Tant si plou com si neva, els Reixos arriben sempre a Vistabella del Maestrat.

Sabem pels testimonis orals que, fa cent anys, a les terres de Penyagolosa els Reixos quan passaven pels masos portaven per als xiquets un grapat escàs de caramels i una cistella en un rastre de botifarres que s’assemblaven sospitosament a les que hi havia penjades a la falsa.

El món rural dels nostres avantpassats dedicava totes les hores a la supervivència: les múltiples feines deixaven poc temps per al joc dels xiquets i els adults usaven els Reixos per espantar els més menuts i recordar-los que s’havien de portar bé.

El gener de 1945 un corretger de Puertomingalvo, de nom Jorge, anava pels masos a fer cabestres per a les cavalleries i, al mas de Gual, va coincidir la nit del dia 5 en un Rei sorollós que va arribar carregat d’esquelles, en el cap cobert de mocadors i coronat en un barret. Entre vuit i deu xiquetes i xiquets l’estaven esperant. El més xicotet tenia 3 anys: Eduardo Edo Moliner, un poc amagat darrere de sa mare, va contestar en valencià totes les preguntes que el Rei li va fer en castellà. Els caramels i els trossets de xocolate que va repartir en acabar la visita van compensar la temor col·lectiva que havien passat.

A partir dels anys 50 del segle XX a Ses Majestats d’Orient els va començar a arribar el pressupost per a portar joguets, encara que en poca quantitat. No en tenien per a totes les cases, i per això al carrer s’havien de compartir.

Els Reixos van començar a ser més generosos a la dècada dels anys 60. Motius econòmics i canvis socials en l’estatus de les criatures expliquen el salt de tindre un regal a l’any a poder accedir ara a una bogeria il·limitada de joguets.

En poc més de cent anys la càrrega que porten s’ha transformat completament, però la seua visita és inalterable i puntual: els Reixos arribaran hui ací dalt, i està nevant.