Arxiu d'etiquetes: campanar

Les primeres eleccions

Foto Eduardo Beltran. 1977, Pont sobre el riu Montlleó. Fons familiar Elvira Safont Pitarch. Arxiu de Vistabella del Maestrat

Els 910 habitants de Vistabella van començar l’any 1977 amb tres promeses de millora: el cobriment del frontó per a fer-lo útil tot l’any; l’ampliació de l’abastiment d’aigua potable per a evitar les restriccions continuades i la reparació de la torre del campanar.

Però el punt fort de 1977 van ser les eleccions generals del 15 de juny: la primera vegada que es va poder votar just després de la dictadura; havien passat 41 anys des de les darreres eleccions lliures, les eleccions a Corts de 1936 durant la República.

Hui, quasi mig segle després, ens pot sorprendre que l’Ajuntament, en un ple extraordinari el dia 11 de maig, designara una aula de l’escola com a espai per a celebrar actes públics de propaganda electoral, i que decidira un horari per a usar-lo. Encara ens pot xocar més que destinaren dos façanes -l’Ajuntament i l’escola- on enganxar “de manera gratuïta” els cartells dels partits que es presentaven. 

No hi havia cultura democràtica, ni experiència social de participació, i només podien votar els majors de 21 anys, però eren evidents les expectatives d’un gran canvi a millor.

A Vistabella el cens electoral era de 730 persones, de les quals 235 es van abstindre, i el 60% dels participants va votar a la UCD -Unión del Centro Democrático-: l’opció conservadora d’Adolfo Suárez.

Abans d’acabar l’any l’Ajuntament tancava subhastes de fusta i de tòfones per ingressar diners. Va cobrar 342.800 pessetes de pins del Bovalar, el Boi i la Vallussera, i va adjudicar per 5 anys, a Julian Tena Edo, les tòfones de la serra del Boi per 4.550 pessetes anuals. Però encara es tardarà un any en votar una Constitució i dos en poder votar al primer alcalde.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en les fotos ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

L’obra de Joan Tell

Poc s’imaginava el mestre arquitecte Joan Tell, allà per 1613 quan estava instal·lat a Vistabella per construir l’església, que el 28 de setembre de l’any 2007 la seua creació seria declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument, i segur que no li agradaria saber que ara mateix reclama actuacions internes de millora i manteniment.

Els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges pareguen impossibles sense ells”, va defensar l’arquitecte suís Peter Zumthor (1943) . I això va aconseguir Joan Tell al segle XVII: que les pedres de l’església de l’Assumpció siguen imprescindibles. Són l’escenari de gran part de les nostres fotos, i el teló de fons dels nostres afectes i desafectes.

Probablement Joan Tell ja sabia que estava construint la imatge fixa que ens identifica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu article: Tesi doctoral sobre l’Església de l’Assumpció, de María Jesús Mañez Pitarch

Bon any 2015

Regirar els papers del passat, llegir-los i ordenar-los té com a finalitat esbrinar i explicar a tots allò que va passar. Només coneixent el passat podem entendre millor el present i podem enfocar amb més saviesa el futur.

Des de dins el campanar volem cridar: a tots els que ens seguiu i ens acompanyeu en la reconstrucció de la nostra història vos desitgem un magnífic any 2015!

Foto de portada:  Abel Espinosa Miró

El rellotge del campanar té 84 anys

L’any 1930, quan era alcalde José Arnau, es va comprar el rellotge del campanar que va costar 4.400 pessetes, tal com consta al contracte signat el dia 23 de març d’aquell mateix any. L’Ajuntament  havia demanat pressupostos  a diferents rellotgers, entre els quals estava Gonzalo Tena, de Segorbe, qui es va desplaçar en persona l’agost de 1929 a Vistabella per negociar amb l’alcalde (en tant mala fortuna que no el va trobar). Per una carta de Gonzalo Tena sabem que el senyor rector preferia un rellotge que cantara tots els quarts, mentre que l’alcalde  només volia les mitges hores i les repeticions.

Finalment el van comprar a Blasco y Liza, una empresa de Roquetes, província de Tarragona. El van enviar per tren fins a Castelló i el van posar en funcionament l’1 de juliol. Tenia una garantia de 10 anys i l’1 de juliol de 2030 farà 100 anys.