carrer Roser | Arxiu de Vistabella del Maestrat

Va ser el primer forn d’iniciativa privada que es va construir a Vistabella del Maestrat, i va donar servei públic durant la segona part del segle XX: es conserva al número 6 del carrer Roser.

Al segle XXI l’Ajuntament de Vistabella encara és propietari d’un forn, una herència col·lectiva que en segles anteriors va permetre a les famílies fer-se el pa: el forn comunal del poble ha posat nom als dos carrers on ha donat servei fins que, a finals dels anys 50 del segle XX, Eduardo Tena Edo -fill del tio Álvaro- va construir el forn del carrer Roser, que va conviure en el Forn de Dalt -el forn comunal des de 1933-. Per a construir-lo van vindre un paleta i un manobrer des de Cabanes.

Al final va resultar que no tenia molta afició a pastar i coure, i uns anys després va decidir llogar-lo a Ramon Salvador Moliner, fill major del tio Martín el fuster, que va tornar de Villahermosa on vivia per a fer-se càrrec del negoci. Però qui va acabar donant-li nom al forn va ser el tio Amadeo que el va encendre cada dia, i va palejar a la seua boca, durant quasi trenta anys.

L’any 1967 Amadeo Escrig Escrig i Domitila Safont Peris -que vivien al mas de Celades- li van comprar el forn a Eduardo, fill d’Àlvaro, i no van fer mai vacances; amb l’ajuda de les filles oferien el mateix servei que el forn comunal: atendre tots els matins les dones que venien a pastar, coure el pa, els dolços i el menjar del veïnat, i també vendre el pa i les pastes que ells elaboraven a diari; la rebosteria industrial encara no havia arribat al poble.

La llarga pala del forn del carrer Roser es movia a un pam de terra -la boca del forn està més avall que la sala de pastar- i això obligava el forner a avisar les dones que treballaven afaenades: esquivar i saltar la pala era l’anècdota del dia que es coïa el pa. Deien d’Amadeo que tenia punteria i bona mà, perquè les seues fogasses no se besaven mai.

El forn de llenya del tio Amadeo va tancar l’any 1994. I és una magnífica joia patrimonial del nostre poble.

La muralla de Vistabella tenia 6 portes, de les quals només en conservem 2: els portals de Sant Roc i del Forn. La restauració de les restes del recinte medieval fortificat han posat en valor uns elements arquitectònics de gran bellesa que passaven totalment desapercebuts.

En la publicació del professor Vicenç Roselló “Viles planificades valencianes medievals i modernes” (consultable a la biblioteca Miquel Osset de Vistabella) podem llegir: “Un castell andalusí de frontera a 1255 m dominava l’extraordinari pla de Vistabella. A la solana del tossal, el carrer Major articulà un rutinari plànol entre dues basses/places, com pertoca a una vila ramadera.”

I també ens aporta les mides: “El recinte murat degué ser posterior a la primera o a la segona carta de poblament, amb un perímetre de 490 m aproximats i una superfície projectada de devers 1,63 ha.”

Ara ningú qüestiona que la muralla és història i és patrimoni a conservar, i costa d’entendre que a inicis dels anys 50 del segle XX es desmuntara i es carregara en un camió -segons testimonis presencials- un dels portals, el del carrer Roser. En total impunitat.

Segons consta en les Actes Municipals, Juan Pons Orenga va ser alcalde des del març de 1950 al 25 de setembre de 1955. En cap Acta figura la venda o regal del portal.

[Portal del carrer Roser] Arxiu de Vistabella. Fons familiar Rafel Fabregat Prats. A finals dels anys 40 Mercè Prats Cabedo al balcó de la casa del tio Felip del mas de La Coixa.