros 200 guerrilleros extraviados que, o bien perdieron la vida en los enfrentamientos o fueron ejecutados después de ser detenidos. Otros decidieron internarse en España y dinamizar las guerrillas ya existentes o crear otras nuevas en el interior del país.

La mayor parte de los guerrilleros heridos fueron evacuados al Hospital Varsovia de Toulouse, entre ellos se encontraba Ramón Robres Monferrer que ingresó el 25 de octubre.

Continuará…

Desitjos i carta als reixos per al 2018

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

De Francia a Vistabella

PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914), RETORNO A VISTABELLA DE EMIGRADOS EN FRANCIA.

En las Actas de los plenos municipales del Ayuntamiento encontramos varias referencias a la Primera Guerra Mundial, y a las repercusiones que tuvo en Vistabella. Las dos primeras, fechadas en agosto de 1914, se refieren al retorno de jornaleros emigrados a Francia. Aunque no existen datos concretos que nos permitan conocer el número exacto de retornados, debió de ser importante ya que originó problemas debido a la falta de trabajo en Vistabella.

16-8-14  […] Se hizo presente que vista la situación crítica que va activándose por los muchos jornaleros repatriados de Francia y la carencia de trabajo que existe y antes que pueda sobrevenir algún conflicto, la Corporación acuerda: que se participe al Sr. Gobernador Civil de la provincia a fin de que esta autoridad haga llegar a los poderes públicos esta situación y estos acordar la forma de darles trabajo, teniendo presente que en esta villa se halla en construcción la carretera de Vistabella a La Barona. […]

30-8-14  […] El Sr Presidente expuso que a tenor de varias circulares proponía a la Corporación […] acordase el medio de facilitar socorro a los emigrados de Francia con motivo de la guerra Europea. Enterados de lo expuesto y por unanimidad que se suscriba la Corporación con 12’50 ptas cuya suma se satisfaga de la partida de Imprevistos del presupuesto corriente […]

De peons a Barcelona. 1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Antes de la Primera Guerra Mundial ya existía un significativo movimiento migratorio a Francia desde finales del siglo XIX, la mayoría de los españoles procedentes sobre todo del País Vasco, Aragón y Cataluña, trabajaban de forma temporal como jornaleros agrícolas en la región del Midí, principalmente para participar en la vendimia a la que acudían cada año y donde después de varias temporadas, muchos de ellos fijaban allí su residencia debido a los salarios más altos, a una menor explotación laboral y a la falta de trabajo en sus lugares de origen. Algunos también emigraron por razones políticas debido a la situación en España que les obligaba  realizar un servicio militar de tres años, y a la guerra con Marruecos entre 1909 y 1927. Durante estos años fueron declarados prófugos  algunos jóvenes de Vistabella: Pedro Joaquín Monfort Celades y Rogelio Breva…(ilegible) del reemplazo de 1914, Guillermo Edo Edo del reemplazo de 1916, Santiago Moreno López del de 1924 y Adolfo Pitarch Belmonte de 1927. Pero fue durante la primera guerra mundial cuando se intensificó enormemente el número de españoles en Francia, debido a la falta de mano de obra ocasionada por la presencia de millones de franceses en el frente. Según el demógrafo francés Georges Mauco, entre 1915 y 1918, 150.000 españoles encontraron trabajo en la agricultura y 15.000 en la industria.

Aunque a Vistabella volvieron desde Francia muchos de los emigrantes, al menos en un primer momento del conflicto, la emigración continuó de forma creciente. La falta de trabajo, la carencia de tierra suficiente para poder cultivar los alimentos necesarios, y las condiciones feudales de explotación a la que estaban sometidos los más pobres, obligaron a muchas familias a buscar nuevos horizontes, algunas de ellas huyendo de la miseria y del hambre.

27-8-18 […] la estadística de cereales que se está verificando por las declaraciones que van presentando los agricultores y según las cuales parece faltar bastante cantidad de trigo para garantizar el consumo en esta población, sin duda porque la cosecha ha sido regular y que algunas masías que se hallan en arrendamiento y a medias, cuyos dueños son forasteros y el producto de dicho arrendamiento y masías sale del término constituyendo esto una cantidad regular, al objeto de que no ocurran desórdenes y consecuencias desagradables acuerdan por unanimidad que todo el producto de cereales recolectado en este término no salga cantidad alguna del mismo y el que pretenda que solicite autorización en forma a la Superioridad, pues de lo contrario incurrirá en las penas establecidas. […]

En España el gobierno de la Restauración borbónica mostró cierto recelo a la emigración, debido al incipiente despoblamiento de algunos de los territorios del Estado. Las primeras leyes que regularon la emigración en nuestro país datan de 1907, fue a partir de este momento cuando empezó una salida masiva de emigrantes hacia América. La Ley permitía emigrar a cualquier persona con excepción de las mujeres no casadas, los sujetos al servicio militar y los menores de edad. Cuando la emigración podía originar el despoblamiento de algún territorio, se necesitaba el permiso del gobierno.

La siguiente referencia al conflicto internacional la encontramos en 1916, el farmacéutico de Vistabella menciona el encarecimiento de las medicinas.

13-8-16 Contrato con el titular farmacéutico Joaquín… (ilegible) Giménez […] Dicho Farmacéutico se comprometió a desempeñar el cargo de titular como lo desempeña y a facilitar los medicamentos a las familias que figuren en la lista de pobres que al efecto se ha confeccionado […] por la cantidad anual de 625 ptas mientra ocurre el natural estado de encarecimiento de medicamentos sufrido por la conflagración de la guerra Europea […]

FUENTES:

– Actas de plenos municipales anys 1914, 1916 i 1918: transcripciones literales en cursiva.

– LILLO, Natacha. La emigración española a Francia a lo largo del siglo XX. Entre la “perfecta  integración” y el retorno. Universidad de París. (en la red)

– RUBIO, J. (1974) : La emigración española a Francia. Barcelona, Ariel.

– SANTACREU SOLER, José Miguel. España, de la emigración a la inmigración. Cambio de mentalidad y proyección social. Universidad de Alicante. (en la red)

Un siglo de inmigración española en Francia. Grupo de Comunicación de Galicia en el mundo S.L. Colección: Crónicas de la Emigración. (en la red)

La secularización del cementerio durante la II República

La Constitución republicana de 1931 estableció un Estado laico determinando la separación Iglesia-Estado. Los privilegios e influencia de los que se beneficiaba la Iglesia católica desde la firma del concordato con el Vaticano en 1851, y durante los reinados de Alfonso XII y XIII, fueron abolidos en diferentes ámbitos como las cárceles, hospitales, cuarteles, cementerios y colegios de primera y segunda enseñanza.

La política religiosa del Gobierno republicano promovió la creación de escuelas laicas declarando voluntario el aprendizaje religioso, legalizó el divorcio, estableció la libertad de cultos, la reducción de las órdenes religiosas y la secularización de cementerios entre otros aspectos. El 9 de julio de 1931 presentaron un Decreto, ratificado por las Cortes en diciembre de ese mismo año, donde se señalaba el […] sometimiento de los cementerios a los Ayuntamientos y estipulaba que el carácter del enterramiento, ya fuera civil o religioso, era voluntad exclusiva del difunto o de sus familiares. […] (1)

Pocos días antes de aprobarse la Constitución, que en su artículo 27 establecía que […] los cementerios estarían sujetos exclusivamente a la jurisdicción civil, y no estaría permitida la separación de recintos por motivos religiosos […] (1) el Ministro de Justicia Fernando de los Ríos, presentó en el Consejo de Ministros el Proyecto de Ley de Cementerios que fue aprobado el 30 de enero de 1932. 

El Reglamento de 12 abril de 1936 para la aplicación de la Ley de Cementerios, volvía a insistir en la prohibición de los símbolos religiosos con excepción de las tumbas, y en la cuestión de los muros separadores por motivos confesionales.

Registre de correspondència 1937. Arxiu Municipal de Vistabella

Los efectos del cambio político que trajo la Segunda República no se notaron apenas en Vistabella hasta las elecciones de 1936 ganadas por el Frente Popular. El primer Ayuntamiento del periodo republicano que salió elegido, de forma fraudulenta, en las elecciones del 19 de abril de 1931, supuso un continuismo en la política municipal controlada por elementos ultraconservadores. El primer alcalde del periodo republicano, Enrique Pitarch Monfort (1931-1933) sería después el primer alcalde franquista nombrado por los militares el 3 de junio de 1938. El segundo alcalde “republicano”, Arturo García Orenga, volvió a ser alcalde durante el franquismo en 1945.

El Ayuntamiento, pese a acatar teóricamente la Constitución republicana, tuvo que ser obligado por el Gobernador Civil a cumplir con lo estipulado en la Ley de Cementerios, como muestra el registro de correspondencia municipal del año 1932:

20-4-1932. El Ayuntamiento comunica al Gobernador Civil el cumplimiento de la Ley de Cementerios.

15-9-1932. El Gobernador Civil pregunta al Ayuntamiento si es cierto que no se ha derribado la pared que separa el cementerio civil del católico y ordena que se cumpla la Ley.

16-9-1932. El Ayuntamiento contesta: […] en el Cementerio de esta villa se halla enlazado el civil del católico por una abertura de metro y medio, y no tiene ningún carácter de católico por cuanto a la publicación de la Ley de Secularización de Cementerios de 30 de enero último, se puso en la puerta principal la inscripción “Cementerio Municipal” […]

21-9-1932. Gobierno Civil responde: […] la pared que separa el cementerio católico del civil debe desaparecer totalmente dentro del plazo de 30 días […]

24-9-1932. El Ayuntamiento comunica el derribo de la pared.

25-9-1932. Finalmente aprueban el pago de los jornales a los trabajadores que realizaron el trabajo. […] Pagos. […] a Pedro Bou Salvador y Juan Allepuz Prats por un jornal y medio el primero y un jornal el segundo empleados en derribar la pared que separaba el cementerio católico del civil […]

No volvemos a encontrar ninguna otra mención a la separación de los dos recintos hasta 1941. El Ayuntamiento en el pleno del 4 de mayo acordó […] hacer la separación de terreno de Cementerio civil y Eclesiástico que fue destruido por los marxistas […]
Realmente no tenemos constancia de la construcción, otra vez, de ninguna pared divisoria. En la panorámica del cementerio tomada en 1951 no se observa ninguna, tal vez por la falta de espacio para exhumaciones. El Cementerio Civil se convirtió en Cementerio Católico Municipal.

1951, Panoràmica del cementeri de Vistabella del Maestrat des del Calvari. Arxiu Municipal de Vistabella

 

FUENTES.
(1) -Artículo de Eduardo Montagut. Nueva Tribuna. 3-11-2016.
-“Política religiosa de la Segunda República” Pedro Castiella. En la red.
– Registro de correspondencia municipal 1932.

Dolores i Rigoberto, mestres rurals

Ara fa poc més de tres anys, recent inaugurat el blog, vam rebre un correu electrònic:

Mi abuelo Rigoberto fué maestro de escuela en el período 1892 a 1896 en Vistabella, según relato en un libro de historia familiar al que le dedico varias líneas y una foto del abuelo de 1895.
Caso de estar interesados en la foto e incluso en la descripción se la podría enviar.
Fernando Belda
Málaga

Vam contestar de seguida i vam estirar del fil dels documents, amb el resultat d’ un relat de mestres, amor i mort a Vistabella que volem contar-vos.

[Escola de xiques] c.1887-1897 Dolores Redón podria ser la mestra vestida de blanc. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra

Aquesta història transcorre durant quatre anys a finals del segle XIX, quan les potes dels cavalls marcaven la velocitat i la carretera era un camí de terra. Quan Vistabella estava a catorze hores de Castelló, tenia més de dues-centes cinquanta cases i uns cent masos habitats.

El dia 14 de gener de 1893 va arribar a Vistabella un mestre, de nom Rigoberto Belda, que acabava d’aprovar les oposicions. Era de Xàtiva, tenia 22 anys i cobrava un salari de 825 pessetes, uns 5 euros actuals. 

Rigoberto Belda, mestre d’Instrucció Primària a Vistabella. 1895. Fons familiar Fernando Belda Vallés. Foto J.Derrey

Al cap d’un any es va casar en una de les mestres del poble, Dolores Redón Izquierdo, que era de Cortes de Arenoso. Mai no sabrem si es van fer nòvios a Vistabella, o si ja es coneixien d’abans perquè ella i les seues germanes, Maria Purificación i Carmen, també havien estudiat a l’Escola Normal de València, com havia fet Rigoberto. Sí que sabem del cert que a la família d’ella tots eren mestres, son pare, Jaime Redón Vives, era de Mora de Rubielos i sa mare Dolores era de Jérica.

Dolores i Rigoberto vivien al número 9 del carrer Sant Roc, i el 4 de setembre de 1895 va nàixer el seu fill Rigoberto Germán Belda Redón. La seua història d’amor acabaria pocs dies després: Dolores va morir d’una infecció a conseqüència del part quan encara no existien els antibiòtics, consta com a “septicèmia puerperal” en el certificat de defunció. Era el dia 22 de setembre, quan ella tenia 25 anys i el seu fillet 18 dies. Va ser enterrada al nou cementeri del poble, només feia quatre anys que s’havia tret des de dins del casc urbà a les afores, i una làpida de marbre blanc encara la recorda passats més de cent anys.

Acta de Defunció de Dolores Redón Izquierdo. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

Acta de naixement de Rigoberto German Belda Redón. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rigoberto va acabar el curs, però el 29 d’agost de 1896 va marxar de mestre a Montanejos i després a Guadasuar. Es va tornar a casar l’any 1900 i va tindre vuit fills més en la seua segona dona.

El fill de Dolores que va nàixer a Vistabella també va ser mestre i va exercir -ironies de la vida- a un poble anomenat Dolores, a la província d’Alacant.

Correspondència municipal 1936-1937

Obrim una nova exposició virtual dedicada a la correspondència municipal de l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937. Un periode determinant per entendre els esteveniments previs a la guerra civil i el seu desenvolupament al llarg de 1937.

L’exposició virtual que inaugurem completa el treball de digitalització i descripció de les cartes rebudes a l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937 que vam encetar l’estiu de 2014 on vam seleccionar i publicar en l’apartat Correspondència Municipal. Per això, ara volem  presentar-vos la mostra ampliada en alguns dels documents que creiem que fan un relat d’aquells dies intensos i complexos, en l’afany d’aprofundir en la història de Vistabella i obrir l’arxiu municipal per a descubrir informacions del nostre passat més recent.

L’hem estructurada en diferents punts temàtics:

  1. Les Rogatives a Sant Joan de Penyagolosa
  2. Els partits republicans
  3. L’Ajuntament de Vistabella
  4. Bandos
  5. Circulars
  6. Escola republicana
  7. Camp d’aviació
  8. Els refugiats
  9. Telecomunicacions
  10. La guerra

Esteu convidats a navegar per la plataforma que permet diferents visualitzacions i recerques per paraules al buscador. També apropar-vos al contingut i forma dels documents: als segells de les institucions o a les firmes de les persones que van ser protagonistes.

L’enllaç DIRECTE dins de l’apartat : EXPOSICIONS VIRTUALS DE L’ARXIU DE VISTABELLA.

 

Visures de ploma i tinta

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont

 

 

 

 

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de 1688: el fons restaurat de l’Arxiu Municipal. Exposició al Saló d’Actes el dia 20 d’agost a les 12.00

L’Arxiu Municipal de Vistabella acaba de restaurar diferents documents històrics que es trobaven en mal estat i per tant corrien el risc de malmetre’s definitivament. Es tracta d’un conjunt de documents que van des de 1688 fins a 1913 i que contenen informació del nostre terme.

A l’exposició que tindrà lloc el dia 20 d’agost a les 12.00 al Saló d’Actes de l’Ajuntament, podreu conèixer documents que han deixat testimoni sobre diferents activitats econòmiques i transaccions que es van fer al terme de Vistabella, tant per part de persones particulars com per part del mateix Ajuntament. Principalment destaquem les visures de 1688, 1759, 1769 i 1795, juntament en els documents que formen part de la secció Veredes i fites. Un dels documents restaurats que ens aporta més llum sobre Vistabella és “Memoria de Vistabella y su administración municipal” de 1851 on es fa una breu descripció de totes les infraestructures públiques que existien i a partir de les quals podem deduir les competències municipals d’aquell moment. Volem citar per rellevant dins l’inventari el lloguer de Sant Joan de 1846 on podem vore un contracte arrendament amb la descripció de tots els objectes. I un manuscrit  de 1844  “Padron de las fincas que pagan canon a los propios de la presente Villa de Vistabella amb una enorme quantitat d’anotacions i marques.

El projecte de restauració ha estat impulsat per l’Ajuntament de Vistabella en col·laboració amb l’Institut Valencià de Conservació i Restauració que ha reintegrat i elaborat per a tots els documents unes camises de conservació a mida per tal d’emmagatzemar-los adequadament d’ara endavant. El treball ha estat encapçalat per Raquel Madurga Pascual, de l’equip de l’IVACOR.

L’exposició la dediquem en agraïment a Ximo Marín, secretari de l’Ajuntament, que sempre va estar atent a guardar discretament els documents que el dia 20 d’agost podreu disfrutar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme nascudes a Vistabella (1938-1978)

 

L’Arxiu Nacional de Catalunya ha fet pública la llista de reparació de les víctimes del franquisme, després que el Parlament de Catalunya anul·lara per unanimitat 63.961 judicis franquistes, en una decisió històrica.

La llista mostra un total de 66.590 noms de persones físiques i 15 noms d’entitats, acompanyats del tipus de procediment, el número i la data d’obertura de la causa, la data d’aprovació de la sentència o resolució, la pena imposada i l’indult demanat.

El  6 de juliol es va publicar al DOGC núm. 7406 la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme

Article únic: Reparació jurídica de les víctimes del franquisme.  De conformitat amb el conjunt de l’ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l’abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista.

Entre la llarga llista publicada de persones víctimes del franquisme hem trobat gent del nostre poble i volem oferir-vos la informació per a que la pugueu consultar. CLIQUEU PER ACCEDIR A: Persones nascudes a Vistabella que apareixen als sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També podeu consultar La Guia de la sèrie documental procediments judicials militars (sumaríssims) 1939-1980, publicada el 15 d’octubre de 2015, que resumeix el treball fet, ofereix informació estadística, mostres de documents i la relació de les 3.358 persones executades entre 1938 i 1975 a Catalunya.

VIII Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Los días 8 y 9 de julio celebraremos en Vistabella las VIII Jornadas de Memoria Histórica, trasladadas este año al mes de julio para hacerlas coincidir con la presentación por parte de la Conselleria de Justicia, Administraciones Públicas, Reformas Democráticas y Libertades Públicas de la Ley de Memoria Democrática y por la convivencia de la Comunidad Valenciana (Ley de Memoria Histórica Valenciana).

El sábado 8 de julio Ferran Puchades, Secretario Autonómico de Justicia, presentará el proyecto de la nueva Ley y se desarrollará un debate con miembros del GRMHC. El proyecto de ley mejora sustancialmente la ineficaz ley vigente de Memoria Histórica de ámbito estatal, en muchos aspectos decisivos como la apertura y exhumación de fosas, la retirada efectiva de toda la simbología franquista, o la situación actual de los archivos y documentación de los periodos de la II República, guerra civil y franquismo, además de otros muchos temas como la necesidad de reparación, verdad y justicia.

Por la tarde Raül González Devis, profesor de Historia y experto del GRMHC en Historia de los maquis, presentará su libro “Tragèdies Silenciades”, importante trabajo de investigación sobre el movimiento guerrillero en la provincia de Castellón en el que incorpora datos relativos a Vistabella. A continuación el GRMHC expondrá el proyecto “Fosas de la Memoria” que incluye, entre otros temas, la creación de una asociación de familiares de víctimas de la represión franquista enterradas en el cementerio civil de Castellón. Esta Asociación ya legalizada tiene como objetivo unir a los familiares de las víctimas con la finalidad de realizar exhumaciones en la fosa común del cementerio; allí se encuentran enterrados dos vecinos de Vistabella, Rodrigo Tena Allepuz y Gil Pons Solsona fusilados el 28-8-1940 y el 7-9-39 respectivamente. También se explicará el proyecto de Mapa de fosas de la Comunidad Valenciana en el que ya se está trabajando en Vistabella y del que informaremos próximamente.

El domingo 9 celebraremos en Atzeneta un homenaje a las 14 personas fallecidas el 7-6-1938 a causa de los bombardeos de la aviación fascista, en una vivienda de refugiados de la guerra situada en la calle Venerable.

Durante la jornada del sábado en el local de la prisión habrá parada de libros.

Os animamos a asistir, participar, y si tenéis localizada alguna fosa del período de la guerra civil o del franquismo, os agradeceríamos vuestra información para completar lo más detalladamente posible el mapa de las fosas de Vistabella.

Queremos mostraros la Jornada que realizamos durante el mes de junio con el fin de recoger datos para el Mapa de Fosas. Y publicar un documento de enorme interés elaborado por el GRMHC que contiene datos sobre los soldados muertos en el Hospital Militar de Vistabella y enterrados en el cementerio de la localidad. 

9 de juny. Arxius, ciutadania i interculturalisme

El dia 9 de juny se celebra el Dia Internacional dels Arxius, coincidint amb la data de creació del Consell Internacional d’Arxius (ICA/CIA). Aquest any sota el lema “arxius, ciutadania i interculturalisme” amb l’objectiu de:

  • conscienciar la ciutadania sobre la importància dels arxius perquè constitueixen la base dels seus drets i de la seva identitat
  • sensibilitzar els dirigents sobre els beneficis de la gestió documental per al bon govern i el desenvolupament
  • sensibilitzar tant el sector públic com el privat de la necessitat de preservar els arxius a llarg termini i facilitar-hi l’accés
  • conscienciar la ciutadania sobre la singularitat dels documents conservats en els arxius
  • promoure i millorar la imatge dels arxius a escala mundial

La celebració és un bon moment per a reivindicar polítiques decidides d’arxiu,  ja que pareix que cap dels governs valencians no les té presents en els seus programes. Amb freqüència, i no és casual, s’obliden que els arxius no només són patrimoni per a la història sinó que tenen un valor primari que és fer valdre els drets dels ciutadans i ciutadanes.

Com exemple que justifica la necessitat dels arxius actualment tenim damunt la taula el projecte de llei de Memòria Democràtica i per la Convivència de la Comunitat Valenciana que exigeix arxius municipals organitzats per tal de documentar els casos de violència durant la guerra civil i la postguerra. Citant el propi projecte: “El capítol primer es dedica als documents de la memòria democràtica valenciana. S’encomana als poders públics l’adopció de mesures per a la seua identificació, protecció i difusió, i especialment en cas de perill de deteriorament o degradació, o sostracció, destrucció o ocultació.” (Títol III, Del Dret a la memòria Demòcràtica Valenciana, Capítol I) Molt clars els artícles 17 al 19 del Títol III, Capítol I.

L’administració local conserva arxius municipals desorganitzats en forma de magatzem o falses plenes de pols que contenen informació rellevant per a portar a terme els objectius de la llei de Memòria Democràtica. Perquè sense arxius no podem documentar els processos repressius, ni oferir justícia, veritat i reparació.

 

 

Bombas italianas sobre Vistabella

El pasado 23 de marzo se cumplió el 79º aniversario del primer bombardeo naval sobre la ciudad de Castellón desde el crucero Baleares de la armada fascista. Fue el preludio de otros 3 ataques efectuados desde el mar, y de otros 37 bombardeos aéreos hasta el 16 de junio de 1938 por parte de la Legión Cóndor alemana y en mayor número por la Aviación Legionaria italiana, dos países con los que el gobierno republicano no estaba en guerra. Posteriormente, cuando la ciudad ya se encontraba ocupada por el ejército rebelde, las fuerzas aéreas republicanas (FARE) bombardearon en 4 ocasiones diferentes objetivos entre el 25 de junio y el 1 de enero de 1939.

L’Aviazione Legionaria delle  Baleari realizó entre enero y junio de 1938 un total de 782 ataques aéreos en la costa mediterránea desde sus bases en Mallorca, lanzando 16.558 bombas sobre barcos, nudos de comunicaciones y poblaciones. Esta fuerza aérea expedicionaria fue creada en 1936 y disuelta en 1939 por Musolini, con la única finalidad de apoyar al bando fascista en la guerra de España. La primera expedición de aviones italianos que llegaron a Mallorca el 30 de julio de 1936, estaba formada por doce trimotores Savoia-Marchetti SM 81. Después fueron enviados cazas Fiat BR-20 y CR-32 y bombarderos SM-79, hasta un total de 758 aviones. El primer ataque de la Aviación Legionaria se realizó en Manacor el 8 de septiembre de 1936 contra el intento fallido de desembarco de la armada republicana en las islas. También realizaron incursiones en algunas poblaciones del interior de Castellón como fue el caso de Vistabella del Maestrat, donde bombardearon el 3 de junio de 1938.

Después de tomar Mosqueruela el 17 de mayo y Puertomingalvo el 18, las tropas de García-Valiño iniciaron la ofensiva contra Vistabella ocupándola el 3 de junio, después de rebasar las líneas republicanas defendidas por las divisiones de Extremadura y 19ª del XXI Cuerpo de Ejército.

El día 1 de junio la 2ª agrupación de la 1ª división de Navarra avanzó hacia Sant Joan de Penyagolosa.

El día 2 el 1er. tabor de Tetuán (tropas regulares del protectorado español de Marruecos) conquistó las posiciones del vértice de la sierra de Batalla, Maluendas y alturas próximas a Penyagolosa. La 2ª compañía del tabor atravesó el Pla Amunt y llegaron a dominar las alturas próximas a Vistabella. Esa noche pernoctaron en posiciones defensivas conquistadas a unidades de los Guardias de Asalto por encima del Mas dels Arcs. Por su parte, la 5ª bandera FET Navarra consiguió atravesar la rambla del Monlleó y llegar hasta el Bobalar, donde pernoctaron después de desalojar al 14º batallón de ametralladoras que se retiró en dirección a Vistabella. El día 3 hacia las nueve de la mañana se inició el ataque aéreo que precedió a la entrada de las tropas de García Valiño en Vistabella.

Gracias a las fotografías y el inventario del fondo localizadas por Silvia Olaria en el Centre d’Història Contemporània de Catalunya  y en el Ministerio della Difesa se disipan las dudas sobre la autoría de los bombardeos. Fueron llevados a cabo por la aviación italiana. En el reverso de las imágenes puede leerse “PUNTATORE Cap. Buri; LOCALITA S.E di Vistabella; DATA 7.6; ORE 9.18”  Cabe anotar la hipótesis que hubiera un error a la hora de transcribir la fecha, ya que consta el día 7 y no el 3.

El ataque que comenzó desde Les Navaes, se realizó sobre toda la línea defensiva republicana establecida por los zapadores de la agrupación Toral, entre Les Navaes y la ladera norte de Penyagolosa. También se lanzaron bombas sobre el casco urbano de la población y sobre parte de las tropas republicanas que en esos momentos se retiraban en dirección a Atzeneta. En días anteriores ya hubo otro ataque aéreo sobre posiciones republicanas realizado por un Junker-52 (“pava”), del que desconocemos la procedencia.

La falta de defensa antiaérea y el traslado que se había realizado el día 12 de mayo de los cazas I-16 (“mosca”) de las FARE, que permanecían en el aeródromo de Vistabella, permitieron que el bombardeo se realizara sin el menor inconveniente.

Durante el tiempo que duró el bombardeo la mayoría de los vecinos permaneció dentro de sus casas. Algunas personas de las masías próximas a las zonas bombardeadas se refugiaron en cuevas (caso del Mas de Les Roques, Molins, Mas de Clèric)  En el pueblo lo hicieron en las escaleras del campanario y en la Cova Negra. A pesar de que algunas bombas cayeron sobre el pueblo, y una de ellas en el número 18 de la Avenida Ramón Salvador Celades, sólo se produjo una víctima mortal y algunos heridos leves. Algunos detalles de la situación que se vivió aquel día están reflejados en los testimonios que transcribimos.

Poco antes de comenzar el bombardeo la 5ª de Navarra avanzó desde el Bobalar hacia Vistabella, llegando cerca de las alturas próximas a la población donde aún persistían algunos núcleos de resistencia. Neutralizando estas últimas defensas con fuego de artillería ligera y bombas de mano, consiguieron coronar todas las cimas con tres centurias; otra centuria entró en el pueblo ocupando las alturas al este de Vistabella desde donde hostigaron a las tropas en retirada. Los últimos soldados republicanos que salieron de Vistabella hacia las 10 de la mañana, formaban parte del 15º grupo de Guardias de Asalto, del 14º batallón de ametralladoras y de la 59 compañía, todos ellos pertenecientes al XXI cuerpo de ejército.

Las tropas del 1er. tabor de Tetuán detenidas durante la noche anterior a la altura del Mas dels Arcs, después de rechazar un contraataque, entraron esa misma tarde en el pueblo por el camino del cementerio.

TESTIMONIOS ORALES

Reconstrucción de recuerdos de Eduardo Safont Safont: nacido en 1928

Dies abans del bombardeig venia cada dia una “pava”, un avió de reconeixement que passava per damunt del poble, la gent corrie a amagar-se a la cova negra de La Costa […].

El dia del bombardeig jo tenia 9 anys i els avions van vindre al matí, de 5 en 5, per damunt de Benafigos i en direcció cap al Calvari […]. Els xiquets portavem un garrotet en un cordellet lligat al coll, per a posar-se a la boca i no mossegar-se la llengua […]. Quan van arribar jo anava cap a la nostra pallissa i me vaig amagar dins un bancal d’herba pesolina (a eixe bancal que anys després se construiria la granja de patos del metge Don Rodrigo) i vaig perdre el garrotet, aixina que del susto me vaig posar l’espardenya a la boca.

Les bombes van caure a La Costa, als bancals de la tia Manuela de Bartolo (actual carrer La Costa), al raval de Sant Roc prop d’Avinguda Ramon Salvador, damunt la casa dels carteros, i al freginal del Calvari.

Vaig arrencar a córrer direcció cap a casa, vivíem al carrer del Forn de Dalt (se die carrer de La Presó) […] i quan vaig arribar a l’església estave tota atapeïda de gent, tots volien amagar-se a les escales del campanar […]. Jo vaig entrar a l’església també: allí estave el tio Pepe el cartero i la seua família i alguns d’ells portaven sang, i ploraven […]

No recordo on estaven els meus pares. De l’església me’n vaig anar cap a casa de seguida, al cap de poques hores vam sentir crits d’Arriba Espanya i Viva Franco: els nacionals entraven pel carrer Nou. Portaven uns paperets on posava Viva Franco i els enganxaven a les portes de les cases.

Testimonio de Ángel Tena Monferrer:  nacido en 1923

[…] Antes de que tomaran el pueblo, la aviación negra bombardeó dos días. Uno fue el mismo día 3 de junio de 1938. En el pueblo cayó una bomba en una casa de la calle Ramón Salvador. Tuvieron la suerte de que cayó en el centro de la pared y explotó arriba, si llega a bajar, allí mueren todos. […] Venían bombardeando desde Les Navaes porque seguramente se retiraban soldados por allí. Unos días antes tiraron también cinco o seis bombas por la parte de detrás, ahí donde está el lavadero, […] Ahí donde están esas casas de la Font de Dalt, las de la parte de abajo que entonces eran bancales, debajo de la fuente había una pared que formaba un rincón, allí cayó una y murió un soldado que se había refugiado, lo destrozó en el mismo rincón. No era de aquí, era un soldado que estaba de servicio […] y un chaval que tenía trigo sembrado en ese mismo campo, huyó de casa con su madre y cuando cayó la bomba, una piedra o algo, le dio un golpe en la cabeza. No fue grave, […]

Testimonio de Marcelino Gual Miravet: nacido en 1931

[…] L’aviació va descarregar molt pel nostre mas (Mas dels Arcs), un avió al que dien “pava”. A uns 150 metres de la casa van tirar una bomba, hi havia una bassa i la va destrossar, i una altra dalt al cantó del Mas del Surdo. Va caure a l’entrador del Mas del Surdo […] a mà dreta. La vaig vore algunes vegades estava clavada de punta a la terra i no se li veie més d’un pam […].

A casa ho vaig dir als meus pares: “Me pareix que n’hi ha una bomba, puge un tros aixina…” –“No toqueu res, no toqueu res” (els pares). Ni els veïns ni ningú dien res, però un o altre se van decidir i li van calar foc per a explotar-la. […]

Extracto del artículo de Batiste Fabregat publicado en el programa de las fiestas de agosto de 1999.

[…] Vistabella fue ciudad de frente durante unos días y sufrió un bombardeo. […] Yo estaba en la calle viendo los aparatos que pasaron por encima de la población y me llevé el susto más grande de mi vida, no lo he olvidado jamás. Los cielos cercanos fueron paso de formaciones aéreas, los “Ratas”, “Katiuskas” y “Chatos” venían de este a oeste y volvían al contrario. “Los Junkers 52”, los “Savoia 81, bombarderos, y los cazas “Fiat CR- 32” “Heinkel 112” y “Messerschmitt 109” hacían el recorrido a la inversa.

Un Junkers-52 apodado “la pava”, venía todos los días, era trimotor; se encaminaba con su andar lento hacia la zona entre El Collao y Benafigos, lanzando allí su carga. […]

Reconstrucción de recuerdos de Clara Folch Safont: nacida en 1919

El dia que van entrar els nacionals la meua família estava amagada a la mina de l’Algepsar, […] també n’hi havia més gent dels molins. El dia 3 un avió va tirar bombes prop de La Xaparra per on se retiraven els republicans.

El front va estar aturat dos dies a L’Albagés, nosaltres teníem alguna cosa de menjar i aigua però havíem de donar de menjar a la bacona que teníem al Mas de Clèric i els meus pares me van enviar a mi. Des de la cova vaig anar tot el camí a cobert entre els arbres, però a l’arribar a l’era i travessar-la per aplegar on estava la bacona, sentia les bales pels costats, me disparaven del tossalet de La Xaparra.

Mon pare se va encabotar que havia de llaurar i va traure el matxo de la cova, quan estava llaurant al bancal de “l’escopeta” – entre La Xaparra i el Mas de Clèric – van passar els soldats nacionals i se’ls van emportar en ells, al matxo i a mon pare, i no els van amollar fins que van arribar a Onda.

Para conocer con más detalle los acontecimientos que se relatan recomendamos las siguientes lecturas. Todas disponibles en la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat:

González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán secretos de un campo de batalla. Castellón 2014. Ed. DeTinta S.L.
VV.AA. Castelló sota les bombes. GRMHC. Benicarló 2007. Biblioteca gràfica 2. Onada Edicions.
VV.AA. El temps perdut. Castelló 2014. Publicacions de la Universitat Jaume I

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Ramon Tena Edo, guerrillero de la AGL

tena-campos-pere-meretena-campos-mere

Ramon Tena Edo i Miguela Campos Julián. Fons familiar Michele Tena Campos

A través de este blog se pusieron en contacto con nosotros hace unos meses Michéle y Pròsper Tena Campos, dos de los hijos de Ramón Tena Edo, para ofrecer información y documentos relativos a su padre. Hasta ese momento los pocos datos disponibles sobre Ramón los conocíamos a través de varios trabajos publicados sobre la Agrupación Guerrillera de Levante donde se menciona su incorporación a la lucha antifranquista en 1946 y su paso a Francia en 1948; a partir de entonces se perdía su rastro. Ahora, con la información proporcionada por su familia y la documentación encontrada por Raül González Devis (miembro del GRMHC), en el Archivo Histórico Militar y en el Archivo Histórico de la Guardia Civil, podemos reconstruir su biografía.

Es importante arrancar del silencio y del olvido interesado las historias de las personas que, como Ramón, tuvieron el valor de enfrentarse a la tiranía del régimen brutal que impuso en nuestro país la dictadura de Franco; para la mayoría de ellos supuso el exilio, la prisión o la muerte.

Este es un resumen de la historia de Ramón que completaremos en un artículo más extenso en la siguiente publicación que estamos preparando sobre la historia contemporánea de Vistabella. Sirvan estas líneas como sentido homenaje a su persona.

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l'Ajuntament de Vistabella

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l’Ajuntament de Vistabella

Ramón Tena Edo nació el 7 de diciembre de 1911 en el Mas del Carrascal de Vistabella, en el seno de una familia compuesta por su padre Gregorio Tena Salvador (n. 1892), su madre Rosa Edo Moliner (n. 1890), y otros  ocho hermanos y hermanas. En fecha indeterminada la familia trasladó su residencia a Puertomingalvo, cuando Ramón fue llamado al servicio militar en 1932 constaba como censado en el Mas de les Vaques. Posteriormente la familia volvió a trasladarse, esta vez a La Torre Los Giles, de Mosqueruela, en la margen del barranco de Los Frailes.

Durante la guerra civil participó en la batalla de Teruel y, finalizada esta, fue internado en el Batallón de Trabajadores nº 171 de Teruel, donde permaneció desde mayo de 1939 a junio de 1940.

Al acabar la guerra conoció a la que sería su esposa, Miguela Campos Julián, nacida en Mosqueruela el 29 de septiembre de 1919. Contrajeron matrimonio el 19 de abril de 1941, fijando su domicilio en el n°9 de la calle Barranco de Mosqueruela. Antes de incorporarse a la guerrilla tuvieron dos hijos, Juan, nacido en 1943 y Pròsper en 1946.

En junio de 1946 pasó a la clandestinidad e ingresó en la Agrupación Guerrillera de Levante con el sobrenombre de “Félix”. Estuvo encuadrado en el Sector 21, 13ª Brigada, 2 Batallón, y actuó como enlace y llevando los partes de operaciones entre los sectores 17º y 23º. En abril de 1948 abandonó la guerrilla pasando a Andorra junto con Antonio Puerto Armengod “Puerto” y seguramente con Julián Valeriano García “Picharquilla” y posteriormente a Francia; el motivo fue la represión y asesinatos de guerrilleros autóctonos y anarquistas ordenados por Jesús Caelles Aymerich “Carlos” y otros dirigentes guerrilleros pertenecientes al Partido Comunista, siguiendo las órdenes de la dirección del P.C.E. en Francia por no aceptar someterse a las directrices del partido.

Durante la permanencia de Ramón en la guerrilla fueron detenidos e interrogados por la guardia civil en Mosqueruela, su suegro Severino Campos y su compañera Miguela.

En 1948 al llegar a Andorra empezó a trabajar en la minería en el Pas de la Casa, profesión que mantuvo durante 19 años hasta su jubilación, y que le llevó en un largo periplo por varios pueblos del sur de Francia: Olette, Marians, de nuevo Olette, Pierrefitte-Nestalas y otra vez Olette, definitivamente.  Miguela Campos con los dos hijos mayores llegó a Andorra en 1949 para reunirse con él, residiendo en la parroquia de Sant Juliá. Ramón pasó por primera vez a Francia el 8 de diciembre de 1949, para preparar el traslado de la familia a Olette donde les habían dejado una vivienda provisional, y el 18 de enero de 1950 él y su familia salieron de Sant Juliá atravesando a pie las montañas, para pasar a Francia por el Pas de la Casa y el Port d’Envalira.

Hacia finales de 1956 pudieron comprar una vieja casa en Olette que fueron restaurando poco a poco y acabó siendo la residencia definitiva de la familia, allí Miguela y Ramón tuvieron otros dos hijos y una hija más y los dos mayores podían trasladarse a estudiar a Prades. En 1965 abrieron en Olette una fábrica de tratamiento de minerales, y Ramón pudo trabajar allí hasta su jubilación en abril de 1967.

Durante los primeros años en Francia apenas hubo comunicación entre Ramón y su familia de España, principalmente por motivos de seguridad para no comprometer a ningún familiar. Un tío suyo, Tolino del Mas de Gual de Vistabella, recibió una carta anónima redactada en francés agradeciéndole su ayuda cuando tuvo que pasar a la clandestinidad. Cuando sus dos hijos Juan y Próspero aprendieron castellano en la escuela, se reanudó el contacto a través de correspondencia con dos o tres familiares que transmitían las noticias a los demás.

Ramón falleció el 6 de octubre de 1980 lamentando no haber regresado jamás a su tierra, a su sepelio acudieron sus hermanos Francisco y Álvaro. Miguela falleció en 2010 a los 92 años.

 

 

Visca Sant Antoni gloriós!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un pedrapiquer va marcar les pedres de damunt la porta de l‘ermita de Sant Antoni, en una es pot llegir ST ANTON i en l’altra 1728: només fa 289 anys d’això. Però segurament al mateix lloc ja hi havia una construcció anterior a aquesta data, perquè en el món rural el patró protector dels animalets i la ramaderia era imprescindible que tinguera un lloc dedicat. Sant Antoni va rellevar a l’antiga divinitat primitiva que protegia la fecunditat, els conreus i els animals.

Per tant l’ermita de Sant Antoni abans de la invenció de la fotografia estava assoletes i li va créixer el cementeri enganxat a finals del segle XIX, quan les normatives higièniques van obligar a edificar l’espai d’enterraments fora del casc urbà.

2

[Les càrregues de Celestino del tio Ramon del mas del Surdo] c.1970 Imatge aportada per Ximo Gual Arnau

La festa valenciana de Sant Antoni, encara que el món rural ha canviat totalment, es manté i és patrimoni a conservar: és una litúrgia d’identitat. d’allò que som col·lectivament. Compartim la màgia de la llum de les fogueres, donem valor a un senzill rotllo en llavoretes d’anís i el premi de guanyar en una correguda encara és una gallina viva.

Vistabella és un dels més de 320 pobles del País Valencià que fan la festa de Sant Antoni. De la tradició de les illes Balears vos copiem una jota, de molt fina ironia, que segur vos agradarà:

Sant Antoni, vos que sou

el patró dels animals

guardeu-mos l’Ajuntament,

l’alcalde i els concejals.

Biblioteca Pública Municipal: l’ànima del coneixement

A l’Arxiu Municipal es conserva un expedient que va arribar a l’Ajuntament durant la segona meitat dels anys seixanta, dins del context del tardofranquisme. És el projecte de construcció de la Casa de Cultura que contenia la Biblioteca Pública Municipal, Arxiu Municipal, Sala d’Exposicions, Saló d’Actes i Museu. El projecte arquitectònic que van remetre era un model estandarditzat que oferia unes línies generals a l’arquitecte, estava dissenyat per a municipis en poblacions menors de 10000 habitants i proposava un edifici situat en un espai natural que feia possible la idea racionalista de funcionalitat i bellesa.  L’expedient que conté els plànols de la biblioteca municipal adjunta el document on el governador civil informa dels tràmits necessaris per tal d’aconseguir la construcció del servei de biblioteca, que anava a càrrec del “plan de desarrollo” perfectament en consonància en les polítiques desarrollistes del franquisme.

Segurament va ser la primera oferta que va tindre Vistabella per tal de construir una biblioteca o casa de cultura de nova planta. Però la ignorància és molt atrevida, diuen. Per tant  va ser una oferta fallida perquè cap dels grups que van formar part de l’Ajuntament va apostar amb força per un espai destinat a la lectura o a la cultura. Un servei públic bàsic que per algún secret motiu vam perdre però al que mai no hem d’estar disposats a renunciar.

El geni Albert Einstein defensava que l’única cosa imprescindible que s’ha de saber és on hi ha una biblioteca. L’actual Agència de Lectura de Vistabella és humil però és l’ànima de la possible Biblioteca Pública Municipal. Una necessitat vital, també al segle XXI, també a Vistabella.

El Forn de Dalt no és medieval

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

La fira de Tots Sants

cartell_fira_1951

[Cartell de la Fira de Bestiar] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mari Carmen Garcia Monfort

Les fires de bestiar van ser habituals, per necessitat, en un món que basava la seua economia en l’intercanvi directe i en la possessió dels animals, tant per alimentar-se com per ajudar en les feines del camp.

Podem documentar la Fira de Vistabella dels anys 50 perquè s’ha conservat un cartell i perquè apareix citada en les Actes Municipals, que corroboren que durava tres dies.  El bestiar s’instal·lava a les eres i els taverners posaven paradetes on venien pastissos i se bevia el vi en barrals.

Al Tom 23 de les Actes Municipals i en data 28-09-1954 llegim ” (…) Comisión a Cs. para gestionar varios asuntos. Anuncios, propaganda y compra de piensos para la Feria de Ganados de los días 2, 3 y 4 de noviembre“.  La fira de 1955 també té reflex per escrit, el 10-12-55 consta que “(…) Dan cta. de la Circular de la Jefatura Provincial de Ganadería relativa a las condiciones para celebrar ferias ganaderas y solicitan celebración de Feria de Ganados para los días 2, 3 y 4 de noviembre próximo (…)”. I el 15 de desembre de 1956 consta “Se solicita autorización para la feria de ganado para los días 2, 3 y 4 de noviembre del año 1957″.

A l’entrar als anys 60 la Fira de bestiar va deixar de celebrar-se, però és l’antecedent directe de la Fira dels Oficis que es fa ara a Vistabella per Tots Sants.

La noveneta del Loreto

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide  a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

 

gojos_loreto

 

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

 

 

 

 

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

Catàlegs de RETRATS DE LA CAIXETA

Si no vau arribar a temps d’aconseguir la publicació “Retrats de la caixeta. Àlbum familiar a Penyagolosa, ara la podreu tindre perquè hem fet una segona tirada d’exemplars i ja els tenim a la venda per 5 euros.

catalegs2 Per poder arribar a tots els hem distribuït en quatre punts geogràfics: Vistabella del Maestrat, Castelló, València i Barcelona.

I els podeu demanar directament a l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat: en persona o per telèfon 964 389 007. O també encarregar-los per correu electrònic (silviaolaria@gmail.com; esafont@gmail.com) i en eixe cas ens posarem en contacte amb vosaltres.

Las fiestas en la posguerra (1939-1950)

Después del paréntesis de tres años (1936-1938) durante los cuales no se celebraron debido a la guerra, las fiestas patronales de Vistabella se reanudaron de nuevo en 1939. Con la ayuda de las Actas de los plenos municipales de esos años podemos reconstruir algunos de los hechos más relevantes.

Mientras las autoridades intentaban dar una apariencia de normalidad, la situación era muy difícil para la mayoría de los habitantes. El aparato represivo de la dictadura, dirigido por Falange, actuaba despiadadamente sin restricciones. 

El Ayuntamiento asignaba una cantidad de dinero para la contratación de la banda de música y para la compra de cohetes aunque  a lo largo del calendario las celebraciones dedicadas a cada santo eran organizadas por el clavario correspondiente: las Actas reflejan la cruel coincidencia de la preparación de las fiestas con el pago de pasaje a los detenidos, o el número de vecinos declarados prófugos.

Por ejemplo, en agosto de 1939 se celebraron las fiestas patronales los días 29, 30 y 31: se contrató a la banda de música de Vilafamés, y los gastos de las fiestas ascendieron a 2.629,05 pesetas, pero fueron declarados prófugos 23 jóvenes de Vistabella. Y hasta el año 1942 no se volvieron a autorizar los festejos taurinos.

graella_despeses_festes39_50

Se puede leer el estudio completo, con extractos de las Actas Municipales y sus fechas exactas en el siguiente documento:

Edició: Elvira Safont i Sílvia Olaria