Les activitats preparades per a celebrar les XVI Jornades de Memòria Històrica de Vistabella del Maestrat ocuparan part del calendari dels mesos de juliol i agost: el cap de setmana del 19 i 20 i de juliol, i el 15 d’agost hi haurà conferències, obres de teatre, presentacions de llibres, i una exposició. També es podrà vore el documental “La Veu de les Muntanyes”. I des del 15 fins el 24 d’agost l’associació Arqueoantro continuarà les feines d’exhumació a les fosses del mas del Collet i del tossal de l’Albagés.
Com cada campanya realitzada pels professionals d’Arqueoantro s’ofereix, a les persones interessades, tant la participació en els treballs de camp com la visita comentada a peu de fossa, aquesta segona opció per a gent de qualsevol edat. Les persones que ho vulguen poden contactar amb l’Ajuntament al telèfon: 964 389 007
Hi ha llibres que parlen del territori on vivim. Perquè investiguen sabers a partir de l’observació, dels testimonis orals i dels arxius. O perquè relaten històries imaginades a partir de fets reals. Llegir ens ajuda a comprendre el nostre món.
Aquests llibres, de recent publicació, els podeu trobar a la biblioteca Joaquín Osset Merle de Vistabella del Maestrat, l’espai on els amics de BiblioXarxa de Penyagolosa celebrarem la festa del llibre amb una Hackató Bibliotecària el dia 23 d’abril, a partir de les 15:30 h: vos convidem a col·laborar, a fullejar aquestes novetats i a berenar.
LA LLIÇÓ DE LA PEDRA, és una autopublicació de l’arquitecta Ivana Ponsodai Revert, que ens regala un recull dels seus coneixements sobre la tècnica de la pedra seca: com a tècnica constructiva, com a patrimoni i com a element del sector de la construcció.
Ivana Ponsoda fa anys que escolta les pedres, i en sap molt del seu equilibri i les seues bondats.
Aquesta joia de llibre arriba per a omplir un buit, tant teòric com pràctic, en la bibliografia sobre la pedra seca, perquè en aquest tema les innumerables construccions que defineixen el nostre paisatge no han sigut prioritat per a ningú fins fa molt poc. L’autora, a més de compartir la tècnica dotant-la d’especificacions professionals, i de determinar els seus beneficis mediambientals i de sostenibilitat, va més enllà i planteja l’actualitat d’aquesta pràctica amb exemples evidents.
Si penses que això de la pedra seca només és cosa de fer casetes, et recordem que implantar construccions de pedra en sec als llits dels barrancs és una mesura de regulació hídrica, redueix la velocitat de l’aigua i té una acció preventiva contra l’erosió.
Només algú que està sempre a peu de solsida, que elabora catàlegs de béns de pedra, i que defensa que l’ofici de paredar siga part de la formació professional, pot ser digna portaveu de la pedra, i en això Ivana Ponsoda n´és un referent.
INDIGNAS HIJAS DE SU PATRIA, és una investigació de les periodistes Marta Garcia Carbonell i Maria Palau Galdón, que rescata de l’oblit el Patronato de Protección de la Mujer al País Valencià, publicada per la Institució Alfons el Magnànim.
El Patronato de Protección de la Mujer va ser una institució de repressió contra les dones que va funcionar des de 1941 fins a 1985. Milers de dones jóvens d’entre 16 i 25 anys van ser tancades en convents i reformatoris regentats per monges, en un sistema de privació de llibertat paral·lel al penitenciari.
Si no n’has sentit parlar mai, com a mínim t’hauria de sorprendre i provocar-te preguntes. Només al País Valencià van funcionar 10 centres vinculats en 3 institucions maternals: tampoc no saps que a les jóvens embarassades els robaven els seus fills?
La documentació dels arxius explica com les denúncies de rectors, familiars i veïns internaven les xiques que no seguien el patró patriarcal del que ha de ser una dona: submisa, obedient i mare de família. El franquisme va custodiar i reeducar les dones considerades perilloses: en els convents eren maltractades i treballaven en benefici de les monges sense cobrar. Franco va morir el 1975: tampoc no et crida l’atenció que el Patronato va funcionar fins el 1985?
QUAN ELS ARBRES MARXEN, és un conte de Jesús Bernat Agut, il·lustrat per Rocio Carrasca. Publicat per Onada Edicions.
Diu el diccionari que una faula és una narració de fets meravellosos, que permet parlar a plantes i animals, amb la finalitat de fer comprendre algun ensenyament.
Aquesta faula del filòleg Jesús Bernat passeja bitxos i plantes pel nostre territori, perdó, per la visió que té del nostre paisatge Rocío Carrasca -alter ego de Rocío Moliner Monserrat-. Resulta que a casa nostra cada animal i cada arbre té un nom personalitzat, com cada font, cada mas i cada camí, al nivell de cada persona humana, perquè a Penyagolosa ens movem un munt d’éssers vius sobre un mar d’aquarel·les. Llegir-ho per veure-ho.
Com a bona faula porta afegida una proposta didàctica: per a entretenir-se i per a pensar.
LA CUCALA, és una novel·la d’Enric Roncero. Publicada per Onada Edicions.
Enric Roncero és de València i del Carbo, fotògraf i autor conegut de guies senderistes per a caminar per Penyagolosa, el seu coneixement i la seua estima per la terra són la base de la seua primera novel·la, una història construïda sobre les llegendes que ha replegat al llarg dels anys i en la qual els que van ser els penúltims masovers tenen un paper rellevant.
La cucala recrea un trosset del segle XX, mentre fa un homenatge al paisatge i a la nostra cultura de perifèria que, tant poques vegades, és el centre dels relats.
El aeródromo de Vistabella se empezó a construir el 27 de julio de 1937 para apoyar la ofensiva del Ejército Popular en el frente de Aragón, pertenecía al Sector 3º de la 4ª Región Militar y se utilizó como campo de aviación auxiliar del aeródromo de Vilafamés. El Consejo Municipal recibió una orden remitida por la Jefatura de Obras de la Subsecretaría del Aire fechada el 25 de julio (reg. entrada 259), indicando la fecha de inicio de las obras, el número de obreros necesarios y salario y duración de la jornada de trabajo, todo conforme con la reglamentación que la II República implantó para mejorar las condiciones laborales de los trabajadores.
[…] Por tener que realizar trabajos urgentes de guerra en el término municipal de esa Villa, manifiesto a esa Alcaldía la necesidad de que coopere en los trabajos con al menos 250 hombres, al mismo tiempo hago presente que estos disfrutarán de un jornal de 10 Pts siendo la jornada laboral de ocho horas diarias efectivas en el Campo, debiendo organizar los sindicatos de ese Ayuntamiento grupos de veinticinco hombres con un responsable cada grupo, y traer legón y azada cada individuo para el trabajo que se le ordene.
Dicho personal deberá hallarse en el Campo donde se realizan los trabajos el próximo martes día 27 a las siete de la mañana en donde recibirán instrucciones.Lo que comunico a Vd. para su conocimiento y exacto cumplimiento. Salud y República. […]
Las obras comenzaron en la fecha indicada, y se llegó a emplear prácticamente a la totalidad de la mano de obra disponible en Vistabella en aquellos momentos, el tiempo de construcción de las dos pistas, una de 1.230 m x 300 y otra de 1.090 m x 200, no llegó a los dos meses. Todos los terrenos comprendidos dentro del perímetro del aeródromo, unos 352 jornales según la relación que incluyo más adelante, fueron incautados a sus propietarios. También se incautaron dos masías que fueron utilizadas como almacenes y talleres
[…] a 50 m. al N. del Campo se ha preparado la casa “Mas de Tófol”. Al O.E. del Campo se ha preparado la casa “Mas de Planillar” […]
Pocos días después de iniciarse los trabajos, el Mayor de Aviación Militar del aeródromo de Vilafamés, José Bordons, en un escrito de fecha 2 de agosto (reg. entrada 265), ordenó el desalojo de la Casa de Polo para habilitarla como alojamiento para tropa y oficiales.
[…] Teniendo necesidad de preparar alojamiento para oficialidad y tropa de fuerzas del Aire, procederá vd a que a la mayor brevedad posible quede desalojado el local situado en la calle Ferrer y Guardiadenominado Casa Polo, para proceder a realizar urgentemente las obras oportunas […]
Ese mismo día el Consejo Municipal remitió la orden a la C.N.T. local, que había requisado dicho edificio, comunicando el desalojo:
[…] Lo que en cumplimiento de lo interesado, le participo al objeto de su desalojamiento dentro del plazo de tres días, esperando la contestación inmediatamente de recibir la presente comunicación. […]
La Casa de Polo fue desalojada y se realizaron obras para acondicionarla […] para unas 80 camas, con comedor, despensa, cocina económica de 50 plazas, agua y luz. Se han instalado dos bombas para elevación del agua, un depósito de mil litros, 6 lavabos, 3 waters y 3 duchas. Cochera para 4 coches […]
Según consta en la documentación relativa al aeródromo, además de la Casa de Polo, los mandos militares y los pilotos disponían de otras dos casas en el pueblo.
De nuevo, el 4 de agosto (reg. entrada, 270) se vuelven a recibir instrucciones, esta vez a través de un telegrama remitido por el Gobernador Civil de Castelló (reg.entrada 270) pidiendo más camas y más trabajadores para el aeródromo en construcción:
[…] Sírvase facilitar las ocho camas que necesitan los elementos militares del Campo de Aviación en construcción así como, deberá reclutar el mayor número de obreros para trabajar dicha construcción […]
Para alojar a los soldados se construyeron varias casetas cerca de las pistas del aeródromo:
[…] Una caseta de madera de 6’05 x 5’17 m. capaz para ocho camas y terraza de 6’05 x 4’00 m.Una caseta de madera de 4’85x 3’00 m. capaz para cuatro camas y terraza de 3’00 x 3’00.
Con fecha 8 de octubre se empieza la construcción de una caseta de 7’50 x 11’00 m. […]
Según varios testimonios en el campo de aviación llegaron a trabajar unos setecientos hombres, a los vecinos de Vistabella se sumaron trabajadores de otros pueblos cercanos, incluso de L’Alcora,atraídos por lo que entonces consideraban un buen salario y unas dignas condiciones laborales. Los refugiados varones mayores de catorce años que residían en Vistabella en aquel momento, también fueron reclutados. El 13 de agosto, de nuevo el Gobernador Civil remitió otro telegrama (reg. Entrada 283) anunciando su visita a Vistabella:
[…] Agradeceré a V. muy vivamente que por el Ayuntamiento y vecindario se den toda clase de facilidades y se tengan las más significativas atenciones con los camaradas que están desplazados en ese término para trabajar en las obra del Campo de Aviación. Del buen criterio de V. y del ejemplar comportamiento de sus colegas administrativos no cabe otra cosa que esperar que así lo hagan adivinando el interés de las obras y la precisión de quienes las efectúan queden contentos de su estancia.
Yo iré personalmente en visita a ese término deseando llegar y que todo esté resuelto. Salud. [… ]
Las obras continuaron prácticamente durante todo el tiempo que permaneció operativo el aeródromo, se levantó el pabellón de mando donde pernoctaban los oficiales de servicio, un aljibe con capacidad para 7 m³ , y una caseta para guardia de 3 m. de altura a 200 m. al S.E. del campo de aterrizaje. También se instaló un teléfono conectado con el aeródromo de Vilafamés, las autoridades municipales después que el ejército franquista tomara Vistabella, intentaron que permaneciera en uso ya que era el único teléfono existente en el pueblo en aquellas fechas.
[…] El 24 de julio de 1938 la corporación municipal acuerda por unanimidad se nombre una comisión para ir a Castellón ygestionar asuntos sobre el teléfono del campo de aviación para que quede a favor del municipio y solicitarlo de quien corresponda […] (Actas municipales, tomo 19)
El 25 de septiembre comenzaron las obras del primero de los tres refugios de que disponía el aeródromo, esta construcción aledaña al pabellón de mando aún se conserva en buen estado, está declarado Bien de Relevancia Local e inventariado como Monumento de Interés Local con nivel de protección integral dentro del Régimen General de Intervenciones, aunque esto no le salva del estado de abandono en el que se encuentra el conjunto histórico formado por el pabellón, refugio y cisterna. Los otros dos refugios no se llegaron a terminar, de estos, el más completo se encuentra a unos 50 metros al sur del Mas de Tófol, y el otro toca la carretera a unos 100 metros de L’Escola del Camp en dirección norte.
El 13 de octubre el Consejo Municipal comunicó al maderista Alejandro Tena Salvador, la autorización remitida por la Jefatura de Montes de Castelló para retrasar la saca de maderas del Bovalar y del Savinar, por falta de mano de obra al encontrarse todos los hombres disponibles trabajando en las obras del aeródromo.
[…] Visto lo manifestado por el rematante de productos maderables del monte “Bovalar y Savinar” de este término Alejandro Tena, solicitando una prórroga de cincuenta días para poder extraer los productos maderables objeto de la subasta del monte y fundamenta la petición en que debido a no haber encontrado jornaleros por hallarse estos en trabajos de explanación de un aeródromo que se está construyendo en este término municipal no ha podido extraer los productos del monte dentro del plazo legal […] acuerda acceder a lo solicitado […]
En el archivo municipal también encontramos un pequeño rastro sobre los militares de Aviación, en una anotación en el libro de actas del día 21 de noviembre […] El Ayuntamiento paga 20 ptas. a Asunción Asensi por lavar ropa de los de Aviación. […] (Tomo 19, p. 13).
A principios de febrero de 1938 se establecieron en el aeródromo de Vilafamés 20 bombarderos rusos SB-2“katiuska”, tres de ellos aterrizaron averiados en el aeródromo de Vistabella el 7 de febrero de 1938, procedentes de una misión de bombardeo sobre la estación ferroviaria de Calamocha (Teruel), según consta en el relato del piloto de uno de los aparatos, el ruso A. P. Nikiforov, recogido en “El aeródromo militar de Vilafamés1937-1940”, Carlos Mallench, Blas Vicente, José F. Albeda y Josep J. Miralles, Ajuntament de Vilafamés, 2019.
Testimonio de A. P. Nikiforov, piloto ruso de la 1ª escuadrilla del grupo 24.
(pp. 244 a 248).
[…] El campo que se podría aprovechar para el aterrizaje, apareció de repente de la misma manera que apareció la salida entre las montañas. Nikiforov tuvo tiempo para ver una pequeña casita y al lado de la misma dos Katiuskas. Yendo rápido y hacia adelante bajó el tren de aterrizaje, el avión estaba vivo, el sistema hidroeléctrico no sufrió daños. La tierra se acercaba mu rápido. ¡Más cerca¡, ¡más cerca¡, se pudo apagar el motor que funcionaba.
Hubo un pequeño golpe sobre las tres puntas (ruedas). Delante no había ningún obstáculo, solo un campo plano. De repente el avión se inclinó y giró muy bruscamente hacia la derecha, el tren de aterrizaje se rompió y el bombardero cayó sobre su fuselaje.
Alrededor todo estaba muy tranquilo, solo se oía el ruido del combustible que salía del avión a través de los agujeros de los disparos.
Nikiforov encendió la linterna, y salió a la superficie. Del avión apareció Kolesnikov. No se veía a Bershak. El piloto y el coopiloto corrieron hacia su cabina. Estaba en el suelo en una pose muy antinatural con la cara blanca como el papel. Los dosentraron en la estrecha cabina y sacaron con cuidado a Bershak de la cabina y lo sacaron y lo pusieron sobre la tierra.
Le quitaron la ropa, le quitaron el zapato lleno de sangre, cortaron el pantalón y abrieron el agujero donde estaba la rodilla. Al ver los huesos destrozados por los disparos y la carne ensangrentada, Kolesnikov comenzó a ponerse mal por todo lo que veía. Nikiforov rompió su camisa y como pudo intentó proteger la pierna herida de Bershak.
Durante medio kilómetro corrió hacia otros dos aviones SB que habían aterrizado sobre su panza también al lado de la casita blanca. Sobre ellos estaban sentados los pilotos españoles. Entonces cuando él se acercó a cada uno de los aviones, observó que todos los ametralladores estaban heridos en las piernas. Los pilotos y observadores estaban intentando ayudar a sus compañeros. Uno de los pilotos españoles que hablaba un poco de ruso, pues hizo el curso en la Unión Soviética, le dijo que ya habían llamado a una ambulancia.
Nikoforov explicó como pudo que tenía un herido. El español cogió una cama oxidada que estaba apoyada sobre la pared y juntos transportaron a Bershak a la casita.
Mientras tanto, Kolesnikov contó 72 impactos en los puntos del avión de vital importancia. “Entonces, vuelan los Messerschmitt los pilotos experimentados”, señaló para sí Nikiforov. “Es extraño, ¿cómo no nos hemos incendiado?”, se encogió al ver los depósitos de gasolina, atravesados por balazos en muchos sitios. Por la tarde llegaron los automóviles y se llevaron toda las tripulaciones […]
El relato del piloto ruso coincide con el testimonio de Ángel Tena, (“El Temps Perdut. MemòriaHistòria de Vistabella”, vv.aa. , Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014.) únicamente difiere en el número de katiuskas, según Ángel fueron dos los que llegaron averiados, según Nikiforov tres.
[…] Antes de llegar los “moscas” vinieron un día dos “Katiuskas” rusos, dos bombarderos bimotor que bajaban tocados del frente de Teruel y aterrizaron aquí de emergencia porque no podían llegar a Vilafamés. Uno de la tripulación -no sé si el piloto o quién- llevaba una rodilla destrozada por un balazo, subió una ambulancia de Vilafamés y se le llevaron. Aterrizaron en el campo antes de que estuviera acabado, aún no estaban aquí las avionetas […] (“El Temps Perdut, p. 89)
En el mes de abril de 1938 llegaron dos escuadrillas, la 1ª y la 4ª del Grupo 21, de Polikarpov I16 “moscas”, estos aviones actuaron en los frentes de Teruel, Levante y el Ebro hasta el 21 de mayo, fecha en la que fue evacuada definitivamente la 4ª escuadrilla del Grupo 21, debido al avance de las tropas de García Valiño que finalmente ocuparon Vistabella el 3 de junio de 1938.
Las tierras incautadas fueron devueltas a sus propietarios y el pabellón de mando se reconvirtió en escuela rural, funcionando hasta finales de los años sesenta.
Las tres fotografías de soldados del Cuerpo de Aviación de la República que aparecen en este artículo, fueron tomadas en el mes de marzo de 1938, los originales formaban parte de un cuaderno de campo perteneciente a un soldado de identidad desconocida, que recorrió durante la guerra varios aeródromos de la zona de Levante, entre ellos el de Vistabella.
Las fotografías fueron localizadas por Ernesto Rodrigo de “Montañas de Libertad” a quien agradezco haberme enviado este importante testimonio gráfico.
Fuentes:
-Archivo del Aire, A12156. Villaviciosa de Odón.
-Archivo de Ávila, FF.AA. 4ª Región, Legajo P1285.
-AHEA, Plano de localización, A 12156.
-Croquis del refugio antiaéreo de Ernesto Barreda (15.06.2019)
-“El Temps Perdut : Memòria Històrica de Vistabella”, (vv.aa.), Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014. – “El aeródromo miliar de Vilafamés.
Después de haber completado todo el proceso de localización de fosas, exhumaciones, extracción de muestras de ADN, homenaje a los soldados republicanos fusilados los días 2 y 3 de junio de 1938 y entierro en el cementerio de Vistabella, durante las últimas semanas del mes de octubre se han colocado dos monolitos de piedra natural, en las fosas del Mas de Marimón y del Mas dels Arcs, en la fosa del Mas del Collet se ha mantenido y restaurado el monolito de obra ya existente, a los tres monolitos se les han añadido placas con textos explicativos. Estas acciones tienen el objetivo de dignificar estos lugares y preservar del olvido a estas nueve víctimas de la represión franquista.
Finalizados estos trabajos y logrados los objetivos, queda pendiente la señalización de las fosas del Tossal de l’Albagés, y la extracción de muestras de ADN de los tres soldados republicanos exhumados durante la primera semana del pasado mes de agosto, así como la localización y exhumación de otra fosa común en el Mas del Collet, donde según testimonios estarían enterrados otros cinco guardias de asalto también fusilados el 3 de junio del 38, trabajos que a pesar de la situación política actual y de los inconvenientes que acarrea, esperamos de una forma u otra poder completar.
Todo esto ha sido posible gracias a la colaboración entre el GRMHC, C.E.P., ArqueoAntro, la financiación de la Consellería de Memoria Democratica y del Ayuntamiento de Vistabella.
Més de 200 soldats republicans van morir en combat o afusellats en la defensa de Vistabella, hem recuperat cossos de 9 d’ells i seran enterrats al cementeri en dignitat, dins el marc de les XIV Jornades de Memòria Històrica. El mes d’abril vam iniciar una campanya per localitzar els seus familiars. Demanem ajuda en la difusió.
Tras las pasadas campañas de exhumaciones de combatientes republicanos en el término municipal de Vistabella del Maestrat (1) realizadas por la Asociación Científica ArqueoAntro y promovidas por el CEP (Centre d’Estudis de Penyagolosa) y el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, el próximo 30 de julio vuelven nueve soldados republicanos que serán homenajeados y que tras un solemne cortejo fúnebre que recorrerá las calles de Vistabella, serán enterrados con la dignidad que se les negó, en dos nichos del cementerio cedidos por el Ayuntamiento. Esta iniciativa se desarrollará en el marco de la celebración de las XIV Jornadas de Memoria Histórica de Vistabella.
Búsqueda de familiares
Los combates por la defensa de Vistabella se dieron el 2-3 de junio de 1938 y en ellos murieron en combate o fusilados, más de 200 soldados republicanos.
Hasta la fecha, no se ha podido identificar a ninguno de los 9 soldados, por lo que en los próximos días, seis entidades y asociaciones memorialistas (2) van a lanzar una campaña de búsqueda a nivel Estatal con el objetivo de localizar a familiares de estos combatientes y poder cotejar su ADN, haciendo extensiva esta búsqueda a cualquier familiar de los más de 200 soldados del Ejército Popular de la República que murieron en la defensa de Vistabella.
Los olvidados de los olvidados
Todos estos combatientes lucharon en muy duras condiciones en el frente y nunca regresaron a casa. Sus familias nunca han sabido qué pasó con ellos ni dónde arrojaron sus cuerpos. Ocho décadas es demasiado tiempo para seguir ignorando su sacrificio y entrega por defender la Democracia.
Es tiempo de dar nombres y apellidos a quienes nos defendieron.
Imagina que et maten al mas del Collet. I que passen vuitanta anys sense que ni la llei ni ningú feren cap cas de tu.
La llei valenciana 14/2017, del 10 de novembre diu que “es pretén complir amb les obligacions que té la Generalitat Valenciana en les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i també en els seus familiars” i que això “implica l’obligació de les institucions públiques d’investigar per a promoure la clarificació del que va passar en relació a la violació dels drets humans”.
La recerca de testimonis orals confirma que una brigada de l’Ajuntament de Vistabella va tapar en terra en una fossa del mas del Collet sis soldats afusellats allí mateix, però no van escriure els seus noms. I aixina els van matar dos vegades perquè el seu rastre va desaparèixer com si no foren ningú ni tingueren cap dret.
Els articles 12, 13 i 14 de la llei espanyola 52/2007, de 26 de desembre descriuen els protocols per a localitzar i identificar les víctimes, i segons la llei la Generalitat està “…obligada a realitzar les actuacions necessàries, conforme als protocols aprovats, per a recuperar i identificar les restes de víctimes desaparegudes i per a elaborar mapes de localització de restes, (…)”
Imagina que et maten al mas del Collet. I que finalment unes lleis lentes permeten que te busquem i te trobem: vuitanta-tres anys tard els drets humans arriben al mas del Collet
9 de juny, celebrem el dia internacional dels arxius, enguany l’ICA proposa Empoderar els arxius, els arxivers i els ciutadans fent-se resó d’elements bàsics en els que els arxius són esencials en les nostres vides.
Conceptes com la rendició de comptes, perquè els arxius contribueixen a la transparència dels governs i institucions facilitant l’accés a la informació.
Fomentar la diversitat i la inclusió, anant més enllà de la teoria i la pràctica arxivística per aconseguir que els arxius apleguen diferents veus i històries.
Millorar la col·laboració, treballant en xarxa per a donar a conèixer el poder dels arxius en la societat i la seua importància en la nostra vida.
Mirem enrere i el repte era arriscat, per això estem contentes del resultat i bona acollida. Assenyalem un any més el nostre aniversari i per commemorar-ho presentem un nou projecte que ens permetrà desenvolupar més activitats en una major participació de tots i totes: el Centre d’Estudis de Penyagolosa.
Amics al pedrís, hivern 2017. Foto de María José Olaria Ibañez
Avui celebrem el tercer aniversari: 109 posts al blog, més de 200 documents i un milió de gràcies als més de 20000 curiosos i curioses que entre el 26 de juny de 2014 fins avui entreu per llegir-nos
Gràcies !
El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va organitzar l’1 de novembre de 2016 un acte en record i homenatge a les víctimes de la repressió franquista al cementiri civil de Castelló.
Durant la dictadura molts familiars van continuar recordant als seus, també l’1 de novembre en el cementiri civil, amb por, en silenci, però donant testimoniatge de memòria, resistint-se a l’oblit. Anys més tard durant la democràcia els homenatges a més de familiars van ser públics, organitzats per partits, sindicats o col·lectius de memòria.
Van començar a realitzar-se a la fi del segle XX i principis del segle XXI recerques i treballs que ens van descobrir la veritable envergadura de la repressió franquista i hui en dia sabem que en el cementiri de Castelló prop de mil persones van ser enterrades -la major part d’elles executades a poca distància, al Riu Sec-, i transportades a la fossa, on els seus cossos alineats un al costat d’un altre van ser dipositats en files cavades a la terra. Totes aquestes persones no van ser jutjades amb les mínimes garanties legals, van servíctimes de la venjança que genera la violència política perquè a la víctima no se la valora per la seva ideologia ni pels fets que la persona va realitzar en vida. A la víctima la caracteritza la seva innocència al patir injustament una violència.
A Castelló el nostre grup va realitzar diferents estudis gràcies als quals va aconseguir identificar a les víctimes i posteriorment esbrinar la seua aproximada localització en la fossa oferint així públicament aquesta informació a les seues famílies i a la ciutadania en general. Es va constatar com 530 víctimes de la repressió, de les prop de 1.000 soterrades al cementiri, reposen en la fossa del cementiri civil i la resta a les fosses del cementiri catòlic.
De les 14 víctimes mortals de la repressió franquista a Vistabella 7 van sersoterrades al cementiri de Castelló. Quatre d’ells es troben soterrats al cementiri civil i podem conèixer l’ubicació a la fossa on reposen els seus restes; es tracta de Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona i Benigno Miravet Escrig, els dos primers disposen d’una sepultura al recinte on sovint als seus familiarsmantenen en flors viva la flama de la seua memòria. Els altres tres de Vistabella soterrats al cementiri, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig, ho van ser a les fosses del cementiri catòlic i les seues restes van ser traslladades a l’ossari.
Gràcies a un projecte realitzat pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló,amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló, aquest 1 de novembre de 2016 la totalitat dels noms de les víctimes i per tant d’aquests set de Vistabella, consten en unes plaques que seran testimoniatge de la història, inaugurant-se així un memorial democràtic que també interpreta i dona informació sobre la fossa, les víctimes i l’etapa històrica en la qual els va tocar viure i morir. D’aquesta forma gràcies a la memòria es fa present el passat, el dels vençuts i la democràcia actual salda un deute amb el seu passat, el de les víctimes que no va quedar recollit i reconciliat en la transició.
Es reconeix la injustícia que se’ls va fer en vistes a un futur que allunye la violència de les nostres vides. No podem reparar el dany però sí rescatar a la víctima de la indiferència i de l’oblit. Bartolomé, Benigno, Gil, Rodrigo, Bernardino, Francisco i Ramón han sigut objecte d’un acte de memòria i per tant de justícia, recordant a unes persones mortes i soterrades fora del seu poble, amb els seus noms i cognoms, com a testimoniatges de la injustícia que durant tants anys va representar el seu oblit.
Bernabina i Duardeta 2007. Foto de Sílvia Olaria Ibáñez
Fa dos anys que vam publicar el primer post al blog de l’Arxiu de Vistabella. Per aquest motiu avui volem celebrar el 2n aniversari donant les gràcies: a les informadores, famílies conservadores de fotografies, lectors, emigrats descendents, tots els que ajudeu compartint coneixements, curiositats i feu etnografia viva a peu de carrer… a tots gràcies, perquè és gràcies a vosaltres que existim i continuem.
Publiquem l’article que, des del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica, han elaborat per començar a reconstruir la història d’Epifanio Pitarch Gascó, fuster del carrer Sense Cap, que va desaparèixer en la repressió franquista de l’any 1947.
c.1923 [Davant la paret de La Cotxera.] Epifanio Pitarch Gascó i la seua dona Francisca Tena a l’esquerra de la imatge. Fons Arxiu de Vistabella del Maestrat
EPIFANIO, LA MEMÒRIA RECUPERADA A LA RECERCA DE LA VERITAT
Juan Luis Porcar. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.
Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les urpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.
Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú no es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar a la taverna, al carrer, a la plaça, tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.
Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per Pili, una néta, en una web de memòria històrica, demandant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final, juntament amb el fill d’un d’ells treballaven activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca gens fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.
Però l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, una altra néta d’Epifanio, al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar que va ser del seu pare, del seu avi… on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda, fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents… el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també es va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contaven que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.
Epifanio, segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més se’n va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era gens fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida tirant endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva estira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.
Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com si no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.
c. 1954. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador
Probablement de l’any 1954, aquesta imatge feta dins el pati de les escoles -amb l’ermita del Loreto al fons- només mostra els xiquets perquè el franquisme segregava l’ensenyament per sexes. El fet que el senyor rector aparegue al mig també és un distintiu de l’època, a la seua esquerra la mestra de les xiquetes donya Consuelo Betoret Maruja, i a la seua dreta el mestre dels xiquets don José, segons ens informa Lola Miró Salvador.
Els rectors tenien total permís per entrar i eixir de les aules, i controlaven la ideologia dels currículums que eren tant mínims que es coneixien amb el nom de “les 4 regles”. I l’expressió “passar més fam que un mestre d’escola” feia referència a l’escàs sou que cobraven els docents. No hi havia ni abundància ni varietat d’aliments: tots els xiquets eren prims i menudets.
c.1959. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador.
No passarà molt de temps que algú farà preguntes paregudes a aquesta, amb cara de sorpresa. Des de l’any 2012 la llei no permet sacrificar animals grans ni a casa ni al carrer, però la matança del bacó forma part de la nostra cultura: anava lligada a la supervivència i enfortia les relacions familiars i socials.
Amb la paret de l’església i el fred de gener de fons, aquesta imatge de 1959 ens fa recordar de cop la socarrà de la pell del bacó amb argilagues, la saviesa del tall per aprofitar totes les peces de l’animal, la pedra de tosca i l’aigua calenta, els mondongos que dominaven les abueles, les tallades del perol. Els diferents fregits i guisats, i els dolços que ajudaven en una jornada de molta feina. Que era també una festa.
c.1955. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tomas Salvador Pitarch.
El pregó del mes de desembre havia de ser nevat, i ací el teniu. Als anys cinquanta del segle XX, a Vistabella la roba de pana era el teixit de l’hivern, no existia la roba tèrmica. En plena nevada, a la placeta de l’Hostal, podem vore tots els hòmens en jaquetes i pantalons de pana rodejant al metge del poble: don Rodrigo Blanch Folch, en la seua jaqueta clara i una immensa boina que portava els dies de més fred. I també sostenia a les mans una cartera de pell que feia servir quan passava per les cases a visitar els malalts.
Foto CARMEN de Cabanes [Els quintos del 61] 17 setembre 1961. Arxiu Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lupe Moliner Salvador.
La festa dels quintos era estrenar la primera jaqueta i la primera corbata, per a passar a l’edat adulta mudats com cal, un ritual que només estava permès a la meitat de la població: les xiques estaven excloses. La festa també era una despedida: els quintos marxaven a fer el servei militar obligatori, i el seu punt fort era l’arreplegà.
L’arreplegà és un costum arrelat a Vistabella, vol dir fer una ronda per replegar donatius, a canvi s’ha d’oferir música, un poc de beguda, i de vegades algun dolç. L’arreplegà dels quintos anava precedida del so del caragol: instrument de vent que sona com una trompa; la veu d’un corn de mar és difícil de bufar i difícil d’oblidar. Només emet un únic so i no acostuma a relacionar-se en la interpretació musical sinó que va lligat als rituals, és un instrument ancestral per fer senyals que està present a totes les cultures. Quan els quintos anaven a demanar pel terme, el so del caragol avisava els masovers que ja venien de camí. Visca els quintos!
La participació en la ronda d’un representant de l’Ajuntament, que s’encarregava del plat dels diners, donava legalitat a la festa i a l’acte de captar; els germans menuts dels quintos o els xiquets de la família portaven les canastes dels donatius que no eren monetaris; la rondalla posava la música i les lletres, idèntiques i necessàries any rere any.
Els donatius de l’arreplegà costejaven el dinar comunitari, les begudes i la música. La volta per totes les cases i carrers permetia felicitar els protagonistes i desitjar-los sort.
L’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat va creixent gràcies a les vostres aportacions. Nombroses famílies ens han cedit fotografies per a l’exposició virtual, imatges amb una qualitat extraordinària i plenes de força que anirem compartint amb vosaltres.
Una volta al mes imitarem l’agutzil i farem un pregó: penjarem una fotografia i us demanarem ajuda per identificar les persones que apareixen i així podrem oferir una millor descripció del document. Per tant ens encantarà que mitjançant el correu electrònic feu d’informadors i d’informadores aportant el vostre coneixement i records.
Arxiu de Vistabella del Maestrat 