Arxiu d'etiquetes: 1957

Mantellines escolars

Un diumenge de matí la mestra i les alumnes d’escola, tocades en mantellines, es fan una foto a l’eixir de missa.

Ensenyar a llegir i escriure a les xiquetes els dies d’entre setmana, i anar a missa en el cap cobert els diumenges, no eren les úniques activitats laborals de la mestra donya Maria Magdalena Barceló perquè el novembre de 1956 el ple de l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clèrig decidia que també faria classes nocturnes d’alfabetització per a dones: la iniciativa venia de fora, la dictadura havia creat el 1950 la Junta Nacional contra el Analfabetismo per a intentar reduir la taxa dels adults que no sabien de lletra, i que a la província de Castelló suposava el 22% de la població. En esta campanya el Consistori assumia la factura de la llum de l’aula i el 50% del sou extra de la mestra.

Mentre el tio Lino Miravet Tena cobrava 200 pessetes anuals per encarregar-se del cementeri, i el mossèn Juan José Millán ingressava 80 pessetes per atendre les rogatives, l’Ajuntament comprava per 300 pessetes tres calendaris de la Hermandad de Nuestra Señora Santa Maria del Alcázar de Toledo -un donatiu per a les vídues franquistes- i li pagava a la mestra 650 pessetes per les classes extres per a analfabets.

L’any 1957 a Vistabella es van pagar en diners públics els calendaris i la bandera nova de les aules, però les mantellines escolars les xiquetes i la mestra les portaven de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

36 homes i 1 dona

2 Respostes

[Matí de diumenge] 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Safont Gimeno

36 hòmens i 1 dona figuren en el llistat de préstecs que va replegar les 216.033 pessetes que costava la instal·lació del telèfon a Vistabella del Maestrat.

L’any 1957 l’Ajuntament de l’alcalde Rogelio Clérig Falcó demana aportacions al veïnat, en qualitat de préstec retornable amb un interès del 2 per cent, perquè no compta en diner metàl·lic per a fer front al pagament. Hi havia pendent una subhasta de pins comunals per a fer caixa.

Van reunir 172.000 pessetes, quantitat clarament insuficient, entre 35 hòmens i la tia Matilde Monferrer Nebot, en aportacions detallades que van de les 1.000 a les 10.000 pessetes. Les 44.033 pessetes que faltaven devien ser més difícils de trobar i les van haver de retornar amb un interès del 4 per cent: les va aportar el tio Federico Garcia Robres, segons consta en l’Acta extraordinària del 2 d’abril.

Coneixem la identitat de la majoria dels hòmens-caps de família que figuren al llistat, però encara no sabem qui era Matilde Monferrer Nebot, única i insòlita dona que era ama del seus diners.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un email a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Devantals de carrer

2 Respostes

[Devantals de carrer] 30 agost 1956 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Arnau Clérig

Els devantals sempre han sigut cosa de dones, i encara que ferrers, fusters i picapedrers van realitzar durant segles les seues tasques darrere d’un bon mandil, sabem que la imatge d’un devantal vol dir cuinar, escurar, cuidar xiquets i malalts, planxar i netejar: una senya d’identitat del treball femení.

A Vistabella, com a mig món, la indumentària tradicional femenina porta devantal de mudar per damunt de les faldetes, una espècie de recordatori de qui era l’encarregada de fer les feines de dins de casa, perquè al món rural les feines de fora de casa s’han hagut de repartir entre totes i tots. Aquesta aparent contradicció, un devantal de vestir, és el que portaven les dones de la foto al descans dels bous de les festes d’agost, i esta peça de roba adquiria màxim protagonisme quan es pastava per a una boda, posem per cas: totes les xiques que anaven al forn a ajudar a fer les cascaranyes, els rotllets i els dolços que se servirien al convit portaven devantals de festa, en volants, llacets i ornaments per a lluïr.

Les dones a Vistabella van deixar de portar devantals de carrer, la versió neta i polida del devantal de treball, abans d’acabar-se el segle XX. Però, com a la resta del món, van seguir fent majoritàriament les feines de casa.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Un meló roig

Deixa un comentari

[Un meló roig] Foto CARMEN de Cabanes 30/08/1957 Arxiu de Vistabella. Fons familiar Carmen Segarra Sidro

Van decidir nàixer justet acabada la guerra, com un regal familiar enmig de tanta pena; com tot era escàs heretaven la roba de pares i germans, per això els pantalons sempre portaven als baixos una vora i els seus cossos, prims com un aram, pareixien perduts dins la roba de pana. La retratista de Cabanes els va posar davant les columnes salomòniques del retaule de l’església i va fixar la mirada neta, valenta i adolescent dels que tenen tota la vida per estrenar.

A Espanya l’any 1957 es va posar a la venda el primer cotxe utilitari per 65.000 pessetes: el SEAT 600, i Sara Montiel triomfava amb la pel·lícula El último cuplé. A Vistabella no hi havia ni cine ni cotxes, però a vegades arribaven coses exòtiques i poc habituals, com un meló roig, que es podia mostrar com un trofeu.

El meló d’alger, també dit meló d’aigua, meló de moro, meló d’olor o síndria -serà per falta de noms!- no forma part dels cultius del territori de Penyagolosa i la nostra parla no té el seu nom incorporat, és una raresa que va vindre de fora com les albergines. Però la nostra gent ho va resoldre amb simplicitat, com van fer a altres llocs: meló roig, com a oposat al meló blanc de tot l’any.

Tres jóvens i un meló roig eren la realitat del nostre poble quan només teníem un calcer i el camí del mas al poble sempre es media en el peu. Quan era un regal de festa menjar meló d’alger.

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT