homenatge | Arxiu de Vistabella del Maestrat

L’Arxiu de Vistabella és molt més que una habitació plena de caixetes en papers ordenats. És un organisme viu que replega dades històriques, vivències personals i fotos familiars, les ordena i les intenta explicar per a que siguen memòria de totes i tots. L’Arxiu de Vistabella s’alimenta d’alguns documents i de moltes persones humanes. Una d’elles és l’Eduard d’Arés.

Eduard Fabregat, veí del carrer Sense Cap, fill d’Eduard i net de Teresa Salvador i d’Arés Fabregat -guarda forestal de Sant Joan-, besnét de Rafel Fabregat -barber i dentista del carrer Major-, és un dels cronistes del nostre poble.

L’àlbum de la seua família retrata Vistabella al llarg de tot el segle XX, i ell és autor de fotos en blanc i negre dels anys seixanta i setanta que ens expliquen com érem i ja no som.

Quan totes les pedres vivien amagades en moltes capes de calç Eduard ens ensenyava a llegir-les, a rascar-les i a descobrir les dates gravades pels picapedrers; ell va localitzar l’escut nobiliari del carrer del Forn de Dalt. Per baix de l’arrebossat de les façanes del casc urbà Eduard sempre va vore els trossos de muralla que ara veiem tots. Pioner en localitzar trinxeres quan parlar-ne encara era pecat, en fer inventaris de fonts i casetes de pedra seca, ha recorregut tots els camins per estimar-se el territori pam a pam.

Com a col·lectivitat devem a Eduard Fabregat que haja furgat pels arxius i les hemeroteques a la recerca de les nostres Cartes Pobles, i de qualsevol referència històrica que portara el nom del poble; també li hem d’agrair que haja compartit cada document trobat.

El seu treball a l’editorial Bruguera li va suposar coneixements per a publicar l’any 1995 pel seu compte: “Vistabella, centinela inmortal del Maestrazgo”, el primer llibre que va reunir tota la informació existent sobre la localitat, un referent i punt necessari de partida.

Eduard Fabregat ha fet donació de la seua documentació i les seues imatges a l’Arxiu de Vistabella, perquè Eduard d’Arés és un dels nostres arxivers.

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va organitzar l’1 de novembre de 2016 un acte en record i homenatge a les víctimes de la repressió franquista al cementiri civil de Castelló.

Durant la dictadura molts familiars van continuar recordant als seus, també l’1 de novembre en el cementiri civil, amb por, en silenci, però donant testimoniatge de memòria, resistint-se a l’oblit. Anys més tard durant la democràcia els homenatges a més de familiars van ser públics, organitzats per partits, sindicats o col·lectius de memòria.

Van començar a realitzar-se a la fi del segle XX i principis del segle XXI recerques i treballs que ens van descobrir la veritable envergadura de la repressió franquista i hui en dia sabem que en el cementiri de Castelló prop de mil persones van ser enterrades -la major part d’elles executades a poca distància, al Riu Sec-, i transportades a la fossa, on els seus cossos alineats un al costat d’un altre van ser dipositats en files cavades a la terra. Totes aquestes persones no van ser jutjades amb les mínimes garanties legals, van ser víctimes de la venjança que genera la violència política perquè a la víctima no se la valora per la seva ideologia ni pels fets que la persona va realitzar en vida. A la víctima la caracteritza la seva innocència al patir injustament una violència.

A Castelló el nostre grup va realitzar diferents estudis gràcies als quals va aconseguir identificar a les víctimes i posteriorment esbrinar la seua aproximada localització en la fossa oferint així públicament aquesta informació a les seues famílies i a la ciutadania en general. Es va constatar com 530 víctimes de la repressió, de les prop de 1.000 soterrades al cementiri, reposen en la fossa del cementiri civil i la resta a les fosses del cementiri catòlic.

De les 14 víctimes mortals de la repressió franquista a Vistabella 7 van ser soterrades al cementiri de Castelló. Quatre d’ells es troben soterrats al cementiri civil i podem conèixer l’ubicació a la fossa on reposen els seus restes; es tracta de Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona i Benigno Miravet Escrig, els dos primers disposen d’una sepultura al recinte on sovint als seus familiars mantenen en flors viva la flama de la seua memòria. Els altres tres de Vistabella soterrats al cementiri, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig, ho van ser a les fosses del cementiri catòlic i les seues restes van ser traslladades a l’ossari.

Gràcies a un projecte realitzat pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló, aquest 1 de novembre de 2016 la totalitat dels noms de les víctimes i per tant d’aquests set de Vistabella, consten en unes plaques que seran testimoniatge de la història, inaugurant-se així un memorial democràtic que també interpreta i dona informació sobre la fossa, les víctimes i l’etapa històrica en la qual els va tocar viure i morir. D’aquesta forma gràcies a la memòria es fa present el passat, el dels vençuts i la democràcia actual salda un deute amb el seu passat, el de les víctimes que no va quedar recollit i reconciliat en la transició.

Es reconeix la injustícia que se’ls va fer en vistes a un futur que allunye la violència de les nostres vides. No podem reparar el dany però sí rescatar a la víctima de la indiferència i de l’oblit. Bartolomé, Benigno, Gil, Rodrigo, Bernardino, Francisco i Ramón han sigut objecte d’un acte de memòria i per tant de justícia, recordant a unes persones mortes i soterrades fora del seu poble, amb els seus noms i cognoms, com a testimoniatges de la injustícia que durant tants anys va representar el seu oblit.