Arxiu de la categoria: vocabulari

Visca Sant Joan i bones festes

[El pati de Sant Joan de Penyagolosa] Estiu 1964. Fons familiar Lluís Brau Plans. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els ermitans de Sant Joan de Penyagolosa eren uns dels molts habitants del terme que als anys seixanta encara es guanyaven la vida com a masovers, en la peculiaritat que rebien els Pelegrins, les rogatives i les provessons.

El tio Ramon Bou i la tia Dolores Gargallo van ser els ermitans entre 1963 i 1965, i cada 29 d’agost -festa grossa del poble- preparaven el dinar per a l’alcalde i els concejals, la guàrdia civil i el rector. Al dinar convidava l’Ajuntament, que era la institució que organitzava les festes patronals.

Per a fer festa es demanava permís al Govern Civil, l’oferta es limitava a bous i ball, i el pressupost destinat era molt escàs: l’agost de 1964 van contractar una orquestra per a fer ball set dies i van comprar 3 vaquetes per a fer quatre dies de bous; més reduït va ser el gasto al 1965 que van tindre orquestra quatre dies i van fer la festa només en 2 vaquetes que van costar 21.500 pessetes.

Poca vaca per a tantes hores de programa, direu. Resulta que l’exhibició es completava en un corro de vaques dels masos. No heu sentit mai parlar de la vaca del mas del Pinaret?

Ha passat més de mig segle: el pressupost destinat a bous s’ha disparat, hem perdut els ermitans, els masovers i les seues vaques, cada any es fa corro en vaques de lloguer, les obres han tancat el pati de Sant Joan i la gent igual es passeja per fora perquè aixina ho demana el ritual.

Visca Sant Joan i bones festes!

[Les vaques de la Torre Martines] 30 agost c.1965. Fons familiar Mercedes Tena Seguer. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Nota per als nascuts a final del segle XX, i anys posteriors: corro és el corral on es tanquen els bous que s’han de córrer, és a dir, específic per al bou corregut com és el de Vistabella.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

400 anys de pedrís

Deixa un comentari

Foto Carmen de Cabanes. 16/09/1966 Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu Vistabella del Maestrat

Enguany el pedrís de l’església de Vistabella fa 400 anys. I es mereix una exposició.

L’arquitecte Joan Tell va fer molts càlculs per a crear una edificació de més de 1.000 m2 amb un campanar de quasi 30 metres d’altura, i segurament la decisió arquitectònica més senzilla que va cavil·lar va ser el llarg pedrís exterior vora les portes del temple. Ens va fer un magnífic regal.

Eixe pedrís fa 4 segles que ordena la vida a la plaça del Dau: regala companyia i dona conversa, és espai de jocs infantils i butaca de teatre. És el paisatge inconfusible de pedra tallada que apareix al fons de la nostra biografia.

Pots enviar la teua foto en format jpg a pedris@vistabelladelmaestrat.es

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Del sereno a l’alguatzil

Deixa un comentari

Foto Carmen de Cabanes. 20 de setembre 1964. Fons familiar Teresa Salvador Peris. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Enguany fa seixanta anys que a Vistabella es va crear el lloc de treball de l’alguatzil.

Fins al 1964 l’Ajuntament contractava de paraula els serveis de diferents persones i els donava a canvi una gratificació que constava en el pressupost ordinari. Les veïnes s’encarregaven d’agranar els carrers, però calia netejar els dos llavadors públics i el matador municipal, hi havia un encarregat de l’enllumenat i un de les fonts, també treballava el sereno, que començava a les 12 de la nit a voltar pels carrers en un farolet i cantava algunes hores, i l’enterrador. El que feia els encàrrecs de l’Ajuntament i entonava els bandos a les boques dels carrers -avisant en una corneta- era conegut amb el nom d’alguatzil, però no tenia el rang de lloc de treball.

Al gener de 1964 es va valorar que el tio Lino Miravet ja era massa major per a fer de vigilant nocturn i passar fred, i es va decidir reglamentar una plantilla de treballadors de l’Ajuntament, aixina que van eliminar les hores de sereno i van unificar moltes de les altres feines per a completar una jornada laboral: moria la plaça de sereno i naixia la plaça d’alguatzil.

L’Ajuntament de Vistabella va entrar a la modernitat en una plantilla de tres treballadors per a una població de 1.749 persones: un secretari-interventor (grau retributiu 16), un auxiliar administratiu (grau retributiu 5) i un alguatzil com a únic treballador subaltern amb un sou de 9.696 pessetes l’any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els rotllos de Sant Antoni es llançaven al vol

1 Resposta

Gener 2016. Repartiment de rotllos i cascaranyes a la Sala de la Vila.

L’any 1946 va ser clavari de Sant Antoni el tio Ramon Olària Solsona. La millor festa hivernal del territori encara es manté però ha hagut de fer adaptacions als canvis del món rural.

Quan el tio Ramon va ser clavari el forn no era un negoci privat al qual es podien encarregar els rotllos de llavoretes: la distribució sexista de les feines ajuntava totes les dones pròximes a la família del clavari per a fer els rotllos al forn comunal. El centre de la festa no era la Sala de la Vila com ara, sinó la casa del clavari, on es portava el santet, i per on desfilaven totes les grupes de la matxà mudades en mandils de colors per a traure rotllo i replegar cascaranya.

Foto Núria Garcia Vicente. Gener 2023. La ronda de l’arreplegà de Sant Antoni.

Tampoc no es feia l’actual ronda de la vesprada que volta el poble abans de la nit de fogueres: ara els clavaris i clavariesses van casa per casa, acompanyats per la música de la rondalla, a repartir rotllos i fer l’arreplegà d’aportacions per a la festa. Abans, des de la porta del clavari, els rotllos es llançaven al vol com si foren caramels, quan s’acabava la desfilada de la matxà. I no paraven mai al terra, de tanta gent que hi havia!

L’any 1946, quan el tio Ramon Olària Solsona del raval de Loreto va ser clavari a Vistabella, totes les persones que no anaven en cavalleria van replegar els rotllos que caien tous damunt dos pams i mig de neu! També hi ha qui diu que José Olària, el fill del tio Ramon que era pastor i tenia traça en fer volar pedretes, disparava els rotllos des del balcó i que la neu se’ls tragava.

Siga en neu o sense neu: Visca la festa de Sant Antoni!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre la festa de Sant Antoni a Vistabella del Maestrat:

Aportació de Jesús Bernat. IMATGIES. Les corregudes de Sant Antoni a Vistabella

Mantellines escolars

Deixa un comentari

Un diumenge de matí la mestra i les alumnes d’escola, tocades en mantellines, es fan una foto a l’eixir de missa.

Ensenyar a llegir i escriure a les xiquetes els dies d’entre setmana, i anar a missa en el cap cobert els diumenges, no eren les úniques activitats laborals de la mestra donya Maria Magdalena Barceló perquè el novembre de 1956 el ple de l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clèrig decidia que també faria classes nocturnes d’alfabetització per a dones: la iniciativa venia de fora, la dictadura havia creat el 1950 la Junta Nacional contra el Analfabetismo per a intentar reduir la taxa dels adults que no sabien de lletra, i que a la província de Castelló suposava el 22% de la població. En esta campanya el Consistori assumia la factura de la llum de l’aula i el 50% del sou extra de la mestra.

Mentre el tio Lino Miravet Tena cobrava 200 pessetes anuals per encarregar-se del cementeri, i el mossèn Juan José Millán ingressava 80 pessetes per atendre les rogatives, l’Ajuntament comprava per 300 pessetes tres calendaris de la Hermandad de Nuestra Señora Santa Maria del Alcázar de Toledo -un donatiu per a les vídues franquistes- i li pagava a la mestra 650 pessetes per les classes extres per a analfabets.

L’any 1957 a Vistabella es van pagar en diners públics els calendaris i la bandera nova de les aules, però les mantellines escolars les xiquetes i la mestra les portaven de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Avions de postguerra

2 Respostes

1942. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els fotògrafs minuters van fer populars i accessibles les fotos, en les seues càmeres de trípode n’oferien una en pocs minuts, perquè eren un autèntic laboratori ambulant. L’any 1942 va pujar a les festes de Vistabella un minuter carregat en un paisatge ple d’avions.

La fantasia de volar contrastava amb l’anar a peu de la realitat tres anys després d’acabada la guerra: l’Ajuntament va contractar al gener un carter per 6 pessetes diàries, consta a l’Acta Municipal com “cartero peatón“. Arturo Aparici Garcés de Xodos pujava la saca de Correus a l’esquena a peu des d’Atzeneta a Vistabella. No sabem què li va passar però sí que va dimitir i al maig el va substituir Juan Palanques Escrig, que també era de Xodos. A millor preu li va eixir el trajecte al concejal Ramon Fabregat que al desembre va cobrar 15 pessetes per portar de Vistabella a Xodos en el matxo a dos monges de la caritat de Benicàssim.

1942 va ser un any de fam. Per a poder fer la festa de Sant Antoni la Delegació local d’Abastiment li va donar 200 quilos de farina al clavari per a fer els rotllos, una manera de dir que l’Ajuntament sí que tenia accés a articles de primera necessitat, com igualment tenia potestat per convocar a jornal de vila obligatori: al març es van arreglar tots els camins convidant només a uns gotets de vi.

A Vistabella es vivia sense blat ni farina i en poc jornal, però a les festes el fotògraf minuter va immortalitzar alguns jóvens volant per damunt de Barcelona en una alegre ficció de cartó pintat.

1942. Fons familiar Monferrer Gual. Arxiu de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Curs escolar 1963-1964

Deixa un comentari

El curs 1963-1964 a Vistabella va començar el mes de setembre com a tot arreu. Però el 3 de desembre l’alcalde Ximo Garcia Orenga explica al Ple de l’Ajuntament la situació roín dels teulats dels pavellons dels xics i de les xiques. Només era segur el pavelló dels pàrvuls. Consta en l’Acta l’estat de ruïna de les escoles unitàries del poble, i també les del Pla Amunt -anomenada Penyagolosa- i del Pla Avall -anomenada del Camp-, i s’acorda sol·licitar al Governador Civil de la província, en aquell temps la màxima autoritat, la construcció d’escoles noves.

Els xics van seguir jugant al pati d’unes escoles en perill d’afonar-se, però els van habilitar una aula damunt del forn comunal: s’entrava pel carrer Jesús, a l’edifici que hui coneixem com Antiga Presó. Fred no van passar, el forn era de llenya i s’encenia cada dia, la tia Pura Gual Miravet era la palera que atenia a totes les dones que anaven a pastar i a coure el pa que necessitaven els 1.749 habitants del terme. Cada família elaborava el molt de pa i els pocs dolços que consumia.

Quan va començar el curs 1963-1964 el tio Lino Miravet era el sereno que vigilava de nit els carrers del poble, portava un farol i començava a cantar les hores a les 12 de la nit. Quan va acabar el curs la plaça de sereno s’havia extingit: el tio Lino, a punt de jubilar-se, va ser el darrer vigilant nocturn del poble.

Durant 7 anys també els carrers van fer de pati, les escoles noves no serien realitat fins el 1970.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les comunions de 1941

1 Resposta

Agost 1941. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

El colp d’estat de 1936 i la guerra que el va succeir va esborrar del calendari la primera comunió de xiquetes i xiquets del mes de maig.

