Als anys 50 l’escolaritat s’acabava als 12 anys per a les xiquetes que havien tingut la sort de poder “anar a costura“, un eufemisme que significava que en l’educació de les dones es dedicaven moltes hores a cosir, fer punts de creu i bordar, per la vigència de la Llei Moyano de 1857 que especificava coneixements diferenciats per sexe.  Per a d’altres xiques l’escola s’havia acabat molt prompte: havien d’ajudar a casa o a les faenes del camp, i moltes de les que vivien als masos eren les pastores de la rabera familiar. Anar a costura portava com a regal tindre una colla d’amigues de la mateixa edat i passar en elles gran part de la jornada.

Les xiquetes grans d’escola compartien complicitats, i un futur similar. Els havien ensenyat a llegir i a fer les operacions matemàtiques més senzilles. I ja en tenien prou, d’ara endavant a sa casa cuidarien de la família, aprendrien els sabers de les seues mares i ueles, i la majoria també ajudarien en els treballs agrícoles i el bestiar. De xiqueta gran a xica fadrina només hi havia una passa curta.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT