Arxiu d'etiquetes: làpida

Qui era Geronimo?

Foto Maria Jesús Mañez Pitarch. 2010

És cosa sabuda que a Vistabella les pedres parlen, però hem de reconèixer que durant molt de temps no se les escoltava ningú. Per no donar importància a les pedres la nostra muralla medieval va perdre quatre arcs -de les sis portes que tenia-. Per no saber llegir la història van desaparèixer en unes obres les esteles discoïdals de la falsa de l’Ajuntament.

Molta informació gravada en cisell pels pedrapiquers està amagada a la part interior de les pedres cantoneres. Però al carrer del Mur, la propietat d’una casa va fer una reforma i va coronar una finestra amb una magnífica pedra reaprofitada d’un altre espai i, amb bon criteri, va deixar els seus gravats a la vista.

Sempre que baixem al Mur, des del Dau, trobem de front el que pareix l’eterna dedicatòria en pedra a un tal Geronimo feta l’any 1645.

Foto Elvira Safont Pitarch. 2024

En la publicació “Els cavallers i religiosos de l’Orde de Montesa: dels Àustries als Borbó” del 2018, l’investigador i doctor en Història Josep Cerdà i Ballester ofereix un llistat dels religiosos montesians nascuts al Maestrat. I el primer de la llista del nostre poble coincideix en el gravat del carrer del Mur!!!

Des de 1579 al 1831 cinc hòmens nascuts a Vistabella van vestir l’hàbit blanc en la creu roja de Montesa: Juan Jerónimo Çaera Calvo (1607); Juan Rovira Coria (1620); Jerónimo Badal Escrig (1627); Romualdo Monferrer Prats (1678) i Ignacio Polo de Bernabé Safont (1825).

Jeronimo Çaera Calvo va ser religiós de l’Orde de Montesa: va nàixer el 1578 i va morir el 1631. Era fill de Geronimo Çaera de Vistabella i de Margarita Calbo del Puerto del Regne d’Aragó. Els seus avis paterns: Geronimo Çaera de Vistabella i Margarita Belenguer de Mosquerola. Els seus avis materns: Domingo Calbo i Margarita Miravet del Puerto. Quan Jeronimo va entrar a l’Orde ja era sacerdot, i havia fet de vicari a Vistabella. L’any 1608 era rector de La Jana i el 1624 va ser rector de les Coves de Vinromà.

La pedra treballada va ser el material estrella de l’època medieval: era sòlid, majestuós i oferia acabats de gran bellesa. També era símbol d’eternitat si coronava una làpida, com apunta ser aquest cas. Però l’any 1645 feia 14 anys que Geronimo Çaera Calbo havia mort, quan tenia 53 anys: no és probable que siga la seua làpida personal.

Maria Jesús Mañez Pitarch, autora de la tesi sobre l’església de Vistabella i investigadora de la història medieval del poble, sosté la hipòtesi que es tracta d’una làpida familiar, la dels progenitors de Geronimo: Geronimo Çaera i Margarita Calbo, entenent que el nom de la mare apareix abreviat i comença en un monograma de les lletres M i A.

Sabem que Geronimo Çaera Belenguer, marit de Margarita i pare de Geronimo, va exercir càrrecs municipals a Vistabella: el gravat correspondria a una família de prestigi social i, per tant, que van ser soterrats dins l’església actual -acabada l’any 1624-; per la seua forma es pot afirmar que segurament era el dintell d’una de les criptes d’on va eixir per a coronar una finestra del carrer del Mur.

La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.