La dictadura posterior va imposar el calendari catòlic com a única opció i el ritual de la comunió era obligatori. L’any 1941 a Vistabella van haver de prendre la comunió tots els xiquets i xiquetes que “ho tenien pendent”, aixina que van participar tots i totes des dels 8 fins els 13 anys. Aquell dia la gran nau de l’església estava plena i l’alegria estava mal repartida.

Això mateix els va passar als quintos que, després de sobreviure als tres anys de guerra, van ser convocats a fer el servei militar: a les Actes de l’Ajuntament consta que les autoritats van felicitar el secretari José Oset Garcia per la tramitació de la documentació dels 6 reemplaços de jóvens des de 1936 fins al 1941. Un dels xics, Amado Salvador Monferrer, del reemplaç de 1937, va demanar una pròrroga per ser fill de “pare pobre sexagenari” a qui havia de mantindre en el producte del seu treball.

A dos anys de la fi de la guerra pobres eren quasi tots: la injustícia definia l’any 41, mentre el tio José Salvador Salvador cobrava 20 pessetes per acompanyar dos religiosos de Vistabella a Xodos, i posava el seu burro, el rector mossèn Pepet Escrig en cobrava 40 pels serveis prestats a cada rogativa: l’Ajuntament li va pagar 200 pessetes per Sant Bertomeu, Sant Joan, la de Culla, Puertomingalvo i Xodos.

Les famílies feien equilibris en la fam i era un miracle la roba nova per a la festa de la comunió. Els xics del mas de Gual van estrenar espardenyes, pantaló de pana i brusa, cosits per Amèlia Mateu -modista del carrer del Mur-, i la germana major els va fer la camisa blanca d’un retall que va comprar a la tenda de la tia Quintina, a la placeta del molí. Una magnífica boina defensava la grandesa dels masovers, amos i esclaus de la seua terra.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Camisa blanca i brusa negra

Deixa un comentari

[Dionís Salvador i 4 dels seus fills] 1927. Fons familiar Rosa Salvador Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1927 a Vistabella hi havia censades més de 2.000 persones, i els hòmens i els xiquets es mudaven en camisa blanca i brusa negra. L’èxode rural del nostre poble havia començat l’any 1910: els 2775 habitants van començar a minvar de manera implacable, segurament tots estaven al cas que la majoria de jornalers i masoveres no tenia futur i havia d’emigrar, perquè no eren propietaris de la terra que cultivaven ni de la casa on vivien. El que no sabien era que el fenomen de buidar el territori, al qual s’afegirien altres motius al llarg del segle, ja no pararia mai.

A Catalunya, on marxaven els jornalers del nostre territori, es podien cobrar 5 pessetes al dia a la indústria, allí els obrers també portaven brusa i no tots passaven fam.

Encara que a Vistabella hi havia poc jornal els ingressos de l’Ajuntament li van permetre a l’alcalde Miguel Pitarch Martínez inaugurar el 15 de setembre de 1927 les dos primeres escoles unitàries de la història del poble: un aulari per a les xiques i un altre per als xics al solar que encara ocupa hui el centre escolar. Moblar les dos aules li va costar al Consistori 5.068,90 pessetes.

El Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -de la dictadura del general Primo de Rivera- no va concedir la construcció d’una aula nova de pàrvuls, però sí que va aprovar la seua creació en un local habilitat: 600 pessetes va costar el mobiliari, i 250 pessetes anuals el lloguer d’una casa habitació per a la mestra. I l’inspector d’Educació que va certificar que el local reunia totes les condicions… va arribar al poble en l’autobús de línia. Haurien de passar més de trenta anys per a que l’edifici del parvulari fora una realitat: quan es va estrenar als anys 60 els xiquets ja no portaven camisa blanca i brusa negra, i el poble tenia 1649 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les samarres de Carnestoltes

Deixa un comentari

No disposem d’imatges de les antigues samarres de la festa de Carnestoltes de Vistabella. La gent es disfressava en la cara tapada per a poder saltar-se les convencions socials, sobretot per a poder tocar lliurement i en públic les dones, o mostrar actituds obscenes. En una societat molt continguda i reprimida eren uns elements emancipadors, que generaven morbo i un poc de temor.

Les samarres bàsicament aprofitaven roba vella, pedaços o retalls de saca, uniformes d’altres temps o faldetes de les aueles; com no hi havia ni perruques ni caretes s’havia de tindre imaginació per a cobrir-se la cara amb trossos de cartró o de tela: l’anonimat era imprescindible.

[Carnestoltes dels escolars] 1968. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

A casa de Nela de Quiquet, al raval de Loreto, un any els van entrar dos samarres quan estaven calfant-se a la vora del foc, un de casa va córrer a tancar la porta de les escales per a obligar-los a destapar-se: la seua identitat no es va saber mai, les dos samarres van saltar pel balcó.

Per Carnestoltes als masos sempre hi havia bureo i les samarres eren l’atracció, la gent que ara voreja els noranta anys encara recorda “bureo en samarres de vesprada i representacions de passos a les nits al mas de Carrascal, o al mas de Gual o al mas de Monfort. Se sentien crits pels camins del Pla Amunt, mireu ja baixen les samarres del mas del Collet, les dones en pantalons i els hòmens en faldetes, un disbarat.“

Entre 1945 i 1947, en plena repressió del franquisme contra el maquis, la Guàrdia Civil va prohibir que es feren samarres a Vistabella perquè no es refiaven de ningú, no volien tindre guerrillers passejant-se disfressats amb total impunitat pel territori sense poder-los atrapar.

De la llibertat de fer de samarra se n’aprofitaven sobretot els hòmens, però també hi havia dones valentes. Als anys 40 del segle XX al carrer de Sant Roc es van disfressar per Carnestoltes totes les dones i van anar en tromba al cafè Penyagolosa a unes hores que només anaven els hòmens, van tindre el coratge de passejar entre les taules i pessigar en públic els seus propis marits i veïns.

La saragata incontrolada de les samarres de Carnestoltes va desaparèixer del nostre territori i va ser substituïda per les disfresses que no tenen el component transgressor ni subversiu de les antigues samarres.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les grupes de Sant Antoni

2 Respostes

[Al mas de Clèric] 1965. Fons familiar Teresa Folch Folch. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Al món rural tots els animals han sigut peces importants però el protagonisme sempre el van ocupar les cavalleries. Les màquines van arribar per substituir les seues feines i al segle XXI la desaparició física de cavalls, matxos, egües i burros també es va emportar el vocabulari que els definia: quan els matxos portaven taleques de farina, sàries en canastes o sacs de pataques es deien càrregues; però quan passejaven parelles de gent per anar a una boda o una provessó es deien grupes.

Al gener, a la festa de Sant Antoni les grupes van en provessó guarnides en mandilà, i això que ara les cavalleries no són la base del treball, ja no hi ha càrregues, la matxà nocturna que desfila vora les fogueres recorda allò que vam ser: com volíem els burrets que necessitàvem i l’orgull que sentíem de mostrar el matxo. Les grupes de Sant Antoni són l’agraïment als animals que ens han ajudat a sobreviure.

[Al Dau] 1962 Fons familiar Paquita Miravet Olaria. Arxiu de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre la festa de Sant Antoni a Vistabella del Maestrat:

Aportació de Jesús Bernat. IMATGIES. Les corregudes de Sant Antoni a Vistabella

Escolars del Boi a l’escola del Canto

2 Respostes

Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.

Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.

El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.

Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella

Articles relacionats: documental “Una escola amb vista”

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El preu de l’espígol

1 Resposta

[Els bacis de l’Alforí] 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

A inicis dels anys cinquanta tot el terme de Vistabella floria de mates i mates d’espígol, quan la font de l’Alforí només tenia l’ombreta de les seues teules, perquè les raberes d’ovelles no respectaven cap fulla verda i digestiva que poguera convertir-se en arbre.

El 1954, una empresa de Barcelona: Carbonnel, que destil·la plantes aromàtiques per a fer essències i perfums, va signar un contracte de cinc anys en l’Ajuntament de l’alcalde Juanito Pons per a poder replegar l’espígol del terme de Vistabella, des de gener de 1955 al desembre de 1959, al preu de 200 pessetes l’any que es cobraven cada mes de juny.

El contracte es va renovar per a 5 anys més, quan era alcalde Natàlio Arnau, però el preu va passar de colp de 1.000 a 30.750 pessetes, és dir, a cobrar-ne 6.150 anuals. I es va tornar a renovar per 5 anys més amb l’alcalde Joaquín Garcia Orenga el setembre de 1964: pel mateix preu de 30.750 pessetes, des de l’1 de gener de 1965 fins el 31 de desembre de 1969.

La Destileria Carbonnel consta a les Actes Municipals com a “Destilerias Mauricio Carbonell SA”, o també amb el nom de Ricardo Colomer Escrig com a mediador de la mateixa empresa.

Quan la font de l’Alforí vivia torrada de papo al sol estava voltada de roques i de terra, d’eriçons, de boges i d’espígol. Lluny del nostre poble, l’ànima d’aquell paisatge pelat es venia concentrada en ampolletes d’essència de lavanda.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

7 pessetes i 50 cèntims

1 Resposta

[Germanes] c.1946 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar José Bellés Monferrer

L’any 1946 el tio Victorino Salvador Prats va pagar 100 pessetes per l’adjudicació del terreny per a construir una era de batre de 8 metres de diàmetre, al costat de l’era del tio Carlos Safont Clérig, vora la carretera d’entrada a Vistabella del Maestrat. Hui ens queda la meitat de cada era: dos semicercles públics voltadets en una barana amb un parc infantil, una fonteta i uns bancs, des d’on admirem el paisatge.

A pocs anys d’acabada la guerra les xiques fadrines s’embellien amb arracades de fantasia només els dies més festers, els altres escardaven els bancals de pataques i guardaven les raberes per ajudar a la família, sense cobrar. Només alguns hòmens es podien guanyar el jornal que al nostre poble estava fixat en 7 pessetes i 50 cèntims.

La visita del bisbe el mes de maig de 1946 li va costar a l’Ajuntament 870 pessetes i 10 cèntims, i l’aportació a la col·lecta del rector per a construir un nou seminari a Tortosa va suposar 500 pessetes del fons municipal. O el que és el mateix: 182 jornals que cap treballador no va poder cobrar.

Circulava poc diner en efectiu, es treballava en conlloga i, de vegades, a canvi de menjar. Però el tio Antonio Escrig Porcar va guanyar 80 pessetes per fer el trajecte Vistabella-Xodos traslladant la família d’un Guàrdia Civil en dos cavalleries, i el tio Manuel Salvador Garcia en va percebre 40 pel mateix trajecte però només en un matxo. Emilio Garcia Edo va cobrar 20 pessetes per indicar el camí de Vistabella a Xodos, fer d’acompanyant sense cavalleria i portar el pes a l’esquena. Els serveis que es podien fer a gent de fora del territori eren escassos, tots els habitants es movien a peu, i les dreceres tenien pocs secrets.

Al 1946 a les terres de Penyagolosa els camins i les eres ajudaven a menjar. Admirar el paisatge encara no s’havia inventat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una iguala i dos-cents segells

1 Resposta

Foto Carmen de Cabanes,1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

L’any 1966 els diumenges al matí la plaça bullia de gent, les dones anaven a missa i portaven un catret, altra gent anava al bar a fer-se el vermutet, o es passejaven amunt i avall mudats i fent rogles per a xerrar.

El 1966 el concepte de sanitat universal no existia a casa nostra: a Vistabella hi havia un metge i un ATS -que en aquells anys es coneixia com a “practicant”- que no cobraven de l’administració sinó dels usuaris. Per a tindre dret a l’assistència mèdica calia pagar una iguala. Eixe any l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una iguala del metge de 600 pessetes per família.

Tampoc no s’havien replegat mai els residus domèstics, un projecte que és pioner en l’actualitat perquè fa una tria selectiva de la brossa i genera llocs de treball. En aquell temps la preocupació de la corporació municipal era senyalitzar espais on la gent anara a portar les deixalles, justament per evitar el descontrol de la brutícia prop del poble el mes de juliol de 1966 es va estrenar la replega domiciliària dos dies a la setmana: se li va assignar la feina a Joaquín Salvador Gual per 750 pessetes al mes en un contracte d’un any prorrogable. Joaquín, que vivia al número 20 de l’avinguda Ramon Salvador, feia la replega en el seu carro i el seu matxo.

En aquell món sense internet totes les comunicacions eren de correu postal: dos-cents segells li va comprar l’Ajuntament -quan cada carta n’havia de portar un de 0,50 pessetes- a la tia Carmen Pitarch Arnau que tenia l’estanc que no tancava mai al carrer Major número 2 cantonada en el Dau.

El 1966 era un ritual passejar mudats per la plaça els matins de festa, i era una obligació incloure en els pressupostos municipals 3000 pessetes per al Frente de Juventudes i 1000 pessetes per a un monument a Franco a Castelló, que consten en Acta al costat de les 500 pessetes que l’Ajuntament es va gastar en la festa de Sant Antoni i les 100 pessetes que va cobrar la tia Carmen, l’estanquera.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La font del Dau

1 Resposta

La xicoteta font de la placeta de l’Hostal i la immensa font del Dau, de 4 aixetes, van costar unes 40.000 pessetes i van tindre una curta vida dins el casc urbà de Vistabella.

Consta en l’Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que les dos fonts es van fer en pedra calcària coneguda com a “pedra Borriol” i que les feines dels paletes van costar 13.467,45 pessetes: únic pressupost presentat. Va fer les obres el contractista Dimas Victoria Puerto, que estava temporalment a Vistabella perquè s’encarregava de les obres d’abastiment d’aigua potable.

La font del Dau tenia esperit de monument funerari, per la seua imponent quadratura i perquè la van ubicar just davant del retaule de pedra de l’església del segle XVII i en van dificultar la seua visió. Però als anys 60 hi havia detalls que eren secundaris. El darrer pedrapiquer tradicional del poble, el tio Antonio Asensi, li va fer els ornaments.

Si voleu vore i tocar els ornaments picats a escoda i les voltes dels arcs fetes, en cisell i en maceta, pel tio Antonio heu d’anar a la font de l’Alforí: una part dels bancs de pedra de la zona de pícnic són directament les peces desballestades de la font seixantera del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La font de la placeta de l’Hostal

1 Resposta

A inicis dels anys 60 del segle passat no havia arribat l’aigua corrent a les cases de Vistabella, i tot el consum d’aigua tenia l’origen a la font de Dalt: dones en capçanes, matxos en argadells i xiquets en carretons eren una provessó contínua de cànters i ampolles des del poble a la font medieval. Des de 1568.

L’Ajuntament va trencar el monopoli de quasi quatre-cents anys de servei de la font de Dalt i va instal·lar dos fonts dins el casc urbà, per facilitar la feina de les dones sobretot. Consta en l‘Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que, a proposta de l’alcalde Natàlio Arnau, es va encarregar de la instal·lació el tècnic de Castelló Vicente R. Cabedo Falomir amb un cost global de 26.000 pessetes.

Una de les fonts, la xicoteta, va tindre una vida efímera a la placeta de l’Hostal: ubicada al mig del pas i de simple construcció sempre estava voltada de fang. Les seues modestes aixetes es van sumar a la festa dels quintos els primers dies de setembre de 1962, però no van completar la dècada.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’ordre de les pedres

6 Respostes

A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.

La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.

La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques.

Al segle XXI les cabres salvatges tomben l’ordre de la pedra seca, que des del 2018 es considera Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. L’antroponímia de les dones

El sistema de valors que governa les relacions personals i socials a les terres de Penyagolosa es coneix com heteropatriarcat. Però això ho hem sabut ara, perquè li hem posat un nom. Al segle XX, les dones de Vistabella s’explicaven el seu tracte d’inferioritat amb el no-argument: “les coses sempre han sigut aixina”. Allò que no se pot anomenar no existeix: posar nom a la dependència econòmica i la submissió personal és el primer pas per a fer justícia i arribar a la igualtat real.

L’heteropatriarcat és responsable que als escrits del nostre arxiu històric tant els propietaris de les terres, com els càrrecs públics o els escrivents dels documents siguen tots hòmens, quan només eren la meitat del poblament.

També és la raó per la qual l’herència ve marcada per la línia del pare, i els cognoms de les mares desapareixen. En una comunitat de cultura oral com la nostra, on els valors familiars els transmetien les mares, sorprèn que siga l’antroponímia de les dones la que es perd. A d’altres llocs de tradició oral, com al Senegal, sí que es conserva el costum de fer memoritzar a xiquets i xiquetes la línia dels noms de les mares, com ens explica el filòleg Jesús Bernat, al blog Imatgies.

Enguany, per celebrar el 8 de març, volem posar en valor l’antroponímia matriarcal d’algunes protagonistes del nostre arxiu fotogràfic, una manera d’evidenciar que les dones som imprescindibles per a no deixar la història mal escrita a la meitat.

Clotilde Tena, filla d’Avelina Edo, neta de Leonida Tena, besneta de Josefa Roig.

Mara Amela, filla de Maria Obrero, neta d’Olga Catalan, besneta de Providencia Solsona, rebesneta d’Agustina Santamaria.

Eva Tena, filla de Rosa Monfort, neta de Rosa Moliner, besneta d’Ángela Escrig, rebesneta de Juana Edo.

Elvira Safont, filla d’Elvira Pitarch, neta d’Antonia Edo, besneta d’Elvira Robres.

Sílvia Olaria, filla de Pilar Ibañez, neta de Dionísia Garcia, besneta de Teresa Folch.

Eva Maria Miralles, filla de Manola Salvador, neta de Festiva Salvador, besneta de Dionísia Solsona.

Carmen Monfort, filla de Severina Robres, neta de Matilde Edo, besneta de Concepciona Moliner.

Diana Fermin, filla de Marta Edo, neta de Rosalia Gonell, besneta d’Amparo Porcar, rebesneta de Rosalina Tena.

Sigues agraïda: quantes generacions de dones de ta casa pots recitar?

Altres articles nostres publicats sobre el 8 de març:

Dones de carrasca

Pels drets de les dones

Quan la neu s’embruta

1 Resposta

[Placeta de l’Hostal número 5] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

A Vistabella la màgia és vore nevar. Quan les volves de confeti blanc ho emboiren tot, arriben al terra i no es desfan. Això si no fa torbisca, perquè l’aire t’agrana la màgia i la ventisca sempre te complica la vida.

La neu porta sempre un silenci lluminós i una calma que ho cobreix tot: hui les dos coses duren poc, però al segle XX això s’allargava dies i setmanes perquè al poble no hi havia màquines llevaneus, ni bombers, i la neu s’embrutava lentament a colps de pala.

[Del ramal] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

La il·lusió blanca de la neu s’acaba en dos fases. La primera és quan es torna perillós gel, i la segona quan es desfà i l’aigua es barreja en la terra. La fòllega obre els camins per a reprendre els moviments, tornen els sorolls i la neu s’embruta com l’hivern passat, com el segle passat. Als anys 60, després de la calma i l’aïllament obligat, els masovers s’acostaven al poble a comprar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Saber de lletra

4 Respostes

Saber les fases de la lluna per a tallar la llenya i per a traure el fem. Saber triar la pedra justa per a equilibrar una paret seca. Saber fer sabó del greix dels animals. Saber muntar i encendre una carbonera. I un forn de calç. Saber pelar vímens i fer canastes i cistelles. Saber fer calcetins de llana, en quatre agulles. Saber munyir una cabra o una ovella, i fer formatge, i fer quallà. Saber tirar un pi gros, i pelar-lo, i arrastrar-lo muntanya avall en un matxo. Saber aparellar un conill i fer mondongo.

La saviesa ancestral del món rural lligada a la supervivència mai no va tindre la consideració de saber perquè anava emparentada en l’analfabetisme de la lectura i l’escriptura. Al cens electoral de Vistabella de 1935 el 70’6 % dels possibles electors eren illetrats, i en el cas de les dones l’analfabetisme pujava al 84’6 %: votants que se sabien fàcils d’enganyar per no saber de lletra.

Anar a escola per saber de lletra, una expressió que a Vistabella al llarg de gran part del segle XX va ser sinònim d’un fort desig de superació.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Devantals de carrer

2 Respostes

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots. Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Atxes i flassades de Corpus

2 Respostes

[Atxes i flassades] Foto CARMEN de Cabanes. 15 de juny de 1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La festa del Corpus Christi és una celebració de l’església catòlica, que es fa seixanta dies després del diumenge de glòria i que sempre va associada a una provessó. El seu origen medieval i el seu esperit festiu li van incorporar vistosos elements populars no necessàriament religiosos.

A Vistabella els elements que decoraven la provessó eren austers: desfilar d’atxes al carrer i les millors flassades i cobertors als balcons. Però siguem ajustats a realitat: només els hòmens eren portadors d’atxa, el ciri -més humil- estava reservat a les dones.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El regal de la padrina

3 Respostes

Foto Gasch de Vilafranca [Boda de Carmen i Clemente] 15 juny 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quina solispassa!

9 Respostes

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa. Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

El molí del poble

2 Respostes

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Persones i llocs de Penyagolosa

1 Resposta

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

4 Respostes

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides i enflocades per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Quintos de 1948

Deixa un comentari

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les lloses de Troia

Deixa un comentari

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.

Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal buscar la pàgina 1017 de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat i llegir unes línies… resulta que els nostres veïns de Puertomingalvo diuen troja a una part dels graners, encara que és més probable que foren unes eres de terra roja: de Terra Roia a Terroia només hi ha una passa, i de Terroia a Troia mitja passa més. Vist aixina el nom no és tan mític, però no ens direu que no és bonic!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els amos del pedrís

1 Resposta

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu. Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

Deixa un comentari

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Torna enrere

S'ha enviat el missatge

Un meló roig

Deixa un comentari

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per estrenar.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig eren la realitat del nostre poble quan només teníem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La barrera del carrer Sant Roc

Deixa un comentari

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

De bracet al Dau

2 Respostes

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire. L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La calçada romana del mas de l’Hostal

2 Respostes

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Xiquetes grans

1 Resposta

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe. Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Katiuskes per fer fòllega

3 Respostes

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Per Sant Antoni un fred del dimoni

6 Respostes

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

Masovers de pedra seca

6 Respostes

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

El canyís de la taverna del tio German

Deixa un comentari

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’escola del Pla Amunt

1 Resposta

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus del pic, per això en la documentació consta com a “escola Penyagolosa”, un nom que al poble mai ningú li va dir.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Carrer Malcuinat

2 Respostes

El malcuinat era un plat típic medieval, que resultava barat, era un guisat popular fet en cap i pota de corder en suc. Un plat calent per a menjar en cullera.

Rajola del carrer Malcuinat de Vistabella del Maestrat

Jesús Bernat ens va fer saber que al barri del Born de Barcelona també existeix el “carrer de Malcuinat”. Se sap que només es podia vendre el malcuinat en este carrer, el servien als mariners pobres que estaven de pas per la ciutat perquè el preu era assequible, i també als marxants de la Llotja de Mar i als venedors del mercat del Born. No se sap si el venien en un hostal humil o al mateix carrer en enormes cassoles [Informació extreta de: Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal]

Vol dir això que ja es cuinava corder en suquet als segles XIV i XV a Vistabella? I que la taverna on el servien estava al carrer Malcuinat? La veritat és que no seria gens estrany perquè el comerç de la llana era el puntal econòmic a la Setena de Culla, i com sabem per les Visures que es conserven el pas de raberes d’ovelles pel territori era continu.

1970. Targeta postal del carrer Malcuinat en el carro de Juanito de Sant Joan

Durant la dictadura el carrer va ser castigat a portar un nom militar: General Mola, però no va tindre mai cap placa que en fora testimoni. I quan va recuperar el seu nom secular una part del veïnat va associar que el mot malcuinat de Vistabella tenia relació en el ferm del carrer medieval original, potser ple de pedres i de terra, com tots el altres de dins la muralla, però que en tindre a la seua part alta una placeta que comunicava directament al castell potser els dies de pluja el fang baixava pel desnivell de tant empinat carrer.

Nosaltres preferim imaginar que més que un carrer mal guisat de pedres era un carrer ben guisat de corder.

Tir al plat mirant a Benafigos

Deixa un comentari

Cada mes d’agost el llibret del programa de festes patronals repeteix des de sempre a Vistabella un binomi: bous i ball, com a sinònims de festa.

La introducció d’activitats per a xiquetes i xiquets, i per a gent major, i l’augment de la participació de les dones de manera activa són algunes variants positives dels darrers cinquanta anys.

L’any 1970 la comissió de festes estava formada per 11 hòmens, dels quals 2 eren de l’Ajuntament, i el llibret del programa tenia 10 pàgines. L’any 2018 la comissió són 5 dones i 5 hòmens, la presideix una dona, i el programa té 130 fulls.

També ha canviat l’apartat de concursos: al clàssic de pilota valenciana, que ja es feia el 1970, se li han afegit els concursos de paelles, els de joc de cartes de guinyot i de botifarra, el de coques i de tapes, i el de disfresses en grup.

Però el programa de 1970 va oferir una novetat: el concurs de tir al plat. Una proposta pensada en la gran quantitat de caçadors amb llicència d’arma de la població. L’expectació va ser evident, i va guanyar Manolo de La Solaneta.

Foto Carmen de Cabanes [Concurs de tir al plat] 30/agost/1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria i Celia Miralles Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Faldes i faldetes

Deixa un comentari

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat i amb qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complim quatre anys

1 Resposta

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella. Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

Jornada d’Onomàstica. Els de les paraules

Deixa un comentari

A Penyagolosa uns cultiven pataques i trumfes, i d’altres tenen cura dels topònims. Tot fa territori.

La trobada de tres dies d’aquest mes de maig de la Societat d’Onomàstica, en la seua VI Jornada, va ajuntar vuitanta persones interessades per la conservació, el significat i el valor dels topònims que defineixen el nostre paisatge i les nostres terres. Els de les paraules van admirar en directe el nostres paisatges.

De totes les ponències presentades la Diputació en farà una publicació en paper, mentrestant podem compartir totes les mirandes amb vistes que tenim degudament etiquetades per Jesús Bernat en els topònims corresponents.

Cliqueu damunt de TOTES les imatges per a fer-les grans, i poder llegir els noms.

8 de març. Dones de carrasca

10 Respostes

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

Tots els sabers de les dones rurals s’han considerat equivocadament com a activitat privada, de les portes de casa cap a dins, i esta valoració ha legitimat la divisió del treball i les desigualtats entre dones i hòmens. I ja se sap que les activitats privades no se consideren cultura, per això a la majoria de llibres consta que les dones no han aportat res a la història: una gran injustícia.

A Vistabella secularment les dones han segat, escardat, carrejat aigua, fet llenya, cuidat animals i sembrat pataques. Com els hòmens. Però a més, han parit els fills, han cuidat els vells i els malalts, han donat de menjar la família i han rentat la roba. I no han tingut cap poder de decisió.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Juana Moliner Folch

Els sabers femenins estan basats en la cura: servir i cuidar els altres és l’objectiu amb el qual s’eduquen les dones, per això la llista de sabers és immensa però, en un món d’hegemonia masculina indiscutible, ha quedat oculta.

Les herbes remeieres, la conservació dels aliments i els formatges, l’aprofitament dels greixos animals, la fabricació dels teixits i les llanes, la desinfecció natural dels espais, l’elaboració de sabons, olis i ungüents, els forns de pa… són només alguns exemples d’una CULTURA que reivindiquem perquè no la volem perdre i que devem a unes dones de carrasca que van treballar doble, i que sempre van callar.

Dediquem aquest 8 de març a les dones de carrasca del nostre territori que no sabien que tenien drets humans i que la incultura no va deixar parlar.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

De l’altre costat del Montlleó

4 Respostes

La carretera oficial que passa per Vistabella, dibuixada sobre els mapes, s’acaba al riu Montlleó. Però el que mostren els mapes la realitat ho contradiu: les terres de Penyagolosa van més enllà del túnel de la CV-170, els veïns del territori es barregen i les llengües també. Sense prejudicis estranys, amb lògica, com passa a totes les terres de frontera, els habitants uneixen el que l’administració divideix.

Si no fas cas del mapa, després de Vistabella has de seguir pujant i la carretera creua el riu Montlleó, entra a terres de l’Aragó, voreja el pic de Penyagolosa i et deixa a Puertomingalvo, per als que som del territori: El Puerto.

El nostre parlar valencià incorpora paraules de la parla castellana dels nostres veïns de més amunt, i les seues expressions han assimilat mots de la nostra llengua. Això s’ha creat al llarg d’uns segles en aquesta frontera sobre paper, i el contacte ha produït una riquesa lingüística indiscutible que ens permet comunicar-nos sense traductors.

Jose Castillo Gil estudia la toponímia d’El Puerto, tracta de fixar l’origen dels noms i el perquè de la seua evolució, i en la seua recerca troba també altres joies: ens ha regalat un document de 1910, una Acta que va delimitar els marges dels dos municipis seguint una llei del 23 de març de 1906, encara que els límits originaris entre El Puerto i Vistabella els hem de buscar a l’Edat Mitjana.

La fonda de la tia Ester

1 Resposta

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Treure rotllo de Sant Antoni

4 Respostes

Els clavaris de Sant Antoni. Foto d’Àngels Olaria Ibañez. c.2000

El cercle és la figura perfecta, perquè no té principi ni fi, és etern. Com els rotllos de Sant Antoni.

En moltes cultures els cercles representen el sol, o a déu, i és que el seu component màgic és evident: la natura recrea com una roda les estacions sense parar, i la humanitat feia cercles de pedra per espantar els mals esperits abans que hi hagueren sants.

Per això Sant Antoni queda protegit, tancat dins el cercle del seu fantàstic rotllo fet de pa i llavoretes d’anissets. Un rotllo senzill i discret, però sagrat perquè té la força de mantindre unida la comunitat: cada gener tots mengem del mateix pa, i persones i animals quedem emparats com el santet, tenim un premi al final del trajecte de fogueres purificadores.

Mentre hi hague un clavari disposat a passejar una nit de gener la imatge de Sant Antoni, n’hi haurà gent que voltarà les fogueres i farà una filera d’animals per treure rotllo a la porta de la Sala de la Vila. I un any més seguirem vius i protegits com a poble.

Visca el rotllo de Sant Antoni!

Miguel Tena, majoral de Sant Antoni 2018

Laura Tena. Sant Antoni 2018

Desitjos i carta als reixos per al 2018

3 Respostes

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

El benifet del raval de Sant Joan

1 Resposta

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un: el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

8 Respostes

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”, i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i estem obligats a fer didàctica per revertir la situació. Si no ho fem anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimen i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

Quan Sunsi era cotero

2 Respostes

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de coelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

Deixa un comentari

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat, fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la Tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Fer fòllega

7 Respostes

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

A les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari: a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

Argilagues

Deixa un comentari

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Tot està batejat, diu Jesús Bernat

Deixa un comentari

El filòleg Jesús Bernat Agut farà una xarrada el dia 5 d’agost a les 18.00 hores a l’edifici de l’antiga presó. Vol agrair l’ajuda que durant molts anys ha tingut de part dels seus informadors sobre la toponímia del territori, per això explicarà en directe el procés i les anècdotes que ha viscut per crear la seua tesi doctoral, la que ha servit per normalitzar els nostres mapes.
informants
Jesús Bernat, després de voltar els termes d’Atzeneta, Xodos i Benafigos, va començar a passejar pel nostre territori l’any 1998, acompanyat per Salvador del Tossalet (un esquilador d’aquells de la colla de Xodos), Ramon de l’Albagés i Raimundet. Després van vindre Raimundo del Tossal, Manolo del Mas de la Torta, Basílio del mas de la Lloma, Otílio del mas de Gil, Navarrete del mas de Trigos, Encarna del Mas de Rosca i molts altres: mireu el seu aclaridor mapa d’informadors de Vistabella.

Tots els noms de tradició oral dels nostres veïns han sigut estudiats i fixats per Jesús sobre el paper, per això hem recuperat un tossal d’Esclaramunda, una Foia d’Ores i un pouet d’en Porcar.

Vingueu el dia 5 d’agost a la conversa que tindrem a l’antiga presó i sabreu per què “Tot està batejat. Els noms de lloc del nostre terme“.

Cànter o canterell

1 Resposta

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Els animalets de Sant Antoni

4 Respostes

1887_bodaQuicoMiquela(1)

Accediu a l’exposició virtual per conèixer més detalls de les fotografies.

Sant Antoni, el sant protector dels animals és la festa del mes de gener que a Vistabella encara se celebra amb força, si tenim en compte els grans canvis al món rural. Dies abans ja es comença amb la preparació: es repleguen les argilagues per a les fogueres, els clavaris amanissen el sopar de carn per als convidats i es fa la comanda als forns dels rotllos que es beneiran per a repartir a tot el poble. Arriba la nit de la festa i els clavaris porten a cavall el santet i el seu guió des de l’ermita. S’encenen les fogueres -al Dau la més gran- i darrere els clavaris comença la desfilada dels animals: sempre els matxos i les cavalleries davant, tots en eixalma i vestits en mandilà de llana de colors vistosos. Respectant eixe ordre passaran a treure rotllo per la porta de la Sala de la Vila, i el clavari un any més invocarà Visca Sant Antoni! I la resposta serà unànime: Visca! Una pregària que en llenguatge antic significava llarga vida als nostres animalets perquè ells són part del nostre pa.

De La Sega de Martí Domínguez recuperem un fragment que parla sobre Sant Antoni : “Mon pare s’estimava aquesta festa, i ma mare es va emocionar mentre vestíem el matxo. Dels masos de la vall anaven eixint els animals, acompanyats pels masovers, tots ben mudats: cabres, bacons, rucs, ovelles, bous, cavalls, matxos, com corrues de formigues que s’encaminaven cap al poble, el gran formiguer, i que confluïen en una gran ruera final. Era una sensació vibrant, un clam a la vida, i per això li agradava tant al pare, més que altres festes religioses, amb les quals, tot i seguir-les amb respecte, li semblaven sempre una mica postisses i que tenien poc a veure amb ell. En canvi, Sant Antoni tenia alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció d’aquells animals, i amb els bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus animals.“