Arxiu d'etiquetes: xiquets

Moltes gotes fan un ciri

Maig 1970. Fons familiar Ximo Marín Tena. Arxiu Vistabella del Maestrat

Quan el sagrament de la comunió era obligatori, al mes de maig els xiquets portaven un ciri de cera molt adornat en filigranes. En el pas dels anys els ciris de la comunió es van sofisticar: els van posar una pera en forma de flama que s’encenia i s’apagava a voluntat.

Mentres este símbol religiós de la llum evolucionava, a Vistabella s’anaven degradant els espais públics, molts dels quals van acabar en desús pel perill que suposava el seu mal estat.

Al maig de 1970 els xiquets mostraven satisfets els seus ciris automatitzats i l’Ajuntament prenia una notable decisió: aprovar l’Expedient de desafecció de béns municipals de servei públic per a classificar-los com a béns de propis, és a dir, optava per fer un canvi de classificació per a treure’ls rendiment.

En el llistat de béns hi havia cinc construccions ruïnoses que sumaven molts metres quadrats: la casa-quarter, l’hospital, la casa abadia, l’edifici de la presó i les escoles.

Moltes gotes fan un ciri. En els següents anys, este expedient va permetre al Consistori edificar tres vivendes i un local en el solar de l’antiga casa abadia; construir l’escola nova i cinc vivendes en l’espai de les antigues escoles; al solar de la casa-quarter van edificar el centre de salut i la casa del metge; i de l’hospital vell en van fer dos bandes que van comprar dos veïns.

Només un propòsit no es va materialitzar: l’edifici de la presó encara va arrastrar la seua ruïna durant molts anys.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Quan els arbres no feien ombra

Deixa un comentari

1963 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Carmen Sáenz de la Torre

Hui, des de la corba de la gasolinera, admirem el verd tossal del mas de l’Hostal, mentre el parc de bombers el vigila uns tres quilòmetres endavant, entre les Caputxeres i la Cranà: la natura fa uns anys que té via lliure i la vegetació és desbordant.

Quan el tossal tenia el color marró de la terra treballada sense descans, els solcs de matxos i tractors, i les aixadelles que no paraven d’escardar, tenien a ratlla la vegetació i no hi havia incendis forestals perquè tot es cremava a les estufes i els fumerals.

Quan els arbres no feien ombra, les moltes raberes d’ovelles i cabres desbrossaven els camins perquè segaven l’herba a rran, i despullaven de fulletes tendres els arbrets mentre deixaven el tronc viu per a que seguira brotant.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La corbata de don Aurelio

4 Respostes

Mentre don Aurelio Bou es fotografiava al pati de l’escola en la seua classe dels xics, l’expectació de mares en davantal era notòria davant la costereta del Loreto i l’Ajuntament aprovava el preu de 9 pessetes en 50 cèntims per a fixar la feina diària d’un jornaler. Mentre les partides de maquis es movien entre Puertomingalvo, el Pla de Vistabella i el Boi, a les Actes Municipals el secretari deixava constància de la subhasta del pinar del Pas de la Creu per a pagar les obres de remodelació del quarter de la guàrdia civil del carrer Ramon Salvador.

L’any 1947 només anaven a la classe de don Aurelio els del poble, perquè tots els masovers eren considerats sospitosos potencials d’ajudar a la guerrilla i als seus xiquets se’ls va complicar la vida. Eixe any la guàrdia civil se va emportar a Manolo i a Pedro del mas de Monçó, i a Epifanio del carrer Sense Cap, i ja no els va tornar.

Però d’això no se’n parlava a l’escola. El mestre don Aurelio havia sigut destinat a Vistabella com a càstig, per la seua defensa de les millores pedagògiques instaurades per la República. La seua dignitat vestida de corbata, en un món de llauradors en poca lletra, representa els mestres a la postguerra: silenci a canvi de pa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Plegar caramels

2 Respostes

[Casament de Ramon i Carmen] Foto CARMEN de Cabanes. 19 octubre 1963 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rosalia Gonell Porcar

El ritual dels casaments a Vistabella començava a casa del nóvio. El dissabte a les dotze del matí Ramon Porcar, fill de la tia Rosalina i el tio Antonio del cafè Penyagolosa, eixia de bracet en la seua germana que li feia de padrina i encetava el recorregut cap a casa de la nóvia al carrer Sense Cap, acompanyat dels seus amics i familiars. A la porta de la xica ella assumia el protagonisme i encapçalava un seguici, una espècie de desfilada fins l’església: davant, Carmen i el seu padrí, fills del tio José i la tia Nicanora, després el nóvio i la seua padrina, seguits de tots els convidats de les dos famílies, ben mudats.

Les altres veïnes i veïns sembraven el trajecte d’admiració, des de les finestres i les cantonades del carrer Major, damunt dels pedrissos i fent rogle al Dau. Visca els nóvios! Visca!

Però on van tan decidits eixes xiquetes i xiquets que no formen part del convit i desfilen desmudats al costat dels nóvios? Van a plegar caramels! Quan eixiran de l’església els padrins tiraran caramels des d’un balcó, per compartir l’alegria i la bona sort del dia. Ací, ací, ací, reclamarà cadascú des del seu lloc, els xiquets davant però els adults també. Més, més més, vés a saber quan serà el proper casament.

A Vistabella l’any 1963 feien festa grossa un grapat de caramels caiguts del cel. I visca els nóvios! Visca!

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

La barrera del carrer Sant Roc

Deixa un comentari

[La barrera del carrer Sant Roc] agost 1952 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rafel Fabregat Prats

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de ball rodat i converses en taules allargades de reunions familiars. Les barreres per als bous formen part del decorat, hui de ferro i de fusta en temps passat.

Fa només 70 anys els hòmens es cobrien els cap en boines i gorres, fumaven econòmics cigarrets de picadura que encenien lentament en un xisquero: uns colps en el cantó de la mà giraven la rodella que treia espurnes d’una pedreta i feien brasa a la punta d’una metxa que després s’apagava directament en els dits; sense presses, sense flama. Les dones no fumaven, ni amagades.

Fa només 70 anys el tio Paco Peris i la tia Festiva Monfort tenien gàbies de coloms baix del ràfel del seu teulat, al número 3 del carrer de Sant Roc, perquè el metge don Rodrigo recomanava caldo de colom per als malalts. Els xiquets portaven tirants i els pantalons els arribaven molt amunt, i jugaven a pujar i baixar de les barreres que tapaven els carrers per al bou corregut de la plaça.

El mes d’agost porta sorolls de festa a Vistabella, hi ha música de disco-mòbil i la població es multiplica per quatre. Les barreres per als bous formen part del decorat, ahir de fusta i de ferro en l’actualitat.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Fotomuntatge Salvador Pascual. [67 anys més tard] 30 agost 2019. Arxiu de Vistabella

Quan n’érem quasi quaranta

Deixa un comentari

Les escoles són una festa al món rural, perquè els xiquets fan soroll de futur.

Tenim fotos dels anys 50 del segle XX a Vistabella, tant plenes de xiquetes, que no es veu el paisatge que les volte, però l’emigració cap a les zones industrials de les ciutats es va accelerar als anys 60 i es va anar emportant la mà d’obra i el seus descendents: tots els bancals estrets i els de difícil accés es van abandonar i van ser invadits per la natura, en un procés lent però imparable.

A finals dels 70 el número de xiquets en edat escolar s’havia reduït molt i el paisatge començava a eixir a les fotos. Per això, fa quaranta anys, quan n’érem quasi quaranta, tota l’escola cabíem en un muntonet.

[No tenim fred] 1978 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

[L’escola protegida per l’Om de Sant Joan] 1979 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Maria Isabel Gimeno Beser

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com