Penyagolosa és femení, redéu!

8 Respostes

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i estem obligats a fer didàctica per revertir la situació. Si no ho fem anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimen i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

Quan Sunsi era cotero

2 Respostes

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de coelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Festa del Llibre 2017. Lectures per viure

1 Resposta

Els llibres ocupen poc de lloc i expliquen coses que ajuden a viure. Per celebrar el Dia del Llibre d’enguany vos recomanem dos  llibres molt diferents: un de consulta i una novel·la.

Els orígens del Maestrat històric. Un llibre acabat d’eixir de la impremta i que devem a Vicent Royo Pérez. El recomanem com a obra de consulta perquè no agrada a tots llegir llibres d’història, però resulta que és el llibre on s’arreplega la identitat del nostre poble i d’ara endavant serà la referència que haurem d’utilitzar.

Tota la documentació per a estudiar el nostre passat està dispersa en diferents Arxius i Vicent Royo l’estructura i ens fa un regal:  explica les raons per les quals el Maestrat va ser escenari destacat de la història medieval valenciana, com a unitat social i econòmica, i ens done els motius per a que reivindiquem un lloc digne en el futur -que no és el que tenim ara mateix-.

 

Argelagues. Una novel·la de Gemma Ruiz, on les protagonistes són tres generacions de dones. Dones treballadores, fortes, resistents, plenes d’espines i de flors. Com les argelagues del territori que tant bé coneixem.

Les nostres ueles i les seues mares mai no han sigut protagonistes destacades de la història, no ixen als papers, sempre són l’ombra secundària dels hòmens i se’ls va fer creure que elles no valien res. Però Gemma Ruiz va decidir enfocar cap a les dones de la seua família, dones de poble lligades a la terra que la misèria va portar cap a les fàbriques. Dones valentes que no sabien que ho eren i que parlen com xerraven les nostres, de les seues vides dures, sensibles i magnífiques. Són les seues ueles, però són igualetes que les nostres.

Feliç i profitós Dia del Llibre!

Quan els nostres esclaus sabran llegir,

ja no seran els nostres esclaus.

JUVENAL poeta de l’Imperi Romà (50-127 d C)

Bombas italianas sobre Vistabella

3 Respostes

El pasado 23 de marzo se cumplió el 79º aniversario del primer bombardeo naval sobre la ciudad de Castellón desde el crucero Baleares de la armada fascista. Fue el preludio de otros 3 ataques efectuados desde el mar, y de otros 37 bombardeos aéreos hasta el 16 de junio de 1938 por parte de la Legión Cóndor alemana y en mayor número por la Aviación Legionaria italiana, dos países con los que el gobierno republicano no estaba en guerra. Posteriormente, cuando la ciudad ya se encontraba ocupada por el ejército rebelde, las fuerzas aéreas republicanas (FARE) bombardearon en 4 ocasiones diferentes objetivos entre el 25 de junio y el 1 de enero de 1939.

L’Aviazione Legionaria delle  Baleari realizó entre enero y junio de 1938 un total de 782 ataques aéreos en la costa mediterránea desde sus bases en Mallorca, lanzando 16.558 bombas sobre barcos, nudos de comunicaciones y poblaciones. Esta fuerza aérea expedicionaria fue creada en 1936 y disuelta en 1939 por Musolini, con la única finalidad de apoyar al bando fascista en la guerra de España. La primera expedición de aviones italianos que llegaron a Mallorca el 30 de julio de 1936, estaba formada por doce trimotores Savoia-Marchetti SM 81. Después fueron enviados cazas Fiat BR-20 y CR-32 y bombarderos SM-79, hasta un total de 758 aviones. El primer ataque de la Aviación Legionaria se realizó en Manacor el 8 de septiembre de 1936 contra el intento fallido de desembarco de la armada republicana en las islas. También realizaron incursiones en algunas poblaciones del interior de Castellón como fue el caso de Vistabella del Maestrat, donde bombardearon el 3 de junio de 1938.

Después de tomar Mosqueruela el 17 de mayo y Puertomingalvo el 18, las tropas de García-Valiño iniciaron la ofensiva contra Vistabella ocupándola el 3 de junio, después de rebasar las líneas republicanas defendidas por las divisiones de Extremadura y 19ª del XXI Cuerpo de Ejército.

El día 1 de junio la 2ª agrupación de la 1ª división de Navarra avanzó hacia Sant Joan de Penyagolosa.

El día 2 el 1er. tabor de Tetuán (tropas regulares del protectorado español de Marruecos) conquistó las posiciones del vértice de la sierra de Batalla, Maluendas y alturas próximas a Penyagolosa. La 2ª compañía del tabor atravesó el Pla Amunt y llegaron a dominar las alturas próximas a Vistabella. Esa noche pernoctaron en posiciones defensivas conquistadas a unidades de los Guardias de Asalto por encima del Mas dels Arcs. Por su parte, la 5ª bandera FET Navarra consiguió atravesar la rambla del Monlleó y llegar hasta el Bobalar, donde pernoctaron después de desalojar al 14º batallón de ametralladoras que se retiró en dirección a Vistabella. El día 3 hacia las nueve de la mañana se inició el ataque aéreo que precedió a la entrada de las tropas de García Valiño en Vistabella.

Gracias a las fotografías y el inventario del fondo localizadas por Silvia Olaria en el Centre d’Història Contemporània de Catalunya  y en el Ministerio della Difesa se disipan las dudas sobre la autoría de los bombardeos. Fueron llevados a cabo por la aviación italiana. En el reverso de las imágenes puede leerse “PUNTATORE Cap. Buri; LOCALITA S.E di Vistabella; DATA 7.6; ORE 9.18”  Cabe anotar la hipótesis que hubiera un error a la hora de transcribir la fecha, ya que consta el día 7 y no el 3.

El ataque que comenzó desde Les Navaes, se realizó sobre toda la línea defensiva republicana establecida por los zapadores de la agrupación Toral, entre Les Navaes y la ladera norte de Penyagolosa. También se lanzaron bombas sobre el casco urbano de la población y sobre parte de las tropas republicanas que en esos momentos se retiraban en dirección a Atzeneta. En días anteriores ya hubo otro ataque aéreo sobre posiciones republicanas realizado por un Junker-52 (“pava”), del que desconocemos la procedencia.

La falta de defensa antiaérea y el traslado que se había realizado el día 12 de mayo de los cazas I-16 (“mosca”) de las FARE, que permanecían en el aeródromo de Vistabella, permitieron que el bombardeo se realizara sin el menor inconveniente.

Durante el tiempo que duró el bombardeo la mayoría de los vecinos permaneció dentro de sus casas. Algunas personas de las masías próximas a las zonas bombardeadas se refugiaron en cuevas (caso del Mas de Les Roques, Molins, Mas de Clèric)  En el pueblo lo hicieron en las escaleras del campanario y en la Cova Negra. A pesar de que algunas bombas cayeron sobre el pueblo, y una de ellas en el número 18 de la Avenida Ramón Salvador Celades, sólo se produjo una víctima mortal y algunos heridos leves. Algunos detalles de la situación que se vivió aquel día están reflejados en los testimonios que transcribimos.

Poco antes de comenzar el bombardeo la 5ª de Navarra avanzó desde el Bobalar hacia Vistabella, llegando cerca de las alturas próximas a la población donde aún persistían algunos núcleos de resistencia. Neutralizando estas últimas defensas con fuego de artillería ligera y bombas de mano, consiguieron coronar todas las cimas con tres centurias; otra centuria entró en el pueblo ocupando las alturas al este de Vistabella desde donde hostigaron a las tropas en retirada. Los últimos soldados republicanos que salieron de Vistabella hacia las 10 de la mañana, formaban parte del 15º grupo de Guardias de Asalto, del 14º batallón de ametralladoras y de la 59 compañía, todos ellos pertenecientes al XXI cuerpo de ejército.

Las tropas del 1er. tabor de Tetuán detenidas durante la noche anterior a la altura del Mas dels Arcs, después de rechazar un contraataque, entraron esa misma tarde en el pueblo por el camino del cementerio.

TESTIMONIOS ORALES

Reconstrucción de recuerdos de Eduardo Safont Safont: nacido en 1928

Dies abans del bombardeig venia cada dia una “pava”, un avió de reconeixement que passava per damunt del poble, la gent corrie a amagar-se a la cova negra de La Costa […].

El dia del bombardeig jo tenia 9 anys i els avions van vindre al matí, de 5 en 5, per damunt de Benafigos i en direcció cap al Calvari […]. Els xiquets portavem un garrotet en un cordellet lligat al coll, per a posar-se a la boca i no mossegar-se la llengua […]. Quan van arribar jo anava cap a la nostra pallissa i me vaig amagar dins un bancal d’herba pesolina (a eixe bancal que anys després se construiria la granja de patos del metge Don Rodrigo) i vaig perdre el garrotet, aixina que del susto me vaig posar l’espardenya a la boca.

Les bombes van caure a La Costa, als bancals de la tia Manuela de Bartolo (actual carrer La Costa), al raval de Sant Roc prop d’Avinguda Ramon Salvador, damunt la casa dels carteros, i al freginal del Calvari.

Vaig arrencar a córrer direcció cap a casa, vivíem al carrer del Forn de Dalt (se die carrer de La Presó) […] i quan vaig arribar a l’església estave tota atapeïda de gent, tots volien amagar-se a les escales del campanar […]. Jo vaig entrar a l’església també: allí estave el tio Pepe el cartero i la seua família i alguns d’ells portaven sang, i ploraven […]

No recordo on estaven els meus pares. De l’església me’n vaig anar cap a casa de seguida, al cap de poques hores vam sentir crits d’Arriba Espanya i Viva Franco: els nacionals entraven pel carrer Nou. Portaven uns paperets on posava Viva Franco i els enganxaven a les portes de les cases.

Testimonio de Ángel Tena Monferrer:  nacido en 1923

[…] Antes de que tomaran el pueblo, la aviación negra bombardeó dos días. Uno fue el mismo día 3 de junio de 1938. En el pueblo cayó una bomba en una casa de la calle Ramón Salvador. Tuvieron la suerte de que cayó en el centro de la pared y explotó arriba, si llega a bajar, allí mueren todos. […] Venían bombardeando desde Les Navaes porque seguramente se retiraban soldados por allí. Unos días antes tiraron también cinco o seis bombas por la parte de detrás, ahí donde está el lavadero, […] Ahí donde están esas casas de la Font de Dalt, las de la parte de abajo que entonces eran bancales, debajo de la fuente había una pared que formaba un rincón, allí cayó una y murió un soldado que se había refugiado, lo destrozó en el mismo rincón. No era de aquí, era un soldado que estaba de servicio […] y un chaval que tenía trigo sembrado en ese mismo campo, huyó de casa con su madre y cuando cayó la bomba, una piedra o algo, le dio un golpe en la cabeza. No fue grave, […]

Testimonio de Marcelino Gual Miravet: nacido en 1931

[…] L’aviació va descarregar molt pel nostre mas (Mas dels Arcs), un avió al que dien “pava”. A uns 150 metres de la casa van tirar una bomba, hi havia una bassa i la va destrossar, i una altra dalt al cantó del Mas del Surdo. Va caure a l’entrador del Mas del Surdo […] a mà dreta. La vaig vore algunes vegades estava clavada de punta a la terra i no se li veie més d’un pam […].

A casa ho vaig dir als meus pares: “Me pareix que n’hi ha una bomba, puge un tros aixina…” –“No toqueu res, no toqueu res” (els pares). Ni els veïns ni ningú dien res, però un o altre se van decidir i li van calar foc per a explotar-la. […]

Extracto del artículo de Batiste Fabregat publicado en el programa de las fiestas de agosto de 1999.

[…] Vistabella fue ciudad de frente durante unos días y sufrió un bombardeo. […] Yo estaba en la calle viendo los aparatos que pasaron por encima de la población y me llevé el susto más grande de mi vida, no lo he olvidado jamás. Los cielos cercanos fueron paso de formaciones aéreas, los “Ratas”, “Katiuskas” y “Chatos” venían de este a oeste y volvían al contrario. “Los Junkers 52”, los “Savoia 81, bombarderos, y los cazas “Fiat CR- 32” “Heinkel 112” y “Messerschmitt 109” hacían el recorrido a la inversa.

Un Junkers-52 apodado “la pava”, venía todos los días, era trimotor; se encaminaba con su andar lento hacia la zona entre El Collao y Benafigos, lanzando allí su carga. […]

Reconstrucción de recuerdos de Clara Folch Safont: nacida en 1919

El dia que van entrar els nacionals la meua família estava amagada a la mina de l’Algepsar, […] també n’hi havia més gent dels molins. El dia 3 un avió va tirar bombes prop de La Xaparra per on se retiraven els republicans.

El front va estar aturat dos dies a L’Albagés, nosaltres teníem alguna cosa de menjar i aigua però havíem de donar de menjar a la bacona que teníem al Mas de Clèric i els meus pares me van enviar a mi. Des de la cova vaig anar tot el camí a cobert entre els arbres, però a l’arribar a l’era i travessar-la per aplegar on estava la bacona, sentia les bales pels costats, me disparaven del tossalet de La Xaparra.

Mon pare se va encabotar que havia de llaurar i va traure el matxo de la cova, quan estava llaurant al bancal de “l’escopeta” – entre La Xaparra i el Mas de Clèric – van passar els soldats nacionals i se’ls van emportar en ells, al matxo i a mon pare, i no els van amollar fins que van arribar a Onda.

Para conocer con más detalle los acontecimientos que se relatan recomendamos las siguientes lecturas. Todas disponibles en la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat:

González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán secretos de un campo de batalla. Castellón 2014. Ed. DeTinta S.L.
VV.AA. Castelló sota les bombes. GRMHC. Benicarló 2007. Biblioteca gràfica 2. Onada Edicions.
VV.AA. El temps perdut. Castelló 2014. Publicacions de la Universitat Jaume I

Baixem al pregó

Deixa un comentari

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes fundacionals de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó, una cavalcada de lluïment creada l’any 1940.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont
Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

 

 

 

 

 

 

 

 

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres
Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

Deixa un comentari

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat,  fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la Tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Ramon Tena Edo, guerrillero de la AGL

3 Respostes

tena-campos-pere-meretena-campos-mere

Ramon Tena Edo i Miguela Campos Julián. Fons familiar Michele Tena Campos

A través de este blog se pusieron en contacto con nosotros hace unos meses Michéle y Pròsper Tena Campos, dos de los hijos de Ramón Tena Edo, para ofrecer información y documentos relativos a su padre. Hasta ese momento los pocos datos disponibles sobre Ramón los conocíamos a través de varios trabajos publicados sobre la Agrupación Guerrillera de Levante donde se menciona su incorporación a la lucha antifranquista en 1946 y su paso a Francia en 1948; a partir de entonces se perdía su rastro. Ahora, con la información proporcionada por su familia y la documentación encontrada por Raül González Devis (miembro del GRMHC), en el Archivo Histórico Militar y en el Archivo Histórico de la Guardia Civil, podemos reconstruir su biografía.

Es importante arrancar del silencio y del olvido interesado las historias de las personas que, como Ramón, tuvieron el valor de enfrentarse a la tiranía del régimen brutal que impuso en nuestro país la dictadura de Franco; para la mayoría de ellos supuso el exilio, la prisión o la muerte.

Este es un resumen de la historia de Ramón que completaremos en un artículo más extenso en la siguiente publicación que estamos preparando sobre la historia contemporánea de Vistabella. Sirvan estas líneas como sentido homenaje a su persona.

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l'Ajuntament de Vistabella

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l’Ajuntament de Vistabella

Ramón Tena Edo nació el 7 de diciembre de 1911 en el Mas del Carrascal de Vistabella, en el seno de una familia compuesta por su padre Gregorio Tena Salvador (n. 1892), su madre Rosa Edo Moliner (n. 1890), y otros  ocho hermanos y hermanas. En fecha indeterminada la familia trasladó su residencia a Puertomingalvo, cuando Ramón fue llamado al servicio militar en 1932 constaba como censado en el Mas de les Vaques. Posteriormente la familia volvió a trasladarse, esta vez a La Torre Los Giles, de Mosqueruela, en la margen del barranco de Los Frailes.

Durante la guerra civil participó en la batalla de Teruel y, finalizada esta, fue internado en el Batallón de Trabajadores nº 171 de Teruel, donde permaneció desde mayo de 1939 a junio de 1940.

Al acabar la guerra conoció a la que sería su esposa, Miguela Campos Julián, nacida en Mosqueruela el 29 de septiembre de 1919. Contrajeron matrimonio el 19 de abril de 1941, fijando su domicilio en el n°9 de la calle Barranco de Mosqueruela. Antes de incorporarse a la guerrilla tuvieron dos hijos, Juan, nacido en 1943 y Pròsper en 1946.

En junio de 1946 pasó a la clandestinidad e ingresó en la Agrupación Guerrillera de Levante con el sobrenombre de “Félix”. Estuvo encuadrado en el Sector 21, 13ª Brigada, 2 Batallón, y actuó como enlace y llevando los partes de operaciones entre los sectores 17º y 23º. En abril de 1948 abandonó la guerrilla pasando a Andorra junto con Antonio Puerto Armengod “Puerto” y seguramente con Julián Valeriano García “Picharquilla” y posteriormente a Francia; el motivo fue la represión y asesinatos de guerrilleros autóctonos y anarquistas ordenados por Jesús Caelles Aymerich “Carlos” y otros dirigentes guerrilleros pertenecientes al Partido Comunista, siguiendo las órdenes de la dirección del P.C.E. en Francia por no aceptar someterse a las directrices del partido.

Durante la permanencia de Ramón en la guerrilla fueron detenidos e interrogados por la guardia civil en Mosqueruela, su suegro Severino Campos y su compañera Miguela.

En 1948 al llegar a Andorra empezó a trabajar en la minería en el Pas de la Casa, profesión que mantuvo durante 19 años hasta su jubilación, y que le llevó en un largo periplo por varios pueblos del sur de Francia: Olette, Marians, de nuevo Olette, Pierrefitte-Nestalas y otra vez Olette, definitivamente.  Miguela Campos con los dos hijos mayores llegó a Andorra en 1949 para reunirse con él, residiendo en la parroquia de Sant Juliá. Ramón pasó por primera vez a Francia el 8 de diciembre de 1949, para preparar el traslado de la familia a Olette donde les habían dejado una vivienda provisional, y el 18 de enero de 1950 él y su familia salieron de Sant Juliá atravesando a pie las montañas, para pasar a Francia por el Pas de la Casa y el Port d’Envalira.

Hacia finales de 1956 pudieron comprar una vieja casa en Olette que fueron restaurando poco a poco y acabó siendo la residencia definitiva de la familia, allí Miguela y Ramón tuvieron otros dos hijos y una hija más y los dos mayores podían trasladarse a estudiar a Prades. En 1965 abrieron en Olette una fábrica de tratamiento de minerales, y Ramón pudo trabajar allí hasta su jubilación en abril de 1967.

Durante los primeros años en Francia apenas hubo comunicación entre Ramón y su familia de España, principalmente por motivos de seguridad para no comprometer a ningún familiar. Un tío suyo, Tolino del Mas de Gual de Vistabella, recibió una carta anónima redactada en francés agradeciéndole su ayuda cuando tuvo que pasar a la clandestinidad. Cuando sus dos hijos Juan y Próspero aprendieron castellano en la escuela, se reanudó el contacto a través de correspondencia con dos o tres familiares que transmitían las noticias a los demás.

Ramón falleció el 6 de octubre de 1980 lamentando no haber regresado jamás a su tierra, a su sepelio acudieron sus hermanos Francisco y Álvaro. Miguela falleció en 2010 a los 92 años.

 

 

Quan n’érem quasi quaranta

Deixa un comentari

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

3-29

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

054espe

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

 

Fer fòllega

7 Respostes

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

2015-10-31-13_03_11-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductorA les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari:  a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

Visca Sant Antoni gloriós!

3 Respostes

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un pedrapiquer va marcar les pedres de damunt la porta de l‘ermita de Sant Antoni, en una es pot llegir ST ANTON i en l’altra 1728: només fa 289 anys d’això. Però segurament al mateix lloc ja hi havia una construcció anterior a aquesta data, perquè en el món rural el patró protector dels animalets i la ramaderia era imprescindible que tinguera un lloc dedicat. Sant Antoni va rellevar a l’antiga divinitat primitiva que protegia la fecunditat, els conreus i els animals.

Per tant l’ermita de Sant Antoni abans de la invenció de la fotografia estava assoletes i li va créixer el cementeri enganxat a finals del segle XIX, quan les normatives higièniques van obligar a edificar l’espai d’enterraments fora del casc urbà.

2

[Les càrregues de Celestino del tio Ramon del mas del Surdo] c.1970 Imatge aportada per Ximo Gual Arnau

La festa valenciana de Sant Antoni, encara que el món rural ha canviat totalment, es manté i és patrimoni a conservar: és una litúrgia d’identitat. d’allò que som col·lectivament. Compartim la màgia de la llum de les fogueres, donem valor a un senzill rotllo en llavoretes d’anís i el premi de guanyar en una correguda encara és una gallina viva.

Vistabella és un dels més de 320 pobles del País Valencià que fan la festa de Sant Antoni. De la tradició de les illes Balears vos copiem una jota, de molt fina ironia, que segur vos agradarà:

Sant Antoni, vos que sou

el patró dels animals

guardeu-mos l’Ajuntament,

l’alcalde i els concejals.

Biblioteca Pública Municipal: l’ànima del coneixement

1 Resposta

A l’Arxiu Municipal es conserva un expedient que va arribar a l’Ajuntament durant la segona meitat dels anys seixanta, dins del context del tardofranquisme. És el projecte de construcció de la Casa de Cultura que contenia la Biblioteca Pública Municipal, Arxiu Municipal, Sala d’Exposicions, Saló d’Actes i Museu. El projecte arquitectònic que van remetre era un model estandarditzat que oferia unes línies generals a l’arquitecte, estava dissenyat per a municipis en poblacions menors de 10000 habitants i proposava un edifici situat en un espai natural que feia possible la idea racionalista de funcionalitat i bellesa.  L’expedient que conté els plànols de la biblioteca municipal adjunta el document on el governador civil informa dels tràmits necessaris per tal d’aconseguir la construcció del servei de biblioteca, que anava a càrrec del “plan de desarrollo” perfectament en consonància en les polítiques desarrollistes del franquisme.

Segurament va ser la primera oferta que va tindre Vistabella per tal de construir una biblioteca o casa de cultura de nova planta. Però la ignorància és molt atrevida, diuen. Per tant  va ser una oferta fallida perquè cap dels grups que van formar part de l’Ajuntament va apostar amb força per un espai destinat a la lectura o a la cultura. Un servei públic bàsic que per algún secret motiu vam perdre però al que mai no hem d’estar disposats a renunciar.

El geni Albert Einstein defensava que l’única cosa imprescindible que s’ha de saber és on hi ha una biblioteca. L’actual Agència de Lectura de Vistabella és humil però és l’ànima de la possible Biblioteca Pública Municipal. Una necessitat vital, també al segle XXI, també a Vistabella.

Neu de pantaló curt

4 Respostes

No cal haver nascut a Vistabella per a saber que quan cau neu és perquè hem baixat de zero graus de temperatura. I això hui vol dir fred, bufanda, guants, botes i abrics.

Però als anys 50 del segle XX es vivia en escassetat i per a les xiquetes i els xiquets moltes vegades el fred significava només jersei de llana. I s’ha acabat.

15127515_10154746123858151_286091050_o

[Davant de la casa-quarter] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

15102121_10154747833588151_673342654_o

[Neu de pantaló curt] c.1955. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez Garcia.

La neu sempre pinta cares d’admiració a grans i menuts, també a les portes de la casa-quarter de la guàrdia civil, perquè és un joc divertit abans de ser terrible gel. Els xiquets del quarter, com tots els altres xiquets del poble, vivien cada any amb cares de sorpresa i cames resistents la visita de la seua ració de neu en pantaló curt.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Desitjos per a 2017

4 Respostes

Les cabretes i les ovelles de la tia Maria del mas de La Solaneta disfruten d’un magnífic entorn natural mentre respiren aire pur al Pla de Vistabella. Desitgem que el nou any 2017 vos regale passejos i paisatges, perquè pugueu mirar a l’infinit i aconseguiu vore en millor perspectiva.

2016-12-15-23_16_40-silvia-olaria-silvia-olaria

[La rabera de Maria al pou de La Venta de la Torre Garcia] 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

 Des de l’Arxiu cada any escrivim la Carta als Reixos d’Orient i sempre ens concedeixen algun desig. Enguany els demanem:

*  Avançar un poc més per a tindre un autèntic Arxiu Municipal, tal com ens parla la llei valenciana d’arxius en una població inferior a 10.000 habitants -mancomunant serveis-, per tal de dotar d’un servei bàsic a la comunitat com és el d’oferir informació pública tant del passat com del present.

* Compromís en la creació de l’agència de lectura, entrant a formar par de la Xarxa Electrònica de Lectura Pública, per a dotar dels serveis educatius, informatius i culturals que els xiquets i grans que viuen a Vistabella i els que vénen els caps de setmana o en vacances es mereixen.

* Poder muntar una exposició en els documents antics amb les obres que vam rescatar de la pols de la falsa i que ara han sigut restaurades. Amb la lectura crítica i entesa que només els experts ens poden oferir.

* Obtenir més suport per aprofundir en l’estudi de la Memòria Històrica.

Els millor desitjos per al 2017!

Foto de portada:  Sílvia Olaria Ibáñez

Argilagues

Deixa un comentari

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

matanca_porc_1

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Mo’n quede una

4 Respostes

Segurament de tavernes a Vistabella n’han hagut des de la seua fundació al segle XIII: llocs de reunió exclusius per als hòmens,  amb banquetes de fusta i en el terra de palla, on beure vi, fer negocis i distreure’s.

Sabem del cert que al llarg del segle XX les tavernes es van anar distribuint pel camí de pas que creuava el poble de punta a punta: la taverna del tio Mariano d’Isidro estava a la placeta del molí (abans placeta de la bassa), i la taverna de Divina va ocupar tres locals diferents de l’avinguda Ramon Salvador -al camí d’entrada-, a la plaça van estar també la taverna de Gilberto d’Arnau i la de la tia Carmen del sargento -a la cantonada amb el carrer Sense Cap-, i la del tio Joan i la tia Filomena -a la cantonada del carrer Mossèn Tenesa-. I al Carrer Nou, ja d’eixida, va tindre taverna el pare de la tia Avelina del Molí a inicis de segle, i tres portes enllà va estar la taverna de la tia Felícia i el tio Alejandro.

A la segona meitat del segle van arribar la taverna del tio German, la del tio Daniel i la de la tia Avelina i el tio Francisco. I és que abans que els cafès tingueren nom propi, les tavernes portaven el nom dels taverners, posaven el vi en barrals comunitaris i, en dies sofisticats, servien tramussos en platets.

Al segle XXI ha sobreviscut la taverna de la tia Avelina, ara Tasca Pili. Mo’n quede una.

cloti_taverna

[Taverna de Francisco i Avelina ] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El Forn de Dalt no és medieval

2 Respostes

Un dels edificis propietat de l’Ajuntament – i per tant de tots- amb una història col·lectiva més interessant és el que coneixem en el nom de “Forn de Dalt”. Ubicat en la planta baixa d’una de les edificacions més antigues de la població que destaca per l’altura i les arcades internes de la seua factura. Però que l’edificació sigue antiga no significa que el forn que té construït dins també ho sigue.

A l’Arxiu Municipal es conserva un Expedient del mes d’abril de 1933 amb el títol: “Expediente para construir un horno de pan cocer en la planta baja de la casa de la calle de la Cárcel nº 4, en la que se halla instalada la Escuela de párvulos de esta villa ocupando parte del edificio nº 3, de la calle de Jesús.”

Vos expliquem la història del Forn de Dalt en el següent resum:

Un record per a 7 veïns de Vistabella del Maestrat

Deixa un comentari

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va organitzar l’1 de novembre de 2016 un acte en record i homenatge a les víctimes de la repressió franquista al cementiri civil de Castelló.

Durant la dictadura molts familiars van continuar recordant als seus, també l’1 de novembre en el cementiri civil, amb por, en silenci, però donant testimoniatge de memòria, resistint-se a l’oblit. Anys més tard durant la democràcia els homenatges a més de familiars van ser públics, organitzats per partits, sindicats o col·lectius de memòria.

Van començar a realitzar-se a la fi del segle XX i principis del segle XXI recerques i treballs que ens van descobrir la veritable envergadura de la repressió franquista i hui en dia sabem que en el cementiri de Castelló prop de mil persones van ser enterrades -la major part d’elles executades a poca distància, al Riu Sec-, i transportades a la fossa, on els seus cossos alineats un al costat d’un altre van ser dipositats en files cavades a la terra. Totes aquestes persones no van ser jutjades amb les mínimes garanties legals, van ser víctimes de la venjança que genera la violència política perquè a la víctima no se la valora per la seva ideologia ni pels fets que la persona va realitzar en vida. A la víctima la caracteritza la seva innocència al patir injustament una violència.

A Castelló el nostre grup va realitzar diferents estudis gràcies als quals va aconseguir identificar a les víctimes i posteriorment esbrinar la seua aproximada localització en la fossa oferint així públicament aquesta informació a les seues famílies i a la ciutadania en general. Es va constatar com 530 víctimes de la repressió, de les prop de 1.000 soterrades al cementiri, reposen en la fossa del cementiri civil i la resta a les fosses del cementiri catòlic.

2De les 14 víctimes mortals de la repressió franquista a Vistabella 7 van ser soterrades al cementiri de Castelló. Quatre d’ells es troben soterrats al cementiri civil i podem conèixer l’ubicació a la fossa on reposen els seus restes; es tracta de Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona i Benigno Miravet Escrig, els dos primers disposen d’una sepultura al recinte on sovint als seus familiars  mantenen en flors viva la flama de la seua memòria. Els altres tres de Vistabella soterrats al cementiri, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig, ho van ser a les fosses del cementiri catòlic i les seues restes van ser traslladades a l’ossari.

Gràcies a un projecte realitzat pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló, aquest 1 de novembre de 2016 la totalitat dels noms de les víctimes i per tant d’aquests set de Vistabella, consten en unes plaques que seran testimoniatge de la història, inaugurant-se així un memorial democràtic que també interpreta i dona informació sobre la fossa, les víctimes i l’etapa històrica en la qual els va tocar viure i morir. D’aquesta forma gràcies a la memòria es fa present el passat, el dels vençuts i la democràcia actual salda un deute amb el seu passat, el de les víctimes que no va quedar recollit i reconciliat en la transició.

1Es reconeix la injustícia que se’ls va fer en vistes a un futur que allunye la violència de les nostres vides. No podem reparar el dany però sí rescatar a la víctima de la indiferència i de l’oblit. Bartolomé, Benigno, Gil, Rodrigo, Bernardino, Francisco i Ramón han sigut objecte d’un acte de memòria i per tant de justícia, recordant a unes persones mortes i soterrades fora del seu poble, amb els seus noms i cognoms, com a testimoniatges de la injustícia que durant tants anys va representar el seu oblit.

 

Juan Luis Porcar. Membre del GRMHC

La fira de Tots Sants

Deixa un comentari

cartell_fira_1951

[Cartell de la Fira de Bestiar] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Mari Carmen Garcia Monfort

Les fires de bestiar van ser habituals, per necessitat, en un món que basava la seua economia en l’intercanvi directe i en la possessió dels animals, tant per alimentar-se com per ajudar en les feines del camp.

Podem documentar la Fira de Vistabella dels anys 50 perquè s’ha conservat un cartell i perquè apareix citada en les Actes Municipals, que corroboren que durava tres dies.  El bestiar s’instal·lava a les eres i els taverners posaven paradetes on venien pastissos i se bevia el vi en barrals.

Al Tom 23 de les Actes Municipals i en data 28-09-1954 llegim ” (…) Comisión a Cs. para gestionar varios asuntos. Anuncios, propaganda y compra de piensos para la Feria de Ganados de los días 2, 3 y 4 de noviembre“.  La fira de 1955 també té reflex per escrit, el 10-12-55 consta que “(…) Dan cta. de la Circular de la Jefatura Provincial de Ganadería relativa a las condiciones para celebrar ferias ganaderas y solicitan celebración de Feria de Ganados para los días 2, 3 y 4 de noviembre próximo (…)”. I el 15 de desembre de 1956 consta “Se solicita autorización para la feria de ganado para los días 2, 3 y 4 de noviembre del año 1957″.

A l’entrar als anys 60 la Fira de bestiar va deixar de celebrar-se, però és l’antecedent directe de la Fira dels Oficis que es fa ara a Vistabella per Tots Sants.

Adéu a les xiques de Santa Teresa

1 Resposta

Els anys setanta van posar colors a les fotografies, que sempre havien sigut en blanc i negre: els darrers temps de la dictadura es van abandonar alguns rituals que ja no tenien sentit, com la festa de les xiques fadrines de Santa Teresa i la festa de les dones casades del Cor de Jesús.

L’última edició de les xiques vestides de negre, arreglades només per anar a missa, es va fer el 1974. Els quintos, mudats en pantalons de camal ample i corbates de mides poc discretes posaven el contrapunt alegre a la festa de la joventut, passejant botelles de beguda i en companyia de la seua rondalla.

cloti_ultimafesta_xiques_c1974-001

[Adéu a les xiques de Santa Teresa] c.1974. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

 

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Souvenirs d’escola

Deixa un comentari

banderi_sencer2Els anys seixanta van ser la porta d’entrada a grans canvis. Al mateix temps que al món els Beatles i els Rollins Stones començaven a revolucionar el camp de la música,  i de la roba i els pentinats dels joves; a Vistabella les fotos d’escola es modernitzaven i es convertien en autèntics souvenirs per decorar les parets del menjador de casa, sense haver d’eixir del poble.

Els banderins de plàstic, en versió de fotos individuals, de parelles de germans o de grup, afegien un toc de color internacional a una dècada on tot era en blanc i negre, encara.

Si conserveu algun banderí d’escola i ens envieu la foto l’afegirem a la publicació.

1965_banderi_enrique

[El banderí d’Enrique del tio Arturo] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Etelvina Pitarch.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La noveneta del Loreto

Deixa un comentari

La verge de Loreto té la seua festa el dia 10 de desembre, però a Vistabella el que es conserva és la novena del Loreto: els 9 dies que se li dediquen des del 7 fins el 15 de setembre. Eixos dies, cada vesprada, el toc de la campaneta de l’ermita convide  a resar el rosari i a cantar els gojos en la intimitat del seu reduït i acolorit espai.

Loreto deriva de la paraula llorer i és una ciutat italiana on es troba la basílica de la Santa Casa de la Verge. Aquesta devoció es va escampar per Europa i al segle XVII es van construir moltes ermites dedicades a la verge que sempre apareix sobre una miniatura de sa casa.

 

gojos_loreto

 

Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada. El so dels gojos, que s’escampa com un mantra pel raval de Loreto durant nou dies de setembre, és una relíquia que es conserva gràcies a la voluntat d’un grup reduït de dones que treballen fidels contra l’oblit. Madre de Dios de Loreto sed siempre nuestra abogada.

 

 

 

 

Agraïments: Pilar Ibáñez Garcia i Jose Manuel Edo i Alcón

Catàlegs de RETRATS DE LA CAIXETA

4 Respostes

Si no vau arribar a temps d’aconseguir la publicació “Retrats de la caixeta. Àlbum familiar a Penyagolosa“, ara la podreu tindre perquè hem fet una segona tirada d’exemplars i ja els tenim a la venda per 5 euros.

catalegs2 Per poder arribar a tots els hem distribuït en quatre punts geogràfics: Vistabella del Maestrat, Castelló, València i Barcelona.

I els podeu demanar directament a l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat: en persona o per telèfon 964 389 007. O també encarregar-los per correu electrònic (silviaolaria@gmail.com; esafont@gmail.com) i en eixe cas ens posarem en contacte amb vosaltres.

Retrats de la Caixeta: 1.257 gràcies

1 Resposta

La primera exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella en paper i en directe ens ha deixat molt bon gust de boca: 1.257 visitants!

Durant 17 dies hem pogut replegar sinceres mostres d’agraïment, molts d’ànims per a continuar i anècdotes per anar explicant. Una de les estrelles de la mostra ha sigut L’abuelo Andrés que, havent nascut a principis de 1800, ha resultat ser l’avantpassat directe de mig poble, i segons pareix s’assemble a molta gent.

Hem de dir en veu alta que un dels punts forts de l’èxit ha sigut el lloc: el cafè Penyagolosa ha resultat ser la millor capseta per a desar les fotos del nostre àlbum familiar, i les imatges del  resum que vos oferim ho demostren.

Gràcies a les persones voluntàries que han donat el seu temps per ajudar a fer-la possible, i als professionals que ens han regalat els seus coneixements. I sobretot 1.257 gràcies a tots els que han traspassat la porta per donar sentit a aquest projecte col·lectiu d’identitat .

Las fiestas en la posguerra (1939-1950)

2 Respostes

Después del paréntesis de tres años (1936-1938) durante los cuales no se celebraron debido a la guerra, las fiestas patronales de Vistabella se reanudaron de nuevo en 1939. Con la ayuda de las Actas de los plenos municipales de esos años podemos reconstruir algunos de los hechos más relevantes.

Mientras las autoridades intentaban dar una apariencia de normalidad, la situación era muy difícil para la mayoría de los habitantes. El aparato represivo de la dictadura, dirigido por Falange, actuaba despiadadamente sin restricciones. 

El Ayuntamiento asignaba una cantidad de dinero para la contratación de la banda de música y para la compra de cohetes aunque  a lo largo del calendario las celebraciones dedicadas a cada santo eran organizadas por el clavario correspondiente: las Actas reflejan la cruel coincidencia de la preparación de las fiestas con el pago de pasaje a los detenidos, o el número de vecinos declarados prófugos.

Por ejemplo, en agosto de 1939 se celebraron las fiestas patronales los días 29, 30 y 31: se contrató a la banda de música de Vilafamés, y los gastos de las fiestas ascendieron a 2.629,05 pesetas, pero fueron declarados prófugos 23 jóvenes de Vistabella. Y hasta el año 1942 no se volvieron a autorizar los festejos taurinos.

graella_despeses_festes39_50

Se puede leer el estudio completo, con extractos de las Actas Municipales y sus fechas exactas en el siguiente documento:

Edició: Elvira Safont i Sílvia Olaria

Les barreres de fusta

1 Resposta

Als anys cinquanta del segle passat les barreres de fusta per al bou corregut es deslligaven de les boques dels carrers de la plaça i es recolzaven a les cases, quan arribava Sant Joan. I eixien a les fotos perquè eren el símbol de la festa.

De sempre, a Vistabella cada 29 d’agost les barreres del bous descansen. El dia de la festa més grossa de Sant Joan de Penyagolosa res ni ningú li pot fer la competència: visita a l’ermita al matí, i ball de vesprada i de nit. I fotos de barreres sense bous per dir adéu a l’estiu.

El dia de Sant Joan no hi ha bous - Foto Carmen de Cabanes. Fons familiar Consue

[El dia de Sant Joan no hi ha bous] 29-08-1959. Foto Carmen de Cabanes. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Cinc minuts de 1964

1 Resposta

Rafael Martín Garzarán va nàixer el 1930 al número 6 del carrer Sant Roc de Vistabella per casualitat: era el fill menut de don Laurentino, l’apotecari aragonès que portava la farmàcia.

Va viure els seus primers dos anys al Molí més Baix en la seua mare dida, Rosario Safont Robres, a la qual va visitar al llarg de la vida. Vivia a Barcelona, on va morir l’any 2004.

L’any 1964, en una de les visites, va gravar amb una càmera de super 8 imatges del poble i també de Sant Joan de Penyagolosa. Del poble es pot contemplar la costereta que baixe de la piscina al raval de Sant Roc, les Costes, les Forques i les eres, encara que costen de reconèixer. De Sant Joan es contempla el grandiós om de l’entrada ja desaparegut, la font coberta i el pati interior de l’ermita pintats de calç.

Inaugurem amb este vídeo el canal de youtube de l’Arxiu de Vistabella on anirem aplegant totes les imatges en moviment relacionades amb el territori que trobem o que ens envieu.

germans de llet_1931

[Germans de llet] 1931 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduardo Safont Safont

Mestres de la República: VII Jornades de la Memòria Històrica de Vistabella

Deixa un comentari

Dins la Setmana Cultural del mes d’agost torna a tenir espai la recuperació de la Memòria,  enguany els mestres seran els protagonistes.

PROGRAMA DE LES VII JORNADES

“Mestres de la República “ es el tema central de las jornadas de este año, dedicadas a uno de los colectivos más perseguidos por la dictadura.
El enorme esfuerzo que se hizo durante la República por culturizar el país y acabar con el analfabetismo, mediante unos sistemas pedagógicos de lo más progresistas y punteros en aquellos años, arrebató a la Iglesia el control secular que ejercía sobre la Enseñanza.
Las Misiones Pedagógicas y la creación de Escuelas Rurales hicieron posible el acceso a la Cultura y la Enseñanza de la población rural analfabeta.
La represión franquista se cebó desde un primer momento en este colectivo: fusilamientos, depuraciones y destierros, acabaron con el trabajo y la vida de miles de maestros y maestras, con el beneplácito de la Iglesia y la complicidad de siniestros personajes como José María Pemán.
La jornada del sábado la dedicaremos a la figura de Joaquín Osset Merle, maestro republicano en Vistabella en 1936, conoceremos los métodos pedagógicos empleados por maestros y maestras en la provincia de Castellón, y los nombres del alumnado de Vistabella que estudió en el Instituto Ribalta. El domingo debatiremos sobre la importancia que tuvieron las Escuelas Rurales en Vistabella, y se proyectará un documental sobre la recuperación de la Escuela Rural del Canto, en Benassal, a la que asistieron alumnos de V2016-07-31 18_45_46-programa.pdf - Adobe Acrobat Reader DCistabella.

Antonio Giner

2016-07-31 18_45_10-programa.pdf - Adobe Acrobat Reader DC

Exposem al cafè Penyagolosa

2 Respostes

imatge_expo

 

El cafè Penyagolosa està al mig de la plaça i ha sigut testimoni privilegiat del segle XX a Vistabella de Maestrat. Després del tio Antonio Porcar, dins les seues parets de rajoles de colors Juanito i Amparo van donar molta conversa en platets d’olives i de sèpia. Darrere de la barra, tota la família del tio Secundino Vidal de L’Aigua Lavall va aprendre a fer cafès. I la família d’Odilón i Lola, que va fer rogles d’hivern a l’estufa de ferro, i rogles d’estiu a les cartes. I Alfonso i Carmen, que van pujar de baix. I Hugo i Rocio, del Mas de Pessetes, que van posar tòfona a les pataques i música als dissabtes. I Paulina i Ramon, que van abaixar la persiana per Tots Sants.

Però el dia 5 d’agost a les 19.30 de la vesprada tornarem a obrir l’emblemàtic cafè Penyagolosa per convertir-lo en sala d’exposicions! Farem la primera mostra de l’Arxiu Fotogràfic i durant el mes d’agost tornarà a ser un espai de reunió i conversa, on es podran admirar 40 fotografies de Vistabella i els de Vistabella des de 1900 a 1950.

Esteu convidats a l’Exposició “Retrats de la caixeta“, una selecció del fons local d’imatges de l’Arxiu que hem preparat amb l’ànim de crear coneixement per augmentar l’interès i la consciència sobre el nostre patrimoni.

Tot està batejat, diu Jesús Bernat

Deixa un comentari

El filòleg Jesús Bernat Agut farà una xarrada el dia 5 d’agost a les 18.00 hores a l’edifici de l’antiga presó. Vol agrair l’ajuda que durant molts anys  ha tingut de part dels seus informadors sobre la toponímia del territori, per això explicarà en directe el procés i les anècdotes que ha viscut per crear la seua tesi doctoral, la que ha servit per normalitzar els nostres mapes.
informants
Jesús Bernat, després de voltar els termes d’Atzeneta, Xodos i Benafigos, va començar a passejar pel nostre territori l’any 1998, acompanyat per Salvador del Tossalet (un esquilador d’aquells de la colla de Xodos), Ramon de l’Albagés i Raimundet. Després van vindre Raimundo del Tossal, Manolo del Mas de la Torta, Basílio del mas de la Lloma, Otílio del mas de Gil, Navarrete del mas de Trigos, Encarna del Mas de Rosca i molts altres: mireu el seu aclaridor mapa d’informadors de Vistabella.

Tots els noms de tradició oral dels nostres veïns han sigut estudiats i fixats per Jesús sobre el paper, per això hem recuperat un tossal d’Esclaramunda, una Foia d’Ores i un pouet d’en Porcar.

Vingueu el dia 5 d’agost a la conversa que tindrem a l’antiga presó i sabreu per què “Tot està batejat. Els noms de lloc del nostre terme“.

IMG_1948

Abrics d’estiu

1 Resposta

abrics_destiu

[Abrics d’estiu] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Joaquín Martínez García

Abric i estiu són paraules de sentit contradictori, però només aparentment. Si vius als 1.249 metres d’altura de Vistabella saps que et cal roba que no fa falta vora mar: algunes paradoxes es desfan al Collao -acabats de superar els 1.000 metres- i quan arribes al Coll del Vidre ja no tens contradiccions ambientals: fa fred.

La moda dels abrics blancs dels anys quaranta va arribar a Vistabella a finals de la dècada, en tenim constància en diverses imatges, i els guants de mudar només es portaven per anar a missa com a complement estètic, per tant totes les jovenetes de divuit anys volien tindre els dos complements, per vestir iguals de manera diferent. De sempre, la pertinença a un grup ens protegeix.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’obra de Joan Tell

1 Resposta

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

“Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

Segon aniversari del blog de l’Arxiu de Vistabella

7 Respostes

Bernabina i Duardeta

Bernabina i Duardeta 2007. Foto de Sílvia Olaria Ibáñez

Fa dos anys que vam publicar el primer post al blog de l’Arxiu de Vistabella. Per aquest motiu avui volem celebrar el 2n aniversari donant les gràcies: a les informadores, famílies conservadores de fotografies, lectors, emigrats descendents, tots els que ajudeu compartint coneixements, curiositats i feu etnografia viva a peu de carrer… a tots gràcies, perquè és gràcies a vosaltres que existim i continuem.

La bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa

Deixa un comentari

c1954_provesso

[La bandera roja de Sant Joan] c.1954 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

A Sant Joan de juny de l’any 1954 poca gent podia pujar en cotxe a l’ermita, molts arribaven en carro, en matxo o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets.

Però, com cada 24 de juny, la provessó va anar precedida per la bandera roja de Sant Joan de Penyagolosa, per la més grossa, la que es conserva a l’església i només ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos hòmens per fer torns per poder-la passejar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: anem d’estrena

Deixa un comentari

2015-08-10 21_27_04expoooooo

Per celebrar el  Dia Internacional dels Arxius inaugurem noves seccions : un blog exclusiu per a les fotografies de l’apartat Se done a saber i una segona exposició virtual.

La creació d’un nou espai recopilatori  Se done a saber  naix per la necessitat de facilitar la millor visualització de les fotografies que presentem cada mes per a que ens ajudeu a identificar-les. Al nou blog https://sedoneasaber.wordpress.com trobareu totes les fotos penjades des d’octubre de 2014 fins a l’actualitat amb les identificacions completes. Per accedir teniu un accés directe al lateral d’aquest blog. ( clikant sobre la foto on apareix la tia Bernabina i la tia Duardeta)

La nova exposició virtual que inaugurem, i que queda oberta a noves incorporacions, és el fruit del treball començat l’estiu de 2014 quan vam presentar la primera exposició fotogràfica, gràcies a la colaboració de moltes famílies de Vistabella del Maestrat que ens obrissen les seues cases i els seus àlbums fotogràfics per a que puguem recuperar i recordar persones, moments i històries.

Del recull de fotografies familiars vam crear l’exposició: Vistabella 1880-1960 que mostra més de 100 fotos amb imatges plenes de vida i força. Un munt d’històries que ens permeten entendre com érem a principis del segle XX: com era l’escola, com era la feina, la família, la vida quotidiana o la indumentària entre d’altres molts aspectes que ens fan poble.

Com que les fotografies dels àlbums familiars continuen llevant-nos la son i sorprenent-nos, vos convidem a la segona exposició on ampliem la franja temporal fins els anys 70. L’hem titulada Vistabella 1900-1970 i també teniu un accés directe al lateral del blog just baix de la primera exposició virtual. (Recordeu que es tracta de una exposició en progrés i que anem incorporant noves fotografies.)

Des d’un racó del Maestrat el nostre projecte va d’estrena per celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Ara oferint més informació i més ordenada, volem ser un referent, construint un veritable Observatori de la Vida Quotidiana Vistabellana.

La persiana de l’estanc

3 Respostes

Va haver un temps llarg, antic, tradicional i lligat a l’entorn quan totes les portes i les finestres eren de fusta. Les portes eren grans per a deixar entrar el carro i les finestres eren menudes per a no deixar eixir l’escalfor. Però la revolució dels anys 60 va portar la modernitat: va créixer la mida de les finestres, es van perdre les mànegues dels vestits de les xiques, vam patir una invasió de portes metàl·liques -que se va emportar per davant magnífics arcs d’entrada-, i les joves ja podien ensenyar els genolls.

I com a mostra dels canvis estètics i formals va aparèixer la persiana de plàstic de l’estanc del Dau.

estanc_lola

[La persiana de l’estanc] c.1965 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

_del_Maestrat

Detall de la foto “Grup d’excursionistes a la plaça de l’Església de Vistabella del Maestrat”. 1981. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Camil José Guiu.

Documental “Una escola amb vista” a la biblioteca Joaquim Osset Merle de Vistabella

1 Resposta

El dissabte, 14 de maig a les 12:00 hores, a la biblioteca Joaquín Osset Merle podreu vore el gran treball fet a Benassal pels Amics i Amigues del Canto.

Mireu la campanya de crowfunding a Verkami.

Llegiu l’esborrany del Projecte de l’Escola del Canto.

Disfruteu del vídeo Restaurem l’Escola del Canto.

i el projecte final de la recuperació de l’Escola del Canto, una realitat.

cartel_escoletacantoVistabella

Boines de mudar

3 Respostes

Els anys duríssims de postguerra tots els hòmens d’autoritat portaven el cap cobert i la boina va ser el distintiu més generalitzat. L’únic capell brillant, llustrós i lluït van ser els tricornis de la guàrdia civil, perquè la gorra de plat de l’agutzil, gravada amb les inicials A M, sempre va ser un fenomen solitari i aïllat.

Ajuntament

[Davant la Sala de la Vila] c.1955 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

Davant la porta de la Sala de la Vila, la Corporació Municipal en ple -acompanyada de la resta d’autoritats- era immortalitzada per a la posteritat, quan en públic només fumaven els hòmens amb l’índex i el polze de la mà esquerra, quan les camises blanques i les sabates no eren peces de portar cada dia, quan les corbates eren poc habituals al Maestrat.
Quan les boines eren de feina i algunes de mudar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Festa del llibre 2016: llibres lligats al territori

Deixa un comentari

Llegir i entendre és alguna cosa;
llegir i sentir és molt;
llegir i pensar és tot el que es pot desitjar.

Creació d’un autor anònim que fem nostra perquè replegue l’esperit del 23 d’abril, la festa del llibre. Per celebrar-la, i perquè pugueu triar, vos recomanem dos llibres ben diferents però lligats als territori:

fem_safareigFem safareig, d’Agnès Vidal i Vicedo (Edicions del Bullent) Un llibre entretingut que dóna veu a trenta dones que anaven a rentar als llavadors, un espai que era un veritable centre social on es podia xerrar de tot.

L’obra porta incorporades fotografies de llavadors reals, de manera que dóna valor a aquestes construccions que formen part del patrimoni material que encara conservem als pobles menuts, i també posa de relleu el patrimoni immaterial relacionat en una activitat quotidiana vinculada al treball de les dones.

tragedies_silenciades

 

Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià, de Raül González Devís (Editat per la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili)

Un fenomen silenciat i no prou investigat: la repressió franquista a finals del anys 40 a les comarques del nord de Castelló. Les tragèdies humanes succeïdes i la dificultosa localització i tractament de les fonts donen com a resultat una obra necessària per a entendre el nostre fosc i conflictiu passat immediat.

A més d’explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària repressiva franquista, l’autor descriu els casos més flagrants de violència entre 1945 i 1951. Des d’Els Ports fins al Maestrat, passant per l’Alcalatén i La Plana es produïren autèntics crims d’Estat que, a més d’esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no, i de buidar de pluralisme polític la zona, van ajudar a estabilitzar el seu sistema dictatorial i a garantir la seua hegemonia. I van crear una por palpable fins avui en dia.

Feliç dia del llibre!!!

Sinforosa Safont: 110 anys d’història

1 Resposta

1941. Sinforosa y les seues filles. Fons familiar Sinforosa Monfort Safont

Des de 1906, sant joan de la provessó, sant joan de juny, sant joan d’agost i la provessó d’El Puerto que mos passe prop. Al calendari de Sinforosa el camí des del mas de La Torre Mosquit per visitar a Sant Joanet li venia marcat de naixement: eren veïns.

En plena posguerra, quan tenia trenta-cinc anys es va retratar en les seues filles majors davant d’un avió fet de llençol, per sant joan d’agost.
La seua descendència ha dibuixat altres camins cap al mas de Monfort, cap al mas dels Arcs i cap al poble però -com el camí de La Torre- tots van a sant joan de la provessó, sant joan de juny i sant joan gloriós.

Este estiu hauria arribat a la proesa dels 110 anys. Sant Joan de Penyagolosa ha dit adéu a la seua més antiga visitant.

A Sinforosa Safont 1906-2016. In memoriam

23 d’abril: activitats biblioteca Joaquín Osset Merle

Deixa un comentari

El científic més famós del segle XX, Albert Einstein, va afirmar “L’única cosa imprescindible que has de saber és on hi ha una biblioteca“.  A una passa del cel tenim la biblioteca municipal Joaquín Osset Merle que, xicoteta i humil, organitzarà activitats per celebrar amb orgull el Dia del Llibre.Dia del llibre Vistabella 2016 FINAL

 

El día del libro tiene su origen en Cataluña. Se celebró por primera vez el 7 de octubre de 1926 en Barcelona. En 1930 se cambió definitivamente la fecha al 23 de abril coincidiendo con la fecha del fallecimiento de Shakespeare, Garcilaso y Cervantes, y con el día de Sant Jordi, patrono en otros países (Alemania, Inglaterra, Líbano, Méjico, Grecia…..) donde  también existe la tradición del intercambio de la rosa y el libro.
Finalmente en 1995, la UNESCO declara el día 23 de abril, Día Mundial del libro y del Derecho de Autor. En la actualidad se celebra en más de cien países.

Son muy pocas las referencias que encontramos en los Libros de Actas de los plenos municipales de Vistabella, sobre el día del libro, libros o bibliotecas. En el pleno del 30-1-1945 se informa que la delegación de Hacienda de Castellón aprobará el presupuesto municipal a condición de que se incremente la cantidad destinada a calefacción de escuelas y día del libro.
En el del 28-6-1951 podemos leeer:  […] La Corporación acuerda se entreguen al Sr. Maestro de la Escuela Nacional de niños de esta localidad, para su distribución y lectura en las Escuelas, los volúmenes de libros recibidos de la Editora Nacional de Madrid, comprendidos en la relación que se acompaña […] cuyos volúmenes constituyen la Biblioteca Municipal y corresponde su adquisición al Presupuesto año actual, pudiendo de esa forma dar más aplicación a su lectura con el traslado de dichos libros a las Escuelas. […]
Al parecer, después de la guerra, esta primera biblioteca se creó para cumplir con las disposiciones vigentes. No se conserva la relación de libros.

Desde 2013, un grupo de personas voluntarias han vuelto a poner en marcha la biblioteca de Vistabella, aunque no tiene ningún presupuesto asignado, funciona regularmente, se inscriben nuevos/as socios/as, se realizan actividades y se reciben donaciones de libros.  En estos momentos, para poder ofrecer un servicio público de calidad, creemos que es necesaria una mínima dotación presupuestaria por parte del Ayuntamiento que asegure el funcionamiento de la biblioteca y facilite la labor del voluntariado.

Antonio Giner

El fons documental de les escoles

4 Respostes

Fons familiar Cirila Arnau

1944. Cirila Arnau Miralles. Fons familiar Cirila Arnau

El fons documental de les escoles ha estat dipositat a l’Arxiu Municipal: una bona notícia que suposa la unificació de materials referents al poble, i això significa garantia de conservació i facilitat per a futures recerques. També significa la confiança en un projecte que és de tots. Agraïm a la direcció del centre escolar, a Víctor Jiménez, el dipòsit d’aquest fons històric.

Demanem a la corporació municipal compromís amb la gestió documental, la consolidació del projecte de l’Arxiu Municipal i la difusió de la història i cultura vistabellana. Insistim de nou una i mil voltes que per a continuar treballant necessitem recursos per a conservar la documentació que forma part del Consistori.

FONDO DOCUMENTAL DE LAS ESCUELAS DE VISTABELLA

El fondo documental municipal  acoge desde primeros de año una interesante documentación relativa a las escuelas de Vistabella, cedida por el actual director del Colegio Público S. Joan de Penyagolosa.

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda

1953. Enrique Barreda. Fons familiar Enrique Barreda Peris

-Libro de actas de la Junta de Instrucción   Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de actas de la Junta de Instrucción Pública (1915-1954)
-Libro de actas de la Junta Local de Enseñanza Primaria (1954-1981)
-Libro de visitas de Inspección de la Escuela Unitaria de Niñas (1943-1963)
-Libro de visitas de Inspección de la escuela de Párvulos (1957-1963)
-Libro registro del Certificado de Estudios Primarios de la Escuela Unitaria de Niñas (1957-1962)
-Registro de Cartilas de Escolaridad de la Escuela Rural Mixta Pla d’Avall (1954)

Este fondo documental contiene información relativa a las escuelas que funcionaron en Vistabella desde el año 1915 y a las escuelas rurales.

-Escuela Unitaria de Niñas
-Escuela Unitaria de Niños
-Escuela de Párvulos
-Escuela Rural Mixta del Pla Avall
-Escuela Rural Mixta del Pla Amunt
-Escuela Rural Mixta de la partida Foiadors

La lectura de los libros de actas nos da una visión poco halagüeña de la situación de la enseñanza en nuestra localidad durante largos años, especialmente en el periodo anterior a la construcción del actual grupo escolar. Problemas estructurales, higiénico-sanitarios, hacinamiento en las aulas, falta de material pedagógico adecuado, alto absentismo en las escuelas rurales, control estricto y doctrinario del Estado y la Iglesia durante el franquismo, segregación por sexos, etc.

lola_1951

1951. Lola Vicente Folch. Fons familiar Lola Vicente Folch

La creación tardía de las escuelas rurales durante la 2ª República, logró acabar con la marginación que sufría la población infantil diseminada por las masías, y su incorporación a la enseñanza. Sin embargo, los problemas existentes en las escuelas del pueblo, se vieron agravados en el caso de las escuelas rurales: Locales inadecuados, aislamiento, cambios de ubicación y malas condiciones de vida, ocasionaron un trasiego casi continuo del profesorado y cierres temporales de las escuelas del Pla d’Amunt y Foyadors.

Examinando estos documentos podremos también conocer los nombres del profesorado queha ejerció en Vistabella, el tiempo de duración de su magisterio y otros datos interesantes.

1954_TomasSalvador

1953. Tomas Salvador. Fons familiar Tomas Salvador Pitarch

Actualmente los problemas del colegio público son diferentes y radican principalmente en el reducido número de niños y niñas matriculados, 11 en la actualidad, debido al descenso continuo de la población.

Antonio Giner

 

 

Cànter o canterell

1 Resposta

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

sedone_març

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

De Vistabella a Mauthausen

1 Resposta

Jose_robres_monferrer

Partida de naixement de Jose Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella

José Robres i Alejandro Folch van nàixer a Vistabella només en 7 anys de diferència, un al mas de Xaparra i l’altre al carrer del Roser, per això és probable que s’arribaren a conèixer encara que segurament van créixer per separat. Sabem que la família d’Alejandro va emigrar i es va instal·lar a la província de Barcelona: van viure al carrer del Pont 22 de Caldes de Montbui, on el seu germà Ramon va arribar a ser regidor de l’Ajuntament per la CNT el 1936.

Però José i Alejandro no només van coincidir en el lloc del seu naixement,  les circumstàncies tràgiques dels anys d’història que els va correspondre viure els van tornar a unir en el seu trajecte final: els dos van morir l’any 1941 empresonats al mateix camp de concentració dels nazis, a Mauthausen, al nord d’Aústria.

Partida de naixement d'Alejandro Folch. Registre Civil de Vistabella

Partida de naixement d’Alejandro Folch Gómez. Registre Civil de Vistabella

Això significa que van lluitar per la causa republicana i que, en perdre la guerra, es van haver d’exiliar cap a França, i allà van coincidir amb la segona guerra mundial: els republicans empresonats a Europa pels nazis alemanys eren classificats als camps de concentració com a presoners polítics (portaven un triangle roig a la roba que els identificava), però al de Mauthausen van tindre pitjor identificació, eren considerats com a apàtrides (portaven un triangle blau).

Dels més de 7.000 presoners espanyols tancats en camps de concentració nazis, només en van sobreviure 2.000.

 

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Alejandro Folch Gómez, nascut el 06/08/1910 a Vistabella del Maestrat, fill de Dolores i Alejandro, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 56.568, va entrar a Mauthausen el 25/01/1941 amb el núm. 3857, va passar al camp de Gusen el 24/07/1941, on mor el 19/10/1941, als trenta-un anys d’edat.

José Robres Monferrer, fill d’Aurelio José i Eliodora va nàixer el 1903 al mas de Xaparra, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 36.637, va ingressar a Mathausen amb el número 4370 on va morir el 31-XII-1941 als trenta-set anys.

Dades recuperades de: Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa, editada pel Ministeri de Cultura de España el 2006

Banc de la memòria democràtica. Generalitat de Catalunya

Informació al web Vallesans als camps nazis, treball de recerca de Núria Sala.

Informació al web Deportados.

Sobre la repressió d’altres presoners de Vistabella vegeu també: Últim ajuntament de la República

Reportatge al Diari Mediterraneo de 20/03/2016 de Xavi Prera. La vida y la muerte, de Vistabella a Mauthausen.

Carrer del Forn de Dalt

3 Respostes

gregoriet2

[Carrer del Forn de Dalt] 1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena Monfort


A cada poble hi ha racons especials i trams de carrer que convoquen la gent: la porta del Forn de Dalt exerceix eixe poder.  Porta comunal des del principi de l’existència de la població, dret públic a coure el pa nostre de cada dia, i relíquia a conservar per tractar-se d’una peça arquitectònica única. El carrer del Forn de Dalt (erròniament reanomenat  Carrer del Forn Vell sense consultar cap filòleg ni cap document, ni encomanar-se a sant Joanet)  a inicis del segle XX  portava el nom de carrer de la Presó, però sempre ha tingut el magnetisme de marcar el punt mig de la població dins la muralla: centre de l’univers conegut i font d’alimentació, per això el sol del migdia l’omplis tot.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

El cafè de Martín

6 Respostes

tiomartin

FOTO CARMEN de Cabanes [El cafè de Martín] 16/09/1962 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

 A Vistabella sempre van haver tavernes, com a lloc de reunió i distracció per als hòmens. El gotet de vi, la conversa i unes banquetes baixes per a assentar-se eren les característiques bàsiques. Però, ben entrat el segle XX, els cafès van aportar les cadires altes, les camises blanques dels cambrers i les tassetes amb platet. També van afegir dos sorolls: les fitxes del dòmino sobre les taules de marbre i un aparell de televisió en blanc i negre. I les dones podien anar els diumenges, acompanyades.

El cafè d’Els Arcs ocupava un primer pis amb tres balcons des d’on es podia controlar tota la plaça, tenia cambrers i aprenents, i  Martín estava al comandament de la peça principal: la cafetera.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Els animalets de Sant Antoni

4 Respostes

IMG_4483 1887_bodaQuicoMiquela(1)

Accediu a l’exposició virtual per conèixer més detalls de les fotografies.

Sant Antoni, el sant protector dels animals és la festa del mes de gener que a Vistabella encara se celebra amb força, si tenim en compte els grans canvis al món rural. Dies abans ja es comença amb la preparació: es repleguen les argilagues per a les  fogueres, els clavaris amanissen el sopar de carn per als convidats i es fa la comanda als forns dels rotllos que es beneiran per a repartir a tot el poble. Arriba la nit de la festa i els clavaris porten a cavall el santet i el seu guió des de l’ermita. S’encenen les fogueres -al Dau la més gran- i darrere els clavaris comença la desfilada dels animals: sempre els matxos i les cavalleries davant, tots en eixalma i vestits en mandilà de llana de colors vistosos. Respectant eixe ordre passaran a treure rotllo per la porta de la Sala de la Vila, i el clavari un any més invocarà Visca Sant Antoni! I la resposta serà unànime: Visca! Una pregària que en llenguatge antic significava llarga vida als nostres animalets perquè ells són part del nostre pa.

De La Sega de Martí Domínguez recuperem un fragment que parla sobre Sant Antoni : “Mon pare s’estimava aquesta festa, i ma mare es va emocionar mentre vestíem  el matxo. Dels masos de la vall anaven eixint els animals, acompanyats pels masovers, tots ben mudats: cabres, bacons, rucs, ovelles, bous, cavalls, matxos, com corrues de formigues que s’encaminaven cap al poble, el gran formiguer, i que confluïen en una gran ruera final. Era una sensació vibrant, un clam a la vida, i per això li agradava tant al pare, més que altres festes religioses, amb les quals, tot i seguir-les amb respecte, li semblaven sempre una mica postisses i que tenien poc a veure amb ell. En canvi, Sant Antoni tenia alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció d’aquells animals, i amb els bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus animals.“

Desitjos per al 2016

2 Respostes

El nostre territori té molts raconets on poder compartir amb algú una conversa sense presses, ben arrecerats, en un marc natural de pedra i fusta.

A tots els que feu l’esforç de seguir-nos en la defensa de la nostra memòria vos desitgem un nou any 2016 ple de raconets al sol.

vistabella 2016

Les gallines de Pedro i els gats de la tia Dolores. 2015. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Nosaltres, per avançar en la construcció de l‘Arxiu i preservar el patrimoni de tots, hem començat a escriure la Carta als Reixos d’Orient, i els demanarem:

  • Un  pressupost fix: mantindre el treball fet i millorar les condicions de l’Arxiu Municipal.
  • Materials específics de conservació per guardar correctament els documents.
  • Un model de gestió dels documents administratius.
  • Ajuda per publicar un bon llibre amb les magnífiques fotos de les exposicions virtuals i també per fer una exposició real amb les nostres meravelles documentals.

I alguna cosa ens concediran perquè hem treballat molt i el nostre patrimoni s’ho mereix.

Els millor desitjos per al 2016!

Foto de portada:  Sílvia Olaria Ibáñez

Un ball i un llibre

Deixa un comentari

cole

[Un ball i un llibre], c.1960 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pilar Ibáñez García

Donya Consuelo Betoret va arribar a l’escola de Vistabella el setembre de 1960 i va estar dos cursos de mestra de les xiques. Una de les activitats que organitzava donya Consuelo era practicar balls tradicionals. Li ajudava la sempre somrient mestra dels xiquets xicotets: donya Treme. Maria del Tremedal Martí Julian va estar a Vistabella fins l’any 1965

El dia assenyalat les xiquetes es vestien en faldetes, mocadors i davantals per a mostrar el que havien après, encara que el millor premi era endur-se a casa un llibre de regal: l’objecte més escàs.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

La sega, de Martí Domínguez

4 Respostes

Gràcies Martí.
Per donar-nos als masovers la veu que mai no vam tindre.
Per fer etern un paisatge de pataques i blat.
Per ser valent, i dir clar i ras que la nostra vida no valia res.
Per fer la justícia de publicar el nostre patiment.
Per entendre els valors impagables del nostre món,
i convertir-los en poesia.
Gràcies Martí del mas de Pep del tio Solanes del Pla Amunt de Vistabella de Maestrat.
Per ser un dels nostres.
Perquè un és de tants llocs com li caben al cor.

No teniu opció, heu de llegir “La sega“: una novel·la necessària i vital, magnífica i valenta. Recomanada per veus de prestigi ha venut la seua primera edició en només un mes!

L’escriptor, periodista i científic Martí Domínguez ha recreat les històries de maquis i guàrdies civils que hem sentit explicar a mitja veu els que som de Vistabella del Maestrat.  A mi només m’agradava escoltar les que acabaven bé, com aquell 12 d’octubre -festa de la guàrdia civil- quan els maquis van serrar, amb un tronçador, quatre postes de la línia elèctrica que baixava d’El Puerto, i van deixar el poble sense llum i sense festa.

Però “La sega” és més que això: la nostra toponímia, la nostra neu, els nostres desapareguts, les nostres muntanyes i els nostres camins seran per sempre part de la literatura perquè han ajudat a dibuixar un món -ara ens coneixerà molta gent- que defensa la dignitat dels nostres masovers. La nostra.

La línia Vistabella-Castelló

8 Respostes

1921

El servei d’autobús o cotxe de línia, com li hem dit sempre, és un servei de primera necessitat perquè comunica el poble amb la capital i puja i baixa a totes aquelles persones que no tenen vehicle i que, per diferents motius, han de desplaçar-se.

Però sempre ha sigut un símbol com a primer i únic mitjà regular de transport que ha trencat l’aïllament físic de la població. La línia Vistabella-Castelló, a més de persones, porta notícies, encàrrecs, premsa, medecines i en altres temps també el correu. L’arribada de l’autobús al Dau a les sis de la vesprada va concentrar durant dècades una gentada: era una festa esperar amics, familiars o desconeguts excursionistes i visitants vestits amb modes i indumentàries diferents a les habituals. Ara l’arribada del cotxe de línia ja no és res d’extraordinari, però que l’eixida sigue a les 6 de la matinada és difícil d’oblidar, encara que en este aspecte hem millorat: l’any 1921 eixie a les 4.30!

Obligatori resulta citar els conductors, que dibuixen cada dia el fil invisible que uneix Vistabella amb la resta del món: Amado, José Maria, José, Braulio, Manolo, Antonio (tres Antonios diferents), Rogelio… i els cobradors (feina ja extingida) com el tio Sento o Higinio.

Perquè volem fer un homenatge per remarcar l’enorme sort de tenir cotxe de línia, mireu la publicitat del servei, que quasi no ha canviat des de 1921, encara que sí han canviat el  recorregut i les característiques del vehicle. I el preu!

peñagolosa automovil

34…. anys més tard podem trobar

A 1955 a la Gazeta de Madrid (actual BOE) es va publicar la concesió del servei públic de transport a Vistabella.

Un cel de mentida

3 Respostes

Als anys 40 Vistabella no estava a una passa del cel, com ara.

Les xiques de vint anys portaven el cap tapat en una mantellina negra els matins dels dies de festa i pareixien dones de molta més edat. Els xics no volien portar brusa negra i es compraven una jaqueta de mudar que sempre tenia les butxaques molt buides.

En aquells anys de fam, tan durs, a Vistabella el cel el portaven de fora. Un dia a l’any pujaves a l’avioneta i podies sobrevolar el port de Barcelona i vore el monument a Colom en primer pla. Després plegaven els dos llenços i se’l tornaven a emportar: al poble quedava el cel net de color blau, però no es podia tocar en la mà.

7

[Un cel de mentida], c.1940. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Com era Vistabella el 1921

Deixa un comentari

2015-10-31 13_06_35-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader1-2

2015-09-10 20_32_52-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader2015-09-10 20_33_34-Castellon_guia_comercial_1921.pdf (PROTEGIT) - Adobe Reader

Gràcies a les guies comercials també podem conèixer dades sobre Vistabella del Maestrat. Un exemple és Castellón Guia Comercial de la Provincia on trobem informació dels habitants i serveis que hi havia al poble l’any 1921.

Les comunicacions a inicis del segle XX no permetien la fluïdesa d’avui dia, i la informació no sempre estava contrastada. Si no, comproveu com el Pico ha pujat dels 1700 metres de l’any 1921 als 1813 metres de l’actualitat.

El cotxe diligència diari Vistabella-Castelló, de quants cavalls devia ser?

Receptes de dolços

2 Respostes

La rebosteria i els dolços a Vistabella tenen una base d’ingredients senzills que, amb poques variacions, poden crear cascaranyes, pastissets, magdalenes, panquemaos, rotllets i coques de mida.

A la casa que l’ajuntament ha heretat de Gregoriet Tena hem trobat algunes receptes que sa mare, Dionísia Monfort, va escriure en els anys 40 i 50 del segle XX: era cuinera d’encàrrec per a festes i celebracions. Cal destacar per un costat que l’analfabetisme era elevat i moltes dones de la seua edat no sabien escriure, i per l’altre costat que era escàs el paper: hi ha una recepta escrita sobre un full del metge del poble on apareix el seu nom al revers, i una altra sobre un paper de la tenda de teixits de Laurentino Castillo i Antonia Safont.

dionisiamonfort                       [Dionísia Monfort], c.1920. Arxiu fotogràfic Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Ara podeu provar de fer a casa els dolços que la tia Dionísia elaborava fa 70 anys.

Les padrines

2 Respostes

A inicis dels anys 60 l’Església Catòlica va dur a terme actes diversos a moltes poblacions agrupats en el nom de Cruzada de la Bondad: “Hacer bien y hacernos querer bien” era el lema que tenia com a objectiu tapar les diferències i les ferides que havien quedat entre les famílies després de la guerra. Les xiquetes i xiquets s’agrupaven en equips de 8 o 10 per a fer activitats, les famílies havien d’ajudar a organitzar desfilades i a fer dolços, els mestres havien de col·laborar i l’ajuntament facilitar qualsevol necessitat. Però era el rector del poble qui ho coordinava tot.

se done oct15

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les padrines], 15/06/1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch.

A Vistabella una de les activitats de la Cruzada de la Bondad era fer de padrina: cada xiqueta era padrina d’un vellet o velleta de l’asil d’ancians de Castelló. L’apadrinament consistia en enviar-li algun dolç elaborat a casa i en escriure-li per fer-li companyia.  Els 10 vellets apadrinats a Vistabella van pujar de visita el diumenge 15 de juny de 1963 i van dinar a casa de les seues padrines. Elles -i tot el poble- els esperaven al Dau amb un ram de flors.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Acte commemoratiu de la Biblioteca Joaquim Osset Merle

1 Resposta

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ja ho sabeu: el 10 d’octubre, dissabte, teniu a la Biblioteca de Vistabella “Joaquim Osset Merle” un dia de presentacions i xerrades amb Miquel Osset, membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica i representants de l’Ajuntament.

No falteu!!!

FINAL BIBLIOTECA

Retirada d’honors a García-Valiño

Deixa un comentari

El general García-Valiño va donar nom al carrer Nou de Vistabella durant més de cinquanta anys, des de que el dia 3 de juny de 1938 va entrar al poble en els seus soldats per eixe mateix carrer. Ja fa vint anys que el carrer va recuperar el seu nom original, ara ha deixat de ser “Fill Predilecte”.

RETIRADA DE HONORES A GARCÍA-VALIÑO. Article d’Antonio Giner

Después de finalizar la última guerra civil española, el ayuntamiento franquista de Vistabella en el pleno municipal celebrado el 16 de julio de 1939, decidió nombrar al general García-Valiño hijo predilecto.

[…] haciéndose eco del sentir de la población que fue liberada por el Glorioso Ejército Nacional y por los bravos soldados mandados por el heroico General Excelentísimo Señor Rafael García Valiño, por unanimidad se acordó nombrar Hijo Adoptivo y Predilecto de este pueblo a tan dignísimo ilustre General […]

Setenta y seis años después, en el pleno municipal del 4 de abril de 2015, el ayuntamiento de Vistabella aprobó por mayoría absoluta, con el voto en contra de la edil del PP presente en el acto, la propuesta presentada por el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC) para retirar los honores al general Valiño.

2015-09-19 12_27_20-6.retirada honors garcia valiño.pdf - Adobe Reader

2015-09-19 11_28_01-_ABC 30 MAYO 1939, EL GENERAL GARCÍA VALIÑO , LOS ARTIFICES DE LA VICTORIA, LEER Rafael García-Valiño Marcén (Toledo 1898- Madrid 1972)  fue uno de los militares que secundaron el golpe de estado contra el gobierno legítimo de la 2ª República, hecho que desencadenó la guerra civil.

Después de graduarse con el grado de teniente en la Academia de Infanterría, desempeñó el cargo de comandante en el Ejército Español en África. Al empezar la guerra se puso a las órdenes del general Mola y le fue encomendado el mando del Tercio Montejurra, formado por requetés voluntarios de la extrema derecha navarra. En marzo de 1937 fue ascendido a coronel y una vez terminadas las operaciones en el Frente del Norte, fue enviado a Teruel a finales del mismo año integrándose con su unidad en el Cuerpo de Ejército Marroquí.

En 1938, ascendido a general y al frente de la 1ª División de Navarra, llegó en el mes de mayo hasta Cantavieja y La Iglesuela del Cid. A partir de ese momento avanzó en dirección Vistabella-Atzeneta al mando del Destacamento de Enlace, formado por unos 14.000 hombres agrupados en 19 unidades; falangistas, requetés, legionarios, mercenarios marroquíes e infantería regular, apoyados por la Brigada mixta Flechas Negras formada por fascistas italianos y tropa española.

La penetración del ejército rebelde en el término municipal de Vistabella se produjo entre los días 1, 2 y 3 de junio de 1938, llegando el día 3 por la mañana al casco urbano mientras aún se replegaban tropas republicanas en dirección a Atzeneta. A su paso por el municipio fueron frecuentes los saqueos y abusos a particulares y las ejecuciones de soldados republicanos que se rindieron sin resistencia. El día 3 apresaron en el Calvari a un grupo de siete guardias de asalto, y después de pasar los interrogatorios en el puesto de mando establecido en casa de Ramon Safont (Placeta de l’Hostal esquina c/ Nou), fueron fusilados dentro del cementerio.

Al acabar la guerra ascendió a general y fue alternando diferentes destinos en África y la Península mientras iba subiendo en el escalafón. En África estuvo al mando de la Comandancia General de Melilla y del Alto Comisariado del Protectorado Español de Marruecos. Su último destino como militar fue al mando de la Capitanía de la 1ª Región Militar (Madrid).

En 1964 fue cesado de todos sus cargos por su posición favorable a la descolonización española del Sáhara Occidental.

En 1969 le nombraron vicepresidente y miembro del consejo directivo del grupo Sofico, cártel de empresas dedicadas a la venta de apartamentos en la Costa del Sol. La quiebra fraudulenta de Sofico en 1974 fue uno de los casos más sonados de corrupción del franquismo.

García-Valiño falleció en Madrid en 1972 librándose así del posterior proceso judicial iniciado para esclarecer las responsabilidades de esta trama corrupta.

Fue autor de “Guerra de liberación española. Campañas de Teruel y Maestrazgo. Batalla de Teruel. Batalla del Ebro (1938-1939)” editado en Madrid en 1949.

Llaços i espardenyes de vetes

Deixa un comentari

Demà vindrà un retratista a l’hora del pati, aixina que vos vullc vore a totes ben pentinades, amb els vestits nets i les vetes ben lligades. Una foto als anys 50 a Vistabella tenia dia i hora, era una cosa molt especial. Pujava algú de fora amb una màquina a fer-la, el revelat no era immediat i això volia dir que els resultat de la imatge era desconegut durant un temps, i al final s’havia de comprar la foto en paper, però els diners eren escassos i només algunes famílies la podien pagar.

Per això aquesta imatge és una peça única, just el contrari de la producció sistemàtica i continuada de fotos que ara mateix realitzem adults i xiquets amb els nostres telèfons mòbils.  Una peça de gran valor testimonial: les xiquetes no portaven pantalons, perquè eren un privilegi dels xics; les sabates eren un bé només d’ocasions especials, i els llacets al cap i les vetes de les espardenyes eren les úniques peces ornamentals.

2

25/06/1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Escrig, jugador del Barça

1 Resposta

Escrig_1933 Va néixer a Vistabella a les 2 de la vesprada el 29 d’octubre de 1907. Era el segon fill de Juan Manuel Escrig i Josefa Lliberós, i encara que el secretari es va equivocar i el va inscriure com a Manuel, després d’afegir una gran S per damunt la M, li van posar Samuel de primer nom i Narciso -el sant del dia- de segon.

Aquesta errada del secretari només era un presagi, perquè també trobarem escrits els seus cognoms amb incorrectes variants: Escrich, Escritx, Liberos…

El 1925 va jugar al Granollers, després va passar pel Manresa, per l’equip Europa i pel Múrcia. Va arribar al Barça la temporada 1932-1933, i ho trobem documentat en diferents portals. Els següents equips on va jugar van ser l’Hèrcules i el Badalona. I aleshores va arribar la guerra.

Samuel Narciso Escrig Lliberós, a més de ser davanter de futbol, va ser litògraf i va viure a Barcelona on va morir el 1975.

acta_naixement_Escrig1        acta_naixement_Escrig2

Era germà del comandant Escrig Lliberós, de l’Exèrcit Popular de la República.

Fraus electorals des de 1931 a 1936

Deixa un comentari

El catedràtic d’Història Francesc Mezquita Broch ha estudiat la documentació existent tant a l’Arxiu Municipal de Vistabella com aquella publicada en la premsa de l’època i, en contrastar-la amb els fets històrics, ha dibuixat unes conclusions que avalen una real falta de democràcia en les 4 convocatòries electorals que es van celebrar durant el període de la República al nostre poble.

Dins les VI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat el professor Mezquita va dictar una conferència amb aquest estudi. En publiquem un breu resum.

Les eleccions a Vistabella durant la II República

En el període (1931-1936) es duran a terme unes eleccions municipals i tres eleccions generals al Congrés dels Diputats que significaran el comportament electoral  dels veïns de Vistabella durant la II República. En el qual influirà el caciquisme i l’analfabetisme del 70’6 % en el cens electoral de Vistabella de 1935 (84’6 % de les dones).

En les municipals del 12 d’abril de 1931, eixirà elegit un ajuntament conservador, ciervista, deia la premsa, a pesar l’intent d’impugnació per part dels republicans davant del Govern Civil. L’alcalde fou Enrique Pitarch Monfort, i els regidors: J. Vicente Robres, F. Moliner Centelles, R. Safont Clerig, J. Vicente Peris, A. Garcia Orenga, R. Vicente Tena, L. Monferrer Tena, P. Salvador Peris i C. Tena Edo.

En les eleccions generals de juny de 1931, els resultats de Vistabella van tenir el mateix sentit que els de la província i els d’Espanya, és a dir el triomf de la coalició republicana socialista. En les de novembre de 1933, el triomf del partit radical i de la CEDA a nivell de l’Estat que donarà lloc al Bienni Negre, va ser seguit igualment a Vistabella, amb xifres sospitoses de manipulació (sense cap vot per les esquerres).

En les de febrer de 1936 que significaran el triomf del Front Popular a l’àmbit de l’Estat, a Vistabella representarà el triomf de les dretes, amb unes xifres sospitosament “arrodonides”. No obstant això, els resultats de les últimes eleccions, van posar en dubte la legitimitat de l’Ajuntament vigent des de 1931, per la qual cosa, una ordre del Govern Civil determina la seua destitució i el nomenament d’una Comissió Gestora, al cap de la qual es posa Rodrigo Edo Campos i de regidors: F. Peris Escrig, R. Fabregat Salvador, J. Safont Monferrer, A. Pitarch Sales, R. Escrig Escrig, R. Gual Miravet, E. Safont Solsona, F. Tena Edo i J. Garcia Folch. Aquesta Comissió Gestora regirà Vistabella fins l’inici de la Guerra Civil.

48-AYTO. PROV. FRANQUISTA3-6-38

Acta de constitució de l’Ajuntament provisional el 03/06/1938 a l’entrada de l’exèrcit dels nacionals

I un parell de dolçainers del Grau

Deixa un comentari

Als anys setanta tots els pobles se pareixien. La uniformitat era el valor més potenciat i calia importar elements de fora per modernitzar-se: les festes van incorporar una reina i unes dames, amb la intenció de donar protagonisme decoratiu a les dones. Un exotisme que va tindre molt d’èxit i que s’ha anat repetint, amb alguna excepció, fins el segle XXI.

Certament tots els pobles tenien alcalde i regidors, metge i veterinari, rector i parella de la guàrdia civil, mantons de Manila i sombreros cordoveses, reina i dames d’honor. Però Vistabella aportava dos fets personals i diferenciadors: el marc incomparable de les pedres de la paret de l’església i un parell de dolçainers del Grau de Castelló. Dos músics que arribaven al poble després de tres hores en l’autobús de línia, es quedaven a la fonda de la tia Ester al Dau i tant obrien el paseíllo fins els bous de la Placeta com repetien, les vegades que feren falta, la música del Ball Rodat.

EPSON scanner image

FOTO CARMEN de Cabanes. 30/08/1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

VI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat: 14 i 15 agost

Deixa un comentari

La setmana cultural vindrà trufada d’activitats per tant no us perdeu les VI Jornades de Memòria Històrica que tindran la seu a l’Antiga Presó els dies 14 i 15 d’agost.

Consulteu la web del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castellò

programa memoria historica 2015-b

Biblioteca Joaquín Osset Merle

4 Respostes

L’Ajuntament, en el ple municipal del 18 de juliol de 2015 i a petició del GRMHC i del col·lectiu de persones voluntàries que gestionen la biblioteca, ha aprovat la denominació de “Biblioteca Joaquín Osset Merle” en record i homenatge al mestre que va treballar i viure a Vistabella el 1936, i que va morir en la defensa dels ideals republicans.

Joaquín Osset Merle (1893-1936) va ser mestre de Vistabella i sabem que “eixia en les fresquetes nits d’estiu a la porta de sa casa per escoltar la guitarra de la mestra, Carmen Sirera Giner“. Ell va ser afusellat  i ella, en canvi, va superar la depuració de docents de la dictadura i va tornar a exercir de mestra al poble. Açò i altres moltes dades les podeu  llegir al web Huellas de la Canción Perdida: blog on es parla també del llarmetratge “Canción Perdida”. Un documental produït per la productora Sociedad de la Comunicación sobre un projecte de Nacho Sirera, net del Capità Sirera, director de la cinta que ha comptat amb la col.laboració destacada de Miguel Osset, net del tinent Osset  a més de diferents institucions, persones i associacions.

Miquel Osset Hernández ens ha fet una ressenya biogràfica de s’abuelo:

Joaquin Osset MerleJoaquín Osset Merle va néixer el 15 de febrer de 1893 a València. La seva era una família de llarga tradició al Maestrat, doncs el cognom Osset està documentat al segle XIII i posseïa casa
pairal a Cantavieja, on diversos Osset van tenir el càrrec de “bayles”.

Joaquín era fill de Miguel Osset Rovira i Carmen Merle Vargas. La família Merle procedia de França, de la zona de Bordeus. Havien arribat a Dènia fugint de la Revolució francesa, i allà van
prosperar i assoliren un ric patrimoni.

Joaquín féu estudis de Magisteri i militars. Va arribar al grau de Tinent d´Infanteria, encara que una vocació no massa ferma i la Llei d´Azaña de reforma de l´estament militar l´any 1931, el van fer deixar de banda la carrera militar. Joaquín casà amb Carme Roca Monfort i com a fruit d´aquest matrimoni van néixer dos fills: Miguel i Carmen.

Joaquín Osset Merle va ser destinat com a mestre a Vistabella el curs 1935-1936. Tenia
clares simpaties republicanes i allà s´incorporà com a Secretari a la secció local d´Unión Republicana. Al llarg del curs 1935-1936 deixà un excel·lent record entre els alumnes, tal i com recorda amb claredat l´Àngel Tena, a qui Joaquín Osset donava classes fora d´horari escolar els dies que no podia anar a escola per haver d´atendre les tasques agrícoles familiars .

Amb motiu de l´aixecament militar del 18 de juliol de 1936, Joaquín Osset és anomenat comissionat per informar al Governador civil de la situació a Vistabella i tot seguit és requerit per a reincorporar-se com a militar al grup de comandament de l´anomenada “Columna Casas Sala”, pel nom del diputat per Castelló Francesc Casas Sala i que era també liderada pel Coronel Hilario Fernández Bujanda. Es tractava d´una columna mixta, composada per prop de mil homes, integrada per milicians procedents de Castelló, València, i voltants, i pel cos de guàrdies civils de Castelló. Tot partint de Castelló, es volia la ràpida recuperació de Terol per a la República.

Joaquín Osset recupera el seu comandament com a Tinent d´Artilleria i s´incorpora a la Columna el 25 de juliol de 1936. Pocs dies després, i amb motiu de la traició dels integrants de la guàrdia civil de Castelló a l´alçada de la Puebla de Valverde, Joaquín Osset és detingut conjuntament amb la resta d´autoritats de la Columna, jutjat de forma sumària i afusellat a Terol.

ACTA D’ACORD PER DONAR EL NOM D’AGÈNCIA DE LECTURA JOAQUIN OSSET MERLE

7.-agencia lectura

2015-08-27 20_23_45-7-agencia-lectura-1.pdf - Adobe Reader

Article de Consol Aguilar Ródenas el 03.05.2016 al diari LEVANTE sobre els Mestres de la II República on també apareix Osset Merle.

Antonio Giner.  Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC)

Mantellines i escapularis el 1958

Deixa un comentari

se done juliol1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 se celebrava la festa del Cor de Jesús el divendres posterior al segon diumenge de Pentecosta. Al juny, per tant. Aquestes imatges, en canvi, són del 15 d’agost. En tot cas, les dones eren les protagonistes, cada any un grupet diferent. Anaven al forn a elaborar dolços: rotllets i cascaranyes per al dia de la festa grossa, contractaven un dolçainer i un tabalet que arribaven al poble amb l’autobús de línia, i se compraven un vestit negre nou. Per al Ball Rodat cada una de les festeres convidava 2 parelles de balladors i balladores que dansaven en el seu nom i ocupaven els primers llocs -per ordre rigorós- al costat  dels  músics, després s’afegien a la renglera tots els que volien ballar. La festa sempre començava en una missa, i a l’eixida unes dretes i les altres assentadetes en catrets, però totes en mantellina i escapulari, miraven la retratista amb submissió. se done1958. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paquita Miravet Olaria.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

L’herència de Gregoriet

6 Respostes

20setembre1964_Sali_caixaGregoriet

FOTO CARMEN. [Gregorio Tena i Rosalia Gonell] 20/09/1964. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Gregorio Tena.

Eliseo Gregorio Dionisio Tena Monfort va néixer el 9 d’octubre de 1918 en una casa del carrer Major de Vistabella. Era el primer fill -i seria l’únic- de Gregorio Tena Garcia de 32 anys i de Dionísia Monfort Salvador de 26 anys. Va morir als seixanta-quatre anys a Castelló el febrer de 1982  sense fills ni parents propers, per això l’Ajuntament de Vistabella té ara la propietat de sa casa del carrer del Forn Vell.

La tia Dionísia va enviudar jove i als anys 40 era l’encarregada del racionament del pa i als anys 50 cuinava per a les festes i celebracions: tenim algunes anotacions seues de receptes de magdalenes, galetes i pasta de mida. Gregoriet sempre va viure amb sa mare, era escrivent i feia una magnífica lletra gòtica amb tinta i ploma que podem admirar en molts dels papers redactats al poble: gran part dels llibres de família del segle XX mostren els noms amb els seus caràcters punxeguts i uniformes.

Va ser el secretari del Sindicat (únic i vertical de la dictadura), que a Vistabella prenia la forma de la Hermandad de Labradores y Ganaderos – conegut popularment com “La Germandat”: expedia les cartilles dels agricultors i els feia els cobraments de les iguales.

Molt aficionat a la música i el ball, ens ha deixat a sa casa les fotos de la festa dels quintos d’alguns anys on podem vore que era tocador de castanyetes i que acompanyava la rondalla. Gran ballador, era molt buscat per al Ball Rodat i acostumava a ser el primer de la filera en una època en què el lloc ocupat per ballar definia el rang.

Juntament amb la casa on va viure també hem heretat les seues fotos que ara passen a formar part de l’Arxiu.

L’hem volgut presentar per als qui no sabíeu qui va ser: ja que tots som, d’alguna manera, hereus de Gregoriet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Epifanio, fuster desaparegut el 1947

5 Respostes

Publiquem l’article que, des del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica, han elaborat per començar a reconstruir la història d’Epifanio Pitarch Gascó, fuster del carrer Sense Cap, que va desaparèixer en la repressió franquista de l’any 1947.

fotogrup_epifanio

c.1923 [Davant la paret de La Cotxera.] Epifanio Pitarch Gascó i la seua dona Francisca Tena a l’esquerra de la imatge. Fons Arxiu de Vistabella del Maestrat

EPIFANIO, LA MEMÒRIA RECUPERADA A LA RECERCA DE LA VERITAT

Juan Luis Porcar. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.

Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les urpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.

Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú no es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar a la taverna, al carrer, a la plaça, tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.

Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per Pili, una néta, en una web de memòria històrica, demandant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final, juntament amb el fill d’un d’ells treballaven activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca gens fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.

Però l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, una altra néta d’Epifanio, al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar que va ser del seu pare, del seu avi… on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda, fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents… el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també es va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contaven que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.

Epifanio, segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més se’n va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era gens fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida tirant endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva estira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.

Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com si no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.

Primer aniversari

Deixa un comentari

horizon2020(c) Abel Espinosa Miro

Ara fa un any que vam decidir obrir el blog de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat: una finestra des de la falsa de la Sala de la Vila oberta per a tot el món.

El nostre objectiu inicial era recopilar i donar a conèixer treballs amb temàtica vistabellana, publicar documents per a preservar la memòria col·lectiva i mostrar cada mes una imatge per a recordar moments i persones que han habitat els carrers i els masos del poble, i aixina reconstruir la vida quotidiana dels qui han patit i han sigut feliços en el nostre territori.

Un camí iniciat amb esforç però ple de satisfaccions i que esperem continuar molts anys més: volem seguir amb la mateixa energia i motivació per a poder mostrar la riquesa del nostre patrimoni i la força del nostre passat.

Per recordar aquella primera entrada al primer post cliqueu: https://vistabellaarxiumunicipal.wordpress.com/2014/06/26/arxiu2013/

 

La noguera del carrer Sense Cap

Deixa un comentari

A Vistabella l’any 1965 va arribar l’aigua corrent a les cases: es van foradar tots els carrers en una trinxera solidària i, quan es van enterrar els tubs del clavegueram i les canonades de l’aigua potable, pareixia que havien amagat un tresor i sobrava més terra de la que s’havia extret. Per això un any més tard al carrer Sense Cap hi havia un cavalló de terra, ideal per a que els xiquets pogueren jugar.

6

1965. [La noguera del carrer Sense Cap]. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosita Moliner Medall (viuda de Manolo de Cambra).

Des de 1965 fins ara tots els carrers del poble han evolucionat, la terra i les pedres han desaparegut: ara són anivellats, pràctics i fàcils de netejar. Els anys també s’han endut els canyissos de les portes, han tret els mocadors negres i les faldetes de les ueles, i s’han emportat els velets i els vestits de dol. I la noguera del carrer Sense Cap. Ara hi ha testos en flors a l’estiu, per a compensar que les fulles de la seua noguera ens miren des del passat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius

Deixa un comentari

Sempre que llegim o fem recerca sobre la Guerra Civil trobem les obres mestres de Gerda Taro, Robert Capa o Agustí Centelles.

No tenim constància del seu pas per Vistabella del Maestrat però podria donar-se el cas que persones anònimes hagueren captat alguna imatge d’aquells anys: va haver moviments de refugiats cap a llocs més segurs, es va construir el camp d’aviació al Pla i va arribar la línia de telèfon. Amb tants canvis i desplaçaments no seria estrany que alguna càmera haguera deixat testimonis.

Conservem documents escrits però el material fotogràfic que hem localitzat fins ara és escàs: hem regirat els nostres àlbums, els arxius municipals i els arxius estatals, hem fet recerca a internet, als repositoris institucionals de les universitats i als arxius digitals, de manera que ara tenim imatges d’Atzeneta que no coneixíem, però encara no hem trobat res de Vistabella.

Per altra banda i amb molta relació amb les imatges que ens agrada conservar i investigar, volem fer una destacada menció als ARXIUS i la seua importància celebrant el Dia Internacional dels Arxius. L’objectiu d’aquesta data és posar de relleu el caràcter essencial dels arxius per a garantir una gestió eficaç, responsable i transparent, per a protegir els drets de la ciutadania, assegurar la memòria individual i col·lectiva, comprendre el passat, documentar el present i preparar el futur, tal com s’expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011.

VOS PROPOSEM TASQUES INVESTIGADORES I, SI VOLEU, FEINA D’ARXIU:

Aneu als àlbums de fotos familiars.

Busqueu en els caixons a casa de la uela al poble i regireu a les falses dins el baül.

Poseu interès a trobar alguna imatge per documentar la història de Vistabella del Maestrat que estem recopilant.

Si existeix, la trobarem.

1947_carrer_RSalvador167 d’octubre 1947. [Després de la bomba]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
Atzeneta23 Guerra Civil a Atzeneta del Maestrat.  Biblioteca Nacional de España.
cirilafotorefugiats1937. [Refugiats]. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El maletín mexicano: los negativos perdidos de Taro, Capa y Chim     

La vespa de la retratista

2 Respostes

1957_8novembre-1

[La vespa de la retratista] FOTO CARMEN de Cabanes. 8 novembre 1957 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Paco Salvador i M.Carmen Vicente

A Carmen, la retratista de Cabanes, li devem molt: la seua càmera de fotos va ser testimoni únic de molts moments de la nostra història recent.

El divendres dia 8 de novembre de 1957 capturava aquesta imatge a les eres d’entrada al poble (actual espai ocupat per la piscina municipal): un grup d’amigues s’ordenaven darrere del vehicle amb el que Carmen Sidro Muñoz, la Xata, havia fet el trajecte des del seu poble, una vespa que encara conserven els seus descendents. Una foto en divendres significa que durant dissabte i diumenge n’hi havia alguna festa especial, i molta gent per retratar. Carmen arribava amb impermeable de color clar i mocador al cap, feia nit a La Cotxera del tio Eduardo i la tia Rosa (actual restaurant Pico Peñagolosa) i, a cada visita, portava les còpies dels retrats de la festa anterior.

Les seues fotos estan repartides per totes les cases de Vistabella i, a més de ser xicotetes joies en blanc i negre, porten darrere la impressió de la data en color violeta. Sempre li agrairem els dos detalls.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Teniu Gojos de Sant Joanet en paper?

1 Resposta

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 Regireu per casa, pregunteu a les mares i els abuelos. De quin any són els vostres? Entre tots podem arreplegar la millor col·lecció de Gojos de Sant Joan de Penyagolosa. Aquells que aneu a la primera romeria de l’any -des de Vistabella al santuari- aquest mes de maig aprofiteu per preguntar, i ens ho dieu.

Els Gojos, també poden dir-se Goigs, són unes composicions poètiques que vénen (algunes) des de l’Edat Mitjana i que es fan en honor dels sants. A Vistabella tenim els de Sant Bertomeu i els de la Verge del Loreto, a més d’aquests més coneguts de Sant Joan.

Si regirem els materials que s’arrepleguen en el Bloc dels Gogistes Valencians trobarem algunes de les edicions dels gojos en honor de Sant  Joanet. Però també en trobem a la Biblioteca Nacional de España i a la Biblioteca de Montpellier. Com veieu han arribat molt lluny!

I per saber molt més sobre els gojos una lectura obligada:

Pons i Serra, Amadeu (2005). “Exposició:  Quin goig de goigs”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny).