Arxiu de l'autor: Elvira Safont

Un padró de 1000 habitants

[Des del Pinet] c.1974 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

Els anys 70 del segle XX prometien grans canvis perquè el món començava a fotografiar-se en color. L’any 1971 Vistabella tenia 1143 habitants i va arribar al 1979 en un cens de només 884 persones. L’emigració cap a les indústries s’emportava la gent a cabassos: 288 persones van marxar del poble entre 1971 i 1979, el rècord més trist correspon a 1971 perquè 76 habitants es van donar de baixa del padró.

La Ley General de Educación també va nàixer l’agost de 1970, amb l’excusa de millorar la qualitat de l’ensenyament se va emportar les xiquetes i xiquets de Vistabella a viure a Llucena quan arribaven als 11 anys, i va partir l’escola per la meitat. Les lleis de l’administració sempre van potenciar l’emigració, en aquesta dècada al poble morien una mitjana de 10 persones per any i només en naixien 4. Cal destacar que l’any 1974 van nàixer 7 persones! i és ben fàcil de recordar perquè va ser la darrera vegada que es va arribar a eixe número.

Devem a aquesta dècada haver baixat del número 1000: habitants exactes del 31 de desembre de 1975. Per sort hi havia vida al marge de la cruel estadística i el cel descolorit de les fotos no fa justícia als records d’una escola que sempre ha eixit d’excursió al Pinet, i que als anys 70 va estrenar un edifici nou, en calefacció, menjador i transport.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un regal de postal

3 Respostes

El retaule de pedra de l’església de Vistabella és una de les nostres icones i trobar imatges anteriors a 1936 una de les nostres il·lusions. Hui oferim una imatge inèdita.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

Caixeta de retrats família Monferrer Gual

Dins una caixeta de fotografies que ens han deixat les filles de Rosa Monferrer Gual, del carrer Malcuinat, hi ha una postal que mostra les escultures del retaule! Tota una novetat perquè no s’ajusta a cap de les dos versions que coneixem.

En el nostre article Portada-retaule de l’església de Vistabella expliquem com vam localitzar la imatge més coneguda i reproduïda, la de l’Arxiu Mas, obra d’Adolf Mas feta l’any 1917. Però Carlos Sarthou Carreres ja havia fotografiat el retaule l’any 1910, en dos retrats que es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: ho trobem explicat en detall a la Tesi doctoral sobre l’església de Vistabella, de Maria Jesús Mañez Pitarch, a la pàgina 571 i següents podem vore les imatges.

Revers imatge del retaule. Fons familiar Monferrer Gual

Aquesta postal del fons familiar Monferrer Gual es converteix en la tercera imatge supervivent anterior a 1936. Ara només hauríem de trobar l’autoria, o poder afinar la seua datació.

Les caixetes de retrats sempre porten regal.

La barrera del carrer Sant Roc

Deixa un comentari

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

De bracet al Dau

2 Respostes

Foto CARMEN de Cabanes [De bracet al Dau] 18/09/1966 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

De Dau i de bracet volem xerrar hui. Perquè la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, fa més de cinquanta anys va pujar quatre xiquetes damunt una de les baranes de la font del Dau i les va fer agarrar-se de bracet, per imitar les dones que havien de ser i fer goig, mudades en llaços, en collarets i bosses de mà de les paradetes de fira de les festes d’agost.

La plaça del Dau deu el seu nom -probablement- a que va haver un temps que se jugava a pilota valenciana: la paret de l’església va fer de trinquet fins la construcció del frontó. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua replega en una publicació el Vocabulari del joc de pilota i ens il·lustra sobre significats com tindre un bon dau o fer un dau a l’aire. L’afició d’aquest esport representada pels Amics de la Pilota de Vistabella trau al bot i trau arrimat, però també trau de braç o de bracet.

Però no és eixe el bracet del nostre retrat. És anar de bracet, un gest físic de relació i de contacte personal, molt malvist entre hòmens però habitual entre les dones, perquè mostrava la seua amistat i el recolzament mutu dins la societat patriarcal, un fet que al segle XXI se coneix com a sororitat, però que sempre i despectivament s’havia dit coses de dones.

Al Dau, traien de bracet els xics, però de bracet només anaven les xiques.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La calçada romana del mas de l’Hostal

2 Respostes

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Xiquetes grans

1 Resposta

Foto CARMEN de Cabanes [Xiquetes grans] 1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe. Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les 50 pessetes d’Eva Perón

4 Respostes

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

*Data de l’Acta*	Quantitat a pagar	Destinataris i Objectiu
10 febrer	50 pessetes	Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig	700 pessetes	Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol	50 pessetes	Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre	300 pessetes	Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre	50 pessetes	Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Katiuskes per fer fòllega

3 Respostes

[Katiuskes per fer fòllega 1] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

[Katiuskes per fer fòllega 2] c.1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Miquel Martí Tomàs

Davant l’adversitat de la neu, que era origen d’aïllament, la solidaritat per tornar a obrir camí sempre començava en la veu de l’algutzil: “per ordre del senyor alcalde se done a saber que es demanen voluntaris per eixir a fer fòllega i que el cotxe de línia puga arribar al poble”.

El bando arreplegava una provessó d’hòmens calçats en katiuskes i armats en pales disposats a suar de valent el tram final de la carretera a Vistabella, invariablement des d’El Collao al Coll del Vidre. A vegades l’Ajuntament repartia una ruga de pa en algun descans, i les botes de vi animaven l’esforç col·lectiu.

Hui l’administració pública ha assumit la neteja de les carreteres i les màquines llevaneus resolen l’obstrucció dels accessos. Ara es fa fòllega sense katiuskes.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fadrinetes jovenetes

2 Respostes

[Fadrinetes jovenetes] c.1947 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Fadrinetes jovenetes,

ja no es casareu enguany,

que els fadrins són jovenets

i tenen temor a la fam.

Eixa és la lletra d’una joteta que el tio Eleuterio Folch als seus 98 anys encara canta i que va aprendre de jovenet. El matrimoni, més que una opció era una necessitat, una estructura que sostenia l’economia.

La supervivència als voltants de Penyagolosa passava pel treball de la terra. La tracció animal i l’esforç de les dones i els hòmens eren la clau: la família com a engranatge que funcionava millor quantes més peces tenia, sobretot quants més braços d’hòmens tenia actius.

L’arribada de les màquines al món rural i alguns canvis legals i socials en el paper tradicional de les dones obliguen a posar nova lletra a l’antic cant que hem heretat.

Fadrinetes jovenetes,

per sort la vida ha canviat.

Hui per a menjar pataques

ni vos cal home ni forcat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les dones dels hòmens

2 Respostes

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges”

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978 va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Per Sant Antoni un fred del dimoni

6 Respostes

Al mes de gener el cicle de l’allargament del dia a Vistabella són dites que han passat de generació en generació: pel Reis bèstia qui no ho coneix, i també per Sant Antoni una passa de dimoni.

Eixa passa de dimoni resulta ser matemàticament una hora de rellotge, una hora més de llum si comptem des del vint-i-u de desembre. La nostra sàvia llengua també ens ensenya que dia creixent, fred naixent, aixina que quan arribem a la festa de Sant Antoni, el protector del animals, el dia és un poc més llarg i un poc més gelat.

Les fogueres en honor de Sant Antoni escalfen la nit a la placeta de l’Hostal, al raval de Loreto, al carrer del Mur i al Dau; cremen argelagues i branques de pi, i celebren que tot tornarà a nàixer i a créixer. Burrets, matxos, egües, cavalls i alguna vaca repetiran eixe recorregut centenari darrere el guió del sant, per a treure rotllo. Ben vestides i mudades algunes bèsties en mandilà. Ben abrigades les persones per al ritual.

Perquè per Sant Antoni un fred del dimoni. Refrany que no es diu a Vistabella, perquè el fred a mil dos-cents metres d’altura més que un tema de conversa és un tema de cultura.

Visca Sant Antoni!

Carla Olucha Escrig, gener 2018. Foto de Núria García Vicente

Masovers de pedra seca

6 Respostes

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

De cognom Salvador

3 Respostes

[De cognom Salvador] 1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

Quan llegim documentació que fa referència a Vistabella constatem que molts dels cognoms que apareixen encara es conserven en l’actualitat, han sobreviscut al llarg de centenars d’anys perquè els nostres avantpassats no s’han mogut del territori. A la Visura de 1688 trobem Monfort, Gascó, Gonell, Prats, Safont, Monferrer, Moliner, Peris i Gual, per exemple. A la Visura de 1759, a més dels anteriors, es repeteixen els Tena, Edo, Clèrig, Fabregat, Escrig, Miravet, Medall i Salvador.
Hui un dels cognoms més sovintejats és Salvador, a falta d’estadístiques exactes ens arrisquem a afirmar que segurament és el majoritari.

A finals dels anys 50 del segle XX una de les famílies Salvador reunia tots els parents i els amics per la matança del bacó: era una reunió de festa i de molta feina.

Al solet de l’hivern, al final del carrer Nou i en el Tossal del mas de l’Hostal al fons una part dels Salvador mos miren des de fa més de seixanta anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan només fumaven els hòmens

5 Respostes

[Quan només fumaven els hòmens] c.1942 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Als anys quaranta a Vistabella el paisatge de la postguerra s’amagava darrere d’un jardí impossible pintat sobre un llenç i les parelles de nòvios se posaven la millor roba els diumenges per a festejar, mentre passejaven o anaven a ballar, limitats a converses de paraules perquè tocar-se era pecat.

Ells podien mirar el món de front, en una mà a la butxaca i una cigarreta a l’altra, com feien els actors a les pel·lícules de cine que havia vist el fotògraf. I portaven les boines al cap en un equilibri arriscat dels que saben que tenen tota la vida per davant.

Elles havien de mirar el món de costat, en discreció, i volien lluir pentinats arrissats i vestits de colors i sandàlies blanques, però eren les encarregades de portar dol pels familiars morts, en vestits i calces negres a ple estiu.

Als anys quaranta a Vistabella només fumaven els hòmens.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El canyís de la taverna del tio German

Deixa un comentari

Un canyís és un conjunt de canyes entrelligades paral·lelament, que s’utilitza per a sostindre teulades, o per a posar a assecar figues o raïm. A Vistabella les canyes són una planta escassa i els canyissos els portaven de fora per a tapar les portes obertes de les cases durant els mesos de més calor.

La taverna del tio German estava a la placeta del molí, allí els hòmens bevien gotets de vi assentats en banquetes de fusta, les dones anaven a comprar sardines de bota i en escabetx, i les xiquetes i els xiquets passaven a buscar paperines de tramussos. I a l’estiu el seu canyís no deixava entrar les mosques a la fresca penombra interior de tonells antics.

[El canyís de la taverna del tio German] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Teresa Folch Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Caserna de la guàrdia civil del 1913

Deixa un comentari

La primera caserna de la guàrdia civil a Vistabella es va habilitar probablement en alguna casa particular, entre 1890 i 1925, segons dades facilitades per Ricardo Pardo Camacho del Museo de Historia Militar de Castelló. També els consta que l’únic quarter dins el casc del poble es va construir durant la dictadura de Primo de Rivera, això ens deixa un marge entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, i és la mateixa construcció que es va enderrocar a finals dels anys 60 del segle XX al carrer Ramon Salvador.

Plano de la caserna. Arxiu Municipal de Vistabella

A l’Arxiu de Vistabella el projecte de casa-quarter per a la guàrdia civil que es conserva està datat el 1913, quan era alcalde Ramon Robres Centelles. Segons es pot observar en els planells constava de dues plantes i tenia un pati darrere. L’última caserna de la guàrdia civil, la que es va enderrocar per a construir el Servei Mèdic actual, no és exacta a aquest projecte, encara que se pareix molt en la distribució dels espais, això vol dir que l’edifici original va ser reformat o rehabilitat al llarg dels anys: conservem documentació sobre reformes concretes que se li van fer l’any 1956.

Façana posterior de la casa-quarter: Raval de Sant Roc. Foto per a les obres de 1956. Arxiu Municipal de Vistabella

Antonio Giner, en el seu estudi de les Actes Municipals, ha localitzat referències a intervencions en l’edifici de la guàrdia civil: al Tom 18 consta que el novembre de 1935 es va pintar i al desembre se li van pagar 37,10 pessetes al fuster Epifanio Pitarch per una porta.
A l’Acta del 31 de desembre de 1947 consta una subhasta de pins per a reconstruir la casa-quarter per estar en males condicions. Fetes les obres de millora l’1 d’agost de 1959 es va signar el primer contracte d’arrendament: l’ajuntament era el propietari de l’edifici i en pagava el manteniment.
Al llarg dels anys 60 es van fer gestions per a construir una nova caserna a les eres de Troia (on ara hi ha la piscina municipal), perquè al vell quarter ja li costava sostindre’s dret: en el Tom 26 de les Actes Municipals corresponent a la data 20-11-67 es pot llegir:
[…] Dada cuenta de las gestiones realizadas cerca de los albañiles locales para la reforma a llevar a cabo en la Casa Cuartel de la Guardia Civil de esta localidad, de propiedad municipal, se acuerda dejar la realización de la reforma en cuestión (servicios de los pabellones) para el próximo año 1968 y se acuerda que se apuntale el tejado debidamente para evitar posibles hundimientos por la nieve […]

Mai no es va arribar a construir un nou quarter, els guàrdies van ser traslladats a Atzeneta i aquesta única caserna es va enderrocar.

Cal fer notar que dins el terme de Vistabella va existir un altre quarter durant uns anys, un de provisional creat per a combatre la lluita dels guerrillers antifranquistes “maquis”, estava al Mas Cremat, a la partida del Boi, però eixa és una altra història que no té cap relació ni en l’arquitectura ni en les construccions. I que es mereix ser explicada en una altra ocasió.

L’escola del Pla Amunt

1 Resposta

La República del 1931 va aportar l’educació obligatòria i gratuïta, i això va suposar un xicotet però important avanç per al dispers i -majoritàriament- analfabet món dels masos del nostre territori. Una pallissa del mas de Badal es va reconvertir en una aula per acollir les xiquetes i xiquets de l’ampla zona als peus del pic, per això en la documentació consta com a “escola Penyagolosa”, un nom que al poble mai ningú li va dir.

En un món sense cotxes un matxo i una sària eren un bé preuat, però anar a aprendre de lletra quasi sempre volia dir caminar a muntó de bon matí, i no anar a cavall. Tindre per pati una era oberta i menjar-se la ruga damunt d’una paret centenària són la visió romàntica d’una escola sense infraestructures de qualitat i on es passava fred. Però ja se sap que si jugues en altres xiquets el fred és menys gelat.

Després del dolorós parèntesi de la guerra, l’escola del Pla Amunt va funcionar, de manera discontinua, fins els anys 70 del segle XX quan l’escola nova del poble va poder concentrar tot l’alumnat del terme municipal perquè va estrenar servei d’autobús i de menjador. Sense era ni paret de pedra, però en calefacció.

[L’escola del mas de Badal] c.1965 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ramon Salvador Celades

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Carrer Malcuinat

2 Respostes

El malcuinat era un plat típic medieval, que resultava barat, era un guisat popular fet en cap i pota de corder en suc. Un plat calent per a menjar en cullera.

Rajola del carrer Malcuinat de Vistabella del Maestrat

Jesús Bernat ens va fer saber que al barri del Born de Barcelona també existeix el “carrer de Malcuinat”. Se sap que només es podia vendre el malcuinat en este carrer, el servien als mariners pobres que estaven de pas per la ciutat perquè el preu era assequible, i també als marxants de la Llotja de Mar i als venedors del mercat del Born. No se sap si el venien en un hostal humil o al mateix carrer en enormes cassoles [Informació extreta de: Una passejada pels segles XIV i XV, de Teresa Vinyoles i Vidal]

Vol dir això que ja es cuinava corder en suquet als segles XIV i XV a Vistabella? I que la taverna on el servien estava al carrer Malcuinat? La veritat és que no seria gens estrany perquè el comerç de la llana era el puntal econòmic a la Setena de Culla, i com sabem per les Visures que es conserven el pas de raberes d’ovelles pel territori era continu.

1970. Targeta postal del carrer Malcuinat en el carro de Juanito de Sant Joan

Durant la dictadura el carrer va ser castigat a portar un nom militar: General Mola, però no va tindre mai cap placa que en fora testimoni. I quan va recuperar el seu nom secular una part del veïnat va associar que el mot malcuinat de Vistabella tenia relació en el ferm del carrer medieval original, potser ple de pedres i de terra, com tots el altres de dins la muralla, però que en tindre a la seua part alta una placeta que comunicava directament al castell potser els dies de pluja el fang baixava pel desnivell de tant empinat carrer.

Nosaltres preferim imaginar que més que un carrer mal guisat de pedres era un carrer ben guisat de corder.

Tir al plat mirant a Benafigos

Deixa un comentari

Cada mes d’agost el llibret del programa de festes patronals repeteix des de sempre a Vistabella un binomi: bous i ball, com a sinònims de festa.

La introducció d’activitats per a xiquetes i xiquets, i per a gent major, i l’augment de la participació de les dones de manera activa són algunes variants positives dels darrers cinquanta anys.

L’any 1970 la comissió de festes estava formada per 11 hòmens, dels quals 2 eren de l’Ajuntament, i el llibret del programa tenia 10 pàgines. L’any 2018 la comissió són 5 dones i 5 hòmens, la presideix una dona, i el programa té 130 fulls.

També ha canviat l’apartat de concursos: al clàssic de pilota valenciana, que ja es feia el 1970, se li han afegit els concursos de paelles, els de joc de cartes de guinyot i de botifarra, el de coques i de tapes, i el de disfresses en grup.

Però el programa de 1970 va oferir una novetat: el concurs de tir al plat. Una proposta pensada en la gran quantitat de caçadors amb llicència d’arma de la població. L’expectació va ser evident, i va guanyar Manolo de La Solaneta.

Foto Carmen de Cabanes [Concurs de tir al plat] 30/agost/1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria i Celia Miralles Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Portal del carrer Roser

Deixa un comentari

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.

Cantonada del carrer Roser en el carrer del Mur. Juliol, 2018. Arxiu de Vistabella.

Faldes i faldetes

Deixa un comentari

Diu el diccionari normatiu de la llengua valenciana que la falda és la “part del vestit exterior de la dona que va de la cintura en avall i cobrix les cames o una part d’estes”. També accepta les variants faldilla, que al nostre territori no tenim per costum usar, i faldeta o faldetes, paraula amb que nosaltres designem les grosses i llargues faldes que vestien les nostres ueles.

L’evolució de la vestimenta de les dones va abandonar la grossària de la roba i va destapar els caps de mocadors. Les faldes van guanyar a les faldetes i se van emportar per davant les sinagües i els vions, que van parar dins les caixes i només ixen de festa en comptades ocasions.

Però la societat ha evolucionat poc: segueix sent heteropatriarcal i el diccionari de la llengua, redactat per hòmens, replega acepcions de gènere que associen les peces de roba de les dones amb la debilitat i amb qualitats negatives. El diccionari recull que un home sinagües és un home fluix i condescendent, o un marit que es deixa governar per la dona; també replega que un faldetes és un home efeminat. Al nostre territori ara les dones només porten faldetes a les festes, però la llengua segueix perpetuant una realitat injusta. I ho tenim tant assumit que no llegim que és un insult.

Les faldetes i la llengua tenen coses amagades.

[Faldetes al carrer del Mur] c.1951 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Escampats pel pinar de Penyagolosa

Deixa un comentari

Els nuclis familiars s’han anat reduint i ara a inicis del segle XXI només són de pares, mares i fills. Però la família a Vistabella va ser un concepte ample en els segles anteriors: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, per a les feines de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.

Eixos lligams també eren visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. Portar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts sobre la terra.

Totes les famílies conserven imatges de la seua gent escampada baix les ombres dels arbres, en els saquets i les cistelles de la berena, i les botes de vi. Acollida pels pinars de Penyagolosa.

[Sant Joan de juny] 24 / 06 / 1972 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La provessó dels de la comunió

1 Resposta

Les rogatives que, cada primavera, fan els pobles a Sant Joan de Penyagolosa tenen en comú que els creients fan els recorreguts a peu, i que canten O vere Deus i els gojos de Sant Joan.

Els pelegrins de Les Useres inauguren la temporada de les provessons que van a demanar-li al santet misericòrdia, benestar i aigua del cel. Puertomingalvo, Xodos, Vistabella i Culla faran i desfaran el seus trajectes seguint la bandera roja distintiva de Sant Joan.

Però cada rogativa també té característiques singulars. La de Vistabella tenia com a protagonistes els xiquets i les xiquetes que havien acabat de prendre la comunió: ells eren els encarregats de passejar la peana dels santet durant la volta a l’ermita, i després de baixar-la tot el camí de tornada des de Sant Joan fins a l’església de Vistabella.

Al llarg del segle XX només els xiquets van tindre el privilegi de portar la peana del santet. I el guió. I la creu. I els cresolets. Ara ja poden fer-ho les xiquetes també, just quan rarament la provessó porta ningú de la comunió.

Foto CARMEN de Cabanes [Comunions al maig] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Jornada d’Onomàstica. Els de les paraules

Deixa un comentari

A Penyagolosa uns cultiven pataques i trumfes, i d’altres tenen cura dels topònims. Tot fa territori.

La trobada de tres dies d’aquest mes de maig de la Societat d’Onomàstica, en la seua VI Jornada, va ajuntar vuitanta persones interessades per la conservació, el significat i el valor dels topònims que defineixen el nostre paisatge i les nostres terres. Els de les paraules van admirar en directe el nostres paisatges.

De totes les ponències presentades la Diputació en farà una publicació en paper, mentrestant podem compartir totes les mirandes amb vistes que tenim degudament etiquetades per Jesús Bernat en els topònims corresponents.

Cliqueu damunt de TOTES les imatges per a fer-les grans, i poder llegir els noms.

Set mirades

2 Respostes

L’any 1969, mentre la missió de l’Apollo 11 de la NASA acabava els preparatius per arribar a la lluna per primera vegada, les dones casades de la festa del Cor de Jesús de Vistabella, igualades en una uniformitat quasi matemàtica, obeïen les ordres professionals de Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, que captava el paral·lelisme de les seues vides i les seues cames.

Protegides darrere de les mans juntes per amagar la timidesa per la falta de costum de ser les protagonistes, coincidien els seus somriures i els seus ulls sobre el mateix punt. Carmen ens mostrava set vides, set mirades.

[Set mirades] Foto CARMEN de Cabanes 15/ 06/1969. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Miguel Martí Tomàs

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Jornada d’Onomàstica de les terres de Penyagolosa

Deixa un comentari

Els dies 4, 5 i 6 de maig es farà a Atzeneta i Vistabella del Maestrat una Jornada de la Societat d’Onomàstica.

El contingut del programa està atapeït de comunicacions, ponències i presentacions sobre la toponímia del nostre territori. La investigació al voltant dels noms i els mots que ens defineixen, i per tant que ens diuen què i qui som, ajuntarà persones estudioses que vindran des dels diferents llocs on es parla la nostra llengua, des de Lleida, des d’Alacant, des del Puertomingalvo, des de Barcelona, de la Torre d’En Besora, de València, Almassora, les terres de l’Ebre i Castelló. Per citar-ne només uns pocs.

Aquesta proposta, a punt de fer-se realitat, és una iniciativa del filòleg Jesús Bernat Agut, el Jesús de les paraules, i nosaltres col·laborem en l’organització com a Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Programa (actualitzat a març 2018)

Inscripció (fins al 20 d’abril)

La meitat de l’escola

1 Resposta

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble. La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

8 de març. Dones de carrasca

10 Respostes

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

Tots els sabers de les dones rurals s’han considerat equivocadament com a activitat privada, de les portes de casa cap a dins, i esta valoració ha legitimat la divisió del treball i les desigualtats entre dones i hòmens. I ja se sap que les activitats privades no se consideren cultura, per això a la majoria de llibres consta que les dones no han aportat res a la història: una gran injustícia.

A Vistabella secularment les dones han segat, escardat, carrejat aigua, fet llenya, cuidat animals i sembrat pataques. Com els hòmens. Però a més, han parit els fills, han cuidat els vells i els malalts, han donat de menjar la família i han rentat la roba. I no han tingut cap poder de decisió.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Juana Moliner Folch

Els sabers femenins estan basats en la cura: servir i cuidar els altres és l’objectiu amb el qual s’eduquen les dones, per això la llista de sabers és immensa però, en un món d’hegemonia masculina indiscutible, ha quedat oculta.

Les herbes remeieres, la conservació dels aliments i els formatges, l’aprofitament dels greixos animals, la fabricació dels teixits i les llanes, la desinfecció natural dels espais, l’elaboració de sabons, olis i ungüents, els forns de pa… són només alguns exemples d’una CULTURA que reivindiquem perquè no la volem perdre i que devem a unes dones de carrasca que van treballar doble, i que sempre van callar.

Dediquem aquest 8 de març a les dones de carrasca del nostre territori que no sabien que tenien drets humans i que la incultura no va deixar parlar.

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mercedes Edo Seguer

Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

La fonda de la tia Ester

1 Resposta

Al segle XX la fonda era un dels casalicis grans del Dau, a primera línia davant l’església, i això volia dir davant de tot. En uns temps quan les celebracions socials tenien -com a mínim- una missa, el Dau era l’àgora que ho concentrava tot i oferia l’únic lloc per acollir el que venia de fora.

La fonda de la tia Ester va donar allotjament als músics de les orquestres de les festes i als dolçainers, als secretaris de l’ajuntament, a la retratista, a treballadors esporàdics i a la gent de pas ocasional quan no hi havia cotxes privats i encara no existia el turisme rural. I també era el final del trajecte de l’autobús: el seu garatge.

El cotxe de línia, que en altres llocs es coneix com a servei d’autobús, no es quedava com ara a l’entrada del poble, sinó que feia cada dia una entrada triomfal per l’avinguda Ramon Salvador perseguit per colles de xiquets corrents, i parava davant del pedrís ple de gent expectant. A més de persones descarregava el correu, medicines, encàrrecs i notícies.

Quan esperar el cotxe de línia era una activitat social, la fonda de la tia Ester Vidal Prats obria les grans portes de la seua cotxera a les sis de la vesprada i donava hostatge a l’autobús i als visitants.

Foto CARMEN de Cabanes [La fonda de la tia Ester] 16/09/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcón Garcia

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Treure rotllo de Sant Antoni

4 Respostes

Els clavaris de Sant Antoni. Foto d’Àngels Olaria Ibañez. c.2000

El cercle és la figura perfecta, perquè no té principi ni fi, és etern. Com els rotllos de Sant Antoni.

En moltes cultures els cercles representen el sol, o a déu, i és que el seu component màgic és evident: la natura recrea com una roda les estacions sense parar, i la humanitat feia cercles de pedra per espantar els mals esperits abans que hi hagueren sants.

Per això Sant Antoni queda protegit, tancat dins el cercle del seu fantàstic rotllo fet de pa i llavoretes d’anissets. Un rotllo senzill i discret, però sagrat perquè té la força de mantindre unida la comunitat: cada gener tots mengem del mateix pa, i persones i animals quedem emparats com el santet, tenim un premi al final del trajecte de fogueres purificadores.

Mentre hi hague un clavari disposat a passejar una nit de gener la imatge de Sant Antoni, n’hi haurà gent que voltarà les fogueres i farà una filera d’animals per treure rotllo a la porta de la Sala de la Vila. I un any més seguirem vius i protegits com a poble.

Visca el rotllo de Sant Antoni!

Miguel Tena, majoral de Sant Antoni 2018

Laura Tena. Sant Antoni 2018

Elles, de blanc

2 Respostes

Una dècada després d’acabada la guerra, l’ambient de misèria i l’escassetat en general només podien amagar-se un poc si s’uniformaven els xiquets d’escola: d’una manera positiva les bates mos igualen -no deixen vore si per baix els vestits porten llacets nous o si estan recosits a pedaços- i mos fan sentir acollits dins el grup.

Però quan parlem de l’educació de les xiquetes, a les moltes discriminacions per raons de gènere cal afegir el valor del color de la roba, vigent ara al segle XXI, quan encara classifica les persones de color rosa o blau segons el seu sexe biològic. A la postguerra l’únic color possible per educar les xiquetes, que havien de ser mares de família després de casar-se a l’església, era la puresa virginal del color blanc.

A Vistabella els xics no van portar mai una bata de color blanc per anar a escola.

[Elles, de blanc] c.1947. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Imatges de companyia

Deixa un comentari

L’any 1000 les parets de les xicotetes i fosques esglésies romàniques es pintaven plenes d’escenes bíbliques alliçonadores, i els fidels entraven per conèixer el cel i eixien atemorits de l’infern.

Aquesta didàctica del cristianisme, el fet de pintar els valors i les creences en imatges, li ha donat bon resultats al llarg de la història: no cal saber llegir per a captar d’un cop d’ull el missatge. Amb la impremta les estampes van popularitzar les crucifixions i les marededéus fora de les esglésies, dins les escoles i als calendaris.

Les estampes són les imatges religioses impresses, i al món rural han sigut emmarcades a les capçaleres dels llits, a les parets dels menjadors i a les entrades de les cases. Van substituir els amulets protectors fets de manolls d’herbes, i els xiquets feien col·lecció d’estampetes de santets abans que s’inventaren els cromos de futbolistes. De dubtós gust estètic, la seua companyia -entre la fe i l’esoterisme- ja no forma part de la nostra actualitat.

Foto CARMEN de Cabanes [La Sagrada Família a La Placeta] 1961. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El benifet del raval de Sant Joan

1 Resposta

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un: el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Nou anys de trenes

Deixa un comentari

Un pentinat característic de meitat del segle XX i que en el pas dels anys ha caigut en desús són les trenes de les xiquetes. Herència pràctica d’èpoques quan les famílies no podien dedicar temps a rentar sovint ni pentinar diàriament les criatures, els cabells trenats dels anys 50 i 60 uniformaven les xiquetes tant o més que les bates d’escola.

Fins que es prenia la comunió als vuit anys, un sagrament que era socialment obligatori. Els cabells llargs de les trenes permetien fer monyos i recollits alts per lluir vels blancs amb els vestits de la festa de la comunió, o portar cabells llargs amb coronetes de flors.

Però als nou anys es tallaven les trenes a ras: un ritu de pas cap a l’edat adulta; amb l’inici de la pubertat les trenes s’havien acabat.

[Nou anys de trenes] 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Estrella Sáenz de la Torre

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

1 Resposta

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De caça a La Torre Martines

Deixa un comentari

La cacera a Vistabella és un esport professional. Estan regulats per llei tots els aspectes que tenen relació: vedats, escopetes, temps de cacera, animals per abatre… i hi ha una societat de caçadors que en controla el funcionament. Ara parlem d’una afició de temps d’oci.
Però va haver un temps que a tots els masos hi havia una escopeta. Conills, guatlles i perdius paraven a la cassola sense passar pel supermercat o la carnisseria. Els masos eren una unitat de producció i supervivència, era obligat aprofitar-ho tot.

Hem sentit contar que el tio Nelo del mas de Garrido, als anys 30 del segle XX, sempre que eixia de casa portava una escopeta de perdigons i tenia el rècord personal d’haver abatut d’un tret 7 perdius. Clar que primer havia posat un reng de gra de blat en un solc i havia esperat que elles es posaren en filera.

Al mas de La Torre Martines al Pla Avall, a finals dels anys 40, d’escopetes en tenien unes quantes. I un dia de cacera era una festa, a vegades venien familiars, amics i veïns. I, com a mínim, tastar la carn de llebre estava garantit.

[De caça a La Torre Martines] ca.1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A la fresca

Deixa un comentari

Quan arribava el solstici d’estiu, només passat sant joan de juny, en les pataques tardanes acabades de sembrar i en el blat al bancal encara per segar, a Vistabella començava un parèntesi de reunions a la fresca que s’allargava fins setembre.

A les vesprades, o a les nits després de sopar, xerrar en els veïns al carrer era el més paregut a l’oci i les vacances: paraules desconegudes al món rural.

El punt mig de La Plaça -coneguda també com a carrer Major- fa cantonada amb la Sala de la Vila i va ser durant molt anys el àgora de les tertúlies. Quan just davant la porta del cafè Penyagolosa hi havia la carnisseria del tio Natàlio i la tia Heliodora el rogle de cadires per xerrar a la fresca era un clàssic: d’hòmens, d’estiu, d’ombra.

[Tertúlia d’estiu a la plaça] c. 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El tupè d’Elvis a la porta de l’església

Deixa un comentari

El cantant i compositor Elvis Presley, conegut com a Rei del Rock & Roll, va provocar una autèntica revolució en el món de la música als anys 50 del segle XX, i se’l va identificar amb molts canvis socials: d’indumentària, de comportaments i de pentinat. Va popularitzar entre els jóvens el tupè, aquella porció de cabells immediats al front, que es deixen més llargs que els altres i es porten pentinats enlaire i cap a darrere.

[El tupè d’Elvis a la porta de l’església] FOTO CARMEN de Cabanes, 11 de maig de 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El tupè d’Elvis va eixir dels Estats Units per imposar-se a tot el món, i amb gran mèrit va arribar a la porta de l’església de Vistabella, en uns anys que el poble estava més fora del mapa que dins: una carretera plena de pedres i corbes, i alguns aparells de ràdio eren les úniques vies de comunicació amb l’exterior.

Elvis va ser l’amo fins que els Beatles van agranar la seua herència i van imposar els cabells llargs i llisos a tots els xics jóvens. També pels carrers de Vistabella.

Però eixa és una altra història que contarem en una altra ocasió.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

8 Respostes

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”, i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i estem obligats a fer didàctica per revertir la situació. Si no ho fem anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimen i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

Quan Sunsi era cotero

2 Respostes

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de coelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Baixem al pregó

Deixa un comentari

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes fundacionals de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó, una cavalcada de lluïment creada l’any 1940.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres

Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

Deixa un comentari

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat, fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la Tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Quan n’érem quasi quaranta

Deixa un comentari

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Visca Sant Antoni gloriós!

3 Respostes

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un pedrapiquer va marcar les pedres de damunt la porta de l‘ermita de Sant Antoni, en una es pot llegir ST ANTON i en l’altra 1728: només fa 289 anys d’això. Però segurament al mateix lloc ja hi havia una construcció anterior a aquesta data, perquè en el món rural el patró protector dels animalets i la ramaderia era imprescindible que tinguera un lloc dedicat. Sant Antoni va rellevar a l’antiga divinitat primitiva que protegia la fecunditat, els conreus i els animals.

Per tant l’ermita de Sant Antoni abans de la invenció de la fotografia estava assoletes i li va créixer el cementeri enganxat a finals del segle XIX, quan les normatives higièniques van obligar a edificar l’espai d’enterraments fora del casc urbà.

[Les càrregues de Celestino del tio Ramon del mas del Surdo] c.1970 Imatge aportada per Ximo Gual Arnau

La festa valenciana de Sant Antoni, encara que el món rural ha canviat totalment, es manté i és patrimoni a conservar: és una litúrgia d’identitat. d’allò que som col·lectivament. Compartim la màgia de la llum de les fogueres, donem valor a un senzill rotllo en llavoretes d’anís i el premi de guanyar en una correguda encara és una gallina viva.

Vistabella és un dels més de 320 pobles del País Valencià que fan la festa de Sant Antoni. De la tradició de les illes Balears vos copiem una jota, de molt fina ironia, que segur vos agradarà:

Sant Antoni, vos que sou

el patró dels animals

guardeu-mos l’Ajuntament,

l’alcalde i els concejals.

Neu de pantaló curt

4 Respostes

No cal haver nascut a Vistabella per a saber que quan cau neu és perquè hem baixat de zero graus de temperatura. I això hui vol dir fred, bufanda, guants, botes i abrics.

Però als anys 50 del segle XX es vivia en escassetat i per a les xiquetes i els xiquets moltes vegades el fred significava només jersei de llana. I s’ha acabat.

[Davant de la casa-quarter] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

[Neu de pantaló curt] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

La neu sempre pinta cares d’admiració a grans i menuts, també a les portes de la casa-quarter de la guàrdia civil, perquè és un joc divertit abans de ser terrible gel. Els xiquets del quarter, com tots els altres xiquets del poble, vivien cada any amb cares de sorpresa i cames resistents la visita de la seua ració de neu en pantaló curt.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Argilagues

Deixa un comentari

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El Forn de Dalt no és medieval

2 Respostes

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: “Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

La fira de Tots Sants

Deixa un comentari

[Cartell de la Fira de Bestiar] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mari Carmen Garcia Monfort

Les fires de bestiar van ser habituals, per necessitat, en un món que basava la seua economia en l’intercanvi directe i en la possessió dels animals, tant per alimentar-se com per ajudar en les feines del camp.

Podem documentar la Fira de Vistabella dels anys 50 perquè s’ha conservat un cartell i perquè apareix citada en les Actes Municipals, que corroboren que durava tres dies. El bestiar s’instal·lava a les eres i els taverners posaven paradetes on venien pastissos i se bevia el vi en barrals.

Al Tom 23 de les Actes Municipals i en data 28-09-1954 llegim ” (…) Comisión a Cs. para gestionar varios asuntos. Anuncios, propaganda y compra de piensos para la Feria de Ganados de los días 2, 3 y 4 de noviembre“. La fira de 1955 també té reflex per escrit, el 10-12-55 consta que “(…) Dan cta. de la Circular de la Jefatura Provincial de Ganadería relativa a las condiciones para celebrar ferias ganaderas y solicitan celebración de Feria de Ganados para los días 2, 3 y 4 de noviembre próximo (…)”. I el 15 de desembre de 1956 consta “Se solicita autorización para la feria de ganado para los días 2, 3 y 4 de noviembre del año 1957″.

A l’entrar als anys 60 la Fira de bestiar va deixar de celebrar-se, però és l’antecedent directe de la Fira dels Oficis que es fa ara a Vistabella per Tots Sants.

Souvenirs d’escola

Deixa un comentari

banderi_sencer2 Els anys seixanta van ser la porta d’entrada a grans canvis. Al mateix temps que al món els Beatles i els Rollins Stones començaven a revolucionar el camp de la música, i de la roba i els pentinats dels joves; a Vistabella les fotos d’escola es modernitzaven i es convertien en autèntics souvenirs per decorar les parets del menjador de casa, sense haver d’eixir del poble.

Els banderins de plàstic, en versió de fotos individuals, de parelles de germans o de grup, afegien un toc de color internacional a una dècada on tot era en blanc i negre, encara.

Si conserveu algun banderí d’escola i ens envieu la foto l’afegirem a la publicació.

[El banderí d’Enrique del tio Arturo] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Etelvina Pitarch.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La noveneta del Loreto

Deixa un comentari

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

Cinc minuts de 1964

1 Resposta

Rafael Martín Garzarán va nàixer el 1930 al número 6 del carrer Sant Roc de Vistabella per casualitat: era el fill menut de don Laurentino, l’apotecari aragonès que portava la farmàcia.

Va viure els seus primers dos anys al Molí més Baix en la seua mare dida, Rosario Safont Robres, a la qual va visitar al llarg de la vida. Vivia a Barcelona, on va morir l’any 2004.

L’any 1964, en una de les visites, va gravar amb una càmera de super 8 imatges del poble i també de Sant Joan de Penyagolosa. Del poble es pot contemplar la costereta que baixe de la piscina al raval de Sant Roc, les Costes, les Forques i les eres, encara que costen de reconèixer. De Sant Joan es contempla el grandiós om de l’entrada ja desaparegut, la font coberta i el pati interior de l’ermita pintats de calç.

Inaugurem amb este vídeo el canal de youtube de l’Arxiu de Vistabella on anirem aplegant totes les imatges en moviment relacionades amb el territori que trobem o que ens envieu.

[Germans de llet] 1931 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Exposem al cafè Penyagolosa

2 Respostes

imatge_expo

El cafè Penyagolosa està al mig de la plaça i ha sigut testimoni privilegiat del segle XX a Vistabella de Maestrat. Després del tio Antonio Porcar, dins les seues parets de rajoles de colors Juanito i Amparo van donar molta conversa en platets d’olives i de sèpia. Darrere de la barra, tota la família del tio Secundino Vidal de L’Aigua Lavall va aprendre a fer cafès. I la família d’Odilón i Lola, que va fer rogles d’hivern a l’estufa de ferro, i rogles d’estiu a les cartes. I Alfonso i Carmen, que van pujar de baix. I Hugo i Rocio, del Mas de Pessetes, que van posar tòfona a les pataques i música als dissabtes. I Paulina i Ramon, que van abaixar la persiana per Tots Sants.

Però el dia 5 d’agost a les 19.30 de la vesprada tornarem a obrir l’emblemàtic cafè Penyagolosa per convertir-lo en sala d’exposicions! Farem la primera mostra de l’Arxiu Fotogràfic i durant el mes d’agost tornarà a ser un espai de reunió i conversa, on es podran admirar 40 fotografies de Vistabella i els de Vistabella des de 1900 a 1950.

Esteu convidats a l’Exposició “Retrats de la caixeta“, una selecció del fons local d’imatges de l’Arxiu que hem preparat amb l’ànim de crear coneixement per augmentar l’interès i la consciència sobre el nostre patrimoni.

Tot està batejat, diu Jesús Bernat

Deixa un comentari

El filòleg Jesús Bernat Agut farà una xarrada el dia 5 d’agost a les 18.00 hores a l’edifici de l’antiga presó. Vol agrair l’ajuda que durant molts anys ha tingut de part dels seus informadors sobre la toponímia del territori, per això explicarà en directe el procés i les anècdotes que ha viscut per crear la seua tesi doctoral, la que ha servit per normalitzar els nostres mapes.
informants
Jesús Bernat, després de voltar els termes d’Atzeneta, Xodos i Benafigos, va començar a passejar pel nostre territori l’any 1998, acompanyat per Salvador del Tossalet (un esquilador d’aquells de la colla de Xodos), Ramon de l’Albagés i Raimundet. Després van vindre Raimundo del Tossal, Manolo del Mas de la Torta, Basílio del mas de la Lloma, Otílio del mas de Gil, Navarrete del mas de Trigos, Encarna del Mas de Rosca i molts altres: mireu el seu aclaridor mapa d’informadors de Vistabella.

Tots els noms de tradició oral dels nostres veïns han sigut estudiats i fixats per Jesús sobre el paper, per això hem recuperat un tossal d’Esclaramunda, una Foia d’Ores i un pouet d’en Porcar.

Vingueu el dia 5 d’agost a la conversa que tindrem a l’antiga presó i sabreu per què “Tot està batejat. Els noms de lloc del nostre terme“.

Abrics d’estiu

1 Resposta

[Abrics d’estiu] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez García

Abric i estiu són paraules de sentit contradictori, però només aparentment. Si vius als 1.249 metres d’altura de Vistabella saps que et cal roba que no fa falta vora mar: algunes paradoxes es desfan al Collao -acabats de superar els 1.000 metres- i quan arribes al Coll del Vidre ja no tens contradiccions ambientals: fa fred.

La moda dels abrics blancs dels anys quaranta va arribar a Vistabella a finals de la dècada, en tenim constància en diverses imatges, i els guants de mudar només es portaven per anar a missa com a complement estètic, per tant totes les jovenetes de divuit anys volien tindre els dos complements, per vestir iguals de manera diferent. De sempre, la pertinença a un grup ens protegeix.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’obra de Joan Tell

1 Resposta

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

“Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

La bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa

Deixa un comentari

[La bandera roja de Sant Joan] c.1954 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

A Sant Joan de juny de l’any 1954 poca gent podia pujar en cotxe a l’ermita, molts arribaven en carro, en matxo o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets.

Però, com cada 24 de juny, la provessó va anar precedida per la bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa, per la més grossa, la que es conserva a l’església i només ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos hòmens per fer torns per poder-la passejar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La persiana de l’estanc

3 Respostes

Va haver un temps llarg, antic, tradicional i lligat a l’entorn quan totes les portes i les finestres eren de fusta. Les portes eren grans per a deixar entrar el carro i les finestres eren menudes per a no deixar eixir l’escalfor. Però la revolució dels anys 60 va portar la modernitat: va créixer la mida de les finestres, es van perdre les mànegues dels vestits de les xiques, vam patir una invasió de portes metàl·liques -que se va emportar per davant magnífics arcs d’entrada-, i les joves ja podien ensenyar els genolls.

I com a mostra dels canvis estètics i formals va aparèixer la persiana de plàstic de l’estanc del Dau.

[La persiana de l’estanc] c.1965 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Detall de la foto “Grup d’excursionistes a la plaça de l’Església de Vistabella del Maestrat”. 1981. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Camil José Guiu.

Festa del llibre 2016: llibres lligats al territori

Deixa un comentari

Llegir i entendre és alguna cosa;
llegir i sentir és molt;
llegir i pensar és tot el que es pot desitjar.

Creació d’un autor anònim que fem nostra perquè replegue l’esperit del 23 d’abril, la festa del llibre. Per celebrar-la, i perquè pugueu triar, vos recomanem dos llibres ben diferents però lligats als territori:

fem_safareig Fem safareig, d’Agnès Vidal i Vicedo (Edicions del Bullent) Un llibre entretingut que dóna veu a trenta dones que anaven a rentar als llavadors, un espai que era un veritable centre social on es podia xerrar de tot.

L’obra porta incorporades fotografies de llavadors reals, de manera que dóna valor a aquestes construccions que formen part del patrimoni material que encara conservem als pobles menuts, i també posa de relleu el patrimoni immaterial relacionat en una activitat quotidiana vinculada al treball de les dones.

Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià, de Raül González Devís (Editat per la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili)

Un fenomen silenciat i no prou investigat: la repressió franquista a finals del anys 40 a les comarques del nord de Castelló. Les tragèdies humanes succeïdes i la dificultosa localització i tractament de les fonts donen com a resultat una obra necessària per a entendre el nostre fosc i conflictiu passat immediat.

A més d’explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària repressiva franquista, l’autor descriu els casos més flagrants de violència entre 1945 i 1951. Des d’Els Ports fins al Maestrat, passant per l’Alcalatén i La Plana es produïren autèntics crims d’Estat que, a més d’esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no, i de buidar de pluralisme polític la zona, van ajudar a estabilitzar el seu sistema dictatorial i a garantir la seua hegemonia. I van crear una por palpable fins avui en dia.

Feliç dia del llibre!!!

Cànter o canterell

1 Resposta

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

De Vistabella a Mauthausen

1 Resposta

Partida de naixement de Jose Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella

José Robres i Alejandro Folch van nàixer a Vistabella només en 7 anys de diferència, un al mas de Xaparra i l’altre al carrer del Roser, per això és probable que s’arribaren a conèixer encara que segurament van créixer per separat. Sabem que la família d’Alejandro va emigrar i es va instal·lar a la província de Barcelona: van viure al carrer del Pont 22 de Caldes de Montbui, on el seu germà Ramon va arribar a ser regidor de l’Ajuntament per la CNT el 1936.

Però José i Alejandro no només van coincidir en el lloc del seu naixement, les circumstàncies tràgiques dels anys d’història que els va correspondre viure els van tornar a unir en el seu trajecte final: els dos van morir l’any 1941 empresonats al mateix camp de concentració dels nazis, a Mauthausen, al nord d’Aústria.

Partida de naixement d'Alejandro Folch. Registre Civil de Vistabella

Partida de naixement d’Alejandro Folch Gómez. Registre Civil de Vistabella

Això significa que van lluitar per la causa republicana i que, en perdre la guerra, es van haver d’exiliar cap a França, i allà van coincidir amb la segona guerra mundial: els republicans empresonats a Europa pels nazis alemanys eren classificats als camps de concentració com a presoners polítics (portaven un triangle roig a la roba que els identificava), però al de Mauthausen van tindre pitjor identificació, eren considerats com a apàtrides (portaven un triangle blau).

Dels més de 7.000 presoners espanyols tancats en camps de concentració nazis, només en van sobreviure 2.000.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Alejandro Folch Gómez, nascut el 06/08/1910 a Vistabella del Maestrat, fill de Dolores i Alejandro, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 56.568, va entrar a Mauthausen el 25/01/1941 amb el núm. 3857, va passar al camp de Gusen el 24/07/1941, on mor el 19/10/1941, als trenta-un anys d’edat.

José Robres Monferrer, fill d’Aurelio José i Eliodora va nàixer el 1903 al mas de Xaparra, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 36.637, va ingressar a Mathausen amb el número 4370 on va morir el 31-XII-1941 als trenta-set anys.

Dades recuperades de: Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa, editada pel Ministeri de Cultura de España el 2006

Banc de la memòria democràtica. Generalitat de Catalunya

Informació al web Vallesans als camps nazis, treball de recerca de Núria Sala.

Informació al web Deportados.

Sobre la repressió d’altres presoners de Vistabella vegeu també: Últim ajuntament de la República

Reportatge al Diari Mediterraneo de 20/03/2016 de Xavi Prera. La vida y la muerte, de Vistabella a Mauthausen.

El cafè de Martín

6 Respostes

FOTO CARMEN de Cabanes [El cafè de Martín] 16/09/1962 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella sempre van haver tavernes, com a lloc de reunió i distracció per als hòmens. El gotet de vi, la conversa i unes banquetes baixes per a assentar-se eren les característiques bàsiques. Però, ben entrat el segle XX, els cafès van aportar les cadires altes, les camises blanques dels cambrers i les tassetes amb platet. També van afegir dos sorolls: les fitxes del dòmino sobre les taules de marbre i un aparell de televisió en blanc i negre. I les dones podien anar els diumenges, acompanyades.

El cafè d’Els Arcs ocupava un primer pis amb tres balcons des d’on es podia controlar tota la plaça, tenia cambrers i aprenents, i Martín estava al comandament de la peça principal: la cafetera.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Desitjos per al 2016

2 Respostes

El nostre territori té molts raconets on poder compartir amb algú una conversa sense presses, ben arrecerats, en un marc natural de pedra i fusta.

A tots els que feu l’esforç de seguir-nos en la defensa de la nostra memòria vos desitgem un nou any 2016 ple de raconets al sol.

Les gallines de Pedro i els gats de la tia Dolores. 2015. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Nosaltres, per avançar en la construcció de l‘Arxiu i preservar el patrimoni de tots, hem començat a escriure la Carta als Reixos d’Orient, i els demanarem:

Un pressupost fix: mantindre el treball fet i millorar les condicions de l’Arxiu Municipal.
Materials específics de conservació per guardar correctament els documents.
Un model de gestió dels documents administratius.
Ajuda per publicar un bon llibre amb les magnífiques fotos de les exposicions virtuals i també per fer una exposició real amb les nostres meravelles documentals.

I alguna cosa ens concediran perquè hem treballat molt i el nostre patrimoni s’ho mereix.

Els millor desitjos per al 2016!

Foto de portada: Sílvia Olaria Ibáñez

La sega, de Martí Domínguez

4 Respostes

Gràcies Martí.
Per donar-nos als masovers la veu que mai no vam tindre.
Per fer etern un paisatge de pataques i blat.
Per ser valent, i dir clar i ras que la nostra vida no valia res.
Per fer la justícia de publicar el nostre patiment.
Per entendre els valors impagables del nostre món,
i convertir-los en poesia.
Gràcies Martí del mas de Pep del tio Solanes del Pla Amunt de Vistabella de Maestrat.
Per ser un dels nostres.
Perquè un és de tants llocs com li caben al cor.

No teniu opció, heu de llegir “La sega“: una novel·la necessària i vital, magnífica i valenta. Recomanada per veus de prestigi ha venut la seua primera edició en només un mes!

L’escriptor, periodista i científic Martí Domínguez ha recreat les històries de maquis i guàrdies civils que hem sentit explicar a mitja veu els que som de Vistabella del Maestrat. A mi només m’agradava escoltar les que acabaven bé, com aquell 12 d’octubre -festa de la guàrdia civil- quan els maquis van serrar, amb un tronçador, quatre postes de la línia elèctrica que baixava d’El Puerto, i van deixar el poble sense llum i sense festa.

Però “La sega” és més que això: la nostra toponímia, la nostra neu, els nostres desapareguts, les nostres muntanyes i els nostres camins seran per sempre part de la literatura perquè han ajudat a dibuixar un món -ara ens coneixerà molta gent- que defensa la dignitat dels nostres masovers. La nostra.

Un cel de mentida

3 Respostes

Als anys 40 Vistabella no estava a una passa del cel, com ara.

Les xiques de vint anys portaven el cap tapat en una mantellina negra els matins dels dies de festa i pareixien dones de molta més edat. Els xics no volien portar brusa negra i es compraven una jaqueta de mudar que sempre tenia les butxaques molt buides.

En aquells anys de fam, tan durs, a Vistabella el cel el portaven de fora. Un dia a l’any pujaves a l’avioneta i podies sobrevolar el port de Barcelona i vore el monument a Colom en primer pla. Després plegaven els dos llenços i se’l tornaven a emportar: al poble quedava el cel net de color blau, però no es podia tocar en la mà.

[Un cel de mentida], c.1940. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Receptes de dolços

2 Respostes

La rebosteria i els dolços a Vistabella tenen una base d’ingredients senzills que, amb poques variacions, poden crear cascaranyes, pastissets, magdalenes, panquemaos, rotllets i coques de mida.

A la casa que l’ajuntament ha heretat de Gregoriet Tena hem trobat algunes receptes que sa mare, Dionísia Monfort, va escriure en els anys 40 i 50 del segle XX: era cuinera d’encàrrec per a festes i celebracions. Cal destacar per un costat que l’analfabetisme era elevat i moltes dones de la seua edat no sabien escriure, i per l’altre costat que era escàs el paper: hi ha una recepta escrita sobre un full del metge del poble on apareix el seu nom al revers, i una altra sobre un paper de la tenda de teixits de Laurentino Castillo i Antonia Safont.

[Dionísia Monfort], c.1920. Arxiu fotogràfic Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Ara podeu provar de fer a casa els dolços que la tia Dionísia elaborava fa 70 anys.

Les padrines

2 Respostes

A inicis dels anys 60 l’Església Catòlica va dur a terme actes diversos a moltes poblacions agrupats en el nom de Cruzada de la Bondad: “Hacer bien y hacernos querer bien” era el lema que tenia com a objectiu tapar les diferències i les ferides que havien quedat entre les famílies després de la guerra. Les xiquetes i xiquets s’agrupaven en equips de 8 o 10 per a fer activitats, les famílies havien d’ajudar a organitzar desfilades i a fer dolços, els mestres havien de col·laborar i l’ajuntament facilitar qualsevol necessitat. Però era el rector del poble qui ho coordinava tot.

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les padrines], 15/06/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch.

A Vistabella una de les activitats de la Cruzada de la Bondad era fer de padrina: cada xiqueta era padrina d’un vellet o velleta de l’asil d’ancians de Castelló. L’apadrinament consistia en enviar-li algun dolç elaborat a casa i en escriure-li per fer-li companyia. Els 10 vellets apadrinats a Vistabella van pujar de visita el diumenge 15 de juny de 1963 i van dinar a casa de les seues padrines. Elles -i tot el poble- els esperaven al Dau amb un ram de flors.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Acte commemoratiu de la Biblioteca Joaquim Osset Merle

1 Resposta

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ja ho sabeu: el 10 d’octubre, dissabte, teniu a la Biblioteca de Vistabella “Joaquim Osset Merle” un dia de presentacions i xerrades amb Miquel Osset, membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica i representants de l’Ajuntament.

No falteu!!!

Escrig, jugador del Barça

1 Resposta

Va néixer a Vistabella a les 2 de la vesprada el 29 d’octubre de 1907. Era el segon fill de Juan Manuel Escrig i Josefa Lliberós, i encara que el secretari es va equivocar i el va inscriure com a Manuel, després d’afegir una gran S per damunt la M, li van posar Samuel de primer nom i Narciso -el sant del dia- de segon.

Aquesta errada del secretari només era un presagi, perquè també trobarem escrits els seus cognoms amb incorrectes variants: Escrich, Escritx, Liberos…

El 1925 va jugar al Granollers, després va passar pel Manresa, per l’equip Europa i pel Múrcia. Va arribar al Barça la temporada 1932-1933, i ho trobem documentat en diferents portals. Els següents equips on va jugar van ser l’Hèrcules i el Badalona. I aleshores va arribar la guerra.

Samuel Narciso Escrig Lliberós, a més de ser davanter de futbol, va ser litògraf i va viure a Barcelona on va morir el 1975.

Era germà del comandant Escrig Lliberós, de l’Exèrcit Popular de la República.

Fraus electorals des de 1931 a 1936

Deixa un comentari

El catedràtic d’Història Francesc Mezquita Broch ha estudiat la documentació existent tant a l’Arxiu Municipal de Vistabella com aquella publicada en la premsa de l’època i, en contrastar-la amb els fets històrics, ha dibuixat unes conclusions que avalen una real falta de democràcia en les 4 convocatòries electorals que es van celebrar durant el període de la República al nostre poble.

Dins les VI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat el professor Mezquita va dictar una conferència amb aquest estudi. En publiquem un breu resum.

Les eleccions a Vistabella durant la II República

En el període (1931-1936) es duran a terme unes eleccions municipals i tres eleccions generals al Congrés dels Diputats que significaran el comportament electoral dels veïns de Vistabella durant la II República. En el qual influirà el caciquisme i l’analfabetisme del 70’6 % en el cens electoral de Vistabella de 1935 (84’6 % de les dones).

En les municipals del 12 d’abril de 1931, eixirà elegit un ajuntament conservador, ciervista, deia la premsa, a pesar l’intent d’impugnació per part dels republicans davant del Govern Civil. L’alcalde fou Enrique Pitarch Monfort, i els regidors: J. Vicente Robres, F. Moliner Centelles, R. Safont Clerig, J. Vicente Peris, A. Garcia Orenga, R. Vicente Tena, L. Monferrer Tena, P. Salvador Peris i C. Tena Edo.

En les eleccions generals de juny de 1931, els resultats de Vistabella van tenir el mateix sentit que els de la província i els d’Espanya, és a dir el triomf de la coalició republicana socialista. En les de novembre de 1933, el triomf del partit radical i de la CEDA a nivell de l’Estat que donarà lloc al Bienni Negre, va ser seguit igualment a Vistabella, amb xifres sospitoses de manipulació (sense cap vot per les esquerres).

En les de febrer de 1936 que significaran el triomf del Front Popular a l’àmbit de l’Estat, a Vistabella representarà el triomf de les dretes, amb unes xifres sospitosament “arrodonides”. No obstant això, els resultats de les últimes eleccions, van posar en dubte la legitimitat de l’Ajuntament vigent des de 1931, per la qual cosa, una ordre del Govern Civil determina la seua destitució i el nomenament d’una Comissió Gestora, al cap de la qual es posa Rodrigo Edo Campos i de regidors: F. Peris Escrig, R. Fabregat Salvador, J. Safont Monferrer, A. Pitarch Sales, R. Escrig Escrig, R. Gual Miravet, E. Safont Solsona, F. Tena Edo i J. Garcia Folch. Aquesta Comissió Gestora regirà Vistabella fins l’inici de la Guerra Civil.

Acta de constitució de l’Ajuntament provisional el 03/06/1938 a l’entrada de l’exèrcit dels nacionals

Biblioteca Joaquín Osset Merle

4 Respostes

L’Ajuntament, en el ple municipal del 18 de juliol de 2015 i a petició del GRMHC i del col·lectiu de persones voluntàries que gestionen la biblioteca, ha aprovat la denominació de “Biblioteca Joaquín Osset Merle” en record i homenatge al mestre que va treballar i viure a Vistabella el 1936, i que va morir en la defensa dels ideals republicans.

Joaquín Osset Merle (1893-1936) va ser mestre de Vistabella i sabem que “eixia en les fresquetes nits d’estiu a la porta de sa casa per escoltar la guitarra de la mestra, Carmen Sirera Giner“. Ell va ser afusellat i ella, en canvi, va superar la depuració de docents de la dictadura i va tornar a exercir de mestra al poble. Açò i altres moltes dades les podeu llegir al web Huellas de la Canción Perdida: blog on es parla també del llarmetratge “Canción Perdida”. Un documental produït per la productora Sociedad de la Comunicación sobre un projecte de Nacho Sirera, net del Capità Sirera, director de la cinta que ha comptat amb la col.laboració destacada de Miguel Osset, net del tinent Osset a més de diferents institucions, persones i associacions.

Miquel Osset Hernández ens ha fet una ressenya biogràfica de s’abuelo:

Joaquín Osset Merle va néixer el 15 de febrer de 1893 a València. La seva era una família de llarga tradició al Maestrat, doncs el cognom Osset està documentat al segle XIII i posseïa casa
pairal a Cantavieja, on diversos Osset van tenir el càrrec de “bayles”.

Joaquín era fill de Miguel Osset Rovira i Carmen Merle Vargas. La família Merle procedia de França, de la zona de Bordeus. Havien arribat a Dènia fugint de la Revolució francesa, i allà van
prosperar i assoliren un ric patrimoni.

Joaquín féu estudis de Magisteri i militars. Va arribar al grau de Tinent d´Infanteria, encara que una vocació no massa ferma i la Llei d´Azaña de reforma de l´estament militar l´any 1931, el van fer deixar de banda la carrera militar. Joaquín casà amb Carme Roca Monfort i com a fruit d´aquest matrimoni van néixer dos fills: Miguel i Carmen.

Joaquín Osset Merle va ser destinat com a mestre a Vistabella el curs 1935-1936. Tenia
clares simpaties republicanes i allà s´incorporà com a Secretari a la secció local d´Unión Republicana. Al llarg del curs 1935-1936 deixà un excel·lent record entre els alumnes, tal i com recorda amb claredat l´Àngel Tena, a qui Joaquín Osset donava classes fora d´horari escolar els dies que no podia anar a escola per haver d´atendre les tasques agrícoles familiars .

Amb motiu de l´aixecament militar del 18 de juliol de 1936, Joaquín Osset és anomenat comissionat per informar al Governador civil de la situació a Vistabella i tot seguit és requerit per a reincorporar-se com a militar al grup de comandament de l´anomenada “Columna Casas Sala”, pel nom del diputat per Castelló Francesc Casas Sala i que era també liderada pel Coronel Hilario Fernández Bujanda. Es tractava d´una columna mixta, composada per prop de mil homes, integrada per milicians procedents de Castelló, València, i voltants, i pel cos de guàrdies civils de Castelló. Tot partint de Castelló, es volia la ràpida recuperació de Terol per a la República.

Joaquín Osset recupera el seu comandament com a Tinent d´Artilleria i s´incorpora a la Columna el 25 de juliol de 1936. Pocs dies després, i amb motiu de la traició dels integrants de la guàrdia civil de Castelló a l´alçada de la Puebla de Valverde, Joaquín Osset és detingut conjuntament amb la resta d´autoritats de la Columna, jutjat de forma sumària i afusellat a Terol.

ACTA D’ACORD PER DONAR EL NOM D’AGÈNCIA DE LECTURA JOAQUIN OSSET MERLE

7.-agencia lectura