Arxiu de la categoria: Història

El Forn d’Amadeo

Deixa un comentari

Va ser el primer forn d’iniciativa privada que es va construir a Vistabella del Maestrat, i va donar servei públic durant la segona part del segle XX: es conserva al número 6 del carrer Roser.

Al segle XXI l’Ajuntament de Vistabella encara és propietari d’un forn, una herència col·lectiva que en segles anteriors va permetre a les famílies fer-se el pa: el forn comunal del poble ha posat nom als dos carrers on ha donat servei fins que, a finals dels anys 50 del segle XX, Eduardo Tena Edo -fill del tio Álvaro- va construir el forn del carrer Roser, que va conviure en el Forn de Dalt -el forn comunal des de 1933-. Per a construir-lo van vindre un paleta i un manobrer des de Cabanes.

Al final va resultar que no tenia molta afició a pastar i coure, i uns anys després va decidir llogar-lo a Ramon Salvador Moliner, fill major del tio Martín el fuster, que va tornar de Villahermosa on vivia per a fer-se càrrec del negoci. Però qui va acabar donant-li nom al forn va ser el tio Amadeo que el va encendre cada dia, i va palejar a la seua boca, durant quasi trenta anys.

L’any 1967 Amadeo Escrig Escrig i Domitila Safont Peris -que vivien al mas de Celades- li van comprar el forn a Eduardo, fill d’Àlvaro, i no van fer mai vacances; amb l’ajuda de les filles oferien el mateix servei que el forn comunal: atendre tots els matins les dones que venien a pastar, coure el pa, els dolços i el menjar del veïnat, i també vendre el pa i les pastes que ells elaboraven a diari; la rebosteria industrial encara no havia arribat al poble.

La llarga pala del forn del carrer Roser es movia a un pam de terra -la boca del forn està més avall que la sala de pastar- i això obligava el forner a avisar les dones que treballaven afaenades: esquivar i saltar la pala era l’anècdota del dia que es coïa el pa. Deien d’Amadeo que tenia punteria i bona mà, perquè les seues fogasses no se besaven mai.

El forn de llenya del tio Amadeo va tancar l’any 1994. I és una magnífica joia patrimonial del nostre poble.

El segon llibre Se Done A Saber

1 Resposta

L’agost de 2021 vam publicar el primer recull dels nostres Se Done A Saber, un llibre de paper que contenia les publicacions mensuals on line que havíem començat a fer l’octubre de 2014.

Ara publiquem el segon -i últim- volum sobre la memòria gràfica del segle XX de Vistabella del Maestrat: la informació de les Actes municipals, la memòria oral de veïns i veïnes, i les fotografies dels àlbums familiars reconstrueixen la història quotidiana del nostre poble.

Dediquem aquesta edició a la retratista de Cabanes, Carmen Sidro, una dona singular que ens va deixar una herència impagable: gran part de les imatges que acompanyen el relat de vida del nostre territori són obra seua. La seua filla, Carmen Segarra -també fotògrafa- ens ha acompanyat hui en la presentació d’aquest volum que, com l’anterior, identifica en nom i cognoms totes les persones que hi apareixen.

El passat mes d’agost vam publicar el darrer Se Done A Saber en aquest blog.

Podeu adquirir un exemplar: a l’Oficina de Turisme de Vistabella i a la llibreria Plácido Gómez de Castelló.

Soldats del segle XIX

Deixa un comentari

A l’Arxiu de Vistabella han arribat tres documents enrotllats dins uns tubs de metall: llicències de tres soldats del segle XIX, una veïna els ha trobat dins un arcó vell de sa casa i els ha cedit per a que siguen de tots.

fons R Gonell Porcar_llicencies XIXDescarga

Al 1858 llicencien el soldat Antonio Montoliu Catalan, soldat del Regiment d’Aragó número 21, al declarar-lo inútil per al servei de les armes per falta de moviment del seu dit índex de la mà dreta. Signa la llicència Antonio Ros de Olano, comte d’Almina, tinent general dels exèrcits nacionals. Era el regnat d’Isabel II

Antonio Montoliu era de Zucaina, llaurador de 25 anys, fadrí, de cabells i celles castanys, ulls pardos, nas i boca regulars, i de poca barba. Va entrar a l’exèrcit l’any 1856, va embarcar al port de Màlaga en direcció a Valencià per anar a servir a la guarnició de Morella. L’any 1857 se embarca al port del Grau de València en direcció a Barcelona, per anar a la guarnició de Girona, on és llicenciat un any més tard.

Al 1871 llicencien a Ramon Porcar Solsona, llaurador de Xodos, fadrí, de bona conducta, fill de José i Regina. Era quinto del seu poble l’any 1866, va servir a Segorbe i a Castelló. El 1867 estava a Gràcia i a Barcelona, a la Seu d’Urgell i a Vilafranca del Penedès; el 1869 va passar a la reserva de Castelló. Era tinent general dels exèrcits nacionals Fernando Fernández de Córdova, marquès de Mendigorría. I era el regnat d’Amadeu I.

Al 1872 llicencien a Joaquín Aparici i Gonell, de Llucena, llaurador, fadrí, fill de Jaime i Urbana, artiller segon de l’esquadró. Signa el coronel Gaspar Goñi y Vidarte, en nom del director general del cos d’artilleria Antonio Ros de Olano, comte de Guad-el-Jelú. Encara era rei d’Espanya Amadeu I, l’any següent es proclamaria la 1a República.

Què devien tindre en comú tres soldats, de pobles diferents i èpoques de servei diferents, per a que la seua documentació aparega junta en una casa de Vistabella?

Els primers permisos de conducció

Deixa un comentari

A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserven els permisos de conduir des de 1909, quan els cotxes van començar a circular pel territori a inicis del segle XX.

Hem fet una tria dels 24 primers llibres per a elaborar un llistat dels conductors nascuts a Vistabella del Maestrat, i n’hem localitzat 100, des de 1922 fins a 1960. Tot hòmens.

Tota la documentació que es conserva als arxius és valuosa, aquesta en concret ens dona informació sobre els transports i la mobilitat al nostre poble durant uns anys de carreteres lentes de terra i pedres.

No sorprendrà a ningú saber que els dos primers conductors van ser dos dels fills de Ramon Salvador Celades, farmacèutic i diputat a Corts: Ramon i Landelino Salvador eren advocats i -encara que no consta en la documentació- devien tindre cotxe de passeig.

Ja no trobarem més advocats en la llista dels nostres veïns, la majoria són agricultors i jornalers. Alguns d’ells són els transportistes que van abastir les tendes del poble durant anys, o van ajudar als compradors de bestiar -més coneguts com a tractants-, o van carregar malea i fusta. Els seus trajectes van servir també com a taxi fora de l’horari de l’autobús de línia, de fet abans dels anys seixanta del segle XX pujar dret a la romeria de Sant Joan dins la caixa d’un camió resultava més còmode i més ràpid que pujar en carro o en matxo.

Els germans Rogelio i Modesto Clérig Falcó van ser els primers en tindre camió i permís de conducció en la segona meitat dels anys 20, i els seus respectius fills: Rogelio Clérig Vidal i Joaquín Clérig Tena van heretar el camió i l’ofici als anys 50. 

L’any 1930 el tio Joaquín Arnau, que figura com a comerciant perquè era tractant de bestiar, va obtindre el permís de conducció: en la seua camioneta carregava els bacons que comprava, però també transportava gent si calia. A finals dels anys 40, a la boda de Julian Allepuz i Antolina Salvador els convidats van pujar a fer la festa al mas de l’Espino en les caixes dels camions de Joaquín Arnau i de Manuel Pitarch. El tio Manuel tenia carnet des de 1933, va arribar a tindre dos camions -un d’ells conduït per Julian Forés Miravet– i feia dos viatges setmanals entre Vistabella i Castelló en tota classe de mercaderies.

Una altra saga de transportistes van ser els Miralles: Ramon Miralles Monfort, el pare, va tindre permís de conducció des de 1930, i va compartir cognoms i ofici en els seus dos fills:  Ramon i Juan Miralles Monfort.

També va iniciar una família de conductors el tio Eliseo Tena Edo, que des de 1933 feia transports, primer en una camioneta i després en un camió, feina que va transmetre als fills, Eliseo i Modesto Tena Pitarch.

Cal destacar que les primeres fotografies que acompanyen la documentació, les d’abans de la guerra de 1936, estan fetes pel fotògraf minuter que estava instal·lat al passeig Ribalta de Castelló: apareixen les baranes de l’estany, la vegetació o s’endevina el quiosc. 

I acabem amb el detall de l’inici: tot hòmens. A Vistabella als anys 30 i posteriors les dones treballaven al camp i a tot arreu, i tenien capacitats físiques per a conduir, però no tenien ni drets socials ni legals per a accedir a una activitat de privilegi -com era dirigir i controlar una màquina- per a guanyar-se la vida de manera independent.

Tots els conductors que figuren en el llistat van col·laborar en fer del nostre poble un món menys aïllat, els seus trajectes van mantindre la carretera oberta i van fomentar la connexió en les terres baixes del litoral.

Permisos conducció des de 1922 fins 1962Descarga

Gràcies a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló per donar-nos l’oportunitat de consultar la documentació i poder oferir-vos l’extracte de noms.

La Plaça

4 Respostes
Foto CARMEN de Cabanes. 1971, Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Amparo, la catalana.
Foto CARMEN de Cabanes. Agost 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.

En majúscula, la Plaça és la distància entre les dos portes principals de la muralla medieval de Vistabella del Maestrat: únic espai pla de tot el recinte, i per això centre on confluïen tots els empinats carrers, punt de trobada, via de pas, mercat.

Derruïdes les portes, li van créixer a cada extrem una plaça i una placeta, i les autoritats van degradar oficialment la Plaça a carrer Major, però en la memòria col·lectiva la Plaça s’ha mantingut al llarg de tot el segle XX.

Un altre poble emmurallat i costerut, com ara Morella, també té una via central plana que té forma de carrer i que anomenen la Plaça. Una herència singular que tampoc no estan disposats a perdre.

1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Salvador Tena

Tots els pobles tenen un carrer Major, però pocs tenen una Plaça medieval en forma de carrer: un lloc amb una càrrega simbòlica del patrimoni històric que hem heretat, un punt de referència comunal on s’han constituït les relacions socials i les d’identitat. La nostra Plaça és un magnífic topònim de més de set-cents anys. Quedem a la Plaça?

Foto CARMEN de Cabanes, 1974. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

XVI Jornades de Memòria Històrica

Deixa un comentari

Les activitats preparades per a celebrar les XVI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat ocuparan part del calendari dels mesos de juliol i agost: el cap de setmana del 19 i 20 i de juliol, i el 15 d’agost hi haurà conferències, obres de teatre, presentacions de llibres, i una exposició. També es podrà vore el documental “La Veu de les Muntanyes”. I des del 15 fins el 24 d’agost l’associació Arqueoantro continuarà les feines d’exhumació a les fosses del mas del Collet i del tossal de l’Albagés.

Enguany, la continuïtat dels treballs per a dignificar les restes humanes abandonades a les fosses és possible gràcies al finançament de la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP), i del Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática.

Com cada campanya realitzada pels professionals d’Arqueoantro s’ofereix, a les persones interessades, tant la participació en els treballs de camp com la visita comentada a peu de fossa, aquesta segona opció per a gent de qualsevol edat. Les persones que ho vulguen poden contactar amb l’Ajuntament al telèfon: 964 389 007

Les Jornades estan organitzades pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– i l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat, en col·laboració amb el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

La força de sang

Deixa un comentari
FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Estiu 1988. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

A moltes cases del poble, dins el casc urbà, hi havia un corral amb una mula, un matxo, una egua o un burro. I per suposat, a tots els masos. En la dècada dels anys 80 van anar desapareixent de la nostra vida diària. 

L’any 1984 es van actualitzar les ordenances municipals del poble per a renovar les tarifes bimensuals, una de les quals encara era el “trànsit dels animals domèstics”: l’Ajuntament ingressava 100 pessetes per cada cavalleria.

Al llarg de la història de Vistabella del Maestrat s’ha utilitzat primer l’energia o força de sang -la pròpia de les persones i la dels animals domèstics-, associada a la força de vent per a batre i a la de l’aigua en els molins de farina; lligada més endavant a la de foc, en les calderes d’essència d’espígol.

Ara disposem de molts altres recursos energètics. Hui al nostre territori no hi ha taxa per cavalleries, la força de sang és passat i els animals comencen a tindre drets.

Estiu c.1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

Sant Joan de la provessó

Deixa un comentari
Foto Elvira Safont Pitarch. 27 de maig 2023. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Diu el diccionari que una rogativa és una súplica pública de caràcter penitencial, que té forma de provessó -o de manifestació, segons es mire-, i que es fa per a aconseguir un remei a una necessitat col·lectiva. 

O Vere Deus, trinus et unus, exaudi preces populi huius.

Da nobis salutem et pacem, et pluviam de coelis.

Foto Elvira Safont Pitarch, 4 juny 2022. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Popularment es deia que les rogatives eren per a demanar aigua, però la lletra del cant O Vere Deus, que es repeteix com un mantra en totes les rogatives, també demana salut i pau. Es veu que necessitem les mateixes coses des de l’època medieval.

Un camí, una bandera, un estendard, una imatge, un cant. Símbols repetits cada any que donen forma a un ritual, a un costum col·lectiu de trobar-se, entossudits a conservar un trajecte heretat, que per a alguns és molt espiritual i per a d’altres és sobretot cultural.

Sant Joan de la provessó és el nom que se li dona a la rogativa de Vistabella, per diferenciar-lo de Sant Joan de juny i de Sant Joan d’agost: les tres visites anuals i festives que es fan des del poble a l’ermita de Penyagolosa.

Sant Joan de la provessó porta el valor afegit del trajecte a peu, de l’esmorzar a la font de l’Espino i del berenar a la font de l’Alforí. El diccionari haurà d’actualitzar el sentit de rogativa i afegir-li el significat de “compartir camí”.

Si voleu compartir camí, i demanar pau, salut i aigua del cel, enguany la rogativa és el dissabte 7 de juny.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

8 de març. El poder de dones i xiquetes

Deixa un comentari
Setembre 1962 [Llavar a l’Alforí]. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Als seixanta, la font de Baix i la font de l’Ombria eren els dos llavadors públics als afores del casc urbà de Vistabella; aixina que desplaçar-se a dos quilòmetres fins el llavador de l’Alforí era una excursió divertida per a un grup de xiques i necessitava una excusa: rentar les estovalles dels altars de l’església per a la festivitat de Santa Teresa.

L’any 1962 un safareig públic era un espai de llibertat: deixava a dones i xiquetes ser les ames de les converses i els riures, sense esperar el permís del pare o el marit. No eren ames de res més: la llei no les autoritzava a obrir-se un compte al banc, no era ben vist que entraren sense companyia a les tavernes ni als cafès, i no podien decidir tindre carnet de conduir.

La reforma de les lleis, des de 1975, ha anat concedint en compta-gotes els mateixos drets a les dones que a les altres persones humanes: només des de 1981 tenen la pàtria potestat sobre els seus fills i poden tindre passaport.

Les lleis atorguen el poder de decidir: als hòmens des de fa molts anys, a les dones des d’ahir.

En defensa de la igualtat de drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre el 8 de març, dia de la DONA:

Pels sabers de les nostres ueles

Clara Folch Safont, 103 anys de carrasca

Dones rurals d'ahir i de hui

L'antroponímia de les dones

Dones de carrasca

Pels drets de les dones

La festa perduda de sant Nicolau

Deixa un comentari
1947. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El dia 6 de desembre és sant Nicolau, el protector dels escolars i xiquets en general, i tenim constància que a Vistabella la celebració dels nicolauets o nicolaus encara es mantenia als anys quaranta del segle XX.

1934. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
1936. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar
1936. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

Eixe dia els xiquets passejaven la bandera de l’escola pel poble, mentre cantaven al barbut sant Nicolau i al permís de poder quedar-se qualsevol gall que trobaren. Cal recordar que les gallines dels veïns anaven soltes tot l’any per les eres i els carrers, excepte el dia de sant Nicolau.

Ara ve Nadal, matarem el gall.

El refrany valencià, i també la cançoneta, fa referència a la tradició de fer festa i de compartir el menjar. Sabem que un any l’alcalde va comprar un gall i el va deixar solt pel poble per a que el comboi fora complet: dos testimonis encara recorden l’arròs en pollastre que va cuinar la tia Saturnina de Sorolla al fumeral de l’escola de les xiques, i també que tots els escolars feien cua en el plat i la cullera que es van portar de casa.

A les Actes de l’any 1942 consta per escrit que l’Ajuntament comprava llibres per col·laborar en la celebració de sant Nicolau.

4 desembre 1942. Sessió ordinària del Consistori de Vistabella del Maestrat.
Fons familiar Moliner Gasch. Arxiu de Vistabella del Maestrat

La festa dels nicolauets o micolavets s’ha perdut a Vistabella, però encara es conserva en alguns pobles del Maestrat, com Benassal, Xert i Vinaròs. Concretament a Benassal té nom propi, la festa es coneix com la del Gall, gallet: els xiquets canten mentres van a captar i repleguen dolços i regals; en l’actualitat el gall que passegen lligat dalt d’una vara és una figura simbòlica de paper.

En altres llocs del món la tradició de sant Nicolau ha derivat en santa Claus o el pare Nadal.

Sant Nicolau obre les festes de nadal en clau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les primeres eleccions

Deixa un comentari
Foto Eduardo Beltran. 1977, Pont sobre el riu Montlleó. Fons familiar Elvira Safont Pitarch. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els 910 habitants de Vistabella van començar l’any 1977 amb tres promeses de millora: el cobriment del frontó per a fer-lo útil tot l’any; l’ampliació de l’abastiment d’aigua potable per a evitar les restriccions continuades i la reparació de la torre del campanar.

Però el punt fort de 1977 van ser les eleccions generals del 15 de juny: la primera vegada que es va poder votar just després de la dictadura; havien passat 41 anys des de les darreres eleccions lliures, les eleccions a Corts de 1936 durant la República.

Hui, quasi mig segle després, ens pot sorprendre que l’Ajuntament, en un ple extraordinari el dia 11 de maig, designara una aula de l’escola com a espai per a celebrar actes públics de propaganda electoral, i que decidira un horari per a usar-lo. Encara ens pot xocar més que destinaren dos façanes -l’Ajuntament i l’escola- on enganxar “de manera gratuïta” els cartells dels partits que es presentaven. 

No hi havia cultura democràtica, ni experiència social de participació, i només podien votar els majors de 21 anys, però eren evidents les expectatives d’un gran canvi a millor.

A Vistabella el cens electoral era de 730 persones, de les quals 235 es van abstindre, i el 60% dels participants va votar a la UCD -Unión del Centro Democrático-: l’opció conservadora d’Adolfo Suárez.

Abans d’acabar l’any l’Ajuntament tancava subhastes de fusta i de tòfones per ingressar diners. Va cobrar 342.800 pessetes de pins del Bovalar, el Boi i la Vallussera, i va adjudicar per 5 anys, a Julian Tena Edo, les tòfones de la serra del Boi per 4.550 pessetes anuals. Però encara es tardarà un any en votar una Constitució i dos en poder votar al primer alcalde.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Tindre una escola

Deixa un comentari
1949. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

Cada setembre, els qui vivim en pobles en risc de despoblament preguntem el mateix: quantes xiquetes i xiquets tenim a l’escola? Cada curs avaluem la gravetat de la nostra supervivència segons si el número puja o baixa: tindre una escola és tindre una joia.

Per celebrar que el curs 2024-2025 manté obert l’aulari de Vistabella amb 4 xiquetes i 9 xiquets vos compartim un parell de detalls històrics sobre l’escola.

1953. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador.
Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador
Fons familiar Enrique Barreda Peris
Fons familiar Lola Miró Salvador

L’any 1953, el consistori de l’alcalde Juan Pons Orenga va aprovar la tala dels arbres dels patis de les escoles “por no soportar utilidad alguna que merezca la pena”, i amb la venda de la fusta dels troncs van comprar 7 arbres fruiters per a tornar-los a plantar als patis. Entenem que els arbres que hi havia devien tindre fulles i farien ombra, que és la màxima utilitat que té un arbre en un pati d’escola, però l’Ajuntament per unanimitat va decidir que a més d’ombra havien de donar fruita. Tenim seriosos dubtes que als anys cinquanta una poma arribara a fer-se madura en un pati d’escola.

1961. Fons familiar Lola Vicente Folch
1961. Fons familiar Columna Sáenz de la Torre



1961. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

L’any 1961 es va signar un conveni per a construir la primera escola de pàrvuls del poble -ara en diem d’infantil- per 77.326,90 pessetes; la va fer el contractista d’obres públiques Dimas Victoria Puerto i la va negociar directament l’alcalde Natalio Arnau perquè l’any anterior s’havia tret l’obra a subhasta i no l’havia licitat ningú. Tots els qui vau ser escolars als anys seixanta del segle XX deveu recordar aquella aula rectangular amb una estufa redona de llenya, damunt la qual s’escalfava una olla gran en la llet que es repartia a l’hora del pati.

Cada setembre seguirem recordant que tindre una escola, a més d’altres virtuts, és un element de fixació de població al territori de l’interior de Castelló.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Sociedad Instructiva Musical Vistabellense

4 Respostes
[Fragment. La banda de Vistabella en la provesó del Corpus entrant al Dau] 20/juny/1924. Col.lecció Huguet © Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

La falsa és el nom que a Vistabella del Maestrat donem a la part més alta de les cases, baix de les bigues del teulat, allà on es guarden els objectes de poc ús, i de vegades apareixen tresors. Durant els darrers 100 anys gran part del material de la Sociedad Instructiva Musical Vistabellense ha estat malvivint dins una gran caixa de fusta en precàries condicions a la falsa d’una casa particular.

Les partitures i els documents que s’han conservat ens expliquen que l’1 de juny de 1922 es va constituir esta societat, en les Actes municipals d’eixe any no apareix cap referència, per tant es tractava d’una societat sense ànim de lucre creada al marge de l’Ajuntament. Els socis pagaven quotes mensuals, es rebia formació musical, es mantenia una banda que oferia serenates, concerts, balls i passacarrers per a festes, provessons i tot tipus de celebracions, i es cobraven les actuacions. També es mantenia un local i es repartien beneficis entre els músics.

A la festa de Sant Josep de 1923 van recaptar 118 pessetes per fer serenates, i es van gastar 30 pessetes i 45 cèntims al Cafè Penyagolosa: els músics van consumir 25 cafès, 5 botelles de conyac i alguna coseta més.

Per a Sant Joan de juny de 1924 la mula de Jacinto els va pujar els instruments a l’ermitori per 6 pessetes, i allí els van fer un dinar per 40 pessetes i 75 cèntims. A l’agost el clavari de Sant Joan els va pagar 300 pessetes per la música de les festes.

Juan Nebot era el mestre i director de la banda, cobrava 31 pessetes i 25 cèntims al mes. Els materials els compraven a la Casa Erviti de Donosti (Sant Sebastià), i al poble arribaven rellotgers que també sabien repassar i posar a punt els instruments. El juliol de 1925 la societat musical va passar una inspecció que va trobar tota la documentació en regla. Cap dona no en va formar part.

Només tenim una imatge de la banda de música, pertany al fons de la Biblioteca Valenciana: el 20 de juny de 1924 van cobrar 70 pessetes per l’acompanyament musical de la provessó del Corpus.

En rogle al carrer Sense Cap

2 Respostes
Estiu c.1980. Fons familiar Angèlica Tena Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat

La dècada dels vuitanta del segle XX va començar a Vistabella amb 827 habitants, les pastures municipals de la Serra del Boi se li van adjudicar a Eduardo Salvador Gual, del mas de Farsa, per a 160 ovelles durant cinc anys,  i l’Ajuntament de l’alcalde Jaime Lázaro constatava que el frontó descobert tenia poc ús al llarg de l’any i demanava ajuda a la Diputació per al seu cobriment.

Les obres per a teular i tancar el frontó van costar 4.886.000 pessetes i la Diputació va aportar el 75% del cost, mentre l’èxode rural seguia imparable: la falta d’alumnes en edat escolar deixava buides tres de les cinc aules de l’escola, per això es va demanar a la delegació provincial del Ministerio de Educación y Ciencia la desafecció de les dos aules a peu de carrer i de dos pisos destinats als mestres, per a donar-los un nou ús.

A l’estiu, com un conjur contra el despoblament, les cases es tornaven a omplir i els veïns que se n’havien anat s’ajuntaven al carrer en el veïnat que s’havia quedat, i aixina és com la pacífica personalitat del carrer Sense Cap recuperava el rogle de cadiretes baixes i les converses de mai acabar.

Les expectatives de futur de 1980 es concentren en l’Acta del 18 de març, eixe dia l’Ajuntament -que era de la UCD– aprova per unanimitat avalar el procés de redactar un Estatut d’Autonomia per al País Valencià: la lletra polida del secretari José Maria Navarro Monfort, de Xodos, permet llegir “…haga posible nuestro autogobierno con el fin de consolidar nuestra diferenciada personalidad, y decidir nuestro futuro, libre y democráticamente, dadas nuestras características históricas, lingüísticas, culturales y económicas…”.

Ací vos facilitem l’Acta sencera, per a llegir-la en la intimitat, o en rogle al carrer Sense Cap.

1980_tom32_sessio-18-marDescarga

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

XV JORNADES DE MEMÒRIA HISTÒRICA DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

Deixa un comentari

El sábado 10 de agosto de 2024 celebraremos en Vistabella las XV Jornades de Memòria Històrica, este año recordaremos a las mujeres que fueron represaliadas por el franquismo en Vistabella, a través de tres actos:

– Dramatització de los testimonios de Matilde Alcón Tena, exposición “La dona durant la II República I la Guerra Civil Espanyola”, y la obra de teatro “Un tros de dona”.

   Las jornadas comenzarán con la conferencia “La Memòria Democràtica i la proposta de la Llei de Concordia”,  habrá un punto de venta de libros durante toda la jornada, y se presentarán las últimas novedades editoriales del GRMHC. 

      Os invitamos a venir y a participar, Salud y Memòria. 

El perfil de la muralla

Deixa un comentari
Estiu 1960. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra. Arxiu de Vistabella del Maestrat

L’historiador Rafel Martí de Viciana, l’any 1564 cita en la seua obra el castell de Vistabella. També en els inventaris realitzats per l’Orde de Montesa als anys 1583, 1588  i 1599 apareix el palau o castell de Vistabella com una de les seues propietats. 

Eixa edificació coronava la part més elevada del recinte emmurallat, la que dona al nord, i en el Diccionari de Pascual Madoz de 1850 apareix replegat que havia fet de fortí durant la primera guerra carlista i que estava en ruïnes.

Al segle XX un seguit de xicotetes pallisses de pedra i una era de batre ocupaven l’espai de l’antic palau o castell, i feien un gran serviment als seus propietaris, per això quan l’any 1960 el consistori de l’alcalde Natalio Arnau va proposar ubicar el dipòsit municipal de l’aigua al lloc de l’era del castell no va ser molt ben acceptada la idea.

El 31 d’octubre de 1960 l’Ajuntament va expropiar l’era de batre i va indemnitzar amb 1.000 pessetes a cadascun dels 7 propietaris.

Allà on acaba el perfil nord de la restaurada muralla de Vistabella va haver un palau o castell des d’on és probable que el 29 de març de 1338 el rei Pere el Cerimoniós enviara la embaixada al Papa de Roma: una carta que portaven el justícia Peregrín de Anzano i don Blasco Maza de Vergua. Mai cap dipòsit d’aigua ha tingut un passat tan gloriós i rellevant.

Juny 2024. Al soldamunt del tram nord de la muralla: l’era del castell i el dipòsit de l’aigua.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

400 anys de pedrís

Deixa un comentari
Foto Carmen de Cabanes. 16/09/1966 Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu Vistabella del Maestrat

Enguany el pedrís de l’església de Vistabella fa 400 anys. I es mereix una exposició.

L’arquitecte Joan Tell va fer molts càlculs per a crear una edificació de més de 1.000 m2 amb un campanar de quasi 30 metres d’altura, i segurament la decisió arquitectònica més senzilla que va cavil·lar va ser el llarg pedrís exterior vora les portes del temple. Ens va fer un magnífic regal.

Eixe pedrís fa 4 segles que ordena la vida a la plaça del Dau: regala companyia i dona conversa, és espai de jocs infantils i butaca de teatre. És el paisatge inconfusible de pedra tallada que apareix al fons de la nostra biografia.

Pots enviar la teua foto en format jpg a pedris@vistabelladelmaestrat.es

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Dignificación de lugares de memoria en Vistabella del Maestrat

Deixa un comentari

Después de haber completado todo el proceso de localización de fosas, exhumaciones, extracción de muestras de ADN, homenaje a los soldados republicanos fusilados los días 2 y 3 de junio de 1938 y entierro en el cementerio de Vistabella, durante las últimas semanas del mes de octubre se han colocado dos monolitos de piedra natural, en las fosas del Mas de Marimón y del Mas dels Arcs, en la fosa del Mas del Collet se ha mantenido y restaurado el monolito de obra ya existente, a los tres monolitos se les han añadido placas con textos explicativos. Estas acciones tienen el objetivo de dignificar estos lugares y preservar del olvido a estas nueve víctimas de la represión franquista.

   Finalizados estos trabajos y logrados los objetivos, queda pendiente la señalización de las fosas del Tossal de l’Albagés, y la extracción de muestras de ADN de los tres soldados republicanos exhumados durante la primera semana del pasado mes de agosto, así como la localización y exhumación de otra fosa común en el Mas del Collet, donde según testimonios estarían enterrados otros cinco guardias de asalto también fusilados el 3 de junio del 38, trabajos que a pesar de la situación política actual y de los inconvenientes que acarrea, esperamos de una forma u otra poder completar.

   Todo esto ha sido posible gracias a la colaboración  entre el GRMHC, C.E.P., ArqueoAntro, la financiación de la Consellería de Memoria Democratica y del Ayuntamiento de Vistabella.

Programa de les XIV Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat

Deixa un comentari

Més de 200 soldats republicans van morir en combat o afusellats en la defensa de Vistabella, hem recuperat cossos de 9 d’ells i seran enterrats al cementeri en dignitat, dins el marc de les XIV Jornades de Memòria Històrica. El mes d’abril vam iniciar una campanya per localitzar els seus familiars. Demanem ajuda en la difusió.

Nueve combatientes republicanos regresarán a Vistabella del Maestrat

2 Respostes

Tras las pasadas campañas de exhumaciones de combatientes republicanos en el término municipal de Vistabella del Maestrat (1) realizadas por la Asociación Científica ArqueoAntro y promovidas por el CEP (Centre d’Estudis de Penyagolosa) y el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, el próximo 30 de julio vuelven nueve soldados republicanos que serán homenajeados y que tras un solemne cortejo fúnebre que recorrerá las calles de Vistabella, serán enterrados con la dignidad que se les negó, en dos nichos del cementerio cedidos por el Ayuntamiento. Esta iniciativa se desarrollará en el marco de la celebración de las XIV Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella.

Búsqueda de familiares

Los combates por la defensa de Vistabella se dieron el 2-3 de junio de 1938 y en ellos murieron en combate o fusilados, más de 200 soldados republicanos.

De los nueve cuerpos recuperados, uno corresponde a un soldado muerto en combate cerca del Mas de Marimon; otros dos fueron asesinados en el momento de entregarse a las tropas de la 3a Compañía del Tabor de Tetuán, a la llegada de estos al Mas dels Arcs; los otros seis, pertenecientes a los Guardias de Asalto -una de las unidades que guarnecía Vistabella- fueron fusilados en el Mas del Collet.

Hasta la fecha, no se ha podido identificar a ninguno de los 9 soldados, por lo que en los próximos días, seis entidades y asociaciones memorialistas (2) van a lanzar una campaña de búsqueda a nivel Estatal con el objetivo de localizar a familiares de estos combatientes y poder cotejar su ADN, haciendo extensiva esta búsqueda a cualquier familiar de los más de 200 soldados del Ejército Popular de la República que murieron en la defensa de Vistabella.

Los olvidados de los olvidados

Todos estos combatientes lucharon en muy duras condiciones en el frente y nunca regresaron a casa. Sus familias nunca han sabido qué pasó con ellos ni dónde arrojaron sus cuerpos. Ocho décadas es demasiado tiempo para seguir ignorando su sacrificio y entrega por defender la Democracia.

Es tiempo de dar nombres y apellidos a quienes nos defendieron.

Exhumación fosa del Mas dels Arcs, 12 agosto 2022

(1) Nota.
Estas campañas han sido financiadas por la Conselleria de Participación, Transparencia, Cooperación y Calidad Democrática, con el Ayuntamiento de Vistabella del Maestrat.

(2) Nota.
Las entidades y asociaciones memorialistas que promueven este Acto-Homenaje y la búsqueda de familiares son las siguientes:

Centre d’Estudis de Penyagolosa
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
Montañas de Libertad, Recuperando Memoria
Asociación de Familiares de Víctimas del Frente de Levante
Asociación Científica ArqueoAntro
Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme –Plataforma Suport Querella Argentina

Gil Pons Solsona, sumaríssim 2083

Deixa un comentari

Gil Pons  Solsona va nàixer l’any 1915 al mas de Garrido de Vistabella del Maestrat, i va ser afusellat a Castelló el setembre de 1939. Tenia 23 anys. Condemnat per un Consell de Guerra sense cap garantia jurídica, el seu cos va parar a una fossa, sense cap indicació. 77 anys més tard els estudis duts a terme pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -GRMHC– el van identificar com una de les 530 víctimes de la repressió franquista soterrades al cementeri civil de Castelló. 83 anys després del seu afusellament l’associació ArqueoAntro ha pogut exhumar el seu cos. Esta és la seua història, que forma part de la nostra Memòria.

El sumaríssim de Gil Pons Solsona: 2083-C

Durant la dictadura de Franco es va aplicar la Justícia Militar a la població civil: els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, eren l’única forma de justícia que es va aplicar just acabada la guerra, i van ser un dels majors instruments per articular la repressió. S’iniciaven per una denúncia o per una actuació d’ofici de les forces policials. Al sumaríssim de Gil l’acusació parteix d’una denúncia de l’escrivent de l’Ajuntament, la signen la parella de la Guàrdia Civil, el jefe de la Falange, l’alcalde i dos veïns: no s’havia de provar que l’acusació fora veritat, i tampoc no hi havia investigació. Per això els sumaríssims s’han de llegir amb prevencions, i no de manera literal.

Gil Pons manifesta estar d’acord en totes les acusacions i les signa. Respecte d’això Juan Luis Porcar, investigador del GRMHC, ens matissa: “La instrucció del  procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i les diligències es feien amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats, atesa la seua situació desesperada. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats”. 

El van empresonar el 18 d’abril de 1939, i en només 5 mesos ja l’havien afusellat: li van fer un Consell de Guerra d’urgència, va ser tractat com un enemic i no com un ciutadà, sense jutges imparcials i sense possible defensa. Una revenja ideològica i política que va demanar la pena de mort. 

També consta al sumaríssim “el enterado”: un document que detalla que el mateix general Franco confirmava que n’estava informat. 

La deshumanització de les víctimes

La revenja de la dictadura més enllà de la mort va deixar Gil baix terra sense làpida i sense nom. I fora del nostre poble. Els familiars de les víctimes encara busquen els seus morts al segle XXI, recolzats en unes tímides i fràgils lleis de Memòria fan la feina que hauria d’haver fet l’estat des de 1975, però qui busca els qui no van deixar descendència? Gil Pons tenia nòvia quan va ser assassinat, però no va deixar cap fill que el poguera recordar i buscar. Doblement oblidat, la seua identificació serà resultat de la perseverança de moltes persones anònimes.

Un poc de justícia molt tard

Quan l’any 2016 el GRMHC va posar el nom de Gil Pons Solsona en una placa del memorial al cementeri es va començar a reconèixer la injustícia de la seua mort. Ell és un dels set veïns de Vistabella que, afusellats pel franquisme, es van soterrar al cementeri de Castelló, i els seus noms van quedar restringits al silenci de la intimitat familiar: Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona, Benigno Miravet Escrig, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig. Veïns de diverses edats i diferents condicions familiars, van ser usats com a exemple i escarment contra el pensament dissident; en una perversió de la història els defensors de la legalitat vigent van ser considerats criminals.

L’any 2018 el GRMHC va iniciar les campanyes d’exhumacions de víctimes de la repressió franquista al cementeri de Castelló. Elaborar un estudi històric ben documentat i arreplegar demandes dels familiars ha suposat un feina d’anys: les demandes dels familiars -juntament en altres condicionants tècnics arqueològics- són determinants per a seleccionar les fosses o rases a exhumar en cadascuna de les campanyes, per això cal localitzar els parents. Les làpides del cementeri i les esqueles del periòdic Mediterráneo van proporcionar informació valuosa per rastrejar la línia familiar i poder trobar un net d’un germà de Gil.

Finalment l’exhumació de Gil Pons va ser realitzada per l’associació científica ArqueoAntro durant el mes d’octubre, dins la campanya iniciada el setembre 2022 amb subvencions de l’Ajuntament i la Diputació de Castelló. Les seues restes van ser desenterrades juntament amb les de Salvador Esteve Balaguer de Borriol, Wenceslao Ferrer Tur de la Vall d’Uixó  i Santiago Ortí Folch d’Ares del Maestrat.

Ara caldrà esperar un temps durant el qual es realitzaran els estudis antropològics i genètics necessaris per a la definitiva identificació per ADN, cosa que no sempre s’aconsegueix.

A Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista, per tant l’estat no ha anul·lat el sumaríssim 2083-C contra Gil Pons, ni cap representant del mateix ha demanat perdó per un Consell de Guerra il·legal que li va costar la vida, ni per soterrar-lo de manera inhumana. L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura: el fiscal Julio Strassera va argumentar que els crims d’estat només queden impunes quan la consciència moral d’un país ha caigut als nivells més baixos.

Nadie puede aceptar que el secuestro, la tortura o el asesinato sean hechos políticos o contingencias del combate. El sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral. 

Fiscal argentí Julio Strassera (1933-2015)

Actes de les XIII Jornades de Memòria Històrica

1 Resposta

La segona setmana del mes d’agost s’han celebrat les XIII Jornades de Memòria Històrica de Vistabella. Per tercer any consecutiu l’equip d’ArqueoAntro ha dut a terme una exhumació, enguany en una trinxera del mas dels Arcs: dos soldats van ser afusellats el 2 de juny de 1938 per les tropes marroquines franquistes, s’ha recuperat el cos d’un d’ells i algunes mostres de l’altre que havia sigut exhumat pels seus familiars. Amb aquests ja són nou les restes de soldats recuperats al terme del nostre poble que, una vegada identificades amb l’ADN, podran ser enterrades al cementeri municipal, tal com marca la Llei de Memòria Històrica.

Fossa del mas dels Arcs. ArqueoAntro, agost 2022

Les Jornades es van inaugurar el dia 13 amb presentacions de llibres. Miquel Osset Hernández va parlar de la seua novel·la: “Antes del amanecer”, basada en la història del seu avi: Joaquín Osset Merle va ser mestre de l’escola de Vistabella i en començar la guerra es va integrar com a tinent en la Columna Casas Sala formada per milicians i guàrdies civils suposadament lleials a la República però que, en arribar a La Puebla de Valverde, es van rebel·lar assassinant a un important nombre de milicians i van traslladar una part dels oficials a Terol on van ser assassinats. El cos del tinent Osset mai no es va trobar, això permet a l’autor recrear una hipòtesi novel·lada sobre la desaparició del seu avi.

Francesc Mezquita va llegir un poema d’Antonio Machado, dedicat a Federico G. Lorca com a record i homenatge a pocs dies de l’aniversari del seu afusellament, com a pròleg a les darreres publicacions d’integrants del Grup de Recerca de Memòria Històrica de Castelló que van completar el dia: Maribel Peris va resumir el seu treball “Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra” que ja va per la 3a edició.  Juan Lluís Porcar va fer una aproximació al seu darrer llibre “Els Ports, franquisme i repressió, ciutadania i memòria” i Josep Miralles Climent en “Els anys que van viure perillosament” replega les lluites i repressions dels anys 40 i 50 al nord valencià.

El dia 14 els germans Jordi i Alain Pitarch Salvador van presentar el seu còmic “49ª Brigada Mixta. Crónica de un soldado” basat en les vivències de la guerra del seu avi Manuel Pitarch Garcia.

La presència dels pares i familiars dels autors, que són descendents de Vistabella per línia materna, i la projecció d’un vídeo amb imatges de la guerra i fotografies del seu avi, algunes de les quals han sigut traslladades a vinyetes del còmic, van ser els punts emotius que es van afegir a l’èxit d’haver creat una obra gràfica molt personal, ben documentada i de gran valor pedagògic.

La xerrada: “Montañas de Libertad. Zucaina 1938” dictada per Ernesto Rodrigo va tancar les Jornades: el projecte de recuperació de les trinxeres del Conjunt Defensiu el Romeral-Zucaina, el seu valor didàctic, i el context històric de l’estiu del 38 quan van ser construïdes, és una de les diverses activitats de l’associació Montañas de Libertad. Recuperando Memoria, que treballa a l’Alt Millars contra la desmemòria i per la dignitat i el record dels qui van construir estes línies defensives que van endarrerir l’avanç de l’exèrcit sublevat, i dels qui van donar la seua vida per la llibertat.

Les Jornades de Memòria no només importen perquè dignifiquen el passat i fan justícia en els seus protagonistes, sinó que també suposen incidència cultural i econòmica en el present: les activitats i l’estada d’arqueòlegs, voluntaris i participants sempre són un impacte positiu per a Vistabella.

Una iguala i dos-cents segells

1 Resposta
Foto Carmen de Cabanes,1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

L’any 1966 els diumenges al matí la plaça bullia de gent, les dones anaven a missa i portaven un catret, altra gent anava al bar a fer-se el vermutet, o es passejaven amunt i avall mudats i fent rogles per a xerrar.

El 1966 el concepte de sanitat universal no existia a casa nostra: a Vistabella hi havia un metge i un ATS -que en aquells anys es coneixia com a “practicant”- que no cobraven de l’administració sinó dels usuaris. Per a tindre dret a l’assistència mèdica calia pagar una iguala. Eixe any l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una iguala del metge de 600 pessetes per família.

Tampoc no s’havien replegat mai els residus domèstics, un projecte que és pioner en l’actualitat perquè fa una tria selectiva de la brossa i genera llocs de treball. En aquell temps la preocupació de la corporació municipal era senyalitzar espais on la gent anara a portar les deixalles, justament per evitar el descontrol de la brutícia prop del poble el mes de juliol de 1966 es va estrenar la replega domiciliària dos dies a la setmana: se li va assignar la feina a Joaquín Salvador Gual per 750 pessetes al mes en un contracte d’un any prorrogable. Joaquín, que vivia al número 20 de l’avinguda Ramon Salvador, feia la replega en el seu carro i el seu matxo.

En aquell món sense internet totes les comunicacions eren de correu postal: dos-cents segells li va comprar l’Ajuntament -quan cada carta n’havia de portar un de 0,50 pessetes- a la tia Carmen Pitarch Arnau que tenia l’estanc que no tancava mai al carrer Major número 2 cantonada en el Dau.

El 1966 era un ritual passejar mudats per la plaça els matins de festa, i era una obligació incloure en els pressupostos municipals 3000 pessetes per al Frente de Juventudes i 1000 pessetes per a un monument a Franco a Castelló, que consten en Acta al costat de les 500 pessetes que l’Ajuntament es va gastar en la festa de Sant Antoni i les 100 pessetes que va cobrar la tia Carmen, l’estanquera.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les millores dels anys 70

Deixa un comentari
[El pati de l’escola nova 1] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades

La dècada dels anys 70 del segle XX va estrenar escola nova, en calefacció, menjador i transport escolar: per primera vegada en la història de Vistabella del Maestrat els xiquets i les xiquetes dels masos i del poble jugaven junts al pati.

L’octubre de 1971 l’Ajuntament va demanar ajuda financera a la Diputació per a comprar tres pallisses de 120 metres quadrats, que estaven confrontades al quarter de la guàrdia civil -declarat en ruïnes- i que era de propietat municipal: en 130.000 pessetes van completar una gran parcel·la per a construir el primer “Centre d’Higiene Rural – Casa del Metge”. Encara és un misteri que no podem explicar per què el Centre de Salut que es va construir només va ocupar la meitat del magnífic solar.

[El pati de l’escola nova 2] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Miralles

L’escola i el centre mèdic no van ser les úniques millores, el mateix any es va comprar per 55.000 pessetes una parcel·la amb la idea de construir el frontó. I el 1972 es decidia derrocar l’antiga Casa Abadia -que anava del carrer del Forn al carrer Mossèn Tenesa- per a construir tres vivendes de titularitat municipal. Els baixos de l’edifici acollirien anys més tard el primer centre de la tercera edat.

El mateix 1972, en un dels pobles on neva més del País Valencià, s’acordava per unanimitat comprar la primera pala llevaneus que “s’acoblava a qualsevol tractor”. L’inici dels 70 va ser la primera vegada d’algunes millores de serveis, però ni l’escola ni el centre mèdic ni la pala llevaneus van evitar, en esta dècada, la pèrdua de 500 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

D’on eren els Carruan’s?

3 Respostes
Foto CARMEN de Cabanes 21/09/1969 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador

L’any 1969 les xiques de la festa de Santa Teresa convidaven a ballar: havien contractat el conjunt que cantava els èxits de la ràdio, el dels germans Bellmunt Tena, els Carruan’s.

Com aplegaven poques coses de fora l’espectacle començava en l’arribada de la camioneta al Dau, no faltava ningú, ueles que es portaven la cadireta, mares en devantal i pares en boina, xiquets i xiquetes, rogles de xics jóvens en pantalons molt estrets i alguna xica valenta en minifalda.

Després, els mateixos músics muntaven els seus instruments i algun micro en altaveu. No hi havia tècnics, ni focus de colors, ni il·luminació especial. En un poble de canyissos a les portes, on es venia el tabac a la sastreria, poder escoltar en directe Cuéntame de Fórmula V era un magnífic regal que tots sabien valorar.

Els Carruan’s no venien de molt lluny, per a ser exactes eren d’Albocàsser, però portaven la màgia i la felicitat de la música en directe, i per a Vistabella era com si acabaren d’arribar d’un altre planeta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

100 anys del cotxe de línia

1 Resposta

El 21 d’agost de l’any 1921 va començar el servei de la línia d’autobús de Vistabella del Maestrat. Ara ha fet els 100 anys!

Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Eixe dia va inaugurar un trajecte que durava 5 hores l’empresa Peñagolosa-Automóvil, constituïda el mes de juny de 1920 a Vistabella, i que tenia com a gerent Adolfo Campos Robres, a qui va succeir Ángel Monferrer Nebot. El vicepresident era Mariano Fabregat Vicent.

L’empresa Peñagolosa-Automóvil es va disoldre el novembre de 1921, i els cotxes van passar a Hispano de Fuente en Segures (HIFE).

L’empresa HIFE s’havia creat a Benassal l’any 1915 i el 2 de març de 1923 va obtindre l’autorització per a explotar la línia de Vistabella, que se li va adjudicar en exclusiva el 22 d’octubre de 1926.

El cop d’estat de 1936 i la posterior guerra suposen un parèntesi en el servei del bus. A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserva un comunicat de l’empresa al governador civil que afirma que el servei es restableix el 26 de setembre de 1938, encara que sabem que des de 1946 a 1948, per falta de pneumàtics, va suplir el servei el camió de mercaderies de Manuel Pitarch Garcia, un Chevrolet CS-3515.

Al llarg de 100 anys són variades les incidències que podem il·lustrar: el 8 gener de 1921 l’Heraldo de Castelló publicava la notícia que el cobrador José Arnau Prats havia faltat al xocar el bus contra un carro a Borriol; el 1924 a l’altura d’Atzeneta el cotxe va caure per un terraplè en trencar-se l’eix davanter, ningú no es va fer mal. En canvi, segons consta a l’Heraldo de Castelló del dia 23 de gener de 1930, van resultar ferits el conductor Pascual Bau, el cobrador Justo Alamino i un passatger, en fer unes voltes de campana al km 11 de Vistabella a Atzeneta. El 23 de febrer de 1964 tot els passatgers van eixir sans i estalvis per la part de darrere en quedar una roda fora de la calçada.

bitllet 1970 Fons familiar Joaquín Martínez Garcia. Arxiu de Vistabella del Maestrat
23 de febrer de 1964

El tram des d’Atzeneta a Vistabella presenta les característiques més peculiars, el gel i la neu a l’hivern que podeu llegir en Katiusques per fer fòllega, o els javalins creuant la carretera, per això el trajecte Vistabella-Castelló ha tingut i té uns protagonistes diaris que són els conductors i els cobradors, afegim un llistat -encara incomplet- com a homenatge al seu servei públic.

HIFE 1926 Hispano de Fuente en Segures conductor: Pascual Bau Miguel, de Betxí
cobrador: Justo Alamino Darás, d’Atzeneta del Maestrat
HIFERogelio Clérig Falcó, de Vistabella
HIFEIsidro, de Vilafranca
HIFE anys 50Antonio Tena Peris, de Vistabella
Antonio Marín, de Vistabella (va faltar sent conductor)
HICID 1962conductor: Joaquín Pasies Puig, d’Atzeneta del Maestrat
cobrador: el tio Sento, d’Atzeneta del Maestrat
HICID 1963conductor: Manolo,  d’Atzeneta del Maestrat
cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1964conductor: Braulio  Miravet Garcia, de Vistabella
cobrador: Higinio Martí, de les Useres
HICID 1971-1984conductor i cobrador: Braulio Miravet, de Vistabella
HICID 1984-1995conductor i cobrador: José Monfort Tena, de Vistabella
HICID 1995-1998José Maria Vidal Vicente, de Vistabella
HICID des de setembre 1999Amado Solsona Miravet, de Vistabella

Podeu consultar la tesi doctoral de Marco Dols, Pablo. Historia del transporte público de viajeros en Castelló. Evolución y factores determinantes.

Drets humans al mas del Collet

1 Resposta

Imagina que et maten al mas del Collet. I que passen vuitanta anys sense que ni la llei ni ningú feren cap cas de tu.

La llei valenciana 14/2017, del 10 de novembre diu que “es pretén complir amb les obligacions que té la Generalitat Valenciana en les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i també en els seus familiars” i que això “implica l’obligació de les institucions públiques d’investigar per a promoure la clarificació del que va passar en relació a la violació dels drets humans”. 

La recerca de testimonis orals confirma que una brigada de l’Ajuntament de Vistabella va tapar en terra en una fossa del mas del Collet sis soldats afusellats allí mateix, però no van escriure els seus noms. I aixina els van matar dos vegades perquè el seu rastre va desaparèixer com si no foren ningú ni tingueren cap dret.

Els articles 12, 13 i 14 de la llei espanyola 52/2007, de 26 de desembre descriuen els protocols per a localitzar i identificar les víctimes, i segons la llei la Generalitat està  “…obligada a realitzar les actuacions necessàries, conforme als protocols aprovats, per a recuperar i identificar les restes de víctimes desaparegudes i per a elaborar mapes de localització de restes, (…)”

Imagina que et maten al mas del Collet. I que finalment unes lleis lentes permeten que te busquem i te trobem: vuitanta-tres anys tard els drets humans arriben al mas del Collet

Més informació al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa

Un llibre SE DONE A SABER

8 Respostes

Des de l’octubre de 2014 cada mes publiquem un SE DONE A SABER: fem difusió d’una fotografia del Fons Fotogràfic de Vistabella, acompanyada d’una explicació contextual i d’una crida a la col·laboració amb l’objectiu d’identificar totes les persones que apareixen retratades. Ara les hem ajuntat totes i hem fet un llibre en paper!

Aquest llibre és la resposta a la demanda que moltes persones ens han fet: poder tocar el SE DONE A SABER, i fullejar-lo. Això significa facilitar-ne l’accés a les persones majors que necessiten l’ajuda d’intermediaris familiars per a seguir les publicacions que fem en línia; també vol dir oferir agrupat tot el contingut i tornar al format tradicional de la lectura: llegir paraula a paraula i mirar foto a foto, tindre un trosset del nostre passat immediat damunt la taula o a la prestatgeria, a l’abast de la mà.

El SE DONE A SABER no és un llibre d’història a l’ús, és la història de la vida quotidiana de Vistabella del Maestrat al segle XX, i la protagonitzen els noms i cognoms d’aquells anys, els noms de pares i mares, els dels masos i carrers. La vida feta d’antropònims i topònims que escrivim sobre paper perquè són riquesa cultural i no els volem perdre.

No vos hauríeu de perdre el vostre SE DONE A SABER en paper.

Els comptes de 1948

6 Respostes
[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.

D’este pressupost van eixir les 40 pessetes que va costar la gorra de l’alguatzil municipal i les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any, feina que va haver de fer en desaparèixer el seu home que era el fuster: a Epifanio Pitarch se’l va emportar la Guàrdia Civil el 1947, i no el van tornar.

Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament per fer caixa.

A l’estiu, mentre les adolescents lluïen calcetins de mudar, llacets al cap i una seriositat impròpia de l’edat, l’Ajuntament abonava 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.

Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.

Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Comandant Escrig Lliberós

1 Resposta
1938. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig

Juan Manuel Escrig Lliberós va nàixer a Vistabella del Maestrat el 6 de maig de 1905, segons consta al foli 145 de les Actes de naixement del nostre arxiu. Era el primer fill de Samuel Escrig Segura i de Josefa Lliberós Monfort. Quan tenia uns tres anys la família es va traslladar a viure a Catalunya, a Les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.

Va ser capità de La Columna del Vallès Oriental -501 Batalló de la 16 Brigada de la 28 Divisió- que va lluitar contra les tropes rebels franquistes durant la guerra. Aquesta Columna estava formada per 500 milicians voluntaris que van eixir de Granollers el dia 15 de setembre de 1936, i dos dies més tard ja lluitaven al front d’Aragó. Després van participar al front de Llevant, a Andalucia i a Extremadura. Juan Manuel Escrig formava part del grup de 16 voluntaris originaris de Les Franqueses del Vallès.

El general Vicente Rojo, cap de l’estat Major, va concedir la medalla col·lectiva del valor a la Brigada Mixta 126, de la qual formava part La Columna del Vallès Oriental, per la seua actuació a la Campanya de Llevant que va frenar les forces franquistes en el seu avanç cap a València. Des del maig de 1938 Escrig va dirigir la Companyia de Metralladores del batalló 503, i va arribar a ser-ne el comandant d’aquest batalló.

A finals de març de 1939 Escrig estava a Ciudad Real i, davant la desfeta de l’Exèrcit Popular de la República, la retirada d’aquesta zona es va fer cap al port d’Alacant, on va ser detingut pels franquistes, i condemnat a mort. 

1937. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar germans Escrig

Les seues cartes a la família, des de la presó Model de Barcelona, són testimoni de la cruel realitat de 1939. M’han condemnat a mort, però no et desesperes, jo estic tranquil. Cuida el meu fill. Sóc innocent de tot això que m’acusen. Envia’m cartes i segells. I algun diner, si pots. El comandant Escrig sabia que seria executat però no imaginava que les seues idees tornarien a ser legals trenta-vuit anys més tard.

Segons consta en un recull de militants anarquistes va ser afusellat als 34 anys a Barcelona, al camp de la Bota, el dia 27 de març de 1940, acusat de ser el dirigent comarcal de la CNT i d’haver lluitat de voluntari per defensar la República. La seua dona explicava que va anar el dia de l’afusellament: va demanar el seu cos per a enterrar-lo, però li’l van denegar. Juan Manuel Escrig va ser doblement castigat per la dictadura: va perdre la seua identitat al ser soterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera, al cementeri de Montjuïc. Una venjança més enllà de la mort.

1905. Acta de naixement
1905. Acta de naixement
Causa 12569. Condemna a mort
1r full de la causa contra Juan Manuel Escrig
1939. Declaració de Juan Manuel Escrig

Era germà de Samuel Escrig Lliberós, davanter de futbol i jugador del Barça la temporada 1932-1933

Fiesta del libro 2021. Lecturas de Xodos

1 Resposta

El último libro de Ernest Nabás, concebido como homenaje a los vencidos de la Guerra Civil a través de la figura del poeta anarquista Pau Montolío, aporta importante información rescatada de testimonios orales y fuentes documentales sobre la historia reciente de Xodos, aderezada con algunos relatos del autor y poemas del protagonista.

En palabras del autor:
[…] “Els versos del llibertari” és una biografia novel.lada de Pau Montolío. Ell és el protagonista i el fil conductor. En ell tenim un mirall per conéixer la realitat socioeconòmica d’aquest xicotet poble de l’Alcalatén. La lectura dels documents dels judicis sumaríssims contra els “rojos” de Xodos, inclosos en la Causa General, ens ofereix un gran banc de dades. El tronc i moltes branques del relat estan allí. […]

“Els versos del llibertari”
Ernest Nabàs Orenga
Trenca Timons Editors
Col·lecció Vides, 3, 2020

Efectivamente, el libro incluye numerosas referencias y menciones a otras personas de pueblos vecinos, que de una forma u otra se significaron en aquellos años en la lucha contra el fascismo, entre otros Melchor Marín, presidente del Comité Antifascista de Benafigos, o Rosa y Felisa Safont Vicente, milicianas de Vistabella.

Ernest Nabás es autor también entre otros trabajos de “Memòries d’un roder” y “Camí de tornada” i “Xodos, memòria gràfica i xicotetes històries I y II”.

Dando la cara

Era una tarde
de llanto y miedo.
Tarde de junio.
De desespero.
La carretera
subía perplejo,
descamisado
y sin aliento.
Tarde sombría
de sangre y fuego.
Armas bajando
y armas subiendo.
Y en las canteras
junto a mis cerros,
cuna de amores,
paz y silencio,
las tristes notas
del tiroteo,
eran campanas
tocando a muertos.

Poema de Pau Montolío en referencia a la ocupación de Xodos por el ejército franquista el 7 de junio de 1938

Vistabella va aportar 37 víctimes a la Llei de responsabilitats polítiques de 1939

5 Respostes

La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 va ser dictada pel règim franquista amb uns objectius molt clars que, evidentment, va lograr. Un d’ells va ser canviar l’explicació de la història real: va fer desaparèixer del relat que un colp d’estat dels militars contra el govern elegit a les urnes era l’origen dels enfrontaments. Encara ara gran part de la població ho ignora, quan la documentació existent en dona clar testimoni.

Per a tindre èxit al canviar el relat el franquisme va buscar uns culpables: la població d’orientació republicana i, amb la llei a la mà, va fer una neteja i una depuració, tant física com ideològica. Presó, sancions i multes, persecució, inhabilitacions…, de manera que els dificultava la recuperació econòmica i la seua inserció en la societat franquista. El règim va necessitar tribunals, inquisidors i -sobretot- delators per a obrir els expedients de càstig.

L’octubre de 1939 es van obrir 3 expedients a 3 represaliats de Vistabella: un llaurador, un canaster i un paleta, però quan va acabar l’any ja n’eren 9. L’any 1940 va afectar a 5 persones més, el 1941 a 17, el 1943 a 1 i el 1944 a 5 més. Un total de 37 persones de Vistabella: 2 dones i 35 hòmens, van patir aquesta llei. Per les seues idees. I per a aplicar-la només van necessitar que algú els assenyalara. A la província de Castelló es van obrir 9000 expedients. En la correspondència on es demana informació, a més de les idees que tenen es pregunta pels seus béns i si tenen propietats: la majoria de famílies estaven en la misèria acabada la guerra, i s’ignora on van anar a parar els diners de les sancions que van haver de pagar.

Arxiu de Vistabella. Fragment correspondència, 1941

Aquestes 37 víctimes cal sumar-les a les 21 a qui se’ls va aplicar un consell de guerra: 3 dones i 18 hòmens, i que consten en les sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya. Este total de 58 només és una part del mapa repressiu sobre persones nascudes a Vistabella que les investigacions dels darrers anys han fet visible.

Moltes dades d’esta informació formen part de l’exposició Documents per la memòria, comissariada per Fernando Peña Rambla, la qual ofereix un molt complet catàleg amb documents de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló que demostren la magnitud de la repressió del franquisme sobre els treballadors. La donem a conèixer un 28 de març perquè és el dia de record i homenatge a les víctimes de la guerra i la dictadura al País Valencià, segons va decretar la Generalitat valenciana l’octubre de 2017, i perquè els documents desmenteixen la versió de la història que es va repetint des de 1939.

La corbata de don Aurelio

4 Respostes
[La corbata de don Aurelio] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Mentre don Aurelio Bou es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.

L’any 1947 només anaven a la classe de don Aurelio els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar. 

Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Aurelio havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els papers d’Eduard d’Arés

2 Respostes

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

 

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.


Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

 

Temps de trumfes

4 Respostes

ROCIO MOLINER MONSERRAT és enginyera forestal i autora d’aquest article, del qual adjuntem només un resum. Per llegir-lo en tota la seua extensió cliqueu ací:

http://www.cepenyagolosa.org/evolucio-de-la-tubericultura-a-vistabella

Vistabella és el municipi recol·lector de tòfona més alt de la Comunitat Valenciana, es troben truferes fins 1.480 m.s.n.m. (Reyna, S. Truficultura. Fundamentos y técnicas. Ed Mundiprensa. 2007). En la parla de la zona de Penyagolosa el vocable trumfa és el més habitual per a fer-ne referència.

Actualment a la zona es troben fins a 11 espècies de Tuber, (…) però totes no es comercialitzen pel seu escàs interès gastronòmic o comercial. 

En la dècada de 1950, la pràctica de la recol·lecció de la trufa negra (Tuber melanosporum) començà a expandir-se pels territoris productors d’aquest fong en Espanya. És en les dècades de 1960 i 1970 quan s’arriba a la màxima producció, provinent tota la tòfona dels forests. L’estructura de la vegetació d’aquests forests es correspon a una massa de quercínies adevesada, presentant amplis clars en la vegetació.

A Vistabella encara podem trobar testimonis orals d’aquells anys, que conten com els catalans van arribar al poble buscant “una cosa negra que surt baix les carrasques i d’olor desagradable, que es busca amb gossos”. Conten que es trobaven tòfones vora els bancals quan es llaurava amb els matxos, però que no li donaven cap importància a aquelles troballes fins que van saber exactament del que es tractava. 

L’Arxiu Municipal de Vistabella té un document de l’any 1963 on el Servei provincial d’informació i investigació de la Falange Espanyola i de les JONS demana informació sobre la recol·lecció de tòfona al terme municipal 

Respecte a la contestació i de forma resumida es comunica que, efectivament, hi ha aprofitament de tòfona en la zona i que aquest es porta a terme majoritàriament per cercadors provinents d’Osca, i en la partida denominada Bustals. 

Menciona que els forests públics només presenten pinars, i que la tòfona es troba baix carrasques, cosa d’estranyar si tenim en compte la continuïtat de l’aprofitament de tòfones en forests públics fins data de hui (encara existeixen subhastes d’aquest aprofitament, en els forests de La Devesa, L’Avellanar, L’Alfarder i Serra del Boi).

Podem mencionar diverses persones que van viure aquesta època i que van ser de les primeres en recol·lectar el preuat fong:

  • Maria Gual Moliner,  Mas de la Solana 
  • Mari Carmen Vicente Gual, Mas del Tossal
  • Miguel Robres Miravet, Vistabella
  • José Olaria Edo, Vistabella
  • Juan Moliner Olaria, Vistabella
  • Tomas Salvador Pitarch, Vistabella
  • Amadeo Salvador Tena, Mas de Padilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrada la dècada dels 70 disminueix la producció, degut a la intensificació de l’aprofitament, al tancament dels forests i a la disminució de pluges, entre altres factors. És per aquesta causa que la producció natural de tòfona, hui en dia es troba molt reduïda (García, 2006), sent la major part provinent d’explotacions tofoneres.

Al terme municipal de Vistabella podem trobar de forma puntual i experimental plantacions desenvolupades  a finals dels 70, però no és fins la dècada dels 90 que les plantacions tofoneres agafen més força, fins convertir-se en una activitat econòmica complementària, de recolzament a altres activitats com la ramaderia, l’agricultura i el turisme, que presenten una marcada estacionalitat.

Tradicionalment, la tòfona s’ha venut en mercats tant negres com ella, però aquesta tendència també s’ha modificat amb les exigències del mercat. La trufa fresca s’ha comercialitzat a intermediaris que majoritàriament introdueixen aquest producte als mercats francesos, que l’empren per la re-venda en fresc i per a la indústria conservera (trufa negra). 

A Vistabella, va ser la Cooperativa Biopenyagolosa la que va començar a establir criteris de qualitat i de cultiu en ecològic envers el preuat fong, també ha sigut la pionera en vincular les activitats de turisme i de formació a aquesta activitat.  

Així doncs podem destacar que en aquesta cooperativa es marquen pautes per fer el cultiu de la tòfona el més natural possible i exigir que no s’emprara glifosat per al control d’adventícies, apostant sempre per mètodes mecànics, animals o manuals. S’hi insisteix en la importància del conreu al secà, aportant aigua només en cas de necessitat, cosa que repercuteix en la qualitat de la tòfona, sobretot en intensitat de sabor i aroma.

Conjunt de fotos d’Elvira Safont, Rocío Moliner i Jose Manuel Edo

 

 

L'escola de Vistabella a les escaletes del Loreto novembre 2020 Imatge maria José Olària Ibañez

10 xiquetes i 6 xiquets

2 Respostes

La qualitat de la vida rural és innegable, encara que la deficient gestió dels recursos per part de totes les administracions al llarg dels anys ens ha deixat en herència una ruralitat amenaçada de despoblament, i amb ella hem de patir una injusta carència de serveis.

A Vistabella, com a totes les poblacions de l’interior de Castelló, hem tancat un cicle perquè ha desaparegut la manera com gestionàvem el patrimoni els darrers segles, i necessitem trobar alternatives per a que el territori seguisca viu en un nou cicle encetat al segle XXI.

Hem abandonat gran part dels bancals i els nostres masos ja no són unitats productives: ha canviat la gestió de la terra que ara té qualitats estètiques i ambientals. Ha desaparegut una cultura que baratava pataques, però va nàixer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals per a conservar el paisatge. Les brigades forestals i els bombers fan una part de la feina que abans feien les moltes raberes que habitaven el terme. I enmig d’aquesta transició de model social i econòmic segueix viva l’escola rural, com a referent, per a fixar i per a atreure població.

D’un costat l’escola viu gràcies a les famílies que aposten pel món natural i valoren la qualitat educativa que suposa l’atenció personalitzada d’una ràtio baixa, la convivència de diferents edats en la mateixa aula i el dinamisme del treball en l’entorn més pròxim. De l’altre costat cal remarcar que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport va realitzar el 2015 un projecte experimental d’incorporació del nivell educatiu de 2 a 3 anys en els centres d’Infantil i Primària, que va ser legislat en l’Ordre 21/2019 del 30 d’abril, i que ha permès ampliar el número d’alumnat en les poblacions xicotetes com la nostra.

L’escola rural de Vistabella, pot ser hereva de la cosmovisió dels masovers del segle XIX però les ferramentes que necessita per a construir el seu present són molt diferents a les aixades: hui no es pot estar connectat a l’evolució del món sense una eficient línia de fibra òptica, un negoci que no interessa a les empreses perquè a l’interior som pocs consumidors, però que hauria de ser prioritària per a la Generalitat i la Diputació que tant en parlen dels pobles buits, i seria de gran ajuda a les 10 xiquetes i 6 xiquets d’entre dos i dotze anys que mantenen viva l’escola de Vistabella el curs 2020: elles i ells són l’ànima d’una opció que aposta per una educació que a més d’estar arrelada al territori també programa en tallers de robòtica, i són l’única opció que pot reinventar la manera d’habitar Penyagolosa al segle XXI.

1972 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

Què fa un plat de la Cartuja de Sevilla en una trinxera del mas del Collet?

1 Resposta

L’associació ArqueoAntro va començar la seua actuació a Vistabella el passat mes d’agost. Aquest grup d’especialistes en arqueologia i antropologia col·labora en el Centre d’Estudis de Penyagolosa i en el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en la localització, identificació i recuperació de vestigis de la guerra: d’una part fan exhumacions dels cossos dels combatents per a retornar-los a les famílies o per soterrar-los al cementeri en dignitat, i d’una altra els seus estudis permeten elaborar mapes, senyalitzacions i rutes de visita amb finalitats didàctiques, per fomentar la memòria democràtica.

Moment de la troballa en l’excavació d’un tram de trinxera

En una trinxera s’espera trobar objectes metàl·lics, per això es treballa en detectors, però en el primer tram d’una trinxera al mas del Collet van aparèixer restes de ceràmica. I no una ceràmica qualsevol: el segell de la Cartuja de Sevilla, de porcellana china opaca, indica la pertinença a una vaixella molt específica, la de la Fàbrica la Cartuja Pickman-SA.

La Fàbrica de la Cartuja va ser creada per Carlos Pickman i el seu germanastre Benjamín Harris aprofitant un lloguer fruit de la desamortització de Mendizábal i que després van comprar convertint-se en una industria de gran importància. Va ser proveïdora de la Casa Reial a finals del segle XIX i va rebre nombrosos reconeixements pels seus productes de cristalleria i ceràmica. El 1883 va morir Carlos Pickman, en un moment de creixement de l’empresa, i es va optar per mantindre-la com a societat anònima. L’evolució de l’empresa va ser intensa al llarg del segle XX, amb greus problemes en els treballadors i en les diferents polítiques lliurecanvistes o proteccionistes, depenent del govern. El declivi va anar constatant-se per mil motius, com la falta de modernització, la impossibilitat de renovació, l’incendi de 1950 i finalment l’expropiació el 1977.

Els fons documentals de l’empresa es troben conservats a l‘Arxiu Històric Provincial de Sevilla

 

Desconeixem el recorregut d’uns plats de ceràmica fabricats a Sevilla i que van a morir al mas del Collet dins una trinxera republicana que vigila, de cara al Montlleó, com baixa l’enemic des de l’Aragó.

Comprava el Govern plats de ceràmica per a enviar als soldats del front? No arribava aquest material i els soldats confiscaven o demanaven plats dels domicilis particulars? Tenim la certesa que cap soldat va menjar dins la trinxera del mas del Collet després del juny de 1938: els darrers ocupants es van rendir i van ser afusellats allí mateix. Les restes de tres plats de la Cartuja de Sevilla en van ser testimonis.

Reconstrucció dels tres plats. Foto Eloy Ariza

Podeu visualitzar els treballs d’ArqueoAntro este mes d’agost 2020 al web del Centre d’Estudis de Penyagolosa: Primera intervenció d’ArqueoAntro a Vistabella

Gràcies infinites, Lola

1 Resposta

Gràcies Lola Vicente Folch, filla de la tia Eduarda del mas de Clèric i del tio German de la taverna de la placeta del molí.

Per escriure en una llibreta les dades dels familiars i salvar-les per sempre de l’oblit.

Per llegir-nos la vida que s’amaga darrere cada foto.

Pels avantpassats del mas del Tormegal i del mas de Marimon.

Gràcies Lola per entendre que la història del nostre poble és col·lectiva i la fem entre totes.

Per una mantellina blanca al Dau de 1963 i una mantellina negra al Dau de 1969.

Pel teu somriure de ball rodat de juny de 1971, sis mesos abans de casar-te amb Odiló.

Per la il·lusió i l’entusiasme, per regirar caixes i caixetes per a nosaltres.

Perquè ens has regalat temps, i això no té preu.

Gràcies infinites, Lola.

Perquè la teua memòria és ara herència de tot el poble.


EL FONS FAMILIAR LOLA VICENTE FOLCH FORMA PART DEL FONS FOTOGRÀFIC DE L’ARXIU DE VISTABELLA DEL MAESTRAT.

A Lola, in memoriam.

Quina solispassa!

9 Respostes

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

L’estiu de l’Arxiu

Deixa un comentari

Un dels millors moments de la roda de l’any per a treure l’Arxiu al carrer és l’estiu. A Penyagolosa és aixina mateix: la temperatura és magnífica i molta gent volta pel territori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més de 200 persones han festejat el bon temps passejant les samarretes de l’Arxiu de Vistabella del Maestrat pel poble i pel món, poc s’ho imaginava un notari del segle XVII que la seua signatura arribaria a l’Àfrica! i moltíssimes més s’han entretingut al Dau o dins l’església de l’Assumpció en l’exposició fotogràfica “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any“.

Des del 8 de juny fins al 30 d’agost hem pogut mostrar la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan. I en el contacte personal hem ampliat les aportacions al fons fotogràfic. Enguany hem omplit l’estiu de samarretes i de fotos del segle XX.

X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella

Deixa un comentari

El proper dia 17 d’agost, dissabte, es faran a l’edifici de l’Antiga Presó del carrer Jesús les activitats emmarcades dins les X Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat.

El documental que es podrà vore a les 17.00 de la vesprada “La causa contra Franco“ és obra dels directors Dietmar Post i Lucía Palacios, i intenta trobar respostes a per què no s’ha investigat judicialment la dictadura, i per què a l’estat espanyol es contradiu la jurisprudència internacional.

La pel·lícula indaga en diferents arxius per reconstruir els fets, com per exemple el Robert H. Jackson Center de Nova York, que té dipositats els materials dels judicis de Nuremberg,  y l’Arquivo Nacional Torre de Tombo de Lisboa, que té fotografies i premsa sobre la matança ordenada pel general Yagüe a Badajoz, on es van executar 4000 presoners republicans. Cal destacar que el film conté els testimonis de l’exministre falangista José Utrera Molina i de la filla de Yagüe.

Una de les persones entrevistades opina que la connexió del règim franquista en el nazisme queda ben clara, però en canvi el nazisme va ser jutjat. Encara hi ha alguna possibilitat de jutjar una dictadura feixista del segle XX?

26 de juny 5 anys i mig i continuem!

3 Respostes

Ja tenim cinc anys i mig! creixem, tenim interessos, creem i continuem reflexionant com volem continuar sent, i anem de camí cap a la idea de traure els arxius al carrer.

La nostra proposta inicial era que Vistabella fora el material d’arxiu amb l’ajuda dels documents que conserva l’Ajuntament i ara ens trobem que hem avançat cap a d’altres direccions, gràcies a la participació de les famílies creant l’arxiu fotogràfic, celebrant les jornades de memòria històrica, inaugurant el Centre d’Estudis de Penyagolosa o fent samarretes per visibilitzar l’Arxiu de Vistabella i tots els arxius.

En el nostre recorregut volem continuar ensenyant-vos documents que conten històries de Vistabella. Este mes de juny hem estrenat una nova exposició fotogràfica que explica la relació de la gent de Vistabella en Sant Joan de Penyagolosa al llarg de tot el segle XX, a partir de les tres visites que es fan al sant cada any.  “De Vistabella a Sant Joan. Tres provessons a l’any” mostra l’evolució social i els canvis de les formes i les relacions, però també és un senzill ritual ancorat al fons del temps.

Gràcies a les persones que ens llegiu, a les que ens expliqueu històries i a les que ens deixeu fotografies. Gràcies les que ens doneu ànims per continuar.

La calçada romana del mas de l’Hostal

2 Respostes

[La calçada romana del mas de l’Hostal] c.1985 Arxiu de Vistabella. Fons fotogràfic diario Mediterráneo

Ara darrere de l’església de Vistabella hi ha uns banquets per a assentar-se i admirar el paisatge verd del tossal del mas de l’Hostal. Però als anys vuitanta del segle passat unes improvisades pedres feien de cadiretes a la gent major que donava l’esquena al monòton paisatge, absolutament segat per les pastures del bestiar, perquè preferien saludar la gent que passava pel Portalet i comptar els cotxes de la  CV-170.

Darrere la conversa dels nostres veïns a la vora de la carretera s’endevinen les línies paral·leles dels bancals del tossal, i just per baix passen les dos parets que emmarquen l’antic camí ral: carros plens, ramats d’ovelles, rècua de matxos i gent a peu han travessat l’ampla via al llarg dels segles, abans que la carretera li robara tot el protagonisme. Un oblit injust. Perquè eixe tram de camí real ja havia sigut una calçada romana: un tros del ramal de la Via Augusta que connectava la costa -des del tram Benlloc, Cabanes, La Pobla, Borriol- i l’interior pel mas del Pont.

Fa més de dos mil anys que van començar a circular mercaderies, idees i persones per eixa costera avall en direcció al mig del Pla: ens ha quedat el dibuix de les parets de pedra seca i el topònim del mas de l’Hostal. Amb el pes de tanta història tres veïns de Vistabella es fan confidències indiferents al fet que va haver un temps que el pas de davant el mas de l’Hostal ens portava fins a Roma.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les 50 pessetes d’Eva Perón

4 Respostes

La investigadora Queta Ródenas va publicar el 31 de març a Levante: Castelló i Eva Perón, despeses per a una “Dama”, un extens article on detallava el preu dels 50 vestits regionals complets (roba, calcer, joies, complements) que Franco li va regalar a la dona del president argentí quan va vindre en viatge oficial el 1947. Antonio Giner, en el seu article del programa de les festes de Vistabella 2018, ja havia localitzat aquest regal dins les Actes Municipals.

Mentre Espanya estava en plena autarquia econòmica la premsa estrangera va valorar el regal en 4 milions de dòlars. Només el vestit de la província de Castelló va costar 14.050 pessetes i en els documents de l’Arxiu Històric Provincial consta la quantitat que va aportar cada poble; a Vistabella Eva Perón li va costar 50 pessetes.

L’any 1947 hi havia cartilles de racionament per accedir als aliments, funcionava l’estraperlo i la misèria i la fam definien la situació de gran part de la població. Però des del Govern Civil es recaptaven fons pel procediment d’enviar una carta als ajuntaments. Les 50 pessetes destinades a Eva Duarte de Perón, aprovades el 30 d’octubre en una sessió ordinària del Consistori de Vistabella, com a únic punt del dia, no van ser els únics gastos destinats a causes externes que es van pagar aquell any del capítol d’Imprevistos. Ací teniu la llista:

Data de l’Acta Quantitat a pagar Destinataris i Objectiu
10 febrer 50 pessetes Hermandad y Cofradía de Nazarenos del Santo Rosario de Sevilla. Per a la reconstrucció de l’església de la Virgen de la Esperanza de Sevilla
30 maig 700 pessetes Patronato Nacional Anti-Tuberculoso. Per a la construcció sanatori de Castelló
30 juliol 50 pessetes Per a la celebració del IV Congreso de Sanidad Municipal
30 setembre 300 pessetes Per a faenes de reconstrucció a la ciutat de Cadis després de l’explosió del polvorí de l’Armada el 18 d’agost
30 octubre 50 pessetes Aportació per a un vestit regional de regal a Eva Perón en el seu viatge oficial

Acta Municipal 30 d’octubre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de juliol de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Acta Municipal 30 de setembre de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 30 de maig de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

 

Acta Municipal 10 de febrer de 1947. Tom 21. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Un cuartel en el Mas Cremat

1 Resposta

En el año 1947 se instaló un destacamento provisional de la guardia civil en el Mas Cremat, agrupación de masías alejadas de Vistabella unos 14 kms dentro de la Sierra del Boi. La fecha exacta del inicio de la actividad de este grupo de guardias civiles (seguramente un jefe de puesto y cuatro guardias) se desconoce, aunque con toda seguridad fue posterior al 23 de junio, fecha en la que fue asesinado Joaquín Edo Pitarch en el Mas de Sant Bertomeu. Tampoco se conoce la fecha de clausura del destacamento ni los nombres de los guardias allí destinados, sabemos gracias a Ricardo Pardo Camacho del Aula Militar Bermúdez de Castro, que ni en las Guías Generales de Castelló de 1947/48, ni en los escalafones de 1952/53, aparece referencia alguna.

Mas Cremat. 2017. Foto de Antonio Giner

El objetivo de la guardia civil era controlar la actividad guerrillera antifranquista en los aledaños del barranco del río Monlleó, zona estratégica colindante con los términos municipales de Mosqueruela, Vilafranca, Benassal y Culla, y escenario de varias acciones de la Agrupación guerrillera de Levante (A.G.L.) en 1947, todas ellas minuciosamente descritas en los informes de la guardia civil y en varios trabajos de historiadores.

[…] Al anochecer del 31 de marzo (1947) se presentaron ocho guerrilleros en la masía Cremat en el término de Vistabella (Castellón) y bajo amenazas de muerte exigieron a su dueño Juan Vicente Fabregat la entrega de 40.000 ptas, como multa que le imponían por haber denunciado el paso de unos guerrilleros que se dirigían a Francia. Al manifestarles que no tenía el dinero, se llevaron secuestrados a dos de sus hijos, que fueron liberados al día siguiente tras la entrega de 7.500 ptas, aunque le advirtieron que buscase el resto del dinero exigido, pues irían a cobrarlo más adelante […] Los hijos de Juan Vicente eran Juan y Landelino. Proceso a Vicente Galarza “Andrés”, jefe de la AGL, ACGM, Valencia, Sumarísimo 85-V-47, f. 538. Otras fuentes indican que el pago fue de 13.500 ptas, vid. APCE, Madrid, Movimiento Guerrillero, caja 105, carpeta 4-11, f. 73. Informe del 33o Tercio de la G.C.

Aquí hay que añadir que a otro vecino del mas Cremat, Gregorio Celades Edo, también le reclamaron el pago de 6.000 ptas por haber colaborado en la detención de los cuatro huidos, según consta en informe de la guardia civil.

[…] El 31 de mayo a las 11 de la noche se presentaron tres guerrilleros en el mas Cremat del término de Vistabella (Castellón) donde pidieron comida, les ofrecieron huevos y tomaron dos cada uno, pretendieron pagar su importe pero el dueño no quiso. Al marchar, tras haber estado en la masía unos tres cuartos de hora, se llevaron tres camisas usadas y dos pellejos de vino vacíos. Advirtieron al dueño que no diera cuenta de su presencia a la G.C. hasta pasados dos días “pues ellos se enterarían y en caso de hacerlo lo pagarían caro. No hubo atropello alguno, incluso le dieron la mano al despedirse”. Al celebrarse la romería desde Culla a la ermita de San Juan en Peñagolosa el lunes 2 de junio a las 9 de la mañana, pasaron por esta masía. Compuesta la comitiva por el cura de Culla y numerosos feligreses, les salió al paso Juan Vicente Salvador, el masovero del mas Cremat, y les dijo “que anduviesen con cuidado pues por allí habían estado los bandoleros”. Transcurridas las 48 horas que habían ordenado los guerrilleros, el martes día 3, a las dos de la madrugada, Alejandro Albert Monferrer, el dueño de la masía, y Juan Vicente Salvador, su mediero, subieron a Vistabella y se presentaron en la casa cuartel donde dieron cuenta. […]
Escrito fechado en Castellón el 7 de junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

[…] El 23 de junio en Vistabella (Castellón) una partida de seis guerrilleros asesinaron al ermitaño de la ermita de San Bartolomé, posiblemente por haberles delatado. Sobre las nueve y media de la noche cuando se hallaba sentado en un muro inmediato a la ermita su ermitaño Joaquín Edo Pitarch, de 55 años, vecino de Vistabella, acompañado de Manuela, su hija de 6 años, se les presentaron seis guerrilleros, que se dirigieron hacia éste. En ese momento acudió también su otra hija, Adelina, de 20 años, que regresaba con el ganado y vio mientras lo encerraba en el corral como hablaron con su padre y le preguntaban si tenía armas. Le ayudaron los guerrilleros a encerrar los animales y le indicaron que se diera prisa. Una vez terminaron le ordenaron que entrara en la casa junto con su hermana pequeña, y una vez dentro les cerraron la puerta. Los guerrilleros al momento efectuaron seis disparos sobre el vientre del infortunado, dándose a la fuga a continuación. Al oír quejarse al padre, la hija y su esposa salieron de la casa a los diez minutos, y le encontraron malherido, falleció media hora después. Este asesinato causó extrañeza pues el ermitaño mantenía gran simpatía con todos los masoveros. Se achacó esta venganza posiblemente a que en el año 1940 cuatro huidos que pretendían pasar a Francia fueron detenidos por fuerzas del puesto de Vistabella, al recibir una confidencia del dueño del mas Cremat y posiblemente creyeran que el ermitaño también hubiera sido partícipe de esta denuncia, pues había una gran relación y amistad entre ambos. […]
Escrito fechado en Castellón el 28 d junio de 1947 del gobernador civil de la provincia al ministro de la Gobernación y al director general de Seguridad, AHP, Castellón, Gobierno Civil, caja 11.245.

Las anteriores reseñas están publicadas en el libro de SANCHÍS ALONSO, José Ramón. “Maquis: Una historia falseada. La Agrupación Guerrillera de Levante : desde los orígenes hasta 1947”. Zaragoza. 2007. Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Dirección General de Patrimonio Cultural, Gobierno de Aragón y Asociación Pozos de Caudé (Teruel) 2 vols. pp. 816, 817 y 822.

Los motivos de la ejecución de Joaquín Edo, del secuestro de Juan y Landelino, y de la extorsión a Gregorio Celades recogidos en los informes de la guardia civil, aunque ciertos, son  incompletos. Basándonos en dichos informes, en otros existentes en los archivos del P.C.E. y en los testimonios coincidentes de varios vecinos, podemos aclarar un poco esta historia. Por otra parte todos coinciden también en que la detención de los huidos de la coveta del Soero, se produjo en 1939 y no en 1940 como indica la guardia civil, y es muy probable que fuera así ya que existe una entrada en el libro de actas municipales de 1939 en la que figura el coste de la manutención de varios forasteros detenidos en los calabozos de Vistabella.

17-9-1939 […] Aprobar y pagar los gastos realizados por la manutención de varios detenidos forasteros durante cinco días que importa la cantidad de 114’50 ptas. y que dicha cantidad se pague del capítulo de imprevistos. […] Actas municipales, AMV tomo 20.

Pepito de Mosqueruela. Archivo provincial de Teruel. Imagen cedida por Raül González Devís, autor de “Maquis i masovers”

En resumen se puede afirmar que estas acciones del grupo guerrillero de José Vicente Zafón “Pepito de Mosqueruela”, fueron consecuencia de la denuncia ante la guardia civil que ocasionó la detención y posterior fusilamiento de los huidos, después de ser sometidos a interrogatorios durante varios días. Los detenidos eran cuatro soldados republicanos fugitivos que intentaban llegar a Francia después de finalizar la guerra en 1939, y estuvieron varios días esperando la recuperación de uno de ellos que viajaba herido.
Juan Vicente Fabregat después de que pasaran por su masía pidiendo comida, les denunció en el cuartelillo de Vistabella y preparó con la guardia civil un plan para capturarles con la ayuda de otros vecinos armados, entre ellos Joaquín Edo Pitarch. Con engaños les convencieron de ir por la noche a cenar al Mas Cremat, allí el grupo de vecinos consiguió reducirlos y atarlos y mandaron aviso a Vistabella.

Después de varios días, cuando fueron sacados del calabozo y trasladados, los detenidos presentaban un estado físico lamentable y fueron obligados a subir a un camión atados entre ellos mientras eran golpeados con un vergajo.

Posteriormente a estas detenciones el jefe de puesto de la guardia civil de Vistabella, el cabo Juan Bezares García, fue ascendido de grado, y el vecino del Mas Cremat y colaborador de la guardia civil, Manuel Vicente Barreda, ingresó en el cuerpo siendo trasladado a Benicassim para protegerle de posibles represalias. También se creó un “Somatén” en el que participaron varios vecinos de masías de la zona adictos al Régimen. El destacamento del Mas Cremat duró pocos años, sabemos que en 1952 ya no existía, ya que en los informes de la guardia civil no figura entre las fuerzas que participaron en la redada organizada para capturar al guerrillero Isaías Jiménez Utrillas “Maquinista” que finalmente fue encontrado asesinado en una balsa próxima al Mas de Monsó.

Como dato complementario hay que añadir que algunos vecinos eran obligados a llevar suministros al destacamento desde Vistabella, se les encargaba un trabajo al cual no podían negarse y por el que no se cobraba. Eduardo Safont recuerda que tendría unos 19 años cuando transportó con su macho la comida que los guardias recibían del economato de la guardia civil.

Les dones dels hòmens

2 Respostes

Foto CARMEN de Cabanes [Les dones del Cor de Jesús] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

Foto CARMEN de Cabanes [Els hòmens de les dones de la festa] c.1973 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Clotilde Tena Edo

 

El Codi Civil espanyol, vigent des de 1889, deia en l’article 52: «El matrimoni es dissol per la mort d’un dels cònjuges», per això quan la República va redactar la Constitució de 1931 en el seu article 43 defensava: “El matrimoni es fonamenta en la igualtat de drets per tots dos sexes, i es podrà dissoldre per mutu consens o a petició de qualsevol dels cònjuges”

El franquisme va enterrar la Constitució del 31, els drets d’igualtat dels sexes i el divorci. I va fomentar el paper secundari de les dones, el matrimoni com a opció correcta de vida i la maternitat com a realització màxima de les aspiracions femenines. Els delictes d’adulteri s’aplicaven només a la dona, l’home tenia autoritat de representació sobre la seua dona, i les dones fadrines estaven tutelades pel pare, o bé pel germà. L’objectiu: crear dones subordinades, dòcils, obedients i catòliques. Bones esposes que cuidaren la casa, els vells, els malalts i els fills. Sense cobrar. I sense dret a divorciar-se en cas de necessitat.

L’ajuda de l’Església va ser fonamental per a tindre-les controlades. Per això s’organitzaven celebracions on les dones eren protagonistes uns dies: a Vistabella la festa de les dones del Cor de Jesús es resumia en missa, dinar i ball rodat.

A la mort de Franco la Constitució de 1978  va fer un reconeixement formal de tots els ciutadans davant la llei, però eixa igualtat no és real per a les dones. Fins el 1981 no es va modificar el Codi Civil per permetre la separació matrimonial i el divorci fins aleshores prohibit. La resistència a deixar de tindre les dones nugades ha arribat al segle XXI, per a la societat patriarcal les dones sempre han de ser d’algú.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

IN MEMORIAM. Epifanio Pitarch Gascó (1899-1947)

2 Respostes

En palabras del historiador Salvador Fdez. Cava, la memoria histórica es como una lluvia fina y persistente que poco a poco va calando. La recuperación de la memoria de quienes lucharon contra el fascismo y padecieron la brutal represión de la dictadura es una tarea necesaria y obligada por decencia democrática.

Epifanio Pitarch Gascó desapareció en manos de la guardia civil después de ser detenido en Vistabella en 1947, acusado de colaborar con el movimiento guerrillero antifranquista. Estos son datos ya conocidos, pero gracias a algunos testimonios y a las investigaciones realizadas durante estos últimos años en diferentes archivos, y sobre todo a la persistencia de la familia en esclarecer y recuperar la memoria de Epifanio, han salido a la luz nuevas informaciones que permiten ir reconstruyendo su biografía.

Nació en el Mas de Pessetes de Vistabella, cambiando varias veces de residencia dentro del término municipal de Puertomingalvo (Teruel), en la masía de Las Simonas y masía de Griva. Ya casado con Francisca Tena Gascó volvieron a Vistabella en 1935 donde fijaron su residencia definitiva, y trabajó de carpintero en su taller del carrer Sense Cap donde recibió algunos encargos del ayuntamiento.

Pagos: […] a Epifanio Pitarch, carpintero, 37,10 ptas. por jornales y materiales para la construcción de una puerta para el cuartel de la guardia civil. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 1-12-1935)

Pagos: […] a Epifanio Pitarch 17.50 ptas. por pago de los objetos detallados en el recibo adjunto, empleados en la Escuela de Niños. […] (Libros de Actas Municipales. Tomo 18. 15-3-1936)

Poco antes de la entrada en Vistabella de las tropas de García Valiño el 3 de junio de 1938, viajó a Socuéllamos (Ciudad Real) junto a otros vecinos, allí estuvo trabajando algunos meses hasta que regresó a su domicilio al ser llamado a quintas por segunda vez. (Testimonio oral)

El 10 de febrero de 1941 fue detenido en Vistabella y conducido al Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores n.º 63, 3ª compañía, de Valencia, donde permaneció ingresado hasta el 6 de septiembre del mismo año. (Archivo militar de Guadalajara).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hay que destacar que Epifanio anteriormente ya había realizado el servicio militar con el reemplazo de 1920, que su quinta fue llamada a filas y participó en la guerra, y que tuvo que volver a hacer el servicio militar en 1939. Los motivos de su detención e internamiento no constan en la documentación del BDST, tal vez el estudio de la documentación de Falange de Vistabella, que tenemos pendiente de verificar, pueda aportarnos algún informe o denuncia que expliquen su detención.

Ahora sabemos gracias a otro testimonio que después de su detención en 1947, fue trasladado a la cárcel de Lucena del Cid donde fue visitado por su esposa Francisca; Raül González Devís (GRMHC) buscó sin éxito su partida de defunción en el Registro Civil de ese ayuntamiento, por lo que es de suponer que su “desaparición” se pudo producir durante el traslado desde Lucena a la cárcel de Castellón.

Ver el artículo de J. L. Porcar en este mismo blog: “Epifanio, la memòria recuperada, a la recerca de la veritat” y la carta de Eva Pitarch, su nieta, reproducida a continuación.

Masovers de pedra seca

6 Respostes

[Masovers de pedra seca] c.1958 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduarda Traver Moliner

El nostre territori ocupa lloc destacat aquest mes a la premsa: l’Administració ha comprat una part de Penyagolosa i la muntanya ara és un poc més pública, per tant i en teoria més de tots.

A la pràctica el temps dirà si una decisió i un esforç d’aquesta magnitud ens ajudaran en positiu a sobreviure, que és la nostra lluita.

Som descendents d’un poble de masovers de pedra seca escampats en un ample territori, molts dels quals ni eren propietaris de la terra que treballaven ni del mas que habitaven. Però pasturaven ovelles que netejaven els pinars i els marges, mantenien oberts tots els camins i tornaven les solsides dels bancals. Eren vigilants del nostre magnífic paisatge i ningú no els ho va agrair mai.

No reivindiquem les seues injustes i dures condicions de vida, però els fem memòria i homenatge pel seu respecte de la natura i els animals, per la seua solidaritat entre els clans familiars i per la seua cultura sense lletres.

Els volem recordar perquè han desaparegut, i nosaltres hem heretat la muntanya famosa, el paisatge i les pedres. I encara no sabem si resistirem perquè cada dia en som menys, i no estem fets de pedra seca com ells.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

_____________________________________

Intervenció sobre el contingut d’aquest article en el programa de ràdio “A vivir que son dos días. Castelló” de la cadena SER, conduït per la periodista Maria Molina i emès el dia 20 de gener de 2019 :

Desitjos per al 2019

Deixa un comentari

El pla de Vistabella vist des de la costera cap al Mas del Surdo, 2013. Fons familiar Sílvia Olaria Ibáñez

Estimats Reixos d’Orient:

Com cada any vos escrivim una carta de desitjos, volem que ens porteu alguns regals per al 2019. Ens hem portat bé, no hem sigut massa rebels i hem treballat amb il·lusió.

Ens teniu que portar una nova plataforma virtual per a l’arxiu fotogràfic. La que teníem ha sigut inhabilitada i ara mateix no es poden visualitzar les nostres magnífiques exposicions fotogràfiques. Tant la plataforma com l’ajuda tècnica costen diners.

Necessitem donar una espenta al projecte del Centre d’Estudis de Penyagolosa, hem d’implicar més gent interessada pel territori. Organitzar jornades d’intercanvi d’interessos i continguts suposa proporcionar incentius i cal finançament.

Volem tirar endavant l’exposició sobre l’escola rural de Vistabella, perquè ara mateix la defensa de les escoles és el puntal de la lluita contra el despoblament als pobles de l’interior. I per fer visible la història de l’escola també cal pressupost.

Esperem que els nostres desitjos puguen fer-se realitat, i mentrestant seguirem treballant i contemplant la immensitat del Pla de Vistabella i els seus colors canviants al llarg dels propers 12 mesos.

La caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora

Deixa un comentari

[Rècua de mules de transport de fusta al Dau] c.1900 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena

La fusta ha tingut un gran valor econòmic al llarg del temps i els pinars del territori de Penyagolosa n’han sigut proveïdors sempre. La duresa de la feina dels peladors i arrastradors de pins es va conservar fins tot el segle XX, però aleshores el transport ja es feia en camions per carreteres. En canvi en els segles anteriors calia afegir més dificultats: la precarietat dels camins de terra i el desplaçament a peu dirigint carros de mules i cavalls.

Sabíem per un document de la caixa 157 de l’arxiu de Llucena que el 25 de juny de 1813, en plena guerra del francès, es demanaven fusters per a fer llits i gent per a fer llenya, perquè la fusta ja estava al costat de l’Hospital de campanya instal·lat a Sant Joan.

Però ara hem descobert que ja l’1 de gener de 1734 quatre serradors i un llaurador de Vistabella, que no sabien ni llegir ni escriure, van tindre un contracte per a “serrar i  transportar durant un any 120 taules de fusta al mes per a bastir caixes per a transportar l’obra” de la Real Fábrica de Loza de l’Alcora, del Comte d’Aranda. El document, on costen els noms i cognoms dels treballadors, i les condicions de la seua feina, es conserva a la caixa 16 de l’arxiu de l’Alcora, i ha sigut localitzat i estudiat per Josep-Miquel Ribés Pallarés.

DESCARREGAR PDF: Un document de l’Arxiu de Protocols Notarials de l’Alcora referent a Vistabella

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Charla del brigadista internacional Josep Almudéver

1 Resposta

Imatge José Jordán

Dentro del programa de las IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat se ha podido incluir a última hora una charla de JOSEP ALMUDÉVER MATEU, de 99 años, uno de los dos últimos brigadistas internacionales vivos.

Aprovechando su estancia temporal en Alcàsser, se ha ofrecido a participar en las Jornadas y, aunque el programa ya estaba cerrado, hemos ajustado su intervención para el domingo día 12 a las 17.30. La salida prevista para el día 12 a las trincheras de la Serra de la Batalla se mantiene, pero durará sólo medio día volviendo al pueblo para comer.

Josep Almudéver nació en Marsella, a los 17 años falsificó su documentación para poder ingresar en el Ejército Popular de la República Española. Fue herido en el frente por un obús y evacuado a Valencia. Se alistó en las Brigadas internacionales, aprovechando su doble nacionalidad francesa y española. Pasó por los campos de concentración de Los Almendros y Albatera, por las cárceles de Porta Coeli, la Modelo y Aranjuez y al salir se exilió a Francia. Entre 1945 y 1947 actuó como enlace y punto de apoyo de la guerrilla antifranquista en Alcàsser, Picassent, Silla… En la actualidad vive cerca de Toulouse y viaja todos los años a España el 14 de abril, acompañado del historiador Toni Simó, para dar ciclos de conferencias en institutos, asociaciones, partidos… La Generalitat Valenciana le otorgó el galardón de Embajador en 2016. Es un ejemplo de compromiso inquebrantable, y un testimonio viviente que tendremos la suerte y el honor de compartir el próximo día 12 en Vistabella del Maestrat.

Foto de Josep Aguado, Marina Fuertes i Carles Sánchez

IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella

Deixa un comentari

Los días 11, 12 i 18 de agosto se celebraran la IX Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella del Maestrat.

La Batalla de Levante, de la que este año se cumple el 80 aniversario, y la guerrilla antifranquista serán los temas principales que se tratarán en las jornadas de este año; además se presentará el primer mapa de fosas de la provincia de Castelló, y haremos dos recorridos, uno urbano explicando algunos episodios de la II República y la guerra civil, y otro visitando las trincheras de la Serra de la Batalla.

Os esperamos. Salud y memoria.

Festejos taurinos durante la II República. El Niño de la Estrella

6 Respostes

El origen del movimiento contra los espectáculos taurinos no es reciente, ya durante la II República algunos sectores del Movimiento Anarquista a través de la prensa confederal intentaban concienciar a las clases populares contra esta anacrónica aberración. El Gobierno republicano también intentó acabar con este tipo de espectáculos promulgando una Orden en 1931, justificada con muy buen criterio, por motivos de humanidad y porque […] “el Gobierno de la República tiene que cumplir una misión de Cultura” […] Se prohibía así la celebración de corridas de toros y se autorizaba a los gobernadores civiles a destituir a los alcaldes en cuyas poblaciones se realizaran. Sin embargo, al constatar que esta Ley se incumplía reiteradamente, se promulgó una nueva disposición en enero de 1932 que […] permitiría celebrar corridas de toros y novillos en plazas provisionales, siempre que la lidia corriese a cargo de toreros profesionales, prohibiendo “en absoluto que se corran toros y vaquillas ensogadas o en libertad por las calles y plazas de las poblaciones” […]

En 1932 el Ayuntamiento de Vistabella comunicó al Gobernador Civil la celebración de una corrida de becerros en la que, para cumplir con las disposiciones vigentes, contrataron a Silvino Rodriguez, nombre con el que el Niño de la Estrella debutó en 1928.

422/14-11-32. Castellón-Gobernador Civil.
[…] Participando que entre 3 y 4 de la tarde de hoy ha sido llevado al matadero un becerro y antes de entrarle a dicho establecimiento ha sido capeado y muerto a estoque, que eso era costumbre antigua y el caso de hoy ha sido una repetición de aquellos hechos, no obstante esta Alcaldía lo pone en conocimiento de dicha Autoridad por considerarlo no es una infracción a las disposiciones vigentes, y que no ha habido el menor incidente que lamentar. […]

El día 18 Gobernador Civil preguntó al Ayuntamiento por los autores de la capea y ese mismo día le respondieron:
[…] los autores de la capea que tuvo lugar el día 14 del corriente fueron D. Francisco Gil Solsona, D. Ignacio P. Gomis Alonso, auxiliados por el novillero Silvino Rodriguez (a) Niño de la Estrella, natural de la aldea de La Estrella del municipio de Mosqueruela (Teruel) auxiliado por un compañero y un hijo del vecino de Villafranca del Cid, Julio Monfort. […]

La Estrella. Término municipal de Mosqueruela (Teruel) Vista desde el término municipal de Vistabella del Maestrat

Entre 1932 y 1935 se continuaron realizando corridas de becerros. El Reglamento de Policía y Espectáculos Públicos de 1935 reiteraba la prohibición de correr toros y novillos por las calles, por lo que es de suponer que durante todo este periodo no se corrieron toros embolados en las fiestas de Vistabella.

En 1935 el Niño de la Estrella volvió a torear en Vistabella.

[…] También, en el año 1935, se desplazó a Vistabella en donde toreó otro astado en la Placeta del Matadero (sic), al prohibírselo en su pueblo […]  (Monferrer Guardiola, 2010, p.146, nota 169.) […] Cuenta L. Portillo, “un vecino de Vistabella, que era conocido por “Paco” [Gil Solsona], el de la lotería [así conocido porque le tocó la lotería] y que ejercía como practicante [y barbero] en dicho pueblo, recibió un regalo del Niño de la Estrella consistente en una alfombra, que mi mujer, cuando aún era una niña, bordó en ella la siguiente inscripción: “Recuerdo del Niño de la Estrella” cf. Portillo, 1985a. Este texto lo reproduce Navarro, 2003, p. 133 […]

El Niño de La Estrella.

Silvino Zafón Colomer nació el 12-09-1908 en La Estrella (Mosqueruela), en una familia de 5 hermanos hijos de Ramón Zafón y Petronila Colomer. A los 8 años empezó a trabajar de pastor hasta que cumplió los 12 y viajó a Barcelona para trabajar en el negocio de un familiar.

Debutó en público en Vinarós el 01-09-1928 con el nombre artístico de Silvino Rodriguez, y ese mismo año se trasladó a Francia donde participó en 14 festejos taurinos en la región del Midí. En 1930 volvió a España y debutó en Madrid el 28 de junio.

El Liberal (Madrid. 1879). 7/8/1928

En el otoño de 1936 después de comenzar la guerra, hubo un éxodo de toreros famosos a zonas controladas por los golpistas, pero el Niño de La Estrella, fuertemente comprometido con su ideología izquierdista, permaneció en zona republicana y participó en una corrida en Barcelona a beneficio de las Milicias Antifascistas. A finales de 1937 se incorporó a la 96ª Brigada Mixta del Ejército Popular (“Brigada de los Toreros”), donde se alistaron los toreros de izquierdas a través de la Asociación de Matadores de Toros y Novillos de cuya junta directiva formó parte. El Niño de La Estrella fue comisario político y peleó en el frente de Teruel.

Después de la guerra, con el pretexto de que había tenido una escopeta en el año 1930, fue encarcelado unos días en la cárcel de Mosqueruela y después en la de Torrero (Zaragoza), después de esto su situación se hizo muy difícil permaneciendo inactivo entre 1943 y 1947, su última actuación en Castellón fue en 1941 en una novillada de las fiestas de La Magdalena.

En 1945, en un amplio operativo organizado por la Guardia Civil para acabar con el grupo guerrillero de José Ramia Ciprés (“Petrol”), fueron detenidas 14 personas de varios pueblos de Teruel y Castellón acusados de encubrir o colaborar con la guerrilla. El 13 de junio la Guardia Civil de Villafranca al mando del Capitán Eustasio Llorente Sáinz, se presentó en La Estrella con Juan Pallarés Márquez, miembro del grupo de Petrol detenido en Monroyo el 31 de mayo, este declaró que Silvino Zafón había actuado como enlace mientras los guerrilleros permanecieron escondidos durante 30 días en una cueva próxima a La Estrella para burlar el cerco de la Guardia Civil. La acusación de Juan Pallarés ocasionó la detención de Silvino y de su hermano Demetrio, ambos fueron conducidos a la Prisión Provincial de Castellón, después a la de Teruel y finalmente ingresaron en la de Zaragoza donde Silvino permaneció hasta el 24 de noviembre de ese mismo año. Ambos hermanos fueron puestos en libertad condicional por falta de pruebas, sin embargo otros vecinos de La Estrella no tuvieron la misma suerte; el matrimonio formado por Saturnino Colomer Lázaro y Felipa Pallarés Vicente fue detenido el 21 de abril en su domicilio en la masía de La Clotada (Mosqueruela), y trasladado a La Estrella donde Saturnino recibió una brutal paliza a manos de la Guardia Civil de la que fue testigo el vecino Julio Peris Salvador. Saturnino,  condenado a muerte, fue ejecutado en la Prisión de Zaragoza a las 6.30 horas del 4 de octubre de 1947, junto a Jesús Borrás Salavert y José M.ª Alarcón Flores acusados de pertenecer a  la partida de “Petrol”. Felipa fue condenada a 12 años y un día de los que cumplió 8 años volviendo posteriormente a residir en La Estrella.

Después de pasar por la cárcel, Silvino Zafón tuvo una vuelta fugaz a los ruedos, su última actuación fue en 1948, el mismo año que marchó a Francia (Arlés) donde continuó por un tiempo con su profesión. El 14-03-1963, a los 54 años falleció en un accidente de tráfico.

FUENTES:

– Fortanet, X.  Silvino Zafón Colomer “Niño de la Estrella”. Último torero republicano. Programa Fiestas Patronales Virgen de la Estrella. Mosqueruela. 1986.

–“La Brigada de los Toreros” entrevista a Javier Pérez Gómez. El sueño igualitario/Cuadernos Cazabaret n.º 21, 23 de noviembre de 2005. http:/www.elmasino.com/cazabaret/esi/21

– Portillo de Ibarlucea, L. “Un famoso torero del Maestrazgo. El Niño de la Estrella”. Diario de Teruel. Fiestas del Ángel. 16 junio 1985a, s.p.  (Ref. A Vistabella)

– MONFERRER GUARDIOLA, Rafael. El Niño de la Estrella. Publicaciones de l’Ajuntament de Vilafranca, nº 2. 2010. Nota de prensa:   http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/espectaculos/biografia-el-nino-estrella-rescata-arte-toreo_609122.html

– Entrevista con Julio Peris Salvador el 25-7-2015.

– Registro de correspondencia del Ayuntamiento de Vistabella 1932-1935.

– Procedimiento Sumarísimo Ordinario 351-45.

 

Complim quatre anys

1 Resposta

Avui celebrem que continuem en el projecte de recuperació de l’Arxiu Municipal de Vistabella.  Que el comboi i les ganes ens han donat energia per a construir un arxiu fotogràfic de les famílies del poble que creix i ens descobreix aspectes de qui som amagats en les caixetes i els àlbums.

Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.

Per molts anys i en complirem molts més!

Gràcies!

9 de juny. Dia Internacional dels Arxius: inaugurem l’exposició virtual “Escola”

4 Respostes

El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi i del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura, sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio Gonell Porcar: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba, li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.

La caixa 157 de l’arxiu de Llucena

1 Resposta

Dins la caixa 157 de l’Arxiu de Llucena es conserva aquesta carta manuscrita datada a Sant Joan el 1813.  El director de l’Hospital Militar de Husares y Tiradores de Tupper demana a l’alcalde de Llucena fusters per a fer llits per als soldats i persones que fagen llenya per al foc.

Recordeu que Vistabella, durant la guerra del francès, era un centre de la guerrilla antinapoleònica a les ordres d’Asensi Nebot, conegut amb el sobrenom d'”El Frare”: nascut a Nules el 1779 va eixir d’un convent de Vila Real per a incorporar-se a la lluita contra la invasió dels francesos.

Joaquim Escrig, de l’Associació cultural Llucena, va localitzar aquesta carta el febrer de 2017 i ens la va enviar amb una nota d’aclariment “[…] durant els anys de l’ocupació napoleònica (a Vistabella) tenien de tot, inclòs un hospital militar què enviava comunicacions als pobles dels voltants per a que li enviaren subministraments i diners per a cobrir les seues necessitats. Estos guerrillers s’anomenaven “Tiradores de Tupper” com es veu al document, en honor del cònsol anglés d’Alacant què va contribuir econòmicament a la seua organització”

Si l’Hospital estava instal·lat a Sant Joan devia generar molta documentació i correspondència, que ha desaparegut o que encara no hem trobat. Ara ja tenim un testimoni dins la caixa 157.

Transcripció del document:

“Sr. Alcalde de Lucena: la suma necesidad en que están los enfermos no da lugar a dilaciones, estos miserables que perdieron la salud y algunos están perdiendo la vida en este hospital, son acreedores nuestros sacrificios; tengo una porción de estos en tierra y el lujo séalo sin más que un jergón en toda su cama, cuando debían tener por su situación y justicia las que descansan muchos de los españoles que están tranquilos en sus casas: por lo que mañana deberán personarse en este hospital todos los carpinteros para hacer camas, yo estoy certificado del número de carpinteros hay en esa. Así mismo el domingo inmediato 27 deberán venir cincuenta caballerías con seguros y cundas para cortar leña para la cocina de este hospital proviniendo dos forrajeros vengan provistos para comer ellos y caballerías, pues saldrán el domingo 27 por la mañana y se regresarán el lunes 28 por la tarde.

El soldado conductor va con orden expreso de llevarse a Vd. a este hospital faltando a enviar los carpinteros, sin embargo tengo formado un buen concepto de Vd. Y me hace pensar de inmediato cumplimiento a uno y otro.

San Juan 25 junio 1813

 P.D. Los carpinteros tendrán diariamente las raciones de pan, carne, y vino que le suministrará este hospital.

El director”

La meitat de l’escola

1 Resposta

La Ley General de Educación (LGE) de 1970, coneguda com a Ley 14/1970, de 4 d’agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa i publicada al BOE el 6 d’agost, va significar la generalització de l’escolaritat des del 6 fins el 14 anys, però va aplicar a les escoles rurals una greu política de concentració escolar: agrupava tot l’alumnat de la segona etapa de l’Educació General Bàsica dels pobles més xicotets en un únic poble.  La llei defensava la supressió de les escoles unitàries, la concentració i la graduació escolar. Es van crear més places d’escuelas-hogar -que s’havien començat el 1962-, i es van inventar la comarca escolar.

L’objectiu era elevar la qualitat de l’educació i millorar les oportunitats  per a l’alumnat de les zones rurals. Això era la teoria. La motivació econòmica amagada darrere era reduir la població rural i augmentar la mà d’obra per a la indústria, la construcció i els serveis a les zones urbanes. No necessitaven tants agricultors.

Les lleis escrites sobre el paper s’han d’aplicar i tenen conseqüències. L’alumnat de més d’onze anys de Vistabella marxava dilluns a Llucena i tornava divendres. El temps va demostrar que buidar l’escola a la meitat no era una solució adequada, perquè és ben sabut que el tancament d’una escola és la mort d’un poble: emportar-se mitja escola és desangrar-lo lentament.

La tristesa de la separació familiar, els 57 quilòmetres de viatge entre Vistabella i Llucena, el fred, desarrelar les xiquetes i els xiquets del seu entorn, i un aparatós accident de l’autobús escolar serien una part de la llista dels greuges que l’escola de Vistabella va patir en el seu trajecte de supervivència.

[La meitat de l’escola] 1972. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Primer mapa de fosas: 7 en Vistabella

1 Resposta

El pasado 6 de febrero se presentó en la Casa dels Caragols de Castellón el primer mapa de fosas de la provincia de Castellón, y en el mismo se han catalogado 7 fosas existentes en el término municipal de Vistabella del Maestrat, ubicadas en diferentes localizaciones geográficas:

1. Cementerio municipal

2. Mas del Collet

3. Mas de Marimon

4. Mas dels Arcs.

También tenemos localizadas las dos del Mas del Garcío. Y sabemos de la existencia de más enterramientos en nuestro municipio, como por ejemplo en la Serra de la Batalla, en el Pla Amunt, o los aledaños del cementerio, aunque faltan por localizar los lugares exactos.

El objectivo de este programa se debe a que la […] recuperació dels restes de les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, tant militars com població civil i dels repressaliats del franquisme, suposa una acció terapèutica per a les famílies i un exemple pedagògic de convivència i de qualitat  democràtica per a la nostra societat, amb tot el que comporta com a referent de respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals. […]

La publicación ha sido posible gracias a la colaboración del Grup per la Recerca de la Memòria Histórica de Castelló y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia, ambos con cerca de quince años de trayectoria, y de la Asociación Científica ArqueoAntro, un equipo técnico especializado en Arqueología y Antropología Forense. Los tres grupos participantes trabajan para […]  transmetre a la societat que tancar el dol mitjançant l’homenatge i el record és una necessitat ritual de la nostra cultura, una forma de sensibilitzar a la ciudatania davant el terror, la mort i l’oblit, davant el nostre recent passat silenciat. […]

Agradeceremos toda información relativa a los posibles enterramientos en Vistabella para poder incorporarlos al Mapa de fosas.

Ramón Robres Monferrer. Guerrillero en el Valle de Arán

1 Resposta

Ramón Robres Monferrer fue uno de los vecinos de Vistabella que no se conformaron con la derrota de la II República, y decidieron seguir luchando contra el régimen de terror impuesto por Franco y sus generales. Nació el 28 de febrero de 1906, hijo de José Aurelio Robres Centelles y Eliodora Monferrer Clérig, molineros del molí Més Alt.

Registre de naixement de Ramón Valero Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 Eran diez hermanos; uno de ellos, José, nacido el 7 de septiembre de 1903, fue deportado al campo de exterminio de Mauthausen en 1941,  ya publicamos su historia en otro artículo de este mismo blog: “De Vistabella a Mathausen“.  Patrocinio, otra hermana nacida el 18 de marzo de 1901, aunque de ideología derechista, fue encausada en 1940 por “injurias a la autoridad” (Sumario 130-C-41); se salvó de ingresar en prisión por los avales de los hermanos Odón y Ramón Salvador Monferrer.

Ramón figura, en su ficha de ingreso en el Ejército,  como “analfabeto, ojos azules, talla 1,63, residente en Vistabella calle Cárcel”. Encontramos otra referencia  en una relación de vecinos y vecinas de Vistabella encarcelados en la prisión de Burriana al finalizar la guerra por supuestas responsabilidades políticas, en ella se le menciona como “ausente en zona no liberada”. Aparece también en otro documento del Juzgado de Vistabella del 23 de enero de 1941 donde figura como “desaparecido”.

Sabemos que Ramón fue miliciano y seguramente militó en la CNT, se le acusó de participar en el asesinato del cura de Vistabella Manuel Tenesa, aunque esta acusación quedó desmentida por el testimonio que hizo de los hechos el enterrador Ramón Alcón.

Su nombre también aparece en una relación de guerrilleros en la que se indica: […] Vivía en Vistabella (Castellón). 23 sector, campamento de la Sénia. […] (Sánchez Cervelló, J. 2006, p.487). Su permanencia en la A.G.L. debió ser muy corta ya que en 2016 Raúl González Devis, investigando en los archivos del PCE, encontró su nombre en una relación de guerrilleros heridos e ingresados en el Hospital Varsovia de Toulouse procedentes de la Operación Reconquista en 1944. Este documento figura como anexo del libro de Dolores Vilar-Basanta “L’Hôpital Varsovie 1944-1950”, publicado en 1997 por la Universidad de Toulouse.

OPERACIÓN RECONQUISTA DE ESPAÑA

La operación Reconquista se planificó en el verano de 1944 después de que los nazis abandonaran el Midí francés tras sus primeras derrotas. Estaba promovida por la Unión Nacional de España (UNE), formada por elementos del ejército republicano que lucharon contra los nazis en suelo francés, y fue dirigida por Jesús Monzón Reparaz miembro de la dirección del PCE. La finalidad era establecer una cabeza de puente dentro de territorio español y formar un gobierno provisional que, con la ayuda de los aliados y de un levantamiento popular en el país, acabara con el régimen de Franco.

Los primeros movimientos se iniciaron a finales de agosto con el paso por la frontera de grupos de reconocimiento. Durante los meses de septiembre y octubre cruzaron varias columnas de guerrilleros para atacar objetivos y confundir al enemigo sobre el lugar por donde se iba a realizar la invasión. El 3 de octubre entró una brigada por Roncesvalles, el 5 por el valle del Roncal; a mediados de ese mes se produjeron infiltraciones por el País Vasco de las brigadas 10, 27 y 35 de la 102 División, y finalmente el día 19 la 102 División realizó ataques por toda la frontera mientras la 204 División penetraba en el valle de Arán con 112 brigadas de entre 300 y 400 hombres dirigidos por Vicente López Tovar.

Canejan, a la Val d’Aran (Lleida). Foto d’Antonio Giner, octubre 2017

La Brigada 551 de la que formaba parte Ramon Robres Monferrer pasó la frontera por el puerto de Era Roqueta dividiéndose después en tres columnas; una ocupó los pueblos de Canejan y Bausen, otra Les y Porcingles y la tercera, cruzando por los pasos de Estiuera y Cuma llegó hasta Bosost. Frente a ellos se encontraron a varias decenas de miles de efectivos (entre 30.000 y 60.000 según qué fuentes consultemos), de las fuerzas gubernamentales que Franco había ido movilizando al conocer la inminencia de la invasión; estaban formados principalmente por militares de reemplazo y en menor número por guardias civiles y policía nacional, dirigidos por militares de alta graduación como García Valiño, Jefe del Estado Mayor, o los generales Yagüe y Moscardó.

A pesar del amplio despliegue guerrillero que logró concentrar cerca de la frontera posiblemente a más de 7.000 hombres y ocupar 20 poblaciones, la operación resultó un fracaso debido a una mala organización, a las falsas expectativas de levantamiento popular en el interior creadas por la propaganda del PCE, y a la falta de colaboración y apoyo de Francia y de los países aliados que decidieron, una vez más, no implicarse.

Los guerrilleros mantuvieron el control del valle de Arán durante 11 días, con la excepción de Viella, hasta que el día 30 de octubre el ejército español, persiguiendo la retirada de las últimas columnas llegó a la frontera en Pont de Rei. Una vez en el país vecino De Gaulle ordenó desarmar a los guerrilleros españoles para asegurar la tranquilidad en las relaciones con Franco, a quien el gobierno francés había reconocido como gobernante legítimo el 16 de octubre de ese mismo año.

Aunque hay numerosos estudios publicados sobre la Operación Reconquista es difícil establecer el número exacto de víctimas debido a la disparidad en las cifras estimadas. Según los datos de la Guardia Civil en las fuerzas guerrilleras hubo 129 muertos y 218 prisioneros, y en las fuerzas gubernamentales 32 muertos sin mencionar el número de heridos. Otras fuentes más fidedignas de algunos historiadores apuntan la cifra de guerrilleros muertos en más de 200 y más de 100 en el ejército español, unos 400 guerrilleros conducidos a las prisiones de Zaragoza, San Sebastián y Ondarreta, y otros 200 guerrilleros extraviados que, o bien perdieron la vida en los enfrentamientos o fueron ejecutados después de ser detenidos. Otros decidieron internarse en España y dinamizar las guerrillas ya existentes o crear otras nuevas en el interior del país.

La mayor parte de los guerrilleros heridos fueron evacuados al Hospital Varsovia de Toulouse, entre ellos se encontraba Ramón Robres Monferrer que ingresó el 25 de octubre.

Continuará…

Desitjos i carta als reixos per al 2018

3 Respostes

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

De Francia a Vistabella

4 Respostes

PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914), RETORNO A VISTABELLA DE EMIGRADOS EN FRANCIA.

En las Actas de los plenos municipales del Ayuntamiento encontramos varias referencias a la Primera Guerra Mundial, y a las repercusiones que tuvo en Vistabella. Las dos primeras, fechadas en agosto de 1914, se refieren al retorno de jornaleros emigrados a Francia. Aunque no existen datos concretos que nos permitan conocer el número exacto de retornados, debió de ser importante ya que originó problemas debido a la falta de trabajo en Vistabella.

16-8-14  […] Se hizo presente que vista la situación crítica que va activándose por los muchos jornaleros repatriados de Francia y la carencia de trabajo que existe y antes que pueda sobrevenir algún conflicto, la Corporación acuerda: que se participe al Sr. Gobernador Civil de la provincia a fin de que esta autoridad haga llegar a los poderes públicos esta situación y estos acordar la forma de darles trabajo, teniendo presente que en esta villa se halla en construcción la carretera de Vistabella a La Barona. […]

30-8-14  […] El Sr Presidente expuso que a tenor de varias circulares proponía a la Corporación […] acordase el medio de facilitar socorro a los emigrados de Francia con motivo de la guerra Europea. Enterados de lo expuesto y por unanimidad que se suscriba la Corporación con 12’50 ptas cuya suma se satisfaga de la partida de Imprevistos del presupuesto corriente […]

De peons a Barcelona. 1920. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Cirila Arnau Miralles

Antes de la Primera Guerra Mundial ya existía un significativo movimiento migratorio a Francia desde finales del siglo XIX, la mayoría de los españoles procedentes sobre todo del País Vasco, Aragón y Cataluña, trabajaban de forma temporal como jornaleros agrícolas en la región del Midí, principalmente para participar en la vendimia a la que acudían cada año y donde después de varias temporadas, muchos de ellos fijaban allí su residencia debido a los salarios más altos, a una menor explotación laboral y a la falta de trabajo en sus lugares de origen. Algunos también emigraron por razones políticas debido a la situación en España que les obligaba  realizar un servicio militar de tres años, y a la guerra con Marruecos entre 1909 y 1927. Durante estos años fueron declarados prófugos  algunos jóvenes de Vistabella: Pedro Joaquín Monfort Celades y Rogelio Breva…(ilegible) del reemplazo de 1914, Guillermo Edo Edo del reemplazo de 1916, Santiago Moreno López del de 1924 y Adolfo Pitarch Belmonte de 1927. Pero fue durante la primera guerra mundial cuando se intensificó enormemente el número de españoles en Francia, debido a la falta de mano de obra ocasionada por la presencia de millones de franceses en el frente. Según el demógrafo francés Georges Mauco, entre 1915 y 1918, 150.000 españoles encontraron trabajo en la agricultura y 15.000 en la industria.

Aunque a Vistabella volvieron desde Francia muchos de los emigrantes, al menos en un primer momento del conflicto, la emigración continuó de forma creciente. La falta de trabajo, la carencia de tierra suficiente para poder cultivar los alimentos necesarios, y las condiciones feudales de explotación a la que estaban sometidos los más pobres, obligaron a muchas familias a buscar nuevos horizontes, algunas de ellas huyendo de la miseria y del hambre.

27-8-18 […] la estadística de cereales que se está verificando por las declaraciones que van presentando los agricultores y según las cuales parece faltar bastante cantidad de trigo para garantizar el consumo en esta población, sin duda porque la cosecha ha sido regular y que algunas masías que se hallan en arrendamiento y a medias, cuyos dueños son forasteros y el producto de dicho arrendamiento y masías sale del término constituyendo esto una cantidad regular, al objeto de que no ocurran desórdenes y consecuencias desagradables acuerdan por unanimidad que todo el producto de cereales recolectado en este término no salga cantidad alguna del mismo y el que pretenda que solicite autorización en forma a la Superioridad, pues de lo contrario incurrirá en las penas establecidas. […]

En España el gobierno de la Restauración borbónica mostró cierto recelo a la emigración, debido al incipiente despoblamiento de algunos de los territorios del Estado. Las primeras leyes que regularon la emigración en nuestro país datan de 1907, fue a partir de este momento cuando empezó una salida masiva de emigrantes hacia América. La Ley permitía emigrar a cualquier persona con excepción de las mujeres no casadas, los sujetos al servicio militar y los menores de edad. Cuando la emigración podía originar el despoblamiento de algún territorio, se necesitaba el permiso del gobierno.

La siguiente referencia al conflicto internacional la encontramos en 1916, el farmacéutico de Vistabella menciona el encarecimiento de las medicinas.

13-8-16 Contrato con el titular farmacéutico Joaquín… (ilegible) Giménez […] Dicho Farmacéutico se comprometió a desempeñar el cargo de titular como lo desempeña y a facilitar los medicamentos a las familias que figuren en la lista de pobres que al efecto se ha confeccionado […] por la cantidad anual de 625 ptas mientra ocurre el natural estado de encarecimiento de medicamentos sufrido por la conflagración de la guerra Europea […]

FUENTES:

– Actas de plenos municipales anys 1914, 1916 i 1918: transcripciones literales en cursiva.

– LILLO, Natacha. La emigración española a Francia a lo largo del siglo XX. Entre la “perfecta  integración” y el retorno. Universidad de París. (en la red)

– RUBIO, J. (1974) : La emigración española a Francia. Barcelona, Ariel.

– SANTACREU SOLER, José Miguel. España, de la emigración a la inmigración. Cambio de mentalidad y proyección social. Universidad de Alicante. (en la red)

– Un siglo de inmigración española en Francia. Grupo de Comunicación de Galicia en el mundo S.L. Colección: Crónicas de la Emigración. (en la red)

La làpida més antiga del cementeri

Deixa un comentari

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.

Correspondència municipal 1936-1937

2 Respostes

Obrim una nova exposició virtual dedicada a la correspondència municipal de l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937. Un periode determinant per entendre els esteveniments previs a la guerra civil i el seu desenvolupament al llarg de 1937.

L’exposició virtual que inaugurem completa el treball de digitalització i descripció de les cartes rebudes a l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937 que vam encetar l’estiu de 2014 on vam seleccionar i publicar en l’apartat Correspondència Municipal. Per això, ara volem  presentar-vos la mostra ampliada en alguns dels documents que creiem que fan un relat d’aquells dies intensos i complexos, en l’afany d’aprofundir en la història de Vistabella i obrir l’arxiu municipal per a descubrir informacions del nostre passat més recent.

L’hem estructurada en diferents punts temàtics:

  1. Les Rogatives a Sant Joan de Penyagolosa
  2. Els partits republicans
  3. L’Ajuntament de Vistabella
  4. Bandos
  5. Circulars
  6. Escola republicana
  7. Camp d’aviació
  8. Els refugiats
  9. Telecomunicacions
  10. La guerra

Esteu convidats a navegar per la plataforma que permet diferents visualitzacions i recerques per paraules al buscador. També apropar-vos al contingut i forma dels documents: als segells de les institucions o a les firmes de les persones que van ser protagonistes.

L’enllaç DIRECTE dins de l’apartat : EXPOSICIONS VIRTUALS DE L’ARXIU DE VISTABELLA.

 

Visures de ploma i tinta

6 Respostes

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont

 

 

 

 

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

1 Resposta

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme nascudes a Vistabella (1938-1978)

3 Respostes

 

L’Arxiu Nacional de Catalunya ha fet pública la llista de reparació de les víctimes del franquisme, després que el Parlament de Catalunya anul·lara per unanimitat 63.961 judicis franquistes, en una decisió històrica.

La llista mostra un total de 66.590 noms de persones físiques i 15 noms d’entitats, acompanyats del tipus de procediment, el número i la data d’obertura de la causa, la data d’aprovació de la sentència o resolució, la pena imposada i l’indult demanat.

El  6 de juliol es va publicar al DOGC núm. 7406 la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme

Article únic: Reparació jurídica de les víctimes del franquisme.  De conformitat amb el conjunt de l’ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l’abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista.

Entre la llarga llista publicada de persones víctimes del franquisme hem trobat gent del nostre poble i volem oferir-vos la informació per a que la pugueu consultar. CLIQUEU PER ACCEDIR A: Persones nascudes a Vistabella que apareixen als sumaríssims publicats per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També podeu consultar La Guia de la sèrie documental procediments judicials militars (sumaríssims) 1939-1980, publicada el 15 d’octubre de 2015, que resumeix el treball fet, ofereix informació estadística, mostres de documents i la relació de les 3.358 persones executades entre 1938 i 1975 a Catalunya.

Bombas italianas sobre Vistabella

3 Respostes

El pasado 23 de marzo se cumplió el 79º aniversario del primer bombardeo naval sobre la ciudad de Castellón desde el crucero Baleares de la armada fascista. Fue el preludio de otros 3 ataques efectuados desde el mar, y de otros 37 bombardeos aéreos hasta el 16 de junio de 1938 por parte de la Legión Cóndor alemana y en mayor número por la Aviación Legionaria italiana, dos países con los que el gobierno republicano no estaba en guerra. Posteriormente, cuando la ciudad ya se encontraba ocupada por el ejército rebelde, las fuerzas aéreas republicanas (FARE) bombardearon en 4 ocasiones diferentes objetivos entre el 25 de junio y el 1 de enero de 1939.

L’Aviazione Legionaria delle  Baleari realizó entre enero y junio de 1938 un total de 782 ataques aéreos en la costa mediterránea desde sus bases en Mallorca, lanzando 16.558 bombas sobre barcos, nudos de comunicaciones y poblaciones. Esta fuerza aérea expedicionaria fue creada en 1936 y disuelta en 1939 por Musolini, con la única finalidad de apoyar al bando fascista en la guerra de España. La primera expedición de aviones italianos que llegaron a Mallorca el 30 de julio de 1936, estaba formada por doce trimotores Savoia-Marchetti SM 81. Después fueron enviados cazas Fiat BR-20 y CR-32 y bombarderos SM-79, hasta un total de 758 aviones. El primer ataque de la Aviación Legionaria se realizó en Manacor el 8 de septiembre de 1936 contra el intento fallido de desembarco de la armada republicana en las islas. También realizaron incursiones en algunas poblaciones del interior de Castellón como fue el caso de Vistabella del Maestrat, donde bombardearon el 3 de junio de 1938.

Después de tomar Mosqueruela el 17 de mayo y Puertomingalvo el 18, las tropas de García-Valiño iniciaron la ofensiva contra Vistabella ocupándola el 3 de junio, después de rebasar las líneas republicanas defendidas por las divisiones de Extremadura y 19ª del XXI Cuerpo de Ejército.

El día 1 de junio la 2ª agrupación de la 1ª división de Navarra avanzó hacia Sant Joan de Penyagolosa.

El día 2 el 1er. tabor de Tetuán (tropas regulares del protectorado español de Marruecos) conquistó las posiciones del vértice de la sierra de Batalla, Maluendas y alturas próximas a Penyagolosa. La 2ª compañía del tabor atravesó el Pla Amunt y llegaron a dominar las alturas próximas a Vistabella. Esa noche pernoctaron en posiciones defensivas conquistadas a unidades de los Guardias de Asalto por encima del Mas dels Arcs. Por su parte, la 5ª bandera FET Navarra consiguió atravesar la rambla del Monlleó y llegar hasta el Bobalar, donde pernoctaron después de desalojar al 14º batallón de ametralladoras que se retiró en dirección a Vistabella. El día 3 hacia las nueve de la mañana se inició el ataque aéreo que precedió a la entrada de las tropas de García Valiño en Vistabella.

Gracias a las fotografías y el inventario del fondo localizadas por Silvia Olaria en el Centre d’Història Contemporània de Catalunya  y en el Ministerio della Difesa se disipan las dudas sobre la autoría de los bombardeos. Fueron llevados a cabo por la aviación italiana. En el reverso de las imágenes puede leerse “PUNTATORE Cap. Buri; LOCALITA S.E di Vistabella; DATA 7.6; ORE 9.18”  Cabe anotar la hipótesis que hubiera un error a la hora de transcribir la fecha, ya que consta el día 7 y no el 3.

El ataque que comenzó desde Les Navaes, se realizó sobre toda la línea defensiva republicana establecida por los zapadores de la agrupación Toral, entre Les Navaes y la ladera norte de Penyagolosa. También se lanzaron bombas sobre el casco urbano de la población y sobre parte de las tropas republicanas que en esos momentos se retiraban en dirección a Atzeneta. En días anteriores ya hubo otro ataque aéreo sobre posiciones republicanas realizado por un Junker-52 (“pava”), del que desconocemos la procedencia.

La falta de defensa antiaérea y el traslado que se había realizado el día 12 de mayo de los cazas I-16 (“mosca”) de las FARE, que permanecían en el aeródromo de Vistabella, permitieron que el bombardeo se realizara sin el menor inconveniente.

Durante el tiempo que duró el bombardeo la mayoría de los vecinos permaneció dentro de sus casas. Algunas personas de las masías próximas a las zonas bombardeadas se refugiaron en cuevas (caso del Mas de Les Roques, Molins, Mas de Clèric)  En el pueblo lo hicieron en las escaleras del campanario y en la Cova Negra. A pesar de que algunas bombas cayeron sobre el pueblo, y una de ellas en el número 18 de la Avenida Ramón Salvador Celades, sólo se produjo una víctima mortal y algunos heridos leves. Algunos detalles de la situación que se vivió aquel día están reflejados en los testimonios que transcribimos.

Poco antes de comenzar el bombardeo la 5ª de Navarra avanzó desde el Bobalar hacia Vistabella, llegando cerca de las alturas próximas a la población donde aún persistían algunos núcleos de resistencia. Neutralizando estas últimas defensas con fuego de artillería ligera y bombas de mano, consiguieron coronar todas las cimas con tres centurias; otra centuria entró en el pueblo ocupando las alturas al este de Vistabella desde donde hostigaron a las tropas en retirada. Los últimos soldados republicanos que salieron de Vistabella hacia las 10 de la mañana, formaban parte del 15º grupo de Guardias de Asalto, del 14º batallón de ametralladoras y de la 59 compañía, todos ellos pertenecientes al XXI cuerpo de ejército.

Las tropas del 1er. tabor de Tetuán detenidas durante la noche anterior a la altura del Mas dels Arcs, después de rechazar un contraataque, entraron esa misma tarde en el pueblo por el camino del cementerio.

TESTIMONIOS ORALES

Reconstrucción de recuerdos de Eduardo Safont Safont: nacido en 1928

Dies abans del bombardeig venia cada dia una “pava”, un avió de reconeixement que passava per damunt del poble, la gent corrie a amagar-se a la cova negra de La Costa […].

El dia del bombardeig jo tenia 9 anys i els avions van vindre al matí, de 5 en 5, per damunt de Benafigos i en direcció cap al Calvari […]. Els xiquets portavem un garrotet en un cordellet lligat al coll, per a posar-se a la boca i no mossegar-se la llengua […]. Quan van arribar jo anava cap a la nostra pallissa i me vaig amagar dins un bancal d’herba pesolina (a eixe bancal que anys després se construiria la granja de patos del metge Don Rodrigo) i vaig perdre el garrotet, aixina que del susto me vaig posar l’espardenya a la boca.

Les bombes van caure a La Costa, als bancals de la tia Manuela de Bartolo (actual carrer La Costa), al raval de Sant Roc prop d’Avinguda Ramon Salvador, damunt la casa dels carteros, i al freginal del Calvari.

Vaig arrencar a córrer direcció cap a casa, vivíem al carrer del Forn de Dalt (se die carrer de La Presó) […] i quan vaig arribar a l’església estave tota atapeïda de gent, tots volien amagar-se a les escales del campanar […]. Jo vaig entrar a l’església també: allí estave el tio Pepe el cartero i la seua família i alguns d’ells portaven sang, i ploraven […]

No recordo on estaven els meus pares. De l’església me’n vaig anar cap a casa de seguida, al cap de poques hores vam sentir crits d’Arriba Espanya i Viva Franco: els nacionals entraven pel carrer Nou. Portaven uns paperets on posava Viva Franco i els enganxaven a les portes de les cases.

Testimonio de Ángel Tena Monferrer:  nacido en 1923

[…] Antes de que tomaran el pueblo, la aviación negra bombardeó dos días. Uno fue el mismo día 3 de junio de 1938. En el pueblo cayó una bomba en una casa de la calle Ramón Salvador. Tuvieron la suerte de que cayó en el centro de la pared y explotó arriba, si llega a bajar, allí mueren todos. […] Venían bombardeando desde Les Navaes porque seguramente se retiraban soldados por allí. Unos días antes tiraron también cinco o seis bombas por la parte de detrás, ahí donde está el lavadero, […] Ahí donde están esas casas de la Font de Dalt, las de la parte de abajo que entonces eran bancales, debajo de la fuente había una pared que formaba un rincón, allí cayó una y murió un soldado que se había refugiado, lo destrozó en el mismo rincón. No era de aquí, era un soldado que estaba de servicio […] y un chaval que tenía trigo sembrado en ese mismo campo, huyó de casa con su madre y cuando cayó la bomba, una piedra o algo, le dio un golpe en la cabeza. No fue grave, […]

Testimonio de Marcelino Gual Miravet: nacido en 1931

[…] L’aviació va descarregar molt pel nostre mas (Mas dels Arcs), un avió al que dien “pava”. A uns 150 metres de la casa van tirar una bomba, hi havia una bassa i la va destrossar, i una altra dalt al cantó del Mas del Surdo. Va caure a l’entrador del Mas del Surdo […] a mà dreta. La vaig vore algunes vegades estava clavada de punta a la terra i no se li veie més d’un pam […].

A casa ho vaig dir als meus pares: “Me pareix que n’hi ha una bomba, puge un tros aixina…” –“No toqueu res, no toqueu res” (els pares). Ni els veïns ni ningú dien res, però un o altre se van decidir i li van calar foc per a explotar-la. […]

Extracto del artículo de Batiste Fabregat publicado en el programa de las fiestas de agosto de 1999.

[…] Vistabella fue ciudad de frente durante unos días y sufrió un bombardeo. […] Yo estaba en la calle viendo los aparatos que pasaron por encima de la población y me llevé el susto más grande de mi vida, no lo he olvidado jamás. Los cielos cercanos fueron paso de formaciones aéreas, los “Ratas”, “Katiuskas” y “Chatos” venían de este a oeste y volvían al contrario. “Los Junkers 52”, los “Savoia 81, bombarderos, y los cazas “Fiat CR- 32” “Heinkel 112” y “Messerschmitt 109” hacían el recorrido a la inversa.

Un Junkers-52 apodado “la pava”, venía todos los días, era trimotor; se encaminaba con su andar lento hacia la zona entre El Collao y Benafigos, lanzando allí su carga. […]

Reconstrucción de recuerdos de Clara Folch Safont: nacida en 1919

El dia que van entrar els nacionals la meua família estava amagada a la mina de l’Algepsar, […] també n’hi havia més gent dels molins. El dia 3 un avió va tirar bombes prop de La Xaparra per on se retiraven els republicans.

El front va estar aturat dos dies a L’Albagés, nosaltres teníem alguna cosa de menjar i aigua però havíem de donar de menjar a la bacona que teníem al Mas de Clèric i els meus pares me van enviar a mi. Des de la cova vaig anar tot el camí a cobert entre els arbres, però a l’arribar a l’era i travessar-la per aplegar on estava la bacona, sentia les bales pels costats, me disparaven del tossalet de La Xaparra.

Mon pare se va encabotar que havia de llaurar i va traure el matxo de la cova, quan estava llaurant al bancal de “l’escopeta” – entre La Xaparra i el Mas de Clèric – van passar els soldats nacionals i se’ls van emportar en ells, al matxo i a mon pare, i no els van amollar fins que van arribar a Onda.

Para conocer con más detalle los acontecimientos que se relatan recomendamos las siguientes lecturas. Todas disponibles en la Biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat:

González García, Clemente. Entre Peñagolosa y Espadán secretos de un campo de batalla. Castellón 2014. Ed. DeTinta S.L.
VV.AA. Castelló sota les bombes. GRMHC. Benicarló 2007. Biblioteca gràfica 2. Onada Edicions.
VV.AA. El temps perdut. Castelló 2014. Publicacions de la Universitat Jaume I

Ramon Tena Edo, guerrillero de la AGL

3 Respostes

tena-campos-pere-meretena-campos-mere

Ramon Tena Edo i Miguela Campos Julián. Fons familiar Michele Tena Campos

A través de este blog se pusieron en contacto con nosotros hace unos meses Michéle y Pròsper Tena Campos, dos de los hijos de Ramón Tena Edo, para ofrecer información y documentos relativos a su padre. Hasta ese momento los pocos datos disponibles sobre Ramón los conocíamos a través de varios trabajos publicados sobre la Agrupación Guerrillera de Levante donde se menciona su incorporación a la lucha antifranquista en 1946 y su paso a Francia en 1948; a partir de entonces se perdía su rastro. Ahora, con la información proporcionada por su familia y la documentación encontrada por Raül González Devis (miembro del GRMHC), en el Archivo Histórico Militar y en el Archivo Histórico de la Guardia Civil, podemos reconstruir su biografía.

Es importante arrancar del silencio y del olvido interesado las historias de las personas que, como Ramón, tuvieron el valor de enfrentarse a la tiranía del régimen brutal que impuso en nuestro país la dictadura de Franco; para la mayoría de ellos supuso el exilio, la prisión o la muerte.

Este es un resumen de la historia de Ramón que completaremos en un artículo más extenso en la siguiente publicación que estamos preparando sobre la historia contemporánea de Vistabella. Sirvan estas líneas como sentido homenaje a su persona.

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l'Ajuntament de Vistabella

Registre de naixement de Ramón Tena Edo. Registre Civil de l’Ajuntament de Vistabella

Ramón Tena Edo nació el 7 de diciembre de 1911 en el Mas del Carrascal de Vistabella, en el seno de una familia compuesta por su padre Gregorio Tena Salvador (n. 1892), su madre Rosa Edo Moliner (n. 1890), y otros  ocho hermanos y hermanas. En fecha indeterminada la familia trasladó su residencia a Puertomingalvo, cuando Ramón fue llamado al servicio militar en 1932 constaba como censado en el Mas de les Vaques. Posteriormente la familia volvió a trasladarse, esta vez a La Torre Los Giles, de Mosqueruela, en la margen del barranco de Los Frailes.

Durante la guerra civil participó en la batalla de Teruel y, finalizada esta, fue internado en el Batallón de Trabajadores nº 171 de Teruel, donde permaneció desde mayo de 1939 a junio de 1940.

Al acabar la guerra conoció a la que sería su esposa, Miguela Campos Julián, nacida en Mosqueruela el 29 de septiembre de 1919. Contrajeron matrimonio el 19 de abril de 1941, fijando su domicilio en el n°9 de la calle Barranco de Mosqueruela. Antes de incorporarse a la guerrilla tuvieron dos hijos, Juan, nacido en 1943 y Pròsper en 1946.

En junio de 1946 pasó a la clandestinidad e ingresó en la Agrupación Guerrillera de Levante con el sobrenombre de “Félix”. Estuvo encuadrado en el Sector 21, 13ª Brigada, 2 Batallón, y actuó como enlace y llevando los partes de operaciones entre los sectores 17º y 23º. En abril de 1948 abandonó la guerrilla pasando a Andorra junto con Antonio Puerto Armengod “Puerto” y seguramente con Julián Valeriano García “Picharquilla” y posteriormente a Francia; el motivo fue la represión y asesinatos de guerrilleros autóctonos y anarquistas ordenados por Jesús Caelles Aymerich “Carlos” y otros dirigentes guerrilleros pertenecientes al Partido Comunista, siguiendo las órdenes de la dirección del P.C.E. en Francia por no aceptar someterse a las directrices del partido.

Durante la permanencia de Ramón en la guerrilla fueron detenidos e interrogados por la guardia civil en Mosqueruela, su suegro Severino Campos y su compañera Miguela.

En 1948 al llegar a Andorra empezó a trabajar en la minería en el Pas de la Casa, profesión que mantuvo durante 19 años hasta su jubilación, y que le llevó en un largo periplo por varios pueblos del sur de Francia: Olette, Marians, de nuevo Olette, Pierrefitte-Nestalas y otra vez Olette, definitivamente.  Miguela Campos con los dos hijos mayores llegó a Andorra en 1949 para reunirse con él, residiendo en la parroquia de Sant Juliá. Ramón pasó por primera vez a Francia el 8 de diciembre de 1949, para preparar el traslado de la familia a Olette donde les habían dejado una vivienda provisional, y el 18 de enero de 1950 él y su familia salieron de Sant Juliá atravesando a pie las montañas, para pasar a Francia por el Pas de la Casa y el Port d’Envalira.

Hacia finales de 1956 pudieron comprar una vieja casa en Olette que fueron restaurando poco a poco y acabó siendo la residencia definitiva de la familia, allí Miguela y Ramón tuvieron otros dos hijos y una hija más y los dos mayores podían trasladarse a estudiar a Prades. En 1965 abrieron en Olette una fábrica de tratamiento de minerales, y Ramón pudo trabajar allí hasta su jubilación en abril de 1967.

Durante los primeros años en Francia apenas hubo comunicación entre Ramón y su familia de España, principalmente por motivos de seguridad para no comprometer a ningún familiar. Un tío suyo, Tolino del Mas de Gual de Vistabella, recibió una carta anónima redactada en francés agradeciéndole su ayuda cuando tuvo que pasar a la clandestinidad. Cuando sus dos hijos Juan y Próspero aprendieron castellano en la escuela, se reanudó el contacto a través de correspondencia con dos o tres familiares que transmitían las noticias a los demás.

Ramón falleció el 6 de octubre de 1980 lamentando no haber regresado jamás a su tierra, a su sepelio acudieron sus hermanos Francisco y Álvaro. Miguela falleció en 2010 a los 92 años.