Arxiu de l'autor: Elvira Safont

Soldats del segle XIX

A l’Arxiu de Vistabella han arribat tres documents enrotllats dins uns tubs de metall: llicències de tres soldats del segle XIX, una veïna els ha trobat dins un arcó vell de sa casa i els ha cedit per a que siguen de tots.

Al 1858 llicencien el soldat Antonio Montoliu Catalan, soldat del Regiment d’Aragó número 21, al declarar-lo inútil per al servei de les armes per falta de moviment del seu dit índex de la mà dreta. Signa la llicència Antonio Ros de Olano, comte d’Almina, tinent general dels exèrcits nacionals. Era el regnat d’Isabel II

Antonio Montoliu era de Zucaina, llaurador de 25 anys, fadrí, de cabells i celles castanys, ulls pardos, nas i boca regulars, i de poca barba. Va entrar a l’exèrcit l’any 1856, va embarcar al port de Màlaga en direcció a Valencià per anar a servir a la guarnició de Morella. L’any 1857 se embarca al port del Grau de València en direcció a Barcelona, per anar a la guarnició de Girona, on és llicenciat un any més tard.

Al 1871 llicencien a Ramon Porcar Solsona, llaurador de Xodos, fadrí, de bona conducta, fill de José i Regina. Era quinto del seu poble l’any 1866, va servir a Segorbe i a Castelló. El 1867 estava a Gràcia i a Barcelona, a la Seu d’Urgell i a Vilafranca del Penedès; el 1869 va passar a la reserva de Castelló. Era tinent general dels exèrcits nacionals Fernando Fernández de Córdova, marquès de Mendigorría. I era el regnat d’Amadeu I.

Al 1872 llicencien a Joaquín Aparici i Gonell, de Llucena, llaurador, fadrí, fill de Jaime i Urbana, artiller segon de l’esquadró. Signa el coronel Gaspar Goñi y Vidarte, en nom del director general del cos d’artilleria Antonio Ros de Olano, comte de Guad-el-Jelú. Encara era rei d’Espanya Amadeu I, l’any següent es proclamaria la 1a República.

Què devien tindre en comú tres soldats, de pobles diferents i èpoques de servei diferents, per a que la seua documentació aparega junta en una casa de Vistabella?

Els primers permisos de conducció

A l’Arxiu Històric Provincial de Castelló es conserven els permisos de conduir des de 1909, quan els cotxes van començar a circular pel territori a inicis del segle XX.

Hem fet una tria dels 24 primers llibres per a elaborar un llistat dels conductors nascuts a Vistabella del Maestrat, i n’hem localitzat 100, des de 1922 fins a 1960. Tot hòmens.

Tota la documentació que es conserva als arxius és valuosa, aquesta en concret ens dona informació sobre els transports i la mobilitat al nostre poble durant uns anys de carreteres lentes de terra i pedres.

No sorprendrà a ningú saber que els dos primers conductors van ser dos dels fills de Ramon Salvador Celades, farmacèutic i diputat a Corts: Ramon i Landelino Salvador eren advocats i -encara que no consta en la documentació- devien tindre cotxe de passeig.

Ja no trobarem més advocats en la llista dels nostres veïns, la majoria són agricultors i jornalers. Alguns d’ells són els transportistes que van abastir les tendes del poble durant anys, o van ajudar als compradors de bestiar -més coneguts com a tractants-, o van carregar malea i fusta. Els seus trajectes van servir també com a taxi fora de l’horari de l’autobús de línia, de fet abans dels anys seixanta del segle XX pujar dret a la romeria de Sant Joan dins la caixa d’un camió resultava més còmode i més ràpid que pujar en carro o en matxo.

Els germans Rogelio i Modesto Clérig Falcó van ser els primers en tindre camió i permís de conducció en la segona meitat dels anys 20, i els seus respectius fills: Rogelio Clérig Vidal i Joaquín Clérig Tena van heretar el camió i l’ofici als anys 50. 

L’any 1930 el tio Joaquín Arnau, que figura com a comerciant perquè era tractant de bestiar, va obtindre el permís de conducció: en la seua camioneta carregava els bacons que comprava, però també transportava gent si calia. A finals dels anys 40, a la boda de Julian Allepuz i Antolina Salvador els convidats van pujar a fer la festa al mas de l’Espino en les caixes dels camions de Joaquín Arnau i de Manuel Pitarch. El tio Manuel tenia carnet des de 1933, va arribar a tindre dos camions -un d’ells conduït per Julian Forés Miravet– i feia dos viatges setmanals entre Vistabella i Castelló en tota classe de mercaderies.

Una altra saga de transportistes van ser els Miralles: Ramon Miralles Monfort, el pare, va tindre permís de conducció des de 1930, i va compartir cognoms i ofici en els seus dos fills:  Ramon i Juan Miralles Monfort.

També va iniciar una família de conductors el tio Eliseo Tena Edo, que des de 1933 feia transports, primer en una camioneta i després en un camió, feina que va transmetre als fills, Eliseo i Modesto Tena Pitarch.

Cal destacar que les primeres fotografies que acompanyen la documentació, les d’abans de la guerra de 1936, estan fetes pel fotògraf minuter que estava instal·lat al passeig Ribalta de Castelló: apareixen les baranes de l’estany, la vegetació o s’endevina el quiosc. 

I acabem amb el detall de l’inici: tot hòmens. A Vistabella als anys 30 i posteriors les dones treballaven al camp i a tot arreu, i tenien capacitats físiques per a conduir, però no tenien ni drets socials ni legals per a accedir a una activitat de privilegi -com era dirigir i controlar una màquina- per a guanyar-se la vida de manera independent.

Tots els conductors que figuren en el llistat van col·laborar en fer del nostre poble un món menys aïllat, els seus trajectes van mantindre la carretera oberta i van fomentar la connexió en les terres baixes del litoral.

Gràcies a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló per donar-nos l’oportunitat de consultar la documentació i poder oferir-vos l’extracte de noms.

Retrats de festes de FOTO CARMEN de Cabanes

Foto CARMEN de Cabanes. Festes de 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Moliner Gasch.
Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Ara que estem al mig de les festes patronals vos proposem fer un salt enrere i visualitzar algunes imatges del segle XX a finals d’agost: totes elles són obra de Carmen Sidro Muñoz (1918-2001), de Cabanes .

Gràcies al seu ofici i la seua professionalitat podem connectar-nos amb els pares i mares, auelos i besàvies que, abans que nosaltres, es van reunir en les nostres places i carrers per a fer festa.

Ballar al Dau, pujar a una barrera i comprar tarró en una paradeta a Sant Joan són rituals heretats: les imatges de FOTO CARMEN de Cabanes ens donen testimoni d’una comunitat amb roba de mudar senzilla que vivia unes celebracions de molt baix pressupost. Els retrats de Carmen són un art: va crear protagonistes, els va dibuixar un somriure tímid i va captar el gest exacte per a explicar qui eren sense paraules. Ho va poder fer perquè formava part de la nostra gent, era un element més de les nostres festes, era part de la comunitat.

Foto CARMEN de Cabanes, 29 agost 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Jesús Mañez Pitarch.
Foto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador
Foto CARMEN de Cabanes, 30 agost 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ximo Alcon Peris

Per a vore a Carmen Sidro fent la seua feina cal mirar les imatges captades per un altre fotògraf: Isidre Monferrer Gil, d’Atzeneta del Maestrat, és l’autor d’unes magnífiques panoràmiques de la provessó de Sant Joan de Penyagolosa de l’any 1970. N’hem triat una perquè ahí al mig està Carmen Sidro treballant. Vos desafiem a trobar-la!

FOTO Isidre Monferrer Gil. 29 agost 1970. Arxiu d’Atzeneta del Maestrat.

Si voleu vore on està Carmen Sidro CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

La Plaça

Foto CARMEN de Cabanes. 1971, Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Amparo, la catalana.
Foto CARMEN de Cabanes. Agost 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.

En majúscula, la Plaça és la distància entre les dos portes principals de la muralla medieval de Vistabella del Maestrat: únic espai pla de tot el recinte, i per això centre on confluïen tots els empinats carrers, punt de trobada, via de pas, mercat.

Derruïdes les portes, li van créixer a cada extrem una plaça i una placeta, i les autoritats van degradar oficialment la Plaça a carrer Major, però en la memòria col·lectiva la Plaça s’ha mantingut al llarg de tot el segle XX.

Un altre poble emmurallat i costerut, com ara Morella, també té una via central plana que té forma de carrer i que anomenen la Plaça. Una herència singular que tampoc no estan disposats a perdre.

1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Salvador Tena

Tots els pobles tenen un carrer Major, però pocs tenen una Plaça medieval en forma de carrer: un lloc amb una càrrega simbòlica del patrimoni històric que hem heretat, un punt de referència comunal on s’han constituït les relacions socials i les d’identitat. La nostra Plaça és un magnífic topònim de més de set-cents anys. Quedem a la Plaça?

Foto CARMEN de Cabanes, 1974. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

La força de sang

FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Estiu 1988. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

A moltes cases del poble, dins el casc urbà, hi havia un corral amb una mula, un matxo, una egua o un burro. I per suposat, a tots els masos. En la dècada dels anys 80 van anar desapareixent de la nostra vida diària. 

L’any 1984 es van actualitzar les ordenances municipals del poble per a renovar les tarifes bimensuals, una de les quals encara era el “trànsit dels animals domèstics”: l’Ajuntament ingressava 100 pessetes per cada cavalleria.

Al llarg de la història de Vistabella del Maestrat s’ha utilitzat primer l’energia o força de sang -la pròpia de les persones i la dels animals domèstics-, associada a la força de vent per a batre i a la de l’aigua en els molins de farina; lligada més endavant a la de foc, en les calderes d’essència d’espígol.

Ara disposem de molts altres recursos energètics. Hui al nostre territori no hi ha taxa per cavalleries, la força de sang és passat i els animals comencen a tindre drets.

Estiu c.1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

500 habitants i 2 mestres

FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

La dècada que va tancar el segle XX a Vistabella del Maestrat encara lluïa canyissos i portes mitgeres de fusta en gateres redones. 

FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

El 22 de gener de 1991 va nevar en ganes, passat un mes el rector David Solsona, com a titular del bar de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, exposa a l’Ajuntament que no pot realitzar les seues activitats per estar incomunicat, i demana solucions al tema de la neu.

També demana coses el nou Consistori format en les eleccions municipals del 26 de  maig: a la Conselleria de Turisme una subvenció per a construir un càmping i un hotel; al Pla provincial d’Obres de 1992 li reclamen una piscina; també recolzen la iniciativa privada de construcció d’un hotel de muntanya, per a 60 persones, en la partida de l’Ombria. Que pugen visitants per a que no se’n vagen els habitants, idea discutible que sobrevola el poble, encara ara passats trenta anys. 

Al padró baixàvem fins els 500 habitants i les places de mestres es reduïen a dos. Només la piscina es va fer realitat.

El 29 de novembre de 1991 la secretària Julia Moliner Blay pren una decisió històrica i insòlita: trenca la tradició manuscrita i redacta la primera Acta Municipal de Vistabella a màquina!

FOTO Josep Lluís Ruiz Guasch. Agost 1991. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT o cerqueu https://sedoneasaber.wordpress.com/

8 de març. El poder de dones i xiquetes

Setembre 1962 [Llavar a l’Alforí]. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Als seixanta, la font de Baix i la font de l’Ombria eren els dos llavadors públics als afores del casc urbà de Vistabella; aixina que desplaçar-se a dos quilòmetres fins el llavador de l’Alforí era una excursió divertida per a un grup de xiques i necessitava una excusa: rentar les estovalles dels altars de l’església per a la festivitat de Santa Teresa.

L’any 1962 un safareig públic era un espai de llibertat: deixava a dones i xiquetes ser les ames de les converses i els riures, sense esperar el permís del pare o el marit. No eren ames de res més: la llei no les autoritzava a obrir-se un compte al banc, no era ben vist que entraren sense companyia a les tavernes ni als cafès, i no podien decidir tindre carnet de conduir.

La reforma de les lleis, des de 1975, ha anat concedint en compta-gotes els mateixos drets a les dones que a les altres persones humanes: només des de 1981 tenen la pàtria potestat sobre els seus fills i poden tindre passaport.

Les lleis atorguen el poder de decidir: als hòmens des de fa molts anys, a les dones des d’ahir.

En defensa de la igualtat de drets, com cada 8 de març, retem homenatge a les dones de carrasca del territori de Penyagolosa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les carreres populars de Sant Antoni

17 de gener de 1967 [Carreres de Sant Antoni]. Fons familiar Rosa Monfort Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Cada mes de gener arriba la festa de Sant Antoni, una celebració que s’adapta als grans canvis de les poblacions xicotetes com la nostra. Es mantenen les fogueres, el repartiment de rotllos i cascaranyes, i els treballs comunitaris d’elaborar pastissets i anar a buscar malea, però les carreres populars de matxos i cavalls es van quedar al segle XX: l’energia de sang, la força muscular de persones i animals per al treball, ja és cosa del passat.

Ara, les cavalleries que una nit a l’any desfilen pel poble darrere el guió de Sant Antoni són d’entreteniment i passeig, i escenifiquen una representació dels nostres orígens.

Les desaparegudes carreres populars de Sant Antoni es feien de vesprada a la carretera d’entrada al poble, a la recta davant de les Forques: els genets muntaven a pèl, primer corrien matxos, egües i cavalls, després burros, i s’acabava en les corregudes a peu dels jóvens: xics i xiques per separat. El premi era un pollastre viu. 

Les competicions actuals, per franges d’edat al carrer Major, són l’evolució d’eixe antic món agrari, i han incorporat a xiquetes i xiquets com a protagonistes nous. El premi encara és un pollastre viu.

Visca la festa de Sant Antoni!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre la festa de Sant Antoni a Vistabella del Maestrat:

Aportació de Jesús Bernat. IMATGIES. Les corregudes de Sant Antoni a Vistabella

La festa perduda de sant Nicolau

1947. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El dia 6 de desembre és sant Nicolau, el protector dels escolars i xiquets en general, i tenim constància que a Vistabella la celebració dels nicolauets o nicolaus encara es mantenia als anys quaranta del segle XX.

Eixe dia els xiquets passejaven la bandera de l’escola pel poble, mentre cantaven al barbut sant Nicolau i al permís de poder quedar-se qualsevol gall que trobaren. Cal recordar que les gallines dels veïns anaven soltes tot l’any per les eres i els carrers, excepte el dia de sant Nicolau.

Ara ve Nadal, matarem el gall.

El refrany valencià, i també la cançoneta, fa referència a la tradició de fer festa i de compartir el menjar. Sabem que un any l’alcalde va comprar un gall i el va deixar solt pel poble per a que el comboi fora complet: dos testimonis encara recorden l’arròs en pollastre que va cuinar la tia Saturnina de Sorolla al fumeral de l’escola de les xiques, i també que tots els escolars feien cua en el plat i la cullera que es van portar de casa.

A les Actes de l’any 1942 consta per escrit que l’Ajuntament comprava llibres per col·laborar en la celebració de sant Nicolau.

4 desembre 1942. Sessió ordinària del Consistori de Vistabella del Maestrat.
Fons familiar Moliner Gasch. Arxiu de Vistabella del Maestrat

La festa dels nicolauets o micolavets s’ha perdut a Vistabella, però encara es conserva en alguns pobles del Maestrat, com Benassal, Xert i Vinaròs. Concretament a Benassal té nom propi, la festa es coneix com la del Gall, gallet: els xiquets canten mentres van a captar i repleguen dolços i regals; en l’actualitat el gall que passegen lligat dalt d’una vara és una figura simbòlica de paper.

En altres llocs del món la tradició de sant Nicolau ha derivat en santa Claus o el pare Nadal.

Sant Nicolau obre les festes de nadal en clau.


SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Tindre una escola

Cada setembre, els qui vivim en pobles en risc de despoblament preguntem el mateix: quantes xiquetes i xiquets tenim a l’escola? Cada curs avaluem la gravetat de la nostra supervivència segons si el número puja o baixa: tindre una escola és tindre una joia.

Per celebrar que el curs 2024-2025 manté obert l’aulari de Vistabella amb 4 xiquetes i 9 xiquets vos compartim un parell de detalls històrics sobre l’escola.

L’any 1953, el consistori de l’alcalde Juan Pons Orenga va aprovar la tala dels arbres dels patis de les escoles “por no soportar utilidad alguna que merezca la pena”, i amb la venda de la fusta dels troncs van comprar 7 arbres fruiters per a tornar-los a plantar als patis. Entenem que els arbres que hi havia devien tindre fulles i farien ombra, que és la màxima utilitat que té un arbre en un pati d’escola, però l’Ajuntament per unanimitat va decidir que a més d’ombra havien de donar fruita. Tenim seriosos dubtes que als anys cinquanta una poma arribara a fer-se madura en un pati d’escola.

L’any 1961 es va signar un conveni per a construir la primera escola de pàrvuls del poble -ara en diem d’infantil- per 77.326,90 pessetes; la va fer el contractista d’obres públiques Dimas Victoria Puerto i la va negociar directament l’alcalde Natalio Arnau perquè l’any anterior s’havia tret l’obra a subhasta i no l’havia licitat ningú. Tots els qui vau ser escolars als anys seixanta del segle XX deveu recordar aquella aula rectangular amb una estufa redona de llenya, damunt la qual s’escalfava una olla gran en la llet que es repartia a l’hora del pati.

Cada setembre seguirem recordant que tindre una escola, a més d’altres virtuts, és un element de fixació de població al territori de l’interior de Castelló.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Sociedad Instructiva Musical Vistabellense

[Fragment. La banda de Vistabella en la provesó del Corpus entrant al Dau] 20/juny/1924. Col.lecció Huguet © Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

La falsa és el nom que a Vistabella del Maestrat donem a la part més alta de les cases, baix de les bigues del teulat, allà on es guarden els objectes de poc ús, i de vegades apareixen tresors. Durant els darrers 100 anys gran part del material de la Sociedad Instructiva Musical Vistabellense ha estat malvivint dins una gran caixa de fusta en precàries condicions a la falsa d’una casa particular.

Les partitures i els documents que s’han conservat ens expliquen que l’1 de juny de 1922 es va constituir esta societat, en les Actes municipals d’eixe any no apareix cap referència, per tant es tractava d’una societat sense ànim de lucre creada al marge de l’Ajuntament. Els socis pagaven quotes mensuals, es rebia formació musical, es mantenia una banda que oferia serenates, concerts, balls i passacarrers per a festes, provessons i tot tipus de celebracions, i es cobraven les actuacions. També es mantenia un local i es repartien beneficis entre els músics.

A la festa de Sant Josep de 1923 van recaptar 118 pessetes per fer serenates, i es van gastar 30 pessetes i 45 cèntims al Cafè Penyagolosa: els músics van consumir 25 cafès, 5 botelles de conyac i alguna coseta més.

Per a Sant Joan de juny de 1924 la mula de Jacinto els va pujar els instruments a l’ermitori per 6 pessetes, i allí els van fer un dinar per 40 pessetes i 75 cèntims. A l’agost el clavari de Sant Joan els va pagar 300 pessetes per la música de les festes.

Juan Nebot era el mestre i director de la banda, cobrava 31 pessetes i 25 cèntims al mes. Els materials els compraven a la Casa Erviti de Donosti (Sant Sebastià), i al poble arribaven rellotgers que també sabien repassar i posar a punt els instruments. El juliol de 1925 la societat musical va passar una inspecció que va trobar tota la documentació en regla. Cap dona no en va formar part.

Només tenim una imatge de la banda de música, pertany al fons de la Biblioteca Valenciana: el 20 de juny de 1924 van cobrar 70 pessetes per l’acompanyament musical de la provessó del Corpus.

Visca Sant Joan i bones festes

[El pati de Sant Joan de Penyagolosa] Estiu 1964. Fons familiar Lluís Brau Plans. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els ermitans de Sant Joan de Penyagolosa eren uns dels molts habitants del terme que als anys seixanta encara es guanyaven la vida com a masovers, en la peculiaritat que rebien els Pelegrins, les rogatives i les provessons.

El tio Ramon Bou i la tia Dolores Gargallo van ser els ermitans entre 1963 i 1965, i cada 29 d’agost -festa grossa del poble- preparaven el dinar per a l’alcalde i els concejals, la guàrdia civil i el rector. Al dinar convidava l’Ajuntament, que era la institució que organitzava les festes patronals.

Per a fer festa es demanava permís al Govern Civil, l’oferta es limitava a bous i ball, i el pressupost destinat era molt escàs: l’agost de 1964 van contractar una orquestra per a fer ball set dies i van comprar 3 vaquetes per a fer quatre dies de bous; més reduït va ser el gasto al 1965 que van tindre orquestra quatre dies i van fer la festa només en 2 vaquetes que van costar 21.500 pessetes.

Poca vaca per a tantes hores de programa, direu. Resulta que l’exhibició es completava en un corro de vaques dels masos. No heu sentit mai parlar de la vaca del mas del Pinaret? 

Ha passat més de mig segle: el pressupost destinat a bous s’ha disparat, hem perdut els ermitans, els masovers i les seues vaques, cada any es fa corro en vaques de lloguer, les obres han tancat el pati de Sant Joan i la gent igual es passeja per fora perquè aixina ho demana el ritual.

Visca Sant Joan i bones festes!

[Les vaques de la Torre Martines] 30 agost c.1965. Fons familiar Mercedes Tena Seguer. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Nota per als nascuts a final del segle XX, i anys posteriors: corro és el corral on es tanquen els bous que s’han de córrer, és a dir, específic per al bou corregut com és el de Vistabella.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

En rogle al carrer Sense Cap

Estiu c.1980. Fons familiar Angèlica Tena Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat

La dècada dels vuitanta del segle XX va començar a Vistabella amb 827 habitants, les pastures municipals de la Serra del Boi se li van adjudicar a Eduardo Salvador Gual, del mas de Farsa, per a 160 ovelles durant cinc anys,  i l’Ajuntament de l’alcalde Jaime Lázaro constatava que el frontó descobert tenia poc ús al llarg de l’any i demanava ajuda a la Diputació per al seu cobriment.

Les obres per a teular i tancar el frontó van costar 4.886.000 pessetes i la Diputació va aportar el 75% del cost, mentre l’èxode rural seguia imparable: la falta d’alumnes en edat escolar deixava buides tres de les cinc aules de l’escola, per això es va demanar a la delegació provincial del Ministerio de Educación y Ciencia la desafecció de les dos aules a peu de carrer i de dos pisos destinats als mestres, per a donar-los un nou ús.

A l’estiu, com un conjur contra el despoblament, les cases es tornaven a omplir i els veïns que se n’havien anat s’ajuntaven al carrer en el veïnat que s’havia quedat, i aixina és com la pacífica personalitat del carrer Sense Cap recuperava el rogle de cadiretes baixes i les converses de mai acabar.

Les expectatives de futur de 1980 es concentren en l’Acta del 18 de març, eixe dia l’Ajuntament -que era de la UCD– aprova per unanimitat avalar el procés de redactar un Estatut d’Autonomia per al País Valencià: la lletra polida del secretari José Maria Navarro Monfort, de Xodos, permet llegir “…haga posible nuestro autogobierno con el fin de consolidar nuestra diferenciada personalidad, y decidir nuestro futuro, libre y democráticamente, dadas nuestras características históricas, lingüísticas, culturales y económicas…”.

Ací vos facilitem l’Acta sencera, per a llegir-la en la intimitat, o en rogle al carrer Sense Cap.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El perfil de la muralla

Estiu 1960. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra. Arxiu de Vistabella del Maestrat

L’historiador Rafel Martí de Viciana, l’any 1564 cita en la seua obra el castell de Vistabella. També en els inventaris realitzats per l’Orde de Montesa als anys 1583, 1588  i 1599 apareix el palau o castell de Vistabella com una de les seues propietats. 

Eixa edificació coronava la part més elevada del recinte emmurallat, la que dona al nord, i en el Diccionari de Pascual Madoz de 1850 apareix replegat que havia fet de fortí durant la primera guerra carlista i que estava en ruïnes.

Al segle XX un seguit de xicotetes pallisses de pedra i una era de batre ocupaven l’espai de l’antic palau o castell, i feien un gran serviment als seus propietaris, per això quan l’any 1960 el consistori de l’alcalde Natalio Arnau va proposar ubicar el dipòsit municipal de l’aigua al lloc de l’era del castell no va ser molt ben acceptada la idea.

El 31 d’octubre de 1960 l’Ajuntament va expropiar l’era de batre i va indemnitzar amb 1.000 pessetes a cadascun dels 7 propietaris.

Allà on acaba el perfil nord de la restaurada muralla de Vistabella va haver un palau o castell des d’on és probable que el 29 de març de 1338 el rei Pere el Cerimoniós enviara la embaixada al Papa de Roma: una carta que portaven el justícia Peregrín de Anzano i don Blasco Maza de Vergua. Mai cap dipòsit d’aigua ha tingut un passat tan gloriós i rellevant.

Juny 2024. Al soldamunt del tram nord de la muralla: l’era del castell i el dipòsit de l’aigua.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Moltes gotes fan un ciri

Maig 1970. Fons familiar Ximo Marín Tena. Arxiu Vistabella del Maestrat

Quan el sagrament de la comunió era obligatori, al mes de maig els xiquets portaven un ciri de cera molt adornat en filigranes. En el pas dels anys els ciris de la comunió es van sofisticar: els van posar una pera en forma de flama que s’encenia i s’apagava a voluntat.

Mentres este símbol religiós de la llum evolucionava, a Vistabella s’anaven degradant els espais públics, molts dels quals van acabar en desús pel perill que suposava el seu mal estat.

Al maig de 1970 els xiquets mostraven satisfets els seus ciris automatitzats i l’Ajuntament prenia una notable decisió: aprovar l’Expedient de desafecció de béns municipals de servei públic per a classificar-los com a béns de propis, és a dir, optava per fer un canvi de classificació per a treure’ls rendiment.

En el llistat de béns hi havia cinc construccions ruïnoses que sumaven molts metres quadrats: la casa-quarter, l’hospital, la casa abadia, l’edifici de la presó i les escoles.

Moltes gotes fan un ciri. En els següents anys, este expedient va permetre al Consistori edificar tres vivendes i un local en el solar de l’antiga casa abadia; construir l’escola nova i cinc vivendes en l’espai de les antigues escoles; al solar de la casa-quarter van edificar el centre de salut i la casa del metge; i de l’hospital vell en van fer dos bandes que van comprar dos veïns.

Només un propòsit no es va materialitzar: l’edifici de la presó encara va arrastrar la seua ruïna durant molts anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Uns 8 quilòmetres

Foto Gasch de Vilafranca,1973. Fons familiar Carmen Gimeno Meseguer. Arxiu Vistabella del Maestrat

Per Mosquerola passa la carretera A-1701 que connecta Terol en Vilafranca, i la creua en perpendicular un tram de pista asfaltada que porta el nom “Camí de Vistabella“. Els trams són trossos de via que tenen inici i prometen un final feliç que no existeix.

Al llarg del segle XX els esforços d’algunes corporacions municipals, sobretot durant la República, per millorar les comunicacions i trencar l’aïllament de Vistabella van acabar sempre en projectes o en trams. De tots, el més notable a finals dels anys 50 va portar la carretera (hui CV-170) fins al riu Montlleó, amb el seu túnel i el seu pont: un paisatge magnífic on no viu ningú. Sempre hem sabut que en eixe impressionant barranc del riu s’acabava el món, per això tots els xiquets i xiquetes de la foto, en els seus calcetins blancs de mudar, van emigrar en direcció contrària. 

El mes de febrer de 1973 l’alcalde de Vistabella, Martín Salvador Moliner, i l’alcalde de Mosquerola, Antonio Martí Molina, van anar a explicar-li al Governador Civil -la màxima autoritat provincial en temps de la dictadura- el problema de comunicació entre les seues poblacions, li van dir que des del riu Montlleó en amunt només calia “arreglar i asfaltar una pista d’uns 8 quilòmetres” per a facilitar la connexió en Terol pel nostre costat del mapa. Fa 51 anys que consta en Acta que el Governador va prometre interessar-se pel tema…

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

400 anys de pedrís

Foto Carmen de Cabanes. 16/09/1966 Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch. Arxiu Vistabella del Maestrat

Enguany el pedrís de l’església de Vistabella fa 400 anys. I es mereix una exposició.

L’arquitecte Joan Tell va fer molts càlculs per a crear una edificació de més de 1.000 m2 amb un campanar de quasi 30 metres d’altura, i segurament la decisió arquitectònica més senzilla que va cavil·lar va ser el llarg pedrís exterior vora les portes del temple. Ens va fer un magnífic regal.

Eixe pedrís fa 4 segles que ordena la vida a la plaça del Dau: regala companyia i dona conversa, és espai de jocs infantils i butaca de teatre. És el paisatge inconfusible de pedra tallada que apareix al fons de la nostra biografia.

Pots enviar la teua foto en format jpg a pedris@vistabelladelmaestrat.es

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Del sereno a l’alguatzil

Foto Carmen de Cabanes. 20 de setembre 1964. Fons familiar Teresa Salvador Peris. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Enguany fa seixanta anys que a Vistabella es va crear el lloc de treball de l’alguatzil.

Fins al 1964 l’Ajuntament contractava de paraula els serveis de diferents persones i els donava a canvi una gratificació que constava en el pressupost ordinari. Les veïnes s’encarregaven d’agranar els carrers, però calia netejar els dos llavadors públics i el matador municipal, hi havia un encarregat de l’enllumenat i un de les fonts, també treballava el sereno, que començava a les 12 de la nit a voltar pels carrers en un farolet i cantava algunes hores, i l’enterrador. El que feia els encàrrecs de l’Ajuntament i entonava els bandos a les boques dels carrers -avisant en una corneta- era conegut amb el nom d’alguatzil, però no tenia el rang de lloc de treball.

Al gener de 1964 es va valorar que el tio Lino Miravet ja era massa major per a fer de vigilant nocturn i passar fred, i es va decidir reglamentar una plantilla de treballadors de l’Ajuntament, aixina que van eliminar les hores de sereno i van unificar moltes de les altres feines per a completar una jornada laboral: moria la plaça de sereno i naixia la plaça d’alguatzil.

L’Ajuntament de Vistabella va entrar a la modernitat en una plantilla de tres treballadors per a una població de 1.749 persones: un secretari-interventor (grau retributiu 16), un auxiliar administratiu (grau retributiu 5) i un alguatzil com a únic treballador subaltern amb un sou de 9.696 pessetes l’any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els rotllos de Sant Antoni es llançaven al vol

Gener 2016. Repartiment de rotllos i cascaranyes a la Sala de la Vila.

L’any 1946 va ser clavari de Sant Antoni el tio Ramon Olària Solsona. La millor festa hivernal del territori encara es manté però ha hagut de fer adaptacions als canvis del món rural.

Quan el tio Ramon va ser clavari el forn no era un negoci privat al qual es podien encarregar els rotllos de llavoretes: la distribució sexista de les feines ajuntava totes les dones pròximes a la família del clavari per a fer els rotllos al forn comunal. El centre de la festa no era la Sala de la Vila com ara, sinó la casa del clavari, on es portava el santet, i per on desfilaven totes les grupes de la matxà mudades en mandils de colors per a traure rotllo i replegar cascaranya.

Foto Núria Garcia Vicente. Gener 2023. La ronda de l’arreplegà de Sant Antoni.

Tampoc no es feia l’actual ronda de la vesprada que volta el poble abans de la nit de fogueres: ara els clavaris i clavariesses van casa per casa, acompanyats per la música de la rondalla, a repartir rotllos i fer l’arreplegà d’aportacions per a la festa. Abans, des de la porta del clavari, els rotllos es llançaven al vol com si foren caramels, quan s’acabava la desfilada de la matxà. I no paraven mai al terra, de tanta gent que hi havia!

L’any 1946, quan el tio Ramon Olària Solsona del raval de Loreto va ser clavari a Vistabella, totes les persones que no anaven en cavalleria van replegar els rotllos que caien tous damunt dos pams i mig de neu! També hi ha qui diu que José Olària, el fill del tio Ramon que era pastor i tenia traça en fer volar pedretes, disparava els rotllos des del balcó i que la neu se’ls tragava.

Siga en neu o sense neu: Visca la festa de Sant Antoni!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els nostres articles sobre la festa de Sant Antoni a Vistabella del Maestrat:

Aportació de Jesús Bernat. IMATGIES. Les corregudes de Sant Antoni a Vistabella

Mantellines escolars

1957. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Un diumenge de matí la mestra i les alumnes d’escola, tocades en mantellines, es fan una foto a l’eixir de missa.

Ensenyar a llegir i escriure a les xiquetes els dies d’entre setmana, i anar a missa en el cap cobert els diumenges, no eren les úniques activitats laborals de la mestra donya Maria Magdalena Barceló perquè el novembre de 1956 el ple de l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clèrig decidia que també faria classes nocturnes d’alfabetització per a dones: la iniciativa venia de fora, la dictadura havia creat el 1950 la Junta Nacional contra el Analfabetismo per a intentar reduir la taxa dels adults que no sabien de lletra, i que a la província de Castelló suposava el 22% de la població. En esta campanya el Consistori assumia la factura de la llum de l’aula i el 50% del sou extra de la mestra.

Mentre el tio Lino Miravet Tena cobrava 200 pessetes anuals per encarregar-se del cementeri, i el mossèn Juan José Millán ingressava 80 pessetes per atendre les rogatives, l’Ajuntament comprava per 300 pessetes tres calendaris de la Hermandad de Nuestra Señora Santa Maria del Alcázar de Toledo -un donatiu per a les vídues franquistes- i li pagava a la mestra 650 pessetes per les classes extres per a analfabets.

L’any 1957 a Vistabella es van pagar en diners públics els calendaris i la bandera nova de les aules, però les mantellines escolars les xiquetes i la mestra les portaven de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Avions de postguerra

1942. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els fotògrafs minuters van fer populars i accessibles les fotos, en les seues càmeres de trípode n’oferien una en pocs minuts, perquè eren un autèntic laboratori ambulant. L’any 1942 va pujar a les festes de Vistabella un minuter carregat en un paisatge ple d’avions.

La fantasia de volar contrastava amb l’anar a peu de la realitat tres anys després d’acabada la guerra: l’Ajuntament va contractar al gener un carter per 6 pessetes diàries, consta a l’Acta Municipal com “cartero peatón“. Arturo Aparici Garcés de Xodos pujava la saca de Correus a l’esquena a peu des d’Atzeneta a Vistabella. No sabem què li va passar però sí que va dimitir i al maig el va substituir Juan Palanques Escrig, que també era de Xodos. A millor preu li va eixir el trajecte al concejal Ramon Fabregat que al desembre va cobrar 15 pessetes per portar de Vistabella a Xodos en el matxo a dos monges de la caritat de Benicàssim.

1942 va ser un any de fam. Per a poder fer la festa de Sant Antoni la Delegació local d’Abastiment li va donar 200 quilos de farina al clavari per a fer els rotllos, una manera de dir que l’Ajuntament sí que tenia accés a articles de primera necessitat, com igualment tenia potestat per convocar a jornal de vila obligatori: al març es van arreglar tots els camins convidant només a uns gotets de vi.

A Vistabella es vivia sense blat ni farina i en poc jornal, però a les festes el fotògraf minuter va immortalitzar alguns jóvens volant per damunt de Barcelona en una alegre ficció de cartó pintat.

1942. Fons familiar Monferrer Gual. Arxiu de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Raconets al sol

1987. Foto Ruiz Correa. Raconet de ca Provi, raval de Sant Joan. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Les imatges de l’arxiu ens fan evidents les variacions de l’escenografia del nostre poble: l’arquitectura de les cases ha anat canviant, han millorat els carrers i al paisatge li ha crescut la vegetació. També s’ha transformat l’aspecte dels protagonistes, sobretot per l’evolució en la roba de vestir, i en els costums.

1998. Revista escolar 97-98. Raconet de cal Blanco, raval de Loreto. Arxiu de Vistabella del Maestrat
2016. Dau. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Però els raconets al sol es mantenen. Són trobades diàries de persones -sobretot majors- per a xerrar, passar el temps i fer-se companyia. O el que és el mateix: reunions sense pressa per a filosofar sobre l’existència.

Els raconets al sol es generen de manera espontània i a força de repetició, i es conserven mentre viuen els seus protagonistes. Per això van canviant i cada dècada té els seus propis raconets al sol.

Hui que celebrem el Dia de Tots Sants recordem persones que vam conèixer i ja han faltat, veïns i veïnes que es prenien el solet i la vida en comunitat. Vos compartim alguns dels molts raconets al sol de Vistabella del Maestrat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Curs escolar 1963-1964

curs 1963-1964. Fons familiar Miquel Martí Tomàs. Arxiu de Vistabella del Maestrat

El curs 1963-1964 a Vistabella va començar el mes de setembre com a tot arreu. Però el 3 de desembre l’alcalde Ximo Garcia Orenga explica al Ple de l’Ajuntament la situació roín dels teulats dels pavellons dels xics i de les xiques. Només era segur el pavelló dels pàrvuls. Consta en l’Acta l’estat de ruïna de les escoles unitàries del poble, i també les del Pla Amunt -anomenada Penyagolosa- i del Pla Avall -anomenada del Camp-, i s’acorda sol·licitar al Governador Civil de la província, en aquell temps la màxima autoritat, la construcció d’escoles noves.

Els xics van seguir jugant al pati d’unes escoles en perill d’afonar-se, però els van habilitar una aula damunt del forn comunal: s’entrava pel carrer Jesús, a l’edifici que hui coneixem com Antiga Presó. Fred no van passar, el forn era de llenya i s’encenia cada dia, la tia Pura Gual Miravet era la palera que atenia a totes les dones que anaven a pastar i a coure el pa que necessitaven els 1.749 habitants del terme. Cada família elaborava el molt de pa i els pocs dolços que consumia.

Quan va començar el curs 1963-1964 el tio Lino Miravet era el sereno que vigilava de nit els carrers del poble, portava un farol i començava a cantar les hores a les 12 de la nit. Quan va acabar el curs la plaça de sereno s’havia extingit: el tio Lino, a punt de jubilar-se, va ser el darrer vigilant nocturn del poble.

Durant 7 anys també els carrers van fer de pati, les escoles noves no serien realitat fins el 1970.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Prohibit el trànsit d’animals sense conductor

30 d’agost 1967. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Les festes d’agost de 1967 van costar 25.000 pessetes, aixina consta a la partida de festes patronals del pressupost de l’Ajuntament: això va donar per a quatre vaques i pocs coets.

Per compensar la poca oferta festera, els jóvens organitzaven desfilades de xirigota per amenitzar les vesprades i entretindre la gent, amb els elements que tenien més a mà: graneres, sacs, flassades velles i barrets. Sempre en la vigilància de l’agutzil de l’Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Eixe any el tio José, l’agutzil de cal Blanco, feia bandos per ordre de l’alcalde a les puntes dels carrers, per a recordar les normes que devien ser respectades, per exemple que estava prohibit el trànsit d’animals sense conductor, la circulació de gossos solts i gallines pels carrers del poble, i treure el fem a partir de les 8 del matí en temporada d’estiu.

Mentrestant, com no hi havia pressupost per a obres i tots els edificis públics amenaçaven ruïna, l’Ajuntament va acordar sobre el quarter on vivien els guàrdies civils en les seues respectives famílies “que s’apuntale el teulat degudament per a evitar possibles enfonsaments per la neu“.

Eixa falta de diners devia ser la responsable que finalment no es comprara, com estava previst, un cotxe fúnebre municipal, evidentment de tracció animal.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan el blat el comprava l’Estat

Any 1952. Fons familiar Rosa Monfort Moliner. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1937, en plena guerra, les autoritats feixistes van crear a la zona que controlaven el Servicio Nacional del Trigo: el sistema obligava els agricultors a vendre la producció de blat a un únic preu que pagava l’Administració, només es podien reservar una part per a tornar a sembrar i per al consum de la família. Este monopoli de l’Estat, que no es va abolir fins l’any 1984, només permetia comprar blat a les panificadores, els particulars l’havien d’adquirir al mercat negre.

Qui controlava els cupos dels llauradors eren els Ajuntaments, la Hermandad de Labradores y Ganaderos i una Junta Provincial. L’any 1952 la Junta Provincial de autoabastecimiento del Pan comunica en una circular a l’Ajuntament de Vistabella que dels “beneficis de la distribució de la farina en l’autoabastiment de la campanya actual se cobraran unes 7000 pessetes”, pagament que entenem com una bonificació per la feina feta de control. La corporació de l’alcalde Juan Pons Orenga acorda per unanimitat gastar-se les 7000 pessetes en fer les voreres als principals carrers del poble.

El monopoli del blat va finançar les rajoles de dibuixos geomètrics en relleu que molts pintàvem de colors quan érem xiquets.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les comunions de 1941

Agost 1941. Fons familiar Elvira Pitarch Edo. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

El colp d’estat de 1936 i la guerra que el va succeir va esborrar del calendari la primera comunió de xiquetes i xiquets del mes de maig.

La dictadura posterior va imposar el calendari catòlic com a única opció i el ritual de la comunió era obligatori. L’any 1941 a Vistabella van haver de prendre la comunió tots els xiquets i xiquetes que “ho tenien pendent”, aixina que van participar tots i totes des dels 8 fins els 13 anys. Aquell dia la gran nau de l’església estava plena i l’alegria estava mal repartida.

Això mateix els va passar als quintos que, després de sobreviure als tres anys de guerra, van ser convocats a fer el servei militar: a les Actes de l’Ajuntament consta que les autoritats van felicitar el secretari José Oset Garcia per la tramitació de la documentació dels 6 reemplaços de jóvens des de 1936 fins al 1941. Un dels xics, Amado Salvador Monferrer, del reemplaç de 1937, va demanar una pròrroga per ser fill de “pare pobre sexagenari” a qui havia de mantindre en el producte del seu treball.

A dos anys de la fi de la guerra pobres eren quasi tots: la injustícia definia l’any 41, mentre el tio José Salvador Salvador cobrava 20 pessetes per acompanyar dos religiosos de Vistabella a Xodos, i posava el seu burro, el rector mossèn Pepet Escrig en cobrava 40 pels serveis prestats a cada rogativa: l’Ajuntament li va pagar 200 pessetes per Sant Bertomeu, Sant Joan, la de Culla, Puertomingalvo i Xodos.

Les famílies feien equilibris en la fam i era un miracle la roba nova per a la festa de la comunió. Els xics del mas de Gual van estrenar espardenyes, pantaló de pana i brusa, cosits per Amèlia Mateu -modista del carrer del Mur-, i la germana major els va fer la camisa blanca d’un retall que va comprar a la tenda de la tia Quintina, a la placeta del molí. Una magnífica boina defensava la grandesa dels masovers, amos i esclaus de la seua terra.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Camisa blanca i brusa negra

[Dionís Salvador i 4 dels seus fills] 1927. Fons familiar Rosa Salvador Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1927 a Vistabella hi havia censades més de 2.000 persones, i els hòmens i els xiquets es mudaven en camisa blanca i brusa negra. L’èxode rural del nostre poble havia començat l’any 1910: els  2775 habitants van començar a minvar de manera implacable, segurament tots estaven al cas que la majoria de jornalers i masoveres no tenia futur i havia d’emigrar, perquè no eren propietaris de la terra que cultivaven ni de la casa on vivien. El que no sabien era que el fenomen de buidar el territori, al qual s’afegirien altres motius al llarg del segle, ja no pararia mai.

A Catalunya, on marxaven els jornalers del nostre territori, es podien cobrar 5 pessetes al dia a la indústria, allí els obrers també portaven brusa i no tots passaven fam.

Encara que a Vistabella hi havia poc jornal els ingressos de l’Ajuntament li van permetre a l’alcalde Miguel Pitarch Martínez inaugurar el 15 de setembre de 1927 les dos primeres escoles unitàries de la història del poble: un aulari per a les xiques i un altre per als xics al solar que encara ocupa hui el centre escolar. Moblar les dos aules li va costar al Consistori 5.068,90 pessetes.

El Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -de la dictadura del general Primo de Rivera- no va concedir la construcció d’una aula nova de pàrvuls, però sí que va aprovar la seua creació en un local habilitat: 600 pessetes va costar el mobiliari, i 250 pessetes anuals el lloguer d’una casa habitació per a la mestra. I l’inspector d’Educació que va certificar que el local reunia totes les condicions… va arribar al poble en l’autobús de línia. Haurien de passar més de trenta anys per a que l’edifici del parvulari fora una realitat: quan es va estrenar als anys 60 els xiquets ja no portaven camisa blanca i brusa negra, i el poble tenia 1649 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les samarres de Carnestoltes

No disposem d’imatges de les antigues samarres de la festa de Carnestoltes de Vistabella. La gent es disfressava en la cara tapada per a poder saltar-se les convencions socials, sobretot per a poder tocar lliurement i en públic les dones, o mostrar actituds obscenes. En una societat molt continguda i reprimida eren uns elements emancipadors, que generaven morbo i un poc de temor.

Les samarres bàsicament aprofitaven roba vella, pedaços o retalls de saca, uniformes d’altres temps o faldetes de les aueles; com no hi havia ni perruques ni caretes s’havia de tindre imaginació per a cobrir-se la cara amb trossos de cartró o de tela: l’anonimat era imprescindible.

[Carnestoltes dels escolars] 1968. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

A casa de Nela de Quiquet, al raval de Loreto, un any els van entrar dos samarres quan estaven calfant-se a la vora del foc, un de casa va córrer a tancar la porta de les escales per a obligar-los a destapar-se: la seua identitat no es va saber mai, les dos samarres van saltar pel balcó.

Per Carnestoltes als masos sempre hi havia bureo i les samarres eren l’atracció, la gent que ara voreja els noranta anys encara recorda “bureo en samarres de vesprada i representacions de passos a les nits al mas de Carrascal, o al mas de Gual o al mas de Monfort. Se sentien crits pels camins del Pla Amunt, mireu ja baixen les samarres del mas del Collet, les dones en pantalons i els hòmens en faldetes, un disbarat.

Entre 1945 i 1947, en plena repressió del franquisme contra el maquis, la Guàrdia Civil va prohibir que es feren samarres a Vistabella perquè no es refiaven de ningú, no volien tindre guerrillers passejant-se disfressats amb total impunitat pel territori sense poder-los atrapar.

De la llibertat de fer de samarra se n’aprofitaven sobretot els hòmens, però també hi havia dones valentes. Als anys 40 del segle XX al carrer de Sant Roc es van disfressar per Carnestoltes totes les dones i van anar en tromba al cafè Penyagolosa a unes hores que només anaven els hòmens, van tindre el coratge de passejar entre les taules i pessigar en públic els seus propis marits i veïns.

La saragata incontrolada de les samarres de Carnestoltes va desaparèixer del nostre territori i va ser substituïda per les disfresses que no tenen el component transgressor ni subversiu de les antigues samarres.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Escolars del Boi a l’escola del Canto

[Escolars del Boi a l’escola del Canto] 1959. Fons familiar Pedro Edo Porcar. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Les escoles dels masos van ser una creació de la República, i la seua aposta contra l’analfabetisme. Al terme de Vistabella les xiquetes i xiquets de la partida del Boi anaven a l’escola del Canto del terme de Benassal, a l’altre costat del riu Montlleó: oberta l’any 1932, la mestra que havia de viure allí mateix esperava cada dia alumnes de masos dispersos; va tancar definitivament el febrer de 1971.

Mas de Capote, Mas Cremat, Mas la Boira, Mas de Campos, Mas de Gil, Mas de Garció, s’anaven arreplegant uns als altres per a fer el camí juntets, els escolars de Sant Bertomeu eren els que havien de caminar més. Des del mas de Capote tardaven dos hores per arribar a l’escola del Canto. Quatre hores de camí diari per anar a saber de lletra.

El filòleg Jesús Bernat ens explica que a Vistabella la paraula canto s’associa a ‘cantell’ o ‘cantal’, es tracta d’una influència aragonesa i pels exemples que ell ha replegat el seu ús es relaciona amb el ‘cim’, la part més alta que destaca de la muntanya. L’escola del Canto està a 792 metres d’altura i oferia -segons testimoni dels qui van anar- un trajecte i una temperatura hivernal molt més portadors que l’escola del Camp d’aviació del Pla Avall, a més de 1100 metres, i a una distància similar per als escolars del Boi.

Foto Christine Juniot
Foto Christine Juniot
Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella
Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella
Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella
Foto Núria Garcia Vicente. 28/09/2024 Visita del Club de Muntanya de Vistabella

Articles relacionats: documental “Una escola amb vista”

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’any dels comptadors d’aigua

Foto Carmen de Cabanes. 21 setembre 1969. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

Quan es tancava la dècada dels seixanta del segle XX la carretera passava pel mig del poble, les xiques de Santa Teresa complien el ritual amb guants blancs i vestit negre, la pista cap a Sant Joan era de terra, l’enllumenat era mínim i tota la roba es llavava a mà.

Rentar la roba, als llavadors públics i als safareigs de casa, una feina necessària i molt dura que només realitzaven les dones. Encara que els hòmens de l’Ajuntament que prenien les decisions sobre les obres públiques en devien ser conscients perquè millorar la conducció de l’aigua a la Font de l’Ombria i condicionar els llavadors va suposar un gasto de 93.100 pessetes el mes de juny de 1969.

L’abastiment d’aigua a les cases era insuficient, a temporades es tallava el subministre i es donava aigua durant només unes hores que s’aprofitaven per a omplir cassoles,  calderos i safareigs! per això amb una subvenció d’11.000 pessetes de la Diputació el mes de març es va ampliar la capacitat del pou que abastia el poble; ara bé, al mes de juliol ja es va constatar que havia sigut una ampliació insuficient: a més de seguir fent bandos per avisar dels talls d’aigua, el Ple de l’Ajuntament va decidir que per a frenar el consum i el malbaratament el millor seria posar un comptador a cada domicili.

L’any 1969 a Vistabella no existia la dutxa diària i la gent es rentava per parts, la roba de mudar només era per als diumenges i els dies de festa, i les mares repetien fartes mira de no embrutar-te.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El pedrís de la font de Dalt

[El pedrís de la font de Dalt] 1947. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

La font de Dalt és la reina de les fonts de Vistabella, es va construir fora muralla el 1568, quan el comerç de la llana de la Comunitat d’Herbatge de la Setena de Culla era un negoci pròsper que generava molts ingressos. Fa més de quatre-cents anys que abasteix d’aigua la població: els temps li han canviat la teulada i les cases se li han arrimat tant que d’un camí de terra han fet un carrer i ara forma part del casc urbà. Però el ritual d’assentar-se al seu pedrís no s’ha alterat mai.

L’any 1947 va ser un any d’escassesa al nostre territori, faltava de tot i només l’aigua rajava abundant: sempre hi havia cànters per omplir a la font de Dalt. Segons consta en l’Acta del 5 de gener l’Ajuntament de l’alcalde Arturo Garcia Orenga va fixar el jornal d’un bracer en 9 pessetes i 50 cèntims, mentre els darrers guerrillers del maquis es movien a la desesperada entre Penyagolosa i el Boi, i la Guàrdia Civil feia impossible la vida dels masovers atrapats entre dos focs. Va ser un tristíssim any de delators.

A l’estiu compartien conversa al pedrís els que havien marxat i tornaven de visita a fer la cua de l’aigua com els avantpassats, i els que s’havien quedat i no tenien pressa perquè quan arribes a la font de Dalt no saps mai qui trobaràs i a casa sense aigua no pots tornar si vius al 1947.

Fa més de quatre-cents anys que el pedrís de la font de Dalt abasteix de conversa la població.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Entre canyissos

[Entre canyissos] 1943. Fons familiar Ana Císcar Miralles. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1943 totes les portes del poble estaven obertes durant el dia, per això les cobrien en canyissos. I per evitar les mosques, també. Un magnífic sistema de ventilació i protecció que et deixava soriejar el carrer sense ser vist.

Eixe any la dictadura va crear per decret el 22 de maig el Servei de Llibertat Vigilada, publicat al Boletín Oficial del Estado del 10 de juny, una institució que operava a cada poble i passava informes mensuals per controlar els reclusos al carrer. En el seu redactat es diu que  “per un sentit cristià i patriòtic” es veuen obligats a usar la llibertat condicional i a vigilar els dissidents en la seua vida privada. Per a deshumanitzar a les víctimes de la repressió, en l’article 8è es refereix a les persones vigilades com a “elements”.

Al nostre poble una plaga d’escarabat de la pataca afectava tot el terme, i els regidors Recaredo Garcia i Joaquín Marín van cobrar 70 pessetes al juny per desplaçar-se a la capital i informar-se de les mesures que s’aconsellaven per a exterminar-la. Tres mesos més tard es constituïa la Junta Local del Servei de Llibertat Vigilada de Vistabella presidida pel jutge municipal, i formada pel comandant de la guàrdia civil, el jefe de la Falange i un representant de l’Ajuntament que va ser nomenat el 30 de setembre.

No tenim informació de com va acabar la plaga de l’escarabat, però tenim els somriures de festa d’un grup de cosines germanes a la plaça, alienes a les mirades de darrere els canyissos i als informes polítics de vigilància, un diumenge de 1943.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Prims com el paper de fumar

[Prims com el paper de fumar] 1956. Fons familiar Juan Tena Tena. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

No sabem quant cobrava un picapedrer -a inicis del 1600- per tallar els rectangles de  pedra dels murs de l’església, però sí consta per escrit que el jornal d’un bracer l’any 1956 al nostre poble era de 16 pessetes.

En eixe escàs valor per la feina de tot el dia podem entendre que els joves foren prims com el paper de fumar i que a l’Ajuntament només li costara 192 pessetes arreglar el camí de la Costera i 120 pessetes arreglar el camí de Sant Joan i de Sant Bertomeu. Tot treball manual, d’hòmens i cavalleries.

El preu de la suor feia contrast en pagaments que comportava la dictadura, l’any 1956 se li van donar al rector 325 pessetes: 125 pessetes per a l’homenatge del Papa Pius XII, pel 80 aniversari del seu naixement; i 200 pessetes per ajudar en la construcció del seminari diocesà de Tortosa. Convé recordar que ja l’any 1946 eixe seminari li va costar a l’Ajuntament 500 pessetes i que va ser una aportació recurrent que apareix a les Actes municipals. I encara és més curiós que el seminari diocesà de Tortosa s’acabara de construir l’any 1952, en teoria amb aportacions dels fidels.

L’any 1956 els joves de Vistabella, prims com el paper de fumar, ignoraven de la seua contribució a un edifici privat i llunyà, i tenien el pensament ocupat en guanyar-se el jornal.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

4 dels 1474 habitants

Foto CARMEN de Cabanes, 17 setembre 1967. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig. Arxiu de Vistabella del Maestrat.

L’any 1967 la fesomia del nostre poble era molt diferent a com es mostra ara. El Govern Civil replegava cada dos anys informació sobre les necessitats més rellevants de la província, i l’Ajuntament de l’alcalde Miguel Folch Andrés va redactar la seua llista al mes de maig: ocupava el primer lloc el problema de l’abastiment d’aigua, després anaven les deficiències dels edificis públics començant pel matador, el grup escolar que estava en ruïnes i la vella Sala de la Vila, i al final constaven les males condicions dels carrers i dels camins.

De les 1474 persones censades a Vistabella hem triat 4 jóvens de 19 anys, encorbatats i en la seua primera jaqueta de mudar, preparats el diumenge al matí per a treure en provessó la imatge de la marededéu, una desfilada per acompanyar a les xiques de la festa de Santa Teresa per uns carrers polsosos i en mal estat. Les 25000 pessetes concedides per la Diputació van asfaltar el camí del cementeri i les 20000 del Govern Civil no en serien prou per a reparar la carretera que passava per dins del poble, i els veïns haurien de pagar el 50% segons metres de façana. Les altres necessitats de la llista haurien d’esperar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La rogativa de Vistabella

Recepció a Sant Joan de la rogativa de 1996. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Teresa Moliner Moliner

La rogativa de Vistabella a Sant Joan de Penyagolosa apunta indicis de ser tan vella com la població: els darrers estudis realitzats a la imatge de fusta del Santjoanet el porten fins al segle XIII, com la primera carta de poblament, la de 1251. Aixina que només fa 800 anys que fem i desfem a peu el mateix trajecte demanant salut, pau i aigua del cel.

Les rogatives medievals que encara arriben a l’ermitori mantenen oberts uns camins físics i espirituals, però sobretot culturals. Són jornades senzilles: es va a peu, es canta, es menja la berena. Són trobades comunitàries: es comparteix el territori, el temps i el sentit de pertinença.

El 4 de juny de 2022 la rogativa de Vistabella tornarà a eixir a les 9 del matí del poble cantant l’O Vere Deus per a mantindre obert un camí que té 8 segles.

Articles relacionats:

La provessó dels de la comunió

L’O Vere Deus de la rogativa de Vistabella del Maestrat

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La carnisseria del carrer Roser

[Alguns quintos del 63] Foto CARMEN de Cabanes, 15 setembre 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Pedro Edo Porcar

Les festes a Vistabella són una barreja de música, beguda i menjar. Un diumenge de setembre els quintos de 1963 van passejar pels carrers les botelles de conyac i la música de la rondalla, i a l’hora de dinar es van concentrar al carrer Roser, davant del número 5.

Quan el servei militar era obligatori els Governs Militars eren els responsables del reclutament de soldats, però totes les operacions inicials de les quintes les feien els Ajuntaments. Al nostre poble eixe any 63 va faltar el secretari al març, don Pedro Eito Longarón, i el tio Ismael Garcia Safont -que era l’auxiliar administratiu- va assumir les funcions de secretari accidental, per això va haver de baixar a Castelló al maig a la Junta de Classificació i Revisió dels mossos, a la Caixa de Reclutament n.32 a portar la documentació dels xics cridats a files. Al juliol li va tocar a l’alcalde Ximo Garcia actuar de comissionat de quintes, i això volia dir tornar a baixar a la Caixa de Reclutament per a fer l’ingrés oficial: representar els mossos i respondre de la seua identitat.

Completada la paperassa legal i sempre tutelats per un representant de l’Ajuntament que controlava els diners, els quintos podien fer la seua festa exclusiva d’hòmens i xalar en un dinar a casa de la tia Maria Salvador i el tio Raimundo Miralles, els carnissers del carrer Roser: a Vistabella, abans de l’existència dels restaurants, els llocs on estava garantit el menjar abundant eren les carnisseries i les tavernes.

Una considerable torrada de carn a la brasa en allioli, recorden d’aquell any, que el depositari de l’Ajuntament també va aprofitar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Pessetes de 1959

[Les autoritats de 1959] 29 agost 1959. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

El fred i la neu són elements de la vida a la muntanya, i combatre’ls té el seu preu: el mes de febrer de 1959 l’Ajuntament li va pagar al tio Dionís Salvador 674 pessetes per llenya per a l’estufa, i va contractar 12 jornals per a netejar la neu dels camins que li van costar 1.725 pessetes.

Eixe any l’escola també va costar més pessetes del que era habitual: el mes de maig es va acordar la construcció d’una aula de pàrvuls en el tram de pati existent entre l’escola del xiquets i l’escola de les xiquetes. Li van destinar un pressupost de 40.000 pessetes, que se van afegir a les 1.464 pessetes que consten en els pagaments del mes de febrer: “a Vicente Navarro per taules i cadires per a l’escola 834 pessetes; a Emilio Ballester per material escolar 317 pessetes i la pintura de les pissarres de les escoles 313 pessetes”.

El mes d’agost de 1959 el Centre Excursionista de Castelló va inaugurar una creu al cim del pic de Penyagolosa, i l’Ajuntament de Vistabella va haver de posar 500 pessetes per ajudar a la construcció, a més de pagar el dinar que es va oferir a l’ermita de Sant Joan per a les autoritats provincials i demés convidats d’honor. Dinar que va costar 2.392 pessetes en 60 cèntims, segons consta a l’Acta del 20 de setembre.

Per fer front als pagaments els ingressos habituals de l’Ajuntament eren les tales de pins dels boscos comunitaris, i en més poca escala el permís de replega de l’espígol, però també s’arrendaven els herbatges de pastura al millor postor. L’any 1959 l’oferta més elevada per les pastures de les partides de Les Pedrisses i les Navaes va ser de 1.270 pessetes: es van menjar l’herba les ovelles del tio José Olaria Vicente.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

36 homes i 1 dona

[Matí de diumenge] 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

36 hòmens i 1 dona figuren en el llistat de préstecs que va replegar les 216.033 pessetes que costava la instal·lació del telèfon a Vistabella del Maestrat.

L’any 1957 l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clérig Falcó demana aportacions al veïnat, en qualitat de préstec retornable amb un interès del 2 per cent, perquè no compta en diner metàl·lic per a fer front al pagament. Hi havia pendent una subhasta de pins comunals per a fer caixa.

Van reunir 172.000 pessetes, quantitat clarament insuficient, entre 35 hòmens i la tia Matilde Monferrer Nebot, en aportacions detallades que van de les 1.000 a les 10.000 pessetes. Les 44.033 pessetes que faltaven devien ser més difícils de trobar i les van haver de retornar amb un interès del 4 per cent: les va aportar el tio Federico Garcia Robres, segons consta en l’Acta extraordinària del 2 d’abril.

Coneixem la identitat de la majoria dels hòmens-caps de família que figuren al llistat, però encara no sabem qui era Matilde Monferrer Nebot, única i insòlita dona que era ama del seus diners.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El preu de l’espígol

[Els bacis de l’Alforí] 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

A inicis dels anys cinquanta tot el terme de Vistabella floria de mates i mates d’espígol, quan la font de l’Alforí només tenia l’ombreta de les seues teules, perquè les raberes d’ovelles no respectaven cap fulla verda i digestiva que poguera convertir-se en arbre.

El 1954, una empresa de Barcelona: Carbonnel, que destil·la plantes aromàtiques per a fer essències i perfums, va signar un contracte de cinc anys en l’Ajuntament de l’alcalde Juanito Pons per a poder replegar l’espígol del terme de Vistabella, des de gener de 1955 al desembre de 1959, al preu de 200 pessetes l’any que es cobraven cada mes de juny.

El contracte es va renovar per a 5 anys més, quan era alcalde Natàlio Arnau, però el preu va passar de colp de 1.000 a 30.750 pessetes, és dir, a cobrar-ne 6.150 anuals. I es va tornar a renovar per 5 anys més amb l’alcalde Joaquín Garcia Orenga el setembre de 1964: pel mateix preu de 30.750 pessetes, des de l’1 de gener de 1965 fins el 31 de desembre de 1969.

La Destileria Carbonnel consta a les Actes Municipals com a “Destilerias Mauricio Carbonell SA”, o també amb el nom de Ricardo Colomer Escrig com a mediador de la mateixa empresa.

Quan la font de l’Alforí vivia torrada de papo al sol estava voltada de roques i de terra, d’eriçons, de boges i d’espígol. Lluny del nostre poble, l’ànima d’aquell paisatge pelat es venia concentrada en ampolletes d’essència de lavanda.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

7 pessetes i 50 cèntims

[Germanes] c.1946 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar José Bellés Monferrer

L’any 1946 el tio Victorino Salvador Prats va pagar 100 pessetes per l’adjudicació del terreny per a construir una era de batre de 8 metres de diàmetre, al costat de l’era del tio Carlos Safont Clérig, vora la carretera d’entrada a Vistabella del Maestrat. Hui ens queda la meitat de cada era: dos semicercles públics voltadets en una barana amb un parc infantil, una fonteta i uns bancs, des d’on admirem el paisatge.

A pocs anys d’acabada la guerra les xiques fadrines s’embellien amb arracades de fantasia només els dies més festers, els altres escardaven els bancals de pataques i guardaven les raberes per ajudar a la família, sense cobrar. Només alguns hòmens es podien guanyar el jornal que al nostre poble estava fixat en 7 pessetes i 50 cèntims.

La visita del bisbe el mes de maig de 1946 li va costar a l’Ajuntament 870 pessetes i 10 cèntims, i l’aportació a la col·lecta del rector per a construir un nou seminari a Tortosa va suposar 500 pessetes del fons municipal. O el que és el mateix: 182 jornals que cap treballador no va poder cobrar.

Circulava poc diner en efectiu, es treballava en conlloga i, de vegades, a canvi de menjar. Però el tio Antonio Escrig Porcar va guanyar 80 pessetes per fer el trajecte Vistabella-Xodos traslladant la família d’un Guàrdia Civil en dos cavalleries, i el tio Manuel Salvador Garcia en va percebre 40 pel mateix trajecte però només en un matxo. Emilio Garcia Edo va cobrar 20 pessetes per indicar el camí de Vistabella a Xodos, fer d’acompanyant sense cavalleria i portar el pes a l’esquena. Els serveis que es podien fer a gent de fora del territori eren escassos, tots els habitants es movien a peu, i les dreceres tenien pocs secrets.

Al 1946 a les terres de Penyagolosa els camins i les eres ajudaven a menjar. Admirar el paisatge encara no s’havia inventat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una iguala i dos-cents segells

Foto Carmen de Cabanes,1966 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

L’any 1966 els diumenges al matí la plaça bullia de gent, les dones anaven a missa i portaven un catret, altra gent anava al bar a fer-se el vermutet, o es passejaven amunt i avall mudats i fent rogles per a xerrar.

El 1966 el concepte de sanitat universal no existia a casa nostra: a Vistabella hi havia un metge i un ATS -que en aquells anys es coneixia com a “practicant”- que no cobraven de l’administració sinó dels usuaris. Per a tindre dret a l’assistència mèdica calia pagar una iguala. Eixe any l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una iguala del metge de 600 pessetes per família.

Tampoc no s’havien replegat mai els residus domèstics, un projecte que és pioner en l’actualitat perquè fa una tria selectiva de la brossa i genera llocs de treball. En aquell temps la preocupació de la corporació municipal era senyalitzar espais on la gent anara a portar les deixalles, justament per evitar el descontrol de la brutícia prop del poble el mes de juliol de 1966 es va estrenar la replega domiciliària dos dies a la setmana: se li va assignar la feina a Joaquín Salvador Gual per 750 pessetes al mes en un contracte d’un any prorrogable. Joaquín, que vivia al número 20 de l’avinguda Ramon Salvador, feia la replega en el seu carro i el seu matxo.

En aquell món sense internet totes les comunicacions eren de correu postal: dos-cents segells li va comprar l’Ajuntament -quan cada carta n’havia de portar un de 0,50 pessetes- a la tia Carmen Pitarch Arnau que tenia l’estanc que no tancava mai al carrer Major número 2 cantonada en el Dau.

El 1966 era un ritual passejar mudats per la plaça els matins de festa, i era una obligació incloure en els pressupostos municipals 3000 pessetes per al Frente de Juventudes i 1000 pessetes per a un monument a Franco a Castelló, que consten en Acta al costat de les 500 pessetes que l’Ajuntament es va gastar en la festa de Sant Antoni i les 100 pessetes que va cobrar la tia Carmen, l’estanquera.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La reixa de la Guàrdia Civil

[La reixa de la Guàrdia Civil] c.1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosario Garcia Badenes

Un telegrama del director d’Administració Local va donar l’ordre el gener de 1963 que cada Ajuntament havia de tindre un compte bancari.

Mentre l’ajuntament de l’alcalde Ximo Garcia Orenga baixava a Atzeneta del Maestrat a obrir el primer compte del consistori a la sucursal del Banco de Vizcaya, la reixa del quarter de l’avinguda Ramon Salvador era el decorat dels cabells cardats i les sabates d’agulla de les xiques dels anys 60: dos detalls revolucionaris que s’enfrontaven a un món on les ueles encara portaven faldetes i toca de color negre, i el cap cobert en un mocador.

Eixe mateix any 1963 l’ajuntament aprovava que el jornal d’un bracer seria de 60 pessetes diàries, i que s’havia de comprar una màquina de sumar per “aliviar de manera especial“ la feina del secretari.

Només un any més tard Bob Dylan cantava Els temps estan canviant, i la reixa de la Guàrdia Civil li donava la raó: declarat el quarter en ruïnes no va acabar la dècada per seguir l’eterna llei que el present de hui serà el passat demà.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Les millores dels anys 70

[El pati de l’escola nova 1] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades

La dècada dels anys 70 del segle XX va estrenar escola nova, en calefacció, menjador i transport escolar: per primera vegada en la història de Vistabella del Maestrat els xiquets i les xiquetes dels masos i del poble jugaven junts al pati.

L’octubre de 1971 l’Ajuntament va demanar ajuda financera a la Diputació per a comprar tres pallisses de 120 metres quadrats, que estaven confrontades al quarter de la guàrdia civil -declarat en ruïnes- i que era de propietat municipal: en 130.000 pessetes van completar una gran parcel·la per a construir el primer “Centre d’Higiene Rural – Casa del Metge”. Encara és un misteri que no podem explicar per què el Centre de Salut que es va construir només va ocupar la meitat del magnífic solar.

[El pati de l’escola nova 2] c.1971 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Miralles

L’escola i el centre mèdic no van ser les úniques millores, el mateix any es va comprar per 55.000 pessetes una parcel·la amb la idea de construir el frontó. I el 1972 es decidia derrocar l’antiga Casa Abadia -que anava del carrer del Forn al carrer Mossèn Tenesa- per a construir tres vivendes de titularitat municipal. Els baixos de l’edifici acollirien anys més tard el primer centre de la tercera edat.

El mateix 1972, en un dels pobles on neva més del País Valencià, s’acordava per unanimitat comprar la primera pala llevaneus que “s’acoblava a qualsevol tractor”. L’inici dels 70 va ser la primera vegada d’algunes millores de serveis, però ni l’escola ni el centre mèdic ni la pala llevaneus van evitar, en esta dècada, la pèrdua de 500 habitants.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

D’on eren els Carruan’s?

Foto CARMEN de Cabanes 21/09/1969 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria i Cèlia Miralles Salvador

L’any 1969 les xiques de la festa de Santa Teresa convidaven a ballar: havien contractat el conjunt que cantava els èxits de la ràdio, el dels germans Bellmunt Tena, els Carruan’s.

Com aplegaven poques coses de fora l’espectacle començava en l’arribada de la camioneta al Dau, no faltava ningú, ueles que es portaven la cadireta, mares en devantal i pares en boina, xiquets i xiquetes, rogles de xics jóvens en pantalons molt estrets i alguna xica valenta en minifalda.

Després, els mateixos músics muntaven els seus instruments i algun micro en altaveu. No hi havia tècnics, ni focus de colors, ni il·luminació especial. En un poble de canyissos a les portes, on es venia el tabac a la sastreria, poder escoltar en directe Cuéntame de Fórmula V era un magnífic regal que tots sabien valorar.

Els Carruan’s no venien de molt lluny, per a ser exactes eren d’Albocàsser, però portaven la màgia i la felicitat de la música en directe, i per a Vistabella era com si acabaren d’arribar d’un altre planeta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Els comptes de 1948

[Llacets al cap] c.1948 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

El febrer de 1948 el farmacèutic de Vistabella Emilio Chillida Mañes es va estrenar d’alcalde, va succeir en el càrrec al tio Arturo Garcia Orenga, i la corporació que presidia va tindre un pressupost anual de 94.838,00 pessetes, segons consta en el llibre d’Actes.

D’este pressupost van eixir les 40 pessetes que va costar la gorra de l’alguatzil municipal i les 300 pessetes que va cobrar la tia Francisca Tena Gascó per netejar els llavadors públics durant tot l’any, feina que va haver de fer en desaparèixer el seu home que era el fuster: a Epifanio Pitarch se’l va emportar la Guàrdia Civil el 1947, i no el van tornar.

Consta en l’Acta de juliol que les cobertes dels dos llavadors públics i el teulat de l’ermita de Sant Antoni demanaven reparacions urgents, i que calia una tala de pins de la Serra del Boi per a costejar-les. Vendre fusta dels boscos comunitaris: un sistema recurrent de l’Ajuntament per fer caixa.

A l’estiu, mentre les adolescents lluïen calcetins de mudar, llacets al cap i una seriositat impròpia de l’edat, l’Ajuntament abonava 1.400 pessetes a la fonda del tio Rogelio Clérig per l’estatge i la manutenció de 16 músics que van tocar a les festes dels dies 28, 29, 30 i 31 d’agost.

Eixe any la mestra de l’escola del Camp, al Pla Avall, era donya Nicolasa Gago de la Cruz: l’Ajuntament li va pagar un curset de perfeccionament per a mestres a la capital que va costar 140 pessetes. Donya Nicolasa vivia al pis que li va llogar el tio Antonio Porcar damunt del seu cafè Penyagolosa, era una mestra jove i prenia el sol al balcó que dona a la plaça: una extravagància difícil d’assumir en una comunitat on les dones usaven grans barrets per evitar el color torradet de pell, sinònim de les dures feines del camp.

Dels comptes de la postguerra de 1948 el que més costa d’imaginar no és el curset de perfeccionament d’una mestra que prenia el sol al carrer Major, sinó una orquestra de 16 músics tocant al Dau.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els arbres no feien ombra

1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Carmen Sáenz de la Torre

Hui, des de la corba de la gasolinera, admirem el verd tossal del mas de l’Hostal, mentre el parc de bombers el vigila uns tres quilòmetres endavant, entre les Caputxeres i la Cranà: la natura fa uns anys que té via lliure i la vegetació és desbordant.

Quan el tossal tenia el color marró de la terra treballada sense descans, els solcs de matxos i tractors, i les aixadelles que no paraven d’escardar, tenien a ratlla la vegetació i no hi havia incendis forestals perquè tot es cremava a les estufes i els fumerals.

Quan els arbres no feien ombra, les moltes raberes d’ovelles i cabres desbrossaven els camins perquè segaven l’herba arran, i despullaven de fulletes tendres els arbrets mentre deixaven el tronc viu per a que seguira brotant.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La font del Dau

[La font del Dau] c.1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

La xicoteta font de la placeta de l’Hostal i la immensa font del Dau, de 4 aixetes, van costar unes 40.000 pessetes i van tindre una curta vida dins el casc urbà de Vistabella.

Consta en l’Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que les dos fonts es van fer en pedra calcària coneguda com a “pedra Borriol” i que les feines dels paletes van costar 13.467,45 pessetes: únic pressupost presentat. Va fer les obres el contractista Dimas Victoria Puerto, que estava temporalment a Vistabella perquè s’encarregava de les obres d’abastiment d’aigua potable.

La font del Dau tenia esperit de monument funerari, per la seua imponent quadratura i perquè la van ubicar just davant del retaule de pedra de l’església del segle XVII i en van dificultar la seua visió. Però als anys 60 hi havia detalls que eren secundaris. El darrer pedrapiquer tradicional del poble, el tio Antonio Asensi, li va fer els ornaments.

Si voleu vore i tocar els ornaments picats a escoda i les voltes dels arcs fetes, en cisell i en maceta, pel tio Antonio heu d’anar a la font de l’Alforí: una part dels bancs de pedra de la zona de pícnic són directament les peces desballestades de la font seixantera del Dau.

.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La font de la placeta de l’Hostal

[La font de la placeta de l’Hostal] Foto CARMEN de Cabanes,1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Alcon Garcia

A inicis dels anys 60 del segle passat no havia arribat l’aigua corrent a les cases de Vistabella, i tot el consum d’aigua tenia l’origen a la font de Dalt: dones en capçanes, matxos en argadells i xiquets en carretons eren una provessó contínua de cànters i ampolles des del poble a la font medieval. Des de 1568.

L’Ajuntament va trencar el monopoli de quasi quatre-cents anys de servei de la font de Dalt i va instal·lar dos fonts dins el casc urbà, per facilitar la feina de les dones sobretot. Consta en l‘Acta de la sessió extraordinària del 25 de juliol de 1961 que, a proposta de l’alcalde Natàlio Arnau, es va encarregar de la instal·lació el tècnic de Castelló Vicente R. Cabedo Falomir amb un cost global de 26.000 pessetes.

Una de les fonts, la xicoteta, va tindre una vida efímera a la placeta de l’Hostal: ubicada al mig del pas i de simple construcció sempre estava voltada de fang. Les seues modestes aixetes es van sumar a la festa dels quintos els primers dies de setembre de 1962, però no van completar la dècada.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’ordre de les pedres

[L’ordre de les pedres] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

A Vistabella les pedres ja estaven quan van arribar els pobladors de l’any 1251, per això el sentit comú va construir una cultura de pedra que no destorbava el paisatge, només li posava ordre: casetes, bancals, fites, abeuradors, marges, camins rals, eres, assagadors, pous, escaletes, neveres, sénies, empedrats. I quilòmetres i quilòmetres de parets van aparèixer perquè les persones van encaixar pedres al servei de millorar la vida.

La fotografia del segle XX va arrenglerar les xiquetes davant una paret de pedra seca quan no se sabia que era un monument secular perquè era una necessitat: cada solsida era tornada amb religiositat, perquè una llei no escrita ensenyava que no fer-ho era l’inici del final.

La tècnica de la pedra seca, compartida per totes les vores de la mar Mediterrània, anava lligada a una economia autosuficient que va deixar de tindre sentit quan els pobladors van marxar del món rural a fer cues a les portes de les fàbriques. 

Al segle XXI les cabres salvatges tomben l’ordre de la pedra seca, que des del 2018 es considera Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La corbata de don Aurelio

[La corbata de don Aurelio] c.1947 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Mentre don Aurelio Bou es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.

L’any 1947 només anaven a la classe de don Aurelio els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar. 

Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Aurelio havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan la neu s’embruta

[Placeta de l’Hostal número 5] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

A Vistabella la màgia és vore nevar. Quan les volves de confeti blanc ho emboiren tot, arriben al terra i no es desfan. Això si no fa torbisca, perquè l’aire t’agrana la màgia i la ventisca sempre te complica la vida.

La neu porta sempre un silenci lluminós i una calma que ho cobreix tot: hui les dos coses duren poc, però al segle XX això s’allargava dies i setmanes perquè al poble no hi havia màquines llevaneus, ni bombers, i la neu s’embrutava lentament a colps de pala.

[Del ramal] c.1968 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

La il·lusió blanca de la neu s’acaba en dos fases. La primera és quan es torna perillós gel, i la segona quan es desfà i l’aigua es barreja en la terra. La fòllega obre els camins per a reprendre els moviments, tornen els sorolls i la neu s’embruta com l’hivern passat, com el segle passat. Als anys 60, després de la calma i l’aïllament obligat, els masovers s’acostaven al poble a comprar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Saber de lletra

[Saber de lletra] c.1951 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eva Maria Miralles Salvador

Saber les fases de la lluna per a tallar la llenya i per a traure el fem. Saber triar la pedra justa per a equilibrar una paret seca. Saber fer sabó del greix dels animals. Saber muntar i encendre una carbonera. I un forn de calç. Saber pelar vímens i fer canastes i cistelles. Saber fer calcetins de llana, en quatre agulles. Saber munyir una cabra o una ovella, i fer formatge, i fer quallà. Saber tirar un pi gros, i pelar-lo, i arrastrar-lo muntanya avall en un matxo. Saber aparellar un conill i fer mondongo.

La saviesa ancestral del món rural lligada a la supervivència mai no va tindre la consideració de saber perquè anava emparentada en l’analfabetisme de la lectura i l’escriptura. Al cens electoral de Vistabella de 1935 el 70’6 % dels possibles electors eren illetrats, i en el cas de les dones l’analfabetisme pujava al 84’6 %: votants que se sabien fàcils d’enganyar per no saber de lletra.

Anar a escola per saber de lletra, una expressió que a Vistabella al llarg de gran part del segle XX va ser sinònim d’un fort desig de superació.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Estiu de 1941

[Tindre 13 anys] Agost 1941 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Monferrer Gual

L’estiu de 1941 la dictadura franquista va començar a parlar de la la Divisió Blava (la División Azul, perquè el blau era el color de la camisa dels falangistes): combatents espanyols per ajudar a Adolf Hitler al front oriental. En canvi, als llibres d’història consta que Espanya no va participar en la segona guerra mundial. La propaganda oficial defensa des de fa 80 anys que la Divisió Blava estava composta per voluntaris, però investigacions recents als arxius militars demostren que els voluntaris i els falangistes en van ser una mínima part dels prop de 50.000 implicats: soldats, presos polítics i presoners de la guerra van ser obligats a allistar-se, a canvi de la commutació de penes.

Mentre es creava el mite de la Divisió Blava a Vistabella el paisatge era pobre i es tapava en un llenç pintat de fonts i jardins; la gent parlava de les coses que importen en veu baixa o bé callava en un silenci fill de la temor a la repressió. El mateix mes que els feien un retrat a quatre xiquetes de tretze anys al nostre poble, l’agost de 1941, moria a Calcuta el filòsof i poeta universal Rabindranath Tagore, autor de pensaments concisos i contundents: “La veritat no està de part de qui crida més”.

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Devantals de carrer

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots.  Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Choleck d’ou

[La reixa del cafè Penyagolosa] Foto CARMEN de Cabanes. 30 agost 1964 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

Diuen que els jóvens fan soroll perquè busquen el seu lloc al món i necessiten cridar l’atenció per a què les mirades dels que passen els diguen que existeixen: si el Cafè Penyagolosa se’t queda menut, traus les cadires al mig del carrer.  Quan a Vistabella encara no s’havien inventat les terrasses i els bars no servien begudes fora del local, la modernor va fer estrenar els primers gots llargs i triomfaven els cuba-libre i els Cholecks de vainilla, que la gent pensava que eren d’ou. El concepte vainilla és un exotisme aliè a la nostra cuina de supervivència.

Els xics jóvens dels seixanta es movien en colla, tenien la valentia d’exhibir calcetins cridaners, i no n’eren conscients de ser la primera generació de la història del poble que arraconava les espardenyes blanques i podia portar sabates per a mudar.

Les xiques jóvens dels seixanta no eixien a les fotos barrejades en els xics perquè només ells heretaven la cultura de beure com a sistema de relació social, elles encara s’havien de guanyar a pols poder cridar en públic i beure cubata en got llarg.

Als carrers de Vistabella la terra s’enganxava a la sabates dels dies de festa dels jóvens, i les pintava en la pols antiga d’espardenya mentre un jove entrava al cafè Penyagolosa i preguntava a Juan Gonell:

– Juanito, tu saps per què diu vainilla a l’etiqueta dels Cholecks d’ou?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Bous i ball

[Mantons de ball rodat] Foto CARMEN de Cabanes. 29 agost 1959 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Juanjo Moliner Escrig


A l’estiu, l’oferta festiva al món rural era tan precisa com limitada: bous i ball.

Actualment a Vistabella es fan dos tipologies de bous: bou corregut i bou embolat. Però als anys 50 del segle passat només es feia bou corregut, el que en altres zones de la nostra parla també es coneix com a correbou. Ara l’expressió bou corregut està en recessió perquè les generacions joves no l’han incorporat al seu vocabulari i usen sempre el genèric bous.

De ball podies -i pots- triar si ballar al Dau amb el directe d’un grup de música, o si prefereixes un dels dos balls tradicionals: la jota i fandango dels tocadors de rondalla, en guitarra i guitarró, o el ball rodat al ritme dels dolçainers.

Bous i ball. Una realitat única i indiscutida que va travessar tot el segle XX i que manté el protagonisme al XXI. Fins l’estiu del 2020, quan una pandèmia ha girat el món del revés i ha deixat l’estiu sense bous i sense ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plegar caramels

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nóvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nóvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nóvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nóvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nóvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nóvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Atxes i flassades de Corpus

[Atxes i flassades] Foto CARMEN de Cabanes. 15 de juny de 1969 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Ximo Marín Tena


La festa del Corpus Christi és una celebració de l’església catòlica, que es fa seixanta dies després del diumenge de glòria i que sempre va associada a una provessó. El seu origen medieval i el seu esperit festiu li van incorporar vistosos elements populars no necessàriament religiosos.

A Vistabella els elements que decoraven la provessó eren austers: desfilar d’atxes al carrer i les millors flassades i cobertors als balcons. Però siguem ajustats a realitat: només els hòmens eren portadors d’atxa, el ciri -més humil- estava reservat a les dones.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El regal de la padrina

Foto Gasch de Vilafranca [Boda de Carmen i Clemente] 15 juny 1973. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo.

Mai no havíem imaginat que viuríem una alarma sanitària que ens obligaria a guardar les distàncies socials, que no ens deixaria eixir de casa, ni tampoc abraçar les amistats. En ple confinament per la crisi del covid-19 augmenta el seu valor esta imatge plena de gent al raval de Loreto camí de la font de Dalt.

Els davantals grisos de les cuineres i els davantals blancs de les cambreres anuncien que darrere la porta hi ha llargues taules d’amics i familiars que s’han trobat per beure i menjar. Però és la presència de la padrina, amb peineta de teja i mantellina, carregada en els seus regals per als convidats la que ens confirma que algú s’acaba de casar. El regal de la padrina posava el punt final al convit de la boda, i després sempre hi havia ball.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Complicitat masculina

[Davant la porta del carrer Major 26] 15/05/1969. Foto CARMEN de Cabanes. Fons familiar Tonica Arnau Clérig. Arxiu de Vistabella

 Al món l’any 1969 Els Beatles publicaven les seues darreres cançons junts i Neil Armstrong xafava la lluna; a Espanya,  Joan Carles de Borbó era designat successor del dictador Franco, i a Vistabella els hòmens fumaven junts i anaven als bars, mentres les dones anaven a l’església i es confessaven per separat.

A Carmen Sidro, la retratista de Cabanes, li agradava molt treballar l’escenografia de les seues creacions, però també sabia disparar-li a l’espontaneïtat quan se la trobava de cara els dies de festa: la seua càmara va atrapar al carrer Major la novetat de les corbates estretes i la pervivència de les boines negres de tota la vida, la doble uniformitat de les camises blanques i les sabates negres de mudar, i la reunió dels hòmens de diferents edats que convertia els trajectes entre els bars i les tavernes en un passeig de riures i converses.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quina solispassa!

Una de les tradicions de Pasqua que es va deixar de fer a inicis dels anys 60 a Vistabella va ser la Solispassa.  Coneguda també a altres poblacions com a Salpassa, Salpàs, o Silispàssia, era un ritual per beneir les cases que al nostre poble es feia el dissabte de glòria, després de l’ofici religiós.

Primer anaven els xiquets fent gran rebombori i picant en una maça de fusta totes les portes que estaven tancades mentre cantaven:

“Ous, ous, bona pasqua i bon dijous.

El dijous de matí una coca per a mi,

el dijous de vesprà una coca en cansalà.

Angelets del cel baixareu a pasqua

ouets i caragolets i fulletes de carrasca”.

Foto de Josep Lluís Ruiz Guasch. L’escolà José Vicente Edo a la porta de l’església de Vistabella, 1991

El soroll dels xiquets obria les portes, i darrere anava el senyor rector Pepet Escrig acompanyat del tio José Vicente Edo, l’escolà: portaven una barreja de segó que havien pastat en aigua beneïda i en la qual el mossèn feia una creu a cada casa; la gent els donava ous i alguns cèntims. El ritual de la Solispassa es repetia pels masos del terme passada la pasqua, als quals es desplaçaven el rector i l’escolà.

Epifanio Pitarch Gascó, fuster. c.1935 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eva Pitarch Morales

La festa era completa per als xiquets (no per a les xiquetes, ja que no compartien ni escola ni jocs): primer havien d’aconseguir un tros de fusta i després visitar els fusters per a que els feren una maça xicoteta. Al món rural la convivència de diferents fusters era vital perquè va haver un temps en què tot era de fusta, aixina que van fer maces per als xiquets el tio Epifanio Pitarch Gascó, primer al carrer del Mur i després al carrer Sense Cap, el tio Serafin Centelles al carrer del Forn i el tio Martín Salvador Bellés al carrer Nou.

Acabada la Solispassa el rector repartia uns quinzets entre els xiquets que sempre eren benvinguts.

La informació sobre els últims protagonistes de la Solispassa al nostre poble la devem al relat de les persones majors i sobretot al testimoni de José i Carmen Vicente Asensi, fills del tio José l’escolà.

Anotem que Àlvar Monferrer Monfort, de les Useres, replega en la seua publicació La Salpassa diferents variants d’aquesta celebració al llarg de les terres valencianes.

Serafín Centelles, en la seua dona Rosario i la filla a la porta de la fusteria. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafael Centelles Miravet.

A la dreta, Martín Salvador Bellés, fuster, quan feia el servei militar, al Portalet c.1924 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Tonica Salvador Moliner

A Vistabella vam perdre el ritual però hem conservat la paraula al llarg de mig segle després de desaparèixer el significat primer: per a referir-se a les accions que comporten molt de soroll usem l’expressió quina solispassa!, com a sinònim de quina bronca! o quin sermó!

La implacable castellanització de la nostra parla, ara mateix, també està esborrant dels nostres carrers esta magnífica expressió perquè els jóvens no l’han incorporat al seu vocabulari: perdre una paraula és una desgràcia cultural.

Quina solispassa mereixem per no cuidar la nostra llengua!

El molí del poble

Al terme de Vistabella van arribar a funcionar 14 molins fariners, dels quals 13 eren hidraúlics, és a dir, podien moldre per la força de l’aigua, i per això estaven ubicats vora el riu Montlleó i un dels seus ramals: el riu dels Molins.

Només un dels molins de farina, el de construcció més recent i també el darrer que va tancar, no era d’aigua: el molí de dins el casc urbà.

[A la porta del molí del poble] 18 de juliol de 1954. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Enrique Barreda Peris

El terme de  Vistabella és molt ampli i proporcionalment també ho era la superfície cultivable destinada a llegum i cereal: la referència del Pla com un immens graner no és només una llicència poètica, va ser una realitat. Aixina que també era real la necessitat de moldre: a la Visura de 1597 ja apareixen els molins, segons ens indica Jesús Bernat.

El molí fariner del poble funcionava en electricitat quan va tancar, i abans ho havia fet en gasoil; des del setembre de 1983 José Escriche Bou va ser el darrer moliner, però abans van ser-ho durant tota la seua vida el tio Benito Gonzalo Monferrer i el seu germà Angelino, que van heretar l’ofici i el molí de son pare: Joan Gonzalo de Amarante.

Moltes persones de cognom Moliner descendeixen de Vistabella, però res més no recorda el nostre passat fet de farina i gatxes: les teulades dels molins s’han deixat caure sobre les moles, les gronses s’han podrit i el molí del poble no dona ni nom a la placeta on encara dorm des de l’any 2003.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Persones i llocs de Penyagolosa

Les ponències i comunicacions de la Jornada d’Onomàstica de maig de 2018 ja tenen format de llibre!

Aquesta publicació conté 18 articles  que estudien el pic de Penyagolosa i les comarques que el volten: els «Estudis d’onomàstica de les terres de Penyagolosa» apleguen la relació entre toponímia, cartografia i excursionisme.

També s’aporta una bibliografia onomàstica de les terres de la Setena de Culla i l’Alcalatén.

Cal afegir aquestes 408 pàgines als coneixements que tenim del nostre territori. També es pot accedir a tots els continguts en format pdf a l’ Edició electrònica d’accés obert

Anís o conyac

Foto CARMEN de Cabanes [Anís o conyac] 20 / setembre / 1970 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Amparo i Benito Gonzalo Escrig

Haver de triar. Sembrar pataques o blat. Eixa és la segona eterna qüestió a Vistabella. Perquè la primera, des de 1910, és sempre: quedar-se o marxar.

Quedar-se al món rural, on vius seguint el ritme natural de les estacions i t’embrutes els peus de terra o marxar prop de la costa, a ciutats i pobles grans, on et marque la vida el rellotge i portes les sabates netes de fang.

Haver de triar als anys 70. Ser agricultor i recriar-te uns bacons per a fer matança al desembre o ser obrer de fàbrica i cobrar cada fi de mes per anar a comprar-te la carn. Viure per damunt dels mil dos-cents metres i mantindre una estufa de llenya o baixar cap al nivell del mar i comprar-te una estufa de butà. Per a les dones haver de triar: casar-se al poble o casar-se a la ciutat.

Els quintos de l’any 1970, només els hòmens, quan feien ronda i captaven pel poble per a pagar-se la festa, oferien música, jotes i una copeta. I repetien de lletania: Visca els quintos! Anís o conyac?

Més de la meitat dels quintos van buscar feina a les fàbriques i van triar marxar.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Una matxà en mandilà per Sant Antoni festejar

La burreta Sevillana d’Eric Salvador Escrig i la burreta Paloma de Daniel Escriche Guillamon. Matxà de Sant Antoni 2019

A la festa en honor de Sant Antoni els protagonistes són els animals, sobretot les cavalleries perquè eren la gran ajuda a les feines del món rural. Per això els clavaris i clavariesses del sant encapçalen cada any una provessó de matxos, cavalls i burrets. La matxada, popularment dita matxà, ix de l’ermita de Sant Antoni i acompanya el santet i el seu guió fins a la Sala de la Vila.

Completa el ritual la volta en cercle per dins el poble, sortejant les fogueres, els matxos canvien l’albarda dels dies de treball per l’eixalma dels dies de passeig i van vestits en mandils, ornaments de llana de colors vistosos, que a Vistabella en diem la mandilà.

Una desfilada de cavalleries guarnides i enflocades per festejar Sant Antoni, però que en la parla de Vistabella es coneix com una matxà en mandilà, que acaba sempre al crit de Visca Sant Antoni!

Per conèixer la tradició de la festa a Vistabella consulteu les nostres publicacions:

Per Sant Antoni un fred del dimoni

Treure rotllo de Sant Antoni

Visca Sant Antoni gloriós!

Els animalets de Sant Antoni

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer!

Quintos de 1948

[Quintos de 1948] Foto Riau, Carrer Colon, 54, 1º de Castelló. Arxiu de Vistabella. Fons familiar Eduardo Safont Safont

 

Els homes nascuts l’any 1927 eren de la quinta de 1948, i això vol dir que estaven cridats a fer el servei militar obligatori quan arribaven als vint-i-un anys. Als pobles xicotets la solidaritat entre els quintos era evident perquè se coneixien tots, els medien el mateix dia, feien la festa junts i eixien del poble per a fer “la mili”, lluny de casa durant més d’un any, repartits en diferents casernes. Les històries viscudes durant la mili van ser un tema de conversa comú i habitual entre la majoria d’hòmens durant els més de dos-cents anys que va durar el servei obligatori.

Aquest sistema de reclutament no professional de l’exèrcit va entrar en vigor el 1770 i el va eliminar el govern de José María Aznar amb un reial decret el 9 de març de 2001 aprovat pel Consell de Ministres. Ara l’exèrcit és professional i els parlants usem la paraula quinto per designar les xiques i xics nascuts el mateix any.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Les lloses de Troia

FOTO CARMEN de Cabanes. [Les lloses de Troia], 1963. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Leonor Vicente Escrig.


Les ruïnes de les mil·lenàries muralles de Troia poden visitar-se al nord-oest de l’actual Turquia i corresponen a una ciutat històrica i llegendària, famosa per la guerra que s’explica al poema de La Ilíada d’Homer. I per la història de l’engany del cavall de Troia, que la va destruir.

Troia queda lluny de Vistabella, en l’espai i en el temps, però un dels conjunts d’eres de batre que voltaven el poble portava el nom d’Eres de Troia. Uns cercles de lloses a diferents nivells, voltats de pallisses i emmarcats per parets de pedra, on homes, dones i matxos separaven el gra de la palla, que van deixar de ser útils als anys 70 del segle passat.

Ara eixes eres són aparcaments de cotxes i heliport, casal i piscina, parc infantil, i les pallisses són garatges. Però ha sobreviscut el topònim i una xicoteta part de les lloses de Troia, i encara no s’ha desvelat el misteri de com va arribar un nom tan erudit a batejar uns enllosats en un lloc tan remot. Això si és que Troia és Troia, que també pot ser que no: per descobrir-ho cal buscar la pàgina 1017 de la Toponímia de Vistabella de Jesús Bernat i llegir unes línies… resulta que els nostres veïns de Puertomingalvo diuen troja a una part dels graners, encara que és més probable que foren unes eres de terra roja: de Terra Roia a Terroia només hi ha una passa, i de Terroia a Troia mitja passa més. Vist aixina el nom no és tan mític, però no ens direu que no és bonic!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Els amos del pedrís

[Els amos del pedrís] Foto Salvador Pascual, Nino 18/09/1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiars Monferrer Gual i Elvira Safont Pitarch

 

El pedrís gran de l’església sempre ha tingut èxit de públic. I si fa sol, més. Per això sis auelos armats en gorres i boines dibuixaven una renglera al solet de setembre fa quaranta anys.

Este llarg banc va ser construït en la idea de poder contemplar la vida en companyia, i compartir-ne les impressions. El món l’any 1600 començava al Dau i s’acabava a la placeta de l’Hostal, i només si estàs assentat al pedrís el pots abastar tot, perquè fa corba. El pedrís és una genialitat, un tron des d’on mirar i ser admirat.

Fa quaranta anys Salvador Pascual va fer dos fotografies que van anar a parar a dos àlbums familiars diferents i que hui formen part del fons del nostre Arxiu.  Amb l’ajuda de la tècnica -i el permís de l’autor- les hem pogut ajuntar per a mostrar-vos els amos del pedrís, els que veuen el món sense moure’s del Dau.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La memòria dels carrers de Vistabella

La fira de Tots Sants de Vistabella és una festa de carrer, de passejar-se amunt i avall, de comprar unes figues albardaes, ballar una jota i un fandango al pas de la rondalla i admirar parades i demostracions d’oficis antics. Una manera d’evocar el temps passat com si fora un present continu, per unes hores. Per això la participació de l’Arxiu de Vistabella ha consistit enguany en un homenatge a la vida feta als carrers: una exposició de fotografies de gran format, ubicades al mateix lloc on va ser fetes.

L’exposició “La Memòria dels Carrers” és un projecte obert i a llarg terme del Centre d’Estudis de Penyagolosa que té l’objectiu d’explicar la vida social del poble al segle XX. Cada edició vol mostrar imatges del veïnat fetes al carrers, a mida real, amb la intenció que la gent d’ara ens puguem relacionar de manera directa amb les circumstàncies que ens han precedit, perquè vulguem fotografiar-nos en els retrats del passat i aixina portar-los al present, una manera d’incorporar i reconèixer el que hem sigut per ajudar-nos a descobrir qui som.

El recorregut d’aquesta primera edició va des de la Sala de la Vila fins al pedrís del Dau i ha tingut una gran acollida, la gent no s’ha limitat a admirar passivament les imatges sinó que ha interactuat en la proposta que hem fet: entre totes i tots fem eterns els habitants de Vistabella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Torna enrere

S'ha enviat el missatge

Avís
Avís
Avís
Avís

Avís!

 

Un meló roig

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per estrenar.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig eren la realitat del nostre poble quan només teníem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT