El 9 de juny és el Dia Internacional dels Arxius, aquest any amb el tema “Arxius, governança, memòria i patrimoni”. Per celebrar-ho enguany inaugurem l’exposició virtual “ESCOLA”. Un recorregut que va des del 1880 i arriba al 2018 on repleguem testimonis, fotos i documents de com era L’Escola, l’espai possiblement més determinant per al nostre futur.

L’escola de Vistabella del Maestrat, hui al pedrís. 08/06/2018 Imatge Marta Masip

A les terres de Penyagolosa som hereus d’un món que ha viscut secularment dels bancals i dels animalets, els nostres avantpassats cuidaven la terra i pasturaven raberes. Necessitaven tot el dia per a fer aquestes feines, sobreviure era l’ocupació central, per això la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Una gran part dels nostres avantpassats no eren propietaris ni dels bancals ni de les ovelles: els masovers passaven comptes amb el cacic que no treballava les terres, i d’altres eren jornalers que treballaven a canvi del menjar. Les tradicions anaven de pares a fills sense qüestionar-se, i les històries, les llegendes i la cultura ancestral es transmetien oralment.

Dins aquest món de magnífics paisatges, pocs llibres i molta misèria l’escola a Vistabella era un xicotet punt lluminós, encara que no tenia ni edifici propi. La fotografia escolar més antiga que tenim és de finals del segle XIX: Escola de xiques (c.1887) mostra una educació segregada per sexes i pel documents sabem que s’usaven tres espais dispersos com a escola, un d’ells el primer pis de l’Ajuntament perquè apareix l’escola de xiques en els planells de reforma de l’edifici del 1917.

El 1921 la necessitat de tindre unes escoles noves està replegada en un document del Diputat a Corts per Albocàsser, i tots els informes fan insistència sobre les pèssimes condicions dels locals, l’escàs mobiliari i la falta de material. L’Ajuntament va comprar el 12 de novembre de 1922 un bancal a Maria Salvador Asensi en 5000 pessetes per a construir les primeres escoles al raval del Loreto: cadascun dels dos edificis va costar 31.680,66 pessetes. El 23 d’agost de 1927 l’arquitecte escolar de la província, don Manuel Montesinos Ibáñez, fa lliurament de l’obra a l’alcalde Miguel Pitarch.

La Constitució republicana de 1931 va plantejar un nou sistema educatiu: l’educació primària seria obligatòria i gratuïta, i els mestres serien funcionaris públics. Les grans dimensions del terme de Vistabella, amb el poblament molt dispers en masos, només havia facilitat l’accés a l’escola dels xiquets que vivien al poble. La Segona República va promulgar lleis per a que la instrucció pública arribara als més desafavorits, i a la partida de la Foia d’Ores van poder tindre la seua primera escola al mas de Clèric. També consta l’existència d’escoles a les partides del Boi i del Pla Amunt. En un document de la inspecció de  juny de 1936 es planteja la creació de l’escola mixta a la partida Bustals, l’escola del Pla Avall, però no se podrà fer efectiva a causa del cop d’Estat i de l’inici del conflicte armat, i s’aprofitarà l’edifici del camp d’aviació per reconvertir-lo en escola al final de la guerra, per això l’escola del Pla Avall es coneix popularment com “Escola del Camp”.

El curt recorregut de la República va ser prou per a demostrar a la posterior dictadura franquista que els mestres són perillosos: saben coses i alguns ensenyen a pensar. Per això van decidir depurar-los. Dels mestres de Vistabella don Miguel Osset va ser afusellat i els altres que van sobreviure a la guerra van haver d’omplir papers de fidelitat al nou règim i van haver de demanar cartes de recomanació als nous càrrecs polítics per a poder seguir treballant. Conservem el document de Salvador Soler Donet, mestre de l’escola de la Foia d’Ores, que suplica el favor de ser rehabilitat. Quan llegim l’expedient de donya Carmen Sirera i donya Angela Perez Gómez sentim l’angoixa i la humiliació que van haver de patir per recuperar el seu ofici.

Acabada la guerra, es van depurar molts mestres i es van acceptar com a tals persones afins a la dictadura, sense titulació. A Vistabella molts xiquets van deixar d’anar a una escola buida de contingut però les classes de repàs de l’home de la tia Rosario Fabregat, don Arsenio Fabregat Nebot, estaven plenes: al carrer Malcuinat s’aprenia a llegir i a fer números, i qui no podia pagar en diners pagava en llenya o en menjar. Fins i tot anaven masovers quan es feia fosc i havien acabat les feines del dia. Al mas del Carrascal i de La Corralissa del Pla Amunt també feia repàs per a poder sobreviure el tio Antonio Gonell Porcar: nascut a Xodos havia lluitat a les files republicanes i va tornar mutilat per una explosió de bomba, li faltaven les dues cames des del genoll i una mà.

Una constant al llarg de la història a Vistabella ha sigut que les places de mestres no han estat sempre cobertes. Veïns del poble que sabien de lletra han suplit les absències de mestres, com Vicente Moliner Collado, d’Atzeneta, que va fer de mestre a l’escola de la Foia d’Ores el 1949 perquè no es presentava la titular. O com Serafina Garcia Salvador, del carrer Sense Cap que feia de mestra dels pàrvuls el 1950. Però qui més hores ha fet ha sigut Rosario Pitarch Monfort, del carrer de Sant Roc, que ha fet de mestra al mas de Badal a l’escola del Pla Amunt, a l’escola de La Teuleria dels molins i al poble

A partir dels anys 40 els rectors de l’església catòlica van entrar a les escoles i a les fotografies estan al costat dels mestres: van marcar què s’havia d’ensenyar i què s’havia de pensar. Es va fomentar la submissió de les dones i l’obediència a l’autoritat dels homes, en aules separades per sexes. Però els únics llibres que circulaven arribaven a l’escola, també es feia teatre i es memoritzaven poesies, i els xiquets que podien anar ixen a les fotos arrenglerats al pati. Prims però somrients.

L’escassetat és el resum del període de la dictadura: menjar limitat, poca roba, gens de cultura i cap llibertat. A Vistabella el fred hivernal es combatia a les escoles amb estufes de llenya, i fins als anys 60 les xiquetes i xiquets havien de portar els troncs de casa si volien tindre lloc vora l’estufa. També van haver èpoques que es podien portar les brases de casa, i les mares lligaven un fil d’aram a un pot de llanda per transportar-les. L’única metodologia educativa era la repetició i la memorització, els mestres tenien el privilegi d’aplicar càstigs físics dins l’aula i el pensament únic per evitar dissidències i sentits crítics es treballava des de tots els àmbits: cants d’exaltació feixista -com el Cara al sol, o Montañas nevadas-, tolerància zero a la llengua valenciana dins l’escola, activitats religioses dins l’horari lectiu -misses, mes de Maria-, classes de labors i costura per a les xiquetes, i tot el contingut de coneixements es concentrava en un únic llibre que explicava des de com fer una resta fins a les vides dels sants més il·lustres.

Fins l’any 1959 no es construirà la primera aula de pàrvuls al poble, entre els dos edificis destinats a xiquets i a xiquetes els quals es declararan en ruïnes a inicis dels 60: es tornaran a fer classes a l’Ajuntament. Hauran de passar quasi 10 anys per a tindre l’escola nova en calefacció i per primera vegada, als anys 70, tots els xiquets dels masos aniran a escola juntament en els del poble. S’estrena el servei d’autobús escolar i el servei de menjador.

L’escolarització generalitzada i obligatòria que va portar la Ley General de Educación de 1970 es va fer perquè la indústria i el serveis necessitaven mà d’obra, i a les fotos de l’escola cada any eixien menys xiquetes i xiquets perquè l’emigració i el despoblament han sigut imparables. Amb la reducció econòmica del sector primari l’oferta de treball per als pares estava a l’Alcora, a Castelló i a Barcelona: el poble es va anar buidant de famílies i l’escola d’alumnes. Encara faltava aplicar una idea nefasta. A finals dels 70 la política de concentració escolar sobre els pobles menuts va buidar mitja escola de Vistabella: l’alumnat de més d’onze anys es traslladava de dilluns a divendres a la escuela-hogar de Llucena, a 57 quilòmetres. La separació familiar va comportar sacrificis, tristesa i desarrelament dels xiquets del seu entorn.

Globalment  el nivell de formació s’ha elevat de manera notòria. Els descendents dels emigrats han tingut accés a estudis superiors, però lluny de Vistabella, lloc on fan visites ocasionals o sistemàtiques de cap de setmana, però on no poden dur a terme la seua vida professional. La millora de la instrucció no ha ajudat el territori perquè si es deixa morir l’escola no hi ha recanvi generacional, que és la clau per a no deixar morir el poble.

Al segle XXI l’escola rural de Vistabella és protagonista d’una lluita de resistència i a contrarellotge per sobreviure, 7 famílies aporten 11 alumnes, que sostenen 2 mestres: una llumeta dèbil que cada nou curs amenaça d’apagar-se. Encara que l’actual Conselleria d’Educació mostra una nova sensibilitat que beneficia l’escola de Vistabella, com per exemple no comptabilitzar les ràtios per aules sinó globalment de tot el CRA de Penyagolosa -Vistabella, Atzeneta i Useres-, o el programa pilot d’alumnat de 2 anys, el despoblament és l’ombra que planeja sobre la realitat i a la qual s’ha de combatre.

Les diferents administracions viuen vora el mar, i no han sigut mai conscients que gran part de l’oxigen que es respira al litoral on s’aglomera la població es genera a l’interior, a la muntanya, on cal que un mínim de pobladors siguen el contrapés per mantindre l’equilibri del territori.

L’escola és una metàfora del mateix poble: la clau de futur a Vistabella del Maestrat només la té l’escola i estem assoles davant el repte de salvar-la. I salvar-nos